CAMÍ DE PUJADA A JERUSALEM
És l’evangelista Lluc que organitza gairebé la meitat de la seva narració evangèlica, posant com a fil conductor de la missió evangelitzadora del Mestre amb aquesta inconcreta entrada que avui llegim: “Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava”. Hem de pensar que la sort dels seus ensenyaments devia ser desigual, més no fent-hi recalada d’una certa quantitat de temps. Més d’una vegada s’havia lamentat de que no sempre ni de bon tros, la gent com ho donava entenent, poso per cas de la paràbola del “Sembrador i la llavor” amb desigual eficàcia. Normalment era una predicació que era de caire ple de novetat i exigent i que la gent prou que l’escoltava agradosament, però els resultats eren minsos i precaris. Essent un poble religiós, denotaven sovint l’exigència i no ens ha de sobtar que com s’expressa un innominat li faci al Mestre la següent pregunta: “Senyor, són pocs els qui se salven? Jo que ja compto amb una quants anys em trasllado als anys de cristiandat a casa nostra i comprenc la visió dita en negatiu de “ser pocs els que se salven”. Nosaltres teníem una visió bastant similar. Sempre era el pecat el qui sotjava i forjàvem expressions com aquesta: “Que Déu et trobi confessat” i altres similars on l’infern a témer era més peremptori que no pas el cel, al qual podíem aspirar, i més es parlava de pecats (així en plural amb especificacions de gènere i circumstanciats”). “Estar en gràcia” era més que res un haver-se confessat. Són experiències-relíquies que les portem en l’imaginari de temps que a Déu gràcies foren... Ves a saber si per altres de millors?
Mireu la resposta de Jesús; és talment un gir i a més, automàtic: Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, de la qual ja n’havia parlat abastament com ho podem llegir al Sermó de la Muntanya que ens és narrat per Mateu: “Els dos camins”. L’un el de la porta estreta i de dificultós accés. L’altra es espaiós i de fàcil transitar. Alguna vegada parlava de la dificultat, per dir-ho ben metafòricament, d’un camell per entrar pel forat d’una agulla! “Us asseguro que molts voldran entrar per la porta estreta i, forcejant, no hi podran entrar. Ara es transmuta l’escenari que és ben plàstic i que ja havia fer servir en una altra ocasió, però en contexts ben diferents: Ara ens trobem que demanem que ens deixin entrar a una casa que és la del final del camí transcorregut, que suposa la entrada final, sospesades les alforges. Truquem nosaltres ben personalitzadament. És un trucar assertivament, com si tinguéssim drets adquirits perquè “som de la colla”: Senyor, obriu-nos!”. No ho veieu que estàvem a peu d’obra, tantes i tantes vegades. De dins estant: Amb veu de reprovació i categòricament: “No sé d’on sou. Desconeguts! Indocumentats: Ep, això no! No podeu oblidar que menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers. Som de la “Colla”. No sé d’on sou, lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal. Sentència definitiva i demolidora. Som dels “creients”, dels que anàvem a Missa i que “anàvem fent, sense massa convenciment...
A paràgraf següent s’evidencia que estem als moments definitoris de la nostra fe i de les nostres obres. Posa en flagrant contraposició la sort desigual patentitzada amb la preclara figura de ser presents en escena “Abraham, Isaac i Jacob amb tota la plèiade dels profetes. Estem en el Regne de Déu, tant i més que s’hi asseuran gent dels “quatre punts de l’horitzó”. Ells, tots ben asseguts a les taules dels elegits. Abans de la firma –és un dir- encara ressonarà aquesta rúbrica: “Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i primers els qui llavors seran darrers”. Ens hem de de mullar amb una explicació de tot plegat que ens sigui lliçó preventiva, que vol dir que encara hi som a temps. Tot venia de la pregunta inicial: Són pocs -així en negatiu- els qui se salven?
Jesús acostumava a posar aquestes escenes de final de trajecte (altrament dites escatològiques) com a medicina preventiva. Volia que ens situéssim nosaltres com a coprotagonistes i entenguéssim les lliçons corresponents a l’avançada. En aquesta escena d’avui és subratlla que no n’hi ha prou de fer un camí a mitges tintes, Una pretensió de ser-hi i no ser-hi, que no ens “salvarà” el fet de –deixeu-m’ho dir- de l’adscripció a una –diguem-ne- la pertinença una cultura religiosa ambiental com en temps del “nacionalcatolicisme” amb lligams més aviat difuminats. La FE o porta a un procés d’identificació amb Jesús en la seva persona, que ens assevera que Ell, Ell mateix és “el camí, la veritat i la vida” i que a més Ell és la “porta” que condueix les ovelles a les prades ubèrrimes,
Aquests últims diumenges ens han portat a dues coses: la primera és que el “canvi de vida” que suposa la Fe és processual, que no es fa d’un dia per un altre i segona que podem comptar amb la seva Gràcia, dit d’una altra manera, que compartim amb Ell mateix el desig i la compleció d’una vida cada vegada més evangèlica. Del gairebé “tot és pecat” al sublim “tot és gràcia”, No podem “jugar” com si tot depengués de nosaltres mateixos, Ara, el “Nosaltres” l’hauríem de posar en una majúscula, car hi està compromès Ell, el Mestre en primera instància. Això és FE: Ell que ha iniciat el camí, Ell mateix el portarà a terme, ajudant els nostres titubejos.
Cal fer una lectura adequada de la segona lectura. No ens deixem abatre per la contundència de la paraula “correcció” que surt per tres vegades. Cal llegir-la com a feta per un pare que insinistra el seu fill. Aquest tracte és per a un entrenament i per “collir-ne en pau el fruit d’una vida honrada”. Cal enrobustir els nostres peus. Parla també de posar energia a les nostres mans perquè no es deixin anar i que els genolls no ens facin perdre l’equilibri... Tot això emmarcat per les paraules paternals: Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, perquè Ell repta aquells qui els estima.
La Col·lecta com sempre és confortadora: “Oh Déu, que uniu els cors del fidels en un mateix anhel, concediu al vostre poble que estimi allò que maneu i desitgi allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, posem el cor on es troba l’alegria veritable”.
Trobo en el nostre document del Sínode la lletra i la música que ens fa caminar esforçadament i amb la plena convicció de que amb nosaltres fa camí el Mestre i que ens acompanyen sortosament tots els “sinodals” amb els qui anem configurant una “comunitat” en aquest camí de comunió-participació-missió. “La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana i s’hi arrela. En la història de cada un hi ha l’encontre amb moltes persones i grups o petites comunitats que han contribuït a introduir-nos en la relació amb el Senyor i en la comunió de l’Església... A vegades, acabat l’itinerari de la iniciació, el lligam amb la comunitat s’afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no es però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l’amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist, i obertura als dons de l’Esperit per a un testimoni viu i joiós de la FE”...(n. 142) Una de les peticions que han sorgit amb més força i de tot arreu al llarg del procés sinodal és que la formació sigui integral, continuada i compartida. La finalitat no és només l’adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d’obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes. Per tant, ha d’interpel·lar totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament. Altrament marcada ha estat la insistència en la necessitat d’una formació en què participin junts homes i dones, laics, consagrats, ministres ordenats i candidats al ministeri ordenat, permetent així créixer en el coneixement i estima mutus i en la capacitat de col·laboració. Això requereix de formadors adients i competents, capaços de confirmar amb la seva vida tot allò que transmeten amb la paraula: només així la formació serà realment generadora i transformadora. A més a més, no s’ha de passar per alt la contribució que les disciplines pedagògiques poden fer a l’elaboració d’itineraris de formació ben orientats, atents als processos d’aprenentatge en l’edat adulta i acompanyament de les persones i de les comunitats. Per tant, hem d’invertir en la formació dels formadors”. (n. 143)
P.
Josep Mª Balcells
Diumenge XXI d’agost de l’Any Sant 2025. Tàrrega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada