PELEGRINS D’ESPERANÇA
Aquesta és la lleva que el papa Francesc ha promogut per a aquest any o curs i ens hi apuntem perquè aquest Any és Sant i ens plaurà de seguir-lo, sense perdre’ns lliçó ni les pràctiques subsegüents, perquè no són lliçons magistrals sinó plenes de relació estreta de Mestre a deixebles en quotidianitat i en proximitat. Per tal d’aprofundir tot el que es pugui i a fi de suscitar preguntes i explanacions tenim com a llibre de referència un document que ja està esperant preguntes i respostes des de fa ben bé sis anys, és de 2018. El llibre es titula: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” No us estranyi aquest títol. Ja tindrem ocasió d’explicar-lo. Ara com ara només cal dir-vos que parla de la santedat nostra de cada dia “a peu d’obra”, la senzilla santedat normal, d’aquí a la vora, a tocar de mans o bé de donar-hi una bona ullada complaguda. Prou per ara. Això, a tan pocs anys vista: sis!, no és res. En la vida normal d’un document això és encara “recentet”. Normalment els documents tenen un període de “recepció” llarg i amb voltes i més voltes: que estem –valgui la afirmació peremptòria- com a “eclesials” bastant desinformats... El que no hem sabut valorar oportunament, de cop i volta pren embranzida i arriba el moment just per fer-ne una revaloració, Mai és tard si el goig és bo, actualitzat. Això no és pas nou. Ja ho sabem per exemple amb els documents del Concili Vaticà II, alguns dels quals no perden rellevància, ans al contrari, rellegits ens poden portar les novetats que no vàrem saber justivalorar en el moment de la seva publicació. Ara tornats al prosceni d’una nova actualitat, ara els hauríem de o llegir per primer cop o bé de rellegir. Escrit, no rellegit, o bé no té interès o bé no el vàrem saber llegir i ponderar i hi hem de retornar per arribar a descobertes no fetes anteriorment. Ara em perdonareu, perquè faré una postil·la en terreny no agradable: Estem tan acostumats a allò que més d’un anomena “ pantallisme”, on tot és visualització i, a més, apressada. Acabo d’encetar un llibre que porta per títol: “Contra la ignorància informada”. I tenim una informació desinformada i en quedem in albis , és a dir sense saber, pensant que sabem, com hi ha món!. Un llibre és un artefacte indispensable. Les imatges, no valen per mil paraules com ens van dir temps ha. Cada paraula justa, meditada, val per tot un món, moltes vegades. Necessitem lectors els que ens diem cristians de tota la vida. Veure un cristià amb un llibre a les mans és com trobar un tresor. Necessitem com a creients haver pensat -llibre en mà- les implicacions que té el creure en Déu, i per a nosaltres, en Crist. Llegim ben poc. Aquest poc que sigui per compartir-ho amb els companys de ruta. Llegeixo a la premsa un article que es titula: Hem de parlar: recensiona un llibre per a l’articulista, formidable, que acaba de publicar Rubén Amón: Tenemos que hablar, subtitulat (La conversación en los tiempos de censura, la soledad y la tecnologia). Reivindica la bona conversa i el seu poder terapèutic en temps d’hipercomunicació, plena de soroll... N’he pres nota perquè jo també voldria parlar, dialogar, escoltar-vos i fer-vos preguntes i respondre les vostres. Tinc massa records de fa més de setanta anys, essent un nen que un grup de persones diumenge a la tarda cap a sol ponent es reunien tots -no hi mancava ningú- i feien unes admirables converses que cadascú hi aportava el que vivia, eren artistes molts d’ells. Una delícia que durà fins que la tele va fer irrupció i va desfer, rompent una amistat d’anys...
Tornem a l’inici. En aquest començament de l’any litúrgic, aquesta vegada és més que el transcurs de Naixement fins a la Parusia (=el retorn de Jesús) que el veiem anunciat i volen alertar-nos per aital esdeveniment que no sabem quan s’esdevindrà. Més val que ens centrem en el dia d’avui: Tenim no un sinó dos llibres. A part del que ja havíem citat, un altre que és el vademècum d’aquest any Sant: 24-25.. “L’esperança no defrauda” que és crida, proclama, orientació i recursos per enfocar degudament aquests anyada que ens obre horitzons i perspectives dignes de seguir. Aquest document està signat el maig del 2024. Fa quatre mesos, per tant és novetat. Aquest document el que pretén és mobilitzar-nos, en el sentit directe i literal del terme. Hi proclama de lleva: ecce adsum. Aquí estic!, apunteu-me! De tots dos documents en resultarà un crida a la santedat senzilla, apropiada a la nostra petitesa, som de la “tropa”, aspirants a ser-ne una mica cada dia i una mica més, si ens visita la gràcia com a empenta a ser-ne més; caldrà ser insistents, consistents, i sostenibles que es diu avui dia. Ens hi ajudarà la lectura d’aquests dos documents. Poc a poc. Entenent cada frase i sabent lligar-les com a reclams del viure i del conviure.
Cal dir que posant-nos a pelegrinar, cal fer-ho -si és possible- en companyia d’altres que ambicionen el mateix propòsit i que posats en el camí a seguir, cal pensar que hi trobarem companys de ruta, de camí. El camí emprès tant pot esdevenir una ruta com la d’Emaús, amb sagrades presències que donaran agradables sorpreses d’acompanyament donat i rebut.
Potser ens convindria fer una ullada al Document del Vaticà II sobre el misteri de l’Església que ens faci de fonamentació dels nostres propòsits. Anem-hi Conté vuit capítols. Els recenciono, De fons té una història gens menyspreable que ara no és del cas, entrar-hi. Cada capítol entranya una declaració de base. Primer capítol: El misteri de l’Església. Segon: El poble de Déu. Tercer: La jerarquia. Quart: Els Christifideles és a dir: els laics. Cinquè: la vocació universal a la Santedat en l’Església. Sisè: els religiosos. Setè: Dimensió escatològica de l’Església pelegrina i la seva unió amb l’Església celestial. I Vuitè: La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església.
Com a senzilla introducció als dos documents que voldrem aprofundir al llarg de tot l’Any Sant em permeto citar l’entrada del capítol cinquè del document sobre l’Església és a dir la “Vocació universal a la santedat en l’Església”: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant Concili, és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat l’únic sant, amb el Pare i amb el Sant Esperit, ha estimat l’Església com a Esposa seva, donant-se Ell mateix per ella, a fi de santificar-la se l’ha unida com a Cos seu i la curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en l’Església tothom som cridats a la santedat, tal com diu l’apòstol: “La voluntat de Déu és aquesta: la vostra santificació” (1Te 4, 3) I aquesta santedat de l’Església es manifesta i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit produeix en els fidels; que en el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de la caritat, edificant els altres”.
“El Senyor Jesús, Mestre i Model diví de tota perfecció, va predicar a tots i a cada un dels seus deixebles, de qualsevol estament, la santedat de vida, de la qual Ell és autor i consumador: “Sigueu perfectes, tal com ho és també el vostre Pare celestial. I així, envià a tots l’Esperit Sant, a fi que els mogui des de dintre a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb totes les forces i a estimar-se els uns als altres com Crist els ha estimats. Els seguidors de Crist, cridats per Déu no pas d’acord amb llurs obres, ans segons el Seu beneplàcit i benvolença, i justificats en el Senyor Jesús, han estat de debò fets fills de Déu pel baptisme de la fe i partícips de la naturalesa divina, i, per tant realment sants. Els cal, doncs, amb el do de Déu, conservar i completar en llur vida la santificació que van rebre”.
Posats en situació de marxa o “en curs” ara hem de prendre la més ajustada impedimenta –lleugers d’equipatge- i amb el valor que ens dóna l’esperança “obrim camins a l’esperança, obrim camins sense tardança, obrim camins que el món avança, obrim camins ara mateix. Obrim camins a cops de vida, obrim camins és nostra crida, obrim camins de joia i vida, obrim camins ara mateix”. La travessa és llarga, però hi ha moltes experiències a fer i a compartir. No saps mai que et pots trobar. Potser com els d’Emaús ens pot sorprendre el mateix Jesús Ressuscitat, caminant al costat nostre. Hi ha tot un plec de salms graduals, perquè eren usats per caminar vers Jerusalem. El Camí dels pelegrins saben d’on surten i saben també indefectiblement on serà el punt final. Som i venim de Déu, passem per Jesucrist i ens encaminem cap a Déu.
El camí, la travessa es posen en marxa. Tenim un any per endavant. Som-hi.
P. Josep Mª Balcells.
Primer diumenge d’Advent, 30 de novembre del 2024 Sabadell
