DE L’HUMUS
VENIM...
Aquest
és el nostre origen, i no ho dic amb menys teniment, sinó tot el contrari: som
naturalesa! Amb ella hem de ressorgir. Aquesta és la nostra ascendència
última que vol dir la primera. Cal també no perdre de vista que la compartim
amb el mateix Mestre d’Humanitats, Jesús, que ens ensenya precisament amb el
seu exemple a valorar la realitat que vivim i som i la convivència que
compartim els humans. Creats a imatge i semblança de Déu, no gens menys! La
crida de la terra és el gran desvetllador que ens agermana amb la naturalesa i
que ens descobreix els valors consistents que ens fan persones. Tota aquesta
identitat ens introdueix en la lliçó sapiencial que avui se’ns fa
ineludible, si llegim els texts de la Missa. Comencem per la primera lectura
que és un himne al seny i a la saviesa, dit amb sorpresa, talment de la
virtut i l’actitud de la humilitat. No la vull trair, posant-la en
majúscula. La maduresa humana comporta saber-nos esdevinguts discrets,
modestos, humils, en una paraula. La humilitat és, al meu entendre, el valor humà
per excel·lència. Costa ser senzill, obert, assenyat, proper, empàtic. Cal
haver passat per tots els “auto-“egos” inflats, per arribar a aquest estat
primordial de ser autènticament nosaltres mateixos, en claredat, lucidesa i
realisme; saber “ser”, sense necessitat de fer-nos valdre ni d’aparentar, ni de
demanar que ens diguin el que no som, ni el que valem. Tots en el curs del madurar,
i això pot comportar creixences, sabem però també dels nostres límits i
limitacions. No som centre de res, afortunadament! La lectura dels escrits
“sapiencials” (=dels savis) hauria de ser una lectura obligatòria per a tota
formació, tant d’infants com d’adults; més d’aquests últims preferentment,
perquè l’experiència de la vida ens porta a entendre’ns adequadament; i si hem
crescut ponderadament -que vol dir raonablement i emotiva-, sabent discernir el
viure i sobretot el conviure, sabent posar a les balances del propi coneixement
tant el raonament com l’emotivitat en parts complementàries; i també del
coneixement dels altres, amb els quals no hem de perdre de vista que som
germans, que són el deliciós “nosaltres” que ens acompanya en el camí de la
vida més del que creiem. Tota llengua, tota cultura ha generat una
“paremiologia”, un refranyer, on es condensen les experiències decantades dels
qui saben viure-conviure amb el mestratge extret de les pròpies i alienes “pàgines
viscudes”. L’humil té guanyada la partida de la vida a l’avançada. Una
condensació primera hauria de ser, sense anar més lluny el “Manual d’urbanitat”,
el prescriptor de les “Bones relacions”. Avui estem en uns dèficits en aquest
sentit que són d’alarma social. No podem conviure sense aquesta arborescència
de “modes” i maneres i de saber viure sense estridències i amb la suavitat del
saber “estar” i “ser”; i que et trobin a faltar quan no hi ets, pels petits
serveis del saber fer agradable i joiós el nostre capteniment i la promoció del
benestar comú, convivint agermanant-nos. Només veient l’addicció a la violència i la ruda agressivitat, paleses
en les polítiques com mai i els tremendismes que es poden veure als mitjans, un
voldria viure molt més en una relaxada solitud que no pas trobar-se enmig de
vides desnortades, desmarxades i de mal pair i pitjor conviure...
Recordo
unes pàgines de Don Quixot que em van semblar d’autèntic florilegi: El Cavaller
blasma en Sancho perquè només parla encadenant refranys l’un darrere l’altre, i
ho fa també ell mateix sense ni adonar-se’n en una hilarant gerga de refranys
tots dos. “Sensacional, humà tanmateix!”.
A
l’evangeli d’avui Jesús, invitat a compartir taula amb un dels principals
fariseus i en advertir que un seguit de fariseus anaven possessionant-se en els
millors llocs i que l’estaven observant, Jesús discretament va posar a
consideració una paràbola sobre les ganes de lluir-se i acaparar els millors
llocs. L’hem sentida i m’excuso de tornar-la a dir. Una bona “repassada”, amb
conclusió mayèutica: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia
serà enaltit”. Suposo que la diria amb una actitud benvolent i amb to d’aquell
qui no vol ferir... Després en ve una altra de paràbola, aquesta, dirigida al
senyor que el convidava, i amb més senzillesa en pronunciar-la posava el tema
de convidar els qui no tenen ni per tornar-te l’agraïment per no tenir res per
fer-ho, llevat d’expressar-ho de paraula, amb tot el tacte possible. Donar
sense esperar cap recompensa és la filigrana del donar. Això ens obre als àmbits
del donar graciosament, és a dir en l’àmbit del que significa el do –dic
do, i m’hi recolzo a gratcient!- de l’amor, del donar, bo i donant-se
tot un mateix. Aquests dies passats hem llegit en les litúrgies de sant Bernat,
i en la de sant Ramón que incloïen uns texts que m’inviten ambdós a posar-vos
unes línies que les trobo excepcionals: Bernat, així s’explica: “L’amor és
suficient en si mateix, és plaent per si mateix, per causa d’ell mateix. Ell
mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora
d’ell, el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar”. El
nostrat Ramón Llull condensa en els seus llibres: Proverbis de Ramón i Mil
proverbis: “Caritat no et lliga costretament, mes amb llibertat, Caritat ella
mateixa costreny a amar, no que sia costreta. Totes les altres virtuts
serveixen caritat, i ella es dona. Caritat, de fortalesa enforteix són amar.
Caritat multiplica tant creença, que no tem argument. Caritat multiplica tant esperança,
que no tem fretura. Caritat no ment i hi ha en si mateixa son compliment.
Aitanta caritat pots haver com pots voler. Més val caritat en ta voluntat, que
tots tos mèrits. Foll és qui sense caritat cuida ser estimat”.
Empesos
amb aquesta profusió d’invitacions a ser humils i, per tant, a viure estimant,
recalarem en traduir-les en els texts del Sínode: “L’espiritualitat sinodal que
sorgeix de l’acció de l’Esperit Sant i
requereix l’escolta de la Paraula de Déu, la contemplació, el silenci i la
conversió del cor. Com ha afirmat el papa Francesc l’Esperit Sant és guia
segur, i la nostra primera tasca és aprendre a distingir la seva veu, perquè
Ell parla en tots i en totes les coses. Una espiritualitat sinodal també exigeix
ascesi, humilitat, paciència i disponibilitat a perdonar i ser perdonat. Acull
amb agraïment i humilitat la varietat de dons i de les tasques distribuïdes per
l’Esperit per al servei de l’únic Senyor. Ho fa sense ambició o enveja, ni
desig de dominació o de control, cultivant els mateixos sentiments que
Jesucrist que, “es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau”. En
reconeixem el fruit quan la vida quotidiana de l’Església està marcada per la
unitat i l’harmonia en la pluriformitat, Ningú no pot seguir sol per un camí
d’espiritualitat autèntica. Necessitem suport, inclosa la formació i
l’acompanyament espiritual, com a individus i com a comunitat”. (n 43).
Com
sempre posem el cor en la pregària de la Col·lecta que ens ajudarà a viure la
humilitat en l’amor i l’amor en la humilitat : “Déu omnipotent, tot el que és
bo ve de Vós, sembreu en els nostres cors l’amor del vostre Nom, i nodriu tot
el que és bo en nosaltres, fent més viva la nostra pietat*, i conserveu-ho amb
sol·licitud amorosa”. Les oracions van sempre dirigides a Déu Pare que ens
estima i conclouen amb la doxologia a la Trinitat. Cal que aquesta ho sigui
veritablement. En les coses que les diem sovint, àdhuc pretesament pregant, hi
ha el perill cert de rutinització. Ho dic per pròpia experiència.
* Pietat és un terme de l’Antic
Testament que va més enllà del què entenem per una pietat d’ajuntar amb
sentimentalismes de dubtosa qualitat les mans pels palmells. És la relació
amorosa amb Déu Pare que -valgui l’expressió- amoroseix, entendreix el tracte,
les actituds misericordioses de fons d’un que tot ho creu, tot ho espera i tot
ho viu en referència clara, sostinguda, amable en Déu i en els germans.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
XXII de durant l’Any Sant 2025, 31 d’agost.
Tàrrega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada