“JO FARÉ
QUE TOT SIGUI
NOU”
L’evangeli
d’avui en plena floració de la primavera pasqual forma part del nucli dur i més
consistent de l’evangelista Joan. Em permeto ressaltar una vegada més
que conté des del capítol 13 fins al 17 inclusiu. Perdoneu la meva insistència
des de fa unes quantes setmanes. Seria bo recordar que anirem puntejant aquests
capítols només en petits fragments fins a l’Ascensió. Vol dir que amb el d’avui
i dos més entrarem en el que s’anomena el Discurs de Comiat abans de la Passió
que ja vàrem llegir el Divendres Sant. Això ens permetrà llegir-los des d’una
perspectiva de Resurrecció. Per als deixebles eren paraules de futur immediat
però per a nosaltres les podem llegir i gaudir des d’un present històric
que en diuen, és a dir com si succeís ara mateix, essent nosaltres
coprotagonistes, talment com si Jesús se’ns acomiadés de nosaltres pensant en
nosaltres. Una escena inèdita viscuda a la llum de la fe il·luminada. Hem
passat de l’”Emmanuel” nadalenc al “Déu-que-és-amb-nosaltres” pasqual. Quin
canvi d’ambient! Del Glòria a Déu a l’Al·leluia! Allí fou promesa, aquí
realitat, ben cert, però en espera d’una plenitud inimaginable. Ara s’escau
portar al cor la col·lecta d’aquest Dia del Senyor: “Oh Déu, vós ens heu
redimit i ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills, mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als
qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna” que
lliga esplèndidament amb la pregària de la carta als efesis que llegeixo cada
dia abans d’anar a dormir (1, 3-14) En poso un petit fragment: “En Ell heu
cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit
és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà
plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.
Anem
als dos versets al final de l’evangeli d’avui, bo i ressaltant aquest Fillets que ens dirigeix Jesús en un to
de màxima intimitat, no freqüent per això més estimable: “Us dono un manament
nou: Tal com JO us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”... Fem una pausa perquè, per les mateixes
paraules de Jesús que segueixen, és com si ens ho demanessin: “Per l’estimació
que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.
No
caldria dir res més. Tancar els ulls i obrir el cor i quedar-nos en un silenci
profund i perllongat. Déu és aquí! ...Però subratllem algunes paraules: Un manament,
que no és un manament, més aviat és una invitació. No té caire moral. Va molt
més enllà. Només comptant amb la gràcia preventiva, acompanyant i resolutiva es
pot pensar i actuar des de Déu, que ens omple del que és definició seva, com ens ho assevera el mateix Joan: Déu és Amor, i ens fa partícips del que
és i nosaltres esdevenim: fets i pastats novament a la seva imatge
i semblança, a més de la de la Creació, ara passant per Jesús en la re-creació,
en fer-nos fills, adquirim el do de poder respondre amb la nostra limitada
capacitat de resposta al seu manament, com ho era pel mateix Jesús en la seva
relació amorosa amb el Pare. Per això és nou:
Només ara el podem estrenar invitats per Jesús, deixant-nos-ho com a testament,
com a heretat, que deia Pau als efesis. Per veure-ho una mica millor cito
el capítol 15, que diu així: “Jo sóc el
cep; vosaltres, les sarments. Qui resta en mi, i jo en ell, aquest dóna molt de
fruit, perquè sense mi no podeu fer res...
“Com m’ha estimat el Pare, així us he estimat jo; persevereu en el meu amor. Si
guardeu els meus manaments, perseverareu en el meu amor, tal com jo he guardat
els manaments del meu Pare i persevero en el seu amor”. Això no és ètica, és
tota una altra cosa. Se’ns invita a viure en la dimensió en que vivia Jesús. I
això és per gràcia, únicament per gràcia. Ho veieu com no és un manament, on la
llibertat només és l’obertura, la disponibilitat a que Déu obri i treballi en
nosaltres? Ni res més ni res menys de part nostra. ¿Ho veieu com és nou?
Aquest
amor no té qualificatius “nostres”. Tot plegat és entrar en l’àmbit de les
relacions de Jesús amb el Pare i amb l’Esperit Sant. Estem en un altre món. El
de les relacions trinitàries. Eh, que ens hi perdem? Doncs, perdem-nos-hi a
pler!
“Tal com Jo us he estimat, estimeu-vos
també vosaltres”. Qui és capaç de saber, de qualificar l’amor que Jesús ens té,
ens ha tingut i ens tindrà? “Home só i humana és ma mesura”. No puc anar més
enllà dels meus justos límits i se’m demana l’impossible. Tot és un joc de
creure que l’impossible pot esdevenir possible, si hi ha un poder que ens ve de
fora. Si el Ressuscitat ressuscita en mi allò que Déu ens doni. L’únic que pudem
oferir és la d’obrir portes, perquè Déu se’ns possessioni i ens permeti fer
allò que nosaltres de nosaltres mateixos no podem fer mai. Estimar així temptativament és un misteri. I
Déu és en el centre d’aquest misteri meravellós!
Déu
no demanaria si no es comprometés a fer accessible allò que ens depassa.
Certament començant des de baix, des de la “mesura humana”. I cadascú té la
seva. Cal, això sí, fer cada dia el joc diví de les portes obertes. “Facis en
mi la vostra voluntat”, que vol dir segons el vostre amor. I tot “per Ell, amb Ell i en Ell”. Ja s’ho
farà venir bé que diem, dit amb esperança i amb el goig de l’esperança. Un està
a l’espera activa: obrint mans, peus, cor, raó i una fe que pot traspassar
muntanyes. Ja ho veieu: simbòlicament des-mesurada. Tot és do, tot és gràcia. I
si visquéssim amb la certesa de que el Senyor obrarà obres grans, perquè
qualsevol cosa que faci serà gran; perquè –d’això n’estem segurs, seguríssims- de
nosaltres no podem fer més que coses petites. L’altra dia llegia que un va
arribar a entendre allò tan “terrible” en el sentit no de por sinó de fora
mida, políticament incorrecte dels inefables i impossibles sense llums
especials vingudes de dalt: “Modos para venir al todo; modos de tener al todo;
modos para no impedir al todo; indicio de que se tiene todo” de sant Joan de la
Creu. Almenys ens hauríem d’atrevir a llegir-ho, sí almenys, tot i estar “a mil
leguas” de pensar-ho com a llunyaníssim de nosaltres. Atreviment que vol dir que quedarem fora de
joc, però que algú hi haurà caminat. No neguem allò que no ens és accessible
ara i aquí. Estic llegint darrerament un llibre de la Laia Ahumada que es
titula “Espirituals sense religió” i allí s’hi respira un pòsit de camins
humans que susciten admiració i meravella. Gent que està en actitud de recerca
i d’intuïcions que ens fan pensar en les limitacions en que vivim els que
hauríem de ser espirituals amb religió, vull dir, amb fe cristiana.
Singularitats ells en admiració!; singularitats (¿pocs?) en nosaltres. Ells ens
diuen que l’espiritualitat és connatural a la persona humana, a tota persona
humana. Si fóssim més cercadors, si Jesús ens digués ara i aquí que no fem
quedar malament l’amor amb que Déu ens estima, perquè en definitiva els nostres
“amors” són –haurien de ser- fluència del seu. Ja ho deia l’altre dia: ¿Encara tenim por a l’amor?
Com
que no ens podem quedar de braços creuats anem a Pau als corintis i apa,
comencem a caminar, que la gana ens vindrà caminant. Diu: “I encara us vull
mostrar un camí més excel·lent: si jo...
si jo... però no tingués caritat, de res no em serviria. I ara la llista
consabuda, sí consabuda, i fins on practicada?: “La caritat és pacient, és
bondadosa, la caritat no té enveja, no es vanagloria, no s’enorgulleix, no és
insolent, no busca el propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no
s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra de la veritat; tot ho excusa, tot
ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
La caritat no caducarà mai”. Afegim-hi unes consideracions de més avall:
“Germans, no sigueu criatures en qüestió de seny; sigueu, sí, ben nens, quan es
tracti de malícia, però en el seny sigueu homes fets”.
Ja
tenim feina entre mans, la feina de cada dia i si un dia ens ve la inspiració
de Déu de desvetllar-nos el què és l’amor tal com Crist ens estima,
llencem-nos-hi amb cos i ànima i Déu farà la resta, que és tot menys aquest
puntet de llibertat oferta a Déu, necessària, però allò que diem, insuficient.
Demano
perdó per haver encetat aquest tema fonamental per tal de que no oblidem de que
en la manera com ens estimem, judicaran si som deixebles del Crist. Potser
s’expliquen algunes coses, ¿no?
Anirem
“furgant” sense por els dos propers diumenges. Potser que passem per davant
llegint aquests quatre capítols de Joan, abans de l’Ascensió. Ai de mi, que
parlo del que no faig. Gràcies per la tolerància no merescuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada