Homilia del diumenge 26 d'abril del 2026

                                SOM  POBLE  DE  DÉU

                                               Avui, tradicional diumenge del Bon Pastor m’abelleix més parlar del Bon Ramat, perquè parlant d’ell ja queda inclosa la menció del qui em “mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna...” i tota la seqüència de l’òptim pasturatge que ve descrit en el salm 22 que caldria assaborir-lo més dolçament, perquè també és Paraula de Déu, i, a voltes, amb un pic de poesia que ens envolta entranyablement, subratllant allò menut, senzillament consuetudinari, que amaga el valor garantit de tota cosa per menuda que sigui... Deixeu-me dir que guanyem “altesa i pregonesa” a través de la quotidianitat casolana, grandesa d’allò del fer i sentir el “fer ben fetes” les coses del “cada dia”. Ens hi poden acostar, de ben segur, (mireu per on us surto!) les incidències successives del viatger estel·lar del Petit Princep. Quina saviesa, quin seny més humà que gasta aquest “primer astronauta” que sense tecnologia de la més avançada, sap transcórrer mons de tota mena, fent-hi remarques d’un valor humà que ensenya i deixa apunts de saviesa lúdica i tot, si li fem i li donem audiència... Bona excusa per fer-li una nova visita, no us sembla? A més ho escric precisament el dia venturós del i dels llibres! Es tracta de rellegir-lo amb l’escaient, “gust i música d’Evangeli”. Sabeu que Jesús tenia un gust preferent per als petits, d’ells és el Regne. Ja ens ho va dir: “senzills i astuts”. Amén

                                               Faig un retorn als inicis del meu escrit. Us manifestava la meva preferència a parlar-vos de nosaltres com a “Poble de Déu, expressió que consta en la Constitució sobre l’Església, una de les quatre fonamentals del Concili Vaticà II. No podem obviar les controvèrsies i pugnes per fonamentar l’Església sobre la Jerarquia, com pretenien els del “sistema clos i conservador” de puntar per posar dalt de la piràmide l’”excelsa”, una vegada més, Jerarquia; i els que resultaren vencedors afortunadament: de posar la base eclesial, indispensable com a Poble de Déu, que ateny a tots, inclosos els Jerarques que es definiran més pels servei que pel poder... Ja deia Agustí jo soc igual que vosaltres un fidel de Jesucrist; i soc bisbe pel servei que us faig. La fe i el baptisme són el que ens agermana i ens dota dels valors comuns i del mateix destí. Anem a la Constitució sobre l’Església i endinsem-nos-hi pel goig de saber que es parla més preferentment del misteri de l’Església que no pas, sense negar-ho però, de la institució. Hi llegim: “L’Església és en Crist un diguem-ne sagrament o un senyal i instrument de l’íntima unió amb Déu i de tot el gènere humà”. Remarca l’acció del Pare: “fou establerta als darrers temps i revelada per venir-hi a plenitud l’Esperit Sant. Arribarà a la perfecció gloriosa a la fi del món. Llavors tots els homes des d’Adam s’estaran amb el Pare: Església universal. Unió a la qual són cridats tots els homes; una unió amb Crist, que pel món n’és llum. D’Ell venim, per Ell vivim, vers Ell marxem. L’Esperit s’està a l’Església i als cossos dels fidels com en un temple, prega dintre d’ells i testimonia que són fills adoptius. Encarrila l’Església a la plenitud de la veritat, la unifica en la comunió i l’apostolat, la dirigeix i embelleix amb els seus fruits, la rejoveneix amb saba d’Evangeli, la renova sense parar i la mena a la unió perfecta amb el seu Espòs. Així l’Església es presenta tota congregada, com un poble, per la unitat del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               Dèiem que la figura de l’Església queda configurada com a cleda on es reuneix i es custodia tot el ramat i presenta la figura de Jesús, Bon  Pastor com a Porta del clos i pleta, d’on Ell dóna franquícia per entrar i sortir i ens crida un per un per nom i coneixença i ens té un tracte personal per anar, nosaltres, adquirint vigor, salut i benestar i així anant descobrint el sentit més íntim de la vida i de la convivència. Ho llegim a plena satisfacció a l’evangeli d’avui: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir”. Ja havíem llegit uns dies abans d’entre setmana: “Manteniu-vos en l’amor que us tinc; qui està en mi i Jo en ell dona molt de fruit, ja que la comparança en la unió entre el cep i les sarments ens fa albirar la major comunió i plenitud. Fem-nos dignes com ovelles mansuetes i amoroses del Bon..., més que bondadós, Pastor de les nostres ànimes. “La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus” (Jo 15ss).

                                               Ser poble ens dona rellevança, però al mateix temps ens activa una responsabilitat recuperada i ens porta a una reflexió, una vegada més del document del papa Francesc que en La Joia de l’Evangeli ens concita a fer ben nostra la crida i a posar-nos a les avantguardes de l’Església i a ser-ne testimonis. Així ho palesa: “L’evangelització obeeix el mandat missioner de Jesús: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los  en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat”. (Mt 28, 19.20). En aquests versets es  presenta el moment en què el Ressuscitat envia els seus a predicar l’Evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la Fe es difongui en cada racó de la terra”. “En la paraula de Déu apareix permanentment aquest dinamisme de sortida que Déu vol provocar en tots els creients. Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església, i tots som cridats a aquesta “nova” sortida missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”.  “L’Església  en sortida és la comunitat de deixebles que primegen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen...”  “Espero que totes les comunitats procurin posar  els mitjans necessaris per a avançar en el camí de la conversió pastoral  i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una simple “administració”. Constituïm-nos en totes les regions de la terra en un estat permanent de missió. “La parròquia no és una estructura caduca... La parròquia és presència eclesial en el territori, àmbit de l’escola de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l’anunci, de la caritat generosa, de l’adoració i la celebració.  És la comunitat de comunitats, centre de constant enviament missioner”. L’Església “en sortida” és una Església amb les portes obertes. Sortir cap als altres per arribar a les perifèries humanes. Moltes vegades és més aviat aturar el pas, deixar de banda l’ansietat per mirar als ulls i escoltar, o renunciar  a les urgències per acompanyar el qui s’ha quedat a la vora del camí.... “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist, Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de  l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de Fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida.  Més que a la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

                                               Només afegir-vos que el papa Lleó va dir de bon principi que prenia com a guia i objectiu el mateix que el papa Francesc en la Joia de l’Evangeli en un gran sentit de continuïtat amb la crida a ser deixebles missioners de l’evangelització. Quin ressò més esperat i agraït poder viure la sinodalitat volguda i promoguda per ambdós papes. Felicitem-nos-en i gosem cantar una vegada més fent-lo propi aquest cant dels de sempre ple de visió i entusiasme: “Poble de Déu, Poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu Església que avança el Regne ja és aquí.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de Pasqua, 26 d’abril de 2026   Sabadell