RECAPITULAR-HO TOT EN CRIST
¡Ai, mare de Déu, i quin piloteig –pim, pam, pim, pam, i tornem-hi-: aquests darrers dies amb la vinguda del Papa: que si això Sr. Papa és papolatria, que si les dones són menystingudes (l’estigma d’Eva, he llegit en un diari) , en Savater i la Pilar Rahola a estiracabells; fort, eh!; que si els diners que costa tot plegat; sempre, sempre l’Església com a destí de les patacades…, barrueres unes, altres, àcides. Ha estat, però, un moment social i eclesial molt interessant per la posada de les cartes, al descobert, sobre la taula. Un niu de comentaris per a tots els gustos i disgustos. Ho he seguit del més a prop que he pogut, sobretot premsa. Bona ocasió per a pensar i repensar tot “l’aparador” d’aquests dies. No ens ho perdéssim pas, tot per a una higiene mental oferta amb safata. Descansats tots, ells i nosaltres, a la fi.
Primera conclusió: ¿Voleu dir, voleu dir que no parlem massa, excessivament, de l’Església, deixant, així desenfocat el punt per fer autèntica “diana”, vull dir que hauríem de parlar “més i millor”, primordialment, de Jesucrist? ¡Què bé que s’hi escau aquella cançò intimista: “No fixeu els ulls en ningú més que en Crist…!
La festa de clausura de tota l’anyada litúrgica és Jesucrist Rei. A empentes i rodolons ens costa avui, en temps de democràcies tot i imperfectes, parlar de Reis, de Monarques… Ves què hi farem. Però, amb tot, el mateix Crist no va defugir de dir-se rei davant la pregunta de Pilat, bo i deixant-li entenent que no ho era pas “d’eixe món”. La festa d’avui ens recentra més en la que fou la predicació essencial de Jesús: El Regne del seu Pare: Desvelar el secret de Déu: en Jesucrist s’obria pas una nova, insospitada, època en el món, un abans i un després. Una creació nova. El REGNE DE DÉU. Tot ho abasta l’amor del Pare. És un Déu diferent, i conseqüentment un món diferent el que es preconitza i es posa en marxa. Increïble. Si ens mirem a nosaltres mateixos, si fem passar pel mirall de la humanitat la contorta figura del què som, ¡és per no creure’ns-ho! Però tot pren consistència a partir de la fe, és a dir, fent confiança en que qui ha començat aquesta remodelació global, la portarà a terme. ¿Ho creus això?, interrogava sovint Jesús. “Regne universal i etern: Regne de Veritat i de Vida, Regne de Santedat i de Gràcia, Regne de Justícia, d’Amor i de Pau”. ¡No et dic res! Pura utopia a “mesura humana”. Per fer quatre recosides als estrips habituals no calia que el cel baixés a la terra… És el mateix Jesús en persona el que ho fa creïble, possible i engrescador. Vol Déu-Pare que ens sentim i ens tractem tots com a bons germans, convivents en una mateixa família, on el nostre fer de cada dia serà estimar-nos els uns els altres a la manera (no m’atreveixo a posar TAL) com Ell, Jesús, ens va i ens segueix estimant. ¡Oh la fe en l’amor , essent Jesús l’Alfa i l’Omega de tota relació entre tots! No és només referent, és l’energia, la força, la gràcia que ens mourà, sadollarà, ens agraciarà. Ser-ne conscients, creure-hi, i adelerar-nos per l’amor en creixença. Això “és” la festa de Crist Rei, no el nostre amor, ben pobret, sinó el que Déu ens ofereix amb garantia d’efectivitat, si ens deixem a les seves mans operoses, amb una confiança redescoberta a cada meravella que ell fa i percebem en nosaltres. És el Regne de Déu, on nosaltres som conciutadans, vassalls seria no poca cosa sinó distorsió, vergonyós… Regne que anirà venint, que ja és aquí, que s’anirà esbadellant com una flor de primavera. No hem d’anar lluny, no hem d’esperar: a les paràboles sempre se’ns diu: el Regne de Déu s’assembla a tantes menudes coses de cada dia. El Regne de Déu és com la llavor que puja tija amunt, que arrela terra endins, com la capçada d’un arbre que aixopluga un estol de meravellosos, equilibristes estornells a l’alba i a la posta; el Regne és com..., ¿què sé jo?: ¡com tu, com jo! El regne és un bullidor, un sortidor. Déu Trinitat ens habita i configura, ens fa fills estimats, a imatge i semblança del seu Fill, Jesucrist. L’obrador és en marxa. És Ell qui n’espera obres d’art, d’autor.
Avui és el dia just per a posar el zoom a tot el que doni de si, enfocant la vera imatge de CRIST REI, no assegut sobiranament en un tron (¡mireu-me!), sinó en un Jesucrist, “vell pelegrí”, company de camí, literalment bolcat als més necessitats, als marginats de les nostres societats àcrates, que refusen tota autoritat i tota regència. Servir és regnar, regnar és servir, ¡capgirada total! I ho escric en període preelectoral: qualsevol semblança amb la realitat és pura carambola i coincidència, ¡ves per on! Estem en una altra galaxia. Galaxia Jesucrist, galaxia Regne de Déu. Tornem a la gran traducció del que és el Regne de Déu en Jesucrist: Joan ho descriu en un dels moments més íntims narrats a l’evangeli: “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a Rentar els peus dels deixebles. Tots esperàvem que narraria la institució de l’Eucaristia i, no, es posa a fer de criat i esclau i en aquell moment darrer: Un signe, un sagrament, el seu testament: posar-se a disposició del senzills, abaixant-se, “captenit-se com un home qualsevol”, dirà Pau. Servei, gran o petit, tant se val. Tot és obra d’amor. A fi de contes, ¿qui en mesurarà la vàlua d’aquests trets d’amor casolà, domèstic; fets paraula, atmosfera, actituds vitals, el què vulgueu, que tot és or fi, a ulls de Déu.
En començar l’any litúrgic vàrem donar com a pregària preferent d’aquest any sant, oficiós, aquest himne tret de la carta als Efesis, que molt probablement ja s’utilitzaria a les litúrgies de primeríssima hora. Ara, arribats al terme de l’any litúrgic, seria bo que en llaor i lloança a Crist Rei reprenguéssim la seva lectura pausada plena dels ressons que hi hem descobert en repetir-la, trobant-la ensems nova. Aquest és el Càntic nou de que ens parlen els salms.
“Beneït sigui el Déu i Pare / de nostre Senyor Jesucrist,/ que ens ha beneït en Crist/ amb tota mena de benediccions / espirituals dalt al cel./ Ens escollí en Ell / abans de crear el món. / perquè fóssim sants, / irreprensibles al seus ulls. / Per amor ens destinà / a ser fills seus per Jesucrist, / segons la benèvola decisió, / que dóna glòria i lloança a la gràcia / que ens ha concedit en el seu estimat. / En ell, per la seva sang, / hem obtingut la redempció, / el perdó dels nostres pecats. / La riquesa de la gràcia de Déu / s’ha desbordat en nosaltres. / Ell ens ha concedit tota aquests saviesa / i penetració que tenim; / ens ha fet conèixer / el seu designi secret, / la decisió benèvola que havia pres / per executar-la / en la plenitud dels temps: / ha volgut unir en el Crist / totes les coses, / tant les del cel com les de la terra. / En Crist hem rebut / la nostra part en l’herència; / ens hi havia destinat el designi / d’aquell qui tot ho duu a terme / d’acord amb la decisió / de la seva voluntat. / Volia que fóssim / lloança de la seva glòria, / nosaltres que des del principi / tenim posada en Crist / la nostra esperança. / en Ell vosaltres vau escoltar / la paraula de la veritat, / l’evangeli que us salva. / En Ell heu cregut / i heu estat marcats amb el segell / de l’Esperit Sant promès, / l’Esperit és la penyora de l’heretat / que Déu ens té reservada, / quan ens redimirà plenament / com a possessió seva / i farà que siguem / lloança de la seva glòria.” (Efesis 1, 3 – 14).
Us dic la veritat i Déu me n’és testimoni: no me’n cansaria mai de dir-la, de repetir-la, de trobar-li’n noves riqueses a aquesta pregària o a aquest himne. Proveu-ho i a veure si la poguéssim dir a moltes veus concordes, amorosament unides en comunió. Quina festassa CRIST REI, viscut cor endins. Volia dir-vos moltes més coses, vivències, experiència de saber-me fill de Déu en Jesucrist senyor nostre. No podrà ser pas aquesta vegada. ¡Ai, no vaig poder ser a Barcelona aquest diumenge dia set, ni vaig poder veure res de la seva transmissió! Algú em deia que va plorar dolçament quan es va cantar el Virolai. Jo li vaig dir: Jo hagués plorat en entonar el “nostre” Credo de Mossèn Romeu. Segur, segur. I a vosaltres, ¿quan us tocava plora.
¡Ai, mare de Déu, i quin piloteig –pim, pam, pim, pam, i tornem-hi-: aquests darrers dies amb la vinguda del Papa: que si això Sr. Papa és papolatria, que si les dones són menystingudes (l’estigma d’Eva, he llegit en un diari) , en Savater i la Pilar Rahola a estiracabells; fort, eh!; que si els diners que costa tot plegat; sempre, sempre l’Església com a destí de les patacades…, barrueres unes, altres, àcides. Ha estat, però, un moment social i eclesial molt interessant per la posada de les cartes, al descobert, sobre la taula. Un niu de comentaris per a tots els gustos i disgustos. Ho he seguit del més a prop que he pogut, sobretot premsa. Bona ocasió per a pensar i repensar tot “l’aparador” d’aquests dies. No ens ho perdéssim pas, tot per a una higiene mental oferta amb safata. Descansats tots, ells i nosaltres, a la fi.
Primera conclusió: ¿Voleu dir, voleu dir que no parlem massa, excessivament, de l’Església, deixant, així desenfocat el punt per fer autèntica “diana”, vull dir que hauríem de parlar “més i millor”, primordialment, de Jesucrist? ¡Què bé que s’hi escau aquella cançò intimista: “No fixeu els ulls en ningú més que en Crist…!
La festa de clausura de tota l’anyada litúrgica és Jesucrist Rei. A empentes i rodolons ens costa avui, en temps de democràcies tot i imperfectes, parlar de Reis, de Monarques… Ves què hi farem. Però, amb tot, el mateix Crist no va defugir de dir-se rei davant la pregunta de Pilat, bo i deixant-li entenent que no ho era pas “d’eixe món”. La festa d’avui ens recentra més en la que fou la predicació essencial de Jesús: El Regne del seu Pare: Desvelar el secret de Déu: en Jesucrist s’obria pas una nova, insospitada, època en el món, un abans i un després. Una creació nova. El REGNE DE DÉU. Tot ho abasta l’amor del Pare. És un Déu diferent, i conseqüentment un món diferent el que es preconitza i es posa en marxa. Increïble. Si ens mirem a nosaltres mateixos, si fem passar pel mirall de la humanitat la contorta figura del què som, ¡és per no creure’ns-ho! Però tot pren consistència a partir de la fe, és a dir, fent confiança en que qui ha començat aquesta remodelació global, la portarà a terme. ¿Ho creus això?, interrogava sovint Jesús. “Regne universal i etern: Regne de Veritat i de Vida, Regne de Santedat i de Gràcia, Regne de Justícia, d’Amor i de Pau”. ¡No et dic res! Pura utopia a “mesura humana”. Per fer quatre recosides als estrips habituals no calia que el cel baixés a la terra… És el mateix Jesús en persona el que ho fa creïble, possible i engrescador. Vol Déu-Pare que ens sentim i ens tractem tots com a bons germans, convivents en una mateixa família, on el nostre fer de cada dia serà estimar-nos els uns els altres a la manera (no m’atreveixo a posar TAL) com Ell, Jesús, ens va i ens segueix estimant. ¡Oh la fe en l’amor , essent Jesús l’Alfa i l’Omega de tota relació entre tots! No és només referent, és l’energia, la força, la gràcia que ens mourà, sadollarà, ens agraciarà. Ser-ne conscients, creure-hi, i adelerar-nos per l’amor en creixença. Això “és” la festa de Crist Rei, no el nostre amor, ben pobret, sinó el que Déu ens ofereix amb garantia d’efectivitat, si ens deixem a les seves mans operoses, amb una confiança redescoberta a cada meravella que ell fa i percebem en nosaltres. És el Regne de Déu, on nosaltres som conciutadans, vassalls seria no poca cosa sinó distorsió, vergonyós… Regne que anirà venint, que ja és aquí, que s’anirà esbadellant com una flor de primavera. No hem d’anar lluny, no hem d’esperar: a les paràboles sempre se’ns diu: el Regne de Déu s’assembla a tantes menudes coses de cada dia. El Regne de Déu és com la llavor que puja tija amunt, que arrela terra endins, com la capçada d’un arbre que aixopluga un estol de meravellosos, equilibristes estornells a l’alba i a la posta; el Regne és com..., ¿què sé jo?: ¡com tu, com jo! El regne és un bullidor, un sortidor. Déu Trinitat ens habita i configura, ens fa fills estimats, a imatge i semblança del seu Fill, Jesucrist. L’obrador és en marxa. És Ell qui n’espera obres d’art, d’autor.
Avui és el dia just per a posar el zoom a tot el que doni de si, enfocant la vera imatge de CRIST REI, no assegut sobiranament en un tron (¡mireu-me!), sinó en un Jesucrist, “vell pelegrí”, company de camí, literalment bolcat als més necessitats, als marginats de les nostres societats àcrates, que refusen tota autoritat i tota regència. Servir és regnar, regnar és servir, ¡capgirada total! I ho escric en període preelectoral: qualsevol semblança amb la realitat és pura carambola i coincidència, ¡ves per on! Estem en una altra galaxia. Galaxia Jesucrist, galaxia Regne de Déu. Tornem a la gran traducció del que és el Regne de Déu en Jesucrist: Joan ho descriu en un dels moments més íntims narrats a l’evangeli: “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a Rentar els peus dels deixebles. Tots esperàvem que narraria la institució de l’Eucaristia i, no, es posa a fer de criat i esclau i en aquell moment darrer: Un signe, un sagrament, el seu testament: posar-se a disposició del senzills, abaixant-se, “captenit-se com un home qualsevol”, dirà Pau. Servei, gran o petit, tant se val. Tot és obra d’amor. A fi de contes, ¿qui en mesurarà la vàlua d’aquests trets d’amor casolà, domèstic; fets paraula, atmosfera, actituds vitals, el què vulgueu, que tot és or fi, a ulls de Déu.
En començar l’any litúrgic vàrem donar com a pregària preferent d’aquest any sant, oficiós, aquest himne tret de la carta als Efesis, que molt probablement ja s’utilitzaria a les litúrgies de primeríssima hora. Ara, arribats al terme de l’any litúrgic, seria bo que en llaor i lloança a Crist Rei reprenguéssim la seva lectura pausada plena dels ressons que hi hem descobert en repetir-la, trobant-la ensems nova. Aquest és el Càntic nou de que ens parlen els salms.
“Beneït sigui el Déu i Pare / de nostre Senyor Jesucrist,/ que ens ha beneït en Crist/ amb tota mena de benediccions / espirituals dalt al cel./ Ens escollí en Ell / abans de crear el món. / perquè fóssim sants, / irreprensibles al seus ulls. / Per amor ens destinà / a ser fills seus per Jesucrist, / segons la benèvola decisió, / que dóna glòria i lloança a la gràcia / que ens ha concedit en el seu estimat. / En ell, per la seva sang, / hem obtingut la redempció, / el perdó dels nostres pecats. / La riquesa de la gràcia de Déu / s’ha desbordat en nosaltres. / Ell ens ha concedit tota aquests saviesa / i penetració que tenim; / ens ha fet conèixer / el seu designi secret, / la decisió benèvola que havia pres / per executar-la / en la plenitud dels temps: / ha volgut unir en el Crist / totes les coses, / tant les del cel com les de la terra. / En Crist hem rebut / la nostra part en l’herència; / ens hi havia destinat el designi / d’aquell qui tot ho duu a terme / d’acord amb la decisió / de la seva voluntat. / Volia que fóssim / lloança de la seva glòria, / nosaltres que des del principi / tenim posada en Crist / la nostra esperança. / en Ell vosaltres vau escoltar / la paraula de la veritat, / l’evangeli que us salva. / En Ell heu cregut / i heu estat marcats amb el segell / de l’Esperit Sant promès, / l’Esperit és la penyora de l’heretat / que Déu ens té reservada, / quan ens redimirà plenament / com a possessió seva / i farà que siguem / lloança de la seva glòria.” (Efesis 1, 3 – 14).
Us dic la veritat i Déu me n’és testimoni: no me’n cansaria mai de dir-la, de repetir-la, de trobar-li’n noves riqueses a aquesta pregària o a aquest himne. Proveu-ho i a veure si la poguéssim dir a moltes veus concordes, amorosament unides en comunió. Quina festassa CRIST REI, viscut cor endins. Volia dir-vos moltes més coses, vivències, experiència de saber-me fill de Déu en Jesucrist senyor nostre. No podrà ser pas aquesta vegada. ¡Ai, no vaig poder ser a Barcelona aquest diumenge dia set, ni vaig poder veure res de la seva transmissió! Algú em deia que va plorar dolçament quan es va cantar el Virolai. Jo li vaig dir: Jo hagués plorat en entonar el “nostre” Credo de Mossèn Romeu. Segur, segur. I a vosaltres, ¿quan us tocava plora.
Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Diumenge 21 de novembre de 2010 per última vegada el nostre Any Sant. Barcelona. A tocar de la Sagrada Família…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada