Homilia del diumenge 17/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

VERS LA PASQUA TOTAL AMB EL GUIATGE DE JOAN

                                               Ja heu pogut comprovar que durant el cicle de Pasqua Joan ens fa de “mestre i guia”. Anant saltejant diverses “perícopes” del seu evangeli ens va portant a un aprofundiment de tot el seu llegat, que tothom diu que és dels més elaborats, de forma que d’ell se n’ha dit Joan, el teòleg. Avui ens atansa a la figura del Bon Pastor. Expressió que comporta la del Bon Ramat. Això ens portarà com de la mà a endinsar-nos en el misteri de l’Esglèsia que en paraules de Pau és el Cos Místic de Jesús, i que ens situarà en l’Esglèsia com a Misteri de la Comunió més estreta i, per tant, ens posarà el dit sobre les dificultats de saber-nos, de sentir-nos i d’assaborir la nostra vinculació amb Déu, u i tri, amb Jesús Ressuscitat i amb els germans creients i àdhuc amb tota la Humanitat, Creació i Atenció personalitzades per a tots i cadascun dels vivents. La fe pasqual pressuposa viure-la amb una forta espiritualitat comunitària.

                                               Avui ens situem en el capítol 10, no des del principi, sinó ja ben endavant, just en els versets 27-30. A començament del capítol hi trobem l’al·legoria del Bon Pastor que era tan estimada de l’Església naixent amb la imatge d’un bell i jove pastor amb una ovelleta a l’espatlla, com es veu a les Catacombes. De l’expressió ben coneguda de “Jo sóc el Bon pastor: “Conec les meves ovelles i elles em coneixen a Mi”, intentem de connectar amb els versets d’avui: “Les meves ovelles RE-coneixen la meva veu. També jo les Re-conec i elles em segueixen”. Tot ben pasqual: Som comunitat, som Església juntament amb Crist: Som possessió amorosa de Déu. Fixeu-vos en la  predilecció que ens tenen Pare i Fill: que, essent U, ens volen portar a ser-ho també nosaltres amb Ells. Segueix Jesús: “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans” Ni d’Ell, ni de les mans del Pare. Jo i el Pare som u”.  Fem ara un salt i anem al delicadíssim capítol 17 que és el del Comiat de Jesús dels “seus”, tendre, proper, sublim.  “Pare Sant, conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres. Així com m’heu enviat al món, jo també els he enviat al món... Però no prego solament per ells, sinó també pels qui creuran en mí per la seva paraula”. (Prega per nosaltres també; perquè sapiguem viure en el goig de la comunió i de la fraternitat)

                                               Estem de ple en el nucli més profund del que és la Pasqua, Total, n’hem dit. Tots hem RE-nascut amb Ell i tenim com encàrrec la seva missió: Expandir el Regne del Pare, que és l’Amor; i hi accedim a través d’una fe il·luminada. Tot això ens porta com de la mà a situar-nos en els dos primers capítols de la Constitució Conciliar sobre l’Església. Tots dos ens Re-enfocaran en el que som en el teixit global de l’Església. Ens els hauríem de saber, no dic de memòria, però sí de no passar dies sense refrescar-los, perquè en ells ens hi va el que som,  el que sentim, el que fem, el què enyorem... D’entrada els mateixos títols ja ens donen una visió ben distinta a com hauríem de viure la fe en profunditat: “El misteri de l’Església. El Poble de Déu. (Porten una càrrega molt forta de novetat -de temps mig oblidada a la pràctica).

                                               Heus ací els títols dels diferents sub-paràgrafs: “La voluntat del Pare sobre la salvació universal. Missió i obra redemptora del Fill. L’Esperit santificador de l’Església. El missatge joiós i el Regne de Déu. L’Església, Cos Místic del Crist. L’Església visible i espiritual a la vegada”. Això pel que fa al primer capítol. Ara, en referència al segon: “La nova Aliança i un nou Poble. El sacerdoci comú i el seu exercici en els sagraments. El sentit de la fe i els carismes en el Poble cristià. Universalitat i catolicisme de l’únic Poble de Déu. Els fidels catòlics. Vincles amb els cristians no catòlics. Els no cristians. El caràcter missioner de l’Església”. Pràcticament tenim condensats els aspectes més identitaris del que és l’Església. Després vindran aspectes més de tipus de governança, de la constitució jeràrquica. Posarà de relleu el papers primordials dels laics, ben pasquals i referits al Regne (l’apostolat propi, la vertadera participació de la mateixa missió salvífica de l’Església amb les especificitats de la consagració del món i del testimoniatge de la seva vida i acció múltiples: família, afers temporals, presència en els mons socials, en el sanejament de les estructures socio-econòmiques, culturals, de la cura de la natura, de la convivència, de la lluita contra el mal...) Tanco amb la referència als laics, per la fonamental importància que el Vaticà II els hi confereix: “Tot laic ha de ser, davant del món, un testimoni de la resurrecció i de la vida del nostre Senyor Jesús i un signe del Déu viu. Tots plegats, i cadascun per la part que li toca, han d’alimentar el món amb fruits espirituals i difondre-hi aquell esperit de què estan animats aquells pobres, humils i pacificadors que el Senyor en el seu evangeli va proclamar benaurats. Dit amb un sol mot, “Allò que és l’ànima en el cos, això han de ser en el món els cristians”. A posta em paro davant del capítol sobre “La vocació universal a la Santedat dins de l’Església. Només em permeto d’incloure l’últim paràgraf: “Així, doncs, tots els cristians són invitats –i hi estan obligats- a buscar la santedat i la perfecció del seu propi estat. Que vetllin, doncs, tots per ordenar rectament els seus sentiments, no fos que l’ús de les coses d’aquest món, fet amb amor a les riqueses i no pas amb esperit de pobresa evangèlica, els impedeixi de buscar la caritat perfecta, segons l’advertiment de l’Apòstol: “Els qui usen d’aquest món, que visquin com si no en fruïssin, car la figura d’aquest món passa”. Cridats, un a un, a la fe, només serem Salvats en comunió entre tots” (sant Agustí). ¡Cal no perdre mai el sentit comunitari de la fe! ¿Voleu dir que no arrosseguem un tipus de fe massa individualista? Obrim-nos sens descans a la Comunió.

                                               Complementem-ho amb unes paraules de Francesc tretes de l’”Alegria de l’Evangeli”: Alternant entre “no” i “sí” a les temptacions dels agents pastorals, entrem ara de ple en el SÍ a les relacions noves que genera Jesucrist: “Sentim el desafiament de descobrir i transmetre la mística de viure junts, de barrejar-nos, de trobar-nos, d’abraçar-nos, de donar suport, de participar que pot convertir-se en una veritable experiència de fraternitat, en una caravana solidària, en un  sant pelegrinatge. D’aquesta manera, les majors possibilitats de comunicació es traduiran en més possibilitats de trobament i de solidaritat entre tots. ¡Si poguéssim seguir aquest camí, seria una cosa tan bona, tan saludable, tan alliberadora, tan esperançadora! Sortir de si mateix per unir-se als altres fa bé. Tancar-se en si mateix és tastar l’amarg verí de la immanència, i la humanitat hi sortirà perdent amb cada opció egoista que fem”. “Molts miren d’escapar dels altres cap a la privacitat còmoda o al reduït cercle dels més íntims, i renuncien al realisme de la dimensió social de l’Evangeli. Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament espiritual, sense carn i sense ossos i sense creu, també es pretenen relacions interpersonals només vehiculades per aparells sofisticats, per pantalles i sistemes que puguin encendre i apagar a voluntat. Mentrestant, l’Evangeli ens invita a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva presència física que ens interpel·la, amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la seva joia que s’encomana en un  cos a cos. La veritable Fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa...Si no troben en l’Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau, al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats  per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu”. En les nostres societats individualista creix l’estima per diverses formes de “espiritulitat del benestar sense comunitat, per una “teologia de la prosperitat” sense compromisos fraterns o per experiències subjectives sense rostres, que es redueixen a una recerca interior immanentista. Aquest capítol acaba així: “Són (SOM) cridats a donar testimoni d’una pertinença evangelitzadora de manera sempre nova. “No ens deixem robar la comunitat”.

                                                Cloguem amb les constatacions que venen de les lectures de la litúrgia d’avui. Al principi les diferents comunitats s’anaven constituint a l’entorn de la Resurrecció: “Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió”... “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant”. “El qui seu al tron de Déu els protegirà amb la seva presència. L’Anyell els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” D’aquí que en la col·lecta preguem: “Oh Déu, conduïu-nos al goig del vostre Regne i feu que la feblesa del vostre Ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu Pastor”. Sempre, sempre en bones mans! I més encara: “Senyor, concediu-nos l’alegria inestroncable que prové dels misteris pasquals: que l’actualització contínua de la nostra redempció esdevingui per a nosaltres causa de goig etern. I arrodonint-ho: “Senyor, vetlleu com a Bon Pastor sobre el vostre Poble i conduïu a les prades eternes les ovelles redimides per la sang del vostre Fill”. Amén. Sóc Poble. Em dec als altres. Els altres es deuen a mi. Som sempre Plural!

  Diumenge IV de Pasqua, 17 d’abril del 2016 Sabadell

              

                                               Post Scriptum: De la litúrgia d’avui dissabte no puc deixar de citar-vos en línea del que s’ha dit  sobre la dimensió comunitària, tret fonamental de tota espiritualitat verament cristiana: “En aquells dies, l’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria, Així creixia, s’anava edificant i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant”.  No hem podia deixar perdre aquesta joia, dita de les primeres comunitats cristianes, segellades per la vivència de la RESURRECCIÓ.  Ara ja estic satisfet. Aneu-vos-en en pau. Al·leluia!

Homilia del diumenge 10/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA  ÉS  LA  PRIMAVERA   DE  L’ESPERIT

                                               La Pasqua de Resurrecció, la Pasqua Florida que en diuen, s’escau en aquest temps de “resurrecció” de la Natura; però tot plegat és curull de ressonàncies molt més i més profundes: Estem en temps del RE- que és un prefixe que re-fa tantes coses, tantes flors, tantes actituds, tantes trobades “noves” –no diguem en termes cristians- amb el Crist Re-novat. ¡Tant de bo poguéssim posar aquest RE- davant de coses i persones que nosaltres estimem i que passant grans del rosari primaveral ens agradaria que anessin creixent pas a pas, poc a poc, sense castells de foc que de sobte ens meravellen, però que immediatament després fan sentor de fum, només de fum... Pasqua és la primavera de l’Esperit. Santa paraula!

                                               Ja coneixem el Crist, però a cada Pasqua se’ns ofereix una nova oportunitat de RE-conèixer-lo de bell nou. Després de la mutació, de la metamorfosi gloriosa en què el Jesús, Mestre i Amic de sempre, se’ns manifesta resplendent i sense “espantar-nos” (“creien que veien un fantasma”, és una altra escena de Jesús ressuscitat (Lluc 24, 26-43); sinó, ben a l’inrevés, de meravellar-nos de poder-lo RE-trobar, essent Ell mateix, Aquell a qui en vida temporal hem seguit i a qui hem estimat, ara el RE-trobem transfigurat, nou, ¡excessiu!. I ens diu que no ens espantem, ben al contrari, que ens meravellem en Ell, i això perquè també vosaltres, aneu RE-generant-vos (Recordeu la conversa de Jesús amb Nicodem: “Hem de tornar a néixer de dalt” (Jn 3, 1-21); perquè RE-comencem aquesta vida nova que Ell ens encomana i ens RE-comana que la fem  créixer; que la visquem amb una FE més RE-flectint, més irradiant, més testimonial, que és la gran paraula dels Fets dels apòstols.

                                               Comencem amb la invitació tan senzilla de Jesús per les coses petites, quotidianes: “Veniu a esmorzar!”. Ens torna a invitar a taula improvisada. Ens hi RE-torna i ens hi RE-fa per la participació en la seva RE-surrecció. I no ho oblidem mai: en la de Jesús hi va explícita la nostra (segons Pau als colossencs). Ja ens advertia Isaïes quan ens deia que el passat, passat estava.  ¿No us adoneu que hi ha quelcom de RE-novació en vistes? Estem empeltats en el cep de Jesucrist (Jn 15). Som sarments en crisàlide, esperant de RE-néixer, de RE-trobar-nos nous amb ales de papallona per volar i volar... “Aneu i prediqueu”.

                                               “Amb quin goig us exalço, Senyor! Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi; ajudeu-me, Senyor. Heu mudat en joia les meves penes. Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre. Al cel de l’Apocalipsi “miríades de miríades d’àngels” han transmutat el Glòria nadalenc: “Glòria a Déu a dalt del cel i Pau als homes que Déu estima”. Gaudiu de la nova versió, la pasqual: “l’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. Podríem passar, una per una, aquestes pedres precioses. Guardeu-vos de pensar que són aproximadament sinònims. ¡Ei, que tenen vida i significació pròpies! Per favor, intenteu de pensar-les pausadament, tal com vàrem aprendre de fer-ho amb les corresponents del “Glòria” nadalenc. N’hem fet esment moltes vegades: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies. I tot: per la vostra immensa glòria” Veieu el significat pasqual que té el seu rerefons... Repic de campanetes pasquals que els escolans esperen amb candeletes, repicadissa a gust en retrobar-nos amb el “Glòria” després del mutisme quaresmal. Per damunt de tot, doncs, el GOIG PASQUAL. Anem com sempre a la col·lecta, delitem-nos-hi: “Oh Déu,  que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit, que els que ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança del goig etern”.

                                               Entrem ara a l’evangeli (recordeu que és el capítol darrer, de Joan, el 21) No sé si el proclamarem tot sencer. Almenys la primera part de ben segur: “Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades”. En trobem set, de deixebles. Almenys cinc amb el seu nom: Pere que comanda una barca, Tomàs (ara ja som amics d’ell, després del seu “Senyor meu i Déu meu”!) (¿Ho sabíeu que va evangelitzar la part baixa de la Índia i encara hi ha ben desenvolupada avui dia la seva llavor evangelitzadora? Ens traiem el barret!). Segueixen Natanael, Jaume i Joan i dos deixebles més. Tots ¡en retirada!. Després de la desbandada tornen al seu treball d’abans, com si en la seva vida no haguessin conviscut amb el Mestre que els va lliurar a mans la seva missió, la missió del Regne. Fan de pescadors, ¡oh, i quan poc ha durat l’exultació de les aparicions. (Estem centrats, cal no oblidar-ho, en les tres que narra només Joan. Ho diu explícitament).

                                               Surten a pescar. Pere arrossega els altres: “Me’n vaig a pescar”. Nit infructuosa. Res de res. Al clarejar Jesús d’incògnit s’apareix a tocar del llac. Els diu: “Nois, ¿no teniu res per a menjar? Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu. Dit i fet: ¡A rebentar de peixos! Joan que hi veu més que els altres li diu a Pere: ¡És el Senyor! ¡Correm-hi tots! En retornar a platja veieren un foc a terra amb peix i pa coent-se. Porteu-ne dels pescats i farem la repartidora...

                                               Companys (etimològicament: compartir el pa), retrobats, “repescats”. Era la tercera aparició segons Joan. D’altres, als sinòptics, n’afegeixen de noves, aparicions. Recordem que a la primera trobada de Pere amb Jesús aquest li diu. “Vine amb mi. Et faré pescador d’homes”. Ara és ben bé el RE-començament de la missió que els traspassa. Ell ja ha fet la seva feina, ara els tocarà a ells. La Resurrecció marca en dos la vida d’aquells homes un tant rudes i més aviat difícils d’entendre la crida, la missió i l’enviament de Jesús. Aquesta és la definitiva...

                                               Potser que penséssim també en nosaltres. Hem RE-viscut aquests dies la RE-surrecció de Crist i ¿la nostra conjuntament amb la de Crist? Agafo novament l’exhortació del papa Francesc i la refresco i li dono una connotació pasqual: “En l’Exhortació “la Joia de l’Evangeli” ens diu : “Vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora, marcada per aquesta Joia (pasqual), i indicar camins per a la marxa de l’Església en el pròxims anys. (Va firmada ja en el 2003, que se’ns va allunyant sense ni adonar-nos-en. Estem al 2016 ¡Ep!...). Segueix: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a RE-novar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans... Ningú no podrà treure’ns la dignitat  que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar al cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. NO FUGIM DE LA RESURRECCIÓ DE JESÚS, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”.

                                               Deixem-nos RE-trobar per Crist, per Pere o pels Deixebles que conviuen amb nosaltres. D’ells, veïns nostres, hem rebut per testimoni la llavor de la Resurrecció. Déu és qui dona l’increment i fa Re-vifar l’experiència de la Resurrecció. Caminem a tall de nous ressuscitats per do de Déu, agraïts i en confiança, que ens portarà a un renovat creixement de la fe, l’esperança i l’amor teologals, que és dir molt, més del que creiem, segur. Déu hi està més compromès que nosaltres

                                               És primavera pasqual. Les quatre estacions de Vivaldi. Mentre gaudim de la música en pau pasqual que s’obri la crisàlide i volem com papallones noves, de flor en flor: nèctar i pol·linització. Just. Nèctar: la joia; Pol·linització: l’evangeli. “Voleu, voleu”.

Diumenge tercer de Pasqua, 10 d’abril del 2016   Sabadell

Homilia del diumenge 03/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

AI,  TOMÀS,  TOMÀS…!

                                               No és ben bé un blasme el títol: ¿qui sóc jo per fer retrets a ningú i menys en qüestions de FE? Ni blasme ni, tampoc, com volen agudament alguns, una mitja lloança, perquè –diuen- ens hi veiem molts “poc-creients” en el mirall dels teus dubtes, Tomàs. ¡Ens fas costat o te’n fem nosaltres!. I així prenem vistes de proximitat en tu i no pensem, distrets, en referència a nosaltres allò que és una falsa visió i, encara més gros, una pretesa convicció en 3D de nivell i tensió de l’espiritualitat de Resurrecció -no sé com dir-ho- de la nostra pobra, pobreta fe en la Resurrecció. ¡Com n’és de fàcil girar la mirada en un altre i carregar-li el mort! Diguem-ho clar: som eterns manobres i tan sols aprenents  de i en la FE en la Resurrecció, la del Crist i la nostra pròpia, i com ens en va de baldera per tots costats! Però o això o no hem entès res de res de la Vida del Mestre.

                                               Hem d’agrair a Joan, a qui hem seguit de prop aquests dies sants, la seva sinceritat per narrar-nos en continuïtat els dos episodis concatenats de l’evangeli d’avui.  La de Tomàs, el deixeble “difident” a les clares i obertament, davant de l’exaltació dels seus companys que exclamen: “Hem vist el Senyor!” i amb un to que li fereix l’oïda i que ell rebutja, i no accepta, ni pel contingut, ni per l’apassionament que hi posen. La resposta és ben dura:  “Si no li veig, si no li fico...”

                                               No és el racionalista, no, qui es mostra esquiu (el pobre anava dos cursos retardat en el coneixement profund de Jesús, el Mestre –anava ben fora d’osques  i negador del seu mestratge proper i repetitiu respecte a la Resurrecció-. Els altres companys no és que anessin molt millor; sí, potser un curs endarrerits, això sí, i com va costar Déu i ajuda, atansar-los a la veritat dels “Fets de la Resurrecció”. Però en trobar-se amb Tomàs ja portaven l’avantatge d’una setmana; havien après superficialment la lliçó de l’”Esdeveniment Sobirà”. Fet inèdit fins aleshores, incapaços de seguir la “volada de Resurrecció” del seu Mestre, després dels aspres passos encruelits passats en el seu Mestre, a qui estimen tot amb tot... La llista dels “repetidors” és llargueta i feixuga. Comencem pels deixebles de primera fila: El mateix Tomàs quan replica a les paraules de Jesús: “ “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu on jo estic.  I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta”: Fa Tomàs: ¡Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta! –Jesús li respon: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist”. Surt Felip i li diu: -“¡Senyor mostra’ns el Pare i no ens cal res més!”. ¡Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i ¿encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?  Pere, en un altre moment dens d’intimitat, Pere el que va en directa sempre, també li enveta així a Jesús: ¿Per què no puc seguir-vos ara? ¡Donaré per vós la vida! ¿Donaràs per mi la vida? T’ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m’hagis negat tres vegades!

                                               Si a tots els de la “Colla” els va costar d’acceptar  ja l’empresonament del Mestre, amb quina consciència varen fugir -sí, fugir- de Getsemaní, per més que Jesús va demanar benvolent als seus capturadors que els deixessin anar de banda... Cert, es van desbandar. Recordeu el deix de decepció dels dos deixebles d’Emaús: “S’havia revelat com un  profeta poderós en obres i paraules davant Déu i el poble”. Jesús restà sol, sol... ¿O potser també ara hi resta? “Hi eres tu quan el duien a la creu. Oh, sovint quan penso això, tremolo, tremolo...”

                                               Ara jo em poso a la cua dels que no saben ben bé el què diuen, quan, sense retruc al cor, anem dient de cantarella en els credos de tants diumenges: “ressuscità el tercer dia d’entre els morts” Au i tira endavant... Professo o dic simplement el que toca? La llei fonamental de la litúrgia és que sàpiga i vulgui dir el que dic.

                                               Ai, ai i més ai! I com els hi va costar als deixebles ensinistrats com estaven pel mateix Jesús pels avançaments del que havia de passar; i si això ja els hi passa als testimonis directes, als qui encapçalen la llista dels aprenents de la fe en la resurrecció!, no és estrany que ens costi tant a nosaltres, que mantenim a voltes preguntes “difidents” de fiabilitat i de certesa i de confiança i de.... ¡Som Tomàs també nosaltres a les primeres de canvi!

                                               Però ara ve la segona part, la del canvi. Passada una setmana (“vuit dies més tard”); ho veieu, tal dia com avui, ens hi trobem tots al cenacle: Tomàs a primera fila al costat mateix de Jesús Ressuscitat, proper, proper per si l’ha de tocar: -“Si no li poso el dit al costat”..., i amb ell també hi som nosaltres, com a l’escola  posats a primera fila dels pupitres, perquè no ens distraguéssim. Tot a la vista, tot a tocar. “Tomás mira’m les mans, porta el dit. “No siguis tan incrèdul. Sigues creient”.  Tomàs i nosaltres al final capitulem amb fe rodona: Senyor meu i Déu meu!

                                               Posem a part, que ara bé la més grossa: “Per què m’has vist, has cregut?  Feliços els qui creuran sense haver vist” Aquests SOM –hauríem de ser- nosaltres. Ja va dir Jesús en la pregària de comiat (l’esplèndid capítol 17 de Joan, mai em cansaré de fer-hi referència explícita): “No prego solament per ells (els deixebles escollits, els apòstols) sinó també pels qui creuran en mi per la seva paraula” I més encara; us heu fixat que l’evangeli d’avui acaba amb un paràgraf que ja no té connexió directa amb els fets narrats? És bo que sapiguem que Joan amb aquest dos versets finals clou l’evangeli (en primeres instàncies; caldria una explicació que ara no ve al cas) i en dóna en paràgraf a part el seu sentit i finalitat. “Jesús va fer en presència dels deixebles (això era essencial com es dedueix del que dirà tot seguit) molts altres miracles que no trobareu aquí. Els que heu llegit aquí (i us recomano de fer-ho: llegir tot l’evangeli d’una tirada, vull dir tot enter, sense presses) han estat escrits perquè (finalitat,sentit) cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut,  tingueu vida en el seu nom”.

                                               ¡Aprenents de FE en la resurrecció!. Poc a poc. En el camí de la fe (¡és un procés!) hi ha moments de foscor, de temptació, de decandiment, de dubtes. Lògic, inevitable. Deia Romano Guardini que tenir fe és anar endavant sense esvair del tot els dubtes, però fent de la FE l’aposta fonamental de la nostra vida i de la nostra espiritualitat, malgrat –repeteixo- els dubtes que ens venen i se’n van. Apa, desperteu els que esteu mig endormiscats, que no n’hi prou amb Fe que tenim; fa falta deixar obertes les portes de l’esperit perquè l’Esperit Sant ens vagi conduint a una veritat més plena de i en la Resurrecció de Jesucrist i també de la nostra. ¡Senyor ja crec, sí; però augmenteu-me la FE! “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós. Si el dubte algun com ve, feu fort en la Fe...”

                                               Anem com sempre a la Col·lecta del dia per tal d’enriquir-nos:     “Oh Déu misericordiós, que amb el retorn anual de la festa de pasqua

• Reanimeu la fe del vostre poble,
• Augmenteu els dons de la vostra gràcia

A fi que tots comprenguem millor:

- quin baptisme ens ha purificat,

- quin Esperit ens ha regenerat,

- quina sang ens ha redimit”.

Dit això, copio aquests passos, per tal que engeguem un procés que com diu Teodor Suau en el seu comentari a Marc (“La tomba buida”, col·lecció Saurí), tot besllumant els punts d’horitzó que s’obren amb la Resurrecció estrenada, a punt de posar-nos en camí de resurrecció, compartint-la amb la de Jesús com ens alliçonava  Pau el dia de Pasqua: “Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra”.

·         El pas de Tenir i del Poder al Do i al Servei.

·         El pas del Déu-Llei al Déu-Amor.

·         El pas de la Necessitat a la Gratuïtat

·         El pas de la Injustícia a la Solidaritat.

·         El pas de la Por a la Llibertat.

·         El pas de l’Opció per l’Amor sense límits a la Creu.

·         El pas de la Passivitat a l’Acció.

·         El pas de l’Autoafirmació al Seguiment.

·         El pas  de la Mort a la Vida.

·         El pas del Món Vell a la Nova Creació i a l’Home Nou.

Només de llegir-los pausadament ens vindran mil reflexions. Eh, ¿que sí? Doncs, ¡som-hi!

Diumenge II de Pasqua, 3 d’abril del 2016

Homilia de Pasqua del 27/03/2016 del P. Josep M

RESURRECCIÓ(NS), MISTERI(S) DE LA NOSTRA FE

                                               “Jesús de Natzaret amb la seva Paraula, amb els seus Gestos i amb tota la seva Persona revela la misericòrdia de Déu”, escriu Francesc només començar el text de la Butlla en la què ens invita a sempre -però insistentment en aquesta Setmana Santa Jubilar- a obrir-nos a la MISERICÒRDIA. En aquest text, tal com s’indica en  nota a peu de pàgina, hi ha una cita del Vaticà II, que jo vull portar a consideració, perquè explicita tota la visió que tinc de que Jesús ens va redimir amb tota la seva vida, no solament amb la passió, mort, amb la seva creu, tot i el seu realisme i la plètora de significacions que comporta. Llegeixo a la Constitució Dogmàtica sobre la Revelació Divina: “Després que Déu ha parlat moltes vegades i de moltes maneres per mitjà dels profetes, “aquests darrers dies ens ha parlat a nosaltres per mitjà del Fill”, perquè envià el seu Fill, el Verb etern que il·lumina tots els homes, a fi que visqués entre ells i els manifestés els secrets de Déu. Jesucrist, doncs,  el Verb encarnat, home enviat als homes, diu les paraules de Déu i acompleix l’obra de la salvació que li confià el Pare. Jesucrist, doncs, veure el qual és veure el Pare, amb la seva total presència i manifestació personal, amb paraules i obres, amb senyals i miracles,i, principalment, amb la seva mort i resurrecció gloriosa d’entre els morts, finalment enviant-nos l’Esperit de la veritat, acabà la revelació i confirmà, amb el testimoni diví, que Déu viu amb nosaltres per alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i ressuscitar-nos per a la vida eterna” (n. 4)

                                               Endinsem-nos-hi: Sempre he cregut que tota la vida de Jesús tenia aquest sentit de globalitat, de ser “un tot u”: encarnació- nativitat- vida privada- vida de missió per al Regne- mestratge- fets meravellosos- passió- mort i -resurrecció. Aquesta densitat regeneradora, reconfiguradora, redemptora, conversió noatra en fills de Déu, ho era tot en tots. No convé parcel·lar la vida de Jesús, el seu missatge i la seva obra de fer emergir l’home Nou. D’Ell ens afecta tota la persona, el seu pensament, els seus sentiments, les seves expectatives envers cadascú. Ell, fet igual a nosaltres per tal de poder-nos aproximar, compartir trets humans (en tant, semblant a nosaltres, i tan llunyà, tan diví al mateix temps, amb capteniments singulars reconeguts per la bona gent, pels seus oients, possibles deixebles: (“ningú no havia parlat i fet com Jesús”!). Ell fill d’un fuster, Jesús de Natzaret, veí, company de fatigues i no obstant Déu i Home vertaders. La seva biografia no s’explica per l’abundància de referències sinó concentrant-la en l’essencial, tal i com la narra Pau als filipesos: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, el qual, essent de condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà (es féu res) prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes...” Tot en el seu viure té llavors de vida més plena, Vida que després s’expandirà i ens en farà partícips. No podem separar i compartimentar la Setmana entera, ressaltant-ne només Dijuos Sant, Divendres i la Vetlla i Diumenge pasquals: resseguiu tots els fets que subratlla la litúrgia de cada dia de la setmana, a partir del capítol 19, des del verset 28 (de Lluc) en endavant i veureu moltes més actuacions que són –l’altre dia en digué la “passió apassionada” en un sentit més ampli, que crec que avala que la missió de Jesús no queda circumscrita en la passió en sentit estricte, sinó embolcallant tota la seva vida. També vaig expressar, amb tot el respecte degut, que el Via Crucis era només una, si voleu, venerable devoció, però la vida de Jesús, tota ella, narrada in extenso, és Paraula de Déu. I em sembla que potser ens hem deixat portar pel sentimentalisme més que per la percepció dels sentiments profunds de l’ànima de Jesús. Això suposa una immersió en la espiritualitat, en les vivències, en com vivia Jesús tot el tràfec de la seva vida: decepcions, mals entesos, trampes dels fariseus, dels poders  religiosos dominants dels seus “antagonistes”. La seva intimitat en les pregàries a cor obert que tenia amb el Pare. Que no les sabrem mai, però que ens en queden constància com a fets freqüents. Així llegeixo en Lluc, que és l’evangelista d’aquest Any Litúrgic en el capítol 21, verset 37: “De dia ensenyava al temple, però després sortia per passar les nits a la muntanya anomenada de les Oliveres; i tot el poble, de bon matí, anava al temple per escoltar-lo”.

                                               Tot això es magnifica amb aquests capítols de Joan, que ens permeten una immersió en el cor efusiu, tendre, afectuós de Jesús, que us he invitat a seguir aquests dies des del capítol 13 - 17: rentada dels peus de tots els deixebles; invitació a seguir-lo pas a pas, donant, així com en una paràbola viscuda en vosaltres, és a dir en el vostre llegir atentament, donant, dic, a entendre quin és el sentit de la seva vida i missió. Segueixo llegint: Denuncia la traïdoria d’un d’ells; la desvelació a Joan i Pere de que és Judes qui portat per Satanàs el “vendrà” per una quantitat irrisòria. Trair i vendre: no podia baixar més en la indignitat, ¡com la veuria Jesús en la seva decepció profunda, quan més endavant en les paraules de comiat i de consol arribarà a dir al Pare que els ha conservat i n’ha tingut cura de tots, excepte l’home de la perdició. Era de nit, diu concisament Joan. Anuncia que serà glorificat pel Pare, havent acomplert la seva missió d’estendre el Regne de l’Amor del Pare. Els diu que més endavant els vindrà a recollir per a fer-los participants de la mateixa glorificació actuada ara dins de poc en Ell. Els dóna un manament nou que serà d’identificació significativa: “fillets, (quina expressió més dolça!), estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat”. Pere surt amb una estimació massa carregada de primarietat. Jesús li ha de dir que en comptes de “donar la vida” per Ell, el negarà repetidament...

                                               Ja en la triada dels capítols més intensos de tot l’evangeli de Joan, del 14 fins al 17 inclusiu: paraules de comiat i de consol. Promesa de l’assistència de l’Esperit Sant, el Protector, enviat pel Pare en nom seu, Ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit (quines evocacions tan segures, tan amades, tan pregones, tan enamoradisses...”). Després venen les paraules del comiat més impressionant que mai, mai s’hagi pogut viure.

                                               Hi ha a continuació com un parèntesi que s’inicia en el capítol 15 i es perllonga fins al 17 inclusiu, amarat de la revolució de l’afecte i tendresa i fa que entris en contemplació filial, fraterna, exquisida, com un perfum de primavera -jo no sé com ponderar-la -només s’hi adiu amb el silenci en el fluir d’uns sentiments sempre nous. És l’Ànima Christi, vivifica me; cordis Cristi salva me... Segueixen els capítols 16 i 17. Paladegeu-los, assaboriu-los, deixeu-vos prendre per la proximitat espiritual que s’hi viu; quedeu-vos-hi... Aleshores estareu promptes per viure la Passió des de dins de Jesús. Veureu de seguida que tindrà un to diferent: és l’exaltació de Jesús com a Rei i Senyor de cadascú de nosaltres. Viureu anticipadament el goig de la Resurrecció com un ramell de misteris de goig, de llum, de passió gloriosa i de Resurrecció amb Jesús fet Senyor de tot el cosmos. “Com a Rei universal i etern: Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau” (prefaci de Crist Rei, coronament de l’Any litúrgic i cloenda de l’Any Sant de la misericòrdia).

                                               “Que la Quaresma d’aquest Any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu”.  “Misericordiosos com el Pare és el “lema” de l’Any Sant. En la misericòrdia tenim la prova de com Déu estima. Ell ho dóna tot de si mateix, per sempre, gratuïtament i sense demanar res a canvi. Ve a ajudar-nos quan l’invoquem. És bonic que la pregària quotidiana de l’Església comenci amb aquestes paraules: “Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos” (salm 70, 2), l’auxili que invoquem és ja el primer pas de la misericòrdia de Déu envers nosaltres. Ell ve a salvar-nos de la condició de debilitat en la qual vivim. I el seu auxili consisteix a permetre’ns captar la seva presència i proximitat. Dia rere dia, tocats per la seva compassió, també nosaltres arribarem a ser compassius amb tothom”. (Francesc)

                                               Una pasqua reeixida, viscuda a ple, do gratuït de Déu Pare i que no quedi mai de fer-nos veure i viure els misteris de tots els misteris: Crist Senyor Ressuscitat i Ressuscitador.

Vetlla pasqual i diumenge de pasqua de la Resurrecció del Senyor, 27 de març del 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge de Rams 20/03/2016 del P. Josep Mª Balcells

 ENCARA  TENIM  “POR”  A  L’”AMOR”?

                                               Bona, Santa Setmana Gran dels misteris de Jesús i de la seva Església, tota ella, des del dissabte anterior a Rams fins que duri en el cor i en la nostra espiritualitat CRISTiana. Que s’allargui per tots els presents de Déu. Visca la VIDA en la vida de tothom, sense exclusions de cap mena. On són les fronteres per a ningú? Sort que vivim a les perifèries de tot i de tots!  Oh, si ho sabéssim! “On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu”. Això és cantar el missatge de Jesús en versió joànica. Recordo que us vaig insinuar (només exhortació com fa tot l’evangeli: “Cal que... Recordeu la frase? “Si algú vol...” Aquesta és l’espiritualitat del Mestre: “Qui tingui oïdes que escolti”). La meva invitació era a llegir de seguit, sense córrer, pausadament tot l’evangeli de Joan, com ha fet i segueix fent la litúrgia aquestes dues darreres setmanes, l’anterior i aquesta fins el “Passio” del Divendres Sant, que sempre és el de Sant Joan, que és més que la Passió dels sinòptics. És la “passió apassionada” de l’Amor MISERICORDIÓS de Jesús envers el Pare del qual n’és el ROSTRE visible, entranyable, i envers tots i cadascun de nosaltres, persona a persona. Llegim, llegim també la Butlla del Jubileu extraordinari d’aquest any, revelador de Déu Pare, del seu rostre: Jesús; de tots els homes nous. Que no passin aquests dies sants sense un bany lustral en la misericòrdia. El seu encapçalament diu: “Francesc, bisbe de Roma, servent dels servents de Déu, a tots els qui llegeixin aquesta carta (oberta, piulada...): Gràcia, misericòrdia i pau. Comença amb aquesta declaració (reveladora, des-veladora): “Jesucrist és el ROSTRE de la MISERICÒRDIA del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta (darrera) Paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i el seu cimal en Jesús de Natzaret. El Pare, “ric en misericòrdia” (Efesis 2,4), després d’haver revelat el seu nom a Moisès com a “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor” (Èxode 34, 6), no ha cessat de donar a conèixer de diverses maneres i en molts moments de la història la seva naturalesa divina. En la “plenitud del temps” (Gàlates 4, 4), quan tot estava disposat segons el seu pla de salvació, Ell envià  el seu Fill, nascut de la Verge Maria, per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. “Qui l’ha vist a Ell, ha vist el PARE (cf. Joan 14, 9). Jesús de Natzaret, amb la seva paraula, amb els seus gestos i amb la seva persona, revela la misericòrdia de Déu”. La senzilla i irradiant fe del “nostre” Francesc està -per gràcia del Pare amorós i creador, del Fill, segell de tota fraternitat i de l’Esperit Sant que manté l’alè de l’evangeli per portar-lo a plenitud- està fent, dic, que “repensem la imatge que tenim de Déu, d’un Déu que, no essent el de Jesús, encara suscita més por que gràcia. Aquest no és el Déu de Jesucrist, Fill de Déu i Fill de l’Home. Aquell, el de la por, no ho és, no ho pot ser de cap de les maneres. Justament en els evangelis, sempre de Joan, d’aquests dies, d’ahir i d’avui, ens diuen ben a les clares per a la FE, que a preguntes dels jueus se li planteja: “Qui ets tu?”...

                                               (Recordem que Jesús va fer, el primer, aquesta primera pregunta: “Què diuen qui sóc jo?” (Actualitzem-la aquesta pregunta a la gent del nostre entorn. És interessant veure què diuen, si diuen, i com ho diuen, o no  saben, no contesten: pregunta oberta. Segona pregunta més oberta encara, perquè l’hem d’anar fent-nos-la contínuament i progressiva: “Que dieu, vosaltres?”: “Què dic, jo?”:  Aquí hi ha tela per a escriure’n tot un llibre, com el que estic llegint ara mateix: “Els elements essencials de la fe cristiana” del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, de la col·lecció Saurí (retorn a les fonts, trobar venes d’aigua soterrada, significativa manera d’obrir col·leccions) de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en la florida dels llibres religiosos dels anys ’70. En Miquel Estradé n’era el coordinador: garantia de fe bíblica. Què dius de tu mateix en referència a la fe? Una fe creïble, germans i germanes.

                                               Tercera pregunta, que és resposta, també i que –atenció- també i sobretot és per a tots nosaltres: la pregunta  dels jueus a Jesús: Qui ets, tu? Escoltem què respon Jesús, interessantíssim i tan novedós que ja ho hem oblidat de tan superficials que podem ser,  o que no se’ns va donar oportunament abans de deixar el primer niu cristià: casa nostra, església domèstica, les catequesis -com diuen ara- d’iniciació o bé mistagògica o mistèrica, testimonis vivencials de l’evangeli. No foren suficients els que rebérem: de devoció, de ser bones persones, de religiositat, de pietat, ai las! No ho hem fet, tots plegats, massa bé! (És eufemisme!) Amb la dotació que ens van donar anem a la intempèrie, només a la defensiva, sense el goig de la FE. Encara amb la por que no acabem de lliurar-nos-la. Ai las, altra vegada!

                                                Joan, sempre Joan: capítol 8, versets del 21 al 30 i anant endavant...). Atenció, aquí va la resposta de Jesús!: “Vosaltres sou d’aquí baix, JO SÓC d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món (en sentit pejoratiu, per Joan; s’ha d’entendre bé no és fugida del món real; és només del decadent, el del mal), “JO no sóc d’aquest món. Us he dit que morireu amb totes les vostres culpes, perquè si no creieu que JO SÓC, no us en podreu pas alliberar”. I ara ve l’explicitació de la gran resposta, la de Jesús en l’estil de Joan: “Jesús els respongué: “Justament us ho estic dient. Tinc molt a dir i a condemnar de vosaltres, penseu que el qui m’envia diu sempre la veritat i jo, en aquest món, no dic sinó allò que li he sentit dir. Ells no entengueren que es referia al Pare”. I els digué: “Quan haureu enlairat el Fill de l’Home, coneixereu (en el sentit joànic, per experiències de FE, no de religiositat només...) que JO SÓC” (això digué Déu a Moisès des de la bardissa incandescent; “així m’anomenareu”). Llarga lliçó evangèlica que algun dia ens hauran de fer i haurem de viure-la a menys que ens quedem enclaustrats en una visió de “religiositat”, encara que sigui “còsmica”, una mica “panteitzant” com la d’Einstein que no va voler passar mai d’un respectuós “agnosticisme”, que no pot afirmar, però que no pot negar Déu. Un bon teilhardià, a mitges, llàstima! que no li havien dit mai què és la fe evangèlica; i no es refiava de la que suposadament veia, més religiositat que no fe. La de molts cristians que estan per evangelitzar encara, que no han rebut-acollit encara la fe, oferta per Jesucrist. Continua dient: “No faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m’ha ensenyat. El qui m’envia és amb mi; no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li és plaent. En sentir això, molts van creure en Ell”. Remato amb el principi i el final de l’evangeli del dimecres passat, també de Joan (capítol 8, versets del 31 al 42, que com podeu veure n’és la continuació del del dimarts): Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. I al final: “No tenim més Pare que Déu”. Jesús els diu: “Si Déu fos el vostre Pare, m’estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i “vinc de Déu; no he vingut pas pel meu compte, sinó que Ell m’ha enviat”.

                                               Així s’expressava, en el llibre abans citat, el director aleshores de la revista setmanal “Presència” (quin capçal més d’ara, encara, segons Francesc!): “I a poc a poc, mentre encara vivia sota el terror de l’autoritat i de la llei, unes lectures, unes paraules, uns testimoniatges i unes vivències m’havien posat davant per davant de Jesucrist. Així quan va caure el teló de fons, restà dempeus –i més viva que mai- la figura de primer pla, o potser fou ella mateixa la que es va anar imposant fins a fer ridícul i absurd  tot el muntatge que persistia al darrera. El fet és que va restar tot sol, cada vegada més visible, com el gran alliberador de la meva vida personal i de tota la història humana. Des d’aleshores i d’una manera creixent, qualsevol altre paisatge s’ha anat esborrant fins a fer possible que la meva FE d’avui es redueixi, em penso, a una sola paraula –la PARAULA-, que és també una PERSONA: JESUCRIST. I això s’ha esdevingut d’una manera gradual i silenciosa, sense cap esforç especial de part meva, tan gratuïtament, com si fes honor al que diuen que és la FE: una GRÀCIA. Ara, després d’aquesta justificació indispensable, ja puc dir quina és l’essència de la meva FE: JESUCRIST. Confio en Jesucrist. Confio en Jesús de Natzaret, l’home que va viure en un moment precís de la història i que com diu Blai Bonet, “va deixar els pares, l’ofici, el poble, res dins aquesta butxaca, res dins l’altra, i se’n anà per la carretera, literalment a la bona de Déu, a donar la cara i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai”. Diu moltes més coses, però ara és ja, crec, el moment precís d’agafar el text directe de la Butlla: “Jesús el ROSTRE de la misericòrdia del PARE”, i entrar en la Porta Santa de qui ÉS i SERÀ per sempre, Jesucrist, misericordiós que en diem confessant-ho: SENYOR, Déu nostre!

                                               Afegim-hi, com a premissa al document de Francesc, el que diu la Primera Carta de Joan, capítol 4, del versets 7 en endavant: “Estimats, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor ve de Déu, i tot aquell que estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El que no estima no coneix Déu, perquè DÉU ÉS AMOR. L’Amor de Déu envers nosaltres s’ha manifestat en això: que Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que visquem per Ell. En això consisteix l’amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que és Ell qui ha estimat el primer... En l’amor no hi ha por (temor), sinó que l’amor (Misericordiós) perfecte fa fora la Por”.  Cal llegir una vegada i altra aquest text. És com l’entrada al pensament i a l’espiritualitat de Jesús, de Francesc i, ¿per què no nostra?  Aquí comença la nostra fe i confiança plenes! Jesús és el rostre de la misericòrdia del seu Pare-Mare! És el gran salt de la religiositat a la FE. Mentre això no sigui un fet vivencial estem encara llastats per i en la religiositat (el regne de les pors, de la Por). Passem a l’amor, passem-hi, demanem a Jesús que ens passi a la fe: l’amor en acció, en l’experiència, en les vivències. “Sense mi no podeu fer res”. No ho creus de cor i de veritat?: manca de FE!; ho creus?, dóna gràcies a Déu perquè ara t’ha fet el do, la gràcia de la FE.

                                               “La primera veritat de l’Església és l’amor de Crist”. (n. 12) “Que la Quaresma d’aquest Any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu. Quantes pàgines de la Sagrada Escriptura poden ser meditades  en les setmanes de Quaresma per a redescobrir el rostre misericordiós del Pare”. (n. 17). La FE no són unes creences, és una espiritualitat que empeny, suggereix, anima, porta a l’acció, reconeixent que és l’Esperit Sant el company invisible dels nostres romiatges...

                                               “Aquesta és la Fe de l’Església”, que es diu solemnement després  de proclamar el Credo el dia del Baptisme i que re-novarem el dia de Pasqua o en la vetlla de preparació i celebració de la Pasqua. Pasqua eterna per a tothom, vius i difunts

Setmana Santa, dies 20 al 27 de març del 2016.   Sabadell

PUNT  I  FINAL  O  PUNT  I  SEGUIT?

                                               Mai s’arriba al final de res. Ni que ho pugui semblar. El present sempre obre portes al futur. Sempre hi ha un més o un menys en tot el que vivim. Som corredors, runners, que se’n diu avui. La meta final és la intrigant utopia, bé de saber més, de viure més intensament, d’obrir nivells de qualitat de vida encara inèdits. Som gent del present, però amb mirada sempre oberta a un demà millor. Recullo el testimoni de Gabriel Magalhâes en el seu llibre “Mirall de vida” (Una lectura quotidiana de l’Evangeli): “He anat fent sempre el que és possible, fins i tot quan tot em sembla perdut, absolutament perdut. Es tracta d’un hàbit que m’agradaria conservar al llarg de la vida, si Déu m’ho permet. Fer sempre el que és possible, fins i tot quan creiem que no val la pena fer res. Per més estrany que això pugui semblar, és aquest camí estret, aquest camí d’aparent desesperació, el que ens condueix a la trobada amb la resurrecció... No hem de tenir massa por dels nostres dimonis passats, dels nostres desordres. Caminem, amb tot això que som, cap a Jesús, cap al Pare, i arribarem a la puresa d’una resurrecció final”.

                                               Consonància de base amb el pensament de Francesc: “L’ideal cristià sempre invitarà a superar la sospita, la desconfiança permanent, el temor a ser envaïts, les actituds defensives que ens imposa el món actual. Molts miren d’escapar dels altres cap a una privacitat còmode o cap al reduït cercle dels més íntims i renuncien al realisme de la dimensió social de l’Evangeli. Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament espiritual, sense carn i sense creu, també es pretenen relacions interpersonals només vehiculades per aparells sofisticats, per pantalles i sistemes que es puguin encendre i apagar a voluntat, Mentrestant, l’Evangeli ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva presència física, amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la joia que s’encomana en un constant cos a cos. La veritable fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa. L’aïllament, que és una traducció de l’immanentisme, pot expressar–se en una falsa autonomia que exclou Déu, però pot també trobar en l’aspecte religiós  una forma de consumisme espiritual a la mesura del seu individualisme malaltís. El retorn al sagrat i les recerques espirituals que caracteritzen la nostra època són fenòmens ambigus. Més que l’ateisme , avui se’ns planteja el desafiament de respondre adequadament a la set de Déu de molta gent, perquè no mirin d’apagar-la en propostes alienadores o en un Jesucrist sense carn i sense compromís amb l’altre. si no troben en l’Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu”.

                                               Vàrem començar la cursa quaresmal amb una motivació per de més evangèlica: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi”. A instàncies de Francesc cridàvem a mobilització general, ho recordeu? Mobilitzar-se, apuntar-se al més i millor...

                                               Les lectures d’aquest diumenge i setmana Va. de Quaresma ens esperonen a no defallir ni a cansaments, ni a rutines, ni a dubtes. En la cursa o a meitat d’ella sempre hi pot haver un punt de defalliment en el propòsit d’encalçar una progressiva millor coneixença i tracte íntim amb Jesús. Precisament ara en el moment en què més forts i ardits hauríem d’estar...  Vegem panoràmicament totes les invitacions a sostenir el ritme vigorós de la cursa “maratoniana” de la Quaresma, ara que estem a les envistes de la Setmana Santa.  “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món que es va entregar a la mort” (Col·lecta). No és córrer per córrer. Tenim un motiu de fons: imitar el capteniment de Jesucrist que és qui té la “plusmarca de l’amor”. Ens hi sentim esperonats perquè formem part amb Ell en aquesta “cursa per equips”. Fer el millor de part nostra i deixar la resta a Ell que honora a tots els “coequipiers” del seu “equip”. Aquesta és la nostra glòria, compartida amb Ell. “Tots junts (amb Ell) vencerem!”.

                                               Isaïes ens estimula amb aquestes paraules : “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues: estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?”  Pel desert s’obren les fonts d’un nou riu, al llindar del qual passarà la “via sacra”, el camí dels retorns, ¿el nostre camí quaresmal-pasqual? Així, “aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança”. “Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb”. “Ho crèiem un somni. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!” (salm).

                                               Pau , el nostre entrenador, ens enardeix en la cursa, a imitació d’ell mateix. “Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-ho com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. El que dèiem en començar: mai arribem al final de res. El nostre delit és córrer, batre propis rècords, res de competitiu en relació als altres. “No vull pas dir que ja he obtingut aquella plenitud que busco: corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apodera de mi. Germans, el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Pau, corredor de fons!

                                               I, a més, el fermall d’or de les lectures d’avui referides a Jesús, d’aquell qui és “clement i misericordiós” i que se’ns manifesta esplendorosament amb l’actitud davant dels qui insidiosament el repten a respondre en el cas palès d’una dona adúltera. Jesús escamoteja la trampa que li posen. Jesús ho sabem, és perfecte Déu i perfecte home, però ara ens quedem meravellats del seu capteniment que els sobrevola i de tant! S’ajup, dibuixa al terra mentre diu com qui no diu res: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Segueix ajupit i dibuixant i hi ha una esfumadissa total, a partir -diu amb ironia Joan- dels més vells. Sol Jesús acotat i la dona dempeus. “On són?” Ironia fina! “Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.  S’obre una pregunta, un dubte. ¿Què preval: la justícia o l’amor? Podrien semblar contradictòries!  Millor no podria acabar aquesta Quaresma de l’Any Jubilar sobre la misericòrdia. Francesc tracta en la Butlla d’aquest tema: “Recordem la relació existent entre justícia i misericòrdia. No són dos moments contrastants entre si, sinó un sol moment que es desenvolupa progressivament fins a aconseguir el seu àpex en la plenitud de l’amor... Per a superar la perspectiva legalista, seria necessari recordar que en la Sagrada Escriptura la justícia és concebuda essencialment com un abandonament confiat en la voluntat de Déu. Davant la visió d’una justícia com a sola observança de la llei que judica, dividint les persones entre justos i pecadors, Jesús s’inclina a mostrar el gran do de la misericòrdia que busca els pecadors per a oferir-los el perdó i la salvació... La misericòrdia no és contrària a la justícia sinó que expressa el comportament de Déu envers el pecador, oferint-li una ulterior possibilitat per a examinar-se, convertir-se i creure. Si Déu es detingués en la justícia deixaria de ser Déu, seria com tots els homes que invoquen respecte per la llei. Amb la justícia per si sola no n’hi ha prou i l’experiència ensenya que apel·lant solament a ella es corre el risc de destruir-la. Per això Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó. Qui s’equivoca haurà d’expiar la pena. Només que aquesta no es la fi, sinó el principi de la conversió, perquè s’experimenta la tendresa del perdó. Déu no rebutja la justícia. L’engloba i la supera en un esdeveniment superior on s’experimenta l’amor que està a la base d’una vertadera justícia”. Segons Francesc: “Aquesta justícia de Déu és la misericòrdia concedida a tothom com a gràcia en raó de la mort i de la resurrecció de Jesucrist. La Creu de Crist és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l’amor i de la vida nova”.

                                               Em permeto fer-vos aquest prec pre-pasqual: Aquests dies estem fent i seguirem fent durant la setmana vinent unes lectures de l’evangeli de Joan. Us prego que feu una lectura seguida de tot l’evangeli de Joan. Seria una entrada triomfal a la Setmana Santa, coronament de la “Quaresma Diferent”. Magalhâes té un dels darrers petits capítols sobre “L’evangeli de Joan”. Comença així: “Quan llegim els Evangelis, amb el temps n’hi ha un que va esdevenint el nostre preferit encara que continuem estimant-los tots. A mi em fascina el text de sant Joan. Això no vol dir que no apreciï la concisió de Marc, la misericòrdia de Lluc o les demostracions teològiques de Mateu. Senzillament, he anat creant una relació més intensa amb el testimoni evangèlic de Joan”. I va desgranant-ne els motius que són íntims de l’autor (no us els perdeu!). Jo els comparteixo a ple cor. Sempre és bo trobar algun “Amic de l’ànima” amb qui un se sent en profunda sintonia. Bon diumenge i bona pre-Setmana Santa amb Joan per guia i runner amb nosaltres!

Diumenge V de Quaresma, 13 de març del 2016.  Sabadell 

Homilia del diumenge 06/03/2016 del P. Josep Mª Balcells

L’ABRAÇADA, AMB  EN  REMBRANDT  DE  FONS

                                               Donem-nos una minuts de respir. Posem-nos davant per davant del quadre de Rembrandt: “El retorn del fill pròdig”. D’entrada, mirem-lo intensament i després cloguem els ulls per uns moments, que se’ns poden fer deliciosament llargs, millor que millor. Una breu entrellucada fora i tornem al quadre que se’ns va configurant per dins... Deixem que es vagi impregnant de records, potser de lectures, d’altres experiències. Intentem de formular el sentit global del nostre mirar i admirar: Tot és –esdevé- una abraçada, una singular abraçada, com a expressió d’humanitat íntima o bé d’una visió evangèlica, al fil de la paràbola...

                                               Una abraçada. ¿O dues?  Primer la més directa, d’impacte, la més ostensible: la del pare ja gran que -braços, capa, rostre, capteniment- abraça el fill. Per un moment se’m fusionen les figures d’un Pare i una Mare a la vegada. M’hi porten les explicacions de Nouwen que hi sap veure amb justesa dues mans ben diferents: la d’un de Pare que estreny fortament cap al seu pit o  ventre o millor cap a les entranyes, i una altra de materna que suaument plana amorosa sobre el fill. Ell, el Pare-Mare, amb els braços oberts que fan niu i coveta... El fill reposa la cara sobre el Pare-Mare; se sent del tot acollit. El Pare-Mare tanquen els ulls per indicar el grau d’intimitat de l’escena, del moment històric per a tots dos o tres. És una abraçada singular, ho sabem: tots ells que la viuen; i nosaltres, per la narració de la paràbola. Són d’aquelles abraçades que estan cridades a deixar record vivent i que podran rebrollar a cada moment. És com un re-naixement, com una re-generació en la major amplitud de sentits. És d’aquells moments inaugurals de la vida d’un infant-nadó: posats per primera vegada als genolls del Pare i en braços de la Mare. Quan succeeix, excepcionalment i de grans com en aquest cas del fill que ja es donava per mort i ha tornat a vida, perdut i joiosament retrobat, allò és glòria per a tots. Vertaderament és com un nou naixement. Tanta és la prodigalitat –tota altra- del Pare-Mare! Sentor de primavera!

                                               Darrerament, tots a seguici del mestratge de Francesc, ens deixem portar per aquestes expressions d’emocions molt profundes i parlem sense les vergonyes d’altres temps en què la vida íntima, emocional, era més continguda en el dir i el fer. Cal dir que avui hi ha, al meu parer, una vulgarització de suposades mostres d’afecte que són més rituals o mancades d’aquella significació de relació afectivo-emocional d’altres temps. Avui el petó substitueix maldestrament l’encaixada de mans, juntament amb una mirada, tan saboroses ambdues, d’altres moments. També passa amb l’abraçada encara que no tant com el petó. Hem avançat això sí en parlar de la nostra vida emocional i ja el mateix Francesc usa aquest llenguatge dins de les relacions interpersonals. Fins al punt de demanar una revolució de l’afecte i de la tendresa. Se’n farà ressò, per exemple, la reflexió de fi d’any de Cristianisme i Justícia que desenvolupa aquesta tesi i que la presenta com una vertadera revolució: “Capgirem el món des de l’afecte i la tendresa” tot i parlar dels problemes oberts en aquest 2015, que sintetitzarà en cinc: la qüestió ecològica; la insuportable desigualtat; de l’hostilitat i el rebuig a l’hospitalitat i l’acollida; la revolució de la cura (seria el procés de la humanització) i l’Any de la Misericòrdia. “Diu: “No hi ha afecte sense l’altre a qui estimar. L’afecte s’expressa amb paraules, gestos, actituds i fets, i agafa tota la persona, en transforma el cap, el cor, els sentits. En l’abraçada, ens abracen; en la mirada als ulls, ens miren; en la cordialitat, se’ns escalfa el cor; en la carícia, ens acaronen la pell... No hi ha riquesa que compri l’afecte o que desterri l’odi, ni hi ha diners que construeixin l’esperança i la confiança.  En la nuesa de la nostra humanitat i de la comunitat humana en general, aquesta tasca ens correspon a cadascun de nosaltres, confiant, això sí, que en el cor de cada home i cada dona Déu hi ha sembrat la llavor de l’Amor. Sense afecte i tendresa, sense dedicar temps i energia a cuidar-nos, externalitzem  (comptabilitzem) costos. Els paguen el nostre cos i la nostra psicologia; els paguen els més vulnerables i els exclosos d’aquest món; els paga la natura; els paguen les dones; els paguen els nens i les nenes, les relacions de veïnatge, la família, els amics”. Acabo de tenir notícia de que un bisbe s’adreça als seus feligresos dient “Llevemos la caricia de Dios a los hombres”. Tot fa de ressò de les invitacions de Francesc una i altra vegada. Diu a la Butlla de l’Any Sant: “Com desitjo que els anys venidors estiguin impregnats de misericòrdia per poder sortir a l’encontre de cada persona portant la bondat i la tendresa de Déu!” Tornarà a dir: “La misericòrdia no és una realitat abstracta, sinó una realitat concreta amb la qual revela el seu amor, que és com el d’un pare o una mare que es commouen en el més profund de les seves entranyes pel propi fill. Que és com dir que es tracta realment d’un amor “visceral”. Prové des del més íntim com un sentiment pregon, natural, fet de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó”. Cita les paràboles de la misericòrdia de Lluc on “Déu és presentat sempre ple de joia sobretot quan perdona. En elles hi trobem el nucli de l’Evangeli de la nostra fe, perquè la misericòrdia es mostra com la força que tot ho venç, que omple d’amor el cor i que consola amb el perdó”. En parlar llargament del perdó diu: “El perdó de les ofenses esdevé l’expressió més evident  de l’amor misericordiós i per a nosaltres els cristians és un imperatiu del que no podem prescindir. Com n’és de difícil moltes vegades perdonar, tanmateix el perdó és  l’instrument posat a les nostres fràgils mans per tal d’aconseguir la serenitat del cor. Deixar caure el rencor, la ràbia, la violència i la venjança són condicions per a viure feliços!”

                                               Ens trobem certament amb una altra manera de dir i d’expressar-nos on la realitat de la vida se’ns manifesta també des de la dita intel·ligència emocional. Quanta més riquesa no hi ha en les invitacions genèricament fetes a nom de la misericòrdia! L’espiritualitat no és una cosa abstracta, inaccessible, sense posar els peus a terra; la concreció sobretot de i a les persones és un “trobar-se”, un “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat” (un bon comentari de la paràbola del bon samarità, número 172 dels quaderns de CJ). Ho corrobora aquest número 8 de la Butlla: “Jesucrist, rostre de la misericòrdia del Pare”: “Amb la mirada fixa en Jesús i en el seu rostre misericordiós podem percebre l’amor de la Santíssima Trinitat. La missió que Jesús ha rebut del Pare ha estat la de revelar el misteri de l’amor en plenitud: “Déu és amor”, Joan ho afirma per primera i única vegada en tota la Sagrada Escriptura. Aquest  amor s’ha fet ara visible i tangible en tota la vida de Jesús. La seva persona no és res més que amor. Un amor que es dóna i s’ofereix gratuïtament. La seva relació amb les persones que se li atansen deixen veure quelcom únic i irrepetible. Els signes que realitza sobretot envers els pecadors, els pobres, els exclosos, malalts i sofrents porten de si el distintiu de la misericòrdia. En Ell tot parla de misericòrdia. Res trobarem en Ell que estigui mancat de compassió”.  I també insisteix Francesc: “Com és de veure i notar, la misericòrdia en la Sagrada Escriptura és la paraula clau per a indicar l’actuar de Déu envers nosaltres. Ell no es limita a afirmar el seu amor. Ans el fa visible i tangible. L’amor, després de tot, mai podrà ser una expressió abstracta. Per la seva mateixa naturalesa és vida concreta: intencions, actituds, comportaments que es verifiquen en el viure quotidià. La misericòrdia de Déu és la seva responsabilitat envers nosaltres.  Ell se sent responsable, és a dir, desitja el nostre bé i vol veure’ns feliços, plens d’alegria i serens. És en aquesta mateixa amplitud d’ona que s’ha d’orientar l’amor misericordiós dels cristians. Com estima el Pare, de la mateixa manera estimen el seus fills...” “La misericòrdia és la paret mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar embolcallat per la tendresa amb la que es dirigeix als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoni envers el món hauria d’estar mancat de misericòrdia. La credibilitat de l’Església  passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu”. El papa Francesc ha mostrat la cara afable tant de Jesús com la seva mateixa! Li hem d’agrair de presentar-nos una Església tan humana, tan humana que de tan humana només pot ser divina. Els temps ens demanen a crits aquest compromís i en ell hi podem veure una revolució de l’afecte i de la tendresa. Així acaba la Reflexió de fi d’any de CJ: “Sens dubte és ara, quan el mal ens deixa nus i a la intempèrie, que hem de confiar en el poder de l’afecte i de la tendresa, i des d’allò més petit de les nostres relacions i vides quotidianes, tranformar el món”. I si ens hi poséssim? El poc de molts no deixa de ser una riquesa res menyspreable. Endavant i coratge! La resposta la tenim en el mirar esperançat, en les abraçades insubstituïbles, en una paraula: en “humanitzar la humanitat a partir d’allò més proper”. (Casaldàliga)

Diumenge IV de quaresma, 6 de març de l’Any de la Misericòrdia, 2016. Sabadell