“LA
JOIA DE L ’EVANGELI”
Diu
el papa Francesc tot just encetar la seva exhortació que porta aquest mateix
títol: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen
salvar per ell són alliberats del pecat de la tristesa, del buit interior,
de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Aquesta
afirmació contundent, mostra de les conviccions més arrelades de Francesc, posa
el contrapunt a tantes invitacions del món d’avui que accentua precisament un
polifacètic pessimisme en tants aspectes emmetzinats com poden ser els
econòmics i socials, la violència, la injustícia i la corrupció; en els
aspectes religiosos intolerants o menystinguts, etc, amb una mutació flagrant
dels valors, a començar per aquells que havien sostingut persones i
institucions durant anys. Això no és una crida al conservadorisme –Déu me’n
guard!- sinó un motiu per intentar veure el nostre món des d’una perspectiva
d’humanisme i d’esperança.
No
ens estem de dir que precisament aquest diumenge mitger de la quaresma
s’anomena “domínica laetare” (alegra’t, enjoia’t tu i l’Església, casa
teva i el ròdol de les teves amistats: invitació a curar-nos totes les saluts
que convinguin). Invitació que consona amb la doble invitació de Francesc:
centrar-ho tot en Jesús el nostre
Mestre i en segon lloc en la joia
que n’és la
conseqüència. La primera: posar al bell mig de tots els
millors desigs de cercar i de
trobar el fil conductor en la vida evangèlica, és a dir accentuar la centralitat de la figura, missatge,
estil de vida que dimana de Jesucrist.
En podríem ben ben dir: cristocentrisme.
No hi ha aspiració més reeixida d’humanitat
que la que s’irradia de la persona humano-divina de Jesús, sabent que hem
d’obrir en cadascú de nosaltres tot un procés de trobar-nos i retrobar-nos amb un Jesús, conviscut des de la seva
condició de Mestre i d’Amic (tot per gràcia!) i de nosaltres com a deixebles. Que ell faci escola i
mestratge (comunitat de vida i d’amor) en les nostres persones! Que siguem
fidels a seguir-lo, a aprofundir-ne les relacions en tots els aspectes de la
seva polièdrica Persona. Fer-ne una ciència, un coneixement i una saviesa, com
ens invita Pau: “Tot el que fins ara ho considerava com un guany, ara ho
considero com una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist,
el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria,
a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell... Els qui volem ser
perfectes hem de tenir aquests sentiments! I si algú de vosaltres veu les coses
d’una altre manera, Déu ja li revelarà això que us dic! Sobretot, visqueu
d’acord amb allò que ja hem aconseguit”. (Fil 3, 7-9, 15-16) Fer-ne una
renovada experiència (Rahner en diu mística, del ser o no ser...) que ens
permeti anar més endins en el misteri de Crist, per tal que en “neixi i
reneixi” la joia, fruit de l’Esperit Sant. Una joia (laetare!) que ningú no ens
la podrà pas prendre. ...Ja se sent i es percep el perfum d’una renovada primavera
evangèlica i d’arbres florits. Lluminositat pasqual, possibilitat de poder
viure a un més alt nivell d’experiència de la fe, nivell més encoratjador i
irradiant. Poncelles d’una nova esperança, a la que no volem renunciar pas de
cap de les maneres.
“Invito,
segueix Francesc, invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es
trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys,
a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense
descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per
a ell, perquè –ho diu Pau VI- : “Ningú
no quedi exclòs de la joia reportada
pel Senyor” Afegirà Francesc: “No fugim de la Resurrecció de Jesús, no ens
declarem mai morts, passi el que passi, que res no pugui més que la seva Vida que ens fa
anar endavant!” i com per a reblar el seu pensament, amb un profeta deixa
parlar el seu cor: “M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enmig
de tu, et renova amb el seu amor i dansa per tu amb crits de gaubança”.
Obrim
la paraula de Déu per conjuntar el que diu Francesc amb el relat del Retorn de
l’Exili de Babilònia, una tornada exultant per reposar altra vegada cançons
sol·licitades pels babilonis i ara sí una vegada aconseguit el retorn joiós a
casa dels pares, a la pàtria desitjada: “Si mai t’oblidava, Jerusalem que se
m’encasti la llengua al paladar. ¿Com podíem cantar cants al Senyor en una
terra estrangera? Que se m’encasti la llengua al paladar, si deixés
d’anomenar-te, si deixés d’evocar el teu record, per motivar els meus cants de
festa” (Salm responsorial)
La
quaresma és el retorn d’Egipte, és el retorn de Babilònia, és el nostre retorn a Jesús. Aquest és el
nostre recentrament i el nostre retorn al centre de l’evangeli, al centre del
Regne de Déu, predicat ensems que viscut d’una forma excepcional per Jesús, el
Fill de Déu, plenitud de vida humano-divina. Recordo un llibre d’aquells dels
anys setanta, més o menys, que portava per títol: “No us deixeu prendre Crist”.
Ara, en Pagola, ha estat entre nosaltres no fa pas gaire per posar en marxa el
que ell en diu: “Grups de Jesús”. Té
també el que podria servir com a introducció o prefaci d’aquesta publicació,
per tal de comprendre el què es vol i les raons de fons per aquesta campanya de
formar petites comunitats, un altre llibret titulat: “Tornar a Jesús”, el contingut del qual corre també entre nosaltres
sintetitzat en una conferència que porta per títol: “És possible una altra
Església? Iniciar la reacció en les comunitats cristianes” en què fa
una vivisecció de l’Església actual que va a menys, per diferents motius no
solament quantitativament, sinó per paràmetres de tradició molt arrelada,
propis d’un temps en que encara perdurava –perdura?- la cristianitat. Ell
invita decididament a anar cap a una nova manera d’entendre i de viure la fe,
no sumida en una religiositat que es reprodueix a si mateixa sense cap esperit
de novetat, sense que el Vaticà II hagi remogut el pòsit de segles. Cal donar
la paraula al papa Francesc, motiu pel qual jo invito una vegada més a llegir
la seva aportació renovadora de “La Joia
de l’Evangeli”, que ell ens la
dóna com a programàtica de tot el seu
pontificat. Contra tot costum de no llegir els documents principals de
l’Església, cal remoure la consciència de la responsabilitat que té tot cristià
adult de tenir la gentilesa, si més no, de llegir un escrit dirigit a cadascú
de nosaltres. No li fallem aquesta vegada. Serà un plaer, us ho garanteixo.
El
llibre del qual us parlava suara “Tornar a Jesús” comença així. Us el transcric
per tal de “fer boca i cor”: “Als països europeus estem vivint uns temps
decisius per al futur de la fe entre nosaltres. En aquests moments en què
s’està produint un canvi sociocultural sense precedents, l’Església necessita
una conversió sense precedents, un “cor nou” per a viure i comunicar la Bona Nova de Jesús amb
més veritat i més fidelitat a la seva persona, el seu missatge i el seu
projecte del Regne de Déu. Si en els propers anys no es promou a les parròquies
i comunitats un clima de conversió humil i joiós a Jesucrist, és fàcil que
veiem com la fe es va extingint a poc a poc entre nosaltres, i com el nostre
cristianisme multisecular es va diluint en formes cada cop més decadents i
sectàries, i cada cop més allunyades del moviment de seguidors inspirat i
volgut per Jesús.
La
imatge del retorn de l’exili podria ser tot un símbol del retorn nostre a
Jesús, exili des de dins de casa mateixa. Redescobrir la grandesa del que
havíem potser perdut sense ni tenir-ne consciència. Pau ens diu: “Déu que és ric
en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb el Crist.
És per gràcia que Déu us ha salvat... Quedi ben clara la riquesa de la seva
gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist... Som obra seva:
Ell ens ha creat en Jesucrist”. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu
Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna”.
Cloguem
com sempre amb la col·lecta: “Oh Déu;
vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu meravellosament amb vós el
llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben
animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. Tot això va amb segells
d’urgència! “Alegreu-vos amb
l’Església, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol
per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol” (Isaïes, 66, 10-11) Allò
que abans en dèiem l’introit. “Donem-ne gràcies a Déu!”
Pau
ens hi posa la seva rúbrica: “Jo m’agenollo davant el Pare, de qui rep nom tot
família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva
glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre
interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així,
arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant,
l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que
arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu
del tot a la plenitud de Déu”. (Ef 3, 15-19).
Res més a dir, que no és pas poc!
Diumenge IV de Quaresma,
15 de març del 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada