LA SIMFONIA DE
L’EVANGELI RETROBAT
Arrenca
solemnement la Filarmònica del Regne de Déu
amb aquesta OBERTURA: “La Proclamació de les Benaurances”. En l’evangeli de Mateu i en cinc diumenges
seguits ens centrarem en el Sermó
de la Muntanya que és el nucli
generador de tot el cor de l’evangeli de Jesús o bé, si voleu, del Jesús
de l’evangeli i que se’ns manifestarà aquí amb la seva altesa i novetat.
Com sigui que durant molts diumenges anirem ressaltant, en harmonia de veus,
els punts “corals” d’aquest missatge central del Mestre, seria bo que llegíssim
tots els tres capítols del Sermó de la
Muntanya com d’un tot, com el que és, com una simfonia, una “conjuntació”
d’aspectes integrals i integradors d’una peça musical que encarna el tot
Jesús. Seria aquesta lectura aconsellada com la traducció enfervorida del
“qui tingui orelles per sentir, que senti”. Cal afegir que com en tota
composició musical la lletra sense la música li treu tot l’esplendor de la bellesa. La podem llegir, la lletra, com ho hem fet
moltes vegades, però sense la música perd l’alè creatiu; potser seria bo de dir
aquí, que li faltaria l’Esperit Sant que és la música de l’evangeli.
L’himne, perquè ho és, agafa totes les cadències del Cor diví i humà de Jesús.
Però la lletra sola no diu tot el que pot dir i està cridat a dir, perquè en
síntesi les Benaurances dibuixen la imatge visible del Déu invisible, Jesucrist, el seu -diguem-ne- autorretrat. Amb la consonància, amb la
con-cordància de totes les veus i instrumental particularitzats es conforma la
gran simfonia del món nou, segons l’experiència mateixa de Crist com a
persona, plena de gràcia i de veritat. Hi hem de cercar-hi i trobar-hi la
creativitat que dóna solament l’experiència o
inspiració de l’Esperit Sant.
Així descobrirem amb estupor la meravellosa percepció de poètica moral i
d’espiritualitat única. Les benaurances, en versió de l’Esperit, són música
coral.
Avui
som invitats a Concert Simfònic i comença –silenci!- amb, ja ho hem dit, l’Obertura
de l’himne de les Benaurances a
veus diferents (les vuit específiques de la diversitat que queden unificades
amb la conclusió que dóna el sentit global de totes elles. En síntesi:
invitació, proclama, paradoxa, benedicció, auguri: el Cel a la Terra, i també
la Terra al Cel. Digne “preludi” de tot un ver concert que seguirà, on? Com?
Quan?
Mai
un codi de vida, de sentit, de qualitat del viure és presentat en forma de
Constitució, on es fonen les aparents contradiccions en una harmonia única –en
el sentit de ser “singular”- i, per tant, fora d’interpretació moralitzant. La
música de fons, que entoma tota la forma plural, hi aporta aquest “tot” que l’acobla i unifica...
Diguem-ho, tot amb tot: la lletra, tot i ser inspiradíssima, no tindria els
efectes captivadors i enaltidors com quan hi ha cor i orquestra que hi van
airosament pautats i quan s’hi revela un sentit més ple d’harmonia. L’Esperit
Sant us portarà a la veritat plena, ens va dir el Mestre.
Gairebé
podríem considerar balderes les lectures específiques de cadascuna de les
benaurances, tal i com hem fet massa sovint, perdent el sentit unitari de tot
l’himne. Sentim-hi la música per damunt de tot, i hi percebrem la bellesa que
té el conjunt. La coronació de totes les benaurances no és altra cosa que l’expressió
de la grandesa del Regne de Déu, que
només serà plenitud en el més enllà; i això és el que posen en evidència
sensorial i musical les Benaurances! Fet paradigma en Jesucrist; i entenem que aquest
aixecament de la condició humana que promouen només és factible en la utopia d’un no-lloc i
d’un no-temps, i és bo que sigui així, a menys de no empetitir la seva proclamació.
Fixem-nos
en la proposta en plural de cada afirmació: benaurats.
Tot porta a pensar que és una edificació social, o millor dit -si m’ho permeteu-
metasocial. D’altra banda, si seguim puntejant tots els que seran
benaurats, descobrim que formen un únic tapís amb plurals colors que dibuixen
una figura única, conjuntant colors i formes, amb el resultat d’una llum, aire,
volum, perspectiva i formes unificades com en un quadre impressionista,
on l’essència és l’efecte de conjunt.
L’himne
té un to sapiencial. Tots són savis, els benaurats, cadascú en la seva
particularitat, però és el conjunt el que té el do de la bellesa. És, com si
diguéssim: aquest és el vertader
deixeble de l’evangeli que ha pres la fesomia del Mestre evangelitzador. Potser
estem massa acostumats a ressaltar cada punt particularitzant-lo: pobresa,
mansuetud, provats en desconsol, justos a sacietat, misericordiosos, nets de cor,
pacificadors, perseguits pel nom que porten al front, identificats amb una
manera de veure, de viure i conviure evangèlics, i en fem camp de cultiu moral
particularitzat. No, no és això. A més, sabem que qui té d’una forma rellevant
alguna d’aquestes característiques vivencials, en certa manera, participa de
totes. Tot ens aboca a la totalitat. Com si fos una sola la Benaurança, la de
ser cristià plural en una sola persona. Sens dubte Crist, ¿i nosaltres?
És una visió moralitzant aquella, la al·ludida,
que li manca la visió de conjunt, d’entrada inaconseguible, perquè s’hi perd en
cada nota o acord. Aquí preval l’harmonia del conjunt, de fet hem titulat
aquest himne, de simfonia evangèlica.
El papa Francesc en parlar de que “el tot és més que cada una de les parts i
també és més que la mera suma d’aquestes”, posa l’exemplificació de que el
model no és l’esfera sinó el políedre, que reflecteix la confluència de totes
les parcialitats, que en ell conserven la seva originalitat. L’evangeli té un
criteri de totalitat que li és inherent, no acaba de ser Bona Notícia fins que
no és anunciat a tothom, fins que no fecunda i guareix totes les dimensions
de l’home, i fins que no integra tots els homes a la taula del Regne”.
Aquí
hi ha, en el canemàs, la figura de Jesús de Natzaret, preciosa en totes i
cadascuna de les seves virtuts o particularitats, però més preciosa encara i
sobretot en la figura excepcional i única de la visió totalitzadora que s’hi
reflecteix. Què extraordinàriament humà que ens resulta el Crist, home
perfecte, total! El Sudari de Torí?
Els
deixebles de Jesús estem cridats a ser benedicció i el millor auguri per a tots
els homes. La benaurança en el sentit creixent que podem anar aconseguint és
més en funció dels germans que no en benefici propi. És una gojosa aportació a
què estem cridats de cara al Regne, taula compartida entre tots. En un món en
procés de desertització, que es fa i es desfà, la presència dels cristians ha
de ser la d’unes persones ben arrelades en la fe, amb una esperança ferma que
guareixi i doni raons per viure, ja ara en la modesta felicitat aconseguible
aquí, en espera del definitiu “Veniu, beneits
del meu Pare, rebeu el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació
del món”. Aquesta és la veritable i definitiva benaurança. En l’entretant, es necessiten sobretot “persones de fe
que, amb la pròpia vida , indiquin el camí cap a la Terra Promesa i d’aquesta
manera mantinguin viva l’esperança. En tot cas, som cridats a ser persones-càntirs per donar beguda als altres”.
Preciosa imatge, aquesta, la del papa Francesc. Ens n’ha regalat tantes en la
seva proclama, La Joia de l’Evangeli!
I
encara un altre apunt del mateix papa Francesc. “És bo que es presti atenció al
camí de la bellesa. Anunciar Crist significa mostrar que creure en ell i
seguir-lo no és sols una cosa veritable i justa, sinó també bella, capaç de
curullar la vida d’una nova resplendor i d’un goig profund. Cal no perdre el
llaç inseparable entre veritat, bondat i bellesa. Cal recuperar l’estima de la
bellesa per a poder arribar al cor humà i fer-li resplendir la veritat i la
bondat del Ressuscitat. Si, com diu sant Agustí, “nosaltres no estimem, sinó
allò que és bell”, el Fill fet home, revelació de la infinita bellesa, és
summament amable, i ens atrau cap a ell amb llaços d’amor”. Aquest ha estat el
propòsit en portar al terreny de les ensenyances del Mestre, a vegades no ben expressables,
la fondària evangèlica, sia de Jesús, sia de l’evangeli i en concret d’aquest
himne de les Benaurances, on hi recalen el goig de la veritat, de la bondat i
de la bellesa. Amb música, la de
l’Esperit, valen per una aclamació simfònica permanent!
Diumenge IV de durant
l’any, 29 de gener de 2017. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada