Poc
ens podíem pensar que aquest text de Joan (tot el capítol sisè), que es fa més
dens per moments i que suposa una revelació in crescendo de la persona de
Jesús, poc ens podíem pensar –dic- que acabaria amb una “gran ruptura” entre
els deixebles de Jesús. Jesús, en efecte, a través dels darrers diumenges ens
ha portat com de la mà a la revelació progressiva i total de la seva persona.
viu,
i Jo visc gràcies al Pare;
igualment, els qui em mengeu a mi, viureu
gràcies a mi”. I afegeix com a comble per destacar que ha anat a un nivell i
terreny que només per fe, i fe resolutiva es pot admetre la gran afirmació. Ho
confirma per l’estupor que suscita i l’escàndol que promou. Ho reafirma amb la
contundència que brolla d’aquestes expressions habituals en ell quan en moments
clau de la seva vida o “revelacions” concretes que determinativament usa: “Us
ho dic amb tota veritat”: Si no mengeu la meva carn (persona) i no beveu la
meva sang (la vida lliurada amb el sacrifici últim; ara velada...) no podeu
tenir vida eterna... i jo el ressuscitaré el darrer dia”. Això és massa; ¿podem
pensar que Jesús s’ha excedit en avançar aquestes revelacions..? Recordeu que
l’escena aquí reportada tenia com a punt de mira i audiència pròpiament els jueus,
és a dir, la plana major de les autoritats religioses, que sempre estan sotjant
el què diu i fa el Mestre per tenir arguments en la seva contra. Murmuren entre
ells i avancen un ¡com s’ho pot fer,
aquest! (noteu el sentit despectiu en “aquest”, dirigit al Mestre). No hi
entren; no hi poden entrar de cap de les maneres. Estan presos per la seva
ideologia, pel sentir comú del seu poble. Els prejudicis els tanquen a
qualsevol novetat no regulada per les normes i costums establers d’anys i anys.
Callen i desapareixen d’escena, com era de preveure. Només podrien sospitar-ho
tan sols si estiguessin oberts al do de la fe que el Pare no nega a ningú, si
va amb obertura de cor. No faran ara, com més tard, un enfrontament radical. No
és encara l’hora... ja vindrà més tard i de forma tràgica. Tot és fruit
d’estratègia!
Però
encara hi ha més, com es de constatar en aquest evangeli que agafa uns tons de
tragèdia com veurem a continuació. Comença “la gran ruptura” dels deixebles,
d’aquells que havia alliçonat al llarg del seguiment de l’itinerari missioner
del Mestre, en què proposava el Regne del seu Pare. ¡L’abandonen! Ho diu
l’evangeli explícitament i reiterada de molts
dels qui l’havien seguit fins aleshores... No són precisament els “jueus”, sinó
els seus mateixos seguidors. Diu també, sense amagar el “desfalc”, que foren
molts els que el deixaren... ¡Havia de ser tan dolorós per a Jesús aquesta desfeta
d’entre els seus “deixebles”! Tot i conèixer el cor de cada cadascú d’ells, no
deixa de ser com una “derrota” de Jesús, veure com el deixen i no el reconeixen
com a Mestre i Messies, segons els ho havia revelat al llarg de tantes
paràboles, de tants fets extraordinaris. Es trencava de cop la possible
intimitat amb Ell. Abans de la
consumació de la “desfeta”, encara els dirà: “¿”Què direu si veieu que el Fill
de l’home puja on era abans?”. I afegeix contraposant l’Esperit, amb majúscula,
a la carn, és a dir, la Fe en contraposició al coneixement i visió només a ras
d’allò material. Aquesta visió carnal, només a ulls superficials, no serveix de
res, en front de l’Esperit. Es posa de manifest la incapacitat d’entrar en el
misteri del Déu humanat. “Les paraules” (revelacions) que us acabo de fer són
determinants per a conèixer més a fons qui és qui us parla, “aquestes paraules són
Esperit i són Vida”. La porta d’entrada per veure i viure a un nivell
incomparable, és la Fe que alguns de vosaltres no teniu. Per això reafirma “que
ningú pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do (de la Fe). Ho diu
dels qui l’havien seguit fins aleshores, amb una gran recança al cor.
Repeteix
Joan, com a compartint el cor immensament adolorit, allò que havia dit al
començament: “després d’aquell moment, molts
dels qui l’havien seguit fins
aleshores l’abandonaren i ja no anaven amb Ell. ¡Tanta devia ser la
decepció de Jesús que es dirigeix als “dotze” i els fa la pregunta punyent!: ¿Vosaltres-també-em-voleu-deixar?
Quina tristesa no suposa aquesta pregunta amb aquest “també”.
Respon
Pere: Senyor (afirmació de Fe!), ¿a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de
vida eterna”. Proclamació de fe en les paraules i, en conseqüència, en la persona. La fe posa en
clar que per a ells no hi ha cap alternativa. I encara diu més Pere: “Nosaltres
hem “cregut” (cosa que no han fet els altres, jueus i deixebles fins aleshores)
i “sabem” que sou el Sant de Déu”.
En
la resposta de Pere en nom dels dotze hi ha continguda una gran proclamació de
Fe. Avui, nosaltres, hauríem de posar tot el cor, tot el nostre sentiment, tota
la nostra pleníssima confiança en Jesucrist i en les seves propostes, en fer una esplendorosa proclamació-aclamació de
la nostra FE ,
tot i sabent que és petita com un gra de mostassa i que hem de demanar al
Senyor que ens l’afermi i la consolidi perquè la Fe és la porta de conèixer i
estimar Jesús, endinsant-nos en el seu misteri i en el nostre i sense ignorar
que la fe ateny la persona en totes les seves perspectives i és com una
irradiació que va més enllà de nosaltres. Creure és estimar, creure és esperar,
creure és la base de tot l’evangeli. Aterro amb el papa Francesc: “L’evangeli
ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb
la seva presència física que interpel·la amb el seu dolor i les seves
reclamacions, amb la seva joia que s’encomana en un constant cos a cos. La veritable Fe en el
Fill de Déu fet carn és inseparable del do de sí mateix, de la pertinença a la
comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de
Déu, en la seva encarnació, ens
convida a la revolució de la tendresa” Aquí carn és sinònim d’humanitat en el
sentit més dens.
Francesc
anirà sembrant al llarg de la seva invitació a tenir cura de la casa comuna, a
nosaltres els cristians, homes i dones de Fe a fer nostres les seves crides a
trobar el sentit humà i diví de tot el creat. Així anirà desgranant els secrets
de l’evangeli fent-nos cocreadors de tot el que Déu ha creat per amor i només
per amor. Sintetitza bona part dels seus pensaments en diversos capítols que
acaben així:
- No ens deixem robar l’entusiasme missioner.
- No ens deixem robar la joia evangelitzadora.
- No ens deixem robar l’esperança.
- No ens deixem robar la comunitat.
- No ens deixem robar l’Evangeli.
- No ens deixem robar l’ideal de l’amor fratern.
- No ens deixem robar la força missionera.
“Jo
crec en Vós, bon Déu, / jo crec en Vós, / vivent misteriós / ben a prop meu. /
Si el dubte algun cop ve / feu-me fort en la Fe. / Jo crec en Vós, bon Déu, /
jo crec en Vós.
Diumenge
XXI de durant l’any, 23 d’agost del 2015.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada