dissabte, 8 de juny del 2013

Homilia del diumenge 09/06/2013 del P. Josep Mª Balcells

EL  DÉU  DE  LA  VIDA

                                   Hi ha una expressió en l’evangelista Joan que és molt significativa i, a més, molt gràfica. Diu Jesús: “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare, igualment els qui em mengen viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa viuran per sempre. Abans havia dit categòricament: “Jo sóc el pa de vida.... Tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré  el darrer dia”. És com una concatenació de vida que davalla del Pare que la viu i la crea en el món: natura i humanitat; pel Fill que es qui convida a vida eterna compartint la seva vida terrenal i eterna, després de la resurrecció i l’Esperit és el gran “vivificador”, el que ens amara de gràcia, que és la vida de Déu.

                                   L’expressió vida i sobretot vida eterna no sabeu pas quantes vegades surt a la Bíblia. Tinc un llibre que se’n diu Concordàncies del NT que consulto sovint quan he d’escriure sobre un tema concret on apareixen totes les cites de la paraula en qüestió i a més dono una repassada a un altre que es titula Vocabulario de Teología bíblica i m’ajuden a fer les meves reflexions sobre el tema en qüestió, en el nostre cas sobre la vida. Jo diria que s’esmenta tantes i tantes vegades que el considero un text-clau. De bones a primeres és a Déu Pare que s’identifica, que n’és la deu d’on brolla tota la vida diferenciada que ell ha creat, tota mena de vida i per això tota vida té quelcom de sagrat. Surt vegades i vegades el Déu vivent, raó per la qual anava a dir que s’identifica amb l’Amor. Vida i Amor van juntes i conviuen l’una amb l’altra. Tant tens de vida com tens d’amor; tant tens d’amor com tens de vida. “L’home vivent és la glòria de Déu, expressió de sant Ireneu. La bondat d’una persona de l’AT es mesurava pels anys de via i sortien aquelles xifres desorbitades dels patriarques, precisament perquè eren  persones agradables a Déu. És bonica l’expressió que utilitza el Gènesi quan Déu crea l’home i li alenava, que és un grau de vida superior. D’aquí que l’alè de l’Esperit permanent és el que dóna consistència a la nostra vida de l’esperit com la dóna natural a tot el creat. Hi ha una figura preciosa d’un riu que sortint del Temple va corrent avall i va creixent i fecunda terra i aigua. La fronda de les ribes és esplendorosa i els fruiterars donen fruita abundosa i fulles medicinals amb collites cada mes. Vida exuberant!

                                    Jesús en parla molt sovint de la vida, de tot el que és viu. Fins al punt de dir que Ell és “El camí, la veritat i la vida”. Havia de sobtar que s’identifiqués així tant rodonament amb aquests tres aspectes globals. Invitar a fruitar és gairebé el denominador de tantes predicacions, paràboles, natural en un ambient rural com el seu. Així s’expressa: “Si  vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor: Ja que Crist va morir i va tornar a la Vida per ser Senyor de morts i de vius”

    “En Ell vivim, ens movem i som” Fixeu-vos que diem en i no amb Ell. En “en” em fa pensar com  amb una intimitat i  una comunió, un “entranyament” que diuen  els castellans i té un vigor que m’agrada. Vivim: es dóna com un fet, que ho és però, a quin nivell de qualitat? “Els homes encara no som humans”, estem en procés. Se m’imagina el dibuix helicoïdal de Teilhard i jo em dic: ¿on estàs en la línia ascendent?Hi ha tantes lletres per anar escalant. Teilhard posava la base en l’alfa i el vèrtex en l’omega, que per Ell era Crist, l’home total, l’home ple. Tot el recorrregut és la vida-vida, no sols edat, sinó l’ascensió. ¡Si de veritat fos així: la sarment i el Cep! Ens “movem”: A cadascú el mou el o els seus desigs.  Tothom persegueix quelcom en la seva vida. Som el que desitgem. Cal afinar el tipus de desig, perdre l’avidesa que diu Fromm. Avui tot són reclams que inciten els desigs. Hem d’anar a la noblesa dels propis desigs. La santa indiferència de sant Ignasi o bé l’eliminació budista, poca cosa!  I “Som” (aquí s’obren les capacitats que posem en joc, de les més ennoblidores, a les que rastregen en la mediocritat! A què espirem a ser? Hi ha totes les cruïlles obertes: ser o tenir, consumisme o austeritat, la joia del no tenir perquè no ho vols aspirar a tenir. No estirar més el braç que la mànega, ser previsors. En Ell som: l’evangeli per sobre de tot. Ens anomenaran fills del Déu viu, de qui rebem la vida gota a gota, fluïdesa, bona pressió, etc.
                               Hi ha vida i Vida. Totes dues són sagrades, són expressions diverses de Déu. Estimar la vida és un acte de gratitud, la pròpia i per la dels altres àdhuc per la mateixa vida animal i vegetal. Déu estima tot el que ha creat i en tot hi ha un sentit que  ens costa tant de copsar, l’ecologia és també gràcia de Déu. Però anem a la Vida ja més endinsats en Déu. Comencem per aquesta expressió tan maca: “En Ell vivim, ens movem i som”. Quan la dic i ho faig sovint al prefaci dels diumenge ho faig remarcant cada paraula: Hi ha una progressió:

                                   La bíblia es complau a anomenar a Déu viu a cada moment en contraposició a tanta idolatria que en els salms se’n mofen d’ella: “No són déu sinó una imatge (atenció a les imatges que poden resultar mig idolatria). Ens insten a burlar-nos-en.  (Sal 135, 15s): “Els ídols dels pagans són plata i or, obra d’homes i res més: tenen boca però no parlen, tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten, no hi ha gens d’alè a la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confiança”.

                                   Jesús dador de vida. Dues resurreccions ens mostren les accions de Déu que ressuscita dos nois. I els va retornar a llurs mares. Quin daltabaix es va promoure! Contrasteu els dols desconsolats de quan es moren nens o nioets. La bogeria!

                                   Comença a la segona lectura l’epístola als gàlates. Seria bo de llegir-la tota sencera abans d’anar-la seguint diumenge a diumenge. És molt interessant.

                                   Jesús fa tot el que pot per fer prevaler la vida sobre la mort. Qui vulgui guardar la  vida la perdrà. Qui la perdi per l’evangeli, aquest la tindrà per sempre. Associa la resurrecció i la Vida. Les associacions són tantes!: la Vida com la llum; el pa de vida; Vida i fe; qui combrega té assegurada la Vida eterna; l’Eucaristia atorga el viure com Ell, de la mateixa manera que ell viu per al Pare.

                                   El primer   que es predica després de Pentecosta és que Jesucrist, VIU, essent la primera experiència que es posa de relleu: no moral sinó existencial. Qui creu en Crist viu una metamorfosi: viu en Crist. Anticipant el què serà la vida en el més enllà. És la mort la que queda absorbida per la Vida. Pau diu que Crist és la seva vida. Pau prefereix “estar” en Crist que seguir vivint, si prefereix seguir vivint és pel seu desig de servir, només. La vida del més enllà no és estar “badocs” davant la grandesa de Déu. És dinamisme permanent, per tant hi haurà una creixença en el coneixement de Déu i de Jesucrist i dels germans i del món...

                                   Procuro que no se m’escapin cap de les darreres pàgines titulades “La Contra”. Hi surt de tot, a voltes idees que condensen una vida a personatges de tota mena. No hem puc estar de citar la resposta que dóna Michel Camdessus, economista: La pegunta és. Quin consell dóna als néts per viure al món que arriba?: “Estudia. Viatja. Esforça’t, Mira el món com un bon lloc. No tinguis por. Confia sempre en tu. I en els altres. Accepta els desafiaments de servir. Inventa la teva vida i siguis honrat”.
              

                        Diumenge X de durant l’any, 9 de  juny del 2013   Barcelona