Homilia del diumenge 15/09/2024

                                        L’ESCOLA  DE  L’ÀNIMA

                                               Apa, apresseu el pas que avui hi ha con-vocatòria general dels que d’alguna manera se senten deixebles de Jesús. Hi ha mobilització àmplia. Penso que ningú no hi hauria de mancar. Mireu, almenys que no sigui dit que no us ho vam advertir.

                                               Marc, l’evangelista del relat d’avui té totes les característiques de ser determinant. Ve a ser com a la meitat de tota la narració, una mica com la inflexió de la vida de Jesús i dels dotze. Tots els altres sinòptics fan el mateix. És l’anomenada: “La pujada vers Jerusalem”. És Jesús, el Mestre qui ens farà unes preguntes esglaonades de menys a més. Començarà per preguntar-nos “Què diu la gent qui és Ell? Seria bo fer un senzill recorregut del que avui es diu de Jesús: des dels que no saben qui és, i no són pocs, l la secularització és tan profunda que hi ha una ignorància palmària entre la canalla i el jovent d’aquests últims anys. Fins i tot trobarem qui nega que hagués existit. Altres saben que fou una mena de predicador d’ara fa molts anys que diuen que àdhuc curava molta gent. Parlava de Déu, aquesta falòrnia dels temps d’ignorància crassa. Hi ha uns llibres que parlen d’ell; i que va promoure uns grups que tossudament han arribat fins als nostres dies. Uns diuen que va ressuscitar, no entenem pas massa què vol dir això, resumim-ho dient que ells, els “seus” creuen que encara viu, d’una manera un xic estranya. El tenen per vivent i hi tenen relació: parlen amb Ell i mantenen viu el que va dir i fer. En definitiva en són “fans”. Hi ha una segona pregunta: Què en diu l’Església, les comunitats que creuen en Ell i que el tenen per Déu i home a la vegada i li reten culte i encomanen el seu missatge i exerceixen una moral de servei i ajuda sobretot amb els pobres En el concili Vaticà II es va definir així: “La llum dels Pobles és Crist; per això el sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran desig d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la faç de l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació. L’Església és en Crist com un sagrament o senyal i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el llinatge humà”. Tercera pregunta: I tu, batejat, tu que et creus que ets dels “seus”, que me’n dius? Aquí voregem la intimitat i ens costa molt parlar-ne obertament: Jo em considero deixeble actiu i procuro que Ell, el missatger i el mateix missatge m’arribin fins la mateixa arrel del meu ésser, del viure i del conviure. Et sents cordialment de la “colla”, dels que estan promptes a unir-se amb els més propers, els dotze i acceptar emprendre el camí a la primera invitació que se’m faci. Ultima pregunta o la resposta la dóna el mateix Jesús abans d’emprendre la “pujada” a Jerusalem: Qui soc Jo i on vaig de pelegrinatge. “El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà”.

                                               Després crida la gent (a nosaltres que prèviament hem estat con-vocats també i és sort de ser-hi!) i  solemnement ens diu: “Si algú vol venir amb Mi que m’acompanyi, que prengui part en la meva creu, fent-la ben seva, que s’oblidi de si mateix i que doni la seva vida per mi i per l’evangeli”. Si vol de veritat venir amb mi, anirem junts i ens acompanyarem mútuament i anirem fins al terme d’un pelegrinatge que bo i anant aparentment sembla d’anada, és però  de retorn: Jo retorno al Pare després d’haver acomplert la missió que em va encomanar (repassa el Càntic de Pau als efesis que ja l’he transcrit  uns quants diumenges ja vaig posar i que si algú el vol tornar a repetir el trobarà a la carta als efesis 1, 3-14 que comença: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist... i acaba: i farà que siguem lloança de la seva glòria”.  Què som-hi?

                                               Permeteu-me que ara justifiqui el títol que us pot haver sorprès. Amb permís tàcit jo us posaré uns petits fragments de l’última obra del Dr, Josep M. Esquirol que ens sorprèn de quan en quan escrivint unes obres d’una densitat admirable. Porta per títol el mateix que jo he posat en aquestes línies meves. Mireu, us vull ser sincer: no són pas fàcils de llegir, però a cada nova relectura que hi fas, hi vas descobrint una riquesa que enamora. Sap trobar sentits desuets a les paraules i que tocades per ell brillen al fons de l’ànima. És una obra que mereix ser rellegida, com les bones, les que opten a esdevenir clàssiques. Us permetrà enriquir-vos i cada vegada la trobareu de més vàlua. Ja va començar per una que va merèixer ser Premi doble; Ciutat de Barcelona i Nacional de ensayo a nivell d’Espanya. Us poso el títol: La resistència íntima. M’ha semblat que la lectura de L’escola de l’ànima anava de bracet amb el Manifest de Jesús invitant-nos a fer camí amb Ell. De totes dues perspectives el que se’ns proposa és fer camí, que ara a les envistes de l’Any Sant, invitats pel papa Francesc el camí se’ns torna autèntic pelegrinatge. I viure és fer camí...

                                               Ja la mateixa dedicatòria ja des-vela propòsits cordials: “A tots els qui es queden a l’Escola de l’Ànima”. Tot va trenat, deliciosament trenat, amb un fil d’or. Aniré posant petits apunts per anar gaudint del què i del com ho diu.

            -. “Vet aquí l’humà: qui ha de fer el seu camí de la vida en el camí del món. Qui ha de formar-se i madurar en la proximitat dels altres i en el veïnatge estret amb les coses del món.

            -. “Sí, el món se’ns manifesta. Però cal atenció. Com més atenció, més  manifestació de les coses del món i més maduració de l’ànima.

            -. “Una escola de debò és un lloc on s’entrena l’atenció a les coses del món i als altres... Atès que el cultiu de l’atenció és sempre oportú i beneficiós, hi podria haver –hi hauria d’haver- escola tota la vida. Sobretot si es té present  que hi ha que es fan esperar, com ara una revelació del món, que acostuma a  arribar al cap d’anys.

            -. “L’acció de prestar atenció i d’estudiar  -que és l’atenció reiterada- tot i que té sentit per si mateixa, suscita creixement, més maduresa i, de mica en mica, l’articulació d’una resposta.

            -. Senzill de dir: educar té a  veure  el fet d’indicar i iniciar el camí que du cap a la maduresa i què és la maduresa? Doncs, també és senzill de dir: donar fruits. Tot ésser viu tendeix a la maduresa. El fruit madur acostuma a ser dolç. Bona pista.

            -.La quinta essència de la vida humana és la claredat i la calidesa. Parell indissociable que també pot dir-se d’una altra manera: la no indiferència. La no indiferència és el cultiu de l’origen, és el cultiu de la bondat, és el cultiu de l’atenció, és el cultiu de la forma, és el cultiu de la bondat. En resum: la no indiferència és el cultiu de la vida espiritual i comunitària.

            -. Per definició, l’Escola de l’Ànima cuida i cultiva l’ànima. Ha de ser un bon lloc per a l’ànima; allà on l’ànima comenci a fer camí; allà on segueixi fent camí; i allà on, fent camí, arribi fins als penúltims llindars. Una escola sense ànima mai podrà ser escola de l’ànima. Caldria tenir escola tota la vida.

            -. Es tracta d’acompanyar l’alumne cap a les coses i, després, amb el temps, cap a la fondària, du l’alumne cap a la proximitat del visible per, després, dirigir-se una mica cap a l’invisible, que hi ha al darrere.

            -. Qui fa camí és un mateix. I això és reflexivitat. Educar és guiar algú per tal que, per si mateix, recorri un camí que el dugui més enllà, que l’elevi per damunt d’on és i que li doni una força i una maduresa que d’entrada no té. Educar és ajudar que algú no té. Educar és ajudar que algú s’orienti; és cultivar la reflexivitat, el si mateix.

            -. Pensar les coses és desfer definicions per poder així, redefinir, de manera ostensible i en el sòl de l’experiència.

            -. Crec que l’humà és, sobretot, l’ésser traspassat per l’infinit, i que la pregunta no és que el contindrà, sinó què el pot ajudar a respondre.

            -. L’horitzontalitat de la terra està solcada per petites verticals  precàries que en mútua interdependència resulten constitutivament commoguda i traspassada (la terra) per quatre infinituds: la vida mateixa, la mort, el tu i el món.

            -. L’humà viu, fa i crea a partir d’aquesta quàdruple commoció. Respon. Viu poièticament, viu fent viu generant com a resposta a la commoció. Això significa  poder esdevenir manobre del món (capaç de crear més món en el món), manobre de la vida (capaç d’intensificar la vida), manobre de fraternitat (capaç de crear més vincles amb el tu) i manobre del sentit (capaç de trobar sentit, de crear i d’esperar-lo)

            -. Moments especialment reveladors de la resposta humana són la celebració i la pregària. L’humà canta i celebra viure al costat dels qui viuen. I demana pau i bé per a tothom, per als qui viuen i per als que han viscut,

            -. L’escola de l’ànima aplega i cultiva totes les dimensions del respondre – de la poiesis, del fer bé-.

            -. En l’orde filosòfic de l’amor tots som principiants. Només en la cerca apassionada i dramàtica hi ha proximitat del diví. Avui la passió del principiant  ha de fer front  i resistir el diletantisme acadèmic, la cultura nihilista de to baix, la somnolència consumista, el cientificisme esdevingut ideologia i, sobretot –no ens hem de cansar de repetir-ho: totes les modalitats de fonamentalisme i de totalitarisme –que malgrat les possibles aparences, sempre són fredes, molt fredes-.

            -. L’orde filosòfic de l’amor  que es concretarà amb la Manera de viure, en camí (o en versió estesa: en camí, on les estones  i els dies són de contemplació de la fondària, de cura per l’altre , de construcció del món, de repòs del pensament  i de testimoniatge de la vida- les cinc reiteracions espirituals-)

            -. L’amor no té perquès; estimo perquè estimo. “Qui durant mil anys preguntés a la vida ; ¿Per què vius?, si pogués respondre no diria res més que “Visc perquè visc”. Eckart

                                               És hora de posar punt final. No veieu que les dues

Narracions tenen un pregon transfons que ens ha permès que conflueixen i bé podríem dir que la pujada a Jerusalem avui a la vista d’un sínode a concloure pròximament; i un any Sant també a les portes ens permeten dir que tot és camí, tot és drecera si ens dem la mà,

P. Josep Mº Balcells.

Diumenge i setmana XIV de durant l’any. 15/ setembre/ 24  Sabadell

Homilia del diumenge 08/09/2024

                                               SORDESA  I  CEGUESA 

                                               No queda més remei. Hi he de tornar per falta de previsió. Em va fascinar la celebració de la festa de sant Agustí, festa veïna -pell amb pell- per festa amb la seva marassa Senyorassa. Mare, Mònica (28 i 27 d’agost) que segons confessió íntima del seu fill Agustí, com qui diu només ella va viure per veure convertit al cristianisme el seu fill, sense esperar a veure’l més tard a vida acomplerta, gaudint amb goig de mare que es convertís en una llumenera dels savis de l’antigor. En efecte, llegeixo -estremits ell i jo- escrit pel mateix Agustí: “Fill meu, quant a mi, en aquesta vida ja no hi ha res que m’agradi. En ella ja no sé què hi faig ni per què hi estic; totes les esperances del segle se m’han mort. Només hi havia una cosa que em feia desitjar romandre una mica en aquesta vida; era veure’t cristià i catòlic abans de morir. I el meu Déu m’ha concedit abundosíssimament aquesta gràcia, ja veig com menysprees la felicitat terrenal, veig que et lliures al servei de Déu. ¿Què faig, doncs, ja en aquest món?”  Ho va escriure així, com a record del cor efusiu de fill i com a estímul per mares que vindran... Tot això li devem a la mare que el va seguir a Milà on el bo del bisbe Ambròs el va cristianar i com!, no et dic res!                                            

                                               Només que hagués donada una ullada a l’evangeli del diumenge següent –és a dir: el d’avui- de segur que m’hauria guardat la cita que, cofoi, us la vaig donar diumenge passat. I és del Llibre de les Confessions que hauria de ser com a llibre de capçalera, que se’n deia abans, pels fills mimats de les seves mares evangelitzadores sense pretendre-ho, mares en la fe, com Pau que avui a l’Eucaristia matinal es vantava de ser pare dels “corintis” i és gràcia que a tots us desitjo per anar joiosos pel món, malgrats tots els malgrats haguts i per haver... L’hauríem de llegir i gaudir els que tenim tant com herència i tutora i majora la pròpia mare, que Jesús de Natzaret té en glòria per experiència pròpia, no en tinc cap dubte –dubtar seria un pecat d’aquells que estan reservats directament a Jesús, fill entranyable de Maria, que en tota situació emergent només en va suggerir fluixet: “Feu el que Ell us digui”, que amb un somriure maliciós va esperar la primera Bona Nova i les que seguirien... Per tenir només una minsa idea del llibre: cal saber que hi ha una col·lecció anomenada “Clàssics del Cristianisme” que n’ha publicat cent, sí cent (!). Això a la casa comuna nostra és tot un fenomen (!) i més us diré: que Agustí és dels primers de la llista, concretament el número 9. Ganes de tenir-lo a mans, vosaltres mateixos; vosaltres us ho perdeu... Jo ja el tinc extraviat i el cercaré amb deler, no sigui que em digueu “Mestre, cura’t tu mateix”.  Després de tants circumloquis ara va la cita que en principi la volia circumscriure a glosar el títol d’avui; i el que és la vida en les coses del cor que tenen la virtut d’anar arraïmades i el flux és el que mana, riu avall o mar endins i no tinc aquests artefactes que ara solquen el nostre mar “alies” tranquil i ara, estupefactes, veiem que tenen articulacions com de bestia grossa de grans i bells moviments, delícia per a badocs, i que fan el ball que volen sense més. No hi posaré cap més epítet...           

                                               Ja ha costat d’arribar-hi. La cita serà llarga, exhaustiva. Aquí hi va tot el miracle del Canà de Sant Agustí propiciat per la seva mare, Mònica. Els comentaris us els feu vosaltres mateixos.

                                               “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior, guiat per Vós, i ho vaig poder fer perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn, ni tampoc cap altra de semblat, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes. No estava sobre la meva ment com oli  sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi perquè m’havia creat; jo era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum...                                                                                   

                                               Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat tan estimada! Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: “Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs”. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi”.

                                               I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el mitjancer entre Déu i  els homes, l’Home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: Jo sóc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara  no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet per a la debilitat de la nostra naturalesa.

                                               Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora, i jo, deforme, m’abraonava  sobre aquestes coses boniques  que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vàreu foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”.

                                               L’evangeli d’avui és un miracle que només veié aquell sord-mut i deixant de banda el tocar-li les orelles i amb un dit puntat només de la seva saliva, i aixecant els ulls al cel, (és la dels seus molt sabuda, la pregària -al Pare ho sabem ara-) sospirà i li digué orant “Effatà” en arameu, que vol dir: “0bre’t”. A l’instant se li obrirem les oïdes i se li destravà la llengua i parlava perfectament. Un dia ben a propòsit per parlà de l’epidèmia d’avui: audiovisuals, els temps perduts en les pantalles petites o enormes, que avui ens dis-treuen, ens di-verteixen, ens engoleixen en els dicibelis sens mesura que ens fan perdre temps i ens fan inter-dependents. Quina fal·lera, avui el selfy o com se digui ens torna “tontaines”, ens fa viure en el virtual- no en les presencialitats que ens fan tocar de peus a terra i viure les fondàries de la realitat, assabentats com estem de que l’experiència de Déu, la nostra, la dels nostres, la dels vivents es dóna en el cada dia i en tenir una oïda fina per saber escoltar el “vent de Déu”, que era la primera versió abans de les proliferacions de sorolls, de paraules que el vent les fa grinyolar. Com voleu entendre el món de la realitat amb tots els seus estrats de fondàries, a primera ventolera emportades ruqueria enllà?. Unamuno (què mal que l’hem tractat!) deia al seu Diario intimo: “El hombre es la conciencia de la naturaleza, y en su aspiración a la gracia consiste su verdadera libertad. Libre es quien puede recibir la divina gracia y por ella salvarse”. Un llibre: “Si vols fer experiència de Déu obre els teus sentits Anselm Grün” N’hi ha un niu!    

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIII. 8 / 9 / 24    Sabadell