ESCOLTEU-LO
Tots
els evangelis sinòptics destaquen en la veu del Pare, en el passatge de la
Transfiguració, aquesta invitació,després de proclamar solemnement:
“Aquest és el meu fill, el meu estimat: escolteu-lo.
Això té les seves arrels en el Deuteronomi, on se’ns diu que amb el temps Déu
suscitarà un profeta que parlarà en nom de Déu. Al peu del Sinaí Déu es va
manifestar en un context d’esglai: foc, fum, llampecs, ecisament perquè
l’escoltessin des de la por i així
l’obeïssin pel temor, fins al punt que digueren a Moisés, que fos ell i
no Déu directament, qui els parlés, a fi d’evitar una manifestació tan
clamorosa i terrible... Després, Malaquies torna a vaticinar que Déu faria
sorgir un Profeta gran, que identificaven amb Elies, que havia de convertir el
poble amb la seva predicació, abans del dia final.
Aquí,
Déu u i tri es presenta amb la benvolença i proximitat pròpia del NT, del Déu
Pare de Jesucrist. No veuran Déu en els elements tel·lúrics desencadenats, sinó
amb una placidesa, un trobar-s’hi tan bé, tal que no és estrany que el sempre
espontani Pere parli de fer-hi tres cabanes, perquè perduri l’esclat de la
presència gloriosa de Jesús, el Profeta singular del NT., acompanyat dels grans
representants -i profetes també- que
engloben en les seves figures tota l’Aliança dels temps fundacionals del poble
de Déu. Conjunció de tota la Llei i els Profetes com sintetitzaven tan
adequadament la història de la predilecció de Déu per al seu Poble. Eren els
acompanyants en la visió de Jesús, glorificat “avant-la-lettre”, davant els
ulls meravellats dels deixebles que representen els dotze i que ens ho han
tramès ara a nosaltres... Som transfigurats en la transfiguració del Crist. No
en dubtem pas!
Les
paraules fonamentals d’aquest passatge són com la ratificació de la Paternitat
de Déu Pare envers Jesús, identificant-lo com al Profeta definitiu que ens
parlarà com a “camí, veritat i vida”, que -en donar-nos-el- ens ha fet
participants de la seva divinitat. Sorpresos, no acaben d’entendre tot el procés
vital de Jesús que incloïa la passió, la mort i la resurrecció. Ho
acabaran d’entendre, passats fets, després de l’ajut de l’Esperit Sant que els
portarà a la veritat plena. Escolteu-lo,
com una conseqüència d’haver proclamat la seva identitat de Fill del Pare.
D’aquí que es presenti
Jesús com La Paraula
definitiva del Pare que ens ensenyarà qui és Déu, com actua en la vida de tots
els homes, i què demana de cadascú de nosaltres, ara i aquí.
L’expressió
escolteu-lo vol dir obeir-lo en el
sentit etimològic de la paraula: “ob audiens: oir-lo profundament”. Recordeu
aquelles confessions d’Agustí: “Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la
meva sordesa”. La Paraula, en els Fets del Apòstols, narrant
els començaments de la missió dels apòstols pren forma de personalització i diu
que s’escampava arreu: “Tots eren constants a escoltar els ensenyaments dels
apòstols i a viure en comunió fraterna”. “Cada dia al temple i a les cases no
paraven d’ensenyar i d’anunciar la bona nova que Jesús és el Messies”. “Els qui
s’havien dispersat van anar per tot arreu anunciant la bona nova de la
Paraula”. “Pere i Joan després d’haver donat testimoni i d’anunciar la Paraula
del Senyor, se'n van tornar a Jerusalem, tot anunciant la bona nova a molts
pobles de Samaria”. “La paraula de Déu s’anava estenent i escampant; el nombre
dels deixebles creixia molt a Jerusalem”. “Així la Paraula del Senyor s’anava
estenent i consolidant de manera poderosa.
L’expressió
escolteu-lo té una llarga tradició
bíblica que ve des de les mateixes pàgines del Gènesi, que en la figura
d’Abraham l’obediència al requeriment de part de Déu de sacrificar el fill, el
de la promesa, contra l’aparent lògica humana, la seva fidelitat li mereix de
ser anomenat “Pare en la fe”. Avui se’ns fa gairebé impossible aquest
trencament interior d’un, per altra part, gran amic de Déu, que el fa
assimilable, per bé que de lluny, a la conversa de Jesús amb els dos
representants de tot l’AT que parlen del que va anunciar poc abans de la
transfiguració, de que havia de morir, cosa que no van entendre i que els costà
d’assimilar-la, com avui, sense anar més lluny, no ho acabem d’entendre com no
entenem allò que ens va dir a continuació de l’anunci de que “Cal que el Fil de
l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la llei
l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar”.
Això ara va per a nosaltres: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si
mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi”. En baixar
del Tabor els va dir que no diguessin res del que havien vist fins després que
el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”. Encara més: “Ells retingueren aquestes paraules, però
discutien entre ells què volia dir això de “ressuscitar d’entre els morts”.
Estem entrebancats amb la passió i mort de Crist. No entenem que el Pare doni
aquesta missió de reconciliació que porti el seu Fill estimat fins a l’extrem
de morir en creu. Jesús com
a Home va “escoltar-obeir, lliurant-se “voluntariament” a la ignomínia de la
passió i mort. Ell sabia que acabaria tot plegat en la resurrecció. La
Vida
La
repetida invitació a escoltar Jesús ho viu Pau així: tot el que ell sap i
ensenya prové inicialment del camí de Damasc, on Crist glorificat se li mostra
com Transfigurat, on ha escoltat paraules que són inefables i que marcaran la
seva vida per sempre; i s’identifica amb el model que heu rebut com diu Pere i porta Pau a dir-nos aquest absolut: “Si tenim
Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Ell que va entregar el seu Fill per
tots nosaltres, ¿Com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el
seu Fill?”. Lligueu les tres lectures i veureu com se’ns esclareix el misteri de Jesús a partir d’una
confiança, d’un abandó, d’un descansar en Déu, que no ens eludeix de saber
enquadrar els sofriments del viure i conviure nostres, en el pla redemptor de Déu en el
Crist Total. Ja de bon principi de la Quaresma-Pasqua hem de saber-nos ressituar
en el pla d’un
món nou i una terra nova, on regnin l’amor joiós de saber que tot, àdhuc allò
que ens és contrari al benestar material, té valor de redempció. Jesús no va
buscar la passió i mort, se les va trobar, executant el projecte de Déu d’aconseguir-nos una vida plena i amb el màxim de
sentit i per tant amb una joia de fons inefable com totes les experiències
vitals que tenen profunditat humana i divina.
Escoltar
la veu amorosa de Déu en els esdeveniments quotidians, en la lectura de la
saviesa dels evangelis, en l’escolta dels nostres germans en les seves cuites i
necessitats. Escoltar les invitacions internes de la nostra consciència de
deixebles del nostre Mestre i Educador que ens portarà de maduresa en maduresa
a lliurar el nostre ésser i el nostre obrar en sintonia amb la vida, passió,
mort i resurrecció de Jesucrist, a qui sigui donada la glòria, lloança,
agraïment per sempre...
Digué
Jesús en una expressió que devia sobtar els que l’escoltaven: “Aquí fora hi ha
la teva mare i els teus germans que et volen veure. Ell els respongué: “la meva
mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la
compleixen”. Tot amb tot, no és fàcil escoltar de veritat la Paraula de Déu, no
com a paraula d’home. Ja ho adverteix Jesús en moltes i moltes ocasions: “qui
tingui oïdes per escoltar que escolti”. Moltes paràboles acaben enigmàticament
deixant entendre que cadascú segons actituds podrà escoltar amb un diferent
rendiment: al 30, al 50 o al 100 per cent en la paràbola-clau del Sembrador. Saber
escoltar és un art, ja a nivell humà (un bon llibre d’en Torralba ho
desentranya), ¿com no ho serà a nivell evangèlic? Cal ensinistrar-s’hi. Cal
escoltar amb el cor, posar-s’hi de ple. És el que més necessitem tots plegats.
Cal oblidar-se d’un mateix per estar només per a l’altre. Cal escoltar més
enllà de les paraules, aquestes van sempre ungides de sentiments i
d’emotivitat. Si no escoltem així, l’altre ho percebrà, només veient l’atenció
d’oïda i sense l’atenció cordial. Fer-ho i fer-ho bé, ens enriquirà tant o més
del que l’enriquirà a l’altre. A Jesús cal escoltar-lo des de molt endins, com
més endins millor. Un escoltar que no porti el goig i la pau tant a qui és
escoltat com a qui escolta, no és més que ficció, que voler quedar bé. Tots
tenim necessitat d’escoltar “empàticament” i també de ser escoltats. En això es
comprova la maduresa de la
persona. Hi ha comunicació verbal i no verbal (signes
exteriors que donin seguretat que ho fem de cor, sense prejutjar ni voler
aconsellar, senzillament fer-nos-en ressò del que ens diguin. A voltes només
amb moviments gairebé aparentment imperceptibles, però que el que desitja ser
escoltat ho capta, poder comunicar el què pensa, el què sent, el què el turmenta
o bé el què el fa estremir de goig i vol compartir-ho. Si no hi ha estimació de
per mig, és inútil de fer-ho, més aviat un se sent traït en el seu estar, on
sempre hi juga un paper fonamental les emocions. El parlar neutre no és comunicació
de veritat.
Cal
prestar atenció a la Paraula de Déu com si ens parlés directament Jesús en
persona. Cal passar de la paraula escrita a la Paraula oïda, escoltada amb el
timbre de veu, si poguéssim. Com dos amics, com dues persones que s’estimen,
que es comuniquen de prop a prop, on la presència activa ja és un parlar dolç i
amable. Avui no sabem concentrar-nos, no sabem fer el buit en el cor i en la ment. L ’atenció són
atencions, o no són res. Per comunicar-se no calen paraules a vegades, només
ser-hi, estar-hi, estar oberts a l’altre, a l’Altre. La fe que és confiança,
que és estimació, que és voler estar a disposició per atendre’l de cor això és
escoltar de veritat.
Tot
això i més que sabreu dir vosaltres em porta directament a la definició d’amor
que ens dóna Fromm: estimar no és donar solament, és donar-se i en el mateix donar-se hi ha graus de qualitat, amb
l’aspiració de que es vagin pujant graons de sinceritat, de simplicitat,
d’entrega. Diu Fromm en l’Art d’estimar: “L’esfera més important de donar no és, tot i això, la
de les coses materials, sinó que radica en el camp específicament humà. ¿Què
dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, la cosa més preciosa que té,
de la seva pròpia vida. No significa necessàriament que sacrifiqui la seva vida
per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia,
del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de
la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions del que hi ha viu en
ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment
de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre. Donar ja és
fonamentalment una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la
vida alguna cosa en l’altra persona, i això que neix a la vida queda reflectit a
la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que
ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues
comparteixen el goig del que han creat. Tot depèn de l’assoliment d’una
orientació altruista, positiva (ell en diu productiva, en la seva terminologia).
En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista,
el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus
propis poders humans i coratge per a confiar en la seva capacitat per a
aconseguir els fins que es proposa. A part de donar, el caràcter actiu de
l’amor esdevé evident pel fet que implica sempre uns certs elements bàsics,
comuns a totes les formes de l’amor: tenir
cura, responsabilitat, respecte i coneixement.
Hem
passat de l’art d’escoltar a l’art d’estimar. En realitat són el mateix. Hem
passat de saber escoltar els altres a saber escoltar Jesús. És el secret per
anar endavant en el camí de la Quaresma-Pasqua. Hem entès la lliçó del camí
quaresmal! Coratge i endavant! Això vol dir convertiu-vos a Déu i als germans.
Diumenge
II de Quaresma, 1 de març de 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada