TINC UNA LLUM AL COR...
No sé si coneixeu aquesta cançó de gospel. Us la transcric: “Tinc una llum al cor que la vull deixar brillar (3) cada nit (6), perquè vull que brilli ben fort. Dilluns: em dóna el do de l’amor. Dimarts: la pau m’ha entrat al cor. Dimecres: no perdis mai la fe. Dijous: d’una alegria era ben ple. Divendres diu: ves fins al final. Dissabte fa: denuncia el mal. Diumenge em diu: encén el teu foc, perquè vull que brilli ben fort. Oh”.
És molt encomanadissa. A la que la sents t’hi agafes de seguida, et ve als llavis i la taral·leges una i altra vegada.
¿Que per què m’ha vingut “al cor” només llegir l’evangeli de la Transfiguració? No ho sé ben bé. Aquesta vegada l’he volgut llegir d’una altra manera. L’he anat resseguint a poc a poc, entrant atentament en el text i he anat subratllant aspectes que de cop i volt se m’han il·luminat.
Primer, noteu que aquest *esdeveniment, que no fet, (“que serà el nostre mestre interior”, diu Mounier) es produeix sota el testimoni de solament tres dels apòstols. Podríem dir que testifiquen dins de l’excepcionalitat. Hi ha com un cobricel d’intimitat, no feta aquesta per a multituds ni per a persones que “van d’espectacle”. En efecte, la transfiguració s’esdevé en el més íntim de la pregària de Jesús. ¿Quina no seria habitualment la seva intimitat amb el Pare? Només en sabem just-just que pregava freqüentment, que ho feia en el silenci i en la solitud de les nits i, que era la pregària la que el sostenia en la seva missió, centre fonamental de la seva vida. Alguna vegada he fet esment d’un llibre molt en boga, quan érem adolescents d’edat i dels primers passos en la vida religiosa. El llibre en qüestió era –a més en castellà, temps era temps- “El alma de todo apostolado” ¡Com grinyola aquest llenguatge per a les nostres oïdes d’avui. ¡Tant se val! El missatge era clar: La pregària, allò que Teresa en diu un diàleg d’amistat en i amb Déu, era ben bé l’ànima de la missió evangelitzadora de Jesús; i de la nostra, deixeu-me afegir.
La pregària, aquesta volta, esclatà en una conversa amb les primeres figures de tot l’AT: Moisès n’era el legislador i Elies el gran profeta. Per altres evangelistes sabrem que confortaven Jesús a les envistes de la Passió (Pau ens aclareix amb convicció que l’estil de viure de Jesús no excloïa el misteri de la Creu. Sense creu no hi ha transfiguració. Pau diu a la inesperada: “Imiteu-me en la vida crucificada i gloriosa a la vegada”, en la lectura segona. Una veu innominada diu: “imiteu-lo i escolteu-lo”.
Tota aquesta sublimitat es produeix en la intimitat de Jesús. Com un vel s’esquinça i deixa entreveure el seu Cor inflamat per la presència de Déu que és Ell mateix. El rostre es transfigura, fulgura; els vestits també. És de pura lògica espiritual. Quan tens “una llum al cor”, tot, tot resplendeix. És la bellesa de Déu. ¿Sabíeu que Déu és sobretot Bell; la glòria l’embolcalla... Els ortodoxes ho saben millor que no pas nosaltres. Anar a Déu per l’esclat de la Bellesa.
La conversa il·lumina, com tota pregària digna d’aquest nom. ¿Quan de temps portaven parlant? No hi havia temps. Era la plenitud del temps. Vaig llegir que Eugeni Trias diu que l’eternitat és la plenitud del present, de l’instant. Maragall (Hem encetat de poc l’any del seu centenari) volia fer etern el moment, l’instant de bellesa, d’experiència fonda del viure. “¿Què més ens podeu dar” ¡Ai i què poc sabem de plenitud, del cel!, del qual l’altre dia un em deia que no en parlem gaire, ¿gens? Obnuvilats pel món que passa...
Els apòstols, en les narracions evangèliques, reiteradament dormen quan Jesús prega. Tot un abisme d’incomunicació, “d’estar ells en un altre món”, rom, talment com nosaltres... Ens costa, Déu meu, entrar en la intimitat del Mestre. Per això és més aviat feixuga la nostra ”configuració” amb Ell. Pau ens en deixa l’esperança d’anar-hi entrant de mica en mica. “Tenim la nostra ciutadania en el cel, d’on esperem que se’ns doni, tret a tret, la nostra progressiva transfiguració. Manteniu-vos així en actitud de rebre, a petits glops, besllums de la llum al cor... “Tinc una llum al cor que la vull deixar brillar”
De sobte, com qui ve d’un altre món, ¡ai, las! es desperten els tres i entren meravellats en l’àmbit de la pregària del Mestre. Són envaïts pel núvol, símbol de la presència de Déu, com quan el núvol planava sobre la Tenda de l’Aplec en ple desert. S’esglaien de por reverencial dins de la glòria de Déu. El núvol els embolcalla, al temps que senten una veu, (després sabran que és la mateixa del Pare que ja va ressonar en el Baptisme de Jesús): “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Deixem els “fora-de-lloc” de Pere: Les galdoses “cabanes”. ¡Què insubstancials que arribem a ser! Ens sobrepassa tot plegat i nosaltres anem repetint en les nostres aigualides homilies allò de sempre. Tallo. No sigui que perdéssim l’aire de pregària intensa per part de Jesús... Tot, narrat des de l’arcà, des del misteri. Després, passat l’enlluernament, “el van veure a Ell tot sol”. ¿Qui pot entendre les “coses” de Déu? Foren tasts privilegiats que de segur que els marcaren per la comprensió finalment transfigurada: ¡el Mestre era més que el Mestre! ¿Què entengueren, què entenem ara, nosaltres de tot plegat? ¡Si poguéssim entrar en el secret del cor, on Déu és Déu, magnificent” La vida des de dins, per aquests esclats fugaços, podem sospitar que és com un procés celat de crisàlide que, de cuquets que som, ens anirem transfigurant en divina papallona. Tot velat pel misteri del capoll, fil de seda que amaga un misteri de transformació en criatura nova (Pau), de tornar a néixer (Joan), que et deixa no sabent tot sabent...(Joan de la Creu) Dolç misteri. Sort n’hi ha que som misteri, que som més enllà del que pensem que som, pobrets de nosaltres... Déu no està fet a la nostra mida, la “humana mesura” del Cant espiritual de Maragall. ¡A Déu gràcies!
Il·luminats progressivament: paraula litúrgica que ha caigut en “descrèdit” per manca nostra d’experiències fondes. Ciri pasqual, petits ciris de cada batejat: “Rep la llum de Crist”. “A vosaltres, pares i padrins, l’Església us confia aquesta llum. Manteniu-la encesa, a fi que aquest infant il·luminat per Crist, camini sempre com a fill de la llum, perseveri en la fe, i, quan el Senyor tornarà, pugui sortir-li a l’encontre amb tots els sants i visqui eternament en el cel”. (Del ritual del Baptisme)
Il·luminats, transfigurats, radiants: ¿Són bojos, són gent que no toca de peus a terra; són “tocats”? ¿Per què, per qui? Preguntes antigues, també noves dels que incapaços d’entendre la interioritat se’n fan burletes...
Oh, si no fóssim tan banals, ens trauríem les sandàlies, perquè tota terra és sagrada, tota persona és potencialment un “pres” per camins de llum i de vida. Déu és omnipresent des dins de nosaltres, no com quelcom afegit. Diu el meu invitat d’honor, Teilhard: “A conseqüència de l’Encarnació la immensitat divina s’ha transformat en omnipresència de cristificació per a nosaltres”. (El medi diví). El tel de separació entre el cos i l’esperit és tan tènue, que el cos, a poc que l’esperit envaeixi els espais vitals, es torna lluminós. Hi ha com una mena d’incandescència. Tots els camins són d’encesa.
Ja sabeu que, de més en més, els salms em són aliment, goig, poesia i gràcia. Ho he glossat sovint dels salms entre lectures, quin goig tan gran...
El salm quan et “pren” et fa sentir Déu tan a prop, que, com aquell qui diu, gairebé “el pots tocar”: “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?” “El cor em diu: “busqueu la meva presència” “Arribar davant vostre és el que vull” “En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum” Em deixo anar per la riquesa afectiva dels salms. Descobrir-los, pregar-los, aprendre’ls de cor, dir-ne la gràcia d’un verset, allò clàssic que en dèiem jaculatòries. Deixar que corrin rius endins. Salmodiar és menja del convit de Déu. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. Com una simplicíssima inspiració m’ha vingut al cor la d’invitar-vos a entrar en els salms. Agafeu algun “mestre en salms saber” i deixeu-vos portar per ell durant aquesta Quaresma. De fer-ho, seria molt ben aprofitada, renovada, sorprenent. Deixeu-vos cobrir d’aquests fils de seda, entreu en el clos de la crisàlide i sortireu “configurats al seu Cos gloriós” el dia de Pasqua, primavera de gràcia. Bon viatge, Quaresma de llum.
Diumenge II de Quaresma del nostre any sant, 28 de febrer de 2010. Barcelona
No sé si coneixeu aquesta cançó de gospel. Us la transcric: “Tinc una llum al cor que la vull deixar brillar (3) cada nit (6), perquè vull que brilli ben fort. Dilluns: em dóna el do de l’amor. Dimarts: la pau m’ha entrat al cor. Dimecres: no perdis mai la fe. Dijous: d’una alegria era ben ple. Divendres diu: ves fins al final. Dissabte fa: denuncia el mal. Diumenge em diu: encén el teu foc, perquè vull que brilli ben fort. Oh”.
És molt encomanadissa. A la que la sents t’hi agafes de seguida, et ve als llavis i la taral·leges una i altra vegada.
¿Que per què m’ha vingut “al cor” només llegir l’evangeli de la Transfiguració? No ho sé ben bé. Aquesta vegada l’he volgut llegir d’una altra manera. L’he anat resseguint a poc a poc, entrant atentament en el text i he anat subratllant aspectes que de cop i volt se m’han il·luminat.
Primer, noteu que aquest *esdeveniment, que no fet, (“que serà el nostre mestre interior”, diu Mounier) es produeix sota el testimoni de solament tres dels apòstols. Podríem dir que testifiquen dins de l’excepcionalitat. Hi ha com un cobricel d’intimitat, no feta aquesta per a multituds ni per a persones que “van d’espectacle”. En efecte, la transfiguració s’esdevé en el més íntim de la pregària de Jesús. ¿Quina no seria habitualment la seva intimitat amb el Pare? Només en sabem just-just que pregava freqüentment, que ho feia en el silenci i en la solitud de les nits i, que era la pregària la que el sostenia en la seva missió, centre fonamental de la seva vida. Alguna vegada he fet esment d’un llibre molt en boga, quan érem adolescents d’edat i dels primers passos en la vida religiosa. El llibre en qüestió era –a més en castellà, temps era temps- “El alma de todo apostolado” ¡Com grinyola aquest llenguatge per a les nostres oïdes d’avui. ¡Tant se val! El missatge era clar: La pregària, allò que Teresa en diu un diàleg d’amistat en i amb Déu, era ben bé l’ànima de la missió evangelitzadora de Jesús; i de la nostra, deixeu-me afegir.
La pregària, aquesta volta, esclatà en una conversa amb les primeres figures de tot l’AT: Moisès n’era el legislador i Elies el gran profeta. Per altres evangelistes sabrem que confortaven Jesús a les envistes de la Passió (Pau ens aclareix amb convicció que l’estil de viure de Jesús no excloïa el misteri de la Creu. Sense creu no hi ha transfiguració. Pau diu a la inesperada: “Imiteu-me en la vida crucificada i gloriosa a la vegada”, en la lectura segona. Una veu innominada diu: “imiteu-lo i escolteu-lo”.
Tota aquesta sublimitat es produeix en la intimitat de Jesús. Com un vel s’esquinça i deixa entreveure el seu Cor inflamat per la presència de Déu que és Ell mateix. El rostre es transfigura, fulgura; els vestits també. És de pura lògica espiritual. Quan tens “una llum al cor”, tot, tot resplendeix. És la bellesa de Déu. ¿Sabíeu que Déu és sobretot Bell; la glòria l’embolcalla... Els ortodoxes ho saben millor que no pas nosaltres. Anar a Déu per l’esclat de la Bellesa.
La conversa il·lumina, com tota pregària digna d’aquest nom. ¿Quan de temps portaven parlant? No hi havia temps. Era la plenitud del temps. Vaig llegir que Eugeni Trias diu que l’eternitat és la plenitud del present, de l’instant. Maragall (Hem encetat de poc l’any del seu centenari) volia fer etern el moment, l’instant de bellesa, d’experiència fonda del viure. “¿Què més ens podeu dar” ¡Ai i què poc sabem de plenitud, del cel!, del qual l’altre dia un em deia que no en parlem gaire, ¿gens? Obnuvilats pel món que passa...
Els apòstols, en les narracions evangèliques, reiteradament dormen quan Jesús prega. Tot un abisme d’incomunicació, “d’estar ells en un altre món”, rom, talment com nosaltres... Ens costa, Déu meu, entrar en la intimitat del Mestre. Per això és més aviat feixuga la nostra ”configuració” amb Ell. Pau ens en deixa l’esperança d’anar-hi entrant de mica en mica. “Tenim la nostra ciutadania en el cel, d’on esperem que se’ns doni, tret a tret, la nostra progressiva transfiguració. Manteniu-vos així en actitud de rebre, a petits glops, besllums de la llum al cor... “Tinc una llum al cor que la vull deixar brillar”
De sobte, com qui ve d’un altre món, ¡ai, las! es desperten els tres i entren meravellats en l’àmbit de la pregària del Mestre. Són envaïts pel núvol, símbol de la presència de Déu, com quan el núvol planava sobre la Tenda de l’Aplec en ple desert. S’esglaien de por reverencial dins de la glòria de Déu. El núvol els embolcalla, al temps que senten una veu, (després sabran que és la mateixa del Pare que ja va ressonar en el Baptisme de Jesús): “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Deixem els “fora-de-lloc” de Pere: Les galdoses “cabanes”. ¡Què insubstancials que arribem a ser! Ens sobrepassa tot plegat i nosaltres anem repetint en les nostres aigualides homilies allò de sempre. Tallo. No sigui que perdéssim l’aire de pregària intensa per part de Jesús... Tot, narrat des de l’arcà, des del misteri. Després, passat l’enlluernament, “el van veure a Ell tot sol”. ¿Qui pot entendre les “coses” de Déu? Foren tasts privilegiats que de segur que els marcaren per la comprensió finalment transfigurada: ¡el Mestre era més que el Mestre! ¿Què entengueren, què entenem ara, nosaltres de tot plegat? ¡Si poguéssim entrar en el secret del cor, on Déu és Déu, magnificent” La vida des de dins, per aquests esclats fugaços, podem sospitar que és com un procés celat de crisàlide que, de cuquets que som, ens anirem transfigurant en divina papallona. Tot velat pel misteri del capoll, fil de seda que amaga un misteri de transformació en criatura nova (Pau), de tornar a néixer (Joan), que et deixa no sabent tot sabent...(Joan de la Creu) Dolç misteri. Sort n’hi ha que som misteri, que som més enllà del que pensem que som, pobrets de nosaltres... Déu no està fet a la nostra mida, la “humana mesura” del Cant espiritual de Maragall. ¡A Déu gràcies!
Il·luminats progressivament: paraula litúrgica que ha caigut en “descrèdit” per manca nostra d’experiències fondes. Ciri pasqual, petits ciris de cada batejat: “Rep la llum de Crist”. “A vosaltres, pares i padrins, l’Església us confia aquesta llum. Manteniu-la encesa, a fi que aquest infant il·luminat per Crist, camini sempre com a fill de la llum, perseveri en la fe, i, quan el Senyor tornarà, pugui sortir-li a l’encontre amb tots els sants i visqui eternament en el cel”. (Del ritual del Baptisme)
Il·luminats, transfigurats, radiants: ¿Són bojos, són gent que no toca de peus a terra; són “tocats”? ¿Per què, per qui? Preguntes antigues, també noves dels que incapaços d’entendre la interioritat se’n fan burletes...
Oh, si no fóssim tan banals, ens trauríem les sandàlies, perquè tota terra és sagrada, tota persona és potencialment un “pres” per camins de llum i de vida. Déu és omnipresent des dins de nosaltres, no com quelcom afegit. Diu el meu invitat d’honor, Teilhard: “A conseqüència de l’Encarnació la immensitat divina s’ha transformat en omnipresència de cristificació per a nosaltres”. (El medi diví). El tel de separació entre el cos i l’esperit és tan tènue, que el cos, a poc que l’esperit envaeixi els espais vitals, es torna lluminós. Hi ha com una mena d’incandescència. Tots els camins són d’encesa.
Ja sabeu que, de més en més, els salms em són aliment, goig, poesia i gràcia. Ho he glossat sovint dels salms entre lectures, quin goig tan gran...
El salm quan et “pren” et fa sentir Déu tan a prop, que, com aquell qui diu, gairebé “el pots tocar”: “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?” “El cor em diu: “busqueu la meva presència” “Arribar davant vostre és el que vull” “En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum” Em deixo anar per la riquesa afectiva dels salms. Descobrir-los, pregar-los, aprendre’ls de cor, dir-ne la gràcia d’un verset, allò clàssic que en dèiem jaculatòries. Deixar que corrin rius endins. Salmodiar és menja del convit de Déu. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. Com una simplicíssima inspiració m’ha vingut al cor la d’invitar-vos a entrar en els salms. Agafeu algun “mestre en salms saber” i deixeu-vos portar per ell durant aquesta Quaresma. De fer-ho, seria molt ben aprofitada, renovada, sorprenent. Deixeu-vos cobrir d’aquests fils de seda, entreu en el clos de la crisàlide i sortireu “configurats al seu Cos gloriós” el dia de Pasqua, primavera de gràcia. Bon viatge, Quaresma de llum.
Diumenge II de Quaresma del nostre any sant, 28 de febrer de 2010. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada