QUE
EXULTIN SEMPRE DE
VEURE’S ESPIRITUALMENT
REJOVENITS…
Anem
entrant Pasqua endins i intentant d’entendre-la cada cop millor, perquè som incapaços de capir-ne
el sentit ple, tant en la glorificació de Jesús com en el nostre avançar com a ressuscitats
que ja des d’ara -¡ja!- estem compartint asimètricament la Pasqua amb Ell. Es
tracta en definitiva d’aconseguir que trobem el fil de l’espiritualitat
pasqual, el que ens portarà a veure-viure
el món quotidià d’una manera diferent. Veure’l amb ulls teologals de fe
ferma, esperança lluitadora i una estimació de proximitat misericordiosa.
És
un procés lent com ho podem entreveure per l’inici de l’evangeli d’avui. No us
cregueu que els deixebles -sobretot per
les notícies que ells mateixos ens donen- que la “bateria” de virtuts teologals
i l’evangelització es van posar en marxa immediatament després dels primers
contactes-encontres-manifestacions amb el Ressuscitat. No solament els va
costar d’admetre-ho; tenim l’exemple de Tomàs que involuntàriament per part
seva ens mereix no solament la lloança pels creients que han se succeir-se al
llarg de la història de Resurreccions que s’esdevindrà a l’Església, sinó
perquè ens agafa de ple a nosaltres i ens cataloga com a benaurats a tots aquells
que creuran “sense haver vist”.
Avui,
Joan ens presenta a un bon grup de deixebles altra volta a Galilea i tornant a
exercir els seus oficis de sempre. ¡A primera vista no es deixa pas veure una
esclatant mobilització evangelitzadora...! Eren pescadors i tornats a sa pàtria
tornen a fer el què han fet sempre: pescar.
Un petit signe, valuós com el que més, per a gent de l’ofici.
L’infructuós escarrassadament d’una altra nit sense captura queda contrastat
per una actuació de pesca “miraculosa”. Les xarxes obeeixen a un Crist
Ressuscitat i que omplint a rebentar les xarxes a una sola indicació de Jesús
acaben donant l’”alarma” de que Jesús els vol per l’altre ofici de pescadors
d’homes, com havia dit ja anticipadament a Pere... Els inicis són lents, ja ho
veiem.
Aquest evangeli –el d’avui- és un
segon final, com un afegit a tot l’evangeli de Joan. Recordeu que a l’evangeli
del diumenge passat s’hi afegeix una “coda” després de l’episodi de
l’”absència-presència de Tomàs i d’aquell perdurable acte de fe que alguns
seguim fent després de la Consagració: “Senyor meu i Déu meu”. Arrodoneix l’estructura
i el per a què de tot l’evangeli. I ens diu que no escriu una vida de
Jesús, sinó que ha fet una selecció d’alguns dels signes =miracles de Jesús i
que ha escollit aquells amb la finalitat explícita de que “cregueu que Jesús és
el Messies, el Fill de Déu i, que havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. ¿Finalitat
aconseguida? Cadascú que parli per ell mateix. Jo ja en tinc prou per a un meu propi
i personal: ”Senyor meu i Déu meu”.
Avui
ens trobem en l’evangeli amb un segon final afegit que fa referència als
inicis de l’Església. Com si
Jesús els hagués de nou cridat a missió. Algú fa el símil de
que els Fets dels Apòstols fan de continuació eclesial dels primers deixebles i
evangelitzadors, sobretot de Pere i Pau. És la part centrada en l’enviament de
Pere a presidir l’Església a partir de la triple afirmació d’estima de Jesús i
en Ell de i a tots els seus seguidors, amb el tema ja ben conegut del Bon
Pastor, ben adient, d’altra part a la nova figura del papa Francesc que en pocs
dies ja s’ha fet mereixedor d’una llarga estima dels creients, perquè ha manifestat
ben a les clares la doble estimació que és “el sant i senya” de tota la vida i
acció de l’Església: “estimar Déu i estimar tothom”. Podríem dir que recull i
sintetitza els dos grans documents del Vaticà II: el primer “Sobre el
misteri i sagrament que és l’Església” on tothom és honorat i honorable per
la seva simple condició humana. El nou papa ha ja dit recentment: “governar és
servir”. I el segon que és precisament el que ressalta les premisses del millor
“Servei de l’església al món d’avui” i de sempre. Aquí, a més es
fa captar que l’episodi narrat succeeix de bon matí, hora propicia per a
servir... Recordeu: “Feu-me escoltar el vostre amor de bon matí!
Les
negacions de Pere que poden ser semblants a les nostres mateixes, queden amb
escreix superades i dignificades per les tres respostes a un enigmàtic triple “M’estimes” que és en realitat l’inici
de tornar a Pere i a qualsevol de nosaltres a la crida a ser pastors...
Si m’estimes de debò mostra-ho en els creients i no creients (aquests Déu els
té per potencialment creients), a tothom, per tant, sense cap distinció, a
menys que no sigui la d’afavorir els que més ho necessiten.
Voldria
afegir el fet de que en diferents ocasions els deixebles manifesten que els
costa de reconèixer el Ressuscitat. No ho hauríem de trobar estrany. Jesús
–essent el mateix- viu una altra vida i naturalment no és de meravellar que els
costi d’identificar-lo. Com ho fan? A partir de què? Penso que l’amor és el que
permet captar-ne la seva presència. Significativament és Joan qui més fàcilment
l’identifica, però tenint en compte que no reconeix únicament el Mestre, sinó
el Senyor. Caldria preguntar-nos com podem identificar Jesús ressuscitat
nosaltres en l’evangeli de cada dia.
Aquesta
perícopa (tros) final de l’evangeli de Joan quadra molt bé amb un llibre que
respon molt bé a les dues invitacions de Jesús: “Segueix-me” -i deixant de
banda la pregunta de comparació de Pere amb Joan- Jesús ha d’insistir i diu:
“Tu, segueix-me a mi”, dit d’una manera emfàtica. Per cloure el relat evangèlic
subratlla l’evangelista la llibertat y responsabilitat del deixeble en el seguiment
de Jesús. El vincle d’amistat amb ell és personal. Cadascú ha de recórrer el
seu propi camí i fer front a la seva pròpia responsabilitat, expressant-li així
el seu propi amor. La seva presència està assegurada. El deixeble es va realitzant amb el seu
seguiment, en l’espera de l’etapa definitiva junt al Pare, quan veurà la
culminació del projecte de Déu en la creació acabada”. (El evangelio de Juan de
J. Mateos – J. Baretto Edic Cristiandad 1979)
El
llibre al qual he fet menció es titula “El seguimiento de Jesús” de José M.
Castillo. Al final del llibre es planteja l’autor una dificultat molt seriosa:
“¿No és tot plegat una enorme utopia? Plantegem-nos-ho com ho fa ell.
Primer fa una enumeració de les característiques del seguiment de Jesús:
Esquematitzem-ho:
- Primer de tot, la igualtat, no sols econòmica, sinó de persona.
- En segon lloc: la fraternitat derivada d’una nova relació amb déu com a Pare. Jesús propugna que la seva comunitat a tot preu i en qualsevol cas sigui un grup igualitari i fraternal.
- La tercera. És
- Quarta: Si hi ha alguna preferència, aquesta és “deguda” per als més petits en el sentit més ple de la persona.
- Quinta: la llibertat de tots els seus membres. Llibertat com a alliberament en primer lloc. La fe és una opció personal. Ni hi cap en l’evangeli ni submissió, ni domini d’uns sobre els altres. Així es pot comprendre que la veritat i només la veritat fa lliure. Això està en relació directa amb el concepte de Déu que viu i transmet Jesús. Déu és Amor. El cristià esdevé senyor de la seva vida i de la seva consciència.
Tot
plegat ens demana quin sentit té per a nosaltres la utopia? Deixem les
explicacions que hi fa l’autor i proposem-nos l’altra pregunta: Per a què
serveixen les utopies? Per a...
- Protesta contra la situació present negativa, no voler adaptar-se al sistema. Sempre orientada a un canvi radical.
- Anàlisi de les possibilitats no realitzades encara. Ben a l’inrevés de tota ideologia que aquesta envesteix, no dialoga, imposa.
- El convenciment de que la realitat actual pot canviar i millorar. I és un convenciment pràctic que pot esdevenir un programa d’acció.
- La persuasió de que aquest canvi el podem portar endavant nosaltres.
- El més important del tarannà utòpic és la mística que l’inspira: la capacitat de Jesús de seducció i d’empenta que exerceix sobre nosaltres la persona de Jesús i la tasca que ens demana i promou quan ens crida al seu seguici, que es tradueix en gràcia que ens encomana generositat i entrega abundoses.
- En definitiva, no és una tasca impossible, no és un somni, no és una imaginació. És el fet que ens anticipa un futur millor: una societat i una convivència vertaderament dignes de l’home. Cada cristià haurà de fer un discerniment profund de les opcions concretes per tal de trobar l’alliberament integral de tothom que pateixi opressió”.
- El centre i l’eix de l’espiritualitat cristiana és el seguiment de Crist. Hem d’evitar l’individualisme, i l’escapisme cap a l’espiritualisme. L’objectiu no és aconseguir la perfecció, sinó veure i viure
Cal donar crèdit a les mil
vegades repetides paraules de Rahner: “El cristià del segle XXI o serà místic
(experimentador de Crist) o no serà”.
Diumenge
III de Pasqua, 14 d’abril del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada