dissabte, 28 d’abril del 2012

Homilia del diumenge 29/04/2012 del P. Josep Mª Balcells


I TERCERA VIRTUT PASQUAL: L’AMOR

                        La Pasqua té això de singular: és la visió nova de tot, des de la perspectiva –àdhuc- vivència de l’amor. No és l’amor en precari que acostumem a “gastar” el humans, quan encara no hem estat “tocats” per la gràcia resurreccional.És el do millor, incomparable

                        M’agradaria poder anar a les fonts o bé als coronaments de l’edifici ètic promogut per Jesús. Ell, que fou rebutjat, ha acabat fent i compactant tota la volta espiritual del cristianisme, essent-ne la “pedra angular”, sense la qual no és ni ben conjuntat ni consistent l’edificació ètica humano-divina que ens ha tramès Jesús. En Ell ens fem i som.

                        Adverteixo –m’ho faig a mi mateix- que aquí hi ha més, molt més, del que se sol dir quan parlem d’estimació entre els qui n’hem fet alguna descoberta. L’amor, fent-nos descobrir l’altre, ens pot donar l’autèntica mesura de nosaltres mateixos. Valem el que val el nostre amor, només. A veure, abans no ho barregem tot. És tan difícil parlar i més viure l’amor com a virtut teologal, que val tant com a dir virtut relacional, activada des de Déu. Per tant, tenint-lo per autor, meta i motor. És un amor que ens ve de dalt. Donat, no “pagat”

                        Introduïm-nos-hi amb un gran respecte i amb senzillesa al mateix temps.

                        Vull aportar alguns textos dels que jo en diria fundacionals:

                        En primer lloc aquí hi entra amb tots els honors el text de la segona lectura d’avui. No es tracta només de repetir-la per escrit, sinó per a que ens en fem el propi comentari i, a més, personalitzat. Parla de i en nosaltres: “Estimats: mireu quina prova  d’amor ens ha donat el Pare. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món (l’antagonista de Déu, segons la visió de Joan) no ens reconeix, com no l’ha reconegut a Ell. (Aquí hi ha condensat tot el drama de la mort de Jesús, de la negació del seu poble). “Sí, estimats, ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat (= epifania, descoberta, donat a conèixer) com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és. ¿Semblants, en què, com? ¿Veure Déu? ¿Tal com és? ¿No creieu que no es pot dir ni més ni més grandiós de cadascú de nosaltres? Enllaça en cadascú terra i cel en progressió qualitativa. Ara començ, després plenitud. Si ens costa tant d’entendre el que som ara, més val no especular amb allò que esdevindrem en la resurrecció final. Apliquem-nos a desentranyar el present i a viure’l en creixença i amb meravellós agraïment, que és el que ens toca ara; el demà serà “tot altre...” Deixem-lo en el cor de Déu.

                        Hi ha per a mi un altre text que complementa l’anterior, que és de Pau escrivint als romans, que és un repte de confiança total que ens fem a nosaltres mateixos. El goig de l’absolut de la certesa. “¿Qui ens separarà de l’amor de Crist?” Pau enumera tot el que podria pensar-se com a obstacle: “¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort? Però de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell que ens estima. Altra lletania de poders que podrien malmetre l’amor que Crist ens té: “N’estic ben cert: ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rom 8, 35 ss) ¡I quin descans absolut, total, en l’amor de Crist a nosaltres...!

                        De l’evangeli d’avui, el del “Bon Amor”, en vull destacar el coneixement de cadascú que té. Coneixement, segons la Bíblia, no és un coneixement conceptual, fred, per més que lúcid, sinó un coneixement d’estimació, de trobar-se i retrobar-se l’un amb l’altre, en el goig i el festí de la comunió. També voldria destacar el fet del “donar la vida per elles”. Donar la vida no té únicament com a teló de fons el fet de la passió i mort de Jesús per amor, sinó que hi ha la més gran definició de l’amor que és donar, donar-se, exposar-se a tot, corrent el risc de la possible no entesa. L’amor és un acte de fe total que va a les ultimitats. Això només ho podem pensar i  sentir de Déu envers nosaltres, mai a l’inrevés. L’amor com a missió: per això “ha vingut”. “Donar i recobrar”. Aquí no hi ha només una referència a la resurrecció, sinó a veure que en l’acte de donar ja hi ha un recobrar. Un amor que no necessita d’un retorn de ningú, car és ple de per si mateix: no necessita agraïment, reconeixement, correspondència, un reamor per l’amor rebut. L’amor ja té la plenitud en el mateix donar-se. No necessita que el reconeguin per ser ple. Com ens desmonta l’amor diví.

                        Ja Fromm des de la psicologia ens dóna aquesta visió del que significa l’estimar. Simplement, profundament: només donar, donar-se. Aquest text m’ha acompanyat des de fa temps i m’ha posat en evidència els meus límits en l’estimació. Diu Fromm: “L’amor és una activitat, no un afecte passiu; és una “continuació”, no un “rampell sobtat”. En el sentit més general, podem descriure el caràcter de l’amor establint que estimar és fonamentalment donar, no pas rebre”.

                        “¿Què és donar? Encara que faci la impressió que la resposta a aquesta qüestió sigui simple, actualment és plena de complexitats i d’ambigüitats. El malentès més freqüent consisteix a suposar que donar significa “renunciar” a alguna cosa, a privar-se de quelcom: en un mot: a sacrificar-se. La persona que no ha desenvolupat el seu caràcter més enllà de l’estadi corresponent a l’orientació receptiva, explotativa o amuntegadora experimenta d’aquesta manera l’acció de donar. L’home de mentalitat mercantil està disposat a donar, però sota la condició de rebre: per a ell, donar sense rebre és una mena d’estafa... Per al caràcter productiu (en el sentit que ell dóna a aquest terme de maduresa) donar té un significat totalment distint: donar és la més alta expressió de la potència. En l’acte mateix de donar experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Aquesta experiència de vitalitat i de potència m’omplen de goig. La meva pròpia experiència és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç”.

                        “L’esfera més important del donar no és la de les coses materials, sinó que radica en el camp més específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, de la cosa més preciosa que té, de la seva pròpia vida. No significa necessàriament  que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions del que hi ha viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre: donar ja és fonamentalment una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa en l’altra persona, i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han  creat”.

                        Deixeu-me afegir aquesta afirmació de l’autor: “A penes cal destacar el fet que la capacitat d’estimar en el sentit de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Això pressuposa l’assoliment d’una orientació predominantment “productiva”. En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa; en el mateix grau en què li manquen aquestes qualitats, té por de donar-se i, per tant, d’estimar”.

                        “A part de l’element de donar, el caràcter actiu de l’amor esdevé evident pel fet quer implica sempre uns certs elements bàsics, comuns a totes les formes de l’amor. Aquests elements són cura, responsabilitat, respecte i coneixement”. No m’hi entretinc a desenvolupar cada element. Ho trobareu en el seu llibre “L’art d’estimar”.

                        Passar de l’experiència humana d’estimar a la divina és qüestió de pregària, d’il·luminació, de fe, esperança i d’amor, virtuts teologals, profundament pasquals.

                        Copio del Catecisme de l’Església: “La caritat té com a fruits el goig, la pau i la misericòrdia; exigeix la pràctica del bé i la correcció fraterna; és benvolent; desvetlla la reciprocitat i es manté desinteressada i liberal; és amistat i comunió”.

                      Diumenge IV de Pasqua, 29 d’abril de 2012.   Barcelona