VERS LA PASQUA TOTAL
AMB EL GUIATGE DE JOAN
Ja
heu pogut comprovar que durant el cicle de Pasqua Joan ens fa de “mestre i guia”.
Anant saltejant diverses “perícopes” del seu evangeli ens va portant a un
aprofundiment de tot el seu llegat, que tothom diu que és dels més elaborats,
de forma que d’ell se n’ha dit Joan, el teòleg. Avui ens atansa a la figura del
Bon Pastor. Expressió que comporta la
del Bon Ramat. Això ens portarà com
de la mà a endinsar-nos en el misteri de l’Esglèsia que en paraules de Pau és
el Cos Místic de Jesús, i que ens situarà en l’Esglèsia com a Misteri de la Comunió més estreta i, per
tant, ens posarà el dit sobre les dificultats de saber-nos, de sentir-nos i d’assaborir
la nostra vinculació amb Déu, u i tri, amb Jesús Ressuscitat i amb els germans
creients i àdhuc amb tota la Humanitat, Creació i Atenció personalitzades per a
tots i cadascun dels vivents. La fe pasqual pressuposa viure-la amb una forta espiritualitat comunitària.
Estem
de ple en el nucli més profund del que és la Pasqua, Total, n’hem dit.
Tots hem RE-nascut amb Ell i tenim com encàrrec la seva missió: Expandir el
Regne del Pare, que és l’Amor; i hi accedim a través d’una fe il·luminada. Tot
això ens porta com de la mà a situar-nos en els dos primers capítols de la
Constitució Conciliar sobre l’Església.
Tots dos ens Re-enfocaran en el que som en el teixit global de
l’Església. Ens els hauríem de saber, no dic de memòria, però sí de no passar
dies sense refrescar-los, perquè en ells ens hi va el que som, el que sentim, el que fem, el què enyorem...
D’entrada els mateixos títols ja ens donen una visió ben distinta a com hauríem
de viure la fe en profunditat: “El
misteri de l’Església. El Poble de
Déu. (Porten una càrrega molt
forta de novetat -de temps mig oblidada a la pràctica).
Heus
ací els títols dels diferents sub-paràgrafs: “La voluntat del Pare sobre la
salvació universal. Missió i obra redemptora del Fill. L’Esperit santificador
de l’Església. El missatge joiós i el Regne de Déu. L’Església, Cos Místic del
Crist. L’Església visible i espiritual a la vegada”. Això pel que fa al primer
capítol. Ara, en referència al segon: “La nova Aliança i un nou Poble. El
sacerdoci comú i el seu exercici en els sagraments. El sentit de la fe i els
carismes en el Poble cristià. Universalitat i catolicisme de l’únic Poble de
Déu. Els fidels catòlics. Vincles amb els cristians no catòlics. Els no
cristians. El caràcter missioner de l’Església”. Pràcticament tenim condensats
els aspectes més identitaris del que és l’Església. Després vindran aspectes
més de tipus de governança, de la constitució jeràrquica. Posarà de relleu el
papers primordials dels laics, ben
pasquals i referits al Regne (l’apostolat propi, la vertadera participació de
la mateixa missió salvífica de l’Església amb les especificitats de la
consagració del món i del testimoniatge de la seva vida i acció múltiples:
família, afers temporals, presència en els mons socials, en el sanejament de
les estructures socio-econòmiques, culturals, de la cura de la natura, de la
convivència, de la lluita contra el mal...) Tanco amb la referència als laics,
per la fonamental importància que el Vaticà II els hi confereix: “Tot laic ha
de ser, davant del món, un testimoni de la resurrecció i de la vida del
nostre Senyor Jesús i un signe del Déu viu. Tots plegats, i cadascun per la
part que li toca, han d’alimentar el món amb fruits espirituals i difondre-hi
aquell esperit de què estan animats aquells pobres, humils i pacificadors que
el Senyor en el seu evangeli va proclamar benaurats. Dit amb un sol mot,
“Allò que és l’ànima en el cos, això han de ser en el món els cristians”. A
posta em paro davant del capítol sobre “La vocació universal a la Santedat
dins de l’Església. Només em permeto d’incloure l’últim paràgraf: “Així, doncs,
tots els cristians són invitats –i hi estan obligats- a buscar la
santedat i la perfecció del seu propi estat. Que vetllin, doncs, tots per ordenar
rectament els seus sentiments, no fos que l’ús de les coses d’aquest món,
fet amb amor a les riqueses i no pas amb esperit de pobresa evangèlica, els
impedeixi de buscar la caritat perfecta, segons l’advertiment de l’Apòstol: “Els
qui usen d’aquest món, que visquin com si no en fruïssin, car la figura
d’aquest món passa”. Cridats, un a un, a la fe, només serem Salvats en comunió
entre tots” (sant Agustí). ¡Cal no perdre mai el sentit comunitari de la fe! ¿Voleu
dir que no arrosseguem un tipus de fe massa individualista? Obrim-nos sens
descans a la Comunió.
Complementem-ho
amb unes paraules de Francesc tretes de l’”Alegria de l’Evangeli”: Alternant
entre “no” i “sí” a les temptacions dels agents pastorals, entrem ara de ple en
el SÍ a les relacions noves que genera Jesucrist: “Sentim el desafiament
de descobrir i transmetre la mística de viure junts, de barrejar-nos, de
trobar-nos, d’abraçar-nos, de donar suport, de participar que pot convertir-se
en una veritable experiència de fraternitat, en una caravana solidària, en
un sant pelegrinatge. D’aquesta manera,
les majors possibilitats de comunicació es traduiran en més possibilitats de
trobament i de solidaritat entre tots. ¡Si poguéssim seguir aquest camí, seria
una cosa tan bona, tan saludable, tan alliberadora, tan esperançadora! Sortir
de si mateix per unir-se als altres fa bé. Tancar-se en si mateix és tastar
l’amarg verí de la immanència, i la humanitat hi sortirà perdent amb cada opció
egoista que fem”. “Molts miren d’escapar dels altres cap a la privacitat còmoda
o al reduït cercle dels més íntims, i renuncien al realisme de la dimensió
social de l’Evangeli. Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament
espiritual, sense carn i sense ossos i sense creu, també es pretenen relacions
interpersonals només vehiculades per aparells sofisticats, per pantalles i
sistemes que puguin encendre i apagar a voluntat. Mentrestant, l’Evangeli ens
invita a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva
presència física que ens interpel·la, amb el seu dolor i les seves
reclamacions, amb la seva joia que s’encomana en un cos a cos. La veritable Fe en el Fill de Déu
fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat,
del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la
seva encarnació, ens convida a la
revolució de la tendresa...Si no
troben en l’Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli
de vida i de pau, al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a
la fecunditat missionera, acabaran enganyats
per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu”. En les
nostres societats individualista creix l’estima per diverses formes de
“espiritulitat del benestar sense comunitat, per una “teologia de la
prosperitat” sense compromisos fraterns o per experiències subjectives sense
rostres, que es redueixen a una recerca interior immanentista. Aquest capítol
acaba així: “Són (SOM) cridats a donar testimoni d’una pertinença
evangelitzadora de manera sempre nova. “No
ens deixem robar la comunitat”.
Cloguem amb les constatacions que venen de
les lectures de la litúrgia d’avui. Al principi les diferents comunitats
s’anaven constituint a l’entorn de la Resurrecció: “Tots aquells que Déu havia
destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor
s’escampava per tota la regió”... “Els convertits de nou vivien feliços, plens
d’alegria i de l’Esperit Sant”. “El qui seu al tron de Déu els protegirà amb la
seva presència. L’Anyell els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla
l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” D’aquí
que en la col·lecta preguem: “Oh Déu, conduïu-nos al goig del vostre Regne i
feu que la feblesa del vostre Ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del
seu Pastor”. Sempre, sempre en bones mans! I més encara: “Senyor, concediu-nos
l’alegria inestroncable que prové dels misteris pasquals: que l’actualització
contínua de la nostra redempció esdevingui per a nosaltres causa de goig etern.
I arrodonint-ho: “Senyor, vetlleu com a Bon Pastor sobre el vostre Poble i
conduïu a les prades eternes les ovelles redimides per la sang del vostre Fill”.
Amén. Sóc Poble. Em dec als altres. Els altres es deuen a mi. Som sempre
Plural!
Diumenge IV de Pasqua, 17 d’abril del 2016 Sabadell
Post
Scriptum: De la litúrgia d’avui dissabte no puc deixar de citar-vos en línea
del que s’ha dit sobre la dimensió
comunitària, tret fonamental de tota espiritualitat verament cristiana: “En
aquells dies, l’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria, Així creixia,
s’anava edificant i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada
per l’Esperit Sant”. No hem podia
deixar perdre aquesta joia, dita de les primeres comunitats cristianes,
segellades per la vivència de la RESURRECCIÓ.
Ara ja estic satisfet. Aneu-vos-en en pau. Al·leluia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada