ENDAVANT I ENLAIRE
Continuem amb el símil de la pujada a la muntanya (potser l’hauríem de posar en majúscula (jo ja et vaig posar el Mont Perdut, tu -si vols seguir jugant- posa-li el teu nom propi). I és de bones a primeres que se m’han esvalotat com si fos un discret estol de llibres i d’imatges que he llegit o prospectat. Així d’entrada m’ha vingut el record d’un llibre llegit -ara què sé jo quants anys farà! És l’autobiografia de no menys que de Thomas Merton, titulada “La Muntanya dels set cercles”, títol d’allò més apropiat per la significació d’Advent que jo li vull donar. La primera sorpresa que he tingut és que va néixer a Prades. Ell de petit va veure i conèixer el nostre Canigó, des de la perspectiva del territori català, ara, dissortadament francès. Coneix Cuixá, fa esment del claustre que ell veié a USA, altra vegada dissortadament. Desprès de re-llegir-lo (tot bon llibre que no es rellegeix és que la primera vegada anàvem massa per feina i és un senyal d’incultura (ara acabo de llegir CARPE DIEM que els grecs apel·laven “idiotes” (no el mal nom que avui ha pres aquest mot!) =els que no donaven cap to de cultura a la seva vida de persones grans sense ni un borrall de lletra, enfangats en el llot del viure a ras de terra, sense cap envol d’idees i de “sentirs...”. Ben a l’inrevés del què vol dir intel·ligent o intel·lectual, aquell que en el seu rellegir sap veure o millor entreveure entre línies. (Intus-cap endins, leggere). Una altra imatge va vingut al cap. Em refereixo al Medi Diví del gran Teilard de Chardin que -ara just acabat- ja recomenço a llegir-lo altra vegada per captar millor el seu contingut discutit, no comprès i que ell poc abans de morir va dir que era la seva millor identificació personal. En la solapa interior quedava guardat un retall de diari del Diario de Barcelona del dia 4 de diciembre de 1965, just acabat el Concili Vaticà II titulat “Controversias soobre Teilhard” signat per Ignacio Elizalde que naturalment escriu a favor del seu germà jesuïta i s’acompanya de la cita del també SJ el gran pare De Lubac que el defensa brillantment. Diu que Teilhard esperava un nou Concili de Nicea... Tot molt interessant i novedós. Recomençat a llegir, m’ha enamorat que parlés “d’una ascensión iluminativa” De fàbula: com rima amb el nostre amic R. Guardini: “allò de la in-existència. El papa Lleó en el seu primer viatge com a papa ha estat a Nicea i al Líban. N’esperem molt d’ell, sabedors de que seguirà a la seva pròpia manera, més contingut (sap somriure i és una delícia veure com mira-admira), però ferm en les petjades de Francesc. Plego de fer de rata d’arxiu... La família dels Teilhard tenia en el seu escut familiar : aquesta mateixa llegenda que jo he fet servir suara com a títol del meu escrit. Traça sobre el recorregut que vull fer aquest Advent pujar muntanya amunt: evidentment endavant i enlaire. Alguna vegada he utilitzat el símil de l’espiral helicoïdal per abastar noves perspectives. Però ara i aquí, que funcioni a l’inrevés: a mesura que funciona no com el rellotge sinó anant guanyant quotes més altes anem vers el cim que seria el punt d’arribada, el nostre punt omega, que és segons l’autor: és cim de tot el desenvolupament humà i diví. El temps de la pujada és el Kairós és a dir la Gràcia. Que supera la lògica llei de la gravetat, fent recurs del llibre de Simone Weill: “La gravetat i la Gràcia”. Deixeu-me fer un joc de paraules: pugem per “Nà-dal(!) Prometo que no hi tornaré més...
Una altra referència que m’ha pervingut! No m’atreveixo a posar la primera plana de les obres completes de sant Joan de la Creu: És una pujada al Mont Carmel. Suposo que és del taller de disseny de l’autor mateix que també sabia dibuixar. Només cal fer referència al seu Crist en visió des de darrere i amb Crist clavat a la creu en visió en escoç, que després en Dalí el va pintar i mai va dir que l’hagués inventat ell. Deixem-lo per Setmana Santa. Recordo que una vegada el vaig mostrar a persones de qualitat espiritual i se’m van espantar, llegint les poesies que estan a la base del dibuix . No n’hi havia per menys! De moment per a novells excursionistes vianants com som nosaltres ja en tenim ben bé prou amb el nostre lema: endavant i anant pujant al mateix temps enlaire fatigós però ennoblidor.
Mireu, cadascú va muntanya amunt, la seva: ni més alta ni més baixa, sense comparacions ni competicions: no anem per cap marca ni per cap medalla. En definitiva, el que cal és anar endavant (plus que deia sant Ignasi o melior que ens deia Calassans. No hi ha cap competició a menys que no sigui amb un mateix, sense estrafer-se , però. de fatigues desbocades. Non multa sed multum. Això ens ho rubricaria el nostre amic Emilio del Río. Encara no ho ets? No tardis, Jack! A dalt si pugem la mateixa muntanya hi pujarem acompanyats i acompanyant (Ja sabeu que em deleixo pels gerundis!) No moltes a la vegada, sinó molt més ben fetes. Anem de cara a la qualitat no a la quantitat.
Cal fer un bon discerniment del que hem fet fins ara em la cursa de la vida, ara, subratllant aquesta paraula envitricollada. Plena d’enigmes que hem de saber des-triar. Ara,-ja ho hem dit abans-: representa el temps que és el flux de la vida “ara, ara mateix”. Cal desxifrar evangèlicament l’aquí, que es tradueix per la situ-ació en què em trobo. El situs. Rol, compromisos, lloc. Les circumstàncies, les motivacions. Els per a què de Víctor Frankl, un antic reclús en un camp de concentració: L’home en recerca de sentit. A partir de l’ara i l’aquí emprenem el curs i la cursa, doncs, que llegeixo en la col·lecta del diumenge: “Déu omnipotent i misericordiós, feu que les pre-ocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de “córrer a l’encontre del vostre Fill i que el coneixement de la saviesa que ve del cel ens faci participar de la seva vida”.
L’Advent és a dir: l’Adveniment que “esperem com a pelegrins d’Esperança que som, sobretot en aquesta terminal de l’Any Sant dedicat per l’estimat Franciscus, que està en expectatives respecte de cadascú de nosaltres. No és cap retorn etern que ens desmotivaria si fos repetició, propici a tanta rutina!. Per Crist i pels “Christifideles laici, que som tots els assumits per Crist en el qual radica estretament la nostra vida de cristians, des d’ara en diré “evangèlics”, per allò que ja us he repetit vegades i més vegades. Allò del viure en estat de “gust i música evangèlics”, que esperonava sant Francesc als seus Germans a viure així.
El Baptista, preclar referent de l’AT, avui ens pot acompanyar a fer de “padrins-testimonis” del Baptisme de Jesús i ens invitarà a sentir les paraules que el Pare testifica: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat. Escolteu-lo”. Ara es presentarà com un In-fant, un que no parla, Nadal. Ai, les comunicacions no-verbals: ens arriben al cor!; però quan ho faci -d’obra i de Paraula- quedarem meravellats de com ens invita a viure la utopia d’Isaïes que la tenim a la primera lectura, corejada amb el salm 71, una peça d’orfebreria, on es remarca que el Senyor ens portarà al benestar, paraula clau si llegiu Carpe Diem, és a dir l’ètica i els plantejaments de l’estoicisme, que, com a base per anar a millor, ens obre les perspectives de l’evangeli que assumim en el Baptisme nostre, en l’Esperit i en foc! Si sabéssim el do de Déu que Jesús li digué a la samaritana, que interpretat sense finor, després va revolucionar tota aquella vila samaritana en escreix. Ara, ja ho hem vist i CREIEM.
No puc deixar de veure el Baptista senyalant el Crucifix amb un dit “retorçat com una arrel” i senyer i dient les paraules que ara també usem en la senyalització evangèlica, de qui és l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món”. Traspàs d’era: ara i aqu: Del baptisme passem ben joiosament a l’Eucaristia. Misteri Pasqual. Hem començat una nova vida! És?
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
II Advent 7/12/25 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada