ADVENT VERSUS ADVENIMENT
Ens hem escarrassat (?) aquests dies d’Advent, dient: “veniu, veniu, veniu”. I la resposta d’Ell és: “vinc, vinc, vinc”. Ja soc aquí i us voldria omplir de les gràcies pròpies de Nadal: “La fascinació d’una Presència”. Tot recomença amb Jesucrist: Ell és l’Alfa i l’Omega és l’alfabet sencer. Es la Paraula que ho pot dir tot, però que parla fluixet, fluixet... Els sorolls li ofeguen la veu. Sense silenci no hi pot haver sons que diguin res. Els ambients usuals avui són negats per tot-res de l’essencial: massa enrenou. Avui m’ha agafat una tristesa indescriptible. Estem en plena pagania no gaire diferent de la de sempre en els fonaments del nostre viure i conviure. Panem et circenses (gastronomia pel cap d’alt i divertiments pel cap baix). Això és el més rellevant sobretot en aquests dies en què almenys les reunions familiars posen tot el bo de les nostres tradicions, més preuades, encara que també en això anem perdent flat i respir. Aquesta tristesa la dolia també per mi. Què balders ens venen els vestits de l’evangeli. Sort que el diví sastre ens anirà ajustant les mides, fins que anirem vestits al tall de Déu. Qui diu sastre diu terrisser. Deixem-nos modelar perquè en tregui una obra d’autor, firmada a peu de base o peanya. Vestits amb gràcia, mai tan ben dit: ens espera el gran convit de noces del fill de l’amo que invita a tots els de casa. No busquem excuses, perquè després ens en doldríem. Aquest to de tristesa s’adiu al capítol 11 de la Carta als romans: Pau es condol pels del seu poble que arrosseguen els peus davant la Llei i s’evidencia, en l’evangeli del dia de Nadal on llegim el proemi de l’evangelista Joan que ens sorprèn per la volada del que escriu: Tot comença en l’allà dels temps. “La Paraula era Déu. Per Ell tot ha vingut a l ’existència... Tenia en Ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes... Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut”. (Ara ve la grossa, en el sentit d’enormitat!) “”Ha vingut a CASA SEVA i els SEUS no l’han acollit. Abans de continuar deixeu-me dir que Jesús fou un jueu de cap a peus. Betlem, poblat insignificant de Judà a pocs kilòmetres de Jerusalem, nom que significa Casal del Pa (no hi sentiu ressonàncies d’Eucaristia?), pàtria de David, neix i es reclinat en una menjadora, malgrat ser el Fill de Déu. Quin naixement més escanyat per circumstàncies -les que vulgueu però- nat a casa seva i els seus ben ignorants de l’Adveniment, com nosaltres. Pau que escriu als jueus que vivien a Roma els diu que està apesarat per la nul·la acollida que van fer al que regeix cel i terra. A tot un poble que Déu havia predestinat a fer-lo gran i esplendorós, precisament perquè en el córrer dels temps hi havia de néixer el que portaria el Poble a la inclusica de més pobles: Pàtria dels patriarques, comparat a una ufanosa olivera, de la qual se’n van esporgar algunes branques. La caiguda del Poble d’Israel ha fet que s’empeltessin unes branques que són els pagans, nosaltres per procedència. L’empelt és la FE en Jesucrist. Tots gaudeixen de les arrels de Déu, les dels jueus, tot amb tot, en seran reimplantades. Tots junts formarem el Poble de la Nova i Eterna Alianza. En sortirà al seu dia l’Eucaristia, pa de Déu per a tothom, on proclamem el misteri de la FE: Anunciant la vostra mort, confessant la vostra resurrecció i esperant el vostre Retorn, Senyor Jesús... És ara el moment de seguir llegint el proemi de Joan que hem deixat en stand-way... parats per la defecció del Poble de Judà. Segueixo: “I a tots els qui l’han rebut, (que en línia de màxima hauríem de ser nosaltres els cristians), als qui creuen en el seu Nom, els concedeix poder ser fills de Déu! Desperta, ferro rovellat, incapaç de tallar del pa de la Vida!
Passades les estretors del capítol 11 de Pau als romans, s’obre pas el capítol 12 que ve a ser un himne als creients ferms en Jesucrist. És el que diu més avall en el mateix text de Joan: “El qui és la Paraula es va fer Home i plantà la seva Tenda entre nosaltres, i hem contemplat la seva Glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat”. Tot això és, no gensmenys, que el misteri, sí, el misteri de l’Encarnació del Fill estimat de Déu Pare. Ara poso la Col·lecta del dia de Nadal, que s’hi escau d’allò més: “Oh, Déu que d’una manera admirable creàreu la dignitat de la naturalesa humana i d’una manera encara més admirable l’heu restaurada: feu que participem de la divinitat d’Aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana”. Oracions que sempre acaben amb un rodó: Per nostre Senyor Jesucrist que viu i regna en la unitat del Pare, i és Déu, pels segles dels segles. D’aquí jo trec el que m’és l’himne del Nadal que m’ha de durar per sempre, ben viu i joiós: “Per Jesús ens ve la Vida, exultem germans!, perquè el Senyor s’acosta, perquè ja arriba al món: exultem amb alegria santa, per rebre el Fill de Déu. Parem-li bona estada, donem-li acolliment: tota la nostra vida aplani el seu camí; perquè el Senyor ens porta la llum, la pau, l’amor”. Acaba com sempre: “Donem glòria a Déu Pare, glòria al Déu d’amor”.
La litúrgia va massa de pressa, cal ral·lentir-la quan els esdeveniments són dels neuràlgics, els que són fonament i fermesa de tot l’edifici que hi hem de bastir alçant plomades i parets mestres. Als quatre diumenges d’Advent n’hauríem de posar tants d’altres, però no és així, després del 29 de desembre Octava de Nadal; i del diumenge següent, apa! a celebrar el dia 5 de gener amb un abans per celebrar el dia primer d’any la Solemnitat de la Mare de Déu i un després amb l’Epifania o la plena manifestació als pobles pagans, i –indefallents- ja comencem a tirar camí endavant i sí, ja sé que cada dia és Nadal, amb l’Encarnació com a emblema del cada dia, potser anem massa de bòlit litúrgicament i ens manca assentar els fonaments de la nostra FE. Sort que aprofitarem el diumenge 5 de gener per intentar brodar i afermar les columnes basals de tota l’arquitectura evangèlica. No ens avancem i mirem d’aprofundir en el misteri de l’Encarnació, del qual en vivim i ens en sadollem com a fonaments fluents de la nostra Fe en Jesucrist. Tot mira versus Crist, en qui trobem tot el necessari per donar sentit, propòsit, significació al nostre viure i conviure com a cristians. Ara, aquesta denominació de cristians pren rellevància, excel·lència definitives. Tot servit com un do de gràcia del qual n’hauríem de ser conscienciosos a tot dar i a agrair.
Avui, és la festa de la Sagrada Família de Natzaret on Jesús va anar creixent i (oh comble!) va restar unit als seus, per contradir al proemi de Joan aquell dels que foren incurosos i no saberen acollirlo, venint a casa seva i als seus. Això, ara anava de debò, passà una trentena d’anys on sembla que no passava res i no obstant era la demora del Fill del Pare amb els seus pares, Això per no donar rellevància al dia a dia i a la convivència amorosa dels que viuen la profunditat de la vida sense que es trasllueixi res d’important, quan viure la vida en pregonesa i exercint les virtuts domèstiques d’escoltar-se, de somriure’s, de florides de gestos de proximitat, de saber-nos anticipar, de cercar el benestar de l’altre casolanament, ininterrompudament, profundament. Sense rutinització, cercant el bé de tots, comú, que és la base de la fraternitat, i servit amb generositat, amb senzillesa, amb humilitat, al estil dels que sospitem, amb raons idenditàries: Sagrada Família, devien formar una família de poble, donant valor a tot gest, a tota paraula, a tot silenci, a tota presència. A tot petit servei que facilités que l’altre es trobi bé al nostre costat. Allò del benestar, nobilíssim...
Deixo la paraula al papa Pau VI de quan va fer una visita exquisida a la casa de Natzaret i, -místic com era- ens va embolcallar amb una xerrada o homilia, diguem-ne com vulguem. A mi em sona a pregària: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida de Crist: és l’Escola de l’Evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar , a capir profundament la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquest revelació del Fill de Déu, simplissísima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem, fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Jesús. Aquí l’escola de Natzaret ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres l’amor del silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh, silenci de Natzaret! Ensenya’ns a clavar-nos en els bons pensaments, a atendre les mocions interiors espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells secrets de Déu i els manaments dels mestres veritables! Ensenya’ns com ens som d’imprescindibles i el què valen l’adequada formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret, es vista només per Déu!
Aquí, aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades i inviolables, que ens demostri com ho és de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que la pugui substituir, que ens il·lustri sobre la comesa fonamental en l’ordre de la societat”. Punt final de les paraules de Pau VI, jo, pobre de mi no he fet altra cosa en la meva vida: Primer, Equips de matrimonis, escola de pares, escola d’educadors, convivències familiars, club de lectura Tot això ho custodia com tresor el meu cor d’escolapi. Perdoneu, però ho havia de dir com a testimoni de com estimo la família, com el que més en aquesta vida, primer la meva (goig i pregària); i després totes les famílies estimades i amigues per tot el què he après en cinquanta anys posats els meus afanys en aquest “vedat” on succeeixen autèntiques meravelles. Jo n’he pogut viure’n a piles, a desdir. En dono gràcies a tants i tantes que m’han enriquit a dolls plens i a Jesucrist a qui vull seguir posant un versus Ell que em pugui durar fins anar a l’encalç de la Sagrada Santíssima Trinitat i Sagrada Família de Natzaret i en ubiqüitat. Laus Deo.
P. Josep Mª Balcells.
La Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep, 29 desembre 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada