TOTS
SOM UNA MATEIXA
COSA EN JESUCRSIT
Aquest
és el diumenge de les identitats. Poca atenció posa Jesús a allò que la
“gent” pensa d’ell; més l’interessa allò que pensen ells d’ell mateix. Més
s’estima veure què en pensen els seus deixebles més propers. Pere, actiu com el
primer “de la classe” tempestivament li diu: “Tu ets el Messies”. Jesús mai ha
volgut que el reconeguessin com el Messies
per la gran ambiguïtat de l’expressió i perquè sobretot tot el que
puguin arribar a dir no respon ni de bon tros a la idea que ell en vol donar,
certament no coincident amb les que ells, sobretot alguns: agafar l’espasa per fer efectiu un messianisme autàrtic per
més teocràtic que el puguin pensar o somiar…
De
quan en quan no estaria pas malamente que
ens féssim nosaltres mateixos aquesta pregunta identitària. Perquè de no
ser una resposta nova o renovada o un coneixement dinàmic i progressiu, bé podem
dubtar de la classe de coneixement que en tenim. Ens venç el tòpic d’infància.
“O místic (és a dir experimental en primera persona) o dubtem-ne seriosament.(Rahner
ho proposa)
Anem
cristianament un xic despullats com el
Rei que es pensava que ostentava els guarniments amb tota pompa. Fou un nen qui va exclamar: “¡però
si el rei va despullat!” Quantes vegades hem dit –jo mateix m’ho he
repetit de mi mateix- que anem amb poca cosa més que amb els continguts de
primera comunió. No hem fet de la cultura religiosa un imperatiu per anar
creixent, coneixent i estimant més el Crist. De quan en quan hauríem de fer
alguna auto-revàlida per veure si canvien les perspectives, Perquè no es tracta
únicament ni primàriament de coneixements, sinó d’un estil de vida i això
prové de tota una cultura que hauria de ser ambiental, i de ser-ne contrastada amb altres persones
que es consideren cristianes com nosaltres.
No
voldria avergonyir ningú, però podria ser legítim fer-nos aquesta pregunta: ¿Quin
és l’últim llibre sobre Jesús que hem llegit? ¡I no tot acaba amb la lectura, i
poder dialogar sobre el què hem llegit, ja se sap! Però cal entrar personalment
en aquesta pregunta que les asseveracions primàries incontenibles de Pere fan acallar
les altres, i almenys a mi m’hagués agradat saber el parer dels altres
deixebles… Sí, és de catecisme, llegida ara, la resposta de Pere: “Tu ets el
Messies, l’úngit de Déu”… Tornem –nos-la a fer la pregunta. “I vosaltes qui
dieu què sóc jo? La pregunta té per als deixebles un punt de sorpresa. Quant de
temps fa que van junts. Algunes coses més haurien sortit del cor d’aquells
homes que feia tan de temps que anavan
amb ell, nit i dia, sobretot d’aquells que són considerats dels dotze. Si
haguessin pogut parlar, ¿què hauria sortit? Només a tall d’’exemple: Joan i
Andreu, que foren deixebles traspassats del Baptista. Volien veure on dormia,
què feia quan estaven en la solitud i privacitat dels més propers. “Veniu i
veureu”, els diu Jesús. Hi varen anar i varen veure: no ho diuen, només que hi
van pasar aquell dia. Joan comenta que de tan impressionats es tornem cooptadors
de nous deixebles. Joan explica com
actúen després d’aquest encontre. Llàstima que no consti el que veieren
i sentiren, seria un autèntic goig i una autèntica revelació. Jesús captivava a la gent i. tant més, com més
de prop el veien i el sentien. Figureu-vos els dotze… Tot el que després es
condensa en els evangelis pura oralitat i una bona memòria, això si.
Jo
ara que escric, paro. Tanco els ulls i faig passar la meva particular pel·lícula
de la personalitat de Jesús. Sense voler-me apartar massa dels textos litúrgics
d’avui faria aquest recompte: ¿M’ho miro
des dels coneixements llegits una i deu vegades o bé els segueixo al peu de la
lletra gairebé? Els he intentat de penetrar-los, de confronar-ne cadscun amb la
visió genèrica que me n’he anat formant, rellegint-los...
¿El
Senyor el sento com una muralla? ¿M’hi sento segur amb ell? ¿Salvat, beneït?
¿Ho dic i ho sento de veritat?(Això només a l’introit que solem
subtituir per un cant d’entrada i ja em sembla bé? Però no hauríem de perdre’n res).
Abocaré
sobre vosaltres un esperit d’afecte i de benvolença que em faran mirar-lo amb
dol en la seva crucifixió. Em banyo en el doll d’aigua abundant i amargant per
la seva mort, com qui desconsolat plora la mort del seu primer fill?- Aquell
dia un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies nostres.
¡Quant
lluny em sento encara de poder dir de veritat sortida del més fons del cor!:
“Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu”. No, no, encara no és veritat. ¿serà
perquè encara no us sento amb el cor partit, compassiu? No sóc terra àrida que
us reclami des de la sequera més expectant. Això sí que m’és veritat: “L’amor
que em teniu el valoro més que a la meva vida”. Lloar-vos, beneir-vos
tenint a la boca el bo i millor, ocasió de goig als llavis. ¡Quines
imatges més boniques! ¿Les tinc per reals? “Sóc feliç sota les vostres ales”.
Ara dic que encara no, ¿què més voldria? La meva ànima s’ha enamorat de vós.
Tinc la sensació que la vostra mà és el niu on reposo? Com més poesia hi ha en
la frase, més lluny em sento de la realitat.
La
fe fa de recolzament de que sóc- malgrat jo mateix- fill de Déu; hauríem d’anar
revestits de Crist, tan units a Ell que ens confonguessin o poc menys.
Revestits vol dir com tenir , no dic ser una segona naturalesa. Seria massa...
Tots
iguals als ulls de Déu. ¿Per què sembla tan difícil ser-ho i sentir-nos-en?
Més, diu, “tots sou una mateixa cosa en Jesucrist”. ¿I les diferències amb raó
de les quals ens han acostumat a veure i distingir “per classes, i a més
socials?” . A les persones Pau ja no les veu, amb ulls de Déu, diferències en
raó de les quals les anem classificant encara: races, condició social i
s’atreveix a dir que no hi ha diferència de tracte entre home i dona... Avui a
Pau l’apedregarien(!). Tot tan lluny de la mateixa realitat! Potser sí que en
ell això sigui veritat, però en nosaltres,ai, que més ai.
Quan
diu Jesús el què li faran els grans sacerdots i els mestres de la llei: ¿Quina
sintonia, quina commiseració tinc? Com no sigui l’extemporània sortida de Pere:
“Lluny de tu, pensar això que estàs dient... Ja sabem la resposta de Jesús:
“Fuig d’aquí, Satanàs. No has entès res, tot i que jo té donat explicacions i
més explicacions, Els seus pensaments no
són els de Déu... Quan més tard dirà el parenostre ¡hauria de saltar-me per
vergonya: “facis la vostra voluntat així a la terra com es fa al cel”
I
acaba Jesús dient-ho no sols als seus. Ho ressalta l’evangelista : “Si
algú vol venir amb mi que es negui ell mateix, que prengui cada dia (!) la seva
(!) creui m’acompanyi... Pel camí de pujada a Jerusalem havia dit i redit
tantes vegades que seria rebutjat i mort. És curiós que sempre hi afegeix “I
ressuscitaré el tercer dia. Mai , que consti, no li fan preguntes sobre la resurrecció. S ’han
ben entrebancat en el rebuig de la mort que se’ls ha ofuscat l’enteniment i
passen de llarg de la resurrecció.
L’acabament
és digne de tenir-lo a la vista del cor i de l’acció: “Qui vulgui salvar la
seva vida (aquí hi ha tot l’antievangeli) la perdrà. Donar la vida
es pot fer de moltes maneres, però de les més
qualificades és la que diu a continuació: qui la perdi per mi, la salvarà. Per mi o per
l’evangeli, que diu en un altre indret. Tot acostuma a anar a l’inrevés de com
anem creixent i de com ens van educant i de com hauríem de madurar. És un
perdre per guanyar. ¿Què costa d’entendre-ho i de posar-lo en acció? Tothom vol
guanyar sense saber què vol dir guanyar segons Jesús i el seu evangeli. Són les
grans paradoxes de la vida i més encara de l’evangeli. Que baixi Déu i que ens
ho expliqui- perdoneu l’expressió. Això és el que va fer i de moment encara no
se’n surt massa... Esperem un cop d’ala del colom de l’esperit i a veure si hi
entrem. Si passéssim del oh què bonic al oh què bé si hi ha un xic més de veritat
en les nostres vides que les voldríem més evangèliques, però sense pagar els
burots... Sant Pau ja ho sabia i havia que no té color comparar el poc d’aquí
amb l’esplendidesa d’allà.
Clementina
Arderiu (1889)
Us
tenia al meu voltant
i
us veia i pressentia!
Senyor,
em sou al davant
i
altre cop us negligia!
I
ara vós, que sou tan just,
perquè
el pecat cometia
em
feu sentir el vostre tust
i
m’entenebreu la via.
Mes
jo, Senyor, us vull honrar
i
desarmar-vos voldria.
Oh
si us deixéssiu pregar!
Si
accepteu l’ofrena pia!
Jo
us dono tot aquell bé
que
hom sospira i hom voldria,
jo
us dono tot el que té
hom,
i el pa de cada dia
per
l’humil racó, tan clar
si
amb l’amat el compartia,
per
aquell seu dolç mirar
i
la mà dintre la mia.
Diumenge XI de durant l’any, 23 de juny del 2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada