Homilia del diumenge 27/12/2012 del P.Josep Mª Balcells

 EL “CREDO” QUE DÓNA SENTIT A LA MEVA VIDA

                        Durant molts anys una editorial va anar encomanant a diversos cristians “de bandera”, que escrivissin com una mena de memòries del procés de la seva fe: en què creien i com i per què. Van ser molt seguides aleshores i encara retenen el bon regust i deix d’una comunicació de vida i de fe, alliçonadores. Eren grans creients i persones de trajectòries ben diverses i no sempre del tot “ortodoxes”, sense ser-ne clarament divergents. Cadascuna tenia les seves particularitats i això mateix les feia molt interessants i, encara més, diria que testimonials. “¡Deien personalment, vaja si deien...! Encara avui, rellegir-les, són un bon exercici de professió, de confessió de fe i també de trobar-hi camins molt personals. Testimonialment molt oportunes, més avui en que hi ha “fes” desdibuixades, més aviat proclius a la irrellevància. ¿O m’equivoco? ¿Recordeu allò que en diuen fes “a la carta”, molt individualitzades, molt pròpies, potser poc eclesials? “Valors tous en temps durs”. Enquesta europea sobre valors.

                        ¿I si de sobte ens diguessin que “memorialitzèssim” una mica, ni que sigui només per a ús propi, els grans valors, les nostres descobertes, el nostre procés en relació a la fe, dit segons la vella proposta de quin és “el Credo que dóna sentit a la meva fe? Seria bo que ho intentéssim i, millor si ens ho escrivíssim, això ens forçaria a ser més explícits i més concrets. Primer pas evident hauria de ser posar-nos en “quarentena de reflexió” per anar trobant els fils transversals, els fils perduts, les visions ja donades per obsoletes, les ideees-mare que ens van pujant com a tendències a més ampli abast. De ben segur que faríem un repàs de llibres que ens han fet créixer en la fe, el “Llibre” per endavant, de testimonis de vida de fe que ens han marcat, de dubtes que hem anat tenint i de preguntes i respostes, pròpies o alienes que –només en el fet de pensar-hi i de voler sistematitzar-les- ens portarien a fer-les explícites i motiu de formulacions i de components del nostre Credo personal, tot ell marcat de subratllats, de dilucions, de buits i de plens. Tots ens sentim “acreditats” per la fe substancial de l’Església, però tots els credos o són d’alguna manera diferents o no són credos personals. Tampoc és qüestió de fer passar minúcies com a eixos fonamentals. Més aviat avui tendim a subratllar allò que creiem que és essencial, allò que no pot mancar per no perdre la “garantia d’origen”. Hi ha coincidència en les bases; i hi pot haver matisos o valoracions múltiples en qüestions ben bé secundàries. Avui ha de quedar clara l’escala jeràrquica de les dades de fe. N’hi ha de principals i de secundàries, però també hi pot haver –senyal de riquesa en la fe- subratllats propis, vivències o experiències que guanyen prioritat en la fe, tal i com la vivim en moments concrets... La fe es circumscriu en “històries” ben precises. Les circumstàncies no són mai alienes a la fe. Fe encarnada o sentiment religiós vaporós... no hi ha alternativa.

                        Tots els credos possibles han de tenir un esquema trinitari. Són un tríptic obert per a cada persona de la Trinitat santíssima. Sota l’epígraf de Pare, Fill i Esperit Sant hi hauríem de posar allò que hi vinculem a cada persona divina. Bé sigui perquè toca o millor perquè així ho veiem i -si fos cert en cadascú- així ho vivim i ho experimentem en l’avui del nostre camí de fe, ara i aquí.

                        En coincidència amb la festa pasqual de la Pentecosta, en la que culmina el cicle litúrgic de Pasqua seria bo centrar-nos en el darrer àmbit trinitari que és la reactualització de la vinguda de l’Esperit Sant i en el dinamisme que pot aportar a la nostra fe experimentada. Rebre l’Esperit Sant ¿què vol dir per a tu o per a mi mateix? Dibuixem tot el plec de visions, d’aspectes vinculats personalment amb la presència i l’actuació de l’Esperit Sant en el teixit de la fe viscuda i proclamada internament i externa. ¿La fe en l’Esperit què ens suscita personalment...?

                        Provem-ho només per encetar un camí i per il·lustrar-lo després cadascú segons el credo que dóna sentit a la pròpia vida:

• “Les coses de Déu ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu (I Cor 2, 11). El seu Esperit el revela i ens fa conèixer el Crist, el seu Verb, la seva Paraula.
• Ha parlat per boca dels profetes, ens fa sentir la Paraula del Pare. “A Ell només el coneixem dintre el moviment on ens revela el Verb i ens disposa a acollir-lo en la fe”.
• L’Esperit pertany al món de l’invisible. Aquest és el seu àmbit propi.

• No té rostre ni aparença. Es distingeix per pura simbologia: alè, força, presència, aigua, unció, foc, núvol i llum, segell, arres, mà, el dit, el colom.
• Ho omple tot on es fa present, embolcalla, ungeix, amoroseix, penetra endins.
• Es fa notar pels seus efectes: dons, gràcia i fruits, carismes distribuïts en bé de l’Església.
• No saps si ve de dins o bé si és núvol lluminós que et posseeix, que t’abrasa, t’abrusa, sense coacció. O totes dues maneres possibles o ambdues a la vegada.
• Només és perceptible per la fe. Hi tenim accés directe quan el confessem per l’acte de fe, que és com una revelació o epifania personal.
• Només habita a les profunditats del nostre ésser. És plenitud, dóna aquesta sensació d’omplir, de sadollar. Assacia. Aquieta
• Mou, és invitació a dinamisme: a la recerca del Regne de Déu en expansió.
• És vitalitat, és saba, transmet la vida divina, punt de connexió, d’arrelament, és qui facilita el “romandre” units amb la deu de vida que és el Pare que viu i Jesús que és camí, veritat , i vida, la de Déu, l’única consistent i subsistent.
• Ens és l’ànima que mou, remou i commou i promou. La que ens fa “ressonadors” de Déu.
• És l’amor que refà, revitalitza, crea lligams de comunicació i de comunió.
• Es dóna en encontres, en sentir-se presos i lliures a la vegada. Raptor diví.
• Recrea les persones, els ambients, les relacions. Fa Poble de Déu, fa persona i fa comunitat. Fa Església de base.
• És tot esperit i poca lletra. És sentit i comprensió de coses massa altes per a nosaltres, inabastables sense Ell. Sense mi, espiritualment no podeu res...
• Es deixa trobar. És sorprenent sempre i activa meravelles; pregunteu-ho, si no a Maria. Us recitarà el Magníficat...
• És Persona i ens fa persones.
• Cura i ablaneix. Olia tota aspresa, tota ferida corporal o espiritual, que sigui.
• És amic que acompanya, que consola, que enardeix, que sosté, que ens fa veure coses que no les havíem vist mai abans, supraconsciència de la nostra consciència. Ens fa filar primíssim i amb delectança. Res d’imposicions.
• Goig del nostre viure, petita felicitat de cada instant.
• Guia per entrar en els misteris de Déu i de les persones. Mirada de Déu.
• Novetat de totes les novetats: nova creació. Ulls nous per veure més endins i més a fons. Canviada la mirada, canviades les coses. Ulls transcendents.
• Simpatia universal que crea fraternitat, amistat, complaences de tots en tots.
• El “present etern”: sentit últim de tots els sentits. Tot ho lliga, el tot de tot i de tots. ¿Cel a la teva terra?
• Pare dels pobres, dels malalts, dels deixats de banda. “Especialista” en marginats.
• La “nou de l’evangeli” dels evangelis. L’intérpret de la Paraula. Inspiració d’intuïcions.
• La poesia de Déu; sensibilitat pregona que fa sensibles “a la unitat, veritat, bondat i bellesa”.
• Creador d’espiritualitats diverses, pedagog de Déu, a partir del deixeble.
• Culminació de la Paraula. El seu sentit més ple. Hi entra, hi torna ens fa aprofundir a partir de les “experiències” sovintejades de Déu i/o en Déu.
• Comunió amb el Sant i en els “sants”.
• I dels nous naixements, què me’n dieu, Nicodems?
• Ara tenim les primícies de l’Esperit, la penyora de la vida eterna
• “L’Enviat perquè santifiqués incessantment l’Església, i així els creients tinguessin accés al Pare, per mitjà del Fill en un mateix Esperit”. (Vat. II).
• “L’altre consolador”.
• El “Ressonador incessant”: “Sou fills de Déu”. ¡El més humà-humà possible!
• Temples vius del Déu vivificador. És un borbolleig a peu d’obra.
• “Rejovenidor amb la força de l’Evangeli”(Vat II).
• L’unificador de tot i de tots en el Pare i el Fill. “Que sigueu u com nosaltres...”
• Pare i ànima de tota pregària. Pare espiritual: guia sostinguda a la “pregària plena”, a la “pregària del cor”.
• Edificador de l’Església vivent: “A cadascú se li dóna la manifestació de l’Esperit en bé de tots” (I Cor 12, 7)
• Actua lliurement dins i fora de l’Església. Sembrador arreu de gèrmens, de llavors del Verb. En creació continuada.
• “Per tal de comprendre més profundament la revelació, el mateix Esperit perfecciona constantment la fe amb els seus dons” Ens prevé, ens ajuda, mou el cor i el converteix a Déu, obre els ulls de la intel·ligència i dóna “a tots la suavitat en l’acceptació i creença de la veritat” (Vat II).
• Les dues “mans” del Pare: Crist i l’Esperit. (Llegat preciós de l’Orient cristià. Dues persones, una missió, en sinèrgia concorde.
• El “vuité dia” de la Creació: L’acabament en Crist de tota la creació recreada.
• “L’antibabel”: De la confusió i el caos a la “llengua universal” de la caritat, la que tothom entén i que agermana.
• “Gràcies al do de l’Esperit Sant, l’home arriba a contemplar i a gustar per la fe el misteri del designi diví” (Vat II).
• “Redimit per Crist i fet una nova criatura en l’Esperit Sant, l’home pot i ha d’estimar les coses creades per Déu. De Déu les rep i com a procedents de la mà de Déu les mira i les respecta. Donant-ne gràcies per elles al Benefactor, usant i fruint de les criatures en la pobresa i la llibertat d’esperit, és introduït en la veritable possessió del món, com aquell qui no té res i ho posseeix tot. “Tot és vostre; i vosaltres sou de Crist, i el Crist, de Déu” (I Cor 3, 22-23).
• “Que un diàleg sincer amb tots els diferents creients en Déu ens porti tots a acollir i dur a terme amb fidelitat i coratge els valors de l’Esperit!”.
• En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.
• Glòria al Pare, al fill i a l’Esperit Sant-
• Que us beneeixi Déu totpoderós: Pare, Fill i Esperit Sant.
• “Veniu Esperit Sant, aura divina..

                        Diumenge de Pentecosta, 27 de maig del 2012   Barcelona

Homilia del diumenge 20/05/2012 del P. Josep Mª Balcells

TEMPS  D’ESGLÉSIA

                        L’evangeli de Joan ens transmet “les últimes voluntats” de Crist, abans de “pujar al cel”, vull dir, abans de fer-se invisible a ulls humans avesats i condicionats a la percepció formal de les “realitats”. ¡Ai, el món de l’invisible i com n’és d’important! No podem oblidar la declaració definitiva de que “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi dels temps”. Hi sóc, però només hem podreu “veure” internament pels ulls de la fe... Aquestes “voluntats” de fi de l’etapa vital temporal de Jesús, en realitat, n’obren una altra, d’etapa, en la qual hi estem vinculats tots els creients de tot temps i lloc. En diem complexivament: “temps d’Església”. En relació a aquests, Jesús va dir amb un to confidencial i al mateix temps definitori: “Amics: No sou vosaltres els qui m’heu escollit. Sóc Jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre”. Text corroborat pels Fets dels Apòstols on llegim, avui: “Fou endut al cel, després de confiar , en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que Ell havia elegit... Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra”. I encara més, també a l’evangeli d’avui, ajuntant-ho tot seguit a l’Ascensió “Jesús, el Senyor després de parlar-los fou endut al  cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu”.

                        Temps d’Església: Ara tot rau en la comunitat dels creients, en el poble de Déu, expressió de l’Església en marxa vers la terra nova i això ben bé fins a l’eclosió dels temps, quan el Regne de Déu s’establirà definitivament. L’evangeli està, ara i aquí, a les nostres mans o hi hauria d’estar. Són els nostres temps. I ben singulars, per cert, aquests temps nostres. Dos moments conjunturals molt prometedors, si sabem llegir els signes dels temps. D’un cantó la celebració dels 50 anys del Concili Vaticà II i la celebració, ja viscuda darrerament de l’Atri dels Gentils a Barcelona aquest cap de setmana. Deixeu que m’allargui en la rememoració del Vaticà II, del qual n’esperem encara molts fruits i de més consistència que de l’altra cita, important, ocasional però, que no té el substractum com té el record i estímul renovador del Concili, que és un present històric, o ho hauria de ser per a la nostra generació de creients. Aquest és el nostre Concili! No hem de pretendre d’encetar-ne un de nou, el cobejat per alguns, el Vaticà III. Deia Llopis a Foc Nou recentment fent una valoració actual del Vaticà II que encara en un 80% està encara per portar-lo a la pràctica. Feina, rai.

                        Joan XXIII i Pau VI havien precisat que l’essencial del Concili era, per a l’Església, presentar la seva veritable fesomia al món d’avui, recalcant més enllà del seu fet institucional el seu caràcter  i la funcionalitat espiritual (sagrament i misteri) que incideix certament en l’àmbit de les realitats terrenes, però que no les vol interferir, respectant la seva pròpia autonomia. Estem avui i insistentment com bloquejats per les crítiques dels mèdia a la “institució” eclesial i a les seves “estructures” feixugues, que més que tendir ponts a vegades el que fan és allunyar-la i convertir-la en una secta que enclaustra més que no es fa present. No tot és malvolença, encara que perviu un anticlericalisme “rampant”. Una més de les institucions blasmades, no l’única...

                        Pau VI en promulgar alguns documents conciliars en data del 28 d’octubre del 1965 deia que “L’Església treu del si de la saviesa interior i amb aquests documents (conciliars) “se’ls proposa a ella mateixa com a conquestes dels seus pensaments amorosos i laboriosos, i se’ls fixa a ella mateixa com a un nou compromís que no la carrega més, sinó que la sosté , l’eleva i li confereix aquella plenitud, aquella seguretat, aquella joia, a les quals no podem donar un altre nom sinó el de vida. L’Església viu ! Heus aquí la prova, heus aquí el respir, la veu, el cant. L’Església viu!

                        I interpel·la els pares conciliars: “¿No heu acudit per sentir viure l’Església; encara més, per fer-la viure més intensament, per descobrir no pas els anys de la seva vellesa, sinó l'energia juvenil de la seva vitalitat perenne; per establir entre el temps –que passa, i que avui, amb les mutacions que provoca i presenta, esdevé atropellador- i l’obra de Crist, l’Església, una relació nova, relació que no “historitza” ni “relativitza”, és a dir, que no redueix només a història, ni mira segons la doctrina del relativisme de les metamorfosis de la cultura profana, la naturalesa de l’Església, sempre igual i fidel a ella mateixa, tal com Crist l’ha volguda i la tradició autèntica la perfecciona; sinó que la fa més apta per a desplegar la seva missió benèfica en les condicions renovellades de la societat humana? Per a això heu vingut; i heus aquí que aquests actes conclusius del Concili ens en donen l’experiència: l’Església viu, l’Església pensa, l’Església creix, l’Església es construeix”.

                        “Hem de gustar aquest fenomen estupend; hem de percebre’n l’aspecte messiànic: de Crist ve l’Església, i aquests són els seus passos, és a dir, els actes pels quals es perfecciona, es confirma, es desenvolupa, se santifica. I tot aquest esforç de perfecció de l’Església, si es mira bé, no és res més que l’expressió d’amor al Crist Senyor; a aquest Crist que suscita en ella l’exigència de ser i de sentir-se fidel, de mantenir-se autèntica i coherent, vivent i fecunda; a aquest Crist que la crida i la guia cap a ell, el seu Espòs diví”.

                        “El temps de l’Església està especificat per la incoació d’una nova creació –que ens és atorgada per l’Esperit Sant- en la primera creació. L’adopció filial s’estengué ja a l’Església i aquest encara no s’ha manifestat al món (I Jn 3, 1-2) . D’aquest ja i aquest encara no brolla la missió de l’Església. Per aquesta raó és pel que l’Esperit Sant vivifica l’Església de forma pasqual, tant en els sagraments com en aquesta altra realitat sagramental que és la caritat. La redempció del món es realitza avui en l’esperança (Rom 8, 24), el que vol dir que la caritat de l’Església és el ferment de la Resurrecció en la farina de la primera creació” (Martelet).

                        “El Concili no mira més que a una cosa: servir l’home. La idea de servir ha ocupat la plaça central en el Concili... Si ens recordem que en el rostre de cada home –especialment quan les llàgrimes i els sofriments l’han fet més transparent- podem i devem reconèixer el rostre de Crist (cf. Mt 25, 40), el Fill de l’home, i si en el rostre de Crist podem i devem reconèixer el rostre del Pare celestial: “Qui m’ha vist a mi, diu Jesús, ha vist el Pare” (Jn 14, 9), el nostre humanisme esdevé cristianisme i el nostre cristianisme es fa teocèntric; de manera que podem igualment afirmar: per a conèixer Déu, cal conèixer l’home”.

                        Aleshores aquest Concili, que ha consagrat principalment a l’home els seus treballs i les seves preocupacions, ¿no estaria destinat a obrir una altra vegada al món modern els camins d’una ascensió vers la llibertat i el veritable benestar? ¿No es donaria, en definitiva, un ensenyament simple, nou i solemne per aprendre a estimar l’home a fi d’estimar Déu? Estimar l’home, diem, com un primer terme en l’ascensió  cap al terme suprem i transcendental, principi i raó de tot amor. I, aleshores, aquest Concili tot sencer es redueix finalment al seu sentit religiós, a aquesta conclusió religiosa: no ha estat altra cosa que una crida amical i urgent  que convida la humanitat  d’avui a retrobar , pel camí de l’amor fraternal, aquell del qual s’ha pogut dir: “allunyar-se d’Ell, és morir; dirigir-se a Ell és ressuscitar; romandre en Ell, és aguantar-se ferm; tornar a Ell, és renéixer, habitar en Ell, és viure”. (sant Agustí).

                        “Un corrent d’afecte i d’admiració s’ha desbordat del Concili sobre el món humà modern. Han estat reprovats errors, sí, perquè aquesta és l’exigència tant de la caritat com de la veritat; però, envers les persones, no hi ha hagut més que invitació, respecte i amor. En lloc de diagnòstics depriments, remeis encoratjadors; en lloc de presagis funestos, missatges de confiança han partit del Concili cap al món contemporani: els seus valors han estat no solament respectats, sinó honorats; els seus esforços, sostinguts, les seves aspiracions purificades i beneïdes”. Ha baixat, per dir-ho així, a dialogar amb l’home; ha pres la veu fàcil i amiga de la caritat pastoral, ha desitjat fer-se escoltar i comprendre de tothom; no s’ha adreçat solament a la intel·ligència especulativa, sinó que ha cercat d’expressar-se també a l’estil de la conversa ordinària. Recorrent a l’experiència viscuda, utilitzant els recursos del sentiment  i del cor, ha donat a la paraula més atractiu, més vivacitat i més força persuasiva: ha parlat a l’home d’avui, tal com és.

                        Així d’esperançat concluïa el Concili en paraules de Pau VI: “Heus aquí el que esperem a la conclusió d’aquest Concili ecumènic Vaticà II i al començament de la renovació humana i religiosa que ell s’ha proposat  d’estudiar i de promoure, heus aquí el que esperem per a nosaltres mateixos; heus aquí el que esperem per a la humanitat entera que aquí hem après e estimar més i a servir millor”. O bé en la “Salutació final del Concili a tots els homes”: “Inflamats de la caritat, que puguin veritablement obrar en l’Església i en el món aquella renovació de pensament, d’activitats, de costums, i de força moral, de joia i d’esperança, que ha estat l’objectiu mateix del concili”.

                        Tornem a les fonts inicials i als propòsits del Concili; reprenem el seu estil de simpatia i de cordialitat i reencetem-lo una vegada més. Cinquanta anys de recorregut, de dreceres, de encerts i desencerts ens poden donar la millor pista per fer veritat tots aquells auspicis primers. Nosaltres, per bé, ¡només per bé! en som fills i testimonis. El rellegirem i el voldrem trobar tan nou i encoratjador com quan va sortir a llum i vida a mitjans de la dècada dels seixanta. Nova oportunitat que se’ns brinda, aprofitem-la de debò. Estem una vegada més entre el goig i l’esperança.

                       

           Diumenge, festivitat de l’ascensió del Senyor, 20 de maig del 2012  Barcelon                   

Homilia del diumenge 13/05/2012 del P. Josep Mª Balcells

ESPIRAL  D’AMOR

                        Aquest diumenge VI de Pasqua on l’amor és el tema fonamental m’ha portat a la primera encíclica de Benet XVI que es titula precisament “Déu és Amor” i que ja d’entrada fa així: “Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell” (I Jn 4, 16) Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: -la imatge cristiana de Déu

 -i també la consegüent imatge de l’home                                                   -i del seu camí”.

                        A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, -una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                        Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció definitiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna (cf. 3, 16).

La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que era el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud”.

                        Ara, agafem la segona lectura d’avui i, conjuntada amb l’evangeli del dia, em permeto fer-ne aquesta presentació, substancial, però organitzada per mi mateix: “L’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu. Ha nascut d’Ell i el coneix. “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té, quan Ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a Ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ha estat el primer d’estimar-nos I la conseqüència és aquesta: “Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres” perquè ens ve del Pare el seu amor i passa pel Fill i se’ns dóna a tots els seus fills, per tant és conseqüència d’aquest espiral d’amor: (Jo), Jesús us estimo tal com el Pare m’estima i jo observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Per tant, si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que jo us tinc. El meu  manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. “Tot això ens és dit perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”.

                        Ja podem respirar, ho dic perquè o ens meravellem i se’ns talla l’alè o bé no hem entès res. L’amor ve de Déu i retorna cap a Déu. Per l’entremig consolida els humans en l’amor mutu. Vegeu tres estadis estretament vinculats: Déu, Pare, de qui procedeix tota paternitat, tota vida, tot amor, els recolza en el seu Fill únic, Jesucrist, i d’aquest s’expansiona cap a tothom, fent-nos fills de Déu. El “tal com” és el patró, utopia, és clar. Els que no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. El meu desig, diu Benet XVI és insistir sobre alguns elements fonamentals, per suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví”.

                        “L’amor de Déu per a nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. Hi ha un problema previ: el terme “amor” s’ha convertit avui en una de les paraules més usades i també abusades. Destaca, com a arquetip per excel·lència, l’amor entre l’home i la dona, en el qual intervenen inseparablement el cos i l’ànima, i en el qual s’obre a l’ésser humà una promesa de felicitat, que sembla irresistible. El Nou testament distingeix aquests termes: eros que és terme no usat mai pel mal ús habitual; philia (amor d’amistat) i l’àgape. La crítica al cristianisme per no usar l’expressió i el contingut eros pren de Nietzsche l’expressió d’enverinament de la relació home-dona. Se’n fa ressò en Torralba en el capítol “Amarga la festa dels sentits?” del seu llibre Jesucrist 2.0, pont amb els agnòstics. Es declara matisador i raonador: “L’educació de la fe que molts han rebut ha estat molt negativa. L’obsessió pel pecat ha fet oblidar la bellesa d’un cor pur, obert a l’esperança... La dimensió festiva de l’existència cristiana, la cara alegre del cristianisme ha quedat, massa sovint, tapada, eclipsada darrere la dimensió tràgica. No obstant això, l’alegria que neix de la relació amb el Crist és tan gran que no cap en el cor humà. Ens manca el sentit festiu, però la festa és inherent a la fe. La festa no és evasió, ni fugida provisional del món. És indici de transcendència, promesa de redempció. Proporciona distensió, llibertat d’esperit. La rialla cristiana és la manifestació de la fe en la resurrecció”. Afegirà dins del tema que ens ocupa: “Viure l’ara exigeix treballar la capacitat de tenir sempre els peus a terra, afrontar els problemes un a un, i vèncer les angoixes una a una per mantenir-se en la joia. Joia és ser un mateix, creure en el Déu del moment present i sentir que ets al lloc on Déu vol que siguis, fent allò que vol que facis” Hi afegeix: “L’amor dota de màxima plenitud el moment. El moment és efímer, passa, se’n va, però si el moment ha estat una ocasió per estimar, per donar-se, per entregar el propi talent, per genera bellesa, per edificar, per construir, no haurà estat endebades”. “Com dotar els dies de significat? Estimant. El temps viscut en el qual no s’ha estimat és temps perdut per sempre, malbaratat per a tota l’eternitat. El camí cap a Déu és l’amor, perquè Déu és amor ple i solament qui estima coneix Déu. Aprofitar el dia és estimar, perquè quan s’estima es viu plenament l’existència, es teixeixen relacions de profunditat i qualitat” (Ens convenia aquest aterratge en el joiós dia a dia per donar ple realisme al que ens diuen Joan i Benet XVI)

                         Seguim amb l’encíclica: “Entre l’amor i allò diví hi ha una certa relació: l’amor promet infinitat, eternitat, una realitat més gran i completament distinta de la nostra existència quotidiana. Però al mateix temps, es constata que el camí per a aconseguir aquesta meta no consisteix simplement a deixar-se dominar per l’instint. Calen purificacions i maduracions, que passen també pel camí de la renúncia. Això no és rebutjar l’eros ni enverinar-lo, sinó sanejar-lo perquè abasti la seva veritable grandesa. L’àgape s’ajunta a l’eros i supera el seu caràcter egoista. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se de l’altre. Ja no es busca a si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat: esdevé renúncia, està disposat al sacrifici, més encara, el busca”.

                        “En l’acte totalitzador de l’amor s’uneixen intel.lecte, voluntat i sentiment. Aquest és un procés que sempre està en camí; l’amor no es dóna mai per “conclòs” i completat, es transforma en el curs de la vida, madura i precisament per això roman fidel a si mateix –“voler la mateixa cosa, rebutjar la mateixa cosa”-, esdevenir un semblant a l’altre, que porta a un pensar i desitjar comú. La història d’amor entre Déu i  l’home consisteix precisament en que aquesta comunió de voluntat creix en la comunió de pensament i del sentiment, de manera que el nostre voler i la voluntat de Déu coincideixen cada cop més; la voluntat de Déu ja no és per a mi quelcom estrany que els manaments m’imposen des de fora, sinó que és la pròpia voluntat, havent experimentat que Déu és més íntim a mi que jo mateix” (sant Agustí). Creix llavors l’abandó en Déu i Déu esdevé la nostra alegria”. En veure l’altre amb els ulls de Crist, puc donar a l’altre molt més que les coses externes necessàries, puc oferir-li la mirada d’amor . En això es manifesta la imprescindible interacció entre amor a Déu i amor al proïsme. L’amor és diví perquè prové de Déu i a Déu uneix i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un Nosaltres, que supera les nostres divisions i ens fa esdevenir una sola cosa, fins que al  final Déu ho sigui “tot en tots”.

                        “La natura específica de la fe és la relació amb el Déu viu, una trobada que ens obre nous horitzons molt més enllà de l’àmbit propi de la raó. Però al mateix temps, és una força purificadora per a la raó mateixa. En partir de la perspectiva de Déu, l’allibera de la seva ceguesa i l’ajuda a ser millor ella mateixa”.

                        “L’amor –caritas- sempre serà necessari fins i tot en una societat més justa. No hi ha ordre estatal, per just que sigui, que faci superflu el servei de l’amor. Qui intenta desentendre’s de l’amor es disposa a desentendre’s de l’home en tant que home”.

                         “Sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà soledat. Sempre es donaran també situacions de necessitat material en què es indispensable una ajuda que mostri un amor concret al proïsme”. Necessitem humanitat, necessitem atenció cordial. Que l’altre experimenti la riquesa d’humanitat. Que l’amor al proïsme ja no sigui un manament, per dir-ho així, sinó una conseqüència que es desprèn de la seva fe, la qual actua per la caritat” (Ga 5, 6) El programa del cristià  -el programa del bon samarità, el programa de Jesús- és “un cor que veu”. Aquest cor veu on es necessita amor i i actua en conseqüència. L’amor és gratuït, no es practica per obtenir altres objectius”. Una Església que no és caritativa, no és l’Església de Crist. Forma part del plurinomi: Koinonia – comunió; Kerigma – anunci de la Paraula de déu; Leiturgia - celebració dels sagraments i Diaconia – servei de la caritat. Essencials totes alhora. L’amor és una llum –en el fons única- que il·lumina constantment un món fosc i ens dóna la força per a viure i actuar. L’amor és possible, i nosaltres podem posar-lo en pràctica, perquè hem estat creats a imatge de Déu. Viure l’amor i, així portar  la llum de Déu al món: a això voldria invitar amb aquesta encíclica”. (fins aquí paràgrafs de l’encíclica de Benet XVI)

                        No oblidem, en síntesi, que tot comença en Déu Pare, en l’amor que ens té i que se’ns manifesta precisament en l’amor de Jesús, reflex del del Pare. Hi ha de per mig sempre aquest deliciós impossible del “tal com”, que ens ha de servir de nord i d’estímul operatiu.

                        Deixem-nos prendre, convèncer per l’espiral d’amor... Tant de bo.

                        Que la Pasqua no se’ns en vagi de buit. Aprofitem els últims dies, si és que no em descobert que cada dia i cada moment és veritablement Pasqua. Al·leluya

                        Diumenge VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.   Barcelona

Homilia del diumenge 06/05/2012 del P. Josep Mª Balcells

“JO  SÓC”

                        Indubtablement, el de Joan, és un evangeli diferent, no perquè no reflecteixi fets reals de la vida de Jesús, però té tot un altre to. En tot ell Jesús se’ns mostra en fets però sobretot en paraules identificatòries com a Fill de Déu. En els sinòptics Jesús és més fill de l’home, més encarnat, més proper a la vida dels seus coetanis. En Joan gairebé cada episodi dels narrats és com una declaració de la seva divinitat. Àdhuc en la mateixa passió se’l mostra com a Senyor i en la Creu s’hi veu la “Majestat”. Per Joan no cal esperar la Resurrecció, ja en la seva mort en la Creu hi ha la seva “hora”, la seva manifestació gloriosa. Mort tot  un Home-Déu en la seva placidesa paradoxal: “A les vostres mans encomano el meu esperit”. Des de la creu ja regna.

                        Estudiant l’evangeli de Joan ens trobarem sovint, explícit o bé implícit, amb aquest “JO” que posa de relleu la seva identitat i que omple de banda a banda el seu evangeli. Si al JO hi afegim el “SÓC” les afirmacions es tornen impressionants. És Jesús que es presenta com a absolut, es podria dir com l’Absolut Total. Bé que ho veuen els caps del poble, els jueus –així els anomena Joan, donant a aquesta expressió també un cert sentit de globalitat-. Prou li retreuen aquests dient-li que no és pas pels seus miracles que se li posen en contra, sinó perquè essent un home com és es presenta com a Déu. Amb el que en la negació s’hi reconeix la mateixa afirmació.

                        Reconec que se m’havia passat per alt abans, però ara se’m presenta com una novetat esclatant. M’explico. Reunides les afirmacions en què Ell es presenta com a “JO SÓC” són de molt gruix i són intencionades per part de l’evangelista. Fem-ne un repàs i veureu com aquest fet és fonamental en el Jesús de l’evangelista Joan. Trobem la primera referència germinal en el passatge de la bardissa incandescent de l’èxode quan Moisès demana en nom de qui es presentarà davant del faraó. Digues: de part del Jo sóc qui sóc. Que s’ha de llegir com de part de l’únic Déu o del Déu únic. “Senzillament, ell és. Sense concurrència possible. Israel ha après que Déu és un altre i distint, que ell no era simplement “el seu” Déu; el Déu d’un poble  i d’un país, sinó Déu i prou; el Déu de tot, de tots els països, l’amo del cel i de la terra, el Déu que ho disposa tot; el Déu que no cal adorar amb sacrificis de bocs i braus, sinó amb obres de la justícia. Israel aprèn que Déu és senzillament Déu. I això és el que el separa d’altres divinitats i diu positivament que la seva unicitat i singularitat no es poden descriure d’altra manera”. (Són comentaris de Ratzinger)

                        Ja des del mateix pròleg de Joan s’evidencia la voluntat de posar de relleu la divinitat de Jesús: Pròleg que no té cap més evangelista. Que és la visió panoràmica, i més encara, de la Paraula que, essent preexistent, s’encarna, planta la seva tenda entre nosaltres, perquè nosaltres puguem ser invitats a viure i conviure en la mateixa tenda d’ell. Es presenta com a “llum veritable”. Cal llegir aquest adjectiu “veritable”, que en Joan surt sovint, com a indicador de que ho és, no a nivell de símbol o de figura ja esmentada en el decurs de la Bíblia, sinó que és l’autèntica, la definitiva, la de “veritat” valgui la redundància.  Inaugura així totes les expressions múltiples però equivalents de la seva divinitat. I no són pas poques, aquesta és la meravella meva, ara que me n’he fet conscient:

·        Jo sóc el veritable pa de la vida. (Jn 6)

·        Jo sóc la llum del món (Jn 8)

·        Jo sóc la porta (que la fa casa, on un pot entrar i sortir lliurement)

·        Jo sóc el Pastor bo, que dóna la vida per els seus (Jn  10)

·        Jo sóc Fill de Déu (Jn 10)

·        Jo sóc la resurrecció i la vida (Jn 11)

·        Jo sóc el Mestre i el Senyor (Jn 13)

·        Jo sóc el camí, la veritat i la vida (Jn 14)

·        Jo sóc el cep veritable (Jn 15)

·        Jo sóc Rei (Jn 18)

·        Jo sóc Jesús Natzaré.

·        Jo sóc el Primer i l’Últim, l’Alfa i l’omega

·        Jo sóc el vivent.

                        Primera reacció: estupefacció. Vistos així en conjunt fa, ja d’entrada, la impressió de que és fet a posta. Després remenant llibres de savis en els evangelis he comprovat que no sóc ni el primer ni seré l’últim a constatar-ho. Valgui per molts altres que ara desconec: vull citar el Llibre de Ratzinger – Benet XVI “Jesús de Natzaret” La primera part. En l’últim capítol: “El que Jesús digué d’ell mateix” i en l’últim apartat tracta del “Jo Sóc”. Havia reflexionat ell abans que jo me n’adonés. Sóc aprenent, clar.

                        Joan ens presenta un Jesús interioritzat per aquella comunitat de segona, o millor, de tercera generació. No és tant el Jesús narrat pels sinòptics, sinó el Jesús elaborat  per una reflexió que va més enllà de la simple narració. Ja ho adverteix ell mateix al final del seu evangeli. La finalitat de tot ell i de cadascun dels capítols és per a què els deixebles –els primers i tots els que llegiran més tard el seu evangeli, és a dir, nosaltres- creguin i creient “tinguin vida eterna”. Que és la finalitat global de l’encarnació – resurrecció: “Per a això he vingut, per a què tinguin vida i vida a desdir”. Compartir la vida de Déu, expressió aquesta com la de que som fills de Déu, que entranya més misteris dels que en solem viure’n. Tot el món de la Gràcia és un món ple de vivències –“serem místics o no serem”- que anirem desgranant, vivint les virtuts teologals, que ja ho hem subscrit que són l’àmbit pasqual per excel·lència. Només ens queda com a bon recurs l’adoració i deixar obrar a Déu... Això tenen de particular les virtuts teologals: iniciativa i domini de Déu. Seguim però amb l’evangeli de Joan: No és pas un evangeli per saber més coses de Jesús, (què va dir i què va fer) que també hi són narrades selectivament, sinó com a punt d’encontre vital. Essent l’evangeli dels encontres, la seva finalitat és la d’enfortir el lligam de vida amb ell i a través d’ell amb el Pare. Podríem dir amb Joan allò de Jesús: “Jo visc pel Pare que viu i vosaltres viviu per mi”. Un encadenat de misteris de vida compartida. Ens supera; és per fe que hi entrem

                        Ja ho diu Tuñí, el gran coneixedor de l’evangeli de Joan: és com  una sort, i molt intencionat de part de la litúrgia, posar en aquests diumenges de pasqua els densos i riquíssims capítols del “Testament Espiritual” de Jesús (capítols del 14 al 17). És diu que ens inviten a fer experiències de deixebles (nosaltres), afectats directament per la vivència de resurrecció. Tot això ens portarà a una visió –vivència de l’evangeli ben tota altra que l’habitual de saber i reconèixer Jesús com l’enviat pel Pare, al qual s’ha d’imitar per entrar en el misteri de Jesús. Potser dit d’una manera inexacta: Pintar un quadre amb els colors de la paleta de pintor dels evangelis sinòptics: això seria “la imitació de Crist”. Mentre que el Jesús que es desprèn de Joan és un Jesús d’entroncament, de relació imbricada amb Ell, compartida en la mesura en què es pot compartir. Una comunió “cristificadora”. No és per a Ell, sinó per a nosaltres que en som els beneficiaris, per compartir la seva vida des de dins. La figuració cabdal seria la de la vida que hi ha entre el cep i les sarments. Seria el Crist interior que és participat en el nostre interior. Hi ha un terme en l’evangeli d’avui que és definitiu: “Romandre, mantenir-se”, estar en connexió -no instrumental, sinó vital-, gairebé biològica, que fa que la saba del Crist passi a nosaltres, i que ens interrrelacioni profundament. S’estableixen uns lligams gairebé físics entre Jesús i cadascú de nosaltres. Rahner parla de ser místics i amb raó, encara que aquest terme es pugui llegir avui des de la insipiència o des del descrèdit... Amb raó de les inaccessibles se’n diuen verdes... Deixem-nos portar, “gronxar” per aquest “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit”.

                        Diumenge VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.  Barcelona

Homilia del diumenge 29/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

I TERCERA VIRTUT PASQUAL: L’AMOR

                        La Pasqua té això de singular: és la visió nova de tot, des de la perspectiva –àdhuc- vivència de l’amor. No és l’amor en precari que acostumem a “gastar” el humans, quan encara no hem estat “tocats” per la gràcia resurreccional.És el do millor, incomparable

                        M’agradaria poder anar a les fonts o bé als coronaments de l’edifici ètic promogut per Jesús. Ell, que fou rebutjat, ha acabat fent i compactant tota la volta espiritual del cristianisme, essent-ne la “pedra angular”, sense la qual no és ni ben conjuntat ni consistent l’edificació ètica humano-divina que ens ha tramès Jesús. En Ell ens fem i som.

                        Adverteixo –m’ho faig a mi mateix- que aquí hi ha més, molt més, del que se sol dir quan parlem d’estimació entre els qui n’hem fet alguna descoberta. L’amor, fent-nos descobrir l’altre, ens pot donar l’autèntica mesura de nosaltres mateixos. Valem el que val el nostre amor, només. A veure, abans no ho barregem tot. És tan difícil parlar i més viure l’amor com a virtut teologal, que val tant com a dir virtut relacional, activada des de Déu. Per tant, tenint-lo per autor, meta i motor. És un amor que ens ve de dalt. Donat, no “pagat”

                        Introduïm-nos-hi amb un gran respecte i amb senzillesa al mateix temps.

                        Vull aportar alguns textos dels que jo en diria fundacionals:

                        En primer lloc aquí hi entra amb tots els honors el text de la segona lectura d’avui. No es tracta només de repetir-la per escrit, sinó per a que ens en fem el propi comentari i, a més, personalitzat. Parla de i en nosaltres: “Estimats: mireu quina prova  d’amor ens ha donat el Pare. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món (l’antagonista de Déu, segons la visió de Joan) no ens reconeix, com no l’ha reconegut a Ell. (Aquí hi ha condensat tot el drama de la mort de Jesús, de la negació del seu poble). “Sí, estimats, ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat (= epifania, descoberta, donat a conèixer) com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. ¿Semblants, en què, com? ¿Veure Déu? ¿Tal com és? ¿No creieu que no es pot dir ni més ni més grandiós de cadascú de nosaltres? Enllaça en cadascú terra i cel en progressió qualitativa. Ara començ, després plenitud. Si ens costa tant d’entendre el que som ara, més val no especular amb allò que esdevindrem en la resurrecció final. Apliquem-nos a desentranyar el present i a viure’l en creixença i amb meravellós agraïment, que és el que ens toca ara; el demà serà “tot altre...” Deixem-lo en el cor de Déu.

                        Hi ha per a mi un altre text que complementa l’anterior, que és de Pau escrivint als romans, que és un repte de confiança total que ens fem a nosaltres mateixos. El goig de l’absolut de la certesa. “¿Qui ens separarà de l’amor de Crist?” Pau enumera tot el que podria pensar-se com a obstacle: “¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort? Però de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell que ens estima. Altra lletania de poders que podrien malmetre l’amor que Crist ens té: “N’estic ben cert: ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rom 8, 35 ss) ¡I quin descans absolut, total, en l’amor de Crist a nosaltres...!

                        De l’evangeli d’avui, el del “Bon Amor”, en vull destacar el coneixement de cadascú que té. Coneixement, segons la Bíblia, no és un coneixement conceptual, fred, per més que lúcid, sinó un coneixement d’estimació, de trobar-se i retrobar-se l’un amb l’altre, en el goig i el festí de la comunió. També voldria destacar el fet del “donar la vida per elles”. Donar la vida no té únicament com a teló de fons el fet de la passió i mort de Jesús per amor, sinó que hi ha la més gran definició de l’amor que és donar, donar-se, exposar-se a tot, corrent el risc de la possible no entesa. L’amor és un acte de fe total que va a les ultimitats. Això només ho podem pensar i  sentir de Déu envers nosaltres, mai a l’inrevés. L’amor com a missió: per això “ha vingut”. “Donar i recobrar”. Aquí no hi ha només una referència a la resurrecció, sinó a veure que en l’acte de donar ja hi ha un recobrar. Un amor que no necessita d’un retorn de ningú, car és ple de per si mateix: no necessita agraïment, reconeixement, correspondència, un reamor per l’amor rebut. L’amor ja té la plenitud en el mateix donar-se. No necessita que el reconeguin per ser ple. Com ens desmonta l’amor diví.

                        Ja Fromm des de la psicologia ens dóna aquesta visió del que significa l’estimar. Simplement, profundament: només donar, donar-se. Aquest text m’ha acompanyat des de fa temps i m’ha posat en evidència els meus límits en l’estimació. Diu Fromm: “L’amor és una activitat, no un afecte passiu; és una “continuació”, no un “rampell sobtat”. En el sentit més general, podem descriure el caràcter de l’amor establint que estimar és fonamentalment donar, no pas rebre”.

                        “¿Què és donar? Encara que faci la impressió que la resposta a aquesta qüestió sigui simple, actualment és plena de complexitats i d’ambigüitats. El malentès més freqüent consisteix a suposar que donar significa “renunciar” a alguna cosa, a privar-se de quelcom: en un mot: a sacrificar-se. La persona que no ha desenvolupat el seu caràcter més enllà de l’estadi corresponent a l’orientació receptiva, explotativa o amuntegadora experimenta d’aquesta manera l’acció de donar. L’home de mentalitat mercantil està disposat a donar, però sota la condició de rebre: per a ell, donar sense rebre és una mena d’estafa... Per al caràcter productiu (en el sentit que ell dóna a aquest terme de maduresa) donar té un significat totalment distint: donar és la més alta expressió de la potència. En l’acte mateix de donar experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Aquesta experiència de vitalitat i de potència m’omplen de goig. La meva pròpia experiència és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç”.

                        “L’esfera més important del donar no és la de les coses materials, sinó que radica en el camp més específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, de la cosa més preciosa que té, de la seva pròpia vida. No significa necessàriament  que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions del que hi ha viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre: donar ja és fonamentalment una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa en l’altra persona, i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han  creat”.

                        Deixeu-me afegir aquesta afirmació de l’autor: “A penes cal destacar el fet que la capacitat d’estimar en el sentit de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Això pressuposa l’assoliment d’una orientació predominantment “productiva”. En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa; en el mateix grau en què li manquen aquestes qualitats, té por de donar-se i, per tant, d’estimar”.

                        “A part de l’element de donar, el caràcter actiu de l’amor esdevé evident pel fet quer implica sempre uns certs elements bàsics, comuns a totes les formes de l’amor. Aquests elements són cura, responsabilitat, respecte i coneixement”. No m’hi entretinc a desenvolupar cada element. Ho trobareu en el seu llibre “L’art d’estimar”.

                        Passar de l’experiència humana d’estimar a la divina és qüestió de pregària, d’il·luminació, de fe, esperança i d’amor, virtuts teologals, profundament pasquals.

                        Copio del Catecisme de l’Església: “La caritat té com a fruits el goig, la pau i la misericòrdia; exigeix la pràctica del bé i la correcció fraterna; és benvolent; desvetlla la reciprocitat i es manté desinteressada i liberal; és amistat i comunió”.

                      Diumenge IV de Pasqua, 29 d’abril de 2012.   Barcelona

Homilia del diumenge 22/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERANÇA SEGONA VIRTUT PASQUAL

Ho hem comentat més d’una vegada: la riquesa conceptual de les oracions col·lectes de la litúrgia dels diumenges. Comprovem-ho amb la d’avui:”Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit; que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”. Només cal llegir-la un parell més de vegades per veure-hi tot un món pasqual, ric de continguts i obert a l’acció directa de Déu. Respira goig i empeny vers una vivència de l’esperança que ateny l’ara i el més enllà de plenitud. És la imatge més humana d’una virtut caminadora. Tot i ser una virtut que no és principalment obra dels nostres afanys, sinó do, força, tremp de Déu que se’ns ha regalat per fer bo i fructuós el camí. Ben encarats cap a Déu tot i passar pels germans… Però no ens precipitem, no. Ja hi arribarem.

Ens hem proposat de posar de relleu que les tres virtuts teologals són el més preciós que podem viure en aquests moments marcats per la Resurrecció del Crist. Segons les indicacions insistents de Pau em sento empés a fer aquestes dues afirmacions que les veig com formant una unitat indestriable: “Si Crist no hagués ressuscitat la nostra fe seria vana i risible” I la segona: “Si nosaltres no haguéssim ressuscitat juntament amb el Crist, no ens serviria de ben res creure en la Resurrecció del Crist". Cal fer notar que tant la Resurrecció de Crist com la nostra són objecte directe de la nostra fe. Ja va dir Jesús en la solemnitat de l’acte de fe de Tomàs, de primer incrèdul, després notòriament creient: “Feliços els que sense haver vist creuen”. La Resurrecció de Crist i la nostra aquesta última en un -“anar-se fent”- pertanyen ambdues al misteri. No són evidents i caldrà un exercici de fe posat per obra en el dia a dia per tal que puguin ser operatius, i constatables per les obres que susciten i promouen. Ja diu Pau que fe i esperança conflueixen en la caritat i en ella s’expressen.

En el misteri de la Resurrecció es polaritza, per Pau, tot el misteri de mort i vida nova del Crist i, en Ell, també en nosaltres. Es parla de tornar a néixer, de nova creació, de recapitulació de tot en el Crist. De cels nous i terres noves. De que àdhuc la mateixa creació serà de nou recreada. És l’aliança nova i definitiva. Ara, per tant, estem en temps de resurreccions. Cal recordar-nos-ho i no baixar massa ràpidament a la moralització del nostre viure. Ara com ara, deixem-nos portar pel goig de saber-ho i de viure-ho. Ja ho farem després com una derivació del fet de viure en resurrecció. S’han refet les relacions bàsiques: Amb Déu, amb la creació o la natura, amb nosaltres personalment, amb tota la humanitat... La Resurrecció marca un abans i un després en la història, perquè el Crist n’ha modificat la direcció i sentit. Crist n’ha esdevingut el principi i el fi, l’Alfa i l’Omega. Tot passa per Ell, a Ell s’encamina i tot desemboca en la unió i comunió amb Déu. Estem entroncats amb Déu.

Evidentment l’esperança pressuposa la fe: La fe és la teofania inicial pròpia i l’esperança n’és la posada en acció, derivada d’aquesta teofania. L’esperança és el camí nou que ens ha portat la fe. És el do que se’ns fa per anar fins a la plenitud promesa, que es jugarà al mateix temps, tant en l’ara del caminant com en el final del camí, que és la plenitud del que ens és promès. En podríem dir el Regne de Déu que ha anunciat Jesús i que s’ha posat en marxa veladament a partir de la seva Encarnació i ja a la descoberta en la Resurrecció. Ara, primícies, després eclosió.

L’esperança acompleix dues mirades al mateix temps. La del futur de plenitud que ens ha estat promesa i la del present que és el de fer un camí costerut, no fàcil; això sí, amb perspectives cada vegada més obertes. Non sé per què em ve a la memòria la figura del Quitxot. Del cavaller posat en camí. Que el porta i mou la idealitat de “desfacer entuertos”, de posar-se en un sense fi de peripècies buscant un món millor, en una creença infrangible, en més que una bona fe i una lluitadora esperança d’un futur millor. L’idiota de Dostoiveski..

Si hi busquem el recolzament bíblic ens trobarem en unes connotacions atribuïbles a l’esperança que la fan lluitadora, pacient, soferta. Lluita que ja és garantia de joia i de pau entrellucada. L’esperança no enganya: “Mantinguem indefectible la confessió de l’esperança, ja que és fidel aquell qui va fer la promesa”.

L’esperança es desclou en un “mentre” que ens lliga el camí amb la meta. Ja ho assenyala la litúrgia: “Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals; feu que hi hagi pau als nostres dies, i per la vostra misericòrdia, guardeu-nos de pecat i de qualsevol pertorbació: “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”.


M’ha semblat que podia ben bé resumir tot el “viatge de l’esperança” aquest número 39 de la Constitució conciliar del Vaticà II que porta com a títol “Terra nova i cel nou”: “Ignorem el temps de la consumació de la terra i de la humanitat, no sabem tampoc de quina manera l’univers serà transformat. Passa certament la figura d’aquest món, deformada pel pecat, però sabem que Déu prepara un nou estatge i una nova terra, on hi habita la justícia, i la seva felicitat omplirà i superarà tots els desigs de pau que pugen en el cor de l’home. Aleshores, un cop vençuda la mort, els fills de Déu ressuscitaran en Crist, i allò que fou sembrat en la feblesa i la corrupció serà revestit d’incorrupció; i, tot restant l’amor i els seus fruits, tota la creació, que Déu va fer per a l’home, serà alliberada de l’esclavitud de la vanitat”.

“Se’ns adverteix que de res no li serveix a l’home de guanyar tot el món, si es perd a si mateix. Amb tot, l’espera de la nova terra no ha de debilitar, sinó més aviat excitar, la sol·licitud d’explotar aquesta terra, on creix el cos de la nova família humana, que ja serveix per a manifestar una certa ombra de la vida futura. Per això, encara que el progrés terrenal s’ha de distingir acuradament de la creixença del Regne de Crist, amb tot, en tant que pot contribuir a ordenar millor la societat humana, interessa moltíssim el Regne de Déu”.

·”Els béns de la dignitat humana, de la comunió fraterna i de la llibertat, és a dir, tots aquests béns que són fruit de la natura i del nostre treball, després que, en l’Esperit del Senyor i segons el seu manament, els hàgim propagat a la terra, els tornarem a trobar, però nets de tota taca, il·luminats i transfigurats, quan Crist retornarà al Pare “el Regne etern i universal: regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau. El Regne ja és present en aquesta terra, en el misteri; però quan el Senyor vindrà, serà consumat”

I podem afegir el número 93 de la mateixa Constitució que n’és la conclusió: “Els cristians, tot recordant aquelles paraules del Senyor “en això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres”, no podem desitjar res amb més ardor que servir cada dia generosament i eficaçment els homes d’avui. És per això que, fidels a l’evangeli i plens de la seva força, fent costat a tots aquells qui estimen i reten culte a la justícia, han emprès de dur a terme aquí a la terra una tasca enorme, de la qual hauran de donar compte a Aquell qui jutjarà tothom el darrer dia. Perquè no tots el qui diuen “Senyor, Senyor!” entraran al Regne del cel, sinó aquells qui fan la voluntat del Pare i s’apliquen a obrar coratjosament. El que vol el Pare, doncs, és que reconeguem el Crist, germà nostre en cada un dels homes, i que els estimem eficaçment, tant d’obra com de paraula, donant un tal testimoniatge a la Veritat, que sapiguem compartir amb els altres el misteri d’amor al Pare celestial. És d’aquesta manera que de cap a cap de la terra els homes renaixeran a una viva esperança, la qual és un do de l’Esperit Sant, perquè un dia siguin finalment admesos a la pau i a la felicitat supremes, a la pàtria tota radiant de la glòria del Senyor.

“A Ell, que amb el poder que actua eficaçment en nosaltres pot fer infinitament més que tot el que demanem o pensem, sigui donada la glòria en l’Església i en el Crist Jesús tot al llarg dels segles dels segles. Amén” (Ef 3, 20-21).

Diumenge III de Pasqua, 22 d’abril de 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 15/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA FE ÉS UN MISTERI

Un, en raó d’haver viscut amb més o menys intensitat, arriba a pensar i a sentir que tot en la vida està com embolcallat de misteri. No és allò ignorat per desconeixement. “En sentit estricte –dirà Torralba- és allò que roman ocult, allò que no es percep pels sentits, ni s’aclareix amb la raó científica. Afegirà: “El misteri no és allò que pot arribar a tenir solució, una explicació. Pertany a un ordre distint. La intel·ligència espiritual topa amb el límit d’un abisme que no és exterior, sinó que resideix en el més íntim d’ella. El misteri és un límit, però és a la vegada, un estímul”. És un saber que no saps, intuïnt-ne de més, un creure que hi ha més densitat en tot i en tots, més del que un arriba a percebre. I això, en un senzill però a la vegada directe esguard, bé sigui a la natura, a les coses, a allò que succeeix, a allò que “sospito” en aquest i en aquest altre, (més enllà de la consciència que ells mateixos en puguin tenir), bé també aplicable a un mateix, com a misteri. (Se m’imposa un entreacte... En una pausa llarga de l’escriure vaig seguint ocasionalment la lectura començada del llibre “Amb Déu o sense”. Carteig entre en Torralba i en Villatoro i, que entre altres provocacions, hi trobo aquesta frase: “Una constel·lació de déus que fan pampallugues en el nostre horitzó mental ens entreté el diumenge a la tarda, ens fa accelerar el cor i gaudir de jugades magistrals, però, vistos de prop estan fets de la mateixa pasta que nosaltres. Aquest Déu abisme en què jo crec, aquest Déu sense forma, aquest Déu que, com un àcid càustic, desfà les imatges dels petits déus, és el Déu oceà, com diria sant Agustí, el Déu totalment altre, en paraules de Soren Kierkegaard, que sempre és més gran que allò que puguem imaginar, pensar o encabir en les nostres metàfores o paràboles”. ¡Què n’és d’incommensurable el clàssic “Coneix-te tu mateix!”. A això un hi pot aproximar-se, endinsant-se en successives mesures o tongades noves- ¡mai del tot, ni de bon tros!- ja en només paràmetres humans. Tot té més profunditat de la que apareix. Constatar-ho i valorar-ho amb capacitat de meravella i d’estupor, ja ens porta pel camí de la qualificació del viure: veure-hi més i més endins... El “misteri” és connatural al que en Torralba en dirà la intel·ligència espiritual. La descriu, com altres semblantment, en el que especifica com a poders de la intel·ligència espiritual: N’especifico alguns: “La recerca del sentit, el preguntar últim, la capacitat de saber-se distanciar, l’autotranscendència, la meravella, l’autoconeixement, la facultat de valorar, el gaudi estètic, la recerca d’una saviesa, el sentit de pertinència al tot, la crida interior”, etc. No és sol en afirmar-ho. Ja altres autors en fan ressenya. El Pare Ramon M. Nogués en la seva darrera obra “Cervell i transcendència” hi incideix en parlar del tot, del dalt, del baix i de l’altre. També en Panniker parla, en sentit molt afí, de la Tercera Dimensió. Tot adquireix un gruix, de bones a primeres, insospitat. Tot això em porta com de la mà a la plausibilitat del món de la fe en termes ja religiosos. Permeteu-me de fer esment de Joan de la Creu, ja portada les coses més enllà del freqüent, ja en plena mística: “En la noche dichosa/ en secreto, que nadie me veía/ ni yo miraba cosa, sin otra luz y guía/ sino la que en el corazón ardía./ Aquesta me guiaba/ más cierto que la luz del mediodía”. I encara més: En Pié parla de la fe com a il·luminació, prenent peu de l’expressió de sant Agustí: “El mestre interior” que atrau des de dins els pensaments i els sentiments cap a la comunió amb ell i ens permet de veure i sentir-ho tot d’una forma nova.

La fe religiosa és en sí mateixa un misteri. No sabem ben bé d’on prové, quan pren cos en un mateix. Com va engrandint-se o com es va fonent. No sabem per què en tenim nosaltres, i altres, no. La fe és acuïtat, lucidesa. Té molt i tant a veure amb la visió assertiva de les coses precisament invisibles. No les veus però les afirmes i, com més les afirmes, més intensament les veus o les preveus. Hi ha un món tot altre en el món ¡tant i tot nostre! La fe ens porta a fer l’afirmació del Déu que no veus –no l’ha vist mai ningú, fora, tal i com ho digué Jesús d’Ell mateix i d’aquells a qui Ell els ha donat aquesta “capacitat”. L’objecte de la fe sempre és Déu, en primera instància. Un Déu afirmat, més enllà de qualsevol lògica; diguem-ne en sentit ple, més enllà de tota evidència.

Veure, endevinar el món visible i invisible, i l’arquitectura i els seus fonaments, això és el miracle de la fe. Misteri i miracle aquí són equivalents. I Déu no com a TOT de tot, com a panteisme, sinó com un Déu personal. Un Déu que ha fet història en fer creació i que la segueix fent en successives intervencions, les que en el poble d’Israel en diran gesta. Manifestacions o teofanies, més entenedores en els resultats d’un missatge que en la visualització d’un rostre i unes mans creadores que no té. Ens trobem més enllà de tot antropomorfisme. Fins que “arribada l’hora”, ha pres rostre humà en la més agosarada acció i manifestació en la història concreta i datable. Jesús té “carnet d’identitat”, excuseu la impropietat. “Ara –dirà Benet XVI- la Paraula no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret”.

Des de l’”esdeveniment” Jesús de Natzaret, la nostra fe, evidentment cristiana, fa definitivament referència a Jesús que en vida, mort i resurrecció ens ha donat i promès el sentit del viure més ple. Hi hem de destriar dos misteris en un de sol: Saber que en Jesús es dóna la plenitud humana, no sols la personal, sinó l’arquetípica: (“De la seva plenitud tots en rebem gràcia sobre gràcia”) I la divinitat que per definició sempre és plenitud en ella mateixa. Dirà Pau als colossencs: “Perquè en Ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a plenitud gràcies a Ell que és cap de totes les potències i autoritats”. “Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat per Ell totes les coses... Tot ha estat creat per Ell i destinat a Ell... Tot es manté unit gràcies a Ell. Ell és també el cap del Cos que és l’Església. Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud, Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist... Cal, però, que us mantingueu ferms en el fonament de la fe, sense deixar-vos apartar de l’esperança que us promet l’evangeli que heu sentit i que ara ha estat anunciat a la humanitat sencera arreu de la terra. És d’aquest evangeli que jo, Pau, sóc servidor”.

Un altre misteri hi va inclòs. El del més enllà, el que emblemàticament en diem Resurrecció. Trencacolls de tot pensar i desig humà de segles, expressat impròpiament com a immortalitat, molt millor dit per la nostra fe com a vida nova, ressuscitada. Vèncer la mort és un altre dels misteris-límits.

La nostra fe fa definitivament referència (lligam, compenetració, relació de causa – efecte) a Jesús de Natzaret que en vida, mort i resurrecció ens ha donat el sentit més ple, distint en qualificació, del nostre viure.

La fe és una “virtut”, que vol dir una capacitat, una fortalesa, una certesa que permet veure el present com a eternitat i l’eternitat com a present, que ens qualifica el veure i el viure més enllà de tota expectativa. La fe es viu com a constatació de “poder” existencial. T’inaugura un Credo diví. Tot ho lliga, tot ho relaciona. L’infinit amb l’infinitesimal.

És virtut “teologal” que vol dir que té com a principi, com a motiu, com a objecte i com a terme el mateix Déu, el Déu Pare, revelat en i per Jesucrist.

És operació de la “gràcia”. Un poder vingut, no esdevingut per causes concretes. És una teofania a nivell personal. Ell n´és l’operador, no sé com dir-ho millor. Déu actua a través de la fe. Tot pren principi de la fe donada. I és amb la visió (del ulls de la fe) que resulta tot una altra cosa, una dimensió nova, plena.

És virtut clarament “pasqual”. Hi ha hagut una revelació, un haver rebut com a do, com a gràcia, res de mereixements. Jesucrist ha assumit en la seva persona tota personificació del Bé per transmetre-nos-el, i tota polarització del Mal per vèncer-lo per a nosaltres. “Res de tot el que és humà no li és aliè”. En ell desemboquen tots els possibles humanismes. En Ell pren cos tota l’escala d’humanització de la nissaga humana. N’és el punt i confluència Omega. I nosaltres estem invitats a fer camí d’humanització creixent, a imatge i semblança de Jesús, el Senyor.

Redescobrim sempre amb major o distinta intensitat el sentit primordial de la fe: és l’atri de la gràcia, en sentir, en saber, en voler i en fer. Tot hi queda transfigurat. La fe esdevindrà esperança i s’acomplirà en la caritat. La fe dirà desconcertadament, a primera vista Péguy: “La fe és evident. La fe va tota sola. Per creure no s’ha de fer res més que deixar-se anar, no s’ha de fer res més que observar. Per no creure caldria violentar-se, turmentar-se, torturar-se, contrariar-se. Resistir-se. Agafar-se del revés, girar-se del revés. Capgirar-se. La fe és tota natural, tota anant, tota simple, tota vinent. Tota bona vinent. Tota bella anant, és una bona dona que coneixem, una bella bona dona, una bona vella parroquiana, una bona dona de la parròquia, una àvia vella, una bona parroquiana. Ella ens explica històries del temps antic, que s’ha esdevingut en el temps antic”.

“Per no creure, fill meu, ens hauríem de tapar els ulls i les orelles. Per no veure, per no creure”.

¡Ai, senyor Péguy, i qui tingués la fe com la descrius! Senyor, ja crec, ja, però augmenta més i més la meva fe precària, pobreta. Acabo amb el final de l’evangeli d’avui: Jo, Senyor, vull ser com Tomàs, el Tomàs d’avui, no el del diumenge passat, segons la narració de l’evangeli. Joan havia de ser qui ens ho narrés; no podia ser altre: “No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Tomàs li respongué: ¡SENYOR MEU I DÉU MEU! Arrodonim les coses per bé: “Jesús li diu: ¿Per què m’has vist has cregut?” Ara ve la bona que ens és dita particularment per a cadascú: FELIÇOS ELS QUI CREURAN SENSE HAVER VIST”.

Encara repicó: “Els (miracles) que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fil de déu, i, havent cregut, tingueu VIDA en el seu nom”. Tot Joan, a l’evangeli i a les cartes està ple de fe; Pau, no diguem, altre tant. I, si voleu gaudir-gaudir amb la vostra fe, llegiu, reseu, canteu els salms. Cosa bona, a fe.

“Aquesta és la fe de l’Església”. “Aquesta és la victòria sobre el món: la NOSTRA FE.

Pasqua sense una fe repolida no s’entén de cap de les maneres. Amén és expressió de l’AT. que ve a ser com un acte de fe. Fem-lo ben esplendorós i sonor.


Diumenge II de Pasqua, dia de l’octava de Pasqua, 15 d’abril de 2012 Barcelona