dissabte, 21 de gener del 2017

Homilia del diumenge 22/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS  ÉS  L’EVANGELI

                                               El relat que ens ofereix avui Mateu en la perícopa de l’evangeli dominical ens presenta l’inici de  la missió de Jesús. Avui, en proclamar-lo solemnement en la nostra Eucaristia ens situem en els primers passos de Jesús com a enviat pel Pare a comunicar la Bona Notícia del seu Amor i de la seva resolució de portar la salvació a tota la humanitat a través de la persona del seu Fill. Jesús viu la instància feta missió de tornar cap a Déu l’home que s’ha volgut aïllar de la gràcia de Déu, volent salvar-se ell mateix; prenent Jesús sobre si els desvaris de l’autosuficiència de l’home, aquesta follia d’una llibertat que vol mentir-se ella mateixa, pretextant que no necessita de ningú per “fer-se”. En el fons és el tema molt d’avui dia en què els horitzons en comptes d’obrir-se il·lusòriament es tanquen. Què és la salvació? De què hem de ser salvats? La vida humana, ¿té sentit? L’amor, pot ser l’obridor dels tancaments humans? La vida en confrontació amb la mort, com s’ha de viure? Tenim futur? Quin és? Els avatars de l’home en el segle XXI ha posat en qüestió la capacitat o incapacitat de donar sentit al viure i al conviure. Estem abatuts, l’home és capaç de tant i tant mal! Després d’Auschwitz, ¿pot confiar l’home en si mateix o bé haurà d’acceptar que per ell mateix no se’n surt i ha de cercar fora d’ell el redreçament i l’orientació cap al sentit? Potser ha arribat l’hora de pensar-nos des de Déu, i més encara, des del Déu de Jesucrist, que és Pare i que és l’Amor substancial que no es mira a si mateix; que no pot fer-ho, a menys d’anular la possible imatge de Déu. Déu més que donar, es dóna!

                                               Tornem a la figura de Jesús que se’ns dóna a partir de les pàgines de l’evangeli.  Jesús succeeix  al Baptista proposant el Regne de Déu. L’aparent similitud de la proclama: “Convertiu-vos” amb la de la literalitat amb la  del Baptista, és  només aparent; en definitiva no cerca primàriament com la del profeta Joan un redreçament moral, sinó que obre unes perspectives d’absoluta novetat. És una tautologia l’expressió “convertiu-vos al Regne de Déu. Perquè la conversió és precisament obrir-se al Regne de Déu. Sabem que és el Regne del Pare que se’ns definirà com Amor, amor a tota la humanitat, com  d’un retorn a la imatge i semblança de Déu ofuscat pel pecat, ara, però, en la re-creació o regeneració precisament en el Fill, Jesús, Salvador nostre, és represa incoativament, i en esperança ferma en Ell. En ell el Pare ha posat “la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. (Ef 1, 12-14).  “Salvats, doncs, en esperança”.

                                               Crist en el seu misteri recapitula el misteri de l’home. En el misteri de l’Encarnació podem mirar-nos i admirar-nos en el mirall humano-diví del Fill de Déu i en ell hi retrobarem el sentit ple de la nostra existència; i en el misteri Pasqual Jesús donant la seva vida ens ha merescut per a nosaltres la vida. I en ell Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos i ens ha lliurat de l’esclavatge del mal i del pecat, talment que qualsevol de nosaltres pot dir amb l’apòstol “El Fill de l’home m’ha estimat i s’ha lliurat a si mateix per mi”. (Ga 2, 20). “Patint per nosaltres no sols ens ha donat exemple per a que seguíssim les seves petjades, sinó que també ha instaurat el camí amb el seguiment del qual la vida i la mort se santifiquen i adquireixen un sentit tot nou”. “L’Església creu que Crist mort i ressuscitat per a tothom dóna a l’home llum i forces a partir del seu Esperit Sant, de manera tal que pugui respondre a la seva màxima vocació, i no ha donat als homes sota la capa del cel cap altre nom, en el que pugui salvar-se. Igualment creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre”.  (De la constitució de l’Església i el món modern del Vaticà II)

                                               Cal posar de relleu el misteri del Verb encarnat amb la solidaritat humana. Així diu el Vaticà II: “Així com Déu va crear els homes no pas perquè visquessin sols, sinó perquè formessin una unió social, així també “Va voler... santificar i salvar els homes, no pas d’un a un, amb exclusió de vincles mutus, sinó constituir-los un poble que el reconegués en veritat i el servís santament”. Ja des del començ de la història de la salvació va escollir els homes, no sols com a individus, sinó com a membres d’una determinada comunitat. Aquests elegits, Déu, manifestant el seu designi, els va anomenar “poble seu”, amb els quals, a més, va establir un pacte. Aquest caràcter comuntari és perfeccionat i consumat per obra de Jesucrist. Ell va menar vida plenament humana com un treballador del seu temps. En la seva predicació va manar clarament als fills de Déu que es portessin entre ells com a germans, En la seva oració va pregar que tots els seus deixebles fossin “u”. Més encara, ell mateix es va donar per tots fins a la mort, fet Redemptor de tots. “Ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics. I manà als seus apòstols que prediquessin a totes les nacions el missatge de l’Evangeli a fi que el gènere humà esdevingués família de Déu, en la qual la plenitud de la llei fos l’amor. Primogènit entre molts germans, va instituir pel do del seu Esperit Sant una nova comunió fraterna”.

                                               Acabem amb el mateix document sobre l’Església en el món d’avui: “L’Església en ajudar el món i rebre’n molta cosa, persegueix un sol fi: que vingui el Regne de Déu i es realitzi la salvació de tota la humanitat. Ara bé; tot allò de bo que el Poble de Déu, durant el seu pelegrinatge per la terra, pot oferir a la família humana, prové del fet que l’Església és “el sagrament universal de la salvació”, que revela i ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers l’home.

                                               “Efectivament, el Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, és féu Ell mateix home, talment que, essent Home perfecte, pogués salvar tothom i fer convergir en Ell tot l’univers. El Senyor és el fi de la història humana, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels. És ell aquell qui el Pare ha ressuscitat d’entre els morts, ha exaltat i col·locat a la seva dreta, constituint-lo jutge de vius i morts. Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: “Reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra”. (Ef 1, 10). “Diu el mateix Senyor: “Vinc de pressa, i la meva recompensa ve amb mi, per donar a cadascú segons les seves obres. Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i el Fi” (Ap 22, 12-13)

Resultat d'imatges de alfa i omega                                               Dèiem que el missatger era de ple el seu missatge i per això el Regne de Déu s’identifica amb el seu proclamador. Evangelitzador i evangeli són la mateixa cosa. I nosaltres cridats a evangelitzar i a viure la joia de l’evangeli no ho podrem fer si no és amb una identificació com més gran possible amb Jesús. “Evangelitzar –ens dirà Pau VI en l’exhortació apostòlica “L’evangelització en el món contemporani”- significa per a l’Església portar la Bona nova a tots els ambients de la humanitat i, amb el seu influx, transformar des de dins, renovar la mateixa humanitat: “Heus ací que faig noves totes les coses” (Ap 21, 5) Però la veritat és que no hi ha humanitat nova, si no hi ha homes nous, amb la novetat del baptisme i de la vida segons l’evangeli. La finalitat de l’evangelització és, de consegüent, aquest canvi interior, i, si es pogués resumir-ho en una paraula el millor que podríem dir seria que l’Església evangelitza quan, per la força divina del Missatge que proclama, tracta de convertir al mateix temps la consciència personal i col·lectiva dels homes, l’activitat en la que estan compromesos, la seva vida i els ambients concrets”. L’evangelització obeeix el mandat  missioner de Jesús: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat”.  “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist...”, rebla el papa Francesc com una necessitat imperiosa de la pastoral en conversió. “Si una cosa ens ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.
Diumenge III de durant l’any, 22 de gener del 2017.  Sabadell