“L’ESPERIT DE DÉU OMPLE L’UNIVERS...”
Quan proclamem a la Missa el Credo breu, el més usual, ho fem destacant la confessió de la Santíssima Trinitat. Dividit en tres blocs diferenciats, en les Tres Persones divines. La referida al Pare, de qui exaltem l’obra de la Creació o, si voleu, de la Creació en obra, en el sentit que comentàvem anteriorment, d’una Creació que es va fent en l’ara i aquí, que ens permet de sentir-nos com a co-creadors. ¡Més no es pot donar: és un honor i un compromís! La segona, que s’allarga, succintament, en la vida, mort, resurrecció i exaltació pel Pare de Jesús, a qui confessem com a Crist (Messies) i com a Senyor (Déu), el qual va recrear la humanitat en l’anomenada la nova i eterna Aliança. La tercera, proclama la confessió de l’Esperit Sant com el qui vivifica el nou Poble de Déu amb la seva PRESÈNCIA TOTAL, portant a ple acompliment el Regne de Déu, predicat per Jesucrist. És de notar que aquesta part del tríptic abasta, en una profunda interconnexió, aquestes manifestacions: Església, Comunió dels sants, perdó dels pecats, resurrecció nostra i plenitud de vida: (revelades i fetes experiències vives en cada fill de Déu : retorn “diví”amb Jesús a la història, viscuda per cadascú personalitzadament, i a la “metahistòria” (el que en diem el “més enllà”) afirmades des de la fe en l’esperança activa, altrament no tindrien sentit, perquè són objecte de fe, una i altra, i, per tant, també confessades). Creure, confessar i viure són la mateixa cosa; cal advertir-nos-ho; un bon motiu per a rescatar el valor que té a les eucaristies de cada diumenge la proclamació de la FE (Credo), que engendra esperança sostinguda i que es manifestarà en la caritat “nostra” de cada dia. Tot el que segueix en el Credo, després de la confessió de fe en l’Esperit Sant, forma amb ella una unitat indestriable: “promès i enviat” per Crist i que com a “altre” Consolador, farà obra eclesial d’acompliment de la Recreació en les biografies personals i en el descabdellament de la història de la humanitat sencera. En les accions de la Trinitat tot s’absolutitza, ultrapassa el que podem entendre i pretendre; som finits... Aquest és el mapa de la transcendència a què estem cridats, empesos, capacitats per gràcia, tot fruit d’una identitat nova: fills i germans. Ja ho dèiem: “L’Esperit de Déu omple l’univers... Seguint Credo endavant ens trobem...
L’acció permanent de l’Esperit, ànima de l’Església, que ens és Mare.
Que fa córrer per l’entranya de la humanitat un flux –i també reflux, a la contra, per la nostra condició pecadora- de vida nova-pecat. Som corresponsables en el bé o el mal que fem i d’alguna manera en el que no fem. Quan és positiva és la Gran Comunió dels sants en el Sant Esperit. Sorpresa captivadora. La “banda ampla” espiritual. ¡Quina navegació que s’hi dóna, tant si en som conscients com si no!
La Remissió dels pecats (això només ho pot fer Déu, ja advertien sàviament els fariseus). A abundància de mal s’hi sobreposa sobreabundància de bé, de GRACIA. Oxigenació de la sang o transfusió, si voleu; les imatges se’ns queden petites. Salut total, que sona a nou. Allò que en diem salvació... Com renéixer, ¡una meravella!
L’Esperit ens emmena vers la Resurrecció compartida o participada per i en Crist. Ho diem molt ràpidament. Només la podem intuir a través d’aproximacions, com dir sense saber massa el què diem: vida “nova”, p.e.; impensable en categories d’aquí. Almenys, admiració; suspensió de pensament i de paraula.
L’Esperit obre l’escriny de la plenitud de Vida en el més enllà. “Doneu-me’n una altra de més gran en el cel”.
Aquest reconeixement de la OMNIPRESÈNCIA actuant de l’Esperit que mou, remou, promou la nostra vida i tota vida és la culminació d’aquest moviment diví que travessa els temps (passat, present i futur) i fertilitza tots els espais del microcosmos fins a l’inabastable cosmos total. Tot ungit per aquesta PRESÈNCIA total i totalitzadora de l’Esperit que fecunda tots els Éssers, fins que Déu sigui “tot en tots o el tot de tots”. Aquesta “visió” que traspassa el que els “sentits”, en tota la gamma de possibles significacions ens poden oferir, és el ferment del misteri del “Ser i Fer” i que només es fa accessible –i això progressivament, pas a pas, experiència rere experiència- a través de la confessió de fe. No hi ha evidència per res; hi ha una singular “penetració”. Creença i, conseqüentment, experiència. Són els “ulls de la Fe”, vidents, els que s’emmirallen en aproximacions intuïtives –ni que només siguin iniciàtiques..- al misteri que és tot i que som tots. Humana que és la nostra mesura. Res més, de moment.
La proclamació del CREDO s’arrodoneix litúrgicament en l’expressió: AMEN, que potser ens surt -avesats com estem- a dir-la sense sospitar que té una llarga història d’assentiments bíblics i que fou utilitzada pel mateix Jesús, duplicada -per cert- quan volia subratllar la intencionalitat i la contundència expressiva del que afirmava. “Aquest adverbi –diuen els entesos- deriva d’una arrel hebrea que implica fermesa, solidesa, seguretat en el que s’afirma. De fet, hi ha una expressió sorprenent en el títol que Isaïes dóna a Déu, “el Déu amén” (Is 65,16). El Déu que es reafirma, sòlid, únic. El Déu veritat, la veritat de Déu. No prendre’s el nom de Déu en va. La banalitat per poc que badem ens encercla. Davant de Déu només és legítima l’ADORACIÓ, i tan poc que la practiquem, ¿no us ho sembla? En conseqüència, l’Amén final del Credo és una reafirmació de fe, de que tot el que hem anat desgranant, incís per incís, tot ho donem com a convicció, goig i sentit del nostre viure. Crec en la VIDA que Déu vivifica en mi i en tots i en tot.
En connexió amb els comentaris fets a propòsit de l’Ascensió sobre les presències invisibles, amb la vinguda de l’Esperit Sant en la Pentecosta de cada dia, queda rubricada la certesa de que hi ha un altre món en el nostre petit món a ulls humans, Món que ve regit, per dir-ho així, a través d’aquesta PRESÈNCIA PERSONAL sense rostre i que per això li donem noms diversos, tots portats pel simbolisme que suscita la seva acció, verificada pels textos bíblics i potser també per les pròpies experiències d’homes i dones espirituals, que són “els qui heu rebut l’Esperit”, que Pau oposa o contraposa als “terrenals”. Ja ens adverteix que qui es manté ferm, que no s’infli -tothom podem caure- i només és per do de l’Esperit que estem on i com estem; fora vanaglòries, menys orgull... Noteu l’afinitat d’arrel entre Esperit i espirituals, espiritualitat. Pau diu dels que no estan massa avançats , que es deixen guiar per ells mateixos, son “encara infants en Crist”, “que no es deixen guiar per l’Esperit”. Hi ha tota una vida en l’Esperit com hi ha una vida en Crist: una invitació a “beure de l’Esperit”, “els que hem après de l’Esperit, i que expressem les coses espirituals, amb termes espirituals”. I continua: “L’home que es guia per ell mateix no admet res que vingui de l’Esperit de Déu: li sembla absurd. No és capaç de comprendre-ho, perquè només es pot jutjar espiritualment...” Acabarà dient: “Nosaltres tenim el pensament de Crist”. En el nucli de la Carta primera als corintis se’ns parla dels dons de l’esperit i dels serveis, àdhuc dels miracles, dels carismes. Tot obra de l’Esperit que distribueix els seus dons a cadascú segons ell vol.... ¡Anheleu, però, els dons més grans! I dóna entrada al camí incomparablement més alt: L’amor. Segueix l’elogi immortal de la caritat: “El qui ESTIMA és pacient..., que està en la mateixa línia del fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”... Acaba: “si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. Per Pau on hi ha l’Esperit allí hi ha Crist i on hi ha Crist allí hi ha l’ESPERIT.
¿Com és que tenim tan oblidat l’Esperit Sant?, això que és –i va de lletania-: l’alè, l’ànima, l’esperit, la presència, el poder, el dinamisme, el vent, el misteri, el do , la gràcia, la poesia, el moviment, l’aire, el pneuma, el foc, la unció, la promesa, el regal, la inspiració, la revelació, el núvol, l’acompanyant, la benedicció, la imposició de les mans, l’aigua que purifica i alimenta, la veu, el motor, la santedat, el consolador, l’advocat, l’altre Crist, el dit de Déu, el colom, l’amor, el revelador, el Sant i santificador, la terra nutrícia, el perfum de Déu, el pigall, el vident, “el dedins”, la tercera i quarta dimensió, la bondat i la bellesa de Déu. La sonoritat, l’harmònic, la simfonia, el custodi dels ressons de Déu. La porta de la Paraula, “el dedins” del misteri, el somriure de Déu, el Jo en el nostre Jo, el company de camí, el ressonador per a salvar-nos la pregonesa dels mots i per retornar-nos el nom de cada cosa i de Déu. Només l’Esperit entén l’Esperit. “Deixeu-vos-hi portar...” ¡Tant de bo!
Pentecosta, 23 de maig de 2010, any de l’Esperit Sant. Barcelona
L’acció permanent de l’Esperit, ànima de l’Església, que ens és Mare.
Que fa córrer per l’entranya de la humanitat un flux –i també reflux, a la contra, per la nostra condició pecadora- de vida nova-pecat. Som corresponsables en el bé o el mal que fem i d’alguna manera en el que no fem. Quan és positiva és la Gran Comunió dels sants en el Sant Esperit. Sorpresa captivadora. La “banda ampla” espiritual. ¡Quina navegació que s’hi dóna, tant si en som conscients com si no!
La Remissió dels pecats (això només ho pot fer Déu, ja advertien sàviament els fariseus). A abundància de mal s’hi sobreposa sobreabundància de bé, de GRACIA. Oxigenació de la sang o transfusió, si voleu; les imatges se’ns queden petites. Salut total, que sona a nou. Allò que en diem salvació... Com renéixer, ¡una meravella!
L’Esperit ens emmena vers la Resurrecció compartida o participada per i en Crist. Ho diem molt ràpidament. Només la podem intuir a través d’aproximacions, com dir sense saber massa el què diem: vida “nova”, p.e.; impensable en categories d’aquí. Almenys, admiració; suspensió de pensament i de paraula.
L’Esperit obre l’escriny de la plenitud de Vida en el més enllà. “Doneu-me’n una altra de més gran en el cel”.
Aquest reconeixement de la OMNIPRESÈNCIA actuant de l’Esperit que mou, remou, promou la nostra vida i tota vida és la culminació d’aquest moviment diví que travessa els temps (passat, present i futur) i fertilitza tots els espais del microcosmos fins a l’inabastable cosmos total. Tot ungit per aquesta PRESÈNCIA total i totalitzadora de l’Esperit que fecunda tots els Éssers, fins que Déu sigui “tot en tots o el tot de tots”. Aquesta “visió” que traspassa el que els “sentits”, en tota la gamma de possibles significacions ens poden oferir, és el ferment del misteri del “Ser i Fer” i que només es fa accessible –i això progressivament, pas a pas, experiència rere experiència- a través de la confessió de fe. No hi ha evidència per res; hi ha una singular “penetració”. Creença i, conseqüentment, experiència. Són els “ulls de la Fe”, vidents, els que s’emmirallen en aproximacions intuïtives –ni que només siguin iniciàtiques..- al misteri que és tot i que som tots. Humana que és la nostra mesura. Res més, de moment.
La proclamació del CREDO s’arrodoneix litúrgicament en l’expressió: AMEN, que potser ens surt -avesats com estem- a dir-la sense sospitar que té una llarga història d’assentiments bíblics i que fou utilitzada pel mateix Jesús, duplicada -per cert- quan volia subratllar la intencionalitat i la contundència expressiva del que afirmava. “Aquest adverbi –diuen els entesos- deriva d’una arrel hebrea que implica fermesa, solidesa, seguretat en el que s’afirma. De fet, hi ha una expressió sorprenent en el títol que Isaïes dóna a Déu, “el Déu amén” (Is 65,16). El Déu que es reafirma, sòlid, únic. El Déu veritat, la veritat de Déu. No prendre’s el nom de Déu en va. La banalitat per poc que badem ens encercla. Davant de Déu només és legítima l’ADORACIÓ, i tan poc que la practiquem, ¿no us ho sembla? En conseqüència, l’Amén final del Credo és una reafirmació de fe, de que tot el que hem anat desgranant, incís per incís, tot ho donem com a convicció, goig i sentit del nostre viure. Crec en la VIDA que Déu vivifica en mi i en tots i en tot.
En connexió amb els comentaris fets a propòsit de l’Ascensió sobre les presències invisibles, amb la vinguda de l’Esperit Sant en la Pentecosta de cada dia, queda rubricada la certesa de que hi ha un altre món en el nostre petit món a ulls humans, Món que ve regit, per dir-ho així, a través d’aquesta PRESÈNCIA PERSONAL sense rostre i que per això li donem noms diversos, tots portats pel simbolisme que suscita la seva acció, verificada pels textos bíblics i potser també per les pròpies experiències d’homes i dones espirituals, que són “els qui heu rebut l’Esperit”, que Pau oposa o contraposa als “terrenals”. Ja ens adverteix que qui es manté ferm, que no s’infli -tothom podem caure- i només és per do de l’Esperit que estem on i com estem; fora vanaglòries, menys orgull... Noteu l’afinitat d’arrel entre Esperit i espirituals, espiritualitat. Pau diu dels que no estan massa avançats , que es deixen guiar per ells mateixos, son “encara infants en Crist”, “que no es deixen guiar per l’Esperit”. Hi ha tota una vida en l’Esperit com hi ha una vida en Crist: una invitació a “beure de l’Esperit”, “els que hem après de l’Esperit, i que expressem les coses espirituals, amb termes espirituals”. I continua: “L’home que es guia per ell mateix no admet res que vingui de l’Esperit de Déu: li sembla absurd. No és capaç de comprendre-ho, perquè només es pot jutjar espiritualment...” Acabarà dient: “Nosaltres tenim el pensament de Crist”. En el nucli de la Carta primera als corintis se’ns parla dels dons de l’esperit i dels serveis, àdhuc dels miracles, dels carismes. Tot obra de l’Esperit que distribueix els seus dons a cadascú segons ell vol.... ¡Anheleu, però, els dons més grans! I dóna entrada al camí incomparablement més alt: L’amor. Segueix l’elogi immortal de la caritat: “El qui ESTIMA és pacient..., que està en la mateixa línia del fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”... Acaba: “si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. Per Pau on hi ha l’Esperit allí hi ha Crist i on hi ha Crist allí hi ha l’ESPERIT.
¿Com és que tenim tan oblidat l’Esperit Sant?, això que és –i va de lletania-: l’alè, l’ànima, l’esperit, la presència, el poder, el dinamisme, el vent, el misteri, el do , la gràcia, la poesia, el moviment, l’aire, el pneuma, el foc, la unció, la promesa, el regal, la inspiració, la revelació, el núvol, l’acompanyant, la benedicció, la imposició de les mans, l’aigua que purifica i alimenta, la veu, el motor, la santedat, el consolador, l’advocat, l’altre Crist, el dit de Déu, el colom, l’amor, el revelador, el Sant i santificador, la terra nutrícia, el perfum de Déu, el pigall, el vident, “el dedins”, la tercera i quarta dimensió, la bondat i la bellesa de Déu. La sonoritat, l’harmònic, la simfonia, el custodi dels ressons de Déu. La porta de la Paraula, “el dedins” del misteri, el somriure de Déu, el Jo en el nostre Jo, el company de camí, el ressonador per a salvar-nos la pregonesa dels mots i per retornar-nos el nom de cada cosa i de Déu. Només l’Esperit entén l’Esperit. “Deixeu-vos-hi portar...” ¡Tant de bo!
Pentecosta, 23 de maig de 2010, any de l’Esperit Sant. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada