TIRA MAR ENDINS...
En ocasió de la clausura i avaluació del decurs de tot l’Any Sant (2000), Joan Pau II publicava una carta apostòlica titulada “A l’inici del nou mil·lenni”, ara fa justament 10 anys. De resultes d’aquell document recordo perfectament que a l’Església, es van posar de moda dues expressions, repetides i arreu comentades, com si el papa hagués tocat el clarí de convocatòria. Són: “Tira mar endins”, també en versió llatina: “Duc in altum” i, l’altra, la “santedat”, que feia temps que anava, la pobra, ben “refredada i havia de guardar llit...” No és el cas de parlar d’aquesta segona, tot i que no deixaria de ser un bon, excel·lent motiu; però ara m’enllamineix més l’altra, que àdhuc algun bisbe del moment la va prendre per divisa en el seu escut episcopal... A dir la veritat, no deixa, aquesta, de tenir la seva poesia i el seu encant, almenys per a mi, perquè em trasllada d’un vol als anys cinquanta -¡perdoneu els records adolescents del seminari!- que la fèiem anar, a tort i a dret, a l’estil del temps, al igual que altres petites frases en llatí, pensant-nos que així prenien la màgia de la seva concisió i un tronat alè, ara m’ho sembla, d’idealisme que volava cels amunt, sense tocar de peus a terra... Traduccions, moltes: Tira mar endins. Rema llac endins. Avança’t més enllà. Ho podria dir amb Llach: “Hem d’anar més lluny”. Cadascuna amb la seva aurèola... Siguem, una vegada més, “idealistes” de vell encuny...
No podem, amb tot, desmarcar-nos de tota l’escena que té encadenades seqüències molt ben lligades: La placidesa del Mestre proclamant la ”Paraula de Déu”, (apareix per primer cop aquesta expressió que és molt freqüent en Lluc). Té com a teló de fons el blau intens del llac. Idíl·lic, que ho faci d’una barca estant, vora, voreta, els oients “aglomerats”. La barca, casualment era la de Pere pescador. La sortida inesperada del Mestre, la d’un aparentment inexpert en pesca. “Ves”, en singular, parla amb Pere només, “aparta’t, rema endins”, i el cop efectiu: “Cala les xarxes”. Sorpresa sobre sorpresa. Tot i l’estupor de Pere, encara va tenir l’agosarada confiança de dir contra tot pronòstic: “Mestre, ens hi hem escarrrassat totes els vetlles de la nit, però ja que vós ho dieu, tiraré (en singular) les xarxes...” Les continuacions, seguides seguides, se succeeixen a temps record. Esventrament de les xarxes. Pere, als peus de Jesús, que l’anomena, fora d’hora, Senyor i la invitació a seguir-lo i la resposta fulminant dels tres sinó quatre...
Tornem un xic enrere i fem parada en la frase emblemàtica,: “Cala les xarxes”, com volent dir: “Sigues raonable, et demana’m l’impossible” (Maig 68). Ja fa estona que estem perduts. Hem trabucat totes les “raonabilitats”. Hi estem, de veres, oh llac de Genesaret, llac de les escenes més impossibles fetes possibles i reals, per la fe que fa trontollar totes les expectatives. Això és la utopia viscuda de prop. ¡El terreny de la fe té ales de somni! ¡No hi ha més! Els tres del “negoci” de pesca no se’n saben avenir. El miracle se’ls enreda com heura. Tot és un seguit. Davant de les insinuacions, gairebé absurdes, cal sentir permanentment aquesta invitació, que plaïa tant a Joan Pau II: “No tingueu por”. El més gran encara ha de venir: “Des d’ara seràs pescador d’homes” En traduccions més literals: “Agafaràs homes vius”, contrastant amb els peixos que van destinats a morir. ¿Què en devien entendre Pere i els “socis”? Canviarem d’ofici? Operació d’alt risc; però el miracle de la pesca tan tangible, n’era la garantia. Ho deixen tot i “s’embarquen” en el negoci més estrany de tots: canvi de peixos per persones... La funció de portar a la fe als humans. “L’home vivent és la glòria de Déu” (Ireneu). Evangelitzar ¡Ai de mi, si no evangelitzo!
Estem, per la fe, en temps excepcionals, encara que a ulls humans res no ho deixen veure clar. ¿Per què no calem, també nosaltres, les xarxes? ¿Per què no ens llencem a ser pescadors d’homes, a invitació personal de Jesús? En temps de crisi ambiental, val la pena d’arriscar-se a donar respostes imprevisibles... Mai la crida et sembli gran, desproporcionada, si et ve de Déu.
Tornem al document de Joan Pau II. Des del principi, sembla una gran invitació a posar-nos en situació. Diu: “Duc in altum! Aquesta paraula ressona també avui (2010) per a nosaltres i ens invita
A recordar amb gratitud el passat,
A viure amb passió al present
I a obrir-nos amb confiança al futur: “Jesucrist és el mateix, ahir i avui i per sempre” .
“En una convocatòria providencial l’Església (parroquial) “quaranta cinc anys després del Concili Ecumènic Vaticà II (!965) hauria estat invitada a interrogar-se sobre la seva renovació per assumir amb nou impuls la seva missió evangelitzadora”. “Sobretot, estimats germans i germanes, cal pensar en el futur que ens espera”. “Un Any Sant permanent o reinventat pastoralment com fem nosaltres a la parròquia per “viure’l no tan sols com a memòria del passat, sinó com a profecia del futur”. “Desitjo invitar totes les Esglésies locals on el misteri de l’únic Poble de Déu assumeix aquella especial configuració que el fa adequat a tots els contextos i cultures”. “Aquest arrelament de l’Església en el temps i en l’espai reflecteix, fet i fet, el moviment mateix de l’Encarnació. És, doncs, el moment que cada Església, reflexionant sobre allò que l’Esperit ha dit al Poble de Déu en l’any sant 2000, més encara, en el període mes ampli de temps que va des del Concili Vaticà II al nostre Jubileu d’enguany, verifiqui el seu fervor i recuperi nou impuls per al seu compromís espiritual i pastoral”. ¿Què fer, germanes i germans: Estem en un moment de gràcia; ens n’adonem?
Revalidaré el ferm propòsit de fer d’aquest 2010 el meu any Sant.
Sabré per fe il·lusionada i ferma esperança que Déu m’hi espera per donar un tomb real i constatable en algun aspecte de la meva vida cristiana.
Dignificaré , fent-me més humà, la meva vocació primordial de ser i anar esdevenint més i més persona.
M’obriré amb “més fervor” a Déu: pregària, Paraula de Déu, Eucaristia, més formació, participació activa en un grup on pugui parlar de Déu..
Donaré algun temps “meu” per fer algun voluntariat ocasional o institucional.
Vetllaré per la “qualitat dels vincles” (Torralba) amb els més propers: família, treball, amistats, compromisos.
Posaré quelcom “diferent” (que jo m’ho noti i m’ho pugui avaluar) a nivell diari, setmanal, mensual, temps forts litúrgics.
Secundaré les propostes pastorals que se m’ofereixin en el meu entorn.
Faré una opció directa pels pobres del meu veïnatge a través de parròquia, associacions, ONG.
Intentaré viure “l’Ara i l’Aquí” concentrant-m’hi i gaudint-t’ho. (“L’ara ple”)
Donaré gràcies sovint a tothom: Déu, els “meus”, propers, natura.
Diumenge V d durant l’any, 7 de febrer de 2010, Any Sant. Barcelona
No podem, amb tot, desmarcar-nos de tota l’escena que té encadenades seqüències molt ben lligades: La placidesa del Mestre proclamant la ”Paraula de Déu”, (apareix per primer cop aquesta expressió que és molt freqüent en Lluc). Té com a teló de fons el blau intens del llac. Idíl·lic, que ho faci d’una barca estant, vora, voreta, els oients “aglomerats”. La barca, casualment era la de Pere pescador. La sortida inesperada del Mestre, la d’un aparentment inexpert en pesca. “Ves”, en singular, parla amb Pere només, “aparta’t, rema endins”, i el cop efectiu: “Cala les xarxes”. Sorpresa sobre sorpresa. Tot i l’estupor de Pere, encara va tenir l’agosarada confiança de dir contra tot pronòstic: “Mestre, ens hi hem escarrrassat totes els vetlles de la nit, però ja que vós ho dieu, tiraré (en singular) les xarxes...” Les continuacions, seguides seguides, se succeeixen a temps record. Esventrament de les xarxes. Pere, als peus de Jesús, que l’anomena, fora d’hora, Senyor i la invitació a seguir-lo i la resposta fulminant dels tres sinó quatre...
Tornem un xic enrere i fem parada en la frase emblemàtica,: “Cala les xarxes”, com volent dir: “Sigues raonable, et demana’m l’impossible” (Maig 68). Ja fa estona que estem perduts. Hem trabucat totes les “raonabilitats”. Hi estem, de veres, oh llac de Genesaret, llac de les escenes més impossibles fetes possibles i reals, per la fe que fa trontollar totes les expectatives. Això és la utopia viscuda de prop. ¡El terreny de la fe té ales de somni! ¡No hi ha més! Els tres del “negoci” de pesca no se’n saben avenir. El miracle se’ls enreda com heura. Tot és un seguit. Davant de les insinuacions, gairebé absurdes, cal sentir permanentment aquesta invitació, que plaïa tant a Joan Pau II: “No tingueu por”. El més gran encara ha de venir: “Des d’ara seràs pescador d’homes” En traduccions més literals: “Agafaràs homes vius”, contrastant amb els peixos que van destinats a morir. ¿Què en devien entendre Pere i els “socis”? Canviarem d’ofici? Operació d’alt risc; però el miracle de la pesca tan tangible, n’era la garantia. Ho deixen tot i “s’embarquen” en el negoci més estrany de tots: canvi de peixos per persones... La funció de portar a la fe als humans. “L’home vivent és la glòria de Déu” (Ireneu). Evangelitzar ¡Ai de mi, si no evangelitzo!
Estem, per la fe, en temps excepcionals, encara que a ulls humans res no ho deixen veure clar. ¿Per què no calem, també nosaltres, les xarxes? ¿Per què no ens llencem a ser pescadors d’homes, a invitació personal de Jesús? En temps de crisi ambiental, val la pena d’arriscar-se a donar respostes imprevisibles... Mai la crida et sembli gran, desproporcionada, si et ve de Déu.
Tornem al document de Joan Pau II. Des del principi, sembla una gran invitació a posar-nos en situació. Diu: “Duc in altum! Aquesta paraula ressona també avui (2010) per a nosaltres i ens invita
A recordar amb gratitud el passat,
A viure amb passió al present
I a obrir-nos amb confiança al futur: “Jesucrist és el mateix, ahir i avui i per sempre” .
“En una convocatòria providencial l’Església (parroquial) “quaranta cinc anys després del Concili Ecumènic Vaticà II (!965) hauria estat invitada a interrogar-se sobre la seva renovació per assumir amb nou impuls la seva missió evangelitzadora”. “Sobretot, estimats germans i germanes, cal pensar en el futur que ens espera”. “Un Any Sant permanent o reinventat pastoralment com fem nosaltres a la parròquia per “viure’l no tan sols com a memòria del passat, sinó com a profecia del futur”. “Desitjo invitar totes les Esglésies locals on el misteri de l’únic Poble de Déu assumeix aquella especial configuració que el fa adequat a tots els contextos i cultures”. “Aquest arrelament de l’Església en el temps i en l’espai reflecteix, fet i fet, el moviment mateix de l’Encarnació. És, doncs, el moment que cada Església, reflexionant sobre allò que l’Esperit ha dit al Poble de Déu en l’any sant 2000, més encara, en el període mes ampli de temps que va des del Concili Vaticà II al nostre Jubileu d’enguany, verifiqui el seu fervor i recuperi nou impuls per al seu compromís espiritual i pastoral”. ¿Què fer, germanes i germans: Estem en un moment de gràcia; ens n’adonem?
Revalidaré el ferm propòsit de fer d’aquest 2010 el meu any Sant.
Sabré per fe il·lusionada i ferma esperança que Déu m’hi espera per donar un tomb real i constatable en algun aspecte de la meva vida cristiana.
Dignificaré , fent-me més humà, la meva vocació primordial de ser i anar esdevenint més i més persona.
M’obriré amb “més fervor” a Déu: pregària, Paraula de Déu, Eucaristia, més formació, participació activa en un grup on pugui parlar de Déu..
Donaré algun temps “meu” per fer algun voluntariat ocasional o institucional.
Vetllaré per la “qualitat dels vincles” (Torralba) amb els més propers: família, treball, amistats, compromisos.
Posaré quelcom “diferent” (que jo m’ho noti i m’ho pugui avaluar) a nivell diari, setmanal, mensual, temps forts litúrgics.
Secundaré les propostes pastorals que se m’ofereixin en el meu entorn.
Faré una opció directa pels pobres del meu veïnatge a través de parròquia, associacions, ONG.
Intentaré viure “l’Ara i l’Aquí” concentrant-m’hi i gaudint-t’ho. (“L’ara ple”)
Donaré gràcies sovint a tothom: Déu, els “meus”, propers, natura.
Diumenge V d durant l’any, 7 de febrer de 2010, Any Sant. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada