JESÚS
I LES DONES
És
de tots sabut com Lluc tracta amb una exquisidesa molt particular les
dones, en un moment en què socialment la dona no passava de ser poc menys que
una serventa i la que vivia enclaustrada en la cura de la mainada i de la casa.
Hi
ha un passatge en que ni eren comptades a l’hora de fer un recompte de quanta
gent hi havia en un indret significatiu. Tots ho recordem amb un cert
estupor:”Eren com uns 5000 homes només, sense tenir en compte les dones i els
nens.
L’escena
de la dona acusada d’adulteri és d’una tensió narrativa que el mateix text pel
que diu i pel que no diu ho deixa ben reflectit. Imaginem-nos la dona mig
tirada enmig d’una rodona de gent
malèvola que vol posar una vegada més en entredit a Jesús. Per als circumstants
tot és clar. La Llei és sobirana i palmària: ¿Què dirà? ¿Què farà davant del
que no podia acabar més que en una macabre apedregada? Ell, ajupit a terra i no
sabem que hi fa: si hi dibuixa, si fa gargots, si escriu alguna cosa. Tothom
està a l’expectativa. Jesús interromp el silenci ple de suspens davant
d’aquells rostres esmolats ja amb pedres a les mans i amb una ironia i
murrieria: “Qui estigui sense pecat que llenci la primera pedra! Comença la
desfeta, començant pels més grans. Al final queden sols Jesús i la dona: “Ningú
no t’ha acusat. No queda cap fera que vulgui complir la llei amb actitud
desafiadora. “Ningú Senyor” Mireu què humà , què senzill. No li fa cap
recriminació ni recomanació; tan sols un “Ves-te’n i no tornis a pecar”.
Avui
en tenim una altra de gran calibre. Simó, un fariseu, invita a dinar a Jesús no
sabem les motivacions, però sí que ens consten que se salta totes les normes
tradicionals de l’hospitalitat. Una falta aleshores de relleu. Jesús prou que
ho nota,però no li fa cap comentari d’entrada. S’ajeuen sobre catifes cap i mans cap endavant, mis recolzats sobre
l’esquerre i van menjant de les viandes que estan al centre. Així només hi
mengen en dies de festa o de solemnitats. Començat el dinar heus aquí que entra
una dona i es posa als peus de Jesús. Només entrar comença a plorar amb ganes,
a llàgrima viva, sobre els peus de Jesús. Jesús deixa fer. La dona és desfà els
cabells i amb ells els hi eixuga. Porta
un flascó de perfum i li perfuma els peus. Simó segueix amb no solls estupor
sinó amb profund neguit i comença a dir-se per a ell mateix: No seria pas un
profeta si sabés quina mena de dona li està fent el que fa. Se li enterboleixen
els pensaments. Jesús que ho veu tot, posats i pensaments i dirigint-se a Simó
li diu a través d’una simple paràbola que no té cap escapatòria. Mestre,
digueu: Dos homes eren creditors a gran distància a posta exagerada: Un li
devia cinc cents denaris, l’altra cinquanta. Els hi perdona el deute a tots
dos. Quin creus que li estarà més agraït?
No agraït; posa Lluc: qui l’estimarà més. La cosa està clara pensa i diu Simó: No li noteu la suficiència?: Jo
diria que l’estimarà més aquell a qui més li ha perdonat S’ha sentenciat ell
mateix...
Ja
ho sabem des de petits hi ha l’atrició i la contrició. Contrició
vol dir triturar el pecat, fer a miques, fer-ne pols que el vent s’emporta.
Sabem que viure la contrició és una manera àdhuc pedagògica de desfer el pecat.
La contrició no és res més que viure l’amor. Voleu perdó visqueu l’amor
sobretot als qui estan “aproximats”, aquells a qui ens hi hem atansat. Hi ha
una commutació originalíssima. És el que va dir Jesús en l’evangeli de Mateu
25. és la que jo em permeto de fir la “transubstanciació” del proïsme amb la
persona de Jesús. Aquesta “eucaristia”
de la misericòrdia està a l’abast de qualsevol de nosaltres. L’estimació purifica,
fa entrar en comunió.
La
gasiveria moral queda patent al final de
l’evangeli. ¿Qui és aquest que ¡fins i tot! perdona els pecats? No és la
primera vegada que ho pensen i li arriben a dir. Certament que només Déu pot perdonar els pecats. Tireu
la conclusió del sil·logisme: Per tant tu ets Déu. Però s’encallen en la
negativitat implacable que està per damunt dels fets. Jesús benvolent es
dirigeix a la dona i li diu: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau”.
Sort
hi ha a l’Església de la presència de les dones, més si són mares o àvies.
Entenen més fàcilment el que és l’evangeli. Donem una revolada pels fets més
significatius de l’evangeli de Lluc i descobrirem que hi ha una afinitat més
gran entre les dones amb Jesús que no pas amb
els homes.
Les
virtuts que més ressalta Lluc en Jesús, les dones les entenen més de pressa: la
compassió, la misericòrdia, la delicadesa, el cor més prompte per anar a fons
en situacions vitals, l’amor.
Lluc
trencà esquemes però al cel de la història de l’Església encara segueix
ennuvolat. De quan en quan surt un arc
de Sant Martí
doble. Recordeu que l’arc iris fou el senyal de la promesa o Aliança que va fer
Déu a Noé després del diluvi.
Oh,
dones, no us deixeu prendre el lloc que us té reservat el cor de Jesús. Fa
temps que ho he descobert que l’Església del futur la dona tindrà uns papers
més en consonància amb les seva sensibilitat i capacitat de fe.
Escriure
sobre la situació de la dona a l ‘Església és un tema vidriós. Amb tot llegeixo
literalment al Comentario Bíblico Internacional: “Les dones han romàs en secret
promovent amb la seva oració i el seu lliurament generós la majoria de les empreses
cristianes. Tota l’Esglèsia que ignora el paper únic de les dones i el seu
ministeri està espiritualment cega i oblida les benediccions que l’Església ha
rebut a través d’elles... És necessari que l’Església reexamini la seva
teologia sobre la dona.
Però també és necessari que els defensors dels drets de les
dones a l’Església reexaminin si la igualtat s’aconsegueix només quan homes i
dones realitzin exactament els mateixos papers i funcions en l’Església, o si
Déu i la naturalesa han assignat papers específics i en ocasions diferents a
homes i dones en la construcció i el desenvolupament espiritual de l’Església”.
A vegades parlant d’això tinc la sensació que ho hauríem de tractar com una
mena d’ecumenisme a l’interior de l’Església. Manca diàleg.
L’últim
paràgraf de l’evangeli d’avui és molt significatiu. Algú hi ha vist que àdhuc
algunes dones eren considerades apòstols. Anem caminant encara que hauríem
d’apressar una mica més el pas. D’això n’estic cert. Cada pas en ferm són
segles guanyats.
Diumenge
XI de durant l’any, 16 de juny del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada