Homilia del diumenge 23/05/2010 del P. Josep Mª Balcells

“L’ESPERIT DE DÉU OMPLE L’UNIVERS...”

Quan proclamem a la Missa el Credo breu, el més usual, ho fem destacant la confessió de la Santíssima Trinitat. Dividit en tres blocs diferenciats, en les Tres Persones divines. La referida al Pare, de qui exaltem l’obra de la Creació o, si voleu, de la Creació en obra, en el sentit que comentàvem anteriorment, d’una Creació que es va fent en l’ara i aquí, que ens permet de sentir-nos com a co-creadors. ¡Més no es pot donar: és un honor i un compromís! La segona, que s’allarga, succintament, en la vida, mort, resurrecció i exaltació pel Pare de Jesús, a qui confessem com a Crist (Messies) i com a Senyor (Déu), el qual va recrear la humanitat en l’anomenada la nova i eterna Aliança. La tercera, proclama la confessió de l’Esperit Sant com el qui vivifica el nou Poble de Déu amb la seva PRESÈNCIA TOTAL, portant a ple acompliment el Regne de Déu, predicat per Jesucrist. És de notar que aquesta part del tríptic abasta, en una profunda interconnexió, aquestes manifestacions: Església, Comunió dels sants, perdó dels pecats, resurrecció nostra i plenitud de vida: (revelades i fetes experiències vives en cada fill de Déu : retorn “diví”amb Jesús a la història, viscuda per cadascú personalitzadament, i a la “metahistòria” (el que en diem el “més enllà”) afirmades des de la fe en l’esperança activa, altrament no tindrien sentit, perquè són objecte de fe, una i altra, i, per tant, també confessades). Creure, confessar i viure són la mateixa cosa; cal advertir-nos-ho; un bon motiu per a rescatar el valor que té a les eucaristies de cada diumenge la proclamació de la FE (Credo), que engendra esperança sostinguda i que es manifestarà en la caritat “nostra” de cada dia. Tot el que segueix en el Credo, després de la confessió de fe en l’Esperit Sant, forma amb ella una unitat indestriable: “promès i enviat” per Crist i que com a “altre” Consolador, farà obra eclesial d’acompliment de la Recreació en les biografies personals i en el descabdellament de la història de la humanitat sencera. En les accions de la Trinitat tot s’absolutitza, ultrapassa el que podem entendre i pretendre; som finits... Aquest és el mapa de la transcendència a què estem cridats, empesos, capacitats per gràcia, tot fruit d’una identitat nova: fills i germans. Ja ho dèiem: “L’Esperit de Déu omple l’univers... Seguint Credo endavant ens trobem...

L’acció permanent de l’Esperit, ànima de l’Església, que ens és Mare.
Que fa córrer per l’entranya de la humanitat un flux –i també reflux, a la contra, per la nostra condició pecadora- de vida nova-pecat. Som corresponsables en el bé o el mal que fem i d’alguna manera en el que no fem. Quan és positiva és la Gran Comunió dels sants en el Sant Esperit. Sorpresa captivadora. La “banda ampla” espiritual. ¡Quina navegació que s’hi dóna, tant si en som conscients com si no!
La Remissió dels pecats (això només ho pot fer Déu, ja advertien sàviament els fariseus). A abundància de mal s’hi sobreposa sobreabundància de bé, de GRACIA. Oxigenació de la sang o transfusió, si voleu; les imatges se’ns queden petites. Salut total, que sona a nou. Allò que en diem salvació... Com renéixer, ¡una meravella!
L’Esperit ens emmena vers la Resurrecció compartida o participada per i en Crist. Ho diem molt ràpidament. Només la podem intuir a través d’aproximacions, com dir sense saber massa el què diem: vida “nova”, p.e.; impensable en categories d’aquí. Almenys, admiració; suspensió de pensament i de paraula.
L’Esperit obre l’escriny de la plenitud de Vida en el més enllà. “Doneu-me’n una altra de més gran en el cel”.

Aquest reconeixement de la OMNIPRESÈNCIA actuant de l’Esperit que mou, remou, promou la nostra vida i tota vida és la culminació d’aquest moviment diví que travessa els temps (passat, present i futur) i fertilitza tots els espais del microcosmos fins a l’inabastable cosmos total. Tot ungit per aquesta PRESÈNCIA total i totalitzadora de l’Esperit que fecunda tots els Éssers, fins que Déu sigui “tot en tots o el tot de tots”. Aquesta “visió” que traspassa el que els “sentits”, en tota la gamma de possibles significacions ens poden oferir, és el ferment del misteri del “Ser i Fer” i que només es fa accessible –i això progressivament, pas a pas, experiència rere experiència- a través de la confessió de fe. No hi ha evidència per res; hi ha una singular “penetració”. Creença i, conseqüentment, experiència. Són els “ulls de la Fe”, vidents, els que s’emmirallen en aproximacions intuïtives –ni que només siguin iniciàtiques..- al misteri que és tot i que som tots. Humana que és la nostra mesura. Res més, de moment.

La proclamació del CREDO s’arrodoneix litúrgicament en l’expressió: AMEN, que potser ens surt -avesats com estem- a dir-la sense sospitar que té una llarga història d’assentiments bíblics i que fou utilitzada pel mateix Jesús, duplicada -per cert- quan volia subratllar la intencionalitat i la contundència expressiva del que afirmava. “Aquest adverbi –diuen els entesos- deriva d’una arrel hebrea que implica fermesa, solidesa, seguretat en el que s’afirma. De fet, hi ha una expressió sorprenent en el títol que Isaïes dóna a Déu, “el Déu amén” (Is 65,16). El Déu que es reafirma, sòlid, únic. El Déu veritat, la veritat de Déu. No prendre’s el nom de Déu en va. La banalitat per poc que badem ens encercla. Davant de Déu només és legítima l’ADORACIÓ, i tan poc que la practiquem, ¿no us ho sembla? En conseqüència, l’Amén final del Credo és una reafirmació de fe, de que tot el que hem anat desgranant, incís per incís, tot ho donem com a convicció, goig i sentit del nostre viure. Crec en la VIDA que Déu vivifica en mi i en tots i en tot.

En connexió amb els comentaris fets a propòsit de l’Ascensió sobre les presències invisibles, amb la vinguda de l’Esperit Sant en la Pentecosta de cada dia, queda rubricada la certesa de que hi ha un altre món en el nostre petit món a ulls humans, Món que ve regit, per dir-ho així, a través d’aquesta PRESÈNCIA PERSONAL sense rostre i que per això li donem noms diversos, tots portats pel simbolisme que suscita la seva acció, verificada pels textos bíblics i potser també per les pròpies experiències d’homes i dones espirituals, que són “els qui heu rebut l’Esperit”, que Pau oposa o contraposa als “terrenals”. Ja ens adverteix que qui es manté ferm, que no s’infli -tothom podem caure- i només és per do de l’Esperit que estem on i com estem; fora vanaglòries, menys orgull... Noteu l’afinitat d’arrel entre Esperit i espirituals, espiritualitat. Pau diu dels que no estan massa avançats , que es deixen guiar per ells mateixos, son “encara infants en Crist”, “que no es deixen guiar per l’Esperit”. Hi ha tota una vida en l’Esperit com hi ha una vida en Crist: una invitació a “beure de l’Esperit”, “els que hem après de l’Esperit, i que expressem les coses espirituals, amb termes espirituals”. I continua: “L’home que es guia per ell mateix no admet res que vingui de l’Esperit de Déu: li sembla absurd. No és capaç de comprendre-ho, perquè només es pot jutjar espiritualment...” Acabarà dient: “Nosaltres tenim el pensament de Crist”. En el nucli de la Carta primera als corintis se’ns parla dels dons de l’esperit i dels serveis, àdhuc dels miracles, dels carismes. Tot obra de l’Esperit que distribueix els seus dons a cadascú segons ell vol.... ¡Anheleu, però, els dons més grans! I dóna entrada al camí incomparablement més alt: L’amor. Segueix l’elogi immortal de la caritat: “El qui ESTIMA és pacient..., que està en la mateixa línia del fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”... Acaba: “si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. Per Pau on hi ha l’Esperit allí hi ha Crist i on hi ha Crist allí hi ha l’ESPERIT.

¿Com és que tenim tan oblidat l’Esperit Sant?, això que és –i va de lletania-: l’alè, l’ànima, l’esperit, la presència, el poder, el dinamisme, el vent, el misteri, el do , la gràcia, la poesia, el moviment, l’aire, el pneuma, el foc, la unció, la promesa, el regal, la inspiració, la revelació, el núvol, l’acompanyant, la benedicció, la imposició de les mans, l’aigua que purifica i alimenta, la veu, el motor, la santedat, el consolador, l’advocat, l’altre Crist, el dit de Déu, el colom, l’amor, el revelador, el Sant i santificador, la terra nutrícia, el perfum de Déu, el pigall, el vident, “el dedins”, la tercera i quarta dimensió, la bondat i la bellesa de Déu. La sonoritat, l’harmònic, la simfonia, el custodi dels ressons de Déu. La porta de la Paraula, “el dedins” del misteri, el somriure de Déu, el Jo en el nostre Jo, el company de camí, el ressonador per a salvar-nos la pregonesa dels mots i per retornar-nos el nom de cada cosa i de Déu. Només l’Esperit entén l’Esperit. “Deixeu-vos-hi portar...” ¡Tant de bo!


Pentecosta, 23 de maig de 2010, any de l’Esperit Sant. Barcelona

Homilia del diumenge 16/05/2010 del P. Josep Mª Balcells

UNA PRESÈNCIA “INVISIBLE”

En el context de les acaballes del temps litúrgic de Pasqua, avui en la celebració de l’Ascensió, potser si escauria aquella preciosa expressió de sant Agustí: “l’absència dels qui estimem i dels qui ens estimen (ho diu ell dels traspassats) es converteix en una presència invisible”. A mesura que em faig gran aprecio més intensament les “presències invisibles”, ¡i són tantes! Quan proclamo el Credo faig més incís en el Déu Creador de totes les coses invisibles que no pas en el de totes les coses visibles, i tant és així que àdhuc en les “suposadament visibles” sé i crec que hi ha, en totes elles, un misteri endins com amagat, que s’ha de descobrir primer, de tenir molt en compte després, respectar-lo i tractar d’atansar-nos-hi com de puntetes... “És quan dormo que hi veig clar” que deia el poeta.

Aquestes perícopes (fragments) de l’evangeli de Joan, que ens han anat acompanyant darrerament durant el temps de Pasqua, ens obren joiosament i entendridorament la intimitat del Senyor, el seu món interior, el seu món invisible. Conscient Ell que, en anar-se’n, podria deixar una sensació de buit desorientador en els seus deixebles, intenta lligar totes les experiències viscudes entre Ell i ells en una llaçada, ajuntant el visible i l’invisible amb una presència no tangible, però ben i ben real i efectiva, que serà el seu, i nostre, motor de goig i de perennitat dels vincles de deixebles i d’amistat amb Jesucrist. I que només ens caldrà ressuscitar-la, aquesta presència, dia a dia, pel record, per la memòria agraïda, amb l’ajut, això sí, imprescindible, d’un “altre” Consolador, Mestre interior, que des de l’invisible ens donarà uns ulls diferents per percebre “presències” estimades, sentides, plenes d’humanitat i de divinitat, com si hi fos visiblement present el mateix Jesús, que parlant d’un “altre”, l’Esperit, parla també d’Ell mateix. És “a dins” que ens trobem com a casa... Ell i nosaltres.

Quan un descobreix el món “consistent” de la interioritat de tot i de tots i al sap lligar amb la corresponent realitat exterior, bé sigui per la intuïció de la poesia, per les petites transcendències de cada dia, per l’espiritualitat o bé, sobretot, per la fe, se’ns obren un ulls més penetrants, que arriben a “més veritat” de les coses i de les persones. Quan un pressent que hi ha un “més endins”, sap que hi ha un “més enllà” Diu Maragall: “Obriu-me’n (d’ulls), Senyor, uns altres de més grans...”, però ¡ja aquí, sense esperar el més enllà!

¡Ai, tornem al testament de Jesús, del qual en podríem dir-ne el seu credo, tornem a la proclamació de les seves actituds més profundes, a la seva intimitat oberta, que és un presagi del que haurà de ser el món de les transparències, de la invisibilitat de la fe. “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu i confieu en mi”. ¿Des de quina riba ho diu això? L’amor, que fou ostensible en vida, ho serà, i ¿encara més?, traspassat. “Vaig a preparar-vos estada, perquè on jo estic, hi estigueu també vosaltres”. No hi ha ruptura, s’han donat per primera vegada existencialment el braç del visible amb l?abraçada de l’invisible, del “més aqui i endins” amb el “més enllà”. Hem superat la dicotomia, hem trasplantat el cel aquí a la terra i la terra al cel. Jesucrist n’és el pont, el mitjancer. “Allà on estiguin dos o més reunits en el meu nom, jo estaré “endins seu”; allí m’hi podreu trobar: hi sóc, hi estic, hi habito. “En Ell vivim, ens movem i som, i, mentre estem encara en aquesta terra, no solament rebem cada dia els dons de la vostra bondat, sinó que tenim la penyora de la vida eterna. Ara tenim les primícies de l’Esperit...” Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al meu retorn”. Ofereix Jesús la certesa d’una presència, per bé que invisible, però tanmateix presència. No hi ha res que ompli més que la presència de qui estimes i de qui ets estimat. Aquesta presència pot ser de proximitat física, però sempre ho és de proximitat espiritual; així la percebem... L’amor venç espai i temps... I així, “el goig serà complet”. En el fons tens la sensació d’estar en el sistema planetari d’aquest Sol al voltant del qual gravitem i gravitem i d’Ell tenim calor, color, plenitud, vida. Com si cadascú fos el planeta blau del sol meridià.

Aquests capítols de l’evangeli de Joan (14-17) són la proclama de la densitat de l’invisible. ¿És que el misteri de la fe no és precisament tota aquesta entrada i accessibilitat en un món que no es veu, però que hi és?

Ascensió: ¿d’Ell i/o nostra? Desaparèixer de la vista i de la tangibilitat i obrir espais i temps a la invisibilitat. ¿o és que les coses millors no són les no tangibles, posem per cas, la utopia? Si la realitat tangible se’ns presenta sovint amb la vulnerabilitat, fragilitat –i, deixeu-m’ho dir, en la frivolitat-, la realitat in-visible ens retorna la possibilitat d’una treballada utopia. ¿què hi ha entremig entre el cinisme i la utopia? Això: tot el camp tan humà de l’esperança. Caldrà creure en l’esperança, perquè l’esperança és motiu, i molt, de fe. No pas d’evidència. Més aviat en ella hi veig un temperat pessimisme que no exclou l’esperança sinó que la fa més necessària.

A l’últim Informe de la Unesco sobre l’educació que “hauria de venir” en el segle XXI, “L’educació: hi ha un tresor amagat”, que és ja de l’any 1996, el preàmbul signat per Delors, coordinador del treball, porta aquest suggestiu títol: “Educació, la utopia necessària”. Entenen prospectivament l’educació, en el sentit més ampli, com el fogar que il·lumina amb el seu foc tot el món invisible, el món de la cultura d’un mateix, de la humanitat sencera, de tota desitjable transcendència. Aquest és el món on m’hi trobo més ample, més a gust i descaradament motivat. És, en el fons, la manera existencial d’enfocar la vida, la construcció de la vida, el goig, el sentit i la direcció que ens agradaria que emprengués la vida pròpia i la de tothom, en igualtat d’oportunitats, desitjada, aspirada, “utopitzada”. S’hi llegeix: “Un altre factor perenne de les Tensions a superar, com indica l’Informe, és la tensió entre l’espiritual i el material: sovint sense adonar-nos-se’n el món sent un desig , sovint inexpressat, d’ideal i de valors, que podríem anomenar “moral” per tal de no ferir ningú. Per tant, l’educació té la noble tasca d’encoratjar cadascú, d’acord amb les seves tradicions i conviccions, i respectant plenament el pluralisme, a elevar la seva ment i el seu esperit al nivell de l’universal i, en certa manera, transcendir-se. No és gens exagerat afirmar, per part de la Comissió, que en depèn la supervivència de la humanitat”. I afegirà més endavant: “Hi ha molts motius per posar un nou èmfasi en les dimensions morals i culturals de l’educació, que permetin a cada persona copsar la individualitat de les altres persones i comprendre la progressió erràtica del món cap a una certa unitat; però aquest progrés ha de començar per la comprensió d’un mateix a través d’un viatge intern, les fites del qual es diuen: coneixement, meditació i autocrítica”. ¿On ens trobem?

Una coincidència: un parell de lectures ocasionals en força del que estic glossant, que no he pogut deixar de fer més que relacionar-les: D’un cantó, buscant “saber-ne més” sobre Delibes, portat per la lectura de “Los Santos inocentes” vaig anar a raure al discurs d’entrada a l’Acadèmia de la Llengua”, que titulava així: “Mi credo”. Interesantíssim, on s’hi reflecteixen les seves conviccions personals i de futur de la naturalesa, fent advertiments, que, passant temps, cada dia es fan més actuals, de la degradació de la natura i, en conseqüència, de la desfeta de la humanitat, advertint que les estem escanyant ambdues i de que ens hem de desvetllar a través de la “cultura” per poder tenir futur. Ulls pessimistes i esperançats al mateix temps, si volem estar oberts a la utopia, que ens “és necessària” per entendre’ns. D’una altra banda, llegint uns paràgrafs del llibre de González Faus “Proyecto de hermano” (Visión creyente del hombre) on ens diu que “desde la fe en Jesucristo la visión del hombre que hemos presentado casi equivaldría a no abandonar nunca la empresa del propio ser hombre, estar dispuesto a recomenzarla siempre , a caminar siempre por ella. Y desde esta decisión, el hombre se irá encontrando capacitado para:
Soportar las negatividades de su existencia (límites y pecaminosidad), tratando a la vez de luchar contra ellas;
Respetar las positividades de esa existencia, tratando de aprender de ellas, como “signos” de la sobrenaturaliad y de la Gracia.

Sin sucumbir ante las primeras (por el sinsentido o el “no” a la vida) ni apropiarse de las segundas, absolutizándolas. Sino conviviendo con ambas. Sabiendo que esta vida es valle de lágrimas, pero sin exclusivizar ese mensaje, porque entonces las lágrimas le impedirán ver el cielo. Y sabiendo que el cielo existe, pero sin pretender ningún “cielo en la tierra”, porque el cielo –desde aquí- siempre se ve como lejano, y sólo esa lejanía nos permite captarlo como cielo. Los cristianos hemos pasado muy estúpidamente de la primera a la segunda de esas pretensiones: del “valle de lágrimas” al “cielo en la tierra”. Y se trataba más bien de tener los dos extremos de la cadena. Con ellos, las manos del Padre irán amasando en este barro nuestro al hombre que Dios nos llama a ser en esta historia de pecado: el hombre con:
Una moderación abierta,
una esperanza desengañada,
un pesimismo cariñoso,
un optimismo vulnerable,
un compromisos in exigencias,
una paciencia sin cálculos...
Es decir, con todo aquello que labra y que trasparenta lo que nos es, a la vez, más necesario y difícil: la GRATUIDAD en lo real, no fuera de la realidad.

Una clamorosa coincidència aquesta amb els plantejaments que fa Delibes del món d’avui, vist – patit – estimat – observat – desitjat per uns ulls lúcids que veuen , tot barrejat: el real i la saba transformadora de la realitat, tan aspra aquesta de vegades, quan n’ets no espectador sinó actor. Temps gràvids i gravats –dolor i esperança-. Un part. Sempre un part és una utopia treballosa, cant a la vida des de la realitat dura i l’invisible promissori, l’anhel de sortir-nos-en, ja és de si mateix proclamar visible l’invisible. Pas, una i altra vegada, a l’invisible, l’esperança infatigable. ¡Sort en tenim de la mantinguda utopia, per bombardejada que sigui!


L’Ascensió del Senyor, diumenge, 16 de maig del 2010. Barcelona

Homilia del diumenge 09/05/2010 del P. Josep Mª Balcells

“VINDREM A VIURE AMB ELL”

Estem tan acostumats a oir-sentir coses ¡inaudites! (valgui l’aparent contradicció) que la repetició literal, sense una experiència directa d’allò que sentim-oïm, acaba per no dir-nos res, ¡i tant que ens podria dir! ¡Pura sonsònia per a tants! ¡Quina manera de decapitar de pura rutina els sentits propis i amagats de les Paraules..!. Això ens passa cada tres per dos (massa freqüentment). Quan Joan, el meu evangelista preferit, ens descobreixi, des de dins, la interioritat en viu del Mestre, (ja deia el mateix Jesús: “Ara no ho podeu entendre; dia vindrà que amb l’ajut de “l’altre Mestre, també dit “el Mestre interior”), aleshores començarem a entendre les beceroles de l’evangeli no tan sols narrat, sinó vivent. Només es converteixen en Paraula de Déu, quan les paraules oïdes ens sonen sucoses i plenes del seu sentit propi, per bé que mai no ho seran del tot. Només faltaria... Fe és experimentar. Tota crida a la fe és una nova aproximació al misteri que enclouen les paraules. Han de prendre vida, i això només es pot fer que a través d’un ressonador: L’Esperit Sant. Si una paraula no té ecos no és paraula vivent i dient...

Ara que haurem de deixar el cicle litúrgic de Pasqua -l’Ascensió i Pentecosta ens en podem distreure per la mateixa consistència d’aquestes festes finals de Pasqua, a no ser que les visquem lligades a la Pasqua Total: Resurrecció – Ascensió - Pentecosta- jo em pregunto: ¿Una Pasqua més en l’inventari del nostre llibre de la vida cristiana? ¿En el deure o en l’haver? ¿Quin pòsit ens ha deixat la Pasqua d’enguany; per què, si no, fem la celebració reiterativa? ¿Hem esmolat la punta del llapis pasqual per escriure noves experiències i sentits? Heu notat que tot el cicle de Pasqua va lligat a la lectura –comprensiva- de Joan? Joan ens diu al final del seu evangeli que la finalitat de tot el que ell ha espigolat de entre els fets i, sobretot, de les “ trobades” personalitzades de Jesús, ve motivada per la fe que volen suscitar: “Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits, perquè CREGUEU que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, CREIENT, tingueu VIDA en el seu NOM”. Jesús no vol gent crèdula, sinó homes i dones de fe viscuda, que tenen una repetida i sempre nova experiència de que hi ha un “altre món” dintre del món aparent. Que Déu no n’és aliè i no n’és cap opi, sinó Aquell que ens dóna la potencialitat de veure-ho tot amb ulls de mirada que traspassa els llindars de la ”realitat” superficial, per il·luminar els sentits amagats i el goig esperançat del viure. Ara m’adono que amb aquestes dues paraules en llatí (Gaudium et Spes; tothom les entén ) comença el document conciliar: “L’Església i el món modern”, un dels més importants del Vaticà II, perquè dóna la interpretació cristiana del viure i del conviure. Totes dues actituds (goig i esperança) clarament i distintivament pasquals. Posant per davant el gaudi, el goig, la joia, s’obren contínuament portells d’esperança en el dia a dia. Provem-ho, que hi trobarem gust... Amb modèstia ho testifico.

Sobre la base d’una convicció: (“Déu és per nosaltres un refugi i un castell...”), nosaltres mai ens farem enrere, vinguin de cairell, vinguin de cara, (“No us acovardiu”). Sabem, per certificació de Joan, que “Déu farà estada en nosaltres” Mai estarem sols, sempre ben acompanyats (i és poc dir, acompanyats...) Déu ha vingut a “viure” amb i en nosaltres. Fer estada no vol dir venir de visita. Fer estada vol dir COHABITAR. Som de família. “Vaig a preparar-vos estada”, dirà abans de l’Ascensió: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts” (altrament dit: hi ha moltes estances, morades en diu santa Teresa); “si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?”. Estada vol dir lloc de permanència, “Serem familiars de Déu”, que dirà Pau. Domèstics, compartint presència i estatge. Som lloc teologal. “Qui m’estima (¡què menys que fer-ho amb tota la consciència!), guardarà la meva paraula (¡Senyor, no ens deixis t’ho demanem... revela’t salvador, dóna’ns un cor nou perquè et vegem...!). “Heus ací que sóc a la porta i truco...” I la primera expressió, el ¡Bon dia! del nostre amic (“Ja no us dic servents, sinó amics”) serà: “No tingueu por. La pau sigui amb vosaltres” Sóc de casa, entro i m’hi quedo. “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau” És la Pau poetitzada per en Maragall (“Si el món ja és tan formós amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre”). Shalom, salutació, benedicció. Presència, Companyia, Intimitat...

“Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu”: Sóc jo. Els reconec per la seva pròpia veu i ells em reconeixen a mi. Descans, sentint-nos lliurement a prop, notant la seva proximitat, sense coaccionar-nos, sabent que hi és; trobant-nos-hi bé l’un al costat de l’altre; sense necessitat ni dependència, arribat el moment descansant-nos un amb l’altre. Esponsalitat, Amistat donada. ¿Què més voldríem que no tinguem?

Tot és obra de l’amor personal que Déu ens té. ¡Clar! No serà perquè nosaltres l’haguem estimat, d’avançada. Ens ve confirmat per Joan a la seva Primera Carta: “L’amor consisteix en això: No som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu: Ell ens ha estimat primer”.

Potser ara s’escau de posar les paraules introductòries de la primera encíclica del papa Benet XVI que té aquest encapçalament, jo trobo que lluminós, de Joan: “Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell” “Aquestes paraules -segueix el Papa- expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la conseqüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida, i, amb això, la direcció decisiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè tots els que creuen en Ell tinguin vida eterna. La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que és el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud”.

Tots aquests subratllats o, millor, posats en negreta donen per a situar-nos en el cor de l’evangeli que no és altre que l’amor DE Déu. A partir d’aquí, tot l’altre en són conseqüències, tot.

El Déu, que és només que amor, totalitzant així la seva imatge dóna de retop la imatge d’home segons l’evangeli. Si Déu estima entranyablement tot el que Ell ha creat i el que crea, si entenem la creació com una acció en acte, nosaltres només ens podem mesurar que a través de l’amor. Tant vals com tens d’amor. Si l’home no estima no és home; li és constitucional. És qüestió de ser o no ser, en síntesi. El seu camí només pot ser el de l’amor; posant l’amor al centre, com a opció fonamental, això dóna un nou horitzó a la vida. De l’amor només en coneixem quelcom quan hi creiem. L’amor és “article de fe”: Hi hem cregut, malgrat dubtes, no visions tangibles, sinó com a camí de fe. Amb les seves obscuritats, les nostres persistents tentines, les nostres marrades. Som nosaltres mateixos els nostres propis enemics. L’amor no és fàcil. “És un procés que sempre està en camí: l’amor mai no es dóna per “conclòs” i completat; es transforma en el curs de la vida, madura”. Se m’acut de dir: cal una cultura de l’amor, (¡Ai, pobrets de nosaltres, pobrets d’amor!). “L’amor creix a través de l’amor”, al llarg d’una despossessió personal, d’enfrontar egoismes, d’obrir alteritats, d’estimar-les com a un mateix. ”En veure l’altre amb els ulls de Crist, puc donar a l’altre més que coses externes necessàries: puc oferir-li la mirada d’amor que ell necessita”. “En això es manifesta la imprescindible interacció entre amor a Déu i amor al proïsme, de la qual parla amb tanta insistència Joan. ¡I com apareix aleshores així, des d’una perspectiva cristiana, específicament cristiana, des d’una trobada que es converteix en un esdeveniment, quelcom d’inesperat, d’inexplicable! Et deixes trobar; no trobes una Persona, vivent i amant. I et deixes seduir: Passi, passi, és a casa seva, prengui’n possessió. Sigui benvingut o ben trobat, millor, perquè en realitat no entra de fora estant sinó que el trobem des de dins: “Déu està a l’arrel mateixa de tot” Ho deia amb convicció el poeta Rainer Maria Rilke. L’amor és sempre presència i estada. Trobar-se en l’amistat i la intimitat i descansar-hi i treure’n goig i forces sempre renovades. Deia Suenens: “et dóna cada matí una provisió de joia i d’esperança. I de sentit. “Que més em podeu dar” (Maragall), a ulls de fe”.

Diu el Papa en la presentació personal de l’Encíclica “Déu és Amor”: “La paraula “amor” avui està tan deslluïda, tan gastada i és tan abusada, que gairebé fa por pronunciar-la amb els propis llavis. I, no obstant això, és una paraula primordial, expressió de la realitat primordial; no podem simplement abandonar-la, hem de reprendre-la, purificar-la i tornar-li a donar la seva esplendor originària, perquè pugui il·luminar la nostra vida i portar-la pel camí recte. Aquesta consciència m’ha portat a triar l’amor com a tema de la meva primera encíclica. Volia tractar d’expressar al nostre temps i a la nostra existència quelcom del que Dant va recapitular audaçment en la seva visió. Parla de la seva “vista” que s’”enriquia”, ell mirava i ho canviava interiorment. Es tracta precisament d’això: que la fe esdevingui una visió - comprensió que ens transforma. Volia subratllar la centralitat de la fe en Déu, en aquest Déu que ha assumit un rostre humà i un cor humà. La fe no és una teoria que un pot assumir o arraconar. És quelcom molt concret : és el criteri que decideix el nostre estil de vida. En una època en què l’hostilitat i l’avidesa s’han convertit en superpotències, en una època en què assistim a l’abús de la religió fins a arribar a l’apoteosi de l’odi, la racionalitat neutra per si sola no és capaç de protegir-nos. Tenim necessitat del Déu viu que ens ha estimat fins a la mort”.

Recordo el logotip de l’any internacional de la família: Era un cor circumscrit per una caseta. ¿No podria ser també el logotip de la inhabitació de la Trinitat en cada un de nosaltres? Cada vegada trobo més bonica aquesta expressió que per si sola ja ho diu tot. In = des dins; habitació: casa, pis, allotjament. “Cadascú a casa seva i Déu en la de tots”. Ben bonica l’expressió casolana. El Déu nostre de cada dia. Retrobem-nos-hi bé amb el Déu que és Amor. Qui està en l’amor Déu està en ell. ¡Quina il·luminació tan senzilla i esplendent! Dirà Joan a l’Apocalipsi: “la ciutat no necessita que la il·lumini el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum”.

Diumenge VI de Pasqua, 9 de maig de 2010. Barcelona

Homilia diumenge 02/05/2010 del P. Josep Mª Balcells

TOT SERÀ NOU SI VOLS...

... I si tens una fe pasqual re-novellada. Pasqua és novetat, creativitat. Ja tenim dos trets pasquals més que venen a afegir-se als que hem anat repassant aquests diumenges de Pasqua a fi de tenir una visió dinàmica del fet pasqual: “Renascuts a la Vida amb majúscula, a ser diferents”. “Saber conviure”. “Veure’s espiritualment rejovenits”, “Exultants (saltar de joia). “Cada dia és Pasqua”. “Som el nou Poble de Déu”. El fet pasqual permanent inaugura la nova relació que s’instaura entre el Crist ressuscitat i cadascú de nosaltres. En participar-ne, se’ns obre la possibilitat ¡efectiva! d’un viure en novetat i creativitat. Cal fer-ne motiu de fe i de joiosa esperança. ¡Ell no falla mai!

Si rastregem els textos litúrgics d’aquest diumenge ens sortiran al pas expressions com aquestes: “Canteu al Senyor un càntic nou” El motiu: “Ha fet obres prodigioses, i tots els pobles contemplen la salvació” (salm 97). Joan, ja a les acaballes de l’Apocalipsi, ens presenta aquesta visió de culminació-de nou començament: “Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut... Vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem. No existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat. Llavors el qui seia al tron afirmà: “JO FARÉ QUE TOT SIGUI NOU”.

I encara més: l’evangeli d’avui, que forma part del gran testament de Jesús (¡Atenció als capítols des del 13 al 17 inclusiu; allò de més nou que hi trobem a l’evangeli! ¡Paraula de Déu!), comença d’aquesta manera tan afectuosa: “Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: (¿On rau la novetat?) “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”.

Per tal d’arrodonir la insistent idea, millor, actitud, pretesa, motivació, en l’oració que en diem de postcomunió, la litúrgia la rebla bo invitant-nos: “a passar de la vellura del pecat a la novetat de la Vida”.

M’agrada aquesta insistència en el sentit de novetat. ¿La tenim aquesta experiència de trobar el gust de nou de trinca a la vida nostra de cada dia? ¿Què us en sembla? ¿Queda o no justificat des d’una perspectiva de fe que tota l’existència queda ungida i perfumada amb l’aura de la novetat? En dues paraules: ¡Viure pasqualment suposa una capgirada en la manera d’enfocar la vida i de viure-la! Per desgràcia no hi estem massa habituats. Tornem amb reincidència empobrida, una i altra vegada, a la “normalitat” de la vida, àdhuc després d’una ”ruixada” litúrgica (perdoneu l’expressió) plens d’apel·lacions vigoroses a viure la vida amb “novetat”evangèlica.

Nou vol dir, no viscut abans, com si en féssim “estrena”, amb ulls de sorpresa i d’admiració:¡ oh, ah..! Vol dir allò del psicòleg: haver-se entrenat amb “una pedagogia de la mirada” (Marina). El que passa és que hem de veure i viure des del “cor” i des de la fe, de pensar que “tot és nou i tot està per fer” (Martí Pol) Que viure amb al·licient només es pot viure des de la poesia, des de l’amor i des de la fe que ens bomben (sístole i diàstole) glopades de novetat i de creativitat.

És el mateix Marina qui ens diu: “El gran test de la intel·ligència afectiva és el tracte amb la repetició i amb el que és petit. M’agrada parlar d’una estètica zoom que emmarca i amplifica petites meravelles quasi invisibles”. I hi torna una volta més: “La poètica del present, del que és quotidià que ens descobreix l’estètica de les coses properes, de les coses minúscules”. Encara més: “Un règim apressat, impedeix la reflexió i menystè els valors d’aparició lenta (¡quina finor d’observació!). Entre tots estem creant una cultura flash i un règim de vida d’usar i llençar”. Així estem posats en el dic sec, en la superfície inconstant i inconsistent de les circumstàncies que llampeguegen, ara aquí ara allà. Distrets, desconcentrats, en la ” discoteca o night club” de sorolls i de llums que enceguen la vista i la ment., ¡ve-t’ho aquí! No per què sí en Torralba té un capítol del seu llibre “El sentit de la vida” intitulat “L’ara ple. Al·legat contra l’avorriment” on s’explica així: “Per assaborir, cal temps, cal recrear-se en els sentits i no moure’s acuitadament d’un lloc a l’altre. Ens manca una educació de l’esguard (¡i van dos que ho diuen!), un aprenentatge sensual, una ascètica de la lentitud que ens condueixi cap a l’assossec del cor. No coneix una pell el que la grapeja. La coneix el que l’estima, l’olora, l’acaricia. No coneix una terra el que la sobrevola. La coneix el que la passeja, el que lentament agafa els petits senders, els camins boscans, el que s’atura a cada llogarret, parla amb la gent que hi viu –sobretot, escolta- i evita les grans autopistes i fuig de les àrees de servei.” (Pregunteu-li a l’Espinàs, si no) “Per viure amb sentit no cal fer moltes coses, ni tampoc cal fer-les veloçment. Cal fer-les, això sí, amb la màxima intensitat, com si fos el darrer acte de l’existència, l’últim gest de la vida. Perquè, de fet, cada ara és únic, és el primer i l’últim. Mai més no torna a venir. Després tot queda en el record, una imatge vagorosa del que va ser, però mai més no torna, perquè, en sí mateix, és irrepetible”. “Qui viu amb sentit, no s’avorreix. L’avorriment és l’expressió més eloqüent d’una vida que no ha estat capaç de determinar el seu fi. És un mal anímic que travessa tota la persona, l’afecta tant en la dimensió física com mental. En si mateix , és insuportable a llarg termini i exigeix, per part de la persona, un antídot, una solució. En una vida sense horitzó, el temps es fa etern i cal, d’alguna manera, matar-lo amb elements externs. L’avorriment és l’expressió vital de la manca de fi, de motivació”. No insistiré més.

Tota aquesta requesta de més alta motivació m’ha fet recordar de la Piràmide de Maslow, on com als temples maia, escalonats, posa al capdevall a peu de terra, les necessitats fisiològiques: menjar, beure, excretar, dormir, sexe com a instint de supervivència. Després sobre aquesta base basteix les que són necessitats de protecció i de seguretat: exclusió de les pors de fora i de dins. Més amunt planen les necessitats d’acceptació social: pertinença a un grup, amor, amistat i tot l’àmbit de les relacions interpersonals. Anem pujant. Les necessitats d’autoestima: de valoració personal i social: consciència de ser un mateix, de ser respectat, tingut en compte. I coronant-ho tot , el nivell de les necessitats d’autorrealització: aquí s’obren els camins de la qualitat del viure, del sentit, del desig de créixer, de la potenciació de les pròpies qualitats o aptituds, d’obrir horitzons en el saber i en l’assaborir, d’obertura a la bellesa, a la bondat, al goig de crear, de treure el cap i el cor a les transcendències, a tot allò senzill i a l’abast, que “euforitza” la vida. Sí, he dit “euforitzar”, que val tant com omplir-se d’eufòria = benestar, salut, ufana, satisfacció. ¡Nogensmenys!

Diu Maslow en el llibre “L’home autorrealitzat” que només podem “transitar” motivats pel graó de sobre, si tenim satisfetes les necessitats del replà inferior. Cadascú es judica a si mateix. ¿Per què hi ha relativament poques persones que estiguin a dalt de tot de la piràmide i que allí obrin les ales i visquin amb més fondes motivacions? ¿On queda la novetat, la creativitat en el viure, la fe pasqual, la llibertat dels fills de Déu? ¿Estem coixos en humanitat o tot el que voldria activar una litúrgia en vivències de fe queda desfalcat i ens resulta, a fi de comptes, “música celestial”? ¿És possible ser “diví” sense ser humà? La fe, ¿és poesia només i la vida “normal” (roderes, carreranys, rails, còpia, llocs comuns, rutina, repetició, no-gust (disgust) va per un altre via, d’ensopiment, de menjar fat? ¿És que ens està “vetat” trobar el Goig de Viure, alternatiu, satisfactori però sense concessions? ¿És pecat voler ser selectiu, en el propi viure? ¿La fe ens porta més enllà del viure “normalitzat”, diferent? ¿És de major qualitat el viure i veure, des de la fe? ¿Per què ens patinen, fora d’alguns moments fugaços de sentimentalisme, les successives pasqües? ¿Per on van les motivacions de la fe? ¿Estem a l’últim replà de la piràmide o encara resulta que ens afanyem per graons inferiors? ¿Encantats o desencantats?

Vull acabar amb aquest text del Cardenal Suenens:

“Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada matí.

Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.

No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.

Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.

Sóc home d’esperança, i no per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.

Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre creador. Dóna a cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una provisió de joia i de confiança.

Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.

No ens ho esperàvem gens.

Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?

Esperar és un deure, no un luxe.

Espera no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes”.

Tot això aixeca els ànims i dóna les grans motivacions per viure una Pasqua digna de Pasqua. Ens caldrà posar-hi tot l’esperit nostre, recolzat amb l’Esperit del Senyor Ressuscitat. Provem-ho una vegada més; aquesta vegada la PASQUA s’ho val. Fem que sigui la bona, amb la confiança posada en el Senyor, “imprevisible i amant”..

“Au, pren alè, canta la VIDA, canta la teva fe. Canta de cor, llança la crida, canta la bona sort. Obre drecera, ¡lluny la quimera!, ves pel camí del sol. En l’enyorança, guarda esperança: TOT SERÀ NOU, SI VOLS”.


Diumenge V de Pasqua, 2 de maig del 2010, any de gràcies. Barcelona

Homilia del diumenge 25/04/2010 del P. Josep Mª Balcells

SABER CONVIURE, TRET PASQUAL

Després de l’impacte que m’ha produït la lectura del llibre “Un arco iris en la noche” de Dominique Lapierre, que narra amb detenció i amb una tensió continguda tot el procés de l’apartheid a Sudàfrica, em reafirmo en què el gran repte d’avui és el de la convivència, el saber trobar l’arrel de la dignitat i del respecte, si no de la promoció, de tota persona humana, més enllà de qualsevol condició de llengua, raça, religió, sexe i tantes coses més. On campa tota mena de violència no podem pretendre de poder conviure. Estem en una societat convulsa: més aviat propensos ambientalment a la dialèctica de la por, del poder, de la mentida i del diner com sigui...., d’altra part: migracions, poques expectatives de treball digne, delinqüència, malestar difús. Els cristians ens hauríem de plantejar evangèlicament quines haurien de ser les nostres aportacions concretes i específiques per posar oli, bona entesa, pau, en definitiva, en l’entramat social, “començant pels més propers” (Casaldàliga). Saber viure per poder saber conviure i, també conseqüentment, amb la bona convivència poder incrementar al seu torn, la qualitat del viure. Cal no oblidar que som interdependents constitutivament: tot resulta interactiu. Avui vivim més a prop els uns dels altres i si no vigilem els frecs possibles i tan reals, en comptes d’una treballada convivència ens podem trobar en un infern, donant la raó a Sartre. Per tant, estem en un punt de reflexió humana i cristiana decisiu. Parlem sovint de la cohesió social, de trobar motius d’entesa. La decantada socialització ha de ser un aprenentatge permanent, sempre inconclús.

Ens hem de “salvar”, ja per imperatius humans (després en parlarem des de la perspectiva de fe) Hem de conviure “en la diversitat”, cada vegada més accentuada. Que la diferència ens sigui un enriquiment. Recordo que a Itàlia en la sala dels jutjats apareixia al frontispici aquest lema: “Tothom és igual davant la llei”. La diversitat es recolza, o no hi ha tal, en la igualtat del tracte legal i jurídic. Iguals en dignitat, en drets universals; i diferents com a persones concretes, psicològicament, espiritualment. Conjugar aquestes dues actituds –igualtat i diversitat- és el gran desafiament; actituds que, lluny d’oposar-se, es complementen i es potencien.

L’informe de la comissió Internacional sobre Educació per al segle XXI per a la UNESCO escriu els quatre pilars de l’educació per avui, a saber: Aprendre a conèixer, Aprendre a fer, Aprendre a viure junts, aprendre a viure amb els altres i Aprendre a ser. Es presenta com una novetat que ha pres cada vegada més relleu i transcendència l’aprendre a conviure, per participar i cooperar amb els altres en totes les activitats humanes. Diu: “Aquest aprenentatge representa sens dubte un dels principals reptes de l’educació en l’actualitat. El món d’ara és massa sovint un món de violència que contradiu l’esperança que alguns havien posat en el progrés de la humanitat. La història humana sempre fou conflictiva, però hi ha elements nous que accentuen el risc, sobretot l’extraordinari potencial d’autodestrucció, creat per la humanitat durant el segle XX. L’opinió pública, a través dels mitjans de comunicació, esdevé un observador impotent, fins i tot ostatge, dels qui creen o mantenen els conflictes. Fins ara, l’educació no ha pogut fer gran cosa per modificar aquesta situació de fet. ¿És possible concebre una educació que permeti evitar els conflictes o resoldre’ls de manera pacífica tot desenvolupant el coneixement dels altres, de les seves cultures i espiritualitats? La idea d’ensenyar la no-violència a l’escola és molt lloable, encara que sigui només un instrument suplementari per a lluitar contra els prejudicis que porten als conflictes. La tasca és molt àrdua perquè, molt naturalment, els éssers humans tendeixen a sobrevalorar les seves qualitats i les dels del seu grup de pertinença, i a nodrir prejudicis desfavorables envers els altres”. No cal seguir: ¡Sudàfrica i l’apartheid! ¡Casa nostra mateix!

I ara passem als imperatius evangèlics: Diu l’evangeli d’avui: “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. No es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Ningú no les podrà arrancar de les mans del Pare”. I afirmació conclusiva: “El Pare i Jo som u”. En un altre lloc s’explicita encara més: “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”. Som de Déu i Déu ens valora a tots “més que tot”.

Després en la segona lectura s’obren els batents del cel i hi veiem una multitud gran, simbòlica: “de tota nacionalitat, raça, pobles i llengües. El qui seu els protegirà amb la seva presència”. I a l’evangeli: “Jo reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi”. Ja tenim revisitada la figura del Bon Pastor, que s’anomena Príncep de la Pau. Que ens la dóna, dient que és diferent de la que el món dóna; la seva pau és diàleg, comunicació, respecte, estímul, comunió: La comunió amb el Sant, de la qual en derivarà la capacitat d’una convivència fraternal, de saber projectar i fer conjuntament. Ho dirà l’Informe Delors, ja citat, descobrint noves perspectives educatives: “Passar de la comunitat local a una societat mundial”; “De la cohesió social a la participació democràtica”; “Del creixement econòmic al desenvolupament humà”.

Per tal de no perdre’ns en grans volades jo havia previst aterratges més propers, àdhuc domèstics. La concreció, la realitat és el que mana en la vida. Es comença per l’”aquí” per poder arribar més “enllà”. Agafo i invito a agafar el capítol: “Vetllar per la qualitat dels vincles” del llibre “El sentit de la vida” de Francesc Torralba.

La Pasqua és relació. Relació amb Déu Pare, amb el Crist, amb nosaltres mateixos, amb els altres, àdhuc amb la natura. Tot i tots formem un U. Units en la Vida i la Resurrecció. Vivim, com es diu avui, “en xarxa”. Tenim arrels comunes, el diàleg ens és l’única forma de viure i de conviure. La pau és l’Arc Iris, com deia Mandela, que uneix pobles i races, mentalitats diverses. És bonica la metàfora: l’única sortida airosa al desgavell és la unió i comunió. ¡Oh, fraternitat tan sospirada, feta d’iguals i de diferents a la vegada!

La Pasqua o és comunitària o no ho és. Pasqua és el superlligam dels nostres lligams. Establir vincles de qualitat, vetllar per més vida en els lligams afectius, en l’invisible que ens entrellaça. Som el que són les nostres relacions: si hi poso vida, la dono; si rebent-la la retorno, enriquint els altres, m’enriqueixo jo mateix. Donar és rebre i rebre és poder donar de sobrepuig. Tot depèn de la qualitat. I la qualitat ¿com l’advertim? ¿com la trobem, la creem?

El que dota de sentit a la vida “és una amistat, una relació de benvolença i d’intimitat compartida. Saber que pots confiar en algú (Algú), que hi ha algú (Algú) en el món disposat a escoltar-te, tenir la convicció que algú (Algú) vol el teu bé i que en la més remota de les distàncies, pensa en tu, dota, per si mateix, la vida de sentit. Pasqua és el Sentit ulterior dels sentits de la vida. Hi ha hagut una irrupció de vida que no té fàcil qualificació, si no és experimentada. Igual que el viure, és el conviure, ¡oh Comunió transfigurada en Crist Ressuscitat i oh Comunió dels sants! Hem anat més enllà de tot ordre de convivència: aquesta no és simplement ètica per als cristians; és amor, és teologal: Déu que és amor en nosaltres i a través de nosaltres. ¡Tant de bo que descobríssim la Pasqua en el secret i el misteri de Déu! No ens la perdem, la Pasqua, aquesta d’enguany, en tota la seva pregonesa; seria una pèrdua gran, una nova oportunitat malbaratada. Anem més enllà dels estereotips; una Pasqua nova ens espera, ens sorprendrà. Si no hi ha sorpresa, no hi ha novetat...

Recordem allò que ens diu Lluc a la primera lectura: “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant. No hi ha millor felicitat que la que brolla d’una fe que es dóna en la confiança, que encomana l’alegria del que sap, rep, sent i viu. No sé posar punt i final, irreductiblement em surt punt i seguit... No hi ha més: seguiu vosaltres. “Què n’és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor”.

Diumenge IV de Pasqua, 25 d’abril de 2010, any sant. Barcelona

Homilia del diumenge 18/04/2010 del P. Josep Mª Balcells

VEURE’S ESPIRITUALMENT REJOVENITS

La PASQUA camina, o millor, som nosaltres els qui caminem amb ella a poc a poc. Sí, ja ho veieu: àdhuc per als qui per gràcia tenim fe. És tot molt gran, un misteri on pouar una i altra vegada. La fe inicialment ens fa “proclamar la seva resurrecció”, la de Jesús, i “per Ell, amb ell i en Ell”, anem obrint, en el dia a dia, camins de resurrecció pròpia. Vana seria la nostra fe, si Crist no anés, com aquell qui diu, ressuscitant en cadascun de nosaltres i això en la vida quotidiana, bo i emprenent assaigs de “vida nova” (imperatiu de Pau: “Si hem ressuscitat amb Crisi, emprenguem una vida nova).

Tot això té expressió cabal en l’oració col·lecta de la litúrgia d’avui, que la vull fer oració conjunta amb qui ara m’està llegint. Per tant, personalitzem tots dos, alhora: “Oh Déu (Abbà, Pare de Nostre Senyor Jesucrist) feu que els dos -qui està escrivint i qui està llegint- EXULTEM sempre de veure’ns espiritualment rejovenits; que els qui ara (i aquí) ens alegrem de sentir-nos restituïts a la dignitat de fill/filla (de Déu) esperem el dia de la resurrecció (plena) amb l’esperança segura del goig etern”.

Si et sembla, lector/a, posem subratllats, tot personalitzant-nos-els:

· EXULTAR: És una paraula sucosa i ballarina que no acostumem a usar en el llenguatge quotidià i que té tot un toc pasqual que la litúrgia ens la retorna de Pasqua en Pasqua. Anem al diccionari etimològic. Ens trobem amb una primera sorpresa. Ens remet a (vegi’s) saltar i a continuació ens diu que té aquesta significació: saltar de goig (Recordeu la cançó pasqual: “Cantarem! Dansarem! Cridarem la nostra joia a tot arreu!” Que resulta que és una cançó popular hebrea) Anem ara al diccionari de sinònims: (Un devessall!): jubilar, alegrar-se, gaubar-se, complaure’s, festejar, tornar-se boig, embogir, transportar-se. Ja ho veieu: denominador comú: goig . I, anant a cercar les fonts cristianes del goig, anem a parar a sant Pau, quan a la Carta als Gàlates, l’anomena al goig noresmenys que com un dels fruits de l’Esperit Sant. Un text que m’enamora perquè primer de tot ens deixa clar que l’enumeració no és de conquestes humanes, sinó tot del tot dons de l’Esperit Sant que és la culminació de la Pasqua (“sereu batejats en aigua i Esperit Sant”). Aquí ve el seguici de l’acció de l’Esperit en tu i en mi: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Lentament, m’agrada dir detingudament una a una aquesta lletania, com qui la vol paladejar, assaborir. Dita en un context pasqual. Prova: acaba l’enumeració exhortant-nos: “si vivim gràcies a l’Esperit comportem-nos d’acord amb l’Esperit” Em pregunto: ¿Visc amb el goig de l’Esperit? ¿En què ho noto? ¿Ho visc a foguerades o bé amb un caliu evangèlic que només cal agafar de quan en quan els molls i remenar una mica les cendres... i de seguida es revifa la roentor i sentim la placidesa de l’escalfor pasqual?

· SEMPRE. Vol dir d’una forma sostinguda, promoguda, insistent... Ja sabem que els termes absoluts (mai, sempre, tot, res) són una utopia, un desig, una tensió, un tirar i estirar cap a..., un deixar-se envair en el que poc hi poses tu i al mateix temps comproves, amb complicitat cordial, que tot t’és donat, que és com un fruit, un do, un regal, un present. “Oh quin gran goig, quina joia”, “Joia que ets dels déus guspira, generada dalt del cel” I més coses que diríem.

· VEURE’NS: saber-nos, experimentar, com si ens veiéssim des de dins. Oh, sorpresa: S’alça el teló amb expectació continguda: Se’ns dóna a conèixer un món desconegut, nou, incomparable. No és una visió ocular. És sentir-se, veure’s, reconèixer-se amb plena certesa. Sóc, estic

· REJOVENITS: ¡I com lliga això amb el néixer de nou, és el projecte Nicodem en acció. ¿És que podem tornar endarrere? No ho va entendre el pobre Nicodem, tot i ser un “doctoràs de la llei. ¡Si tornar al si matern era un simbolisme d’anar endavant, i de molt! Una cosa és fer-se jove i tota una altra rejovenir-se Em desplau dir-ho d’aquesta manera descarnada: Calen moltes pasqües per arribar a la pasqua pròpia. ¿T’has sentit mai rejovenit per la fe? De ser així, quelcom de gros ha d’haver passat en la teva vida. ¡Ah, Pasqua d’enguany! ¡Voldries aprofitar-la, assaborir-la, comprometre-t’hi! Tot junt, perquè una cosa porta a l’altra. ¡Ancorats en la Pasqua viva, vivent i vivificadora! Posar el punt de gravetat el més endins possible, perquè això ens donaria una joiosa “estabilitat”, a prova de daltabaixos i de tempestats...

· ESPIRITUALMENT: Paraula aquesta de temps estigmatitzada (¡ai, pobrets de curta i cansada mirada!) en un món més aviat llastat pel material (per no dir pel materialisme, ¡també nostre, ep!). Com si aquest terme fos contradictori al viure “normal”. El menys que podem dir és que avui i cada dia més es parla de la “intel·ligència espiritual”, com una de les intel·ligències possibles i que és la que ens obre al que en podríem dir la profunditat del viure, a veure més i millor, sota aparences, allò substantiu, no adjectiu. Crida a terceres dimensions, al misteri que ho embolcalla tot i tots...

· RESTITUÏTS a la dignitat de fills, a ser-ho i a sentir-se’n. ¿Què vol dir per a nosaltres, tu i jo que som fills de Déu? ¿No és massa gosadia? Ho afirmem perquè és el mateix Jesús a través de Pau i de Joan sobretot qui ens invita a saber-nos-en, ¡oh goig immens!, a pregar a Déu com a Pare, Abbà. Aquesta és la més gran i forta novetat de Jesús de Natzaret. “Quan pregueu dieu: PARE NOSTRE, no parenostre; fem aquest petit i gairebé imperceptible respir de separar pare, (coma), nostre. Acabo de llegir de poc aquest comentari: “si no és nostre, no és Pare. No hi ha filiació si no hi ha fraternitat. I també afegia –i és ben bé així- No hi ha nostre si no hi ha Pare. En una concepció merament humana de la trilogia de la Revolució francesa, sempre queda coixa la fraternité. Perquè aquesta només s’aguanta ferma i com a senyera quan hi ha més que consanguinitat, experiència entranyable d’un PARE que crea i agombola germanor. I perquè l’estimem a Ell també estimem els més propers. ¡Com ressona allò de Joan!: “¿Com podràs estimar Déu a qui no veus, si no estimes el proïsme, els qui tens davant?” Recordo les reflexions de Gz. Faus. Diu: el segon manament el d’estimar els altres no és un manament moral, deductiu, sinó teologal; és a dir, amb tanta força com el d’estimar Déu (al temps que n’és comprovatori) Déu EN tothom. “Tot el que fèieu a un d’aquests petits m’ho fèieu a mi”. ¿Com, quan? ¡Desconcert!

· ESPEREM Ja ho diu l’oració de després del Pare Nostre: “Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança (punt, inflexió de veu): la manifestació (plena, definitiva) de Jesucrist, el Nostre Salvador.

Acabo. Empalmem amb el començament: La Resurrecció no va ser, com en el cas únic de Pau, fulgurant, sinó un progressiu anar-hi entrant poc a poc. L’evangeli ens ho recalca avui. Després de la mort de Jesús, se’n tornen a la feina, a pescar. ¡I n’hi havia una bona colla del Col·legi apostòlic! No ens n’estrenyem; també a nosaltres ens costa d’entrar en la Resurrecció de Crist i, en Ell, en la nostra. Fem-nos-en cabal. Ara, a Pasqua, tenim el temps favorable. Aprofitem-lo, entrem-hi cada dia més. Demanem aquesta gràcia especial pasqual. Ho sento vivament, us ho desitjo de cor.

Diumenge III de Pasqua, 18 d’abril de 2010, Pasqua del nostre any sant. Barcelona

Homilia diumenge 11/04/2010 del P. Josep Mª Balcells

CADA DIA ÉS PASQUA
Amb aquest títol un company molt estimat fa ja molts anys comentava aquesta actualitat sostinguda de la Pasqua. Va bé poder-ho dir i repetir passada ja una setmana de la celebració litúrgica de la Pasqua. Diu el salm referit a Crist i també -no ho oblidem- a nosaltres: “AVUI és el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo” i dirà després amb una joiosa insistència: “perdura eternament el seu amor”, com si fos la tornada d’una lletania. Ja ho veieu: Déu ens té involucrats en Crist més enllà del temps, no fora del temps, de moment.

Em passa sovint de pensar que el temps no existeix. Per favor no remeneu el cap encara. El temps, ¡i tant que existeix, si ho mirem rellotge en mà!, però el temps té una particularitat especial: hi ha el temps subjectiu, aquell en que tu hi portes les regnes. Quan tenim presses el temps corre, quan anem més poc a poc el temps sembla que s’allargassa; també es pot concentrar en un punt i perd el seu tic-tac. Et passa en un no res. Justament amb la dèria de llegir diaris i recollir textos que són suggestius, ahir mateix en llegia un d’en Punset: “Si volem tenir un model per gestionar les emocions hem de saber que el poder de concentració és imprescindible”. Dit d’una altra manera: “El poder de l’ARA”. O bé, viure “l’ara ple”. Tot això ens fa d’alguna manera amos i senyors del nostre temps. Si estàs tot en l’ara; encara més si aquest ara és l’ARA de la GRÀCIA, dit d’una altra manera, si estàs en el Kairós, vius en una altra dimensió. És a dir: només vius, només ets VIDA i la vida és l’ara, el present; la vida passada és història i la vida futura és un somni. La condició divina és ser i estar fora del temps: Déu només és vida. “”Per a Déu tant li és un dia com mil, diu el salm. Déu no compte, com nosaltres que tenim la mania d’enquadrar-ho tot: això té tants anys, això és nou i això és vell, ¿quants anys tens..? El temps de Déu en Crist es va aturar amb la Resurrecció , va entrar en uns altres paràmetres. Jesús és la primera persona humana –el primogènit de molts altres germans- que ha superat el temps i l’espai: “Jo sóc la Resurrecció i la VIDA”. I d’aquesta Resurrecció i d’aquesta VIDA en participem ja des d’ARA i tenim vocació de més i millor vida, destinats a la vida plena. En aquests terrenys sorprenents ens movem. Justament els evangelistes no sabien com dir-ho, com expressar-ho, perquè no hi havia termes per aquesta novetat absoluta. Jesús ressuscitat entrava i sortia sense necessitat de portes, perquè en realitat ni entrava ni sortia, senzillament hi era. Ell hi és en cadascú de nosaltres; tant se val que ens en fem o no conscients. Torno a Punset: “Quan en el meu llibre (El poder de la mente) afirmo que “hem de desaprendre” vull dir que moltes de les coses que tenim en el nostre pensament heretat no serveixen per a res”. Ho aplico amb matisos: Res d’allò que ens deien: Entrar per la gràcia, sortir pel pecat; Déu et beneeix quan ets bo i et deixa de beneir quan no te’n sents, de bo. La benedicció no és un premi, ens és una necessitat. Només faltaria això: ¡quan més el necessites, no ésser-hi! És il·lustrativa d’una manera de dir una mica infantil, aquesta rondalla: Caminant donats de la mà i deixant quatre petjades. De cop i volta t’adones que només en queden dues: ¿És que Jesús ens abandonava quan més el necessitàvem? .¿On eres, que no et veia? Ai, criatura meva: Aleshores et portava a coll-i-bè. No, no és així com anirem entenent les coses. Els evangelistes no s’estan de dir, una i altra vegada: No l’entenien, ni després de ressuscitat o més ben dit, sobretot després d’haver ressuscitat. Oh i tal: és que no ho poden entendre; és que no s’entén. És qüestió de fe. Ep, això no és una fugida d’estudi per més que per a molts ho sembli. Si la teva fe no et dóna una profunda convicció de que ÉS, de que HI ÉS, de que d’alguna manera tu ho experimentes com a real, per bé que no visible. “La fe, en efecte, ens és la nostra victòria”, deixeu-m’ho repetir. Perquè tinc fe, puc testimoniar-ho amb una validesa plena per a mi. No és terreny de ciència. Torno altra vegada a Punset: “S’ha d’entendre com funciona la ciència. Molt sovint només podem dir que s’han de descartar les coses que sabem que són falses, però no podem confirmar de forma simple les coses que són realitat”. M’agrada aquesta contenció de la ciència; n’hauríem d’aprendre des d’una perspectiva de fe: s’afirma per fe, no es nega per ciència. Doneu-ho per bo.

Ens hem d’acostumar a saber que de Déu només en podem tenir imatges, intuïcions; ens transcendeix, va més enllà del que podem entendre. Només sabem que ÉS i que omple i dóna el sentit i el goig de saber i sentir que “En Ell vivim, ens movem i som”. És una frase, cert, però a mi em diu tant!. Ell, Jesucrist, en l’Apocalipsi es presenta així, amb ressons de la Vetlla Pasqual: “No tingues por. Jo sóc el primer i el darrer. SÓC EL QUI VIU”. Del Jo-sóc-el –qui-sóc, aparegut a Moisès passem al que és el VIVENT. En Ell hi ha la Font de la vida. “Per Jesús ens ve la vida, exultem germans”. Tota vida nova en flueix de la seva. Podríem dir: que ja en teníem abans, de vida. Sí, és cert, però una vida marcada per un abans i un després. Ara vencem el passat i el futur en un present, perdoneu l’aparent redundància, un present que es fa present a cada moment. ¡Això és vida! És l’ara ple, ple de gràcia, de vida nova renovada, aixecada de to i de nivell, fora de ponderacions (etimològicament: mesures) “Mes llavors, la vida, ¿què seria?/ Fóra l’ombra només del temps que passa,/ la il·lusió del lluny i del a prop,/ i el compte de lo molt, i el poc, i el massa/ enganyador, perquè ja tot ho és tot? (Cant Espiritual de Maragall).

Donem un pas més, superem el racionalisme, les tangibilitats demanades del Tomàs mesurador: Veure la marca dels claus; ficar el dit... Així no anirem gaire enllà. “No sigues tan incrèdul; sigues creient” Sigues home de fe... I surt de llavis de Jesús una nova benaurança inventada pel moment, tant més interessant, perquè ens ateny a nosaltres: “FELIÇOS ELS QUI CREUERAN SENSE HAVER VIST”. Quantes coses , a quantes persones els creiem sense haver vist, comprovat, ¿no és així? El Regne és per a aquells que tenen fe i la fe els infla les veles de l’esperança i aquesta els fa allargar les mans de l’estimació, sobretot als més desafavorits humanament.

¿Eh, que ara es pot veure més clar que cada dia és Pasqua? Una mica més clar, no del tot, ni molt menys. Cada dia la Pasqua és NOVA. N’experimentem un xic més , n’omplim el got a gairebé a vessar; després hi tornarem i l’omplirem de nou fins dalt. Cada vegada n’assaborirem el gust de novetat. La font rajarà fins a la VIDA eterna. Mai en sabrem i en paladejarem més enllà de les miques micurrines que ens toquen. Més assaciats i amb més set de VIDA (ai no puc deixar de pensar en Boff i en aquest llibret tan extraordinari: “Els sagraments de vida i la Vida dels sagraments”. Sense poesia, sense simbolismes, ¿què seria la vida? Des de la fe tot és sagrament, des de la poesia, tot és un Cant Espiritual.

Anem al final. Acaba Joan la perícopa (el fragment que avui hem proclamat). Atenció que és també el final del seu evangeli sencer i hi deixa apuntat el per què de la seva narració i estructura, perquè és un evangeli molt especial, molt ric, molt intencionat: “Jesús va fer en presència dels deixebles mols altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits PERQUÈ cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. Tingueu VIDA: aquest és el secret. Tenir vida, naturalment la vida nova, empeltats en la Vida Del Crist Re-Suscitat. Àdhuc l’expressió Ressuscitat no deixa de tenir la seva limitació. No es tracta de tornar a la vida, sinó que ha entrat en una altra classe de vida, la divina, la NOVA, per a la nostra participació. Si nosaltres no anem ressuscitant dia a dia, cada dia, ¿de què ens serviria que Crist hagués Ressuscitat? L’expressió paulina: con-resuscitats. La de Crist comporta la nostra. Anem fent CADA DIA, perquè cada dia és Pasqua, anem fent experiències pasquals, que això sí que és VIDA. I Jesús avui ens alena, tot dient-nos: Rebeu l’Esperit Sant, que és santificador i vivificador. Feliços nosaltres que hi creiem. Això és Pasqua, això és VIDA. L’Esperit Sant és la “beguda” de Déu, oidà.

Diumenge II de Pasqua, 11 d’abril de 2010, el nostre any sant. Barcelona