LA MARE I
EL FILLET…
No
us podeu pas imaginar com va prevaler a les Esglésies d’Orient la denominació
de Maria com a Mare de Déu, la que
ells en grec en deien la Theotókos, l’engendradora,
la Mare de Déu, la Genetrix en
àmbits occidentals. Així fora de context, tant geogràfic com de temps, arriba a
costar d’entendre la seva significació. Ara nosaltres també ens hi hem habituat i no
ho trobem estrany. Com és possible que a una noia pobletana se la pogués
anomenar Mare de Déu? Estem al segle Vè. Era als voltants de la meitat del
segle i hi hagué tot un Concili per debatre aquesta qüestió que va remoure
moltes de les Esglésies entre Antioquia i Constantinoble i dos dels seus líders
Ciril i Nestori, amb implicacions de l’Emperador i de la seva casa, avui
impensables... De fet tota la llevantada va concloure fixant el terme amb el
qual designem avui en dia sense més escarafalls: Maria era la Mare, ni més ni menys que de Déu.
Ja ho entenem avui sense suscitar cap
problemàtica. Maria portà al món el seu fill que era des de la mateixa
concepció Déu i Home a la vegada. Maria es designada en la nostra pietat com
l’Esposa de l’Esperit Sant. Així de senzill i així de misteriós. Com ho va
viure Maria? No ho sabem. Lluc ens parla dels fets sense més. És el mateix Lluc
qui ens diu que Maria rumiava tots els esdeveniments referents al seu fill, i
queda en el secret de la seva intimíssima relació i comunió amb el seu fill –no es pot dir menys-, “fent-se”
literalment en ella a mercè d’una gestació com una mare espera i somnia en el
seu fill entranyat i “gestant-se”. D’un temps a aquesta part m’emociona
entreveure la mare, Maria, “fent” biològicament el seu fillet, brodant un
teixit humà incomparable, tant seu! Què devia sentir quan ja el notava
movent-se, quan el va portar a llum, quan el va tenir per primera vegada entre
els seus braços, bressant-lo amb tot el seu cor de mare novella..? No hi puc
fer més: M’emociona i he de tancar els ulls, perquè aquests no em serveixen per
a res. Les nostres nadales estan musicades amb una tendresa sempre nova, que
ens arriba al cor. Quanta infantesa no amaguen aquestes dolcetes i tendres
cançons!
La
tradició nostrada anomena a Maria com a Mare
de Déu. Altres contrades li diuen Verge. Jo em quedo amb la nostra
tradició. La fa més propera a la nostra cultura. I té l’encant de barrejar la
fe amb les nostres infanteses, ai!
Avui,
litúrgicament és la Solemnitat de la Mare de Déu, per damunt de la concurrència
de ser l’Octava de Nadal, el Dia de la Pau, Cap d’any. Ens en gaudim de que es
posi de relleu la maternitat de la Mare de Déu, sobretot perquè el Vaticà II va
inserir el misteri de Maria en el misteri de l’Església i, per tant, en
la història de la salvació. Els sants Pares (denominació dels escriptors
sobretot dels primers segles del cristianisme) ja dibuixaven a la “nostra” Mare
tant en relació amb el seu fill biològic com a la “generació” dels fills de
Déu, àdhuc de tots els homes. Essent el
tema primordial del Vaticà II el del misteri de l’Església, s’escau ben bé que
Ella sigui la primera del Poble de Déu en la fe. “Maria, mentre aquí baix és
una imatge i un inici de l’Església, mentre no vingui el dia del Senyor,
resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per la Poble de Déu
en marxa”. A continuació, fa un elogi de
les Esglésies Orientals de les quals sabem que tributen el degut amor a la Mare
del Senyor i Salvador. Al qual concorren amb fervor i ardidesa”. Acaba amb una
pregària perquè “intercedeixi prop del seu Fill fins que tots els pobles de la
humanitat, tant els que tenen la sort de dir-se cristians com els que encara
desconeixen el seu Salvador, perquè –diu- tinguin la felicitat
d’aplegar-se amb pau i concòrdia en un
sol Poble de Déu, a glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat”. Acaba,
doncs, el capítol VIII del document sobre el Misteri de l’Església, encomanant-nos
i posant-nos “Sota el vostre mantell ens emparem santa Mare de Déu, escolteu
les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills,
Verge, gloriosa i beneïda”; precisament pregària que prové dels primers anys
del cristianisme.
Vàrem
dir que faríem un comentari del llibret de Leonardo Boff i ho faré molt
sintèticament. Emperò, ja d’entrada em sobte que l’original en portuguès en
lloc de Nadal com comença el títol hi posa “Encarnació : la humanitat i la
jovialitat del nostre Déu. Jo prefereixo la de l’original, perquè em sembla
més en consonància amb la denominació ja emprada al segle Vè. Que fou el de les
grans controvèrsies per afinar més el sentit de la Theotókos. Teològicament i
espiritualment més sucós. Boff ens parlarà de la jovialitat de Déu. Un Déu que
ens alegra, que ens fa sentir emparats i “emmarats”, com a casa i com de casa!
Dues
parts del llibre -que es complementen perquè una és causa de l’altra i
viceversa: Déu té un projecte (Pau en dirà un designi) i és “fer-se home”. El Fill
assumí un home concret, Jesús de Natzaret, un home jueu, d’un temps i una
cultura concretes. Què significa la humanitat de Déu per a nosaltres? Dirà
Boff: “La humanitat de Déu en Jesús significa la presència incondicionada i
irreversible de Déu en el món. Significa el lliurament total i amorós de Déu a
l’home. El Fill és això: la manifestació i concreció del projecte de Déu que
implica, en la vessant temps, assumir l’home, fer-se altre, sense deixar de ser
qui era, en la eternitat. És un misteri del de comunicació. L’home és la
comunicació de Déu a la creació. I Jesús és la comunicació plena de Déu a
l’home. L’encarnació del Fill no es limita a la santa humanitat de Jesús. D’una
manera misteriosa, abasta tots els homes. En el projecte de Déu, cada home ha
estat concebut amb, en, per i per al Fill. Tots som fills en el Fill. Quan Ell
va entrar en la història, va recapitular tots els homes en la seva humanitat.
Així tots som germans de Crist. Cada persona humana representa, en el temps, un
aspecte del Fill etern. Crist té una dimensió còsmica. El Nadal no és la festa
de la nostra història humana; no és una festa privativa dels cristians, sinó
extensiva a tots els homes. En tots i cadascun d’ells el Fill de Déu és
continua fent-se germà nostre”.
El
mateix projecte de Déu de cara a l’home és “fer-se” Déu. Ens posem aquesta
pregunta a nosaltres mateixos. Qui és l’home? Ja hem viscut suficientment per
saber de la nostra petitesa d’una banda i també de la nostra aspiració a la
grandesa d’esperit; una fantasia, una utopia, esdevenir Déu... “L’encarnació
defineix la manera com Déu es fa condescendent amb l’home: Déu respecta tot el
que és humà –naturalesa i història-, excloent el pecat. El voler-ser-home de
Déu possibilita, de fet, el voler-ser-Déu de l’home. Divinitzant l’home, Déu fa
l’home més humà, plenament humà. Humanitzant-se, Déu es fa més
Déu-per-a-nosaltres”. Jesucrist, és l’encontre de Déu i de l’home”. Déu és el
major filàntrop. Déu ha posat en l’home un valor que el traduïm per ser “fet a
imatge i semblança” de Déu. “L’home és una paràbola de Déu. Ell reprodueix a
petita i analògica escala l’efusió i la comunicabilitat de Déu envers l’altre.
L’experiència cristiana dóna testimoni que Déu és amor. L’Amor de Déu no és de
necessitat sinó d’extrema sobreabundància. La humanitat de Jesús és la
humanitat de Déu. En ella es sensibilitza el seu Amor envers els homes. Amor
gratuït, respectuós, enamorat. Jesucrist realitza el projecte de Déu de fer-se
home i, alhora, consuma el projecte de l’home de fer-se Déu”. Aquest intercanvi
meravellós constitueix el misteri de l’encarnació,
misteri de la humanització de Déu i de la
divinització de l’home. Què bé que si escauen aquelles paraules de Pau que
hem sentit aquests dies. Tant de bo ressonessin ben al fons del nostre ésser!:
“Estimats: s’ha manifestat l’amor de Déu que vol salvar tots els homes, i ens
ensenya a viure en aquest món una vida
de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi
feliçment la nostra esperança, que es manifesti
la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si
mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes,
deixar-nos nets i fer de nosaltres un Poble ben seu, apassionat per fer el bé”
(Pau a Titus 2, 11-14)
Solemnitat de la Mare
de Déu, 1 de gener del 2017. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada