Homilia del diumenge 21/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

                        LA  MESURA  DESCONCERTANT DE DÉU I LA NOSTRA

                                               En llegir aquesta paràbola, de sobte entrem en el desconcert. Si no hem estat atents a la primera lectura no tindrem “canviat el chip” per poder entendre, meravellats, el significat de la paràbola. El chip és la mirada de fe. Si Déu no ens desconcerta és que el “judiquem” a la “nostra” manera. Maragall deia “humana és ma mesura” i se n’excusa... En la humilitat de qui sap que Déu és diferent, és l’”Altre” i és lliure d’obrar a la seva manera, que és la que ens deixa astorats, perquè trenca tots els nostres esquemes raonables, que som capaços de demanar justícia deslligada de l’amor. Així inventem el “dura lex, sed lex”, el fet comercial, el do ut des, el premi o el preu del nostre obrar... Ens quedarem sempre curts en Déu, que es defineix com l’Amor essencial. ¿Què entenem per amor, quan esperem una “justa” recompensa? Afortunadament les matemàtiques en Déu funcionen d’una altra manera, això és: divinament. Hi podrem accedir en part si actua en nosaltres “L’era de la fe” que diu Pau.

                                               Aquesta paràbola l’hem de llegir  per poder-la entendre i assaborir des de l’evangeli obert. L’anècdota en que es recolza té literalment un importància secundària. El que en realitat es vol posar de relleu és el final axiomàtic com un aparent afegit paradoxal, fora de la narració que en dóna l’explicació per bé que sorprenent. Tinguem present que llegint els contextos directament en l’evangeli de Mateu (cosa altament recomanable per poder endinsar-nos en els sentits a voltes inèdits, sorprenents del que ens proclamen). La mateixa frase del final ja la trobem abans de la mateixa paràbola. Emmarcada, doncs, en començar i acabar per “aquests: “Així el darrers seran primers i els primers, darrers”. Es veu palesament que aquest és el missatge veritable i no una disquisició gairebé sindical de justícia a la humana... No ens hauria d’estranyar quan Isaïes ens posa en pista de com l’hauríem de llegir la paràbola. “Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt, tant com la distància del cel a la terra”. Recordem també la repulsa que rep Pere quan vol que el Mestre no parli i, a més reiteradament, de la passió imminent. “Fuig de mi, Satanàs, em serveixes d’entrebanc, perquè els “teus sentiments” no són pas els de Déu, sinó dels homes”.

                                               Els pensaments-sentiments de Déu no són pas, els dels homes, afortunadament. Com ens costa d’entendre que Déu té la mesura desmesurada, incommensurable, diferent, distant com la distància del cel a la terra. I això per be, en positiu. Ell ha vingut no a condemnar sinó a salvar. La mesura-patró-metro és l’amor. Exemples: l’ovella perduda, els malalts, els pecadors, les prostitutes, tot el que estava perdut.. Aquests tenen una atenció privilegiada: els darrers, per l’estimació dels que es creuen primers, passaran davant. Recordeu la Gran Paràbola del Senyor-Pare Pròdig (en el sentit etimològic de la paraula) Pròdig el Pare, sobreabundant, magnànim, Pare-Mare. Sempre he cregut per fe que Déu sabria compaginar justícia amb l’amor. ¿Com s’ho fa m’és un misteri de goig, però el fet jo el crec, l’espero i l’estimo; això em dóna pau, la pau del mateix Déu. La tornada del càntic sobre la generositat de Déu, sobre la sobirana acció de Déu en favor dels seus fills és “perquè és eterna la seva misericòrdia”. Déu és substancialment AMOR. El seu amor per cadascú de nosaltres no es pot mesurar. “Tingues fe, la fe t’ha salvat” Una fe circumstancial, concreta, fruit d’una recerca, d’un trobar-lo ara i sempre que es deixa trobar. El salm responsorial, que canta i prega el que ens ha dit avui Isaïes és commovedor: “”El Senyor és compassiu  i benigne. Lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ha creat. Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor” El seu cor és tan ample i tan magnànim que hi cabem tots. És generós a perdonar. ¿Com entenem l’amor (no a mesura humana sinó divina: “perdura eternament el seu Amor”. L’Amor amb que Déu ens estima foragita tot temor, tota por. El seu Amor és delicat i coneix la poca coseta que som nosaltres. No hi caben exigències, les dels treballadors de primera hora. Deixem que Déu sigui Déu. “¿Per ventura no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo SÓC generós? Tota la relació de Déu amb nosaltres està marcada per la generositat. Descansem en Ell, que cuida de nosaltres, un a un. “Deixeu-lo fer”.

                                         En el Cor del Pare hi caben tant el fill “recuperat” com el germà gran, que té el cor “picat” per l’enveja, que fa els recompte dels “greuges” a ¿qui? Al Pare. “Tot el que és meu és teu”. No ha entès el Pare. El Pare surt a buscar el fill perdut i ara recobrat en salut. El gran no vol entrar a casa, fa comparances. Ell sempre ha estat fidel... La fidelitat no amorosa, com si fos una obligació, no és tal. Llàstima que no va “estimar l’estimació del Pare”, en el seu amor acollidor. Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar existencialment com a generositat fora mida, allò de la mesura divina... com a gratuïta que no compte. El fill sempre serà el fill. El fill gran es creu amb mèrits davant dels excessos d’amor, de liberalitat envers aquest que és de l’hora undècima. Déu estima cadascú segons la mirada i el que li dicta el cor. Són expressions humanes. No en tenim d’altres. Deixem que Déu sigui Déu. No li marquem el pas, els temps, les mesures. Déu no té mesures com les nostres. Això ens dóna pau. Beneït sigui Déu, ara i sempre. Ell és Pare-Mare. Déu es manifesta més Déu quan perdona. Perdona setanta vegades set i més i molt més. Nosaltres som mesquins...

• Error: pensar que els meus pecats importen més a Déu que la meva persona.
• Error: pensar que la força del mal més gran pot més que l’Amor generós de Déu.
• Error: pensar que el judici de Déu s’ajustarà a normes, lleis i no a l’Amor de Déu, escenificat en els braços oberts, acollidors. Déu va inventar l’abraçada.
• Error: pensar que la por pot més que l’amor.
• Error: no et judiquis tu mateix, deixa que et judiqui Déu Pare-Mare.
• Tot ve de Déu. Ell té la iniciativa del perdó; tot passa per ell (és més important deixar-se perdonar que voler ser perdonat, perquè estic arrepentit. Tot s’encamina vers l’Amor. L’única moneda de curs legal és l’amor que perdona.
• El perdó és com un nou engendrament: emergim com a criatures noves. Portem al front el signe de l’amor preferencial de Déu.
• Qui se sent perdonat, és natural que perdoni amb el perdó experimentat en Déu.
• El perdó restitueix. Els pecats queden fosos en la fornal del seu Amor. Deixen de ser. Déu té una immensa capacitat d’oblit. L’esborrador que usa Déu deixa la pissarra completament neta. Polsim de guix, res més
• Tingueu fe en l’amor. Fe absoluta. Quan hi ha fe neix l’amor. Aquest cobreix una multitud de pecats.
• Els braços oberts com fan els pares amb els seus fills i corren a rebre l’abraçada joiosa i confiada. No puc deixar de pensar en el Rembrandt sobre el fill pròdig...
• Si dic que estimo Déu i no estimo els germans sóc un mentider.
• La mirada de Déu és amorosa i activa i abat pantalles i murs, això si ho crec tot és possible i tot és nou. La gratuïtat de Déu obre totes les portes.
• Déu no utilitza balances. Obre el palmells. I sospesa a ull, a ulls d’amor. Sempre fa molt bon pes i àdhuc hi posa una bona torna. Déu fia avui i demà. Confiança.
• Déu és sempre sobreabundant: fa una mesura benvolent: “Abocarà a la nostra falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada a vessar”. Al seu exemple: Ara ens demana que mesurem amb generositat, per tal que al nostre torn ens faci una mesura igual d’esplèndida.
• “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deure vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”.
• Estimar és tota la llei. Certament la llei de l’Esperit (Pau)
• “Oh Déu, vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a vós i el proïsme, feu que, per l’observança del vostre manament, meresquem d’arribar a la vida eterna”. “Tant de bo que els meus camins no es desviïn de guardar els vostres decrets”.
• Passen davant els més necessitats: aquesta és la manera de fer de Jesús, en la terra com es fa en el cel. Encara que siguem dels de l’hora undècima, no hi fa res.
• Els primers no haurien de fer prevaler la seva fidelitat, el seu esforç, la justícia comparativa. ¿Què tens que no ho hagis rebut? Davant Déu som publicans; res d’arrogàncies farisàiques. No podem anar a Déu amb les nostres exigències...
• Si dic que estimo Déu i no estimo els germans sóc un mentider (Joan)
• Us demano sols això: que porteu  una vida digna de l’evangeli de Crist (Pau).
• El bon lladre n’ha tingut prou en “entendre” Jesús en la creu. Veu la diferència entre ells dos i Jesús. “Avui estaràs amb mi al paradís”. ¡Marca de la casa!
• “El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també gratuïtament”.
• “Sigueu misericordiosos com el Pare és misericordiós”.
• La mirada de Déu és activament amorosa: trenca dureses i ensorra pantalles.
• “En les teves mans encomano el meu esperit”

                        Diumenge xxv de durant l’any, 21 de setembre del 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

ENLAIRAT, ATREURÉ TOTHOM A MI

                                               En aquesta festa cristològica, en coincidència amb la domínica XXIV de durant l’any, la celebració de l’Exaltació de la Santa Creu pren més protagonisme i té preferència litúrgica, d’aquí que té els textos propis de la festa. Festa que ve de lluny, quan en l’any 335 es van “dedicar” l basílica del Calvari i del Sant Sepulcre, després que es van trobar allí les relíquies de la Santa Creu. Després d’enderrocar sobre aquests llocs un temple a Venus  es va edificar la basílica en honor i memòria dels últims esdeveniments de la vida de Jesús. Punt neuràlgic dels pelegrinatges del món cristià. De l’anomenada Vera Creu es van difondre relíquies per tot el món, difusió intensificada en temps de les Creuades. Com podem comprendre no hi havia en la creu vertadera materialment prou fusta per a tantes relíquies que van constituir tot un món de veneracions on es barrejaven el “poc” autèntic amb moltes falsificacions fins a fer-ne tot un gran capítol i una virada en la pietat cristiana. Avui, l’Església ha posat el ralentí a aquesta profusió que, més aviat pretesament, “santificava” objectes inversemblants fins al deliri... L’Església de les relíquies afortunadament ha donat pas al Vaticà II a l’Església de les “fonts i orígens” seus, que són la Paraula i els Sagraments.  De la Creu ens interessa sobretot el Crucificat. El signe s’ha menjat moltes vegades el significat. I es comprèn, perquè tot allò que no es visualitza, per les pietats populars “d’ulls i de tocar”, no existeix o gairebé. Caldrà una certa, moderada però, iconoclàstia, per tal d’afavorir la vertadera significació espiritual que passi del “sentiment” pietós a l’experiència d’una més sàvia vivència de fe esclarida i renovada del per què i del per a què de les nostres conviccions. Molta llegenda i poca consistència històrica. Molta credulitat i pietat de sentiment... Cal prudència a l’hora de treure: abans de treure cal veure com i amb què ho substituirem. Tenim memòria de les presses postconciliars. Sabem què hi vam perdre, no sabem massa què hi vam guanyar...

                                                   Venim d’una Església de religiositat i hauríem d’anar a una Església de fe, de vivència de la fe, dels compromisos que es deriven de la fe, d’una pràctica de pietat a la pràctica de l’amor als germans, corresponent a l’amor que va portar Jesús fins a la Creu. Avui han desaparegut moltes creus, de la cadeneta al coll, de les creus de terme, de les creus de capsal del llit, de les capelles del Sant Crist. No dic que s’hagi de beneir aquesta progressiva desaparició dels signes. Cal trobar-hi la significació profunda. El sentiment no és durador, si no va acompanyat de la seva profunda significació. En el nostre cas de les paraules del propi Jesús “havent estimat els seus de sempre, ara els estimà fins a l’extrem” L’àngel digué a les dones: “No és aquí, ha ressuscitat, és viu”. Crec que ni es fa la més mínima menció de les relíquies en els documents del Vaticà II.  He mirat el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica: En parlar de la religiositat popular diu: “El sentit religiós del poble cristià sempre ha trobat la seva expressió en les formes variades de pietat que envolten la vida sacramental de l’Església, com la veneració de les relíquies, etc... Aquestes expressions prolonguen la vida litúrgica, però no la substitueixen pas... Cal un discerniment pastoral per a donar suport a la religiositat popular i, si s’escau, per purificar i rectificar el sentit religiós subjacent a aquestes devocions i per fer progressar en el coneixement del misteri de l’Encarnació de Jesús.

                                           La Creu queda dignificada per qui hi fou “penjat”. No podem confondre l’instrument ignominiós -de fet era la forma més degradant de morir ajusticiat- amb la vera història de per què i per qui hi va morir i de les motivacions personals que en Jesús aparentment acaben en la seva passió i mort en Creu. Pels atenesos era l'absurd de la Creu, pels cristians era l’acte suprem de lliurament de Jesús a benefici dels deixebles i de tota la humanitat. És la gran paràbola del Regne. Cal saber fer una lectura sàvia quan diem que fou per obediència al Pare. Com si el Pare d’alguna manera l’hagués empès a assumir aquest final tràgic del que Ell anomenava el seu Fill, el seu Estimat. La comprensió de la mort de Jesús ha portat a visions que en definitiva van més enllà de la misteriosa saviesa d’un Déu que s’identifica amb els més infortunats de la vida, assumint tot dolor i donant-li una plena significació per mor de poder compartir els dolors de Crist en Ell i en tota situació dolorosa. No sempre s’ha sabut veure les coses en profunditat i se n’ha derivat cap a una mena d’espiritualitat dolorista i victimal com si fos el dolor el que purifica i sana i no el Senyor que fent-se no res i com esclau ha sanejat tot dolor i tot pecat i la seva mort ens permet afrontar la pròpia, sabent que no és pas el final de tot, sinó l’obertura a un vida nova, permetent-nos de ressuscitar en la Resurrecció de Crist. Pau ens dirà que s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom... doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. Corroborat per Joan que afirma que “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a Ell” i en el prefaci propi: “A vós que heu posat la salvació del llinatge humà en l’arbre de la Creu i heu fet que d’ella ens vingués la vida. Per Pau hem de llegir tot d’una tirada, enllaçant tots els conceptes, perquè només en el seu encaix troba sentit: vida-passió-mort-resurrecció-exaltació. Crist té significat entenent-lo com obedient a la missió profètica que rebé del Pare. És perillós caure en l’atzucac de llegir qualsevol esdeveniment –sobretot la seva mort- desencaixant les peces que hem unit per guions. No hi ha hagut persona humana en que el fil de la seva vida total tingués més unitat i sentit. La creu i la mateixa resurrecció estaven presents en cada alè de la seva vida. “Per això he vingut al món, li diu a Pilat ratificant la seva reialesa única i difícilment concebible i més en la situació en que es troba de desempar total a risc de que Pilat faci d’Ell el que vol omnímodament. Rei, sí, però aparentment reu. Raó tenien les lectures que en feien els artistes de temps passats que en comptes d’una corona d’espines n’hi posaven una de Rei, en les Majestats o en els Pantocrators. Tota la Trinitat està abocada en la Creu de Jesús; així ho han representat alguns pintors. La Creu victoriosa és l’última epifania o manifestació en la vida de Jesús, més que en el seu baptisme, més que en la transfiguració. “Aquest és el meu Fill, més estimat. Guardeu-ne memòria permanent sobretot en l’Eucaristia.

                                             Crist, en la versió de Joan, mor com a vencedor de la mort, després d’assumir la dolça i tràgica càrrega de tota la humanitat, que fou, era i seria. Aquesta mort és única i carregada de sentits que se’ns escapen. No n’hi haurà cap de semblant. És la mort recapituladora de totes les morts. En ella tot s’ha acomplert. El món és nou des d’aquest moment tan paradoxal. Tota vida i de tots els temps pren inici de la mort-resurrecció de Jesús. Som fills de la Creu que se’ns ha tornat vida i vida que començant aquí estén el seu fil fins a les glorificacions derivades de la seva glorificació.

                                              Anem als capítols centrals de l’evangeli de Joan. El capítol 17è comença d’aquesta manera: “Aixecant els ulls al cel, digué:”Pare, ha arribat l’hora; glorifiqueu el vostre Fill, a fi que el vostre Fill us glorifiqui, segons el poder que li heu donat sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li heu donat. I això és la vida eterna, que us coneguin a Vós, únic Déu veritable, i el qui heu enviat, Jesús, el Messies. Jo us he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’heu donat a acomplir... Sóc glorificat en ells. Pare Sant, conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres som u... Jo els he donat la glòria que m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres som u; jo en ells i vós en mi, perquè siguin perfectament u... Jo els he conegut, i aquests han conegut que Vós m’heu enviat, i els he fet conèixer el vostre nom i els hi faré conèixer encara, perquè l’amor amb que Vós m’heu estimat a mi estigui en ells i jo, en ells”. L’obediència és l’amor que es dóna. L’acompliment de la gran missió que va assumir durant tota la vida. La creu no el deixi en cap moment del seu viure i acaba en el sentit més ple que pot tenir tot el que és humà. Via crucis, via lucis.

                                             Elevació, Exaltació, Glorificació. Hem guanyat gratuïtament amb la unió amb el Pare i en Crist la nostra pròpia glorificació. El ressuscitat ens mou a resurrecció, el glorificat ens mou a glorificació. No és un acte de pietat venerar l’instrument de la paradoxal glorificació. No és la Creu, sinó el Crucificat; no és el crucificat, és el ressuscitat, és el glorificat. Hem entrat en l’àmbit de la glorificació. No és el dolor el que mou a compassió; és l’amor el que ens fa u en Crist, Déu i Home. La fe és la que ens dóna la lucidesa de la contemplació de la Creu. Jesús ens invità a seguir-lo portant la pròpia creu, que és redemptora com la del mateix Crist. Misteri inabastable...

                                           Quan fem el senyal de la Creu el fem en nom de la Trinitat. Donem-li tota la significació de renovació, de redempció, de glorificació, àdhuc de divinització. En l’eucaristia es resumeix i condensa tot el misteri de vida evangèlica, de mort i de resurrecció de Jesús i de la nostra pròpia, vida, passió i resurrecció. “Feu això en memòria meva”: “Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze, anunciem la vostra mort, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Salvador del món, salveu-nos, vós que ens heu alliberat per la vostra Creu i la vostra Resurrecció.

        Exaltació de la Santa Creu, diumenge, 14 de setembre de 2014.   Sabadell

Homilia del diumenge 07/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

ECOLOGIA  ESPIRITUAL

                                               Hi ha moltes versions d’ecologia (no perdem de vista la seva etimologia: oicos igual a “casa”. Quin encert vincular-ho amb la casa que engloba tants sentits, tants sentiments, Tothom ha de tenir i sentir-se unit a la seva casa. Tot el creat forma com un u. Estem pastats d’una sola i mteixa pols. “Recorda’t, home, que ets pols”. Pols ho és la terra, pols és el món vegetal. Pols també “tota cuca “ que viu. I nosaltres també som argila acaronada en el torn del terrissaire universal. A nosaltres se’ns ha fet administradors de tot aquest bé de Déu. Per poder-lo administrar fidelment hem de conèixer i admirar el món, des dels microcosmos fins a les alçàries del macrocosmos, la grandesa en la infinitud d’allò que no veiem i hi és, fins a les estrelles que poblen l’ignot del firmament. Déu estima “entranyablement” tot el que ha creat i segueix creant. “Crist ha esdevingut un no res prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes”... fins a atènyer l’excelsitud de Rei i Senyor de l’univers.

                                               Administrador vol dir conèixer, conrear, portar a plenitud el que Déu ens ha posat a les nostres mans, encara que puguin semblar buides. Els palmells estan plens de món. Crist és ja ara després de la Resurrecció el Crist còsmic. Tot ve de Déu, passa per ell i s’encamina cap a Déu. Això és el sentit plenari de la Creació. Déu, alfa i omega de tot el creat en procés.  Hi ha unes lleis físiques; hi ha altres lleis que es van descobrint en el microscopi i en el telescopi. Hi ha lleis de bon i bell conviure, de relacions primer de tot amb Déu, després amb nosaltres, també convivencials de tots amb tots. I nosaltres som consciència viva d’aquesta meravella d’unitat i diversitat. De Comunió, en definitiva. N’hauríem de ser conscients. Ens manca aquesta consciència gloriosa i sempre sorprenent per dèficits educatius. Les ciències de la natura, les ciències socials i les que transcendeixen i engloben unes i altres. Sant Francesc és el patró de totes les ecologies per la seva sensibilitat i el preciós tracte amb l’aparent inanimat fins al cimal de la vida espiritual.

                                               Tot té vida: alguna se’ns escapa. La geològica; la de la vida vegetal, aquesta més accessible i sense excusa per part de ningú. Aquesta saviesa l’hauríem de venerar i exercitar; ...atenció a l’home depredador. Els gels de l’Àrtic i l’Antàrtic; les aigües i tota vida que en elles hi fan pàtria, les profundes arbredes que es devasten sense només que el lucre desmesurat, el tercer i quart món que també són el nostre món. Llàstima que l’escola i la família no ens faci estimar com caldria la natura!

                                               Som món, som interdependents, som simbiòtics. Siguem-ho a plena consciència, estimació, respectuosos. Ens ho demanen tots els humanismes; ens ho demana una visió sistèmica (expressió nova que vol dir que tot forma un tot, un sistema, una concatenació), que som baules d’un món més rodó del que explica la geografia d’abans com una esfera roma pels pols. Ens ho demanen també les concepcions orientals (taoismes, iogues i similars). Ens ho demana des de sempre l’encadenat de la concepció unitària del cristianisme.

                                               Avui en gaudirem amb els textos de la litúrgia. Tots som conscients –o ho hauríem d’estar- de que hi ha arrels comunes i que la fe ens dóna una visió d’unitat del creat, perquè un és el creador de tot i “de que som conscients també de no saber-ho tot, de que existeix un més enllà del que som capaços de comprendre i de que estem acarats a l’infinit. Paradoxalment, podríem dir que la fe és tenir consciència de la pròpia ignorància. Nicolàs de Cusa parlava de la “docta ignorantia”. (Panikkar)

                                               Només mirant endins del nostre cor i del nostre jo podrem esbrinar que el món interior és més potent, ampli i per dir-ho d’una forma que jo conceptuo admirable: tot està regit per una encarnació que es va fent conjuntant l’abans de la història; també acompanyant-la fins que tot fineixi en Déu a través de Jesucrist.

                                               Tenim notícia que el papa Francesc té al teler la redacció d’una segona Exhortació sobre l’Ecologia. També tenim notícia de que l’ONU està confegint uns nous Objectius de cara al període 2015 – 2030 sobre la base de l’ecologia.

                                               Tot té la base en un món en sostenibilitat. En un món que no acaba en nosaltres i en els nostres egoistes despropòsits. Que el capitalisme és un món de pocs que prenen i roben el que és de tots i dels “tots” que vindran després de nosaltres. Cal frenar els egoismes personals, de classe, de nacions, de blocs. Cal destruir les armes i tota guerra. He llegit aquestes darreres setmanes molts articles sobre la Gran Guerra i he quedat escruixit (Recomano un dels darrers números de la revista Sapiens). Cal tenir una sensibilitat d’amor a la terra, hem d’establir una solidaritat oberta, magnànima, començant pel proïsme. No hi ha “coses”, el gran genèric de tota ignorància. Tot té conseqüències. En tot hi ha un equilibri que se’ns escapa entre l’immediat-proper i el llarg termini, entre el visible i l’invisible, entre allò superficial i l’ignot de la realitat. Recordem l’efecte papallona, espiritual també...

                                               Torralba parlava en un Foc Nou sobre la solidaritat. D’entrada fa una distinció que ja es transparenta en el títol: “La genuïna solidaritat”. Deixant de banda altres consideracions afirma que “la solidaritat o ajuda mútua no és una anomalia que trenca les exigències de la lluita per la vida, sinó un fet científicament demostrat com a factor d’evolució paral·lel i contrari a la lluita per la supervivència. Sols no ens sortim. Necessitem cooperar, establir ponts i nexes. Acaba dient: “Portat a  les seves darreres conseqüències l’individualisme , és destructiu per al gènere humà”.

                                               La idea, sentiment, creença més afí és la del Vaticà II quan defineix en primera instància l’Església com a Poble de Déu. Aquí tenim la nostra pertinença, aquí hi recolzem la nostra identitat. Diu Ezequiel: “Fill d’home t’he fet sentinella, perquè vetllis sobre el poble d’Israel”. És la nova i universal humanitat, basada en la fraternitat: Germà sol, germana lluna, germana mort...de Francesc d’Assís.

                                               Només encetar el document del Concili sobre l’Església ja invita a sentir-nos Poble de Déu: “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegui i el servís santament... Tots els homes són cridats a formar part d’aquesta unitat catòlica del Poble de Déu que presagia i promou la pau universal, i hi pertanyen o hi són destinats de diverses maneres, ja sigui els fidels catòlics, ja els altres creients en el Crist, o encara tots els homes sense excepció, cridats com són per la gràcia de Déu a la salvació”.

                                               Rellegim poc a poc i deixem-nos prendre per aquest perfum amorós que destil·la Pau als Romans: “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert tota la Llei... Estimar és tota la Llei. Que no es perdi cap germà, ens dirà l’evangeli. “Déu en Crist ha reconciliat el món amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”. A l’oració sobre les ofrenes: “Feu que tots els que participem d’un mateix sagrament tinguem un sol cor i una sola ànima”. Hi ha un ressò del mateix en el cànon, quan diem després de la Consagració:”Us supliquem humilment que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist”. I per acabar s’ha dit que la Comunió és la paraula clau de tot el Vaticà II. Fou Joan Pau II a proclamar en “Al començar del nou mil·lenni” que la nostra espiritualitat evangèlica és la Comunió. Un altre dia hi entrarem in extenso.

                        Diumenge XXIII de durant l’any, 7 de setembre del 2014   Sabadell

Homilia del diumenge 31/08/2014 del P. Josep Mª Balcells

QUÈ ÉS SER CRISTIÀ EN CREIXENÇA?

                                               Resseguim els textos de la litúrgia d’avui i tindrem com a resultat una bona síntesi de què pensa Crist de nosaltres, si és que ens deixem “seduir” i si ens hem deixat apoderar per Ell (Jeremies).

                                               Una cosa és el què pensa Crist de cadascú de nosaltres, i tota una altra el què som de veritat. Jo trobo que hi ha un fort paral·lelisme entre la nostra resposta sincera, viscuda, a la pregunta que ens va fer Jesús l’altre diumenge: ¿Qui dius que sóc Jo? i el què diem-obrem en relació a Jesús i el què som ben de veritat. Hem de posar tonalitats menors en el dir i l’obrar. ¿Sota mínims?

                                               En les oracions col·lectes d’aquests diumenges hem fet declaració explícita almenys en desig de que “tot el que és bo en nosaltres ve de Déu” També ens ho deia sant Pau d’una forma ben explícita: “Tot ve de Déu, tot passa per Déu i tot s’encamina cap a Déu. Déu s’hauria d’haver “empoderat” de nosaltres “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb tota la força”. Segueix la col·lecta d’avui carregada del millor desig de respondre a les expectatives de Déu envers cadascú de nosaltres: “Sembreu (imatge que fa pensar en la paràbola homònima), sembreu en els nostres cors l’amor al vostre nom” (¿què diem, demanem, ens comprometem en el parenostre: “Que sigui santificat el vostre Nom”), corroborat per contraposició flagrant al que Jesús li diu a Pere: “No penses com Déu, sinó com els homes”. És un despullament de Pere i, en ell, de tots nosaltres, fins al punt d’esventar-li en una de les expressions més dures de l’evangeli: ¡Fuig d’aquí, Satanàs!

                                               Ens afanyem a dir-nos “practicans”. ¿Què vol dir aquesta expressió tan ambigua? ¿Anar a Missa regularment? ¿Només això? Això es pot llegir amb un angle de 180 graus. Des d’”anar” sense adverbi o sense qualificatiu fins a compartir l’ofrena de Jesús al Pare, com diem en el cànon: “Que Ell faci de nosaltres una ofrena eterna a fi que obtinguem l’herència amb els vostres escollits...Acolliu les súpliques d’aquesta família que heu admès a la vostra presència...”  Pau en fa a la segona lectura una traducció més compromesa: “Per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Així ha de ser el vostre culte veritable”. I explica la forma de culte que ens escau: “No us emmotlleu al món present (ressò del que diu Jesús a Pere: (admonició, repulsa, invitació ferma a fer-se conscient de que: “No penses com Déu, sinó com els homes”). Segueix Pau: “Transformeu-vos, renovellant la vostra manera de veure les coses (de viure-les), perquè puguem reconèixer quina és la voluntat de Déu (altra vegada el parenostre: ¡“faci’s la vostra voluntat”!): “reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.  Per tal que així es vagi endavant en el nostre viure de cada dia caldrà “que el Pare del nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem (estimant-la) a quina esperança ens ha cridat”.

                                               No hi ha vida sense mort d’alguna manera. Deien els antics: “Cada dia moro” una mica, vivint-la tal com me la demana programàticament Jesús: “Si algú vol venir a mi –que es negui ell mateix,

                                                -que prengui la seva creu,

                                                -i que m’acompanyi.

                                               Aquesta és l’urgència essencial per anar endavant com a deixebles del Mestre: -que es negui ell mateix; que posi Jesucrist com a referent principal, si no l’únic, del propi projecte de vida, ric com és Jesucrist en persona, missatge, vivència, intimitat. “Tot recapitulat en Crist”, com ens diu Pau. Només Ell compte. “Solo Dios basta”. Per sumar cal primer restar i fort, segons la visió que ens doni l’esperit a cada moment. La nostra autonomia es realitza paradoxalment en una heteronomia: centrats només en Crist. Fer espai, eliminar  tota impedimenta, pes sobrer.

                                   -que prengui la “seva creu. Així entrarem en l’àmbit de la paradoxa tan pròpia de l’evangeli: “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà (s’entén la qualitat evangèlica de la seva vida).

                                   -i m’acompanyi. Qui la perdi “per mi” la recobrarà en escreix. Això és “rescatar” la seva vida. Sempre en passiva: no nosaltres, no, com a fautors de la pròpia vida, sinó la “donada”, “rescatada” per Déu. Déu sempre porta la iniciativa.

                                   En definitiva, avui som alliçonats per saber respondre als requeriments de Jesús. Fer-se deixebles d’Ell és en realitat un buidar-se dels nostres egos i admetre que viure de veritat suposa un “quantum” de creu, d’inconvenients i defallences, àdhuc d’infidelitats momentànies i saber-se alçar (“que l’ofrena que us presentem ens obtingui la vostra benedicció, perquè aquests sagraments (l’Eucaristia) realitzin en nosaltres allò que signifiquen (oració sobre les ofrenes), que no és ni més ni menys que “confortats amb el pa de la taula celestial –us preguem, Senyor- que aquest aliment de la caritat reforci  els nostres cors i els mogui a servir-vos en els germans”. (oració postcomunió).

                                   Acabem com sempre fent del salm responsorial una pregària pausada, sentida, gustosa, el salm és la pregària que fem portats per l’Esperit Sant:

                                   “Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco.

                                     Tot jo tinc set de Vós.

                                     Per Vós es desviu el meu cor...

                                     L’amor que em teniu val més que la vida.

                                     Perquè Vós m’heu ajudat,

                                     I sóc feliç sota les vostres ales.

                                     La meva ànima s’ha enamorat de Vós,

                                     Em sosté la vostra mà.

                                   Tot el que és bo ve del Pare, del Crist i de l’Esperit.

                                  

                                   “Sembreu en els nostres cors l’amor del vostre Nom; aviveu-lo amb el vostre esperit de pietat (=sentir la filiació divina, segons sant Tomàs) i guardeu-lo sol·lícitament” (de la col·lecta)

                                               Quina riquesa de litúrgia! Que no passi debades, que ens renovi i ens converteixi en crit de joia aquest “¡Tot jo tinc set de vós. Jo us cerco! Vertaderament:l’amor que em teniu val més que la vida”.

                        Diumenge XXII de durant l’any, 31 d’agost de 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 24/08/2014 del P. Josep Mª Balcells

L’ACCÈS A JESÚS

                                               ¿Qui és Jesús per a mi? És bo de quan en quan tornar i retornar a aquesta pregunta essencial. No la podem respondre d’una vegada per sempre. Així podem passar d’una visió treta de la lectura –o pitjor més aviat oïda- literal i a més fragmentada, feta a propòsit de la lectura –¡no sempre entesa com a proclamació!- de la litúrgia de la Paraula en l’Eucaristia. Certament ara ja més entenedora linealment perquè feta en llengua vernacle, però no sempre fruit d’un aprofundiment, gairebé impossible si abans no l’hem llegida i rellegida en si i dins del seu propi context. Oir no és estudiar, ni amorosir sota l’acció de l’Esperit de la veritat oculta... Manca lectio divina,oi?

                                               Una cosa és saber, àdhuc de memòria, narracions aïllades i complementàries d’altres, per suma, diríem que gairebé inconnexa: ara un miracle, ara una paràbola, ara unes consideracions fetes per Jesús, un puzzle sempre inacabat, que ens roba la unitat i no ens permet arribar a fer-ne i veure’n l’essencial, a donar-nos una idea i el goig del conjunt en cada episodi. Un Jesús molt humà, sí, però no una persona total i entera en cada una de les situacions viscudes. Històries sense “intrahistòria”.

                                               Sant Pau no el veié en la seva vida històrica i el seu coneixement és per revelació, com diu ell, i per identificació de persona, missatge,  sentit i propòsit de la seva vida. Àdhuc es va atrevir a dir que no era directament la predicació del Jesús que visqué en un lloc i temps determinats, sinó que predicava el Jesús exaltat per la resurrecció com a Fill de Déu. No que no ho fou abans, però ara era per revelació la glòria del Pare. Llegint els quatre evangelis tenim la temptació de veure’l humà sobretot, humà, si voleu en grau superlatiu, amb una visió esvaïda un tant obnubilada de la seva divinitat. És lògic i natural perquè fou home vertader, però per Pau el predomini de la coneixença de Jesús és derivat directament de la seva divinitat. Una i altra no s’exclouen. D’Ell diem: Déu i home vertaders. La predicació de Pau posa en primer terme la Resurrecció de Jesús i aquesta és la base de la nostra fe. Ell és la frontissa de la porta que obre i connecta cel i terra, el diví i l’humà.

                                               Com s’entén, doncs, que al final de l’evangeli d’avui, després de lloar Pere per la seva afirmació-confessió de que Ell era el Messies i el Fill de Déu, afegint-hi que era, la seva resposta, fruit de la revelació del meu Pare del cel, acaba l’episodi amb la contundència de prohibir-los-hi severament als deixebles de dir que Ell era el Messies. Perquè una cosa és “dir” i tot una altra “comprendre” la seva messianitat i encara molt més la seva divinitat. De fet només el varen comprendre ells , després de ressuscitat. I a fortes ventades de la fe viscuda, propiciades per l’Esperit...

                                               ¿Què ens passa a nosaltres? ¿Voleu dir que entenem encara que sigui des de l’obscuritat de la fe i vivim allò que es digui de Déu mateix, que es digui de Jesús, de qui podem dir com Pau fa al final de la segona lectura d’avui: “Que tot ve de Déu, tot passa per Ell i que tot s’encamina cap a Ell”?

                                               La “ciència” que és saviesa respecte a la persona de Jesús, només pot ser fruit d’una immersió en la seva divinitat i humanitat a la vegada, que és el misteri de l’Encarnació, que, a meu parer, és el misteri més gran i permanent per a la minsa comprensió que podem tenir de la seva persona. M’hi perdo joiosament i aquí pren empenta la sublimitat de la meva fe, do i goig de la fe que m’ha estat donada.

                                               Crist és aquell que recapitula totes les coses: cosmos, humanitat, història, temps i lloc, perquè tot ve de Déu, passa i s’encamina cap a Déu: i aquest Déu és el Pare, mitjançant el Fill de Déu i de l’Home, a través de l’aura de l’Esperit Sant. Tot en Déu, tot en Jesucrist Ressuscitat i assegut a la dreta del Pare, glorificat com a Déu i Home a la vegada. Llaç de l’aparent contradicció! Tot s’origina en Jesucrist; tot passa “per i amb i en” Jesucrist i tot s’encamina cap a Jesucrist. Déu es fa creatura en Jesucrist, i en l’home Jesús esdevé Déu i creatura a la vegada. Exaltat i anorreat a l’ensems. Silenci! Misteri! En Jesucrist hi ha una nova revelació gloriosa de Déu i de la grandesa de l’home en Déu. D’aquí ve l’acabament de Pau, avui: “¡Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! ¿Què en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins? ¿Qui pot conèixer el pensament del Senyor?”. Només per la fe sentim, experimentem que Déu és tot Altre, per damunt de tots els “altres” que som tu i jo i tots.

                                               Impossible entendre Jesús si no és per fe i no una fe qualsevol. Jesús és el centre, aquest “clau fixat en un indret segur”. Serà el permanent i més ferm punt de referència de tot i de tots. Ell és la clau de volta del món i dels humans junt amb la seva història. Tan a prop i sempre tan lluny, tan a l’abast i també tan misteri, que defuig qualsevol interpretació i també tota possible tergiversació. Jesús no es “toca”, només es viu. Els místics i els contemplatius hi tenen el cor posat. Déu que assedegaven i que sempre roman deu que raja inestroncable... És per això que Pau acaba en pura exaltació: “¡Glòria a Ell per sempre! Amén”.

                                               Demanem a la col·lecta que en comunió els uns amb els altres compartim el mateix anhel: que estimem allò que maneu i desitgem allò que prometeu de tal manera que ens mantinguem ferms on es troba l’alegria veritable”. En paraules del papa Francesc que sentim la joia plena de l’evangeli –l’evangeli és Jesús- i que el visquem amb dedicació plena: a viure’n i a donar-ne’n a viure. Evangelitzar-nos constantment. Ens recordarà el papa Francesc: “Crist és l’Evangeli etern... la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se per “la profunditat de la riquesa i del coneixement de Déu”. Deia sant Joan de la Creu: “Aquest gruix de saviesa i de ciència de Déu és tan profund i immens, que, encara que l’ànima en sàpiga més, sempre pot entrar-hi més endins...” “Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir, la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer i que és Déu qui la fa créixer. Aquesta convicció ens permet de conservar la joia enmig d’una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. (“La joia de l’Evangeli”).

                                   Diumenge XXI de durant l’any, 24 d’agost de 2014.  Sabadell

   PS: Per pura coincidència, una volta reflexionant sobre l’accés a Jesús he llegit un llibre que m’havien ponderat. Es titula La Cabaña de W. Paul Young, editorial Espasa. Deixeu-me’l recomanar perquè té una esplèndida coincidència amb el tema d’avui. Què diu el llibre sobre Jesús i més. ¡Quina presentació més profunda i més original sobre Déu i sobre Jesús! Val la pena llegir-lo. Ja m’ho comentareu. No serà debades. Paraula. Com s’entrellacen la ficció amb la realitat més fonda, gairebé inaccessible... Us passo el torn...

Homilia del diumenge 17/08/2014 del P. Josep Mª Balcells

L’ESSENCIAL ÉS INVISIBLE: ÉS EL SECRET*

                                               “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen”. La paraula “invisible” –és tot un àmbit inabastable- és de les que més m’entusiasmen. Està directament vinculada amb una altra que cada vegada més em té el cor robat: el Misteri. Tot és misteri. “A Déu no l’ha vist mai ningú”. I és un sort, dient-t’ho en termes humans, que així sigui, perquè d’aquesta manera el podem despullar de vestimenta humana, d’allò que en diem antropomorfismes.  Hi ha camp i profunditat per la imaginació, tot i que sabem que sempre, de nosaltres, “humana és ma mesura”. Tot és misteri i és meravellós que sigui així. Només hi  ha la transcendència com a camí i possibilitat d’anar-hi accedint a glops de bellesa, de bondat, de comunió i d’unitat. Tot és u en Déu. “Heu preparat béns invisibles”. Són béns inestimables, són dons, són  epifanies, són manifestacions, són –en definitiva- revelacions. La terra no és només superfície, té profunditat, té misteri.

                                               La fe de la que ens va parlar encomiàsticament de Maria per part d’Elisabet ara fa dos dies: “Benaurada tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà. La fe incommensurable de la dona cananea de l’evangeli d’avui que mereix un elogi preciós, més venint del mateix Jesús: “Dona, quina fe que tens!”. Mai havia trobat en els seus deixebles una manifestació tan joiosa i tan sentida: “que sigui com tu vols”. Voler, voler es queda petit en aquesta escena. Volia creient amb importunitat, santa importunitat. Els deixebles no entenen el “cor” de Déu, ni –en conseqüència- el cor humà. No és la primera vegada que manifesten la seva incongruència amb la fe els la suposem.  Hi ha més d’un i molts passatges evangèlics que mostren una superficialitat; no viuen la profunditat dels “encontres” de la gent senzilla amb les seves aproximacions al Mestre. No molesteu jesús: Amb el cec de Jericó, amb la multiplicació dels pans i peixos (Acomiadeu-los, que vagin a comprar...), amb els infants i llurs mares que s’atansaven al mestre perquè els amanyagués i beneís; home de poca fe, ¿per què dubtaves? Amb raó diu en cert moment: “Hi haurà fe quan jo torni?”.

                                               La fe i l’amor són els grans camins d’accés a Déu, a Jesucrist, a l’Esperit d’amor. Són els més dretrurers, els més eficaços, anava a dir: els únics.

                                               Einstein que ponderava la realitat íntima de totes les coses, i afegia: les coses tenen ànima. I reblava l’afirmació com queda citat en el que és lema del dia en un diari: “La maduresa comença a manifestar-se quan la preocupació que sentim pels altres és més gran que per nosaltres mateixos”. L’ànima, la fe, el misteri sempre es donen sortint de nosaltres mateixos. És un axioma de la qualitat de vida.

                                               La prova de la fe és la “importunitat”, és no deixar passar l’oportunitat que se’ns ofereix i anar-hi a fons, vencent tota mena de contratemps i impediments. La insistència obre el cor de l’invisible. Té guardó, té premi, i quin premi!

La curació de la nena malalta, la ceguesa, la trobada que esdevindrà paradigmàtica: “Deixeu que els nens vinguin a mi, d’ells és el Regne dels cels.

                                               Tomàs que fou incrèdul a l’anunci joiós dels seus companys sobre la Resurrecció de Jesús, acaba posat de genolls davant del misteri de Jesús vencedor de la pròpia mort: “Senyor meu i Déu meu”. Després d’aquest passatge ho aniria repetint una i mil vegades. S’havia retrobat amb el misteri, amb la fe, amb el bé de l’invisible. Jesús mirant-nos a nosaltres a través de segles digué: “Perquè m’has vist has cregut? Sortosos els qui creuran sense haver vist!”.

                                               No heu sentit dir algú d’un altre: “dona- home, quina fe que tens! És una meravella haver tingut aquesta emocionant “trobada”, aquesta imponderable sensació d’estar a la proximitat de Déu en la persona de qui es pondera la seva fe. Jo us asseguro que l’he tinguda i encara n’estic vivint d’aquest record. Ha enfortit la meva poca fe, però m’ha donat ganes de demanar-ne més i més a Déu.

                                               Germans, capbussem-nos en la densitat del misteri de la fe i de l’amor. Descobrirem un món nou i una terra nova, la del Regne, que és la que trepitgem però d’una manera il·luminada. Apretem de valent. Que ens deixem portar –sí, portar en els vols de l’Esperit- per la fe i l’amor, que sempre van junts. Si maldem per fer-ho anem de segur pel bon camí. Creure estimant; estimar creient: hem accedit a un altre món, joiós, compromès, irradiant. Feliços vosaltres, heu entès l’evangeli.

                                               Ara és l’hora de poder entendre millor l’oració col·lecta:

• Oh Déu, que heu preparat Béns INVISIBLES
• Per a qui us estimen:
• Infoneu el vostre amor en els nostres cors,
• perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot,
• aconseguim allò que Vós ens prometeu,
• que és més que tot el que puguem desitjar.

 Diumenge XX de durant l’any, 17 d’agost del 2014.   Sabadell

            *Llegireu amb profit l’encontre de la guineu amb el petit Príncep.                                

Homilia del diumenge 3 d'agost del 2014 del P. Josep Mª Balcells

“DONEU-LOS  MENJAR  VOSALTRES MATEIXOS”

                                               Déu treballa (labora) prenent els “seus” deixebles com a “instruments”, si voleu, digueu-ne col·laboradors. És a través dels seus deixebles que s’expandeix el Regne de Déu. Recordeu la pregària atribuïda a sant Francesc d’Assís en la que ell mateix es dóna la humil condició de ser només un instrument a les seves mans i a la seva acció: Feu“-me, Senyor, instrument de la “vostra” pau”. Això no ho hauríem de perdre mai de vista, perquè tota la relació de Déu amb nosaltres i la nostra amb Ell i amb els altres es fonamenta en la gratuïtat. D’Ell és sempre la iniciativa i l’empenta primera. Diu a aquest propòsit el papa Francesc: “Si bé la missió de l’evangelització ens reclama un lliurament generós, seria un error entendre-la com una heroica tasca personal, ja que  l’obra és abans que res d’Ell, més enllà del que puguem descobrir i entendre. “Jesús és el primer i més gran evangelitzador”. En qualsevol forma d’evangelització el primat és sempre de Déu, que volgué cridar-nos a col·laborar amb Ell i impulsar-nos amb la força de l’Esperit. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir, la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer i que és Déu que la fa créixer. Aquesta convicció ens permet de conservar la joia en una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. Escric precisament això el dia de la festa de sant Ignasi de Loiola; d’ell és aquesta màxima: “Feu-ho tot com si només depengués de vosaltres i després deixeu-ho tot en les mans de Déu”.

                                               Tot això ve a compte de l’afirmació de Jesús a l’evangeli d’avui que el menys que suscita és sorpresa i molta estranyesa, quan a la proposta dels deixebles d’acomiadar aquella gernació, Jesús els diu: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. ¿Què diu? Es queden parats, esbalaïts i tot. De cinc pans i dos peixos es fa la meravella d’alimentar una multitud tan “impossible”. Es multipliquen pans i peixos i “ells els donaven a la gent”. Se servia de les seves mans per multiplicar-los. Les mans de Déu són les nostres pròpies mans... Aquesta experiència tan singular de Jesús i dels “seus” ens fa reflexionar i hi descabdello unes reflexions tretes la major part de les lectures de la litúrgia del dia, que em broten quasi automàticament:

• Isaïes ens transmet de part de Déu: “Escolteu bé, i tasteu cosa bona i us delectareu. Assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi i us saciareu de vida.
• Tot de franc, sense pagar res. Tot a tocar de mans, tot a l’abast.
• Ta bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de bon grat.
• Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor.
• L’home no viu només de pa , sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.
• Tothom té els ulls en Vós, mirant esperançat.
• ¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? En Ell tenim posada tota la nostra confiança.

                                               De l’exhortació del papa Francesc “La joia de l’evangeli” del capítol sobre la dimensió social de l’evangelització en recullo aquestes instàncies i urgències que responen directament a l’afirmació tan inesperada de Jesús :

• Donar pa (queviures) als necessitats és evangelització de la bona i accessible a tothom.
• “El contingut del primer anunci té una immediata repercussió moral que té com a centre la caritat.
• “La redempció de Jesús té un sentit social, perquè Déu, en Crist, no redimeix solament la persona humana sinó també les relacions socials entre els homes”.
• Viure l’evangeli de la fraternitat i de la justícia. La Paraula de Déu ensenya que en el germà hi ha la permanent prolongació de l’Encarnació per a cada un de nosaltres.
• L’absoluta prioritat de la “sortida d’un mateix cap als germans” és com un dels dos manaments principals que funden tota norma moral i com el signe més clar per a discernir sobre el camí del creixement espiritual en resposta a la donació absolutament gratuïta de Déu. Per això mateix el servei de la caritat és també una dimensió constitutiva de la missió de l’Església i expressió irrenunciable de la seva essència, d’on brolla ineludiblement  la caritat efectiva amb el proïsme, la compassió que comprèn, assisteix i promou.
• Pau VI deia: “Tots els homes i tot l’home”.
• L’evangelització no seria completa  si no tingués en compte la interpel·lació recíproca que en el curs del temps s’estableix entre l’Església i la vida concreta personal i social de l’home.
• L’Església no pot ni deu quedar-se al marge en la lluita per la justícia.
• El seu mandat de caritat abraça totes les dimensions de l’existència, totes les persones, tots els ambients de convivència i tots els pobles. Res humà no li pot resultar estrany.
• De la nostra fe en Crist fet pobre i sempre proper als pobres i als exclosos, brota la preocupació del desenvolupament integral dels més abandonats de la societat.
• Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser “instruments” de Déu per a l’alliberament i promoció dels pobres, de manera que puguin integrar-se plenament  en la societat; això suposa ser dòcils i atents a escoltar el clamor del pobre i socòrrer-lo.
• L’Església guiada per l’Evangeli de la misericòrdia o per l’amor a l’home, escolta el clamor per la justícia i vol correspondre-hi amb totes les forces.
• La solidaritat és molt més que alguns actes esporàdics de generositat. Suposa crear una nova mentalitat que pensi en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tothom sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns.
• La solidaritat és una reacció espontània del qui reconeix la funció social de la propietat i la destinació universal dels béns com a realitats anteriors a la propietat privada. La possessió privada dels béns es justifica per a tenir-ne cura i fer-la créixer de manera que serveixin millor al bé comú, per la qual cosa la solidaritat s’ha de veure’s com la decisió  de retornar al pobre el què li correspon.
• Per a l’Església l’opció pels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica. Déu els atorga la seva primera misericòrdia.
• Som cridats a descobrir Crist en ells els pobres, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa  vivència que Déu vol comunicar-nos a través d’ells”.
• Ja ho va dir des del primer dia del seu pontificat el papa Francesc:

                                   “VULL UNA ESGLÉSIA POBRE PER ALS POBRES

                                    Ells tenen molt a ensenyar-nos.

                                    És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells”.

                        “Si algú se sent ofès per les meves paraules li dic que no sóc ni un enemic ni un opositor, només m’interessa que aquells qui estan esclavitzats per una mentalitat individualista, i indiferent i egoista, puguin alliberar-se d’aquestes cadenes indignes i assoleixin un estil de vida i de pensament més humà, més noble,més fecund, que dignifiqui el seu pas per aquesta terra.

                        El capitalisme ha fet estralls que han anat pagant les classes més menesteroses. Cal revisar a fons el capteniments socials possessius i de moment ajudar qui en té necessitat imperiosa. Cal donar un tomb a les estructures socials. És un deure i, a més, urgent. No solament ateny als polítics sinó en gran part al poble de Déu i a la humanitat sencera. Tots hi podem posar el nostre gra de sorra i més si podem. En això hem de tenir més audàcia”

                        Diumenge XVIII de durant l’any, 3 d’agost del 2014.   Sabadell