Homilia del diumenge 18/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

DÉU ÉS DESCONCERTANT

Si el Déu en qui vivim, ens movem i som –el de la nostra intimitat més íntima- no ens desconcerta sovint, és que no és el Déu de Jesucrist. Convé refrescar les nostres vivències de Déu a partir de com vivia Jesucrist i de com presentava el Regne de Déu. Un Déu “domesticat”, fet en tot igual que nosaltres, llevat de la seva “divinitat”, un Déu que no ens inquieta, que no ens sorprèn, poc té a veure amb l’evangeli. Cal fer aquest advertiment sobretot en aquesta ocasió, perquè precisament l’evangeli d’avui ha fet córrer molta tinta. El desconcert i la subsegüent murmuració dels jornalers de primera hora, d’aquells que l’amo de la vinya va aparaular per un denari, troben “injust” que ells, decebuts, rebin el mateix que els de l’última hora. Fan comparacions –¡i qui no les faria, siguem sincers!- amb la lògica de tocar de peus a terra. Fan les matemàtiques de la “justícia, diguem-ne, distributiva”. Una simple regla de tres: Si una hora dels tocatardans els ha valgut un denari, a nosaltres escarrassos que hi hem esmerçat dotze -hores- dotze, suportant el pes i la calorada de tota la jornada, l’equis ens ha de sumar tants denaris com hores treballades. Lògic, amb lògica mercantil. Es troben amb l’amo els representants “sindicals”(!) i l’amo els desconcerta encara més que pel fet pel qual reclamen, per la resposta que els dóna sobretot. ¿No vàrem quedar amb vosaltres a denari per jornada? És això el que us he pagat i moltes gràcies pel treball fet. Sóc “just”; així vàrem quedar. Als de l’última tongada , per raons ben meves, vull donar-los, no igual, sinó un jornal que no es pot mesurar per raons de “justícia” –summum jus, summa injuria: portar la justícia fins al cap damunt, porta a situacions perilloses-. A veure: ¿no sóc lliure de fer el que vulgui a casa meva? I a continuació la doble motivació de fons: Vosaltres feu comparacions. I aquestes són sempre perilloses i porten a valoracions dispars i també a sembrar enveges que enemisten; i, a part, ¿no puc ser generós amb qui vulgui? Aquest és el punt neuràlgic que queda ben subratllat amb la “sentència” que clou la paràbola i que ja havia posat Mateu abans de la paràbola. La repetició, abans i després, vol remarcar la dita de Jesús: “Així els darrers seran els primers, i els primers, darrers”. Aquesta frase subverteix els valors “tradicionals”. De una qüestió aparentment de justícia passem a un plantejament de “caritat” en el sentit més profund. La caritat inclou la justícia però va molt més enllà. Una justícia no oberta a la caritat es torna restrictiva i promou discòrdies. Ja ho veiem a l’evangeli d’avui. Intentem d’entrar més enllà de la narració evangèlica. Moltes coses hi podem intuir.

En primer lloc, sembla que la paràbola va dirigida als fariseus. Bona gent, si voleu, però ells són els eterns paradigmes de la “justícia”, no tan sols en si, sinó comparativament. Tant a tant. Meritocràcia. Guanyat a pols. Recordeu la paràbola del fariseu i el bon samarità. “Jo no sóc com aquest samarità; jo faig, jo dic, jo compleixo. “Jo us dic que si no sou més justos que els mestres de la Llei i que els fariseus, no entrareu al Regne de Déu”. I no tan sols això, sinó que els arriba a dir per a confusió total: “Us asseguro que els pecadors i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu” Més fort ja no es pot dir. Mireu on pot portar exagerar la justícia personal. Arriba un a fer-se el perfecte i a exigir d’acord amb un cor endurit”.

Parlem ara, si us plau, de l’Amo i de les seves reaccions i preferències. Estiguem oberts a tot desconcert. “Els vostres pensaments i camins no són els meus”, els d’aquest Déu que es presentat i viscut per Jesucrist com a Pare, i en dóna el més sublim tast en la paràbola del Pare del fill pròdig. Amb això, ja hi podríem fer parada i fonda; i entendre que la nostra relació amb Déu, per part d’Ell, va sempre pels camins de la desmesura. Ell sempre ens porta l’avantatge de ser qui porta la iniciativa. Qui som nosaltres, pobrets, per tractar de tu a tu amb Déu des d’una visió mercantil. Déu no és un botiguer (amb perdó). Em dones, et dono, i en paus. Déu és per definició la Generositat en Persona. Ell ens “genera” contínuament. Ens dóna la vida i la porta a excelsitud per la Gràcia. Som agraciats. Maria és la plena de gràcia. L’acció de Déu és sobiranament lliure i no pot ser pas d’una altra manera. Té les seves mesures i les seves desmesures. Déu és esplèndid i nosaltres vivim en el núvol de la gràcia permanent. Si tot és gràcia, ¡no ens deuen res des de dalt! Tot va a dojo. Sembla que com més necessitats, més agraïts, Déu s’hi dóna amb més Cor. L’evangeli porta a una contravaloració de moltes coses. Déu és subversiu en el sentit més autèntic i més literal de la paraula. Per això deixàvem clar i net en començar que si no ens desconcerta és que tenim un “deuet” de pa sucat amb oli...

Déu no està subjecte a les lògiques humanes. Queden superades, no contradites. Té el dret més que constitucional de ser lliurement humà, tant que en la seva intensitat mateixa s’hi trasllueix la seva divinitat. En Déu no hi valen les mesures quantitatives. Ell és qualitativament diferent. Ell no obra, ell fa gestes. “El Totpoderós ha fet en mi meravelles”. Aquesta hauria de ser la percepció habitual en els seus fills.

L’enveja és tristoia, fa mal primer a qui la té, corseca. No et deixa viure perquè es fonamenta en la comparació i un se sent marcat per la sensació d’injustícia. En tenim l’exemple més punyent en el germà gran del fill pròdig. ¡Com l’ha d’atendre el Pare que és tant i tant generós!; i el fill ho porta malament, per egocèntric i es mostra un fill amb cor d’esclau. Aquest és el seu pobre raonament. Ens torna mesquins, l’enveja. “El que estima no és envejós” Nosaltres podem ser esclaus de visions estretes, tancades. Déu és magnànim. Jesucrist sempre ens invita a assemblar-nos al Pare. “Sigueu misericordiosos com ho és el meu Pare del Cel”. “No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”. Els que més ho necessiten són els de l’hora undècima. “Què feu desvagats? És que ningú no ens ha llogat”. Tots som jornalers. Ens donen més del que mereixem, perquè Déu fa les mesures complertes, desconcertants. I Jesús ens invita a ser fills del Pare misericordiós: “Doneu i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats”.

Algunes constatacions:
· Som cridats a feinejar; valorem el treball petit de cada dia.
· Som assalariats, no tant dels homes, com de Déu que és un bon pagador, que diem en català.
· Ens paguen generosament, mes enllà de qualsevol mereixement.
· Déu és sobreabundant, generós com Ell sol.
· Tot és gràcia, hem de ser sempre agraïts. Valorar-ho tot i a tothom. L’agraïment és font de joia, la millor.
· Ens hem d’assemblar al Pare nostre del cel en ser generosos.
· No hem de ser envejosos ni en les coses materials, ni en els de l’esperit. No comparem, no hi ha cosa pitjor, ens fa roïns.
· Pensem més en els deures que en els drets. I amb goig.
· El nostre deure fonamental és estimar el germans. S. Pau ho diu.
· Obrim-nos a les obres de misericòrdia. Descobrint-ne de noves.
· Receptivitat fina als dons que se’ns fan de continu. Déu i els altres, comencem per valorar els dons que ens fem mutúament.
· Donem amb les mesures amples, sobreeixides. La gràcia del saber donar.
· Agraïm el do de la vida i més encara el do de la fe.
· De Maria en diem “Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra”.
· Benaurats els misericordiosos, els compassius, Déu se’n compadirà.

Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre de 2011. Barcelona

Homilia del diumenge 11/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

LES MATEMÀTIQUES DE DÉU: SETANTA VEGADES SET

El perdó, ¡que n’és de difícil d’entendre’l i, sobretot, de viure’l! Les coses estan molt complicades, al meu parer, i haurem de donar un retomb de doctrina, que penso que ho pot posar en termes una mica més aclaridors. Intentem-ho.

Hem magnificat el pecat. Comencem per aquí. Els darrers papes han insistit en que s’ha perdut el sentit del pecat. Potser sí, no ho nego. Però jo sospito que una errada pedagògica ens ha portat a exagerar el domini del mal, en contraposició a un desitjable eixamplament dels àmbits del bé. Podríem dir que hem empetitit l’àmbit del bé. Com si, en una concepció maniquea, el Déu del Mal tenallés el Déu del Bé. Sí, ja ho sabem i ho proclamem: només hi ha un sol Déu, i és el Déu de l’Amor. Sant Pau no deixa de proclamar-ho ara i adès i li dóna el sentit prioritari del “secret amagat” per segles i que en Jesucrist s’ha revelat així: Déu és Pare, Déu és Amor, Déu és “la Bondat personificada”, que diem en català. Jesús és enviat per a proclamar el Regne de Déu, que és un Regne de participació del Déu de Jesucrist, un Déu que salva, que ens dóna una nova identitat, un Déu compromès en la lluita pel bé, compartint així la definició que es dóna Déu de si mateix: tot misericòrdia, compassió, abraçada, el Bé en nosaltres i a partir de nosaltres. Si Ell és perdó, nosaltres també hem de ser perdó, perquè hem estat perdonats, alliberats de nosaltres mateixos i compromesos en l’alliberament de tot mal... Amb tot, seguint Pau, és més important que el pecat la gràcia que de continu va vessant Déu en les nostres actituds i que constitueix l’entramat operatiu de la nostra identitat, com una segona naturalesa, renascuts a la gràcia i per la gràcia. “El cristià creu que aquesta renovació i potenciació de l’home són l’obra que Déu està disposat a fer en ell i amb ell. Amb la Gràcia comencen les diferències entre el cristià i els humanismes. El cristià creu que l’home és pecador, però –malgrat això- és perfectible. En aquest “malgrat això” hi ha tot l’espai regenerador de la Gràcia, que és tan gran i en expansió com el mateix Déu i que li permet d’anar pujant de grau en grau, de gràcia en gràcia. Dirà Gz. Faus que la potenciació i renovació de tot l’humà és ni més ni menys que una potenciació fins al diví. La màxima humanització s’esdevé en la divinització. En Jesucrist hem sigut re-creats novament i en plenitud, a imatge i semblança d’Ell mateix. L’Home Nou re-nova la creació i l’estatus de l’home. La gràcia no pot ser assimilada a “una cosa o objecte, sinó a una presència personal de nosaltres amb Déu, però produïda en nosaltres pel mateix Déu (semblantment a com l’amor pot produir –en donar-se- la relació amorosa de resposta) la gràcia no és quelcom fabricat separadament i després lliurat a l’home, sinó que la Gràcia és allò que deixa l’home canviat en novetat”. ¡Re-creats! Tot el misteri de la nostra relació amb Déu és entendre i gaudir en saber que Ell ha pres –i segueix prenent- la iniciativa de gràcia a cada “ara” nostre, sabedors que ens estima –en present- i que ens podem estintolar ferms en aquesta gràcia, en aquest do permanent. “El do de Déu és el mateix Déu”. Oh, la Gràcia de Déu en nosaltres.

¿Que hi ha Mal en el món? Clar i contundent, sí. “El mal: Misteri i Problema”, que dirà Estradé. “Com a problema ens cal buscar-hi camins de solució; com a misteri cal que ens esforcem per trobar-hi un sentit. Com a problema i com a misteri, demana un cor silenciós, pacient,esforçat i ple d’esperança” Hem de capgirar el binomi “PECAT – gràcia”. Ens ho havien malvenut. Comencem, doncs, a l’inrevés: per GRÀCIA – pecat. Que és com està establert pel Déu de totes les iniciatives... Molt clar i dolorós a la vegada: que som dèbils, trencadissos, contradictoris; bé sabem que el mal ens envolta i ens surt incongruentment de dins. Ens han fet veure, amb tot, que estem “empecatats”; i no obstant la gran veritat és que estem en “estat de gràcia”, agraciats sempre, almenys, potencialment. És la gràcia la que sobreabunda, per damunt de tot pecat. ¿Creiem en l’amor, no el que tenim, sinó el que podem tenir per l’esplendidesa de Déu, per gràcia assistencial (pre-, ara, pro-), o bé creiem més a fons en el desamor? ¿Qui venç en nosaltres? Jo he pensat que arribem a donar més consistència, més “realitat” al desamor que no pas a l’amor. Ens manca una fe radical en la força d’estimar, tot i saber que estem estimats amb força i pel poder de Déu. La nostra vivència de la relació Déu amb nosaltres, i de nosaltres amb Déu, ha de ser esperançada, pacient, laboriosa. L’amor de Déu no mor mai. recolzem-nos-hi amb força. Foragitem els pessimismes. L’amor de Déu DONAT i DONANT és optimista, ennobleix i estimula com ho fa tota pedagogia assertiva, que fa créixer. Amb recança ho he de repetir: ens van parlar excessivament del pecat. De tant fer-ho, ens n’ha quedat aquest deix, ens ha desmotivat, desesmat, des-orientat. Posem per davant, per damunt la GRÀCIA, les meravelles a que estem cridats –¡veureu coses més grans!- i veurem com refem el fil de la relació, de l’entesa amb el Déu de Jesucrist que és el “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Ell et perdona les culpes... i et sacia d’amor entranyable”. Aquest és el Déu de Jesucrist, el vàlid, no el que sotja, que judica; ¡massa infern i poc cel! Tot es fa evident en el dia a dia, és l’amor concret. Al final serem judicats per l’amor que haurem pujat amunt dia a dia. Li fem més obsequi a Déu pel seu amor incondicional que no pas reconeixent els nostres pecats. És més una qüestió d’actituds que no pas un reguitzell d’actes. És més una actitud de contrició, que dèiem abans, que no pas dels llistats de les nostres pobretes confessions. ¿Creiem, de veritat, en la força de l’amor que Déu ens té? ¿O l’amor ens canvia o bé ens creiem que a força de braços podrem amnistiar-nos? Els voluntarismes acaben sempre en decepcions. No ens en sortim tot sols...

Hem de fer un bon “dissabte” de les actituds bàsiques per sentir-nos sota l’empara de l’evangeli, que si aquest no és entusiasmador, perd no solament volada, sinó que el podem arribar a viure com un esclavatge moral. No facis, no diguis, no pensis... Déu només pot ser positiu. És propi de Déu “entusiasmar-nos”, literalment.

No es nega res. Només és la prevalència d’un món sobre un altre. No es pot comparar el pecat, el nostre pobre pecat, amb la gràcia, ¡la nostra gràcia! Som pecadors; gràcies a Déu, perdonats. No li fem la desatenció de valorar més el fet de ser pecadors que el fet meravellós de ser i saber-nos perdonats, a l’estil del Pare del fill pròdig. El quadre de Rembrandt diu més que mil explicacions. Entra per la vista...

Tot, i molt ben dit, ho planteja Gz. Faus en el seu llibre Proyecto de hermano (Visión creyente del hombre) De bon principi va tenir els seus dubtes sobre com l’havia de titular. De fet el que més s’hi esqueia era Proyecto de hijo. Ho explica: Aquest títol a més de ser convertible amb l’altre, el final, subratlla allò medular i específicament cristià de la visió creient de l’home. L’home és germà perquè és fill de Déu. Va preferir el que ha quedat, perquè és un títol clarament crític i contrastant de l’anterior, ja que en la recerca de la realització devers la fraternitat, pot l’home portar a terme i fer creïble la seva veritat com a “projecte de fill”. D’altra banda “projecte de germà” és un títol que tal i com l’entén un creient implica necessàriament el projecte de fill i, a més, perquè -en definitiva- no som germans -ai, las-, però podem i estem cridats a ser-ho. Sant Agustí diu: “L’amor a Déu és primer en ordre de precepte, però l’amor al germà és primer en ordre a l’acció. En conseqüència –segueix- estima el teu proïsme i tracta de veure dins teu d’on neix aquest amor. Allí és on trobaràs Déu en la mesura del possible. Comença estimant el teu proïsme; reparteix el teu pa amb l’afamat, obre la teva casa a qui no té aixopluc, vesteix el despullat...”

Plantejades les coses d’aquesta forma em cal dir que l’amor i el perdó són dues cares d’una mateixa moneda. Tant tindràs d’amor, tant seràs perdonat i perdonaràs. L’amor és un projecte de per vida i de vida en qualitat. I perdonar és l’exercici més humà i diví que podem aspirar a viure en la quotidianitat. Dependrà de la sensibilitat humana i evangèlica que tinguem que trobarem el camí de la pacificació universal, primer del nostre petit món i dels móns circumstants. El perdó és tant vocació com ho és l’estimar. “Molt se li ha perdonat, perquè molt ha estimat”. Pau fa la lletania de l’amor. ¿No es pot calcar amb la lletania del perdó? “No em sento aliè de res que sigui humà” (Terenci). De la llei de la jungla (avui hi ha molta jungla encara pels nostres viaranys) es va passar a la llei del Talió, i d’aquesta que era una superació del salvatgisme, ara hem d’establir la moral de la fraternitat, sense la qual no hi ha ni igualtat, ni llibertat. Som cridats a donar la mà, al somriure, i a l’abraçada, a mossegar-nos la llengua quan convingui... No hi ha més moral a l’evangeli que l’estimar i el perdonar. ¿Què és l’amor?, es pregunta Fromm i diu: donar I explica el donar així: “En l’acte mateix de donar experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Aquesta experiència de vitalitat i de potència exaltades m’omplen de goig. La meva pròpia experiència és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç. Donar és més joiós que rebre, no pel fet que sigui una privació, sinó perquè en l’acte de donar hi ha l’expressió de la meva vitalitat. En l’esfera de les coses materials, donar significa ésser ric. No és ric qui molt té, sinó qui dóna molt... L’esfera més important del donar no és, tot i això, la de les coses materials, sinó que radica en el camp específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, de la cosa més preciosa que té, de la seva vida. No significa necessàriament que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions- del que hi ha de viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre. Donar ja és una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa a l’altra persona i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han creat”. A penes cal destacar el fet que la capacitat d’estimar en el sentit de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Això pressuposa l’assoliment d’una orientació predominantment “productiva” -en el sentit positiu que li dóna Fromm. En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per a confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa. En el mateix grau en què li manquen aquestes qualitats, té por de donar-se i, per tant d’estimar”.

Em direu arribant aquí que m’he equivocat de tema. Avui el que volia comentar és el del perdó, cert. No ho he oblidat de cap manera. Amor i perdó són bessons. No es pot tenir l’un sense tenir l’altre. ¿Us heu fixat en que l’arrel de les dues actituds és literalment la mateixa? En Coromines m’ha portat de l’una a l’altra. Per-donar. És donar amb el prefix per- de plenitud, és estimar en plenitud. Jo m’apuntaria més a recórrer preferentment el projecte quotidià de perdonar, perquè no està tan grapejat com el de l’amor. Ja ho deia el mateix Fromm: “El malentès més freqüent consisteix a suposar que donar significa “renunciar” a alguna cosa, privar-se de quelcom; en un mot, sacrificar-se. La persona que no ha desenvolupat el seu caràcter més enllà de l’estadi corresponent a l’orientació receptiva, explotativa, amuntegadora, o mercantil, experimenta d’aquesta manera l’acció de donar”. ¡Quanta feina, quanta feina no ens queda per fer: per estimar i per perdonar!

Jo, pecador, confesso que la gràcia de Déu en mi pot més que el meu pecat. No sóc jo a dir-ho, és el mateix Pau qui ho diu: “Sóc el que sóc per la gràcia de Déu, ella no ha estat pas vana en mi. Ho confesso jo també modestament, perquè ho crec i així ho espero. Gràcies per poder donar gràcies...

Diumenge XXIV de durant l’any, 11 de setembre de 2011 Barcelona

Homilia del diumenge 04/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

LA COMUNIÓ COM A CAMÍ D’ESPIRITUALITAT EVANGÈLICA

“La “Comunió dels sants” és l’Església”. Ho afirma el Catecisme de l’Església Catòlica, n. 946. N’és la definició des de la perspectiva de l’evangeli i de Pau. No és un afegit ni una conseqüència. Quan en el Credo ho proclamem, en realitat, estem fent un dels actes de fe més grans, perquè la imatge paulina conté totes les virtualitats de la persona del Crist Ressuscitat, del seu missatge sobre el Regne i el Poble de Déu. Així ho podem llegir en el Vaticà II: “Tots els homes són cridats a formar part del nou Poble de Déu. És per això que aquest Poble, sense deixar de ser un únic Poble s’ha d’estendre a tot el món i a través de tots els temps, a fi que es realitzi el pla de l’amor de Déu, que va crear al començament una sola natura humana i resolgué de reunir plegats els seus fills que estaven dispersos. A aquest fi Déu va enviar el seu Fill que va constituir hereu de totes les coses, per tal que sigui el Mestre, el Sacerdot de l’univers, el Cap del nou i universal Poble dels fills de Déu. A aquest fi , encara, Déu va enviar l’Esperit del seu Fill que és Senyor i infon la vida, i que, per a tota l’Església i per a tots i cadascun dels creients, és principi d’agrupament i d’unitat en la doctrina dels apòstols i en la comunió de vida, en la fracció del pa i en les pregàries... Formen un Reialme de caràcter no pas terrenal, sinó espiritual. Efectivament, cada un dels creients escampats pel món està en comunió amb els altres en l’Esperit Sant... Cada una de les parts es beneficien d’aquesta mútua comunicació de tots i d’aquest esforç comú a la plenitud dins la unitat. Hi ha els vincles d’íntima comunió quant als béns espirituals. Tots els membres del Poble de Déu són cridats a la comunicació de béns. “Cadascun, segons la gràcia rebuda, distribuïu-la entre vosaltres com a bons administradors d’una múltiple gràcia de Déu”. Recordeu que santa Teresa de l’Infant Jesús volia ser el cor de la Comunió dels sants i es volia passar tot el cel enviant flors a la terra. Més convicció i més ben dit no hi trobo comparació possible...

Tornem al principi. Tot és comunió. Real, encara que no directament visible. És el dinamisme de base; és la configuració vital que és radicalment interdependència, que és circulació d’energia (gràcia) que és el que compacta la unitat de tots en tot i en el Tot. Pau ho exemplifica amb la visió d’un Cos vivificat per Crist, que n’és el Cap i alenat per l’Esperit Sant, que n’és l’Ànima. A dir el ver: Jo no em pertanyo, no sóc un de més en un grup preexistent. He estat pensat en funció del conjunt, sóc un òrgan en el teixit global. Sóc necessari, no sóc sobrer: sóc únic dins de tothom que també són i se senten únics. Amb aportacions degudes que “o sumo o bé resto”. És dóna la unitat en la més meravellosa pluralitat. Tots ens devem els uns als altres. M’agrada la metàfora que usa Mounier anomenant la comunitat com a “Persona de persones”. És el Cos Místic en el Crist Total. Jesucrist n’és el Cap, el tot en els que són in-corporats en Ell. Jesúcrist és el Tot en tots, sense que cadascú no perdi la qualitat de persona, singular, entera.

No és una concepció “romàntica”, per somiar-hi de quan en quan. És la Realitat real i cabal de la qual només en podem tenir consciència operosa, quan en els graons de l’escala cap a Déu hem aconseguit superar les primeres etapes d’empirisme , de veure perquè ho toco i ho percebo... Ja ho he dit que tot això es dóna només en un àmbit de fe, de transcendència. És un altre món desconcertant, en el món que ens circumscriu. Hi ha lligams , hi ha teixit, hi ha “sistema”, hi ha circulació, hi ha un vaivé que és permanent, malgrat que no ens ho hagin dit i que no en tinguem enlairada consciència. Sento com si m’haguessin estafat, deixant-ne les concepcions a ras d’infants. M’han pres la fe viscuda en la Comunió dels sants. ¿Us passa també alguna cosa de semblant? No perdem temps en forçar per entrar-hi. Ens hi va molt, el tot de la fe.

Fa temps que vaig donant-li voltes a la misteriosa paraula consciència. Per dir-ho sintèticament: en la consciència hi ha graus en la capacitat d’adonar-nos-en , de viure-la més intensament. I això no només en comprensió més il·luminada. Hi ha també graons de canvi de dimensió o canvi de pla (Bucay) . És com diu Panniker: descobrir la tercera dimensió, el transcendent de les coses, esdeveniments i de les persones. És com una pujada de tensió existencial que et fa veure-ho tot en una nova perspectiva. Parlant en “cristià” és com una visió –sostinguda- de FE. Veus tot el mateix, però amb una perspectiva nova. És com una il·luminació, com un despertar, on les coses quotidianes prenen relleu i vivor nova de trinca... LA COMUNIÓ DELS SANTS. ¡La meravella per a estrenar per a tants cristians! És il·lusionant, de veritat.

És a partir d’aquesta perspectiva que voldria parlar de les lectures d’avui que trobo tan suggestives i que no les hem de veure amb els ulls de sempre, rebaixades de to. No són moralitats; ens situem en coordenades noves, antropològiques. Voldria parlar d’allò que s’ha ponderat com a l’eix bàsic del Vaticà II: l’espiritualitat de Comunió. Veure’m evangèlicament actiu d’una altra manera; veure els altres com si no em fossin aliens. Ja no em moc en vies morals, sinó existencials. Surten conceptes que els revisito com a nous i imprescindibles: “Estimar és tota la Llei i és tot l’evangeli”; l’altre no és tant l’altre, sinó com a formant part de mi mateix; advertir suaument és profecia; no puc trampejar-me ni trampejar l’altre.”No quedeu a deure res a ningú. L’únic deute ha de ser l’estimar-vos els uns als altres”. La correcció fraterna tan eclipsada. Amb aquell colofó tan revelador: “Us asseguro que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, JO SÓC enmig d’ells”. Tinc a mà el llibre “Jo i Tu” de Martin Buber: “El meu Tu m’afecta com Jo l’afecto a ell... Vivim les nostres vides inescrutablement inclosos en la fluent vida mútua de l’univers. Els sentiments habiten en l’home; l’home habita en l’amor. No hi ha metàfora en això: és la realitat. L’amor no és un sentiment que s’adhereix al Jo de manera que el Tu sigui un “contingut” o objecte; l’amor està entre el Jo i el tu. Qui no sàpiga això i no ho sàpiga amb tot el seu ésser, no coneix l’amor, encara que atribueixi l’amor als sentiments que experimenta, que gaudeix i que expressa. L’amor és una acció còsmica. Per a qui habita en l’amor i contempla en l’amor, els homes s’alliberen de tot el que els barreja en la confusió universal, bons i malvats, savis o necis, bells o no-bells, tots, un després de l’altre es tornen reals als seus ulls, es tornen altres tants Tu, això és, éssers alliberats, concrets, únics; se’ls veu cara a cara. D’una manera meravellosa sorgeix de tant en tant una presència exclusiva. Aleshores puc ajudar, curar, educar, enlairar, alliberar. L’amor és la responsabilitat d’un Jo per un Tu. En això consisteix la igualtat entre els que s’estimen, igualtat que no resideix en un sentiment, sigui quin sigui, igualtat que va del més petit al més gran, del més joiós, del més protegit, d’aquell la vida del qual es troba inclosa en la d’un ésser estimat, fins a aquell que tota la seva vida està clavat sobre la creu d’aquest món perquè demana i exigeix això tan tremend: estimar tots els homes”.

Fa temps que em guia aquest paràgraf de la Carta de Joan Pau II “A l’inici del mil·lenni”: “Espiritualitat de Comunió significa capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com un que em pertany per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: do per a mi, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la Comunió és saber donar espai al germà, portant “les càrregues els uns dels altres, i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. Un món nou, el de l’ESPIRITUALITAT DE LA COMUNIÓ. ¡Què lluny i que a prop aquest viure el centre de l’evangeli! Crec en la Comunió dels sants. Feu que per la FE hi vegi amb més claredat, amb més convicció, amb més tot...

Diumenge XXIII de durant l’any, 4 de setembre de 2011. Barcelona

Homilia del diumenge 28/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

TRES GRÀCIES SOL·LICITADES

Més d’una vegada he intentat posar de relleu que l’oració (col·lecta) que fem just a l’inici de l’eucaristia dominical acostuma a ser un tresor de continguts, que no ens podem perdre. Normalment, s’expressa en molt poques, si bé denses paraules. Convindria que, en dir-la, no ens trobéssim encara impreparats, com si l’acció litúrgica ens demanés una atenció només a partir de les lectures. Si no disposem l’esperit des de bon començament per a entrar en l’àmbit de la pregària ens trobarem desprevinguts i per manca de silenci interior, de disponibilitat a obrir-nos a la veu de Déu, de fer un retrobament amb Crist, ens perdrem bona part de l’eficàcia de l’Eucaristia. Si ens distraiem per fluixa concentració, si ens posem lluny de l’altar, si hem començat parlant amb el veí, si no estem en participació activa, com demanava el Vaticà II, si som mers espectadors i no actors, la litúrgia ens serà un bon avorriment o un temps buit, ple de distraccions externes i internes. Només es pot “aguantar” bé –deixeu-m’ho dir així-, si hi poso les condicions mínimes perquè ens retrobem amb el Crist per qui hem estat invitats a compartir la taula de l’amistat i del diàleg de l’amor... Ja ho deia el clàssic: “Abans d’entrar en l’oració cal preparar la teva ànima”. Encara que pugui semblar un pleonasme: Cal estar ja en oració abans d’entrar en oració. És ben bé així.

Voldria fer un exercici d’aprofundiment, finalitzat a poder-nos trobar en plena capacitat espiritual de fer nostres les pregàries que el sacerdot fa en nom nostre i recollint al mateix temps totes les expressions i pregàries pròpies que haurem fet en l’intèrval entre la invitació que ens fa, en aquest espai de temps que intermèdia entre el “Preguem” i l’oració que seguirà, que porta per nom col·lecta, perquè vol ser una presentació al Déu i Pare de la col·lectivitat (de recol·lecció, de fer-ne un menat), de la comunió de tots els presents i els absents, donant a l’Eucaristia un abast clarament Eclesial: és a dir on es barregen i se superposen, millor, es fonen el que és personal i el que és comunional. L’Eucaristia és sempre i en tot lloc única, només actualitzada. Nosaltres ens fonem en la universalitat i la universalitat se’ns fon en nosaltres. És el Crist total el que es posa en joc. En Bucay en el seu llibre “Claus per a un camí espiritual” parla amb molt encert de “L’home en xarxa”: “L’home és un engranatge que forma part de tot un món molt més ampli que el conté”. No entrem en comunió, som comunió. “Visquem-la! Aquesta també és la intuïció de Teilhard en el “Medi diví” i “La Missa sobre tot el món”: “En el fons, des dels orígens de la preparació messiànica fins a la Parusia, passant per la manifestació històrica de Jesús i les fases de creixement de la seva Església, un sol esdeveniment es dóna en el món: L’Encarnació realitzada en cada persona per l’Eucaristia. Totes les comunions d’una vida constitueixen una sola Comunió. Totes les Comunions de totes les persones actualment vivents constitueixen una sola comunió. Totes les Comunions de totes les persones presents, passades i futures constitueixen una sola COMUNIÓ”. Fem la prova. Poso l’oració col·lecta d’aquest diumenge:

“Déu omnipotent,
Tot el que és bo ve de Vós;
Sembreu en els nostres cors l’amor del vostre Nom,
Aviveu-lo amb l’esperit de pietat
I guardeu-lo sol·lícitament”.

Comencem l’oració per una afirmació –és a dir un acte de fe-: “Tot el que és bo ve de Déu”. Déu és el Déu bo, el Déu de tota Bondat, “només Déu és bo”, diu Jesús en rèplica al jove que li diu “Mestre bo”. Déu s’identifica amb la Bondat, ell que és ric en l’amor, ell que estima entranyablement. En línea amb aquest pensament i sentiment de totalitat en la Bondat, a la segona lectura expressarem com a gran desig: “perquè puguem reconèixer quina és la voluntat de Déu. Reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.

Anem ara desgranant cadascuna de les tres gràcies o dons que esperem del Déu de bondat:

“Sembreu en els nostres cors l’amor al vostre Nom”. És la condensació de la primera part del pare-nostre. És un do, una llavor que esperem que el diví sembrador faci germinar en el nostre cor. La llavor, de ben segur que ja ha estat sembrada, però el terreny, la tempera, l’aire benefactor i la pluja al seu temps són altres dons que hem d’esperar que se’ns concedeixin amorosament. Nom, ho sabem prou, vol dir persona. Déu té per nom: Amor que ens envolta com un núvol i que ens penetra fins al més íntim de la nostra intimitat. (sant Agustí)

“Aviveu-lo (l’amor) amb l’esperit de pietat. Pietat, ens diu sant Tomàs, val tant com el sentiment arrelat de filiació. Saber-se, sentir-se, notar que la flama de ser fills se’ns aviva, ens escalfa, ens il·lumina, ens sedueix. És la percepció fontal que ens acompanyarà al llarg de tot un procés en creixença, com diu Joan, fins a arribar a la plenitud en què dir, sentir a Déu com a Pare-Abbà, serà tota una altra cosa, una revelació, la nostra felicitat plena. Novetat absoluta, inimaginable.

“Guardeu-lo (l’amor) sol·lícitament. Estem en mans i en el cor de Déu Pare-Mare. Ell ens és Provident. Estem custodiats, emparats, guardats amb la cura, l’atenció, la previsió, amb la sol·licitud de qui ens veu, ens segueix, ens té i sent com a fills únics. Preferents.

Ho explica aquest conte que ens reporta Bucay: “Un dia li van preguntar a un pare quin dels seus quatre fills estimava més. El pare va respondre que se’ls estimava a tots quatre igual, però el qui li preguntava va insistir una i altra vegada, intentant arrencar-li una resposta. Finalment, el Pare, després de rumiar-ho, va dir: -Confesso que el que més m’estimo és el que em penso que em necessita més:
. quan un fill està malalt, és el que estimo més;
. quan un fill té problemes, és el que estimo més:
. quan un fill té un revés econòmic, és el que estimo més;
. quan un fill pateix una decepció amorosa, és el que estimo més;
. quan un fill té dubtes sobre si algú l’estima, és el que estimo més:
. quan un fill ha perdut el rumb, és el que estimo més.

Quina riquesa de sentiments, quines expressions més condensades que podem o guanyar o perdre’ns-ho, si l’Eucaristia dominical la comencem ja abans de començar-la, si la preparem amb la lectura vivenciada prèvia de tots els textos tal com els tenim a “La Missa de cada dia”, amb les introduccions corresponents. Tornaríem a la pietat no dels anys cinquanta, sinó a la pietat de “sentir-nos” fills cridats a compartir taula i companyia amb el Crist total que ens abraça a tots com una tendra Mare. No vull caure en la trivialitat: O ho prens o t’ho perds, ve’t-aquí.

L’eucaristia podria ser el nostre cel de cada diumenge. ¡Anem sempre més enllà de les nostres rutines! Entrem en comunió ja des d’abans d’entrar a l’església. I portem els seus dons, les seves “gràcies” sol·licitades al gran mar de la navegació del dia a dia. Senyor: sembreu, aviveu i guardeu-nos en el vostre amor de Pare de tota BONDAT.
Diumenge XXII de durant l’any, 28 d’agost de 2011. Barcelona

Homilia del diumenge 21/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

I TU QUI DIUS QUE SÓC JO?
No ens hem d’estranyar que aquest passatge de l’evangeli d’avui ens surti repetit algunes vegades al llarg de l’any litúrgic. És una interpel·lació que ens hauríem de fer sovint. De fet, és la pregunta fonamental de la qual parteix la nostra aventura de la fe. Se’ns demana, i ho fa el mateix Crist: quina és la nostra relació vivencial en el moment en que sentim que se’ns demana una resposta de tu a tu, confidencial. No podem ni devem eludir una resposta viva, de màxima sinceritat. Intentem d’entrar en el text i context de la narració d’avui. Segurament veurem que no és una pregunta retòrica i ens disposarem a comprometre’ns en la resposta. ¡Tant de bo!

La contraposició de les dues preguntes: ¿Què diu la gent del Mestre? Des de fora. ¿Ressons a allò què diu i què fa? No és aquesta la gran pregunta que els vol fer, sinó la personalitzada, la segona: ¿i vosaltres?. No és pas una curiositat la que el mou a fer la pregunta sobre com el veuen les persones que se li atansen. ¿Quina mena de lectura en fan els dotze? Hi ha una concordància de base: el veuen la gent com un profeta, un entre els grans profetes de la tradició i de les Escriptures que coneixen bé: no podien escollir-los millor. Fan referència, en primer lloc, a Joan Baptista, que la gent, àdhuc el mateix Herodes, creuen que pot haver ressuscitat. La menció d’Elies té un to clarament apocalíptic. És tradició viva que a la fi dels temps tornarà a la terra, preludiant els moments darrers de la història. El fet que creguin que és un profeta vol posar de relleu que la gent intuïa una singularitat en Jesús. Com si després de molt de temps d’escassetat o, millor, manca de profetes, els sembla que Déu els n’envia de bell nou... Aquesta lectura va sens dubte vinculada a l’apocalíptica, tant en boga aleshores. Déu farà una intervenció que ells creuen definitiva, però amb un transfons de tipus preferentment polític. Jesús tenia entre els seus deixebles més propers alguns zelotes, que eren els que esperaven i “empenyien” la caiguda dels romans i un govern que garantís finalment al poble la justícia... Podríem anar molt lluny amb aquesta tirada, però no és aquest el tema bàsic.

La col·locació d’aquesta perícopa ja molt avançat el mestratge de Jesús, sobretot als seus, dóna entenent que ja el coneixien o almenys ells així s’ho creien. L’estan tractant, i dia i nit, per dir-ho així. Això pressuposa una certa intimitat, una familiaritat, un coneixement en la quotidianitat, que és on es coneixen veritablement les persones. Per tant no és debades que els fa la pregunta contrastant: aquest “I” vosaltres dóna a la pregunta un valor de donar un pas endavant en la recerca de qui és Jesús: des de dins, ¿què en dieu vosaltres?

No és la intenció de Mateu que aquesta pregunta se la faci cadascú i miri de respondre-hi “en esperit i veritat”. Ens la farem després nosaltres, un a un. Ara, però, hem de seguir la narració perquè serà emblemàtica no sols per la resposta de Pere sinó per la interpretació que en dóna Jesús i pels passatges que seguiran: estem al cor de l’evangeli de Mateu, com veurem.

“Simó Pere” l’anomena Mateu. S’avança la denominació de Pere que lògicament vindrà després amb la “declaració” petrina de Jesús. Ets “Simó, fill de Jonàs”, li diu, volent remarcar que ell només pot respondre de per si com una persona que el coneix de tracte, només humanament. Dóna resposta en nom de tots els dotze. “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Inesperada, completa resposta. No tan sols Messies, també Fill del Déu viu. Ve de seguida la que he anomenat abans com a “declaració”. Quin to de solemnitat utilitza el Mestre: “¡Feliç tu, Simó Pere, fill de Jonàs: això no t’ho han revelat els homes, sinó el Pare del cel!”. Una felicitació, una benaurança entre les benaurances que ja ha declarat abans en el Sermó de la Muntanya: Conèixer, reconèixer Crist com a Messies i Fill de Déu, això no està a l’abast de ningú, no és un raonament, un atansament, una descoberta humana; hi ha de per mig una revelació directa del Pare. Ha estat un acte de Fe. Voldria posar un parèntesi amb una cita del papa Benet XVI que em sembla que hi és molt escaient: “Un no esdevé cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Encara que les paraules que segueixen anirien millor enllaçades amb les referències de la pregunta de Jesús ja dirigida a cadascú, no obstant em permeto de transcriure-les ara per no perdre el fil de les ponderacions que es van fent. Segueix el papa: “La renovació d’aquesta trobada i de la seva comprensió produeix en el cor dels creients una reacció de sorpresa davant la iniciativa divina que l’home, amb la seva pròpia capacitat racional i la seva imaginació, mai hauria pogut inventar. Es tracta d’una novetat increïble i humanament inconcebible”.

Deixem tot el relat que segueix, perquè malgrat que dóna a Pere els poders espirituals de lligar i deslligar, davant de l’anunci de la passió, mort i resurrecció, Pere vol dissuadir Jesús de prendre aquest camí de mal averany i el Mestre se’l treu del davant amb una invectiva insòlita: “Ves-te’n del meu davant, Satanàs, m’ets un entrebanc perquè els teus sentiments no són pas els de déu, sinó els dels homes”. Desastre. No l’ha entès, malgrat la revelació... ¡posem atenció als fets perquè ens atenen de bo de bo, a nosaltres que amb poca consistència ens vantem de ser cristians, de conèixer Crist ja des de sempre. ¡Ai, Déu, quanta presumpció!

No és fàcil entrar en el coneixement (reconeixement) amorós de Jesús. S’ha de fer amb l’escolta permanent de la Paraula. “Cada home es presenta com a destinatari de la Paraula, interpel·lat i cridat a entrar en un diàleg d’amor mitjançant la seva resposta lliure. Déu ens ha fet a cadascú capaç d’escoltar i de respondre a la Paraula divina. L’home ha estat creat en la Paraula i viu en ella; no s’entén a si mateix si no s’obre a aquest diàleg. La Paraula revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem veritablement cridats per gràcia a conformar-nos amb Crist, el Fill del Pare, i a ser transformats en Ell”. Ens diu el papa Benet.

I Tu, ¿qui dius que sóc JO? Aquesta és la pregunta que avui ens hauríem de posar d’una manera valenta i decidida. I admetre que encara se’ns pot fer aquest amorós retret: “¡Tant de temps que estic amb vosaltres! ¿i no m’has conegut, Felip?”

Dirà Pau als corintis. “A nosaltres Déu ens ho ha revelat per mitjà de l’Esperit, ja que l’Esperit ho escruta tot, fins a les profunditats de Déu. Le coses de Déu ningú no les coneix, sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres hem rebut l’Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons amb que Déu ens agracia. I en parlem no pas amb un llenguatge après de la saviesa humana, sinó en el que hem après de l’Esperit, adoptant termes espirituals a realitats espirituals... Però nosaltres sí que posseïm el pensament de Crist”.

Pau arribarà a dir: “Així, doncs, des d’ara nosaltres no coneixem ningú segons la carn; i encara que haguéssim conegut Crist segons la carn, ara ja no el coneixem així”. I a la carta als gàlates s’afirma: “Ara, després d’haver conegut Déu, o millor, d’haver estat coneguts per Déu”.

Es coneix Jesús per fe i per amor i en esperança. ¡Què poc que coneixem Crist! No és qüestió de saber sinó d’experimentar-lo, de viure’l. Una vegada més Pau: Per a mi la vida és Crist”. ¡Què lluny, què lluny, què lluny que hi estem!

Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost de 2011. Barcelona

Homilia del diumenge 14/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

DONA, ¡QUINA FE QUE TENS!

De diumenge a diumenge, i, a més, seguits per posar-hi més contrast. Al diumenge passat –recordeu- Jesús, després de la peripècia aquàtica de Pere, que instintiu com era, sense pensar-s’ho dues vegades, com si d’un joc es tractés, es llença a “patinar” sobre les aigües i a poc s’espanta i s’enfonsa, i demana a crits: ¡Senyor, salveu-me! – i per més ironia, ell que era pescador-. Jesús li dóna la mà però amb un deix de decepció li retreu: ¡Quina poca fe!
Avui, l’evangeli ens situa ben bé a les antípodes, en una contraposició ben cridanera. Jesús dóna pas al miracle davant de la porfídia i tossudesa inigual d’aquella mare-mare: “¡Dona, quina fe que tens!” i encara per reblar-ho, posant de relleu allò que avui en diuen resiliència, li remarca: “Que sigui tal com vols”. A notar que els miracles és com si no els fes Jesús, sinó la intensitat de la fe mateixa amb que un –ella o tu, nosaltres- creiem i confiem...

No podem deixar de veure tota un mena de simbolismes en la denominació “arquetípica” de la mare com a “dona”. I això es dóna, a més del passatge d’avui, altres tres vegades en el text de Joan: a la samaritana, quan ja ha fet el procés de reconèixer Jesús com al Messies; també amb Maria Magdalena quan el reconeix com al Mestre del seu cor. I, el que és molt més significatiu encara, en dues vegades més es dóna en Maria, la seva Mare. Una a Canà de Galilea: “¿Què t’hi va a tu, dona, i a mi? Ella, la dona-mare, Maria, tot i saber que no era arribada encara “l’hora”, per la fe tan gran que té, promou el miracle: “Feu el que Ell us digui”. I, el més notable, en el moment de fer el testament, els traspassos de maternitat: De la de Jesús a tota la fillada dels fills i filles de Déu. “Dona, aquí tens el teu fill”. En totes dues no es pot argüir que no sàpiga el nom propi, car es tracta de la seva pròpia mare. Li dóna a ella el nom i ofici de dona-mare. Arribats aquí no seria excusable que no cités amb goig i agraïment alguns paràgrafs del concili Vaticà II: “La Verge Maria, predestinada des de tota l’eternitat com a Mare de Déu amb mires a l’encarnació del Verb diví, esdevingué en aquest món, per un designi de la divina Providència, la mare adorable del diví redemptor, la seva associada, generosa i assenyalada com ningú, i la humil esclava del Senyor. Concebent el Crist, donant-lo a llum, criant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, sofrint amb el seu Fill morent a la creu, col·laborà a l’obra del Salvador en un grau totalment singular, per l’obediència, la fe, l’esperança i un amor ardent, amb vista a restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. És per això que ens va ser mare en la línea de la gràcia”... “Amb el seu amor de mare té cura dels germans del seu Fill que encara peregrinen i que es troben enmig de perills i angoixes fins que arribin a la pàtria feliç. És per aquest motiu que la verge Maria és invocada a l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socorredora, Mitjancera... “I va parir el Fill, que Déu va constituir primogènit entre molts germans (Rom. 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”. “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”.

Aquí –tornem a l’evangeli d’avui- en aquest passatge aquesta Dona podria molt bé significar l’obertura a la fe dels pagans, la dona és cananea i és mare. És una perícopa una mica estranya per la –sembla- duresa aparent de Jesús amb la dona, com si no la volgués atendre, molt divers de la figura que tenim del tracte habitual de Jesús amb tothom. El fet que no ho llimessin els evangelistes diu molt a favor de l’autenticitat del passatge, segons ens explicaven els nostres mestres de Bíblia. Se m’escapa el sentit que té aquest capteniment, però sospito que hi ha un sentit amagat, però sigui com sigui el fet de que sigui una dona-mare que mereix aital lloança, podria ressituar la dona, universal i de sempre, en el pensament i els sentiments de Jesús. Tots sabem que la dona té per a Jesús un lloc preferent en la seva concepció, molt més enllà del que era tradició al seu temps. No té res d’estrany aquesta constatable superposicions de plans en l’evangeli. Una la literal i l’altra més profunda, que cerca significacions noves, de més llarg abast. A la cananea se li obra la porta de la fe en Jesús i amb ella a tots els cananeus, o els gentils. Per a tots només hi ha una sola porta: la FE en Jesús.

La dona i la fe (tanco els ulls i faig un repàs íntim sobre les vivències que tinc de la transmissió de la fe i no puc deixar de notar que la dona-mare té el paper preponderant en l’evangelització domèstica. ¿No ho creieu així, també vosaltres?) ¡Ai, les mares! Quan es vol exaltar la humanitat més colpidora s’ha de recórrer a les “maternitats”. Amb dolor veiem aquestes “maternitats” a Somàlia i a Kènya i se’ns parteix el cor de compassió. Des de l’altre vessant: Els artistes han sabut trobar aquest punt de sublimitat quan les representen amb el nadó en braços, sobre el pit. Per això, les marededéus les estimem més quan porten l’infant amanyagat en braços. Estimem la mare en el fill; estimem el fill en la mare. ¡No hi ha res d’igual que una mare-mare! La bondat es torna bellesa; la bellesa es torna bondat. Quina placidesa, quina dolçor veure abandonat, entregat, un infant en el pit d’una mare. El pit esdevé un altre úter, l’infant s’hi sent acollit, custodiat, nodrit. L’afecte matern hi estableix com un altre cordó umbilical. S’hi crea com una aura “simbiòtica”: etimològicament, compartir vida.

Els valors més emblemàtics de la humanitat són femenins, o millor, maternals. Res d’igual veient l’infantó en braços de la seva mare , ulls clucs i amb un somrís, digne de Buda...

Oh, dones, no us des-cuideu mai de ser mares. Tota la vida anterior a tota maternitat n’és una preparació. Sigueu femenines, sigueu maternals. Hi teniu dret i el goig de la vocació. Déu és Pare-Mare, per més que a alguns no els plau aital denominació tan entranyable. Ser-ho tot a la vegada: paternitat i maternitat en comunió. Tan se val que es tinguin o no els fills. El desitjar-los no per a una mateixa, sinó per a la humanitat sencera. Ja ho deia Kahlil Gibran: “Parla’ns dels infants”: Els vostres infants no són els vostres infants. Són els fills i les filles del deler de la Vida per ella mateixa... I ho arrodoneix Fromm: “l’amor de mare és una afirmació incondicional de la vida d’un infant i de les seves necessitats i, a més, fa sentir a l’infant: és una sort d’haver nascut; li inculca l’amor per la vida i no sols el desig de romandre viu. La terra promesa (la terra sempre és un símbol matern) és descrita com una “deu de llet i mel”. La mel simbolitza la dolcesa de la vida, l’amor per ella i la felicitat d’estar viu. La majoria de les mares són capaces de donar “llet”, però sols una minoria poden donar també “mel”. Per estar en condicions de donar mel, s’ha de ser no solament una “bona mare”, sinó una persona feliç... Pel caràcter altruista i generós l’amor maternal ha estat considerat com la forma més elevada de l’amor i el més sagrat de tots els vincles emocionals”. La maternitat és el que més s’apropa a la “creació”. ¡Partir de tant poca cosa i tant d’amor..! Fer créixer dins d’un mateix és el símbol màxim del que en podríem dir creativitat. ¡Quina bellesa essencial hi ha en l’embaràs! No és tan sols el modelatge d’un cos, és la cisellació d’un esperit. ¡Ai, els ulls de les mares novelles i de les avesades, quanta dolçor, quanta pau, quanta serenor no encomanen! Sempre estem “embarassats” de les nostres mares. La maternitat no és un rol, és el punt àlgid i madur d’una dona que serà femenina i mare per sempre més. La femineitat toca cims amb la maternitat. Sigueu dones madures per tal de donar a Déu, a la humanitat, persones que han sentit la vocació de créixer amb el vostre alè. Sou com Déu per als vostres fills. Doneu curs lliure, creixent a la consciència de filiació, per tal que els sigui fàcil i joiós veure Déu com imaginen, en desig almenys, la pròpia mare. Sou transmissores de la fe, que és justament estimar la vida plena. ¡quina grandesa vocacional la vostra! La maternitat dura sempre. És com un altre úter fet d’afecte únic i desprès... La maternitat és un taller, un obrador de ceràmiques que tenen la fortalesa de la Creació i la Bellesa fràgil del que és trencadís. És un somni plàcid esdevingut realitat en el dia a dia...

De la gran lloança a la fe d’una mare que regateja fins a tocar el cor de Jesús en pro de la seva filla, hem anat a parar al cor mateix de les mares, totes. Maria i la pròpia. Gràcies per totes les maternitats: l’entrada al goig de la vida. Gràcies, gràcies.

Diumenge XX de durant l’any i ensems l’Assumpció 14-15 d’agost de 2011 . Barcelona

Homilia del diumenge 07/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

PARE I FILL, FILL I PARE

Sempre m’ha temptat poder entrar ¡oh, gosadia! en la intimitat de Jesús orant, ni que només fos de puntetes. No ho considero una curiositat. Potser caldria expressar-ho així: aprenentatge per sintonia. Ja sé que les intimitats s’han de respectar, però també és cert que la convivència pot portar a lliçons que van més enllà de les paraules.

De quan en quan l’evangeli diu, com avui a la litúrgia: “Pujà tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol” Passades les tres de la matinada Jesús deixa la pregària... Hores, hores disteses, les de la pregària de Jesús. El Pare com a referència en diàleg de comunió. ¿Què podem saber de Déu i de les converses que es tenen Pare i Fill, Fill i Pare? Tot queda en la intimitat de Déu. Però, ¿podria un hom entrar en els sentiments del Fill? En una proximitat reverencial, ni que només fos ser-hi sense ser vist, sense destorbar el miracle d’un diàleg entre Pare i Fill. Ja sé que el meu és un despropòsit... Els sentiments, els pensaments de Déu són tan diferents dels nostres, que és com si parléssim llenguatges diferents. Tot i reconeixent-ho, amb tot m’agradaria trobar-m’hi, mut i enlluernat.

Comenta Pagola: “A Jesús li plau anomenar a Déu “Pare”. Li brolla des de molt endins, sobretot quan vol subratllar la seva bondat i compassió. Però, sens dubte, allò que té de més original és que, en dirigir-se a Déu, l’invocava amb una expressió desacostumada. Li deia Abbà, Pare meu estimat. Viu Déu com Algú tan proper, bo i entranyable que en entrar a dialogar amb ell, li ve espontàniament als llavis només una paraula: Abbà, Pare meu estimat. Aquest és el tret més característic de la seva oració. No troba una expressió més fonda per dirigir-se a Déu que aquesta: Abbà. Aquest costum de Jesús provocà tal impacte, que anys a venir, a les comunitats cristianes de parla grega, deixaven sense traduir el terme arameu Abbà, com a ressò de l’experiència personal viscuda per Jesús. Aquesta manera de tractar-se amb Déu no és convencional. Neix de la seva experiència més íntima i es distancia del to solemne amb que, per un general, els seus contemporanis es dirigeixen a Déu, accentuant la distància i el temor reverencial... Anomenar a Déu Abbà indica estimació, intimitat i proximitat, però també respecte i submissió. El que defineix a Déu no és el seu poder, com s’estilava entre les divinitats paganes de l’Imperi, tampoc la seva saviesa, com en alguns corrents filosòfics de Grècia. La realitat última de Déu, allò que no podem pensar ni imaginar del seu misteri, Jesús ho percep com a bondat i salvació. Déu és bo amb ell i amb tots els fills i filles. Allò més important per a Déu són les persones, molt més que els sacrificis o el “sàbbat”. Déu només vol el seu bé. Res ha de ser utilitzat en contra de les persones, i menys en nom de la religió”. Aquest Pare bo és un Déu proper. La seva bondat està ja irrompent en la forma de compassió. Jesús viu aquesta proximitat amorosa de Déu amb meravellosa senzillesa i espontaneïtat. Ell parla a cadascú sense pronunciar paraules humanes. No són necessàries mediacions rituals ni litúrgiques sofisticades com les del Temple per a relacionar-se amb ell... Jesús no pot pensar en Déu sense fer-ho des del seu projecte de transformació del món. No separa mai Déu del seu Regne. Compromès en humanitzar la vida... El seu Déu és un Déu del canvi. El seu Regne és una poderosa força de transformació. La seva presència entre els homes és incitadora, provocativa, interpel·ladora: atrau vers la conversió. Déu no és una força conservadora, sinó una crida al canvi: “El Regne de Déu està a prop; canvieu de pensar i d’actuar, creieu en aquesta bona notícia”.

Jesús vivia sempre en pregària. Es traslluïa en el rostre, en el capteniment, en les maneres que tenia de tractar, de relacionar-se amb la gent, bondadós, serè i enaltidor, feia que tothom se sentís persona, respectat i invitat a trobar el sentit del propi viure... Hi ha un text de Joan que ens atansa a aquesta relació d’amor amb el seu Pare, i de retop amb tothom. Felip, ja a les acaballes de la vida compartida amb Jesús, el Mestre, li diu: “Senyor, mostra’ns el Pare, i ja no ens cal res més. – Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i ¿encara no em coneixes? (respon en singular, cal notar-ho. És un diàleg amb Felip, personalitzat). “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres... I tot allò que demanareu al Pare en nom meu ho farà. Així el Pare serà glorificat en el Fill”.

“Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles (que se suposa que va veure com el Mestre pregava o més que veure, va assistir de ben a prop per veure’l pregar, just el que jo hagués volgut: ser-hi i ser-ne testimoni, com hipotitzava al principi) li diu: “-Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué: Quan pregueu, digueu: “Pare”... Cal tenir present que ell estava encara en pregària amb el seu Abbà. No és el mestre qui parla sinó el Gran Orant que invita a compartir els seus propis sentiments. Ben lluny de la ritualització d’una pregària. Heus aquí la gran paradoxa: no es pot pregar si no estàs ja previament en oració. No és mai una fórmula, sinó una vivència. No es pot dir el Pare Nostre (“meu i vostre”, com dirà, per fer veure que en pregar sempre preguem juntament amb ell. Del parenostre tot junt hi hem de posar una separació entremig: Pare, Abbà, (¡ai quines ressonàncies de filiacions té l’expressió, que no, paraula!) i donar l’èmfasi també al Nostre, que és senyal de comunió. Més que pregària el que ens dóna és l’esperit de pregària). S’ha de llegir tot el passatge per recercar aquest esperit de la pregària de Jesús. Lluc, 11, 1-13) “Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit, i li diu: ¡Amic! Mai s’és inoportú amb Déu que ens és més que amic, Abbà-Pare. I encara més: llegiu, llegiu: “I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i Déu us obrirà, (notem la respetició que enfatitza el que acaba de dir), perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. ¿Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà un escorpí? Així, doncs, si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel (¡atenció a com acaba meravellosament la frase!) donarà ¡l’Esperit Sant als qui li demanen! ¡Quin tomb no ha pres tota la lliçó d’aprenentage de la pregària, contingut en aquest passatge! Agafant el paral·lel en Mateu veurem que estem en ple Sermó de la Muntanya. Estem, doncs, en el cor de l’¡evangeli! Mai serà debades veure com pregava el Nostre Mestre i com ens encomanava de pregar amb l’estil evangèlic. Rescatem l’ànima del Pare Nostre, que ens trobarem pregant conjuntament amb Jesús i ¡oh afegitò sorprenent: amb l’Esperit Sant!

Llegeixo amb emoció i tendresa al mateix temps en un recent missatge de Pere Casaldàliga: “¿De què estem parlant quan parlem de Déu i de religió? Déu, sí, però ¿quin Déu? Sí, la religió, ¿però quina mena de religió? Jo tinc un poema que retruca amistosament a la Madre Teresa d’Àvila que té aquella famosa dècima: “Sólo Dios basta” Li dic a la Santa: Sólo Dios basta, Teresa, / siempre que sea aquel Dios, / que es Él y todos y todo / en comunión.

I ho comenta així: “Una autèntica vivència de Déu, una religió autèntica, ha de ser macroecumènica, plural, holística. Sempre en procés de trobada. Oberta al misteri i de peus i de cor a terra, fent camí amb tota la fillerada de Déu. El veritable Déu “serveix”, perquè és amor. Una religió que no serveix per servir, no serveix per res. La religió ha de ser una vivència fraterna i sororal, de complicitat humana en totes les causes d’aquesta única gran família que és la Humanitat”.

Els dos grans amors de Jesús: el Pare i el Regne de Déu, i el camí que hi porta la pregària compartida amb Jesús: ABBÀ, PARE NOSTRE (meu i vostre) Gràcies

Diumenge XIX de durant l’any, 7 d’agost de 2011. Barcelona