UN PAS
MÉS, ENDINS
A la sinagoga de Cafarnaum,
entre la gent que “buscava” Jesús i que demanava senyals, és a dir miracles,
per a satisfer les seves necessitats quotidianes, simbolitzades en el pa que,
meravellats, varen veure com es multiplicava a les mans del Mestre i que havien distribuït els deixebles més
propers, ja varen ser il·lustrats de que no fou Moisès qui els va donar el pa
baixat del cel, sinó el nou Moisès, és a dir, el mateix Jesús. Acaba aquest
diàleg després de manifestar, encara en la mateixa línia que els havia portat a
anar en recerca de Jesús: “Senyor, doneu-nos sempre aquest pa”, amb l’afirmació
desconcertant per a ells del que els respon Jesús: “Jo sóc el pa que dóna la
vida, afegint-hi “els qui venen a mi no
passaran fam, els qui creuen en mi no
tindran mai set”. No han entès res,
sempre cercant avantatges materials. Anirem de desconcert en desconcert...
Jesús, ho vàrem dir, alça el to en la resposta. Queden
atrapats en els seus desigs materials; no saben alçar el cor, en són presoners.
Malaguanyats!
Ara, en aquest evangeli,
continuació del del diumenge anterior, ara surten en escena i es converteixen
en coprotagonistes, noteu bé, els jueus
(els del sistema, per dir-ho en paraules d’ara). Per a Joan aquests són
els que protagonitzaran a cada escena nova la confrontació que in crescendo el
portaran a Jesús –no acceptat, per no reconegut, com es presentarà cada vegada
amb més profunditat- i que requerirà una fe per a la qual no estan preparats,
massa agafats com estan en la mentalitat pròpia del poble jueu, que se sent
privilegiat perquè Déu els ha parlat de moltes maneres i que no podien sospitar
de cap manera que ara era el mateix Fill de Déu que encarnant-se es converteix en Paraula divina..
Es troben ben perduts
ja en l’afirmació amb que fineix el diumenge passat. Sorgeix entre ells la
discussió, el dubte; més, la consideració de blasfèmia de que no pot ser ni tan
sols el Messies, el consideren un farsant o un boig, atribuint-se prerrogatives
divines i, estant discutint entre ells, Jesús els invitarà a donar àdhuc un pas
més, endins. Comença així, posant-los en evidència quan li surten, dient-li:
“¿Com és possible que digui això, si d’Ell en coneixem tota la seva família? I
ara ens surt amb això de que és el pa baixat del cel! ¡Quan lluny
estaven de sospitar qui era Jesús i què vol dir que és Pa. (ho poso en
majúscula perquè som també nosaltres qui estem en el rerefons d’aquesta escena
que és de revelació; entenedora per a nosaltres que hauria de ser, creients com
som, i fora de la comprensió dels oients de l’evangeli proclamat avui). No els
ho podem recriminar a ells, però sí a nosaltres que ja hem donat els dos passos
que deia Jesús: “venir a Mi i creure en Mi”. ¡Quan lluny es trobaven de tenir
ulls i cor per admetre l’Encarnació!
Cosa inaudita, àdhuc blasfema, per a l’ortodòxia jueva..
Jesús dóna un pas més
de revelació en relació a la seva persona: respon a l’afirmació de que és Ell,
només Ell, la seva persona, qui ha baixat del cel i és l’únic Pa que dóna vida
i vida continuadament i per sempre. ¿Què podien entendre de tot el que deia
Jesús en el discurs o revelació de que Ell és el qui el Pare que viu i, més, que
és font de la Vida i ha enviat el seu Fill que ens dóna la seva Vida i ens transmet
la revelació d’un misteri com no n’havien vist i oït mai. Sempre posarà com a
tràmit la FE que ens la dóna el mateix Pare. “Tots seran ensenyats pel Pare”.
Tots els qui acullen el seu ensenyament a través de la Paraula feta “carn”,
feta home, tots aquests que són els “aprenents” del Pare, aquests aniran a
Jesús Mestre del Cel, perquè l’únic que ha vist el Pare és Ell, i hi afegirà en
una altra ocasió “i aquells a qui el Fill els ho voldrà “revelar”. A partir
d’aquí s’obren perspectives noves, inaudites, úniques... Som nosaltres,
aquests!
Anar a Jesús vol dir
deixar-se portar cap a Ell (recordeu allò que ens deia l’altre diumenge: “Busqueu”
sense prejudicis, ni obcecadament, “i trobareu”) Jesús es deixa trobar. Diu el
papa Francesc: “A qui s’arrisca, sigui
qui sigui, a anar amb cor obert a Jesús, “quan algú fa un petit pas cap a
Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts”.
Els jueus no escolten, contrasten amb els seus dogmes, amb les seves lliçons
apreses, no poden anar més enllà de qualsevol expectativa nova. Naturalment, no
podran entendre la novetat del que diu Jesús: tenen una paret que impedeix
escoltar, només raonen a través de la seva tradició. “Ningú no pot venir a Mi
si el Pare no l’atreu”. És a dir: si no es deixa atreure, perquè Déu-Pare, en
Jesús, està sempre obert a acollir tothom. Veient-lo a Ell podem veure el
mateix Pare, que per això ha vingut: per aplegar en un sol poble nou,
tan vast com la mateixa humanitat. Després fa la gran afirmació: “Us ho dic amb
tota veritat: Els qui creuen tenen
Vida Eterna. JO SÓC EL PA VIU QUE DÓNA LA VIDA”. Contraposa el pa baixat del cel, el dels pares, i el que dóna
Ell a través de la fe, que és ella mateixa un do baixat del cel. Ara amb el Nou
Pa s’obre un nou Èxode amb el nou Moisès que és l’Emissari, l’Enviat de Déu
Pare, Ell en persona, serà l’”aliment de vida eterna” “Jesús diu: Jo sóc el Pa
que del cel ha davallat: el qui mengi d’aquest pa, romandrà en el meu amor”.
Aquesta és la novetat d’aquest diumenge: El pa que davalla del cel és el mateix
Jesús “vivent i misteriós”.
Tinc la sensació de
que el de menys són els interlocutors de l’evangeli i tinc, més que sospita, la
sensació de que ens parla a nosaltres els que llegeixin o sentin, del temps i
llocs que siguin. És la novetat de l’evangeli de Joan que és sempre nou, on i
amb qui sigui. Sabem que tot l’evangeli de Joan recerca la professió admirada de
fe en Jesús. Aquest evangeli a diferència del altres, els anomenats sinòptics,
més que una narració de fets el que pretén és que nosaltres, prefigurats en els
deixebles de la comunitat de Joan, estiguem promptes a donar una adhesió plena,
tant com sapiguem donar-la, bo i sabent que en definitiva és Déu Pare qui ens
obre el cor per donar cabuda a la FE, sabent que és Jesús a qui donem
assentiment i -tastant-lo- així veurem “què
n’és de bo el Senyor”. Ell és PA que es dóna amb tota la seva Persona. Sempre
ens deixa amb el cor sedejant un i altre encontres nous, perquè cadascun d’ells
és aliment de vida eterna, però viscuda en la quotidianitat. Pare ,
Fill i Esperit Sant sadollen el nostre desig d’anar més endins, de descobrir
noves interioritats del cor de Jesús, on hi és present el Pare i l’Esperit
Sant. Ara potser és el moment precís de fer menció de la Carta als efesis, que
ens acompanya tots aquests diumenges. “No entristiu l’Esperit Sant, del que
se’ns ha dit que és beguda també: Estem “marcats”, tatuats per dins per tal “de
reconèixer-nos el dia de la redempció final. Lluny de vosaltres tot malhumor,
mal geni, crits, injuries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i
compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en
Crist”. Aquests són els fruits de la nostra adhesió de fe i de seguiment de
Crist. Així podem contrastar si les nostres eucaristies són el ver aliment de
la nostra vida i espiritualitat.
Deixem que
sigui Pau qui arrodoneixi aquest evangeli de Jesús, ver aliment de Vida Eterna:
“Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare. Viviu estimant com el Crist
ens estimà”. I prenent peu de la col·lecta: “Feu que creixi sempre en els
nostres cors l’esperit de fills que heu volgut donar-nos, a fi que un dia
meresquem (per do) d’entrar en l’heretatge promès”.
A posta he
deixat l’última afirmació de l’evangeli d’avui, perquè serà objecte de la
presentació d’un “més encara” amb
que enllaçarà les descobertes d’avui amb les més endinsades del diumenge
vinent. De pas en pas potser arribarem
al nucli eucarístic i evangèlic de la nostra vida i espiritualitat. Per tant,
altra vegada us diem: Continuarà...
Diumenge XIX de durant l’any, 9
d’agost del 2015 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada