EL DÉU DE
LA VIDA
Hi
ha una expressió en l’evangelista Joan que és molt significativa i, a
més, molt gràfica. Diu Jesús: “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc
gràcies al Pare, igualment els qui em mengen viuran gràcies a mi. Aquest és el
pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van
morir, però els qui mengen aquest pa viuran per sempre. Abans havia dit
categòricament: “Jo sóc el pa de vida.... Tots els qui veuen el Fill i creuen
en Ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia”. És com una concatenació de
vida que davalla del Pare que la viu i la crea en el món: natura i humanitat; pel
Fill que es qui convida a vida eterna compartint la seva vida terrenal i
eterna, després de la resurrecció i l’Esperit és el gran “vivificador”, el que
ens amara de gràcia, que és la vida de Déu.
L’expressió
vida i sobretot vida eterna no sabeu pas quantes vegades surt a la Bíblia. Tinc un
llibre que se’n diu Concordàncies del NT que consulto sovint quan he d’escriure
sobre un tema concret on apareixen totes les cites de la paraula en qüestió i a
més dono una repassada a un altre que es titula Vocabulario de Teología bíblica
i m’ajuden a fer les meves reflexions sobre el tema en qüestió, en el nostre
cas sobre la vida. Jo
diria que s’esmenta tantes i tantes vegades que el considero un text-clau. De
bones a primeres és a Déu Pare que s’identifica, que n’és la deu d’on brolla
tota la vida diferenciada que ell ha creat, tota mena de vida i per això tota
vida té quelcom de sagrat. Surt vegades i vegades el Déu vivent, raó per la
qual anava a dir que s’identifica amb l’Amor. Vida i Amor van juntes i conviuen
l’una amb l’altra. Tant tens de vida com tens d’amor; tant tens d’amor com tens
de vida. “L’home vivent és la glòria de Déu, expressió de sant Ireneu. La
bondat d’una persona de l’AT es mesurava pels anys de via i sortien aquelles
xifres desorbitades dels patriarques, precisament perquè eren persones agradables a Déu. És bonica
l’expressió que utilitza el Gènesi quan Déu crea l’home i li alenava, que és un
grau de vida superior. D’aquí que l’alè de l’Esperit permanent és el que dóna
consistència a la nostra vida de l’esperit com la dóna natural a tot el creat.
Hi ha una figura preciosa d’un riu que sortint del Temple va corrent avall i va
creixent i fecunda terra i aigua. La fronda de les ribes és esplendorosa i els
fruiterars donen fruita abundosa i fulles medicinals amb collites cada mes.
Vida exuberant!
Jesús
en parla molt sovint de la vida, de tot el que és viu. Fins al punt de dir que
Ell és “El camí, la veritat i la vida”. Havia de sobtar que s’identifiqués així
tant rodonament amb aquests tres aspectes globals. Invitar a fruitar és gairebé
el denominador de tantes predicacions, paràboles, natural en un ambient rural
com el seu. Així s’expressa: “Si vivim, vivim
per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si
morim, som del Senyor: Ja que Crist va morir i va tornar a la Vida per ser
Senyor de morts i de vius”
“En Ell vivim, ens movem i som” Fixeu-vos
que diem en i no amb Ell. En “en” em fa pensar com amb una intimitat i una comunió, un “entranyament” que diuen els castellans i té un vigor que m’agrada. Vivim:
es dóna com un fet, que ho és però, a quin nivell de qualitat? “Els homes
encara no som humans”, estem en procés. Se m’imagina el dibuix helicoïdal de Teilhard
i jo em dic: ¿on estàs en la línia ascendent?Hi ha tantes lletres per anar
escalant. Teilhard posava la base en l’alfa i el vèrtex en l’omega, que per Ell
era Crist, l’home total, l’home ple. Tot el recorrregut és la vida-vida, no
sols edat, sinó l’ascensió. ¡Si de veritat fos així: la sarment i el Cep! Ens
“movem”: A cadascú el mou el o els seus desigs.
Tothom persegueix quelcom en la seva vida. Som el que desitgem. Cal
afinar el tipus de desig, perdre l’avidesa que diu Fromm. Avui tot són reclams
que inciten els desigs. Hem d’anar a la noblesa dels propis desigs. La santa
indiferència de sant Ignasi o bé l’eliminació budista, poca cosa! I “Som” (aquí s’obren les capacitats que posem
en joc, de les més ennoblidores, a les que rastregen en la mediocritat! A què
espirem a ser? Hi ha totes les cruïlles obertes: ser o tenir, consumisme o
austeritat, la joia del no tenir perquè no ho vols aspirar a tenir. No estirar
més el braç que la mànega, ser previsors. En Ell som: l’evangeli per sobre de
tot. Ens anomenaran fills del Déu viu, de qui rebem la vida gota a gota,
fluïdesa, bona pressió, etc.
Hi
ha vida i Vida. Totes dues són sagrades, són expressions diverses de Déu. Estimar
la vida és un acte de gratitud, la pròpia i per la dels altres àdhuc per la
mateixa vida animal i vegetal. Déu estima tot el que ha creat i en tot hi ha un
sentit que ens costa tant de copsar,
l’ecologia és també gràcia de Déu. Però anem a la Vida ja més endinsats en Déu.
Comencem per aquesta expressió tan maca: “En Ell vivim, ens movem i som”. Quan
la dic i ho faig sovint al prefaci dels diumenge ho faig remarcant cada
paraula: Hi ha una progressió:
La
bíblia es complau a anomenar a Déu viu a cada moment en contraposició a tanta
idolatria que en els salms se’n mofen d’ella: “No són déu sinó una imatge
(atenció a les imatges que poden resultar mig idolatria). Ens insten a
burlar-nos-en. (Sal 135, 15s): “Els ídols
dels pagans són plata i or, obra d’homes i res més: tenen boca però no parlen,
tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten, no hi ha gens d’alè a
la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen
confiança”.
Jesús
dador de vida. Dues resurreccions ens mostren les accions de Déu que ressuscita
dos nois. I els va retornar a llurs mares. Quin daltabaix es va promoure! Contrasteu
els dols desconsolats de quan es moren nens o nioets. La bogeria!
Comença
a la segona lectura l’epístola als gàlates. Seria bo de llegir-la tota sencera
abans d’anar-la seguint diumenge a diumenge. És molt interessant.
Jesús
fa tot el que pot per fer prevaler la vida sobre la mort. Qui vulgui guardar
la vida la perdrà. Qui la perdi
per l’evangeli, aquest la tindrà per sempre. Associa la resurrecció i la Vida. Les associacions
són tantes!: la Vida com la llum; el pa de vida; Vida i fe; qui combrega té
assegurada la Vida eterna; l’Eucaristia atorga el viure com Ell, de la mateixa
manera que ell viu per al Pare.
El
primer que es predica després de Pentecosta
és que Jesucrist, VIU, essent la primera experiència que es posa de relleu: no
moral sinó existencial. Qui creu en Crist viu una metamorfosi: viu en Crist.
Anticipant el què serà la vida en el més enllà. És la mort la que queda
absorbida per la Vida. Pau
diu que Crist és la seva vida. Pau prefereix “estar” en Crist que seguir
vivint, si prefereix seguir vivint és pel seu desig de servir, només. La vida
del més enllà no és estar “badocs” davant la grandesa de Déu. És dinamisme
permanent, per tant hi haurà una creixença en el coneixement de Déu i de
Jesucrist i dels germans i del món...
Procuro
que no se m’escapin cap de les darreres pàgines titulades “La Contra”. Hi surt
de tot, a voltes idees que condensen una vida a personatges de tota mena. No
hem puc estar de citar la resposta que dóna Michel Camdessus, economista: La
pegunta és. Quin consell dóna als néts per viure al món que arriba?: “Estudia.
Viatja. Esforça’t, Mira el món com un bon lloc. No tinguis por. Confia sempre
en tu. I en els altres. Accepta els desafiaments de servir. Inventa la teva vida
i siguis honrat”.
Diumenge
X de durant l’any, 9 de juny del
2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada