Homilia del diumenge 21/07/2024

                   HA  CREAT  UNA  NOVA  HUMANITAT

                                               Segueix avui la lectura de la carta als efesis i ens acompanyarà durant tot l’estiu, el que queda de juliol i tot l’agost. Ocasió per llegir-la tota sencera, bo i complementant-la amb la lectura dels Fets dels apòstols en els capítols 18,19i 20 on es passa comptes dels anys passats per Pau en aquesta ciutat, que era aleshores un focus potent del paganisme, amb el culte a la deessa Àrtemis, verge de la fertilitat, que va ser motiu d’un gran avalot per part dels argenters que la predicació de Pau posava en entredit els negocis que hi feien mantenint el seu culte. Pau ben aconsellat es va fer fonedís i passada la maroma pogué predicar-hi durant més de dos anys i allí hi va escriure la major part de les seves millors epístoles. Després de glosar el seu himne a la “Remodelació de la creació i de la Redempció”, com ho vàrem fer el diumenge passat; (que l’hauríem de refrescar sovint per poder entendre, per exemple el contingut del capítol segon que és el de la litúrgia d’avui), capítol que dona i explicita el pla  que és una reconciliació, posant pau entre els dos pobles –jueus i pagans-: ha creat una nova humanitat centrada en Ell. Veieu com persisteix aquest poderós “en Ell” que vàrem seguir en l’himne del diumenge passat. En la seva creu Jesús ha fet morir l’enemistat  i, units en un sol Cos, els ha reconciliats tots dos en Déu. Per això ha vingut a portar-nos la Bona Nova de la Pau. Per Ell tenim entrada al Pare guiats per un sol Esperit”. Anant al text mateix de la Carta, hi notarem que és en virtut de la bondat amorosa que ens ha tingut en Jesucrist, que ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa de la seva gràcia. És per gràcia i en esperança que hem estat salvats. I això no ve de nosaltres, és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist.  Ara no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu”. (Això ens porta a considerar com de la mateixa família tots els immigrants, avui dia! Atenció?No va de politiquies, igual dignitat; ajudar-los en ajudem: el fills de déu no tenen més color que el dels apallissats, bon, bon Déu de tots: dignitat més encarida per ser els senzills de cor que ens ve de mena celestial, valga’m Déu!  Pau hi deixà una petja evangèlica molt profunda fins al punt que les conseqüències àdhuc les podem viure fins i tot avui, on vivim de divisions de dretes i esquerres i d’exclusions mútues, que posem en entredit aquella pau de la què parla Pau. Allò ho varen entendre molt bé aquells efesis; i ho podem llegir en el comiat intimíssim que li feren a Pau quan passà empresonat i es pogueren acomiadar d’ell ben efusivament. Ho podem llegir al capítol 19 del llibre dels Fets.  Quin comiat més calorós, indici d’un gran, inestimable afecte!                                              

                                               A l’evangeli, Crist se’ns mostra com un excel·lent Pastor que ens coneix un a un i que vol establir una llarga i enaltidora conversa després de tornar els apòstols enviats a missionar, compartint experiències, reeiximents i dificultats i provant de posar un parèntesi de calma i de repòs, atrafegats com anaven que ni temps no tenien per menjar i reposar un xic. Els eterns problemes que suposa l’Evangelització, aleshores i també ara! I una vegada més la compassió que li surt espontània a Jesús en veure el poble senzill, desgavellat i sense pastor. La missió en Jesús prenia sempre el primer lloc, quan es feia manifesta i patent així de cop, sabia obviar el descans legítim, en ares sempre de la compassió que li irrompia així d’imprevist... Pastor d’excel·lència, Ell, de Cristià només n’hi va haver un de sol. Nosaltres en tot cas, reflectim, visibilitzem vivament el metre patró.

                                               Mira si l’hem resat i cantat aquest salm 22 i encara l’hem de fer ressonar una vegada més, fins que ens sigui com un mantra (“el Senyor és el meu Pastor”) que ve a reforçar les conviccions evangelitzadores que avui ens apressen a portar endavant com ens hi invita el papa Francesc. Així llegeixo: “Ser Església és ser Poble de Déu, d’acord amb el gran Projecte d’amor del Pare. Això implica ser el ferment  de Déu enmig de la humanitat” (és esplèndid llegir això tenint present tot el que va significar l’evangelització que Pau va fer en els efesis!). “Vol dir anunciar i portar la salvació de Déu en aquest món nostre, que sovint es perd, necessitós de tenir respostes que encoratgin, que donin esperança, que donin nou vigor en el camí. L’Església ha de ser el lloc de la misericòrdia  gratuïta, on tothom pugui sentir-se acollit, estimat, perdonat, encoratjat a viure segons la “vida bona” de l’Evangeli”.

                                               “L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la fe quan indica: “Ensenyeu-los a observar tot el que us he manat” (Mt 28, 20) Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de formació i de maduració. L’evangelització també busca el creixement, que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament; “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. (Ga 2, 20). Pau, què n’ets de gran. Qui pogués assemblar-se. Passió, missió, amor fidel al Crist total.

                                               “No seria correcte interpretar aquesta crida al creixement exclusivament i prioritàriament com una formació doctrinal. Es tracta de “observar” el que el Senyor ens ha indicat, com a resposta al seu amor, en què es destaca, juntament amb totes les virtuts, aquell manament nou que és el primer, el més gran, el que millor ens identifica com a deixebles: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres com(=semblantment només) Jo us he estimat” (Jn 15,12)  És evident que quan els autors del Nou Testament volen reduir a una última síntesi, al més essencial, el missatge moral cristià, ens presenten l’exigència ineludible de l’amor al proïsme: “Qui estima el proïsme ja ha complert la llei” de manera que estimar és complir tota la llei” (Rm 13, 8.10). Així sant Pau per a qui el precepte de l’amor no sols resumeix la llei sinó que en constitueix el cor i raó de ser. Tota llei assoleix la seva plenitud en aquest únic precepte: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix” (Ga 5, 14) I presenta a les seves comunitats (als d’Èfes i a nosaltres també!) la vida cristiana com “un/ el camí del Senyor “de  creixement en l’amor.  “Que el Senyor us faci progressar i sobreabundar en l’amor dels uns pels altres, i en l’amor envers tothom” (I Te 3, 12)  Per altra banda, aquest camí de resposta i de creixement va sempre precedit  pel do=gràcia, perquè el precedeix aquella altra petició del Senyor: “batejant-los en el nom...” La filiació que el Pare regala gratuïtament i la iniciativa del do de la seva gràcia són la condició de possibilitat d’aquesta santificació constant que agrada a Déu i li dona glòria. Es tracta de deixar-se transformar en Crist per una progressiva vida segons l’Esperit”. Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerigma (=Déu en Jesucrist t’ha donat la vida eterna a partir de la seva mort en Creu i està viu i roman actiu amb la seva gràcia, que et dona el goig del viure per ELL amb Ell i en Ell . Aquesta és la bona nova!), kerigma que demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu que expressi l’amor salvífic de Déu, previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria,  estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”.  (La JOIA de l’EVANGELI          

Anant transcrivint aquests últims paràgrafs, que no són meus, sinó del papa Francesc, tenia la sensació que la mà m’era dirigida com la de Pau escrivint les seves epístoles des d’Èfes. Era una sensació –desig més que realitat- com de sintonia amb tot el pou experiencial que ell, Pau, posava en les seves missives que van il·luminar aquelles primeres comunitats i que ens han arribat com paraula de Déu a les nostres comunitats de fe, d’esperança i de caritat”. 

P.Josep Mª Balcells.

Diumenge XVI de durant l’any. 21 de juliol del 2024  Sabadell

Homilia del diumenge 28/07/2024

                          UNA  SOLA  FE,  UN SOL BAPTISME 

                                               Ens acompanyarà també tot l’agost el capítol 6 de l’evangeli de Joan, tot ell d’una densitat que fa meravellar a qui ho intueix. Perquè Joan? Joan no fa relats com els sinòptics. Per més que posa al centre del seu evangeli la multiplicació del pa, la escenografia canvia de signe per complet. És el moment discriminatori de l’acceptació radical o no dels seguidors-deixebles del Mestre! Temàticament a cada incís de la segona carta als efesis es correspon un passatge determinant del capítol sisè de Joan.

                                               Atenció al “revolt i girada de significació” i a la presentació singular de la personalitat de Jesús: primer de tot exaltat per la simpatia i compassió amorosa per a aquella gentada immensa que el seguia, perquè  (=motivació de fons, no única certament!) veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. A guisa d’entrada Joan el presenta sol, com Moisès, Puja muntanya amunt com en un  Nou Sinaí. Allà al fons mirant avall, percep com verdegen o  com rossegen i s’emplenen les espigues: pensa en “la sega d’homes”. Després d’uns predius interminables on farà de bon estar-s’hi, el lloc li sembla ideal per poder fer descansar una gernació que va pujant per encalçar-los. S’hi assegué amb els seus deixebles que des d’ara, en l’escena que es desenvoluparà tot seguit, faran només un paper de comparsa, Asseguts, expectants Mestre i deixebles.  Jesús pren el protagonisme amb l’actitud habitual per mestrejar com fan els caps de i en les sinagogues, alçà els ulls (expressió usual com per beneir i en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, sense més ni més fa una pregunta als seus propers: ¿com podrem donar-los menjar a tants!? (I hi afegeix l’evangelista: “de fet ho preguntava per posar a prova a Felip”. Una en devia portar de cap! Muntanya: Horeb o Sinaí Ell tot sol: nou Moisès. Ell mateix va distribuint els pans i peixos, tothom asseguts i rebent-ho de les seves mans: el nou mannà! Una gernació: cinc mil!= tot un poble! Fa recollir les sobralles: dotze cistelles: tants com les tribus de Jacob! Jesús és presentat com el pastor-cabdill-guia dels seguidors interessats, a benefici propi més a nivell de salut física, i per l’encisera de les paraules que els hi arriben al cor. Jesús sap que segons la seva cultura, les malalties són signes d’ignoràncies, en última instància: petges de pecat...

                                               “Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els hi repartí entre tota la gent asseguda... ¿No us sonen gestos i aquestes paraules com calcades de la Consagració?  L’evangeli de Joan no posa al seu Evangeli en el Sant Sopar la Consagració de pa i vi, perquè tothom a la seva comunitat joannea-efesina ja n’eren habituals convidats; els era taula parada i en comunió.  Ara ha simbolitzat l’Eucaristia, sota aquest miracle-inversemblant: la multiplicació de pans, i peixos! Que, aquests, també simbolitzen allargat el patronímic de Jesús. Són sinodalment -en participació i comunió-, imatge de l’Església universal (units i con-vocats jueus i  pagans) que vindrà després de la seva immolació en favor de tota la humanitat, tota, tots són per desig de Jesús invitats al convit del pa de vida. Reacció de la gent potser atiats pels mateixos deixebles, (això ho puc pensar perquè amb altres moments d’exaltació messiànica entesa sense rellevància per part d’ells. Demano perdó per mal pensat!)  “Quan la gent veié el senyal prodigiós que Ell havia fet, començaren a dir:  - “Realment, aquest és el  Profeta que havia de venir al món!” Jesús  s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo Rei, i es retirà altra vegada tot sol muntanya amunt... Decepció pregona! No van entendre res. Diumenge vinent en tindrem una prova fefaent, tràgica diria, que no els entenen, no els atenyen els simbolismes de què està carregada aquesta escena gloriosa als proveïts de pa-mannà a ells sols! ¿I nosaltres què en pensem de tot plegat? Es queda sol. Tot sol, a pregar, com ho feia en nits sostingudes, en la intimitat amb el seu Pare. Inconcebible la situació! Veureu que aquest capítol posa de manifest una ruptura de la concepció sobre qui és Jesús i la seva Missió. En fer-se tard i no aparèixer Jesús, perdut bosc endins, no se’ls ocorre altra pensada que deixar-lo sol i abandonat. Incomprensible en uns deixebles seguidors seus de temps llargs... És una llàstima que no posi el passatge de la caminada que els fa Jesús sobre les aigües per les dues paraules tan sols que els diu: “Jo Soc”, o bé soc Jo, que és l’equivalent a Déu i  i “no tingueu por”: que fa díptic amb l’Antic Testament en què encara viuen... Davant les manifestacions allà al desert, a Moisès es guardaven prou de mirar-lo a la cara; culturalment temien, perquè –pensaven- que en podia provenir, de fer-ho, una mort fatal. No volien que Moisès els parlés i anava tapat amb un vel. Jesús anava amb el “vel” de com “ser home”, Déu d’incògnit! És el misteri de l’himne del diumenge passat. El baptisme, vocació comuna rebuda ens permet lloar Déu ensems amb tots els homes/ dones de tots els temps i llocs. Això ens seria una invitació apressant a tenir com a divisa, a vista d’ulls sempre, aquesta “manifestació” que és com el Credo personal i comunitari, jo ja el tinc com a tal: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol Baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”. Pleníssima consonància amb l’últim incís del Glòria del principi de la missa: “Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós sou l’únic Senyor, Vós sou l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant, en la Glòria de Déu Pare. Amén”. Caldrà portar-lo la setmana entrant perquè es produirà un desfalc de fe, d’esperança i d’amor”.  No avancem més del compte.  El proper diumenge: un veritable “apocalipsi”. “Qui tingui oïda fina, que escolti!”. I ara per fer boca, ens anirà bé fer la pregària de la col·lecta: “Oh Déu, origen de tot bé, font de tota santedat, i protecció dels qui esperen en Vós, sigueu misericordiós amb nosaltres, perquè guiats i governats per Vós, de tal manera usem dels  bens temporals, que no perdem els eterns”

P. Josep Mº. Balcells. 

Diumenge XVII de durant l’any: 28 de juliol del 2024  Sabadell

Homilia del diumenge 14/07/2024

                                     ENS  HA  BENEÏT  EN CRIST

                                               Anem avui de benediccions, i és goig i gràcia. I no qualsevols sinó de les més completes i entranyables. És en Crist on trobem les més agraïdes benediccions. Derivades no res menys que del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Ens traslladem a penes començar l’himne des dels albors d’abans de la creació  fins al final de l’evangeli de Mateu. Allí sentirem adreçat als autèntics deixebles de Jesús en la paradoxa de saber-se beneïts, més que dit, proclamat pel mateix Jesús en instàncies de Jutge al final dels temps: -“Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Oh, definitiva sorpresa!, aquesta no ens l’esperàvem!: “Perquè tenia fam, i em donàreu menjar, i així de totes les “benaurances”... “Senyor, ¿quan us vam veure afamat i us donàrem menjar? “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt.25, 34s) Els extrems es toquen.  Ara anem als pre-començaments de tot. I allí aconduïts pel gran apòstol Pau -tot i haver arribat-cridat a ultimes instàncies- i sentirem expressions similars: Posem ben subratllat el començament d’aquest himne que ens planteja el Pla de la Nova Creació i de la regeneració de tothom en Crist: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist...” I posem l’accent en la primera expressió en Crist de les deu que aniran seguint i que donaran una profunditat que ens afecta d’allò més íntimament. No es pot dir millor que amb aquest repetit, dolç i embriagador en Ell “que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. I arrodoneix la frase donant rellevància i constitucionalitat al que som i des de sempre!: “Ens elegí en Ell abans de crear el món”. És allò que ho hem comentat moltes vegades: Nosaltres hem estat ben-pensats, ben-estimats, ben-escollits, ben-destinats des abans de tota la creació! No som invitats de segona taula, se’ns tenen ben presents des de bon principi. Respirem a fondo i anem a demanar quina significació campeja per tot el relat bíblic sobre el primer auguri, benvolença pensada en relació amb cadascú de nosaltres, tots!, eh! Beneïts vol dir ben-tinguts, mirats amb benevolència, amb el segell de la casa i de la família.  Per això, abans els pares beneïen els fills en iniciar un camí important per tota la casa-família, no sols pel que iniciava una empresa. Era el desig-pregària de que anessin de la millor manera les coses que s’iniciaven. Portaven el beneplàcit del que representava la família. Els Patriarques passaven als fills la benedicció que era... la que començava des de Déu: era compartir l’Aliança. Preciós, en Pau, que ens notifiqui que tot comença en el nom de Déu. El Senyal de la creu l’hauríem de redimensionar en el sentit de que és Déu qui ens envia, ens fa representants d’un pla: en el nostre cas de renovar la creació en Jesucrist. Diem, comencem amb l’actitud estimada, per volguda i rebuda del Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

                                               Voldria afegir que beneit val tant com benaurat. En som des de bon començament, de benaurats, àdhuc ja des del pensar primicial de Déu, en el pensar-nos, voler-nos, augurant-nos un feliç desenvolupament de tota la nostra vida i existència. Ens elegí, val per cadascú dels pensats. “No sou vosaltres qui m’heu escollit, soc Jo”, i des del principi de tot. Predestinats, en dèiem abans: Llegim als efesis: “Ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat”. Dirà més endavant: “Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme,  d’acord amb la decisió de la seva voluntat”. Destaquem les dues afirmacions: Designi i decisió. Voler-destí i acompliment d’aquest. Tornem endarrere i llegim: “Ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió”. Estem deliciosament “copats”, amarats per la benvolença del  Pare en el Fill.

                                                 “La grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat”. I a continuació llegim el com i el per què: “En Ell, per la seva sang hem obtingut la Redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”. Heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la  penyora de l’heretat que Déu ens té reservada. (Ja sortia en Mateu en el judici final sobre la pràctica insospitada de les benaurances: “Rebeu en herència el Regne, que Ell us tenia preparat des de la creació del món”) Diu Pau: “En Crist hem rebut la nostra part en l’herència que ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat”.

                                               Cal ressaltar que tot el Pla de re-creació i de Regeneració està pensat en “l’Estimat”: “Ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Ell vosaltres vau escoltar la Paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim ens ha fet conèixer el seu designi secret: la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps”. Nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En Ell heu cregut i esteu marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. 

                                               Recordeu que us vaig proposar aquest himne com a denominador comú de les últimes homilies. Jo fa anys que el tinc com a mentor de la meva relació fonamental amb Jesucrist. En Crist em sento com formant una unitat que va més enllà del sentiment, hi ha un arrelament com de raïm a sarment i com de sarment a cep. Com-formatejats. Co-munió, possessió seva, no sé com dir-ho. Les paraules no arriben a poder significar allò que es fa palès en el capítol 17 de Joan on sovintegen les expressions “en Mi tot és teu: i és meu tot allò que és en el Pare. Com a síntesi del que fou Jesús en relació amb el Pare i -de conseqüència- en cadascú de nosaltres. “tot allò que és meu és teu. I allò que teu és meu”. I acabarà amb un altre himne i és de la unitat desitjada, a estímul i semblança de la que hi ha entre Jesús i el Pare: “ Que tots  siguin u, com tu , Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui  que tu m’has enviat”... No vull seguir per mirar d’invitar-vos a llegir tot el capítol 17 de Joan, emparentant-lo amb el capítol primer dels efesis, tots sencers, que inclou el fragment de l’himne de Pau als efesis. Que és d’una riquesa embriagadora quan el sabem llegir identificant-nos en el destinatari de tota la relació inimaginable entre Jesús i cadascú de nosaltres. Som fills de Déu en Crist, elegits, escollits, destinats, perdonats, regraciats, enriquits, desbordats, marcats, en una paraula: Beneïts, benaurats. 

L’evangeli d’avui no podia ser més sintònic, simfònic amb la lectura de la crida i missió dels dotze, per fer-los evangelitzadors, amb una lleugeresa d’equipatge que no té preu, però sí, tot el valor que vulgueu. Portem no pas altra cosa, sinó l’edificació espiritual de tots els “nostres”  . I el papa Francesc ens subratllarà crida i missió en sinodalitat i en La Joia de l’Evangeli ens dirà: “Quan la predicació és fidel a l’Evangeli, es manifesta  amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi, no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’Evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots. Aquesta invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquesta resposta d’amor.                                                                                            

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XXV 14 de juliol del 2024   Sabadell

Homilia del 07/07/2024

                                           ES  VA  FER  NO-RES 

                                               Aquest himne sobre les actituds més apregonades de Jesús que Pau inclou en l’epístola als filipencs (Fil 2, 6-11) i que us aconsellem de llegir-lo sencer amb simplicitat de cor, perquè hi hem de fer consideracions concernents a l’evangeli d’avui que marca un abans i un després en  relació amb Jesús, ja Mestre reconegut i tan preat en totes les poblacions de la Galilea nativa en relació amb Nazaret lloc de criança i de la maduresa com a treballador. És imprescindible que ens situem en les perspectives de més volada, “úniques” del que ens parla l’himne. Les expressions preses en la seva més trasbalsadora literalitat ens retornaran a una visió nova, única de qui era Jesús en tota l’amplitud de les seves comeses divines dins d’una lectura no usual, insòlita.  Àdhuc -i que Pau em perdoni si li faig algun retret en posar la sublimitat de l’himne en funció d’unes perspectives de moral de relacions, massa poc (!), tenint en compte la pregonesa del que és Jesús cristològic, antropològic i des d’una espiritualitat marcadament seva i que té extensions en la mística de tot temps, tal com sona(!). Llegeixo en Marc uns paràgrafs anteriors i que enllacen amb l’himne: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. Aquests sentiments, en Jesús, són més que sentiments, són actituds vitals, és manera de ser i d’estar, és allò que no abastarem mai per mai, oh pecadors, ignorantets de nosaltres! Sigueu vosaltres mateixos els cridats a fer l’amagada lectura del que es diu, que en realitat no es pot ni dir, ni pensar: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la seva condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Cal, abans de tot, veure que l’anorreament, aquest buidar-se d’ell mateix; ho hem de vincular directament amb l’obediència al Pare, portada fins a l’extrem, que és la que fa de Jesús el referent de tota relació de l’home amb Déu i de Déu amb l’home. Jesús ens ensenyà a pregar i cita l’abandonament de la  pròpia voluntat en conformar-la amb la voluntat de Déu, no res menys! Getsemaní ens permet d’atansar-nos respectuosament a Jesús estant vivint Ell a les envistes de l’acompliment de la seva missió: “ Pare meu, si és possible que aquesta copa s’allunyi de mi, Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols”.  En aquesta actitud total els tractadistes sobre la espiritualitat ens fan avinent que conformar la pròpia voluntat i, el que és el mateix, anar aconseguint el descentrament del jo i donar ales al posar Déu i els altres en el centre de la nostra moral, destacant l’amor a Déu i als germans com el manament primer i definitiu per anar trobant el vertader centre nostre i del mateix evangeli. Precisament us parlava diumenge passat del llibre Les claus del silenci i ja ens trobem com a un dels primers capítols titulat “El silenci i la gestió del jo”; i en ell l’autora explicarà que “el problema no és l’ego, aquesta funció bàsica per a la vida humana, sinó confondre la realitat que construeix i projecta amb la realitat; i identificar l’existència, el meu existir, amb el personatge que dona forma al meu ego. El tema és aquest: hem après un guió i hem assumit un paper en el complex desplegament que ens permet sobreviure-, però la realitat, la vida, desborda qualsevol guió, qualsevol de les nostres simplificacions i interpretacions. “No resulta fàcil desfer l’encanteri quan hi ha un poderós automatisme sempre treballant per mantenir aquesta identificació”. “El silenci del jo ens acosta a la realitat, ens permet sentir-la, notar la presència, la vida de l’altre i de tot el que ens envolta. No és caprici, és necessitat; és on radica la font de l’amor, la font d’un sentit que va més enllà de l’interès mediatitzat pel profit propi. L’arrel del profund respecte, de l’admiració, de la meravella”. (Una anècdota: en el noviciat, allà pels vols del 1952 el nostre mestre ja ens parlava així: “de matar el jo”. La de barrila que hi fèiem “neòfits” de tot, que érem! Han hagut de passar anys i panys per arribar a entendre què vol i què volia dir l’estripat jo, que havíem de segar! Una cosa és l’egocentrisme, el narcisisme, una altra l’altruisme i encara la descoberta del jo millor que ens fa valorar la veritat més entranyada de la realitat, la segona vera realitat! Aquella en la que el llibre esmentat ens voldria portar i radicar!                         

                                               Deixo la segona part de l’himne que és la de la glorificació de Jesús, feta per Déu Pare, perquè en tinc prou amb la part ressenyada perquè és aquest Jesús, buidat de si mateix i fet un home qualsevol, el que es presentarà als seus convilatans, estranyats, ignars, no l’entendran perquè fan una lectura interessada, com si fossin mereixedors d’un tracte dispendiós en fets extraordinaris, com si hi fossin dignes pel fet de ser-ne “coneguts, saludats, amics” de tota la vida! Natzaret era un misèrrim poblet, un llogarret sense cap importància, que de tan petit era ignorat en les llistes que en ressenyaven la demografia de Galilea (Flavio Josefo que en fa el maping del temps de Jesús i no menciona Natzaret!). Jesús ja d’una trentena d’anys abandona casa, familiars i  els vilatans i ja missionant viles i llogarrets de Galilea i amb una reputació de Mestre, de Taumaturg, de benefactor de tants que acudien a Ell i que els restituïa sans i estalvis en els cossos i els esperits. Ja havia posat Jesús antecedentment a Cafarnaum com el centre de les seves actuacions  amb la Paraula i amb les Obres divines... Ja l’havien anat a trobar uns quants  familiars perquè el tenien per fora de seny amb l’intent de recloure’l a casa, al poble. Pel que jo sospito no havia tornat més a Nazaret després que inicià la missió de proclamar que era l’hora de Déu i que Ell portaria la Bona Nova de l’evangeli, invitant a conversió...

                                                Un dia amb els seus deixebles heus ací que va al seu poble i la gent  el reconeix pel fill del fuster-“manetes”, fuster també Ell mateix. Amb fama de restaurador de tota mena de malalties, esperen amb expectació que es mostrarà magnificent i resulta que no aconsegueix actuar com a guaridor. Interpel·lat per què no actua amb la magnificència, com ho ha fet en d’altres llocs, que  els convilatans ho saben per ser notòriament conegut i difós per totes les contrades de Galilea. Es meravellen de la seva saviesa, però no entenen, perquè no hi fa miracles portentosos. Jesús els diu amb pena: “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble”. Nomes podrà fer unes escorrialles de curacions, gens espectaculars. Aquí, l’evangelista Marc, no posa com acaba aquesta visita frustrada; són els altres evangelistes que mostren l’avalot que es desferma i l’intent frustrat d’estimbar-lo, tal com sona! Se’ls escapoleix i desapareix, possiblement per sempre més, amb desplaença pel tancament absurd de la seva gent! Poble xic com era, ja sabem com les han i què passa i com s’estila en altres poblets de misèria cultural, espiritual i de fam... Estrepitós fracàs, no de Jesús sinó dels seus. “Qui tingui oïdes que escolti”. No saben que Jesús és la persona més senzilla i  més profundament humana des de la seva arrel i obliden que no han de pretendre que ells que són un llogarret de no res, no han de pugnar perquè Jesús actuï portentosament. Jesús no acostumava a fer miracles de nota sinó mitjançant una fe pariona a la gràcia que els donaria com a reconeixement de la seva fe i confiança                                             

                                               Deixem els convilatans en la seva decepció i aprestem-nos a fer consideracions pregones sobre la lectura de l’himne. És a través de la consideració de l’abaixament de la persona de Jesús que nosaltres tindrem un accés al misteri de Jesús. Sabent-lo Déu, no podem entendre com Jesús s’encarna, es fa com un de més dels homes, però no podem  deixar de considerar que és al mateix temps Déu tan vertader com home vertader. Jesús es revestí d’una condició extrema, per què ho va fer així? És el misteri de prendre condició humana i entre els humans, els més senzills. Aquesta expressió de fer-se no-res, ”kenosi” Buidar-se com si s’arribés a la gairebé anul·lació de tota qualitat, de ser i de fer. De Jesús mai n’arribarem a conèixer i menys entendre qui era i qui es va fer, i com es va donar a conèixer. La magnificiència és en Ell interior, i hi ha com una conjunció entre grandesa oculta i abaixament ostensible que ens és gairebé impossible de concebre. Avui la veiem reflectida en el cas de Pau en qui contrasta les extraordinàries revelacions amb l’espina clavada en la carn. A semblança de Jesús en el seu Getsemaní, Pau “ha demanat per tres vegades al Senyor que l’en deslliurés”. La resposta: “En tens prou amb la meva gràcia. El meu poder ressalta més com més febles són les teves forces”. A l’igual de Jesús decidit després de pregar afronta la passió, Pau arriba a dir: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan soc feble, és quan soc realment fort. La kenosi, sia de Crist o de Pau o de qualsevol que vulgui ser deixeble comú d’un i de l’altre és signe de predestinació. Acabem amb la col’lecta d’avui: “Oh Déu, per l’abaixament del vostre Fill heu aixecat el món, caigut en el mal. Concediu als vostres fidels l’alegria santa i, ja que ens heu alliberat de l’esclavatge del pecat, doneu-nos la felicitat que mai no s’acaba”. O bé a l’oració de les ofrenes: “Senyor, per l’ofrena que us dediquem, purifiqueu-nos i conduïu-nos a una vida cada dia més cristiana.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XIV de durant l’any. 7 de juliol de 2024  Sabadell