dilluns, 2 de març del 2015

Homilia del diumenge 01/03/2015 del P. Josep Mª Balcells

ESCOLTEU-LO

                                               Tots els evangelis sinòptics destaquen en la veu del Pare, en el passatge de la Transfiguració, aquesta invitació,després de proclamar solemnement: “Aquest és el meu fill, el meu estimat: escolteu-lo. Això té les seves arrels en el Deuteronomi, on se’ns diu que amb el temps Déu suscitarà un profeta que parlarà en nom de Déu. Al peu del Sinaí Déu es va manifestar en un context d’esglai: foc, fum, llampecs, ecisament perquè l’escoltessin des de la por i així  l’obeïssin pel temor, fins al punt que digueren a Moisés, que fos ell i no Déu directament, qui els parlés, a fi d’evitar una manifestació tan clamorosa i terrible... Després, Malaquies torna a vaticinar que Déu faria sorgir un Profeta gran, que identificaven amb Elies, que havia de convertir el poble amb la seva predicació, abans del dia final.

                                               Aquí, Déu u i tri es presenta amb la benvolença i proximitat pròpia del NT, del Déu Pare de Jesucrist. No veuran Déu en els elements tel·lúrics desencadenats, sinó amb una placidesa, un trobar-s’hi tan bé, tal que no és estrany que el sempre espontani Pere parli de fer-hi tres cabanes, perquè perduri l’esclat de la presència gloriosa de Jesús, el Profeta singular del NT., acompanyat dels grans representants  -i profetes també- que engloben en les seves figures tota l’Aliança dels temps fundacionals del poble de Déu. Conjunció de tota la Llei i els Profetes com sintetitzaven tan adequadament la història de la predilecció de Déu per al seu Poble. Eren els acompanyants en la visió de Jesús, glorificat “avant-la-lettre”, davant els ulls meravellats dels deixebles que representen els dotze i que ens ho han tramès ara a nosaltres... Som transfigurats en la transfiguració del Crist. No en dubtem pas!

                                               Les paraules fonamentals d’aquest passatge són com la ratificació de la Paternitat de Déu Pare envers Jesús, identificant-lo com al Profeta definitiu que ens parlarà com a “camí, veritat i vida”, que -en donar-nos-el- ens ha fet participants de la seva divinitat. Sorpresos, no acaben d’entendre tot el procés vital de Jesús que incloïa la passió, la mort i la resurrecció. Ho acabaran d’entendre, passats fets, després de l’ajut de l’Esperit Sant que els portarà a la veritat plena. Escolteu-lo, com una conseqüència d’haver proclamat la seva identitat de Fill del Pare. D’aquí que es presenti Jesús com La Paraula definitiva del Pare que ens ensenyarà qui és Déu, com actua en la vida de tots els homes, i què demana de cadascú de nosaltres, ara i aquí.

                                               L’expressió escolteu-lo vol dir obeir-lo en el sentit etimològic de la paraula: “ob audiens: oir-lo profundament”. Recordeu aquelles confessions d’Agustí: “Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa”.   La Paraula, en els Fets del Apòstols, narrant els començaments de la missió dels apòstols pren forma de personalització i diu que s’escampava arreu: “Tots eren constants a escoltar els ensenyaments dels apòstols i a viure en comunió fraterna”. “Cada dia al temple i a les cases no paraven d’ensenyar i d’anunciar la bona nova que Jesús és el Messies”. “Els qui s’havien dispersat van anar per tot arreu anunciant la bona nova de la Paraula”. “Pere i Joan després d’haver donat testimoni i d’anunciar la Paraula del Senyor, se'n van tornar a Jerusalem, tot anunciant la bona nova a molts pobles de Samaria”. “La paraula de Déu s’anava estenent i escampant; el nombre dels deixebles creixia molt a Jerusalem”. “Així la Paraula del Senyor s’anava estenent  i consolidant  de manera poderosa.

                                               L’expressió escolteu-lo té una llarga tradició bíblica que ve des de les mateixes pàgines del Gènesi, que en la figura d’Abraham l’obediència al requeriment de part de Déu de sacrificar el fill, el de la promesa, contra l’aparent lògica humana, la seva fidelitat li mereix de ser anomenat “Pare en la fe”. Avui se’ns fa gairebé impossible aquest trencament interior d’un, per altra part, gran amic de Déu, que el fa assimilable, per bé que de lluny, a la conversa de Jesús amb els dos representants de tot l’AT que parlen del que va anunciar poc abans de la transfiguració, de que havia de morir, cosa que no van entendre i que els costà d’assimilar-la, com avui, sense anar més lluny, no ho acabem d’entendre com no entenem allò que ens va dir a continuació de l’anunci de que “Cal que el Fil de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar”. Això ara va per a nosaltres: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi”. En baixar del Tabor els va dir que no diguessin res del que havien vist fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”. Encara més:  “Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de “ressuscitar d’entre els morts”. Estem entrebancats amb la passió i mort de Crist. No entenem que el Pare doni aquesta missió de reconciliació que porti el seu Fill estimat fins a l’extrem de morir en creu. Jesús com a Home va “escoltar-obeir, lliurant-se “voluntariament” a la ignomínia de la passió i mort. Ell sabia que acabaria tot plegat en la resurrecció. La Vida per Amor guanyaria a la mort, seva i nostra, i propiciaria una reconciliació total entre Déu i nosaltres. Per això diem després de la consagració: “Misteri de la fe”. Per això amb Fe responem: “Anunciem (és una aclamació!) la vostra mort; confessem la vostra resurrecció (és un acte de fe explícita!); esperem (la fe es recolza en l’esperança i l’amor!) el vostre retorn (quan el Regne de Déu arribarà a plenitud participada per tots nosaltres!); i acabem amb l’expressió plenament joiosa de les tres virtuts teologals: Senyor Jesús! En l’Eucaristia es dóna la més alta confirmació de l’escolta i resposta a la Paraula de Vida Eterna.

                                               La repetida invitació a escoltar Jesús ho viu Pau així: tot el que ell sap i ensenya prové inicialment del camí de Damasc, on Crist glorificat se li mostra com Transfigurat, on ha escoltat paraules que són inefables i que marcaran la seva vida per sempre; i s’identifica amb el model que heu rebut com diu Pere i  porta Pau a dir-nos aquest absolut: “Si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Ell que va entregar el seu Fill per tots nosaltres, ¿Com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill?”. Lligueu les tres lectures i veureu com se’ns esclareix el misteri de Jesús a partir d’una confiança, d’un abandó, d’un descansar en Déu, que no ens eludeix de saber enquadrar els sofriments del viure i conviure nostres, en el pla redemptor de Déu en el Crist Total. Ja de bon principi de la Quaresma-Pasqua hem de saber-nos ressituar en el pla d’un món nou i una terra nova, on regnin l’amor joiós de saber que tot, àdhuc allò que ens és contrari al benestar material, té valor de redempció. Jesús no va buscar la passió i mort, se les va trobar, executant el projecte de Déu d’aconseguir-nos una vida plena i amb el màxim de sentit i per tant amb una joia de fons inefable com totes les experiències vitals que tenen profunditat humana i divina.

                                               Escoltar la veu amorosa de Déu en els esdeveniments quotidians, en la lectura de la saviesa dels evangelis, en l’escolta dels nostres germans en les seves cuites i necessitats. Escoltar les invitacions internes de la nostra consciència de deixebles del nostre Mestre i Educador que ens portarà de maduresa en maduresa a lliurar el nostre ésser i el nostre obrar en sintonia amb la vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist, a qui sigui donada la glòria, lloança, agraïment per sempre...

                                               Digué Jesús en una expressió que devia sobtar els que l’escoltaven: “Aquí fora hi ha la teva mare i els teus germans que et volen veure. Ell els respongué: “la meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen”. Tot amb tot, no és fàcil escoltar de veritat la Paraula de Déu, no com a paraula d’home. Ja ho adverteix Jesús en moltes i moltes ocasions: “qui tingui oïdes per escoltar que escolti”. Moltes paràboles acaben enigmàticament deixant entendre que cadascú segons actituds podrà escoltar amb un diferent rendiment: al 30, al 50 o al 100 per cent en la paràbola-clau del Sembrador. Saber escoltar és un art, ja a nivell humà (un bon llibre d’en Torralba ho desentranya), ¿com no ho serà a nivell evangèlic? Cal ensinistrar-s’hi. Cal escoltar amb el cor, posar-s’hi de ple. És el que més necessitem tots plegats. Cal oblidar-se d’un mateix per estar només per a l’altre. Cal escoltar més enllà de les paraules, aquestes van sempre ungides de sentiments i d’emotivitat. Si no escoltem així, l’altre ho percebrà, només veient l’atenció d’oïda i sense l’atenció cordial. Fer-ho i fer-ho bé, ens enriquirà tant o més del que l’enriquirà a l’altre. A Jesús cal escoltar-lo des de molt endins, com més endins millor. Un escoltar que no porti el goig i la pau tant a qui és escoltat com a qui escolta, no és més que ficció, que voler quedar bé. Tots tenim necessitat d’escoltar “empàticament” i també de ser escoltats. En això es comprova la maduresa de la persona. Hi ha comunicació verbal i no verbal (signes exteriors que donin seguretat que ho fem de cor, sense prejutjar ni voler aconsellar, senzillament fer-nos-en ressò del que ens diguin. A voltes només amb moviments gairebé aparentment imperceptibles, però que el que desitja ser escoltat ho capta, poder comunicar el què pensa, el què sent, el què el turmenta o bé el què el fa estremir de goig i vol compartir-ho. Si no hi ha estimació de per mig, és inútil de fer-ho, més aviat un se sent traït en el seu estar, on sempre hi juga un paper fonamental les emocions. El parlar neutre no és comunicació de veritat.

                                               Cal prestar atenció a la Paraula de Déu com si ens parlés directament Jesús en persona. Cal passar de la paraula escrita a la Paraula oïda, escoltada amb el timbre de veu, si poguéssim. Com dos amics, com dues persones que s’estimen, que es comuniquen de prop a prop, on la presència activa ja és un parlar dolç i amable. Avui no sabem concentrar-nos, no sabem fer el buit en el cor i en la ment. L’atenció són atencions, o no són res. Per comunicar-se no calen paraules a vegades, només ser-hi, estar-hi, estar oberts a l’altre, a l’Altre. La fe que és confiança, que és estimació, que és voler estar a disposició per atendre’l de cor això és escoltar de veritat.

                                               Tot això i més que sabreu dir vosaltres em porta directament a la definició d’amor que ens dóna Fromm: estimar no és donar solament, és donar-se i en el mateix donar-se hi ha graus de qualitat, amb l’aspiració de que es vagin pujant graons de sinceritat, de simplicitat, d’entrega. Diu Fromm en l’Art d’estimar: “L’esfera  més important de donar no és, tot i això, la de les coses materials, sinó que radica en el camp específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, la cosa més preciosa que té, de la seva pròpia vida. No significa necessàriament que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions del que hi ha viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre. Donar ja és fonamentalment una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa en l’altra persona, i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han creat. Tot depèn de l’assoliment d’una orientació altruista, positiva (ell en diu productiva, en la seva terminologia). En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per a confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa. A part de donar, el caràcter actiu de l’amor esdevé evident pel fet que implica sempre uns certs elements bàsics, comuns a totes les formes de l’amor: tenir cura, responsabilitat, respecte i coneixement.

                                               Hem passat de l’art d’escoltar a l’art d’estimar. En realitat són el mateix. Hem passat de saber escoltar els altres a saber escoltar Jesús. És el secret per anar endavant en el camí de la Quaresma-Pasqua. Hem entès la lliçó del camí quaresmal! Coratge i endavant! Això vol dir convertiu-vos a Déu i als germans.


                                   Diumenge II de Quaresma, 1 de març de 2015. Sabadell