JESÚS ÉS
L’EVANGELI
El
relat que ens ofereix avui Mateu en la perícopa de l’evangeli dominical ens
presenta l’inici de la missió de Jesús.
Avui, en proclamar-lo solemnement en la nostra Eucaristia ens situem en els
primers passos de Jesús com a enviat pel Pare a comunicar la Bona Notícia del
seu Amor i de la seva resolució de portar la salvació a tota la humanitat a
través de la persona del seu Fill. Jesús viu la instància feta missió de tornar
cap a Déu l’home que s’ha volgut aïllar de la gràcia de Déu, volent salvar-se
ell mateix; prenent Jesús sobre si els desvaris de l’autosuficiència de l’home,
aquesta follia d’una llibertat que vol mentir-se ella mateixa, pretextant que
no necessita de ningú per “fer-se”. En el fons és el tema molt d’avui dia en
què els horitzons en comptes d’obrir-se il·lusòriament es tanquen. Què és la
salvació? De què hem de ser salvats? La vida humana, ¿té sentit? L’amor, pot
ser l’obridor dels tancaments humans? La vida en confrontació amb la mort, com
s’ha de viure? Tenim futur? Quin és? Els avatars de l’home en el segle XXI ha
posat en qüestió la capacitat o incapacitat de donar sentit al viure i al
conviure. Estem abatuts, l’home és capaç de tant i tant mal! Després d’Auschwitz,
¿pot confiar l’home en si mateix o bé haurà d’acceptar que per ell mateix no
se’n surt i ha de cercar fora d’ell el redreçament i l’orientació cap al sentit?
Potser ha arribat l’hora de pensar-nos des de Déu, i més encara, des del Déu de
Jesucrist, que és Pare i que és l’Amor substancial que no es mira a si mateix; que
no pot fer-ho, a menys d’anular la possible imatge de Déu. Déu més que donar,
es dóna!
Tornem
a la figura de Jesús que se’ns dóna a partir de les pàgines de l’evangeli. Jesús succeeix al Baptista proposant el Regne de Déu. L’aparent
similitud de la proclama: “Convertiu-vos” amb la de la literalitat amb la del Baptista, és només aparent; en definitiva no cerca
primàriament com la del profeta Joan un redreçament moral, sinó que obre unes
perspectives d’absoluta novetat. És una tautologia l’expressió “convertiu-vos
al Regne de Déu. Perquè la conversió és precisament obrir-se al Regne de Déu.
Sabem que és el Regne del Pare que se’ns definirà com Amor, amor a tota la
humanitat, com d’un retorn a la imatge i
semblança de Déu ofuscat pel pecat, ara, però, en la re-creació o regeneració
precisament en el Fill, Jesús, Salvador nostre, és represa incoativament, i en
esperança ferma en Ell. En ell el
Pare ha posat “la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En ell heu
cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit
és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan ens redimirà plenament
com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. (Ef 1,
12-14). “Salvats, doncs, en esperança”.
Crist
en el seu misteri recapitula el misteri de l’home. En el misteri de
l’Encarnació podem mirar-nos i admirar-nos en el mirall humano-diví del Fill de
Déu i en ell hi retrobarem el sentit ple de la nostra existència; i en el
misteri Pasqual Jesús donant la seva vida ens ha merescut per a nosaltres la
vida. I en ell Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos i ens
ha lliurat de l’esclavatge del mal i del pecat, talment que qualsevol de nosaltres
pot dir amb l’apòstol “El Fill de l’home m’ha estimat i s’ha lliurat a si
mateix per mi”. (Ga 2, 20). “Patint per nosaltres no sols ens ha donat exemple
per a que seguíssim les seves petjades, sinó que també ha instaurat el camí amb
el seguiment del qual la vida i la mort se santifiquen i adquireixen un sentit
tot nou”. “L’Església creu que Crist mort i ressuscitat per a tothom dóna a
l’home llum i forces a partir del seu Esperit Sant, de manera tal que pugui
respondre a la seva màxima vocació, i no ha donat als homes sota la capa del
cel cap altre nom, en el que pugui salvar-se. Igualment creu que la clau, el
centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i
Mestre”. (De la constitució de
l’Església i el món modern del Vaticà II)
Cal
posar de relleu el misteri del Verb encarnat amb la solidaritat humana. Així
diu el Vaticà II: “Així com Déu va crear els homes no pas perquè visquessin
sols, sinó perquè formessin una unió social, així també “Va voler... santificar
i salvar els homes, no pas d’un a un, amb exclusió de vincles mutus, sinó
constituir-los un poble que el reconegués en veritat i el servís santament”. Ja
des del començ de la història de la
salvació va escollir els homes, no sols com a individus, sinó com a membres
d’una determinada comunitat. Aquests elegits, Déu, manifestant el seu designi,
els va anomenar “poble seu”, amb els quals, a més, va establir un pacte. Aquest
caràcter comuntari és perfeccionat i consumat per obra de Jesucrist. Ell va
menar vida plenament humana com un treballador del seu temps. En la seva
predicació va manar clarament als fills de Déu que es portessin entre ells com
a germans, En la seva oració va pregar que tots els seus deixebles fossin “u”.
Més encara, ell mateix es va donar per tots fins a la mort, fet Redemptor de
tots. “Ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels
seus amics. I manà als seus apòstols que prediquessin a totes les nacions el
missatge de l’Evangeli a fi que el gènere humà esdevingués família de Déu, en
la qual la plenitud de la llei fos l’amor. Primogènit entre molts germans, va
instituir pel do del seu Esperit Sant una nova comunió fraterna”.
Acabem
amb el mateix document sobre l’Església en el món d’avui: “L’Església
en ajudar el món i rebre’n molta cosa, persegueix un sol fi: que vingui el
Regne de Déu i es realitzi la salvació de
tota la humanitat. Ara bé; tot allò de bo que el Poble de Déu, durant el
seu pelegrinatge per la terra, pot oferir a la família humana, prové del fet
que l’Església és “el sagrament universal de la salvació”, que revela i
ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers l’home.
“Efectivament,
el Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, és féu Ell mateix home, talment
que, essent Home perfecte, pogués
salvar tothom i fer convergir en Ell tot l’univers. El Senyor és el fi de la
història humana, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de
la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la
satisfacció total dels seus anhels. És ell aquell qui el Pare ha ressuscitat
d’entre els morts, ha exaltat i col·locat a la seva dreta, constituint-lo jutge
de vius i morts. Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el
perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut
amb el pla del seu amor: “Reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel
com les de la terra”. (Ef 1, 10). “Diu el mateix Senyor: “Vinc de pressa, i la
meva recompensa ve amb mi, per donar a cadascú segons les seves obres. Jo sóc
l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i el Fi” (Ap 22, 12-13)
Dèiem
que el missatger era de ple el seu missatge i per això el Regne de Déu
s’identifica amb el seu proclamador. Evangelitzador i evangeli són la mateixa
cosa. I nosaltres cridats a evangelitzar i a viure la joia de l’evangeli no ho podrem fer si no és amb una
identificació com més gran possible amb Jesús. “Evangelitzar –ens dirà Pau VI
en l’exhortació apostòlica “L’evangelització en el món contemporani”- significa
per a l’Església portar la Bona nova a tots els ambients de la humanitat i, amb
el seu influx, transformar des de dins, renovar la mateixa humanitat: “Heus ací
que faig noves totes les coses” (Ap 21, 5) Però la veritat és que no hi ha humanitat nova, si no hi ha homes nous, amb la novetat del baptisme
i de la vida segons l’evangeli. La finalitat de l’evangelització és, de
consegüent, aquest canvi interior, i, si es pogués resumir-ho en una paraula el
millor que podríem dir seria que l’Església evangelitza quan, per la força
divina del Missatge que proclama, tracta de convertir al mateix temps la
consciència personal i col·lectiva dels homes, l’activitat en la que estan
compromesos, la seva vida i els ambients concrets”. L’evangelització obeeix el
mandat missioner de Jesús: “Aneu a tots
els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill
i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat”. “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de
Jesucrist...”, rebla el papa Francesc com una necessitat imperiosa de la pastoral en conversió. “Si una cosa ens
ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants
germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb
Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de
sentit i de vida”.
Diumenge III de
durant l’any, 22 de gener del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada