TEMPS DE LLUITA I DE FORTALESA
Tot l’evangeli de Lluc està estructurat com un camí que puja cap a Jerusalem i, més en concret, vers el Temple. Arribats al cim després d’aquest llarg viatge que hem anat fent -seguint l’Any litúrgic; n’estem a les acaballes- ara és l’hora de recollir-ne els fruits perquè som a les últimes pàgines de Lluc que descriuen les també darreres de la vida mortal del mestre. Hem anat portant en el Full Parroquial el testimoniatge, almenys en desig, d’alguns cristians del nostre món més proper, intentant d’esbrinar com serien o com voldrien que fóssim els cristians d’aquest ben nostre segle XXI. És com si manifestéssim els millors desigs d’una societat on els cristians hi hauríem de donar el nostre propi to i estil evangèlics. Fan pensar i inviten a redreçar camins personals, socials i també -i molt- eclesials. “Tot queda per fer i tot és possible”. Lucidesa i empenta ens cal. Ja ho dèiem en el títol: Temps de lluita i de fortalesa.
Arriba Jesús al Temple (aquest no és ni geografia ni història, sinó el cimal i punt d’arribada d’una vida lliurada a una missió, i no era pas una eventualitat més en la seva vida). Quan escriu Lluc, més enllà de l’any 70, el Temple ja estava enrunat, i amb ell ensorrat i el que quedava de Jerusalem era com un símbol, la constatació de que s’havia acabat una etapa de la vida del poble jueu. Tota la plasticitat de l’apocalíptica la tenien gravada al cor. Eren temps molt trasbalsats. L’escena que llegim a l’evangeli no pot ser més dura. Profèticament Jesús els avançava des del mateix Temple: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït, no quedarà pedra sobre pedra”. No podia dir Jesús res de més contrari als sentiments de la gent, dels seus contemporanis. Estaven orgullosos del seu Temple. Era més que un Temple, era el símbol de tot el poble dels jueus. Déu s’hi feia present, era el lloc del seu habitatge, la salvaguarda de la seva identitat. Recordeu aquella expressió enfàtica però que resultava buida, inoperant de cara a la justícia, sobretot amb els més necessitats: “El Temple! El Temple!”, deien. Una profecia com tantes n’havien sentit a Israel, però que en l’evangeli de Lluc ja tenia la virtualitat del fet succeït. Jeremies, el pobre, ja va patir les conseqüències de predir la destrucció del Temple, en el temps de l’exili de Babilònia. Prou que ho va patir Jesús quan l’acusaren d’haver proferit, blasfemant: “Destruïu aquest temple i en tres dies el reedificaré”.
L’apocalíptica no és que voleï tot, cel i terra; és una manera de pensar i d’expressar-se, a la qual estaven molt habituats. La verdadera apocalíptica és ja la persecució de la primera Església. “Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons... acusats de portar el meu nom”. Aquest és el motiu dels motius. Ho repeteix dues vegades per donar-li relleu: “Per portar el meu nom”.
No serà fàcil ser cristians en el món profetitzat per Jesús. Ho ha estat, de difícil, moltes vegades i ho és avui. Hi hem d’estar preparats. Abans feien màrtirs. Es van adonar que els màrtirs eren llavor de nous cristians. Nova tàctica: provocar la indiferència de molts. Declarar que la religió és només cosa personal i que per tant s’ha de recloure en el fons de la consciència i en el redós de cercles “tancats”. La guetització del cristianisme. Una cosa és la laïcitat i una altra el laïcisme. No hi entrem avui.
Convé, segons els advertiments de Jesús, “no preparar” cap defensa apologètica. No hi ha millor defensa que el testimoni (“serà una ocasió de donar testimoni”) La defensa la posa Jesús en l’eloqüència dels fets per sobre de les paraules, en la saviesa que traspua un viure cristià. Contra fets no hi ha paraules que hi valguin. La divisió entrarà a casa (¿us diu quelcom això?) Sereu menystinguts pels vostres. Una invitació a no jugar a la contra, com hem fet tantes vegades. Ens cal confiança en Crist i que la tinguem també en nosaltres mateixos: “No es perdrà ni un dels vostres cabells” (sermó de la muntanya). Sentencia Jesús: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.
La pregunta que es fan molts és de futur: ¿Què passarà amb els nostres fils i néts? Jo crec que l’actitud de Jesús és més aviat la de fer front al nostre present. ¿Què espera Jesús de tots nosaltres en situacions adverses o de contradicció, com avui? “¿Som nosaltres els últims cristians?” Aquest era el títol cridaner d’un llibre molt llegit. Venia a resumir-se el seu plantejament : “Mor un tipus de cristià i en ressuscitarà un de mena diferent”.
La jerarquia del nostre país és massa poruga i més aviat està a la defensiva o bé tocant “a rebato”, a retirada, a prendre posicions en una guerra de trinxeres; mala estratègia. Si volem combatre de veritat fem un armistici o bé si més no podem, una treva. Parlamentem. Demanem-los-hi als que ens estan a la contra, ¿Perquè ho estan? De l’enemic el consell. Potser ens diran coses que ens les hauríem d’haver dit primer nosaltres a nosaltres mateixos. Els altres no són els dolents, que és una manera innòcua de dir que nosaltres som els bons. Tot afer humà està barrejat de contradiccions. Cal mesurar les causes, els símptomes, les conseqüències de la nostra manera de ser i de fer i de per què ens veuen com ens veuen. No tot és mala voluntat. Parlem-ne. A José M. Mardones se li va demanar que fes un estudi sobre “La indiferencia religiosa de Espanya” Hi posà aquest subtítol: “¿Què futuro tiene el cristianismo?
Amb una certa por per la pressa, intentaria de posar uns pensaments, unes indicacions de l’autor que poden situar-nos en la complexitat i ens poden posar en pistes, no resolutives, però sí engrescadores i de futur. Ho faig sintèticament extraient-ne frases:
- La situació d’indiferència –i de credulitat, per altra part- actuals ens interpel·len. Són no les preguntes que ens fem, sinó que se’ns retornen. Hi ha un cristianisme que s’enfonsa, ¿quin altre el substituirà?
- És un desafiament no el què sinó el perquè. I els perquè ens atenyen. És clar que està acabat el cristianisme de cristianitat Cal no oblidar que la majoria de nosaltres hi vàrem “pujar” i ho tenim “pegat” al cor i a l’imaginari.
- La cultura moderna és intrínsecament pluralista des del punt de vista d’entendre el món i la vida. No hi ha lloc per a la nostàlgia. Hem d’assajar una altra manera de viure i de conviure com a cristians. Farem temptejos dins de la incertesa. Estem en una societat oberta. Haurem de tenir creativitat. Res ens serà donat. Només la gosadia de fer noves experiències”. Ulls oberts als “signes dels temps”. Ni sacralització ni demonització. Qualsevol temps passat fou “diferent”. Tot canvi suposa dificultats. Ja no tindrem les seguretats passades. El cristianisme també serà matisat pel pluralisme intern, amb les tensions corresponents. Es viurà la temptació constant del restauracionisme. Caldrà ser equilibrat entre dos focs: els radicals i els més tradicionals. S’ha de saber ser crítics amb el passat, purgar-lo d’obsolescències. No és temps de dogmatismes ni rubridicismes. Se’ns retreu la poca sensibilitat per la justícia. S’ha de posar fi a tota mena de clericalisme. Defugir centralismes, secretismes, uniformismes. Es demana una profunda reforma institucional de l’Església.
L’autor avança uns trets de futur:
- Un cristianisme inquiet, recercador del Misteri de Déu, manifestat en Jesucrist. L’expreriència d’un Déu que es manifesta i que s’amaga al mateix temps. Ho diu molt bé: “la proximitat de la presència elusiva del Déu de Jesús”. Tota experiència de Déu és radicalment personalitzada. Aquí ens haurem de recolzar. Seran imprescindibles escoles de Fe i d’Oració: grups, sentit i pràctica comunitàries.
- Apassionats per la justícia, a tall d’humà contra tota classe d’inhumanitat. El cristianisme haurà de ser “agònic” en el sentit unamunià. Lluitador per les causes més humanes. En pro dels drets dels que no els hi són respectats. Compassió efectiva. La solidaritat no és filantropia, sinó expresssió d’Amor. Incursió crítica en les dimensions polítiques i estructurals del mal.
- Fer el món humà, ja és d’entrada fer-lo més cristià. Caldejar els ambients.
- El cristianisme és comunitari i fratern. La fe és primordialmernt relacional. Comunional. Promoure el “creient” no l’assimilacionisme.
- Un cristianisme lúcid i crític. No podem ser ingenus. Hem de “saber”, saber trobar la part de veritat que hi ha fora. La fe i la raó s’ajuden, s’estimulen, es depuren mútuament. No hi ha espai per a la credulitat. No emocionalismes. Encara hi ha molta irracionalitat i idees impresentables de Déu.
- Un cristianisme festiu i celebratiu. Tot té gust d’anticipació d’un futur més ple. Apropar a la gent la litúrgia. Evitar l’avorriment, recuperant símbols. El diumenge s’ha desacralitzat. Faríem bé començant a recuperar un xic de festa i el símbol amb més alegria, més música, més estètica i menys excés de paraula.
Posa l’autor aquesta conclusió. Serà la d’ell, i la meva de transcriptor. “El cristianisme que s’apropa i que ja entreveiem és un cristianisme més minoritari i fràgil, que ha d’aprendre a viure en una societat descreguda. És un postcristianisme en el sentit de que ha de ser un “nou cristianisme” o cristianisme reconfigurat de forma distinta a la viscuda fins ara, en una societat i cultura que ja no se senten ni es diuen cristianes. Amb tot, en el nostre cas, situat en una societat de tradició cristiana, però de clima pluralista i pagana”. Un cristianisme de ferment, encarnat, que cultivi la mística de la secularitat. “És l’entramat d’experiència, solidaritat, fraternitat, lucidesa i festa el que farà del cristianisme una altra cosa distinta, més atractiva i fins i tot més desafiant en front de la increència mateixa”. La ciència i el mercat han racionalitzat el medi, han desimbolitzat la vida. Les despulles de la religió es recullen en forma de despolitització i banalització de la vida.
¿Hi ha una deshumanització en el retrocés del cristianisme? Aquesta la gran pregunta.
Diumenge XXXIII de durant l’any, 14 de novembre de 2010. Barcelona
Tot l’evangeli de Lluc està estructurat com un camí que puja cap a Jerusalem i, més en concret, vers el Temple. Arribats al cim després d’aquest llarg viatge que hem anat fent -seguint l’Any litúrgic; n’estem a les acaballes- ara és l’hora de recollir-ne els fruits perquè som a les últimes pàgines de Lluc que descriuen les també darreres de la vida mortal del mestre. Hem anat portant en el Full Parroquial el testimoniatge, almenys en desig, d’alguns cristians del nostre món més proper, intentant d’esbrinar com serien o com voldrien que fóssim els cristians d’aquest ben nostre segle XXI. És com si manifestéssim els millors desigs d’una societat on els cristians hi hauríem de donar el nostre propi to i estil evangèlics. Fan pensar i inviten a redreçar camins personals, socials i també -i molt- eclesials. “Tot queda per fer i tot és possible”. Lucidesa i empenta ens cal. Ja ho dèiem en el títol: Temps de lluita i de fortalesa.
Arriba Jesús al Temple (aquest no és ni geografia ni història, sinó el cimal i punt d’arribada d’una vida lliurada a una missió, i no era pas una eventualitat més en la seva vida). Quan escriu Lluc, més enllà de l’any 70, el Temple ja estava enrunat, i amb ell ensorrat i el que quedava de Jerusalem era com un símbol, la constatació de que s’havia acabat una etapa de la vida del poble jueu. Tota la plasticitat de l’apocalíptica la tenien gravada al cor. Eren temps molt trasbalsats. L’escena que llegim a l’evangeli no pot ser més dura. Profèticament Jesús els avançava des del mateix Temple: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït, no quedarà pedra sobre pedra”. No podia dir Jesús res de més contrari als sentiments de la gent, dels seus contemporanis. Estaven orgullosos del seu Temple. Era més que un Temple, era el símbol de tot el poble dels jueus. Déu s’hi feia present, era el lloc del seu habitatge, la salvaguarda de la seva identitat. Recordeu aquella expressió enfàtica però que resultava buida, inoperant de cara a la justícia, sobretot amb els més necessitats: “El Temple! El Temple!”, deien. Una profecia com tantes n’havien sentit a Israel, però que en l’evangeli de Lluc ja tenia la virtualitat del fet succeït. Jeremies, el pobre, ja va patir les conseqüències de predir la destrucció del Temple, en el temps de l’exili de Babilònia. Prou que ho va patir Jesús quan l’acusaren d’haver proferit, blasfemant: “Destruïu aquest temple i en tres dies el reedificaré”.
L’apocalíptica no és que voleï tot, cel i terra; és una manera de pensar i d’expressar-se, a la qual estaven molt habituats. La verdadera apocalíptica és ja la persecució de la primera Església. “Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons... acusats de portar el meu nom”. Aquest és el motiu dels motius. Ho repeteix dues vegades per donar-li relleu: “Per portar el meu nom”.
No serà fàcil ser cristians en el món profetitzat per Jesús. Ho ha estat, de difícil, moltes vegades i ho és avui. Hi hem d’estar preparats. Abans feien màrtirs. Es van adonar que els màrtirs eren llavor de nous cristians. Nova tàctica: provocar la indiferència de molts. Declarar que la religió és només cosa personal i que per tant s’ha de recloure en el fons de la consciència i en el redós de cercles “tancats”. La guetització del cristianisme. Una cosa és la laïcitat i una altra el laïcisme. No hi entrem avui.
Convé, segons els advertiments de Jesús, “no preparar” cap defensa apologètica. No hi ha millor defensa que el testimoni (“serà una ocasió de donar testimoni”) La defensa la posa Jesús en l’eloqüència dels fets per sobre de les paraules, en la saviesa que traspua un viure cristià. Contra fets no hi ha paraules que hi valguin. La divisió entrarà a casa (¿us diu quelcom això?) Sereu menystinguts pels vostres. Una invitació a no jugar a la contra, com hem fet tantes vegades. Ens cal confiança en Crist i que la tinguem també en nosaltres mateixos: “No es perdrà ni un dels vostres cabells” (sermó de la muntanya). Sentencia Jesús: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.
La pregunta que es fan molts és de futur: ¿Què passarà amb els nostres fils i néts? Jo crec que l’actitud de Jesús és més aviat la de fer front al nostre present. ¿Què espera Jesús de tots nosaltres en situacions adverses o de contradicció, com avui? “¿Som nosaltres els últims cristians?” Aquest era el títol cridaner d’un llibre molt llegit. Venia a resumir-se el seu plantejament : “Mor un tipus de cristià i en ressuscitarà un de mena diferent”.
La jerarquia del nostre país és massa poruga i més aviat està a la defensiva o bé tocant “a rebato”, a retirada, a prendre posicions en una guerra de trinxeres; mala estratègia. Si volem combatre de veritat fem un armistici o bé si més no podem, una treva. Parlamentem. Demanem-los-hi als que ens estan a la contra, ¿Perquè ho estan? De l’enemic el consell. Potser ens diran coses que ens les hauríem d’haver dit primer nosaltres a nosaltres mateixos. Els altres no són els dolents, que és una manera innòcua de dir que nosaltres som els bons. Tot afer humà està barrejat de contradiccions. Cal mesurar les causes, els símptomes, les conseqüències de la nostra manera de ser i de fer i de per què ens veuen com ens veuen. No tot és mala voluntat. Parlem-ne. A José M. Mardones se li va demanar que fes un estudi sobre “La indiferencia religiosa de Espanya” Hi posà aquest subtítol: “¿Què futuro tiene el cristianismo?
Amb una certa por per la pressa, intentaria de posar uns pensaments, unes indicacions de l’autor que poden situar-nos en la complexitat i ens poden posar en pistes, no resolutives, però sí engrescadores i de futur. Ho faig sintèticament extraient-ne frases:
- La situació d’indiferència –i de credulitat, per altra part- actuals ens interpel·len. Són no les preguntes que ens fem, sinó que se’ns retornen. Hi ha un cristianisme que s’enfonsa, ¿quin altre el substituirà?
- És un desafiament no el què sinó el perquè. I els perquè ens atenyen. És clar que està acabat el cristianisme de cristianitat Cal no oblidar que la majoria de nosaltres hi vàrem “pujar” i ho tenim “pegat” al cor i a l’imaginari.
- La cultura moderna és intrínsecament pluralista des del punt de vista d’entendre el món i la vida. No hi ha lloc per a la nostàlgia. Hem d’assajar una altra manera de viure i de conviure com a cristians. Farem temptejos dins de la incertesa. Estem en una societat oberta. Haurem de tenir creativitat. Res ens serà donat. Només la gosadia de fer noves experiències”. Ulls oberts als “signes dels temps”. Ni sacralització ni demonització. Qualsevol temps passat fou “diferent”. Tot canvi suposa dificultats. Ja no tindrem les seguretats passades. El cristianisme també serà matisat pel pluralisme intern, amb les tensions corresponents. Es viurà la temptació constant del restauracionisme. Caldrà ser equilibrat entre dos focs: els radicals i els més tradicionals. S’ha de saber ser crítics amb el passat, purgar-lo d’obsolescències. No és temps de dogmatismes ni rubridicismes. Se’ns retreu la poca sensibilitat per la justícia. S’ha de posar fi a tota mena de clericalisme. Defugir centralismes, secretismes, uniformismes. Es demana una profunda reforma institucional de l’Església.
L’autor avança uns trets de futur:
- Un cristianisme inquiet, recercador del Misteri de Déu, manifestat en Jesucrist. L’expreriència d’un Déu que es manifesta i que s’amaga al mateix temps. Ho diu molt bé: “la proximitat de la presència elusiva del Déu de Jesús”. Tota experiència de Déu és radicalment personalitzada. Aquí ens haurem de recolzar. Seran imprescindibles escoles de Fe i d’Oració: grups, sentit i pràctica comunitàries.
- Apassionats per la justícia, a tall d’humà contra tota classe d’inhumanitat. El cristianisme haurà de ser “agònic” en el sentit unamunià. Lluitador per les causes més humanes. En pro dels drets dels que no els hi són respectats. Compassió efectiva. La solidaritat no és filantropia, sinó expresssió d’Amor. Incursió crítica en les dimensions polítiques i estructurals del mal.
- Fer el món humà, ja és d’entrada fer-lo més cristià. Caldejar els ambients.
- El cristianisme és comunitari i fratern. La fe és primordialmernt relacional. Comunional. Promoure el “creient” no l’assimilacionisme.
- Un cristianisme lúcid i crític. No podem ser ingenus. Hem de “saber”, saber trobar la part de veritat que hi ha fora. La fe i la raó s’ajuden, s’estimulen, es depuren mútuament. No hi ha espai per a la credulitat. No emocionalismes. Encara hi ha molta irracionalitat i idees impresentables de Déu.
- Un cristianisme festiu i celebratiu. Tot té gust d’anticipació d’un futur més ple. Apropar a la gent la litúrgia. Evitar l’avorriment, recuperant símbols. El diumenge s’ha desacralitzat. Faríem bé començant a recuperar un xic de festa i el símbol amb més alegria, més música, més estètica i menys excés de paraula.
Posa l’autor aquesta conclusió. Serà la d’ell, i la meva de transcriptor. “El cristianisme que s’apropa i que ja entreveiem és un cristianisme més minoritari i fràgil, que ha d’aprendre a viure en una societat descreguda. És un postcristianisme en el sentit de que ha de ser un “nou cristianisme” o cristianisme reconfigurat de forma distinta a la viscuda fins ara, en una societat i cultura que ja no se senten ni es diuen cristianes. Amb tot, en el nostre cas, situat en una societat de tradició cristiana, però de clima pluralista i pagana”. Un cristianisme de ferment, encarnat, que cultivi la mística de la secularitat. “És l’entramat d’experiència, solidaritat, fraternitat, lucidesa i festa el que farà del cristianisme una altra cosa distinta, més atractiva i fins i tot més desafiant en front de la increència mateixa”. La ciència i el mercat han racionalitzat el medi, han desimbolitzat la vida. Les despulles de la religió es recullen en forma de despolitització i banalització de la vida.
¿Hi ha una deshumanització en el retrocés del cristianisme? Aquesta la gran pregunta.
Diumenge XXXIII de durant l’any, 14 de novembre de 2010. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada