Homilia del diumenge 30/08/2015 del P. Josep Mª Balcells

SIGUEU  BONS, SI PODEU

                                               Sigueu bons, per poc que es pugui, em semblaria millor traducció. Frase atribuïda a sant Felip Neri, que va donar peu a una bona pel·lícula sobre la seva  vida i sobre l’acció revolucionària a través de l’anomenat Oratori, una mica com un Ateneu on si desenvolupaven diversitat d’accions, sobretot de cara als infants i al jovent. Amb ell i cia., sempre acompanyat com el flautista d’Hamelín va omplir Roma de música i de somriures. Fou una alenada de l’Esperit, d’una humanitat en plètora. Allí on es trobava Felip hi regnava de seguida el millor bon humor. Nascut a Florència, va portar als carrers de Roma l’aire sorneguer dels florentins, que segons tradició els hi és atribuït. Revolucionà els carrers i els camps dels environs de Roma omplint-los de música i cants i devocions que ell va promoure: per exemple: “La visita a les set basíliques”. Per on passava, sempre acompanyat de la mainada hi floria la primavera; aprofitava qualsevol ocasió per fer-los  catecisme no formal, que en diríem avui. Els seus aires jocosos, en el doble sentit de joc i de gaudi, l’acompanyaven sempre. Els feia cantar, feia música, organitzava jocs i sortides al camp, feia teatre, de tot, amb preclara creativitat, perquè estimava tothom i sabia fer brometes que enriolaven. Precursor de la Bona Vida. Tot menys pecar, els deia somrient. Precursor de tantes activitats que anirien prenent noms ara consagrats: Casal d’estiu, Esplai, Esports, Pelegrinatges. Tot servia per orientar-los cap a Déu. Era un bell exemplar d’homo ludens, un pedagog a l’evangèlica. Deixà petja en Congregacions i en parròquies on l’Oratori era el camp d’acció entre veres i bromes. Si m’ho permeteu ell era el bon olor i perfum de Crist en aquelles rues o “cal.les” que en deien aleshores, precisament en una Roma que era tot menys la ciutat “santa”.

                              

                 Visqué en ple segle XVI. Amb Trento a les espatlles i al cor. Tot el que ennoblia la mainada era objecte de les seves cures i del seu esperit organitzador. Tenia “àngel”, es diria avui, i ho semblava per més esparracat que pogués anar. Un sentit de l’humor que posava en tot el que feia, li feia l’honor. De seguida va crear tradicions i corrien acudits seus despertant somriures i gresca sana.

                                               Em direu, ¿quina relació hi ha entre la meva arrencada potser extemporània i l’orientació de la Litúrgia de la Paraula d’avui? Tota, us responc i passo a fer-ne un comentari. Compteu quantes vegades surt la paraula BO, BONDAT i similars i veureu que la “liaison” és ben clara. Sant Felip Neri fou una persona que irradiava BONDAT de la bona. Roma se’n feia llengües. Un home BO que transpirava BONDAT, excel·lent bon humor, que potser és “el que ens manca a mi” i a tu. Només una cita concisa: ¿Recordeu el títol de l’encíclica del Papa Francesc: “La Joia de l’Evangeli”. Doncs, això. La joia, el gaudi, la felicitat que comporta l’evangeli.

                                               Començo a buscar referències a la BONDAT

      -     En el Cant d’entrada que se sol saltar i substituir per un cant que moltes vegades            no té res a veure amb la litúrgia específica: “Vós sou indulgent i BO, ric en          l’amor per a tothom qui us invoca”.

-          En l’oració de la col·lecta ja fem l’asseveració de que “tot el que és BO ve de Vós”.

-          En el Deuteronomi, Moisès en nom de Déu els dóna els decrets i prescripcions i els reconvé: No afegiu res ni en tragueu res. Dels salms hi afegeixo jo: “Són camins de BONDAT els del Senyor”. “Si ho feu així tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents”. ¿Què vol dir això sinó que la BONDAT i l’Amor s’abraçaran? O bé allò que em repetit com a entrada-tornada del salm responsorial per tres diumenges seguits: “Tasteu i veureu que n’és de BO el  Senyor”.

-          En el salm responsorial d’avui se’ns especifica què és la BONDAT , dit a la manera pròpia del salm 14: “Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra? I va explicitant com un esdevé Bo de Bo: el qui obra honradament; practica la justícia; diu la veritat tal com la pensa; quan parla no escampa calúmnies; mai no fa mal al proïsme, ni carrega a ningú res infamant, etc. En resum: “La BONDAT i l’Amor del Senyor duren per sempre, duren per sempre”

                                               Després Jaume torna a la idea bàsica de la litúrgia d’avui: “Tot el que rebem de BO, tot do perfecte, baixa del Pare dels estels” Acolliu la paraula plantada en vosaltres”. (Quina expressió tan bonica: “Déu planta llavors de BONDAT al cor de tothom; i ja s’insinua el què ens dirà després a l’evangeli: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats i us guardeu nets de la malícia del món”.

                                               “Fets néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat”. Això pertany a l’aclamació abans de l’evangeli, amb l’Al·leluia.

                                               Entrem ben orientats a la lliçó de l’evangeli: Els fariseus (nets per fora... recordeu com acaba la frase de Jesús, recriminant-los, dita en un altre context) Se li retreu a ell com a Mestre que alguns del seus deixebles menjaven  amb les mans, no brutes, sinó –figureu-vos l’expressió: ¡impures!, trencant el ritual, la tradició-. La higiene es descobreix segles després. Ara hi ha en joc altres conceptes. Moltes tradicions, moltes pràctiques que obrien a la rutina les purificacions, tal i com havien transmès de part dels ancians.

                                               Jesús entra a fons en el que és la BONDAT. Demana que se l’interpreti degudament el què els dirà, que és ben fort: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no el contamina”: no hi ha coses i menges impures. Se sent com a soroll de fons: vasos, gerros, atuells... És des de dins,  és a dir, des del cor de l’home que surt la contaminació. I hi posa una llista que resta oberta i a la qual hi podríem posar allò que ens surt com a flatulència, com a mals olors. ¡Contaminació!, expressió ben significativa. Enverinem l’ambient. No sols som dolents, sinó que emmetzinem l’ambient i mai sabrem fins on arriben les conseqüències del que exhalem. Fem pudor que arriba als altres, i tant... Acabem bé: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu i el faran veure en els seus capteniments. Perfum o pudor. Contaminacions morals. Són Maldats contraposades a Bondats. Moralina, per dir-ho a l’antiga: Des-contaminem els nostres cors, fem bogada sovint, no fem mala olor. Ja deia Jesús que quan dejunem posem-nos colònia i perfums. Cor net i endavant!

                                               Ens cal invocar avui el sant de la gresca evangèlica, Sant Felip Neri; i si un dia anem a Roma no deixem de passar per la Chiesa Nova que fou quarter de la santa BONHOMIA que podria ser ben bé coetani nostre avui que no riem pas gaire i que més aviat hi ha terrabastalls cinèfils i televisius que ens malegen el cor i que ens creen addiccions al despropòsit i que contaminen les nostres llars i els nostres carrers. ¡Els ulls en contradicció amb la boca! Les al·lusions a Sant Francesc i a Santa Teresa no estan de més; tot el contrari. Més riure, més somriure, més BONDAT en la mirada i en les nostres empaties. Recordo el que diu Francesc: “encara és possible la “tendresa”. També des de dins podem i han de sortir les BONDATS. Doneu-me un home o dona BONS  i no necessito res més. A descontaminar, a descontaminar. Rentem el cor i la llengua, fem cara riallera. “Apa, somriu que Déu t’estima” Gràcies, Francesc, amic per sempre. Amén

                        Diumenge XXII de durant l’any, 30 d’agost del 2015.  Sabadell