Homilia del diumenge de Rams 01/04/2012

LA “PASSIÓ” PER DINS

Ens agrada l’espectacularitat. Sobretot al poble. D’aquí que hagin sortit una mica per tot arreu les “Passions”, on la tragèdia se’ns converteix en teatralitat. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada molt més intentar de viure la passió de Jesús per dins, intentant una empatia evangèlica, un acompanyament en les vivències de Jesús en l’últim tram de la seva vida, i això escapa –al meu entendre- a unes quantes escenes teatrals per més que puguin ser reeixides.

Hem atès des de fa anys llargs a la pietat, vorejant els sentimentalismes, i ho poso en plural per abastar-ne els més possibles. Així era ja en unes representacions populars que es satisfeien en expressionismes. No diguem fins a l’estirada dels sentiments com els que promou un Mel Gibson (per a oblidar la sang sobrera, que esgarrifa més que no commou). Plorar per plorar no porta a cap a res. S’han de tenir uns sentiments molt afinats per ser dignes dels sofriments que pretenem acompanyar; més ens valdria fer-ho en un encontre espiritual amb una sintonia dels “per a què”, intentant d’entrar en l’ànima contorbada d’un Jesús de Natzaret, tant home-home que ens costa de veure-hi ara en aquestes circumstàncies la seva divinitat. Ja ho llegíem aquests darrers dies en les consideracions de sant Agustí: “Per una altra part a altres llocs de l’Escriptura, veiem com aquest mateix Fill de Déu gemega, prega i confessa. Aleshores nosaltres vacil·lem a atribuir-li paraules (d’explícita divinitat), perquè el nostre pensament es resisteix a davallar a la humilitat de Crist... Sembla que el nostre pensament l’ultratja si li atribuïm paraules tan humanes...Resta perplex i voldria capgirar la sentència, però l’Escriptura l’obliga a recórrer a Crist i no li permet de falsejar la identitat de Fill de Déu. Així explica que "prega per nosaltres, prega en nosaltres i és pregat per nosaltres...” Ara podem entendre la visió de Pau a la carta als de Filips quan ens invita a entrar en el santuari del seu cor: “Així per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu...”

Hauríem de recalcar-nos en cada una d’aquestes expressions darreres que són de magnanimitat i d’estreta sintonia amb el Jesús de dins: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res; prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”.

Només un amor reinventat a cada encontre amb Jesucrist ens podrà donar a entendre què li passava per dins i intentar la sintonia amb els seus sentiments...

Hi ha expressions que bé ho delaten: “Em sento torbat”. Expressió que algun biblista ho interpreta com una versió lliure de les angoixes de l’hort de Getsemaní: “Pare si és possible que em passi per alt aquest calze”, però –per això he vingut- que es faci la vostra voluntat en el sentit més genuí que és el del pare nostre: que en tot es faci l’amor del Pare, aquí a la terra com sabem i intuïm que es fa rodonament en el cel. No hi ha un panteix o un glatir de por, sinó la ferma decisió que Déu sigui honorat en tots els moments del propi viure, sabent que com més finor d’esperit tota l’escomesa del Mal (i del mals de tota mena) no podrà res contra la fortitud de la roca que un –i Ell com a Fill- ha posat en el Pare que només pot estimar. Jesús ha tastat dins seu tantes passions: la del cos i de l’esperit i també la de la certesa de que tot esdevé per la glòria de Déu, ric en misericòrdia, i que sap comportar el més gran patiment amb la confiança més neta i plena.

Hauríem de poder saber fer compatibles dues passions: la sublimitat de sentit del dolor quan ha arribat a aquesta grandesa i el baix i pregon fons d’acceptació amorosa d’una situació ja preanunciada i per tant interioritzada de temps. “Tot ho consideraria una pèrdua comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell, i de viure unit a Ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se’ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts”. “Germans, sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist... Tot el que aprecien són coses terrenals. Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transfigurarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb que Ell sotmetrà a si mateix tot l’univers”.

De fet, el diumenge d’avui és pròpiament domínica de Passió amb més pròpietat. La dels Rams és un entreacte que no arriba ni a ser pòrtic de la Passió. Si agafem les lectures de la litúrgia d’avui, la d’Isaïes que ens parla del Servent Sofrent amb el corresponent salm immergit en els seus sofriments que l’acompanyarà fins a la mateixa creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat” que, amb tot, cal fixar-nos-hi ve expressat amb una confiança sense fissures: “Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva, cuiteu a defensar-me...” Segueix el text esmentat abans de la carta als de Filips en què veiem que la seva condició humana va entelar a la vista de la gent (i potser a nosaltres mateixos) la seva condició divina. “Es va fer no res”. Raona Pascal: “L’Escriptura ha establert passatges per consolar totes les condicions, i per intimidar totes les condicions. El cristianisme és ben estrany: Ordena l’home de reconèixer que és vil, i li ordena de voler ser semblant a Déu. Sense un contrapès semblant, aquesta elevació el faria horriblement vanitós, o aquest abaixament el faria terriblement abjecte. Amb quin poc orgull un cristià es creu unit a Déu! Amb quina poca abjecció s’iguala als cucs de la terra!” Dirà després de Jesucrist: “És no solament impossible, sinó inútil de conèixer Déu sense Jesucrist. No solament nosaltres no coneixem Déu més que per Jesucrist, sinó que no ens coneixem a nosaltres mateixos més que per Jesucrist. Fora de Jesucrist no sabem ni què és la nostra vida, ni què la nostra mort, ni què Déu, ni que nosaltres mateixos. És per la seva glòria tot allò que hi ha de gran sent Déu, i és per la seva vida mortal tot allò que hi ha d’escanyat i abjecte. Per això ha pres aquesta malaurada condició, per a poder ser en totes les persones, i model de totes les condicions”.

Torno a la celebració dels Rams. Veig tot el recinte on al descobert ens apleguem. Un bosc de palmes. És la joia dels infants. Per a ells trobo esplèndid que simulem l’entrada a Jerusalem i que facin festa la canalleta amb els seus palmons abarrocats i amb penjarolls dolços delejats, tan lluny del que succeí en vida de Jesús. Tot fou espontaneïtat, ramatges aplegats del verd més proper i els cants eufòrics que s’entonen sense saber-ne la justa significació. No hi fa res. Ja més tard àdhuc els mateixos deixebles més íntims s’adonaran dels messianismes que s’hi configuren. És tan humà adonar-se del valor de les coses i dels esdeveniments una vegada passats! Que els resti a aquests petits el goig d’uns moments de festa. Potser més tard somriuran a la seva innocència i qui sap si descobriran altres pregoneses al viscut. Jesús estimava els infants i hi veia els ciutadans del Regne. Feliços ells i nosaltres. Potser també se’ns obriran les fonts del coneixement de Déu, de Déu en Jesucrist i la nostra pròpia coneixença des de dins, des de com ens veu el Déu que ens estima tant que ens ha donat el seu Fill, perquè ens associés a l’amor que ens és meta, que és desfici i que és glòria i premi que Déu ens fa en nosaltres. Sols l’amor basta, a començar per l’amor que Déu ens té i que tantes vegades en som incapaços d’entendre i de fer nostre...

Entrem en el gran silenci dels dies sants. Silenci interior; entrem en el silenci de Jesús. Diu Tuñí que en la passió segons Marc –la d’avui- Jesús a penes parla. Estremidor. “Duresa de la narració. Soledat i silenci. I després del crit en morir hi ha la confessió de fe d’un aliè, d’un no jueu”. Acaba dient: “l’evangeli de Marc sembla tenir tota la força de la predicació de Pau”. Recordeu la carta als filipencs que hem esmentat. A sentiments forts, poques paraules li basten i li sobren...

Diumenge de Rams i de Passió, 1 d’abril del 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 25/03/2012 del P. Josep Mº Balcells

VOLDRÍEM VEURE JESÚS

¡Què menys que això! Poder-lo veure de prop, poder parlar-hi, poder-lo escoltar, tenir el goig de donar-li la mà, de veure-li el somriure, poder entendre el significat de la seva vida, els per quès que ens venen al cor; ai, què sé jo... I això abans d’entrar a la Setmana Santa, per poder-la recórrer en sintonia de sentiments amb Ell. Ja el diumenge passat la litúrgia ens el mostrava “enlairat”, fet l’Home que es feia solidari de tot dolor humà, a fi de que nosaltres descobríssim, en els seus, el sentit dels propis... Avui l’evangeli ens el mostra “glorificat” abans de la seva Passió, perquè no caiguem en el desconcert davant dels esdeveniments durs i gairebé incomprensibles als que ens enfrontarem com a coprotagonistes, aquesta propera Setmana. I això es dóna amb una nova epifania o manifestació de Déu. Dues antecedents van ser la del Baptisme, després la de la Transfiguració i ara aquesta nova que avui alguns la senten com un tro... Diu l’evangelista que és per a nosaltres que se sent la veu del cel: “Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré”. No vull passar per alt que, de no ser diumenge, celebraríem l’Anunciació del Senyor, és a dir l’encarnació, la seva entrada en la història, desapercebuda de gairebé tothom. És allò que Pau en diu la kènosi, l’abaixament, l’anorreament, el passar com un de més, anònimament, quan Ell és el que dóna sentit a tot allò que és humà. Misteri de misteris.

Dues preguntes em surten espontànies: qui és Ell i qui som nosaltres. A fi de tenir unes respostes qualificades he de recórrer a allò que ens diu el Concili Vaticà II. Tot tret del document –Constitució se’n diu per la importància que té- “L’Església en el món d’avui. (En llatí que és com s’anomenen Gaudium et spes, val a dir: Goig i esperança) L’Església es vol posar de servidora de la humanitat; experta, no per mèrits per de prompte, sinó per missió encomanada pel mateix Jesucrist. Escoltem què diu el Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, del pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies, les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”...He de parar perquè m’ennuego i he de dir que no sempre és veritat en mi. M’ho dic i m’ho repeteixo per no oblidar-ho i perquè el dir-ho solemnement m’és un compromís. No podem jugar amb les paraules. Massa fàcil de dir coses massa altes. Per no ser cínics, siguem humils.

Ara us he de posar com ens presenta el Concili la persona de Crist, l’Home Nou: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res estrany que les veritats sobre l’home que després posarem trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació”.

“Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat”.

“Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres, i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: el Fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. Associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança... Donat que Crist va morir per tots, i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, la divina, em de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual. Tal és i tant gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida, a fi que, fets fills en el seu Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare”.

Ara és l’hora de dir dues paraules sobre què pensa l’Església sobre la dignitat humana: “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació. La Sagrada Escriptura ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu”, capaç de conèixer i d’estimar el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals, perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu. És la persona humana, això és, tot l’home en la seva unitat –cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat- la que s’ha de salvar, és la comunitat humana que s’ha de renovellar. En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes que correspongui a la seva vocació. L’Església no és empesa per cap ambició terrenal, sinó que sols desitja una cosa: continuar, sota el guiatge de l’Esperit, l’obra mateixa del Crist, que va venir en aquest món per retre culte a la veritat, per salvar i no pas per condemnar, per servir i no pas per ser servit”.

“L’home negant-se a reconèixer Déu com a principi seu, ha trencat l’ordenació deguda al seu fi últim i alhora tot el seu ordenament envers ell mateix, envers el altres homes i envers totes les coses creades. Per tant, l’home està dividit en si mateix. Per això tota la vida dels homes, individual i col·lectiva, es manifesta com una lluita, i per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. Però l’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement. La dignitat de l’home exigeix que obri segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït personalment des de dins, i no pas per un impuls cec o sota una mera coacció externa. L’home obté una tal dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns”. Tot, tot, només Paraula del Vaticà II.

Al cimal de la quaresma com al final dels Exercicis només em queda que fer la contemplació per a avivar l’amor: Prenc les paraules mateixes de sant Ignasi: “Després de reflectir en mi mateix, considerant amb molta raó i justícia el que jo, de part meva, he d’oferir i donar a sa majestat divina, a saber, totes les meves coses i a mi mateix amb elles, així com qui ofereix amb molt d’afecte: “Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el que tinc i posseeixo; vós m’ho donàreu, a vós,Senyor ho retorno; tot és vostre, disposeu-ne segons la vostra entera voluntat; deu-me el vostre amor i gràcia, que aquesta em basta”. Dit de cor, ja puc entrar en la Setmana Santa juntament amb Crist. Disposeu.

Diumenge V de quaresma, 25 de març del 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 18/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

ANTICIPACIONS

Gairebé tot el bo i millor de la vida és un “abans” viscut en el goig de l’esperança. Avui en tindrem un tast en la litúrgia. Al bell mig de la Quaresma sentim com una veu interior que ens transporta a viure el que vindrà, com si ja el visquéssim ara, ara mateix. Una lectura pausada de la carta als Efesis ens fa caure en la certesa de saber que el que esperem vindrà i que serà més ple i tot de tota la capacitat que tinguem ara de somiar-ho. Sempre –i és la fermessa del cor i del somni- ens quedarem curts. Ara, en anticipació és el “ja, però no encara” del tot. És la felicitat pregustada que porta tota la plenitud del desig, del preveure, de saber que Déu regala –sí regala- les anticipacions viscudes, com a experiències plenes en sí, però que es consolidaran i que després “desbordaran tot esquema”, com diu la cançó. La fe que es vesteix del goig de l’esperança com la defineix l’epístola als Hebreus en el capítol 11: “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem” De seguida fa una desfilada per tot l’AT. Encapçalat cada paràgraf per un “Gràcies a la fe”. Omple tot el capítol 12. ¡Amb quina estima parla l’autor dels “seus”!

Fem la descoberta de la realitat que vivim i gaudim abans d’hora. Aquí ja ens veiem conressuscitats amb Crist abans de Pasqua de Resurrecció. La litúrgia té sempre aquesta virtualitat de fer viure anticipadament el misteri de Jesús abans dels esdeveniments. Avui ja és Pasqua, com ho és cada diumenge, però avui ho és d’una manera singular perquè estem encara celebrant la Quaresma. No és un miratge, és que la carta als Efesis ens en permet aquest pregust. Me la llegeixo tota punt per punt i la trobo massa enlairada per a mi. Cerco d’enquadrar-la. Com que és del començament de la carta, no faig més que seguir el consell que em dóna l’autora del comentari a aquesta epístola en el volum Comentario Bíblico Internacional de les edicions del Verbo Divino Comença així el seu article: “Per a valorar de veritat l’epístola als Efesis se la de llegir en veu alta. Aquesta obra del NT. està plena de llenguatge d’oració, adoració i celebració. Impressiona l’oient amb passatges commovedors i amb altres que semblen himnes majestuosos. És un text excel·lent per a il·lustrar l’estreta connexió que hi ha entre el NT. I l’assemblea cultual. Bíblia i litúrgia.

En ella l’apòstol tracta de promoure la unitat. Unitat que comença per casa, lloc on s’alimenten les relacions familiars, que en l’Església primitiva tenia també com a punt de visió el mateix lloc físic de les celebracions i encontres eclesials, com ara, diríem, en les eucaristies nostres.


Hi ha en ella una visió d’Església universal que ateny la conscienciació dels primers cristians, que a la segona generació, desapareguts els primers fundadors evangelitzadors, convenia preveure o corregir maneres de fer que no responien als principis posats en aquest cas, suposadament, per Pau. La preocupació per la unitat àdhuc s’ha d’entendre portada a proporcions còsmiques. La unitat creada per Crist omple el món amb el seu poder salvífic. La comparació es desclou amb imatges tan denses com l’harmonia del Cos de Crist (que som tots) i amb la intimitat compartida entre marit i esposa en Crist. A Efesis s’ha aconseguit una harmonia en un llenguatge que té un atractiu intemporal i un abast a totes les relacions humanes, personals, socials i religioses. Tot això és estructurat amb les idees de l’autora.

Tornem al sentit anticipatiu, que dèiem: Avui podem deliciosament fer Pasqua abans de Rams, en el sentit més ple i positiu de l’expressió. A tot això ens invita la litúrgia de l’anomenada Domínica “laetare” pel cant introductori: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol”, tret d’Isaïes. I complementat per l’oració col·lecta que ens invita a festa: “Feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”.

Només encetar la carta, després de l’habitual salutació dels escrits paulins, s’enlaira amb un himne que ja el coneixem abastament perquè n’hem fet la pregària de tot un any litúrgic, l’any passat precisament. És un himne que té una localització preferent en la litúrgia de les hores; i que té referències implícites –segons llegeixo- com d’un recordatori de les conseqüències del baptisme de cara als nous conversos. A la comunitat se li recorda el misericordiós acte salvífic de la iniciativa de Déu en un llenguatge que evoca amb intensitat l’aspecte emotiu del compromís cristià. El designi de Déu, mantingut amagat durant segles, però que en Jesucrist s’ha realitzat i s’ha manifestat a tots els pobles. Aquest designi suposa la reconciliació del món sencer, manifestada en el trencament de la barrera que separava el poble d’Israel de la resta de la humanitat. L’Església, poble de Déu i cos de Crist, és la realitat nova que neix d’aquest designi salvador de Déu, i que té un caràcter universal i definitiu”. Només faig de cosidor de peces egrègies d’altres firmes i que ens puguin llençar a viure amb joia el que diem amb veu alta, com hem quedat. Després de l’himne ve una acció de gràcies acompanyada d’una pregaria. Encetant el capítol segon se’ns diu que Déu ha fet passar de mort a vida i amb la perícopa nostra d’avui se’ns certifica que hi ha hagut una reconciliació de tota divisió de molts fins a fer-ne un sol poble. Unió, comunió, harmonia, fraternitat, ¡misteri!, ve-t’ho aquí. Ara podem constatar la importància d’aquest EN CRIST que es va repetint a cada moment. Seria bo que en una lectura personal o en parella ens arribéssim fins al final del capítol segon. L’Esperit Sant ens obrirà a una visió còsmica. La redempció abasta totes les criatures. Aviat s’ha dit. S’hauria de llegir fent-ho propi, trobant-nos-hi implicats. Les fòrmules són inclusives: tot tu hi ets mencionat en aquest plural, que amb tu pren nom i fisonomia pròpies. Es llegeix al final del capítol del que forma part l’epístola d’avui: “Ara,doncs (aquests doncs que tenen tanta importància causal i conclusiva d’un discurs), ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist com a pedra angular . Sobre Ell tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per Ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, fins a ser , gràcies a l’Esperit, el lloc on Déu resideix”. (Paraula de Déu)

Tant de bo, emportats per la litúrgia, poguéssim viure entrats i centrats en el misteri de la fe, com diem després de la consagració. Parlàvem en començar de les anticipacions divines. Fem Pasqua i fem Cel abans de la Setmana Santa. ¿Enteneu perquè la litúrgia ens invita avui a anticipar el goig pasqual? Anticipar-lo, només vol dir que, quan arribi, estarem més delerosos de i en la celebració. I la viurem amb més fervor (¡ai, les paraules se’ns han malgastat, desvirtuat i les diem com d’amagatotis, com per no cridar l’atenció! ¿Fins on hem arribat, Déu meu?

Alguna vegada havia insinuat que ens convindria un bany de bíblia i de litúrgia, per poder estar a l’altura de les coses santes a les quals estem cridats i que han de ser l’aliment quotidià del nostre viure cristià. ¡Déu hi faci més que nosaltres!

Estem llegint ara en els clubs de lectura “Laura i la ciutat dels sants”. ¡Quina caricatura no fa dels “deures religiosos!”. És una ironia que ens aniria bé fer-nos-la com dirigida a nosaltres, per tal de no “fer el sant”, sinó de començar-ho a ser des del graó dels escolanets. Ja m’enteneu. Si voleu riure i plorar llegiu la pàgina 207 de l’edició de les eines. Retrata alguna Quaresma que potser us recordarà alguna cosa de la nostra infància.

Diumenge IV de Quaresma, 18 de març del 2012 Barcelona

Hpmilia del diumenge 11/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

“L’ATRI DELS GENTILS”
De cop i volta la litúrgia d’avui ens trasllada a Jerusalem, i en concret al Temple. Aquest era, en temps de Jesús, el centre irradiador de tota la vida no solament religiosa, sino cultural i social del poble jueu. El Temple tenia diferents àmbits, al més exterior però formant-ne part hi havia l’atri dels gentils, al qual hi podia accedir tothom que volgués; era sobretot obert a gent no de professió de la religió jueva. Era una manera d’obertura a simpatitzants, els prosèlits que se’n deien. Un lloc porticat on amb la solapada tolerància dels sacerdots s’havien instal·lat venedors de bestiar, aviram i canvistes, tot per facilitar o amb l’excusa de propiciar forniments pel culte del Temple. S’havia amb aquesta invasió mercantil desacralitzat aquest espai. De casa d’oració s’havia passat a ser una “cova de bandolers”. Jesús portat pel mateix zel per la casa de Déu va fer-ne un desallotjament purificador. Tot això va precipitar una vegada més un enfrontament verbal entre la gent de la custòdia del Temple, aquesta vegada per a precisar en quina autoritat havia promogut aquest incident. Per les precisions d’exegetes sembla que la cosa fou més simbòlica que altra cosa. Deixem que Jesús faci els aclariments pertinents i nosaltres anem a destacar el sentit quaresmal, sobretot actual, d’aquesta escomesa. I ens vindrà d’una forma ben inesperada. Situem-nos: Estem a Barcelona coincidint amb la Quaresma d’enguany i vivint l’anomenada Missió Metròpolis, en la qual pren lloc la iniciativa del papa d’obrir espais de diàleg, del que n’ha pres aquest nom d’Atri dels Gentils, en un sentit aproximatiu. És aquest espai on poden trobar-se a plena llibertat d’esperit tant els creients com aquells exponents de cultura laica, però desitjosos de confrontar una lliure circulació de maneres de pensar. No es tracta de polemitzar, ni de fer apologètiques pròpies d’altres moments, conscients tots de que vivim en una societat pluralista, democràtica i laica, on hi regna la llibertat de pensament i d’expressió i on poden fecundar-se, per proximitat, maneres de veure i viure diverses. Amb respecte i amb ganes de visitar terrenys comuns i de legítima estimulació cultural i social. S’han deixat de banda les guerres de religió, que no han portat més que mal, ben constatades per històries que tots voldríem que no haguessin tingut lloc. Una manera de demanar-ne perdó és maldar perquè no es repeteixin... Volem retornar a temps de sàvies interlocucions, per aprofundir pensars i sentirs. És com obrir espai a l’antiga àgora on les ments anaven creuant lligams de pensament i de savieses. Ai, la Grècia d’altres temps...

Entre tant, afortunadament tornem als anys seixanta tan propicis a climes benignes de convivència de maneres de pensar. Ens retornen al record les imatges d’un papa Joan XXIII que creia que són més les coses que ens agermanen que no pas les que ens separen. ¡Quin encert dir que l’Església volia ser com la font pública de la plaça del poble, que quedava oberta a tota mena d’asssedegats. Ell havia somiat en una Església dialogant, a partir de la simpatia universal. La seva imatge ha quedat en l’imaginari de propis i estranys com la del Rector del poble, bonhomiós, que sabia dir la paraula d’afecte patern per a tothom. A tothom acollia i havia eixamplat l’atri dels gentils amb la seva bondat que tenia per fills i germans, per a tothom. Els que tenim uns quants anys recordem mil facècies de rebre blancs i negres i de posar un somriure i aquella murrieria afectiva, que a tothom atreia, sense forçar mai el pensar de cadascun, però de grans i inesperades sorpreses del cor. Inoblidable. Ell posà en curs la sorpresa d’un Concili per obrir finestres i deixar que l’Esperit fes de les seves... També em ve a la ment la figura austera, però amable de Pau VI que al 1964 encara, a Concili obert, posa el diàleg com a més genuïna expressió de la seva voluntat d’agermanar i de posar en connexió pensars diferents, agermanats però per una voluntat decidida d’humanisme transcendent. És ja moment de treure la pols de la seva primera encíclica Ecclesiam Suam que obre portes i que situa l’Església al bell mig de l’Atri dels gentils, ja inicialment ampliat pel seu antecessor. La paraula del moment fou l’aggiornamento, posar-se al dia, actualitzar-se d’una forma permanent, en un món que ja es veia que s’accelerava per moments. Retorno amb gust a un llibre que és un regal que es fan mútuament Pau VI i Jean Guitton, amic filòsof, gran creient. Congeniaven de valent. Dos “aristòcrates del pensament”. Són les converses que tenien tots dos, sovintejades, i que es van plasmar en un llibre titulat “Diálogos con Pablo VI”. El títol d’un dels capítols centrals ja ho comença a dir tot: “Diàlogo sobre el dialogo”. Comenta Guitton: Per a Pau VI, “el diàleg té la finalitat de cercar la veritat en el proïsme i en un mateix, d’estar constantment en relació amb una ment que estima igualment la veritat, que l’estima en tota la seva exactitud, puresa, i, m’atreviria a afirmar, en la seva quinta essència. Aquesta classe de diàleg rarament s’utilitza per a resoldre les últimes qüestions. Però sí que es dóna en els camps del gust i de l’art. Es practica un diàleg de convergència. Es tracta de pensar en comú, disposats sempre cadascú a corregir el seu pensament segons l’opinió del seu interlocutor. Es tracta que el nostre partner ens ajudi en la tasca de cercar la veritat. Honradament, humilment. Els que posseeixen la veritat de la fe queden, al mateix temps com desposseïts d’ella pel turment de posseir-la, dia a dia, d’una manera més pura i profunda. Els qui no la tenen i la cerquen de tot cor, ja l’han trobada en certa mesura, com digué el vostre Pascal...” Afegeix sentenciosament: “En la plenitud, res no s’oposa. Tot coopera”.

No puc ni vull allargar-me: Torna a ser temps per guanyar proximitat, per escoltar-nos, sense proselitismes de cap mena. La coexistència s’imposa. Hem de tornar a parlar d’humanismes i de transcendències per apagar les desmesures de tants materialismes que ens resulten ser presons d’or on ens hi ofeguem. Que circuli l’aire fresc d’altura. Hi ha una taula parada per fer-ne joioses sobretaules parlant de tot el diví i l’humà, sense recelar de ningú, ans deixant-nos emulsionar per les conviccions de tothom. No hi ha ningú que tingui en exclusiva la veritat, tot són aproximacions i tots podem gaudir i aprendre de la veritat de l’altre. Ha sonat l’hora de portar l’evangeli al carrer, al “cafè”, als ateneus, al centres de cultura. No es tracta de convertir ningú, no es tracta de competir, només d’escoltar l’altre per sentir-nos tots dos cercadors de la veritat.

Està en marxa un Sínode sobre l’evangelització, no del altres en primer lloc, sinó la pròpia evangelització del cor i del pensament, dels sentiments, dels desigs. Que cadascú sigui fidel a les pròpies conviccions, però oberts a les dels altres. Tothom es digne de ser escoltat. Mentre escrivia això m’arriba el darrer número de Foc Nou. Tot ell destinat a obrir l’Atri dels Gentils: La nova Evangelització és la que domina la part central de la revista. En el Pòrtic (que sona a Atri, etimològicament) Mn. Romeu posa aquest títol: “Recuperem l’evangeli perdut”. Tothom a la recerca del tresor (de l’evangeli).

Convé fer neteja uns i altres i no pervertir el lloc de trobada dels que cerquen millora en el seu viure i conviure. ¡Que es retiri el mercat (tot el món convertit en un magne mercat de coses, no de persones ni de idees, ai)!, que cedeixin les barreges improcedents, i donem veu i vot al petit o més gran Atri dels Gentils possible al nostre entorn. Millor quaresma que aquesta no la veig ni la desitjo. Passo la paraula a qui tingui una pregunta a fer o una resposta per donar. Trobem-nos: ¡quina paraula més bonica i esperançadora! Torn de paraules. Empaties a punt. Ai, Senyor, qui ens ha ensenyat a ser tan petits, de vol gallinaci. ¡Amunt els cors!

Diumenge III de Quaresma, 17 de març del 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 04/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

ANVERS I REVERS DE LA “TRANSFIGURACIÓ”

Tot just començada la Quaresma, després de la introducció tradicional dels tres punts que sostenen totes les seves instàncies ètiques: oració, almoina i dejuni; després de la presentació del vertader protagonista en la lluita contra el mal (Jesús en el desert, temptat i victoriós); ara ens trobem de sobte i sorpresos en una nova epifania, la Transfiguració, correlativa a la del Baptisme de Jesús, ara amb les seves particularitats: allí era el Crist el que era presentat pel Pare: “Tu ets”; ara la presentació va dirigida als deixebles: “Aquest és”, que després hauran de testificar aquests fets extraordinaris. Fet que ha passat a tots els sinòptics. És tan forta i cridanera l’escena que ens pot deixar com enlluernats, fins al punt que podem perdre el fil conductor de tota la quaresma, que és lluita oberta contra tot mal. Marc en fa d’aquesta teofania el punt cimal del seu evangeli. A partir d’aquest fet, presagiant-lo, malgrat les primeres aparences de glorificació, comença la davallada fins a la Passió, Mort i Resurrecció. En Marc aquest passatge “és la “clau musical” en la que s’ha de llegir tota la fase descendent conflictiva i abocada al fracàs. Situat entre dos anuncis de la passió amb les corresponents crisis (8, 34ss; 9, 30ss) per part dels deixebles, ara amb l’afegit fonamental del “Escolteu-lo”, precisament per la dificultat que pressuposa veure el seu Mestre dins d’un entramat de successos que subratllaran la seva condició de pacient-patidor que es carrega –en el seu viure quotidià i no sols en la Passió última- tot el feix del mal i dels mals de tots els humans. És la figura de la kènosi, de l’anorreament inaudit d’un Déu que assumeix el mal, el dolor i el sofriment de la humanitat sencera... Pere respon a la inquietant pregunta que fa Jesús als deixebles i a nosaltres: ¿“Vosaltres qui dieu qui sóc jo”? Cal no oblidar que ve després de les lectures que feia el poble senzill, sintetitzada en veure-hi redivius alguns dels grans profetes. Pere respon per tots: “Vos sou el Messies”. Jesús insistirà en el manament de no dir res per no ser mal interpretat en una messianitat que diferia de les expectatives del poble jueu. Jesús torna a la càrrega: “Calia que el fill de l’home patís molt, fos rebutjat pels grans del “sistema”. Marc subratlla la insistència de Jesús. “I els ho deia ben clarament”. Pere que no entén res del que diu Jesús li surt amb el pitjor estirabot: es posà a reprendre’l. El text diu significativament: “Jesús girant-se i veient els deixebles” li engalta una recriminació mai abans sentida: “Ves-te’n del meu davant, Satanàs, que els teus sentiments no són els de Déu, sinó els dels homes”. Jesús rebla: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi” I farà, a continuació, les consideracions antropològiques del que és la vida per a un deixeble. I de que qui el negui a Ell, no donant fermesa a les seves paraules, que conjuminen creu i resurrecció, serà ell mateix qui el negarà. Ja des de sempre unirà creu i resurrecció. La creu té un resplendor de resurrecció així com la resurrecció va unida indestriablement amb la creu. El mal i el sofriment queden emmarcats en Jesús i el seu evangeli, malgrat que ens costarà a tots veure-ho i viure-ho. ¡Ceguesa evangèlica, més diria, humana!

Els rellisquen als deixebles els successius pronunciaments de Jesús de que havia de patir. Aquest era el misteri, de moment inabordable, de Jesús i un vertader enigma. Pau se’n fa ressò quan presenta el Crist com a niciesa i escàndol, de propis i estranys. Ell ho ha captat per revelació directa, com sempre ho proclama. No és el Jesús dels deixebles, sinó el Crist ja glorificat que se li revela. Aquest serà el seu tot.

En Jesús hi ha inclosa una saviesa mai vista que fa reverdir salut i gràcia en la creu i el sofriment, batejant-los i donant-los-hi sortida eficaç i gloriosa. No és, no, masoquisme, ni sublimacions evasives. Aquest és el secret que deslloriga el mal i el sofriment donant-los certeses de base que només pot un assumir-les lligades a la configuració amb el Crist que va fer seus tots els dolors i sofriments de la humanitat en la seva vida i Passió i en la seva mort glorificadora. Afronta el tema del mal d’una manera vivencial i en ell troben sentit i valors la humanitat dolençosa. És una paradoxa: qui vol guanyar la vida la perdrà i qui la posi al servei de l’evangeli i dels seus pressupòsits la guanyarà com la guanyà Jesús en la seva vida, passió, mort i resurrecció, que formen per ell i en Ell una unitat indestriable. No és un pensament, un concepte, és la realitat d’una vida donada a fons perdut, i per tant guanyat, ofert a tothom qui vulgui trobar sentit a les incidències de les vides pobres, marginals, adolorides...El bé venç el mal, assumint-lo.

No, no foren els dies últims de la vida de Jesús (reviscuts en totes les Setmanes Santes) sinó al llarg de tota la seva vida on va viure la seva Passió il·luminada. Doble Passió: la patida per causa dels que no l’entenen, el mal interpreten, el volen perdre des dels mateixos inicis de la seva predicació. I la Passió que es converteix en com-passió per a tot dolor i sofriment. Ell exorcitza tot mal, curant-los cos, ànima i esperit, fent seves les “malalties” (Isaïes) i sofriments de tothom. Subvenint, atansant-se bondadós, donant entenent que ell sosté tota biografia carregada de dolor. Donant-los-hi un sentit per tal, així, de poder-los sublimar. És la capacitació d’acceptació de compatir sofriment i goig, felicitat i sofriment a l’ensems. Aquí rau la saviesa que es deriva de Jesús. Així es presenta Pau als seus deixebles de Corint. Pau els ha vingut a evangelitzar i no pas amb saviesa de paraula, perquè no es perdi el sentit de la creu del Crist. El llenguatge de la creu és una niciesa per als qui es perden, però per a nosaltres és poder de Déu... Mentre que els jueus demanen prodigis i els grecs volen saviesa, nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus i niciesa per a les altres nacions; però per als qui han rebut la vocació, tant jueus com grecs, un Messies que és poder de Déu i saviesa de Déu. Perquè allò que és niciesa de Déu és més savi que els homes, i allò que és feblesa de Déu és més poderós que els homes”.

El tema és important i avui pren més rellevància encara, perquè s’ha tabuïtzat el sofriment. Llegeixo en Torralba: ¿El sofriment un nou tabú? “El sofriment continua essent una realitat ben patent i manifesta. Ni la ciència ni el benestar econòmic han estat capaços d’escombrar definitivament el sofriment. A través dels narcòtics i dels instruments sofisticats d’alta tecnologia s’ha aconseguit alleujar certs mals, certes insuficiències i limitacions físiques i espirituals de l’home, però l’home no ha estat capaç de bandejar totalment el patiment que forada el món des de dins mateix. Davant del sofriment, la millor actitud és la humilitat i el silenci. El sofriment ens fa ser humils perquè ens trobem davant d’una realitat que ens sobrepassa i que no podem controlar per mitjà de la racionalitat. El sofriment és misteri, és enigma. Davant del patiment, l’home descobreix la seva terrible limitació, la seva immensa dependència i, sobretot, la seva petitesa. El patiment posa en qüestió el model de vida escollit i els cànons que regeixen l’existència a Occident, per això el sofriment és constantment postergat i amagat en el món actual. Allí on hi ha vida hi ha també, i de manera inevitable, sofriment. El mer fet de viure aporta patiment; qui no vulgui afrontar aquest fet està enfosquint la realitat cruenta de l’home. El patir ensenya; i qui no el conegués no coneixeria la vida en tota la seva realitat, perquè el sofriment n’és part imprescindible. Una cultura que no posi en relleu aquest vessant de la vida humana, aquest aspecte tan profund i misteriós de la realitat individual i col·lectiva, és una cultura frívola, perifèrica i superficial. El sofriment és finitud, és limitació, és petitesa. La cultura actual ens dibuixa o pretén plasmar-nos un món ple d’alegria, de somriures, de goig i de benestar (superficials). L’home no s’alliberarà plenament del sofriment. La mera existència comporta sofriment. Àdhuc en un món tècnicament perfecte, també hi hauria sofriment, perquè el sofriment és inherent al fet de viure i d’estimar. D’altra banda el sofriment uneix les persones radicalment. Vincula els homes a través del sentiment de la compassió. El poder, el plaer, el desfici pels béns materials i, fins i tot, la cultura separen els homes i els aïllen els uns dels altres. El sofriment enruna les fronteres, enfonsa les muralles que separen les persones. El patiment és, doncs, mestre de la vida i de la veritable comunicació interpersonal. L’altre no és aliè a la meva persona, sinó que és del tot rellevant per al meu desenvolupament humà. Jo-sóc-amb-els-altres i per-als-altres. Entre l’altre i jo s’estableix una profunda interacció propiciada pel principi de la simpatia.

Marc posa la Transfiguració amb un rere fons d’assumpció de la Creu. Aquest serà un llenguatge difícil de pair. La mort de Jesús fou vista de primeres com un fracàs. Només després de la Resurecció i dels dubtes que s’allargassen quaranta dies podran entendre que Jesús ha “transfigurat” el mal físic, moral, existencial amb el misteri de la Creu. Sense la Creu no s’entén la missió de Jesucrist. Però no s’ha sacralitzat, no anem més enllà de la creu de cada dia, aquell pes que carrega les espatlles de tothom i que Crist s’ha fet Cirineu de tots nosaltres. Sense Crist les creus asfixien, maten, no redimeixen. La transfiguració té un anvers i un revers. Tots participem de la transfiguració i de la Creu. Una porta a l’altra. Van inseparables. Gz. Faus diu que la felicitat va lligada al sofriment. “Solament té de veritat la capacitat de sofrir qui la té de gaudir profundament. En Jesús el dolor no serà l’última paraula i el preu (potser la prova i l’anunci) de que l’última lucidesa sobre l’existència és joiosa”. Aporta aquesta reflexió de Lleó Bloy: “L’home té llocs en el seu pobre cor que no existeixen fins que el dolor no entra en ells per a que existeixin”. Dirà confrontant-ho amb la sensibilitat tràgica del moment present que rebutja el sofriment de totes totes, que per a Jesús no hi ha necessitat d’anestesiar la profunditat humana, perquè aquesta és joiosa i ho és perquè el nivell últim d’experiència d’aquesta profunditat és la paternitat acollidora de Déu. El perdó és la màxima acollida que pot donar. I dirà Gz. Faus: “Res no prova tant la maldat i vellura humanes com la incapacitat quasi física de l’home religiós per a suportar la bondat de Déu. La finitud és la característica més definitòria de la persona humana. I no solament la finitud sinó la consciència de finitud, és a dir, la vivència interior, el coneixement personal de la finitud.

¡I quins embolics no ens fem amb el dolor propi i aliè! Talment com els deixebles. Pere n’és el paradigma. Aprenguem la lliçó: no hi ha Quaresma si no assumim la part de creu glorificada que ens pertoca. “Si algú vol venir amb mi que es negui ell mateix, carregui la seva part de creu i sobretot que em segueixi que jo li donaré el ple sentit de tot l’humà, creu inclosa, la pròpia i la dels altres. Començant per aquests, els altres, portats per la compassió, com-passió, l’atribut primer de Jesucrist i nostre, ¿nostre?

Diumenge II de Quaresma, 4 de març del 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 26/02/2012 del P. Josep Mª Balcells

QUARESMA, ARRISCAR-NOS DESERT ENDINS

Per endegar aquestes reflexions llegeixo abans que tot, per situar-me bé, el llibret de “La Missa dia a dia” i procuro discórrer en l’entramat de lectures i oracions pròpies d’aquest primer diumenge de Quaresma, fins que trobo el tema que més m’atrau o el que és més evident. També he tingut en compte que encetem avui la Quaresma, temps fort de la litúrgia que ens invitarà a fer-nos un plantejament global i a fer tot el viatge humà (i diví) acompanyant l’itinerari que feu Jesús en vida fins a la Passió, Mort i Resurrecció. De seguida trobo dues idees-força que tenen ganxo i que poden donar un color –precisament- fort a tot el camí que podem fer –“Si algú vol venir amb mi”- acompanyant i acompanyats de Jesús. Desert i Missió: preparació per a l’ acció evangèlica. Preparar-nos de cor per posar la Missió de Jesús en la nostra agenda diària cristiana, per reemprendre amb novetat un camí de renovació personal inicialment, i social com a conseqüència. Recordeu que la manera de viure dels primers cristians era la del Camí, segons testimonia Lluc. ”Vells pelegrins que van fent via...” Preparar-nos per posar-nos en marxa enfortint-hi el sentit, i una mica més accelerada que la de costum. I feta amb la il·lusió renovada, com de nou començament, des del kilòmetre zero. De seguida busco uns llibres de referència que em portin al desert, “Empes per l’Esperit” com ho diu explícitament de Jesús l’evangeli de Marc. Anada, no fugida, al desert, amb tota l’enorme simbologia que té el desert, des de la Bíblia (Èxode i retorn de Babilònia), passant per tanta bibliografia que ha despertat el tema del desert en tantes obres que trobo suggerents: Comencem pel llibre base: Relats sincers d’un pelegrí rus, del que en són deutors les adaptacions a la cultura occidental: Pustínia (que vol dir desert en rus), de Catherina de Hueck, Sobornost de la mateixa autora. I afegiria també els escrits espirituals del gran “habitador”, de deserts que fou Charles de Foucauld i més literaris Terra dels homes de Saint-Exupéry. Hi podria afegir també Solitud davant del Mar d’Anne Morrow Lindberg.

Obro el llibre Pustínia i ja des del primer capítol ja em trobo amb el reclam: “Silenci... Desert... Pregària...” Algú digué a l’autora: “Els recessos estan passats de moda... Els deserts són d’actualitat”. I anirà desgranant els seus pensaments altament motivadors. “És ben cert que aquests darrers anys he parlat i he escrit força sobre el silenci, la soledat i el desert; i així ho faré encara, perquè estic convençuda que són vitalment importants per a la nostra civilització urbana que creix, que canvia i que esdevé cada vegada més tècnica. És evident que la humanitat té al davant molts problemes, que cada vegada en tindrà més i aquests problemes pertorben profundament els esperits de tots els homes. Ens invitarà a convertir-nos en pustinik i ens indicarà com podem portar el desert al nostre dia; i la feina que s’hi proposa. Bona ruta, si us decidiu.

No tant espiritual però sí obert a “desvetllar la nostra consciència i la que anomenem “condició humana”, ens descobreix què vol dir ser un home “despert”, Saint Exupéry en la seva obra brillant i encoratjadora Terra dels homes, per la fascinació que em produí la seva lectura pausada, com crec que ha de ser tota lectura, i rubricada amb alguns subratllats meus com aquests: “La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas tots els llibres del món. Perquè oposa resistència. L’home es descobreix quan es mesura amb l’obstacle. Tinc davant els ulls la imatge de la meva primera nit de vol a l’Argentina, una nit fosca en què només guspirejaven, com estels, els llums escadussers escampats per la plana. Cadascun assenyalava, en aquell oceà de tenebres, el miracle d’una consciència. En aquella llar es llegia, es reflexionava, es feien confidències. Allí s’estimaven. De tant en tant brillaven aquells focs que reclamen el seu aliment enmig dels camps. Fins i tot els més discrets, el del poeta, el del mestre, el del fuster. Però entre aquests estels vivents, quantes finestres tancades, quants estels apagats, quants homes adormits... Dirà: “Vell buròcrata, t’has construït una pau a força d’encegar amb ciment, com els tèrmits, tots els camins que porten a la llum. T’has arraulit en la teva seguretat burgesa, en les teves rutines, els ritus ofegadors de la teva vida provinciana, has dreçat aquest humil recer contra el vent i les marees i els estels. No vols encaparrar-te pels grans problemes, ja has tingut prou feina a oblidar la teva condició d’home... Ningú no t’ha engrapat per l’espatlla, quan encara s’hi era a temps. Ara, l’argila de la qual estàs fet s’ha assecat, s’ha endurit, i ningú no podria ja despertar en tu el músic adormit, o el poeta, o l’astrònom que al començament, potser, portaves a dins”. “La grandesa d’un ofici és, potser, per damunt de tot, la d’unir els homes: no és més que un veritable luxe, el luxe de les relacions humanes. Treballant només pels béns materials, bastim nosaltres mateixos la nostra presó. Ens hi tanquem tots solitaris, amb les nostres monedes de cendra que no procuren res que valgui la pena de viure. Resisties la temptació. En la neu es perd el sentit de conservació. Després de dos, tres, quatre dies de marxa, no es desitja més que el son. Jo el desitjava. Però em deia : la teva muller, si creu que visc, creu que camino. Tots tenen confiança en mi. I sóc un pòtol si no camino. “L’imperi de l’home és interior” ¿Què era per a nosaltres el desert? Era allò que naixia en nosaltres. Allò que apreníem sobre nosaltres mateixos. Sobre el silenci regna un gran silenci de casa ordenada. “I tornàvem a endinsar-nos en el misteri. Quan un envelleix medita. “S’adonarà amb fàstic que les úniques riqueses veritables les ha posseïdes aquí, al desert. Aquest prestigi de sorra en la nit, aquest silenci, aquesta pàtria de vent i estels. En el desert tot s’ha apagat en el món exterior. Som fora de tot. Jo he descobert aquesta evidència: res no és intolerable. I em sembla que és possible adaptar-nos a tot. El món de l’ordre del qual vivim no es pot copsar si un mateix no s’hi troba tancat. Només avui comprenc el cigarret i el vas de rom del condemnat. M’adono que al desert no hi ha recers. El desert és llis com un marbre. No és culpa meva si el cos humà no pot resistir tres dies sense beure. No em creia tan presoner de les fonts. No sospitava una autonomia tan curta. Creiem que l’home pot anar-se’n cap endavant, tot recte. Creiem que l’home és lliure... No veiem la corda que ens lliga al pou, que el lliga com un cordó umbilical al ventre de la terra. Si fas un pas de més, mor. Ja no comprenc aquestes gentades dels trens de rodalia, aquests homes que es creuen homes, i malgrat això es veuen reduïts per una pressió que no senten, com les formigues, a l’ús que se’n fa. ¿De que omplen, quan estan lliures, els seus diumenges absurds i mesquins? I no es tracta de viure perillosament. Els toreros no m’agraden. No és el perill el que estimo. Jo sé què és el que estimo. És la vida. “Tot és paradoxal en l’home, ja se sap. Assegurem el pa d’aquell per permetre-li crear, i ell s’adorm, el conqueridor victoriós s’ablaneix, si l’enriqueixen, esdevé gasiu. Què ens importen les doctrines polítiques que pretenen desvetllar l’home, si per començar ja no sabem quina mena d’home desvetllaran. ¿Qui naixerà? No som pas un bestiar d’engreix, i l’aparició d’un Pascal pobre té més pes que la naixença d’alguns anònims benestants. No sabem preveure l’essencial. Cadascú de nosaltres ha conegut les joies més conhortadores allí on res les prometia. Mancats d’ocasions noves, de terreny favorable, de religió exigent, s’han tornat a adormir sense haver cregut en la seva pròpia grandesa. Certament les vocacions ajuden l’home a deslliurar-se; però és igualment necessari deslliurar les vocacions.

Del nostre desert n’ha de sortir aquell home nou, a exemple de Jesús, que envigorit per l’experiència de desert va a iniciar la seva missió d’escampar evangeli i Regne de Déu. La segona part de l’evangeli d’avui sintèticament presenta Jesús també “empès per l’Esperit” anunciant, com ja en acte, ja aquí, el Regne del seu Pare, amb el que s’ha identificat totalment; i el reclam que ens fa a tots i a tots els temps és que ens hem de convertir a l’evangeli. Missió que no deixa de ser novetat i urgència en qualsevol moment i lloc. Estem emplaçats a configurar-nos amb la persona i missatge de Jesús i, per tant, a comprometre’ns a evangelitzar vida i acció personals, que és tant com a esdevenir homes ben humans, tant que s’hi deixi traslluir l’home diví que fou Jesús. El camí no pot ser altre que el que Ell va fer i viure. Ser home tan humà que hi sàpiguen veure com hi transpira la divinitat. Ser humans fins a estirar més i més, dintre de les limitacions, però amb les aspiracions que no quedin ofegades. Tot el que és humà ens és vida i missió per a nosaltres i per a tothom.

Tota la Quaresma conjuga aquesta doble finalitat: refer-se, refondre’s en el desert-gresol de la vida per tal de respirar humanitat renovada, inèdita, encomanadissa. Ser nou un mateix. No fruit de les pròpies manyes i afanys, sinó com a do permanent, arres, penyora i primícia d’una resurrecció més i més plena cada dia.

La quaresma no té sentit si no desemboca en la vida plena de la Resurrecció. Es va des del desert fins a dramàtica grandesa de la Creu i de la fulgurant Resurrecció. Un camí costerut, però que porta a un retrobar-nos amb allò millor de nosaltres mateixos tal que supera qualsevol expectativa. “Lligats als nostres germans per un objectiu comú que se situa fora de nosaltres, només aleshores respirem, i l’experiència ens ensenya que estimar no és pas mirar-nos l’un a l’altre, sinó mirar plegats en la mateixa direcció”. “Hi ha dos-cents milions d’homes a Europa, que no tenen un sentit i voldrien néixer. Hem cregut que per engrandir-los n’hi havia prou amb vestir-los, amb alimentar-los, amb respondre a totes les seves necessitats. I poc a poc s’ha bastit en ells el petit burgés materialista, el politiquet de campanar, el tècnic tancat a la vida interior. Si se’ls instrueix bé, ja no se’ls cultiva. Es forma una pobra opinió de la cultura aquell que creu que reposa en el record d’unes fòrmules. Un mal alumne del curs d’Especials sap més sobre la naturalesa i sobre les lleis que no pas Descartes o Pascal. Però, ¿és capaç de moure com ells el seu esperit? Tots, més o menys confusament, senten la necessitat de néixer”.

No puc deixar de tenir present el que Casaldàliga des del cim humà coronant els seus 40 anys de bisbe en les recòndites terres del Matto Grosso ens va recomanar en rebre el Premi Internacional de Catalunya: “Humanitzar l’humanitat practicant la proximitat”. És allò que des dels albors de la cultura occidental es va repetint i perdent i redescobrint una i altra vegada. “Res del que és humà no ho conceptuo com aliè a mi”. Que és la càrrega d’humanisme que va reflorint de Renaixement en Renaixement fins demà passat... Saint-Exupéry conclou les seves reflexions tristes i esperançades alhora: “Quan prendrem consciència del nostre paper, fins del més esborrat, només aleshores serem feliços. Només aleshores podrem viure en pau i morir en pau, perquè allò que dóna un sentit a la vida dóna un sentit a la mort. “allò que es transmetia de generació amb el lent progrés d’una creixença d’arbre, era la vida, però era també la consciència. ¡Quina misteriosa ascensió! D’una lava en fusió, d’una pasta d’estrella, d’una cèl·lula viva germinada per miracle, hem sortit nosaltres i, a poc a poc,ens hem elevat fins a escriure cantates i a sospesar vies làcties”. I la seva al·lusió a aquell petitó d’una parella anònima... “Havia nascut d’aquells parracs mal fardats aquell encert d’encant i de gràcia. Vaig inclinar-me sobre aquell front llis, sobre aquell dolç posat de llavis, i em vaig dir: aquí tenim una cara de músic, aquí tenim Mozart infant. Una bella promesa de vida. Els petits prínceps de les llegendes no eren diferents d’ell: protegit, acompanyat, cultivat, ¡què no podia esdevenir! Quan neix per mutació en un jardí una rosa nova, tots els jardiners es commouen. Aïllen la rosa, cultiven la rosa, l’afavoreixen. Però no hi ha jardiner per als homes. Mozart infant serà marcat pel martinet. Mozart trobarà els màxims plaers en músiques podrides, enmig de la pudor dels cafès-concert. Mozart està condemnat... El que em turmenta no és aquesta misèria, en la qual, al capdavall, un s’instal·la tan bé com en la mandra. El que em turmenta és una mica, en cadascun dels homes, Mozart assassinat. NOMÉS L’ESPERIT, SI BUFA SOBRE L’ARGILA, POT CREAR L’HOME”.

Déu digué: “Fem l’home a la nostra imatge i semblança”. Jesús digué: “Jo sóc la resurrecció i la vida”.

Quant i quant ens hi juguem en aquesta Quaresma. ¡Deixem obrar Déu!

Diumenge primer de Quaresma, 26 de febrer de 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 19/02/2012 del P. Josep Mª Balcells

“EN JESUCRIST HEM SENTTIT UN “SÍ” BEN CLAR…

…Perqué totes les promeses de Déu, en Ell s’han convertit en un “sí”. Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem AMÉN, que vol dir “sí” per Jesucrist”. (segona lectura)
Un evangeli, el d’avui, dens, com de paraules que van afons definitives. El marc escènic on es desenvolupa l’acció no pot ser més cridaner i més adequat.. Avui hi haurà la més profunda revelació de Déu en Jesucrist. De cara a nosaltres, s’entén. Sembla talment que Marc hagi intuït la tramoia davant dels ulls encuriosits i frisosos d’aquella gent afamada de veure en acció el “poder” de Jesús. S’ha sentit la veu corredissa per la petita ciutat de que el Mestre havia tornat com fa sovint al “quarter” on reposa... si el deixen, de les correries apostòliques on escampa la crida i la llavor del Regne. Corre la veu i, en efecte, es concentren expectants a la porta mateixa on posa. Tants n’hi van que no hi cap ni un cap d’una agulla més. Davant de la impossibilitat de poder fer-se pas, ells, que sí, veuen la sortida efectiva en una casolana i inesperada espectacularitat, pugen al terrat i el despengen avall, davant per davant, del Mestre. Estupefacció de tots... Atenció, que estarem presents a un del passatges més interessants de tot l’evangeli. Davant d’aquest acte de valentia i creativitat s’esdevindran les coses més enlluernadores. Veu Jesús i pondera la fe dels “portants”. I en lloc d’obrar cap miracle, com era d’esperar, bo i adreçant-se sense més al paralític, li diu ¡les paraules últimes del vocabulari taumatúrgic com a miracle en profunditat!: “Fill, els teus pecats et són perdonats”. Segur que la fe del paralític és més gran encara que la dels que el traginen amb la civera. Segona onada de consternació. De tots, ara. Com sempre... a primeres files el més discrets possible, sempre hi són els fariseus i la seva “colla”, sotjant què fa i què deixa de fer. Els seus pensaments jutgen d’immediat: Una de doctrinal: “¡només Déu pot perdonar els pecats!”; l’altra, enverinada: ¡qui s’atreveix a dir això ¡és un blasfem! Cap concessió: doctrina nova, sí, parlar amb poder, sí; però ara s’ha passat, de molt i de llarg... In-ad-mi-ssi-ble Jesús clarivident dels pensaments d’aquells “controladors-radars de prohibicions” els surt amb la descoberta de les seves maquinacions insidioses. S’acara a ells i lligant l’invisible amb el visible, dirigint-se al paralític, els sentencia: “¿Què és més fàcil curar o perdonar?”. Amb to solemne els diu: “Ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra” I afegeix , tot invitant-lo a incorporar-se: “Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa teva”. Nota Marc, i és marca de la casa: “Immediatament pren la llitera i se’n va en presència de tothom”. Reacció espontània de la gent: “Tots glorificaven Déu”. Sembla que la gent de primer ja han oblidat la presència del Mestre i es dirigeixen al Pare, última instància, la que pot perdonar, per-donar (=perdonar fins a l’arrel). “I no se’n saben avenir”. És la primera vegada que se sent a la terra: “et són perdonats els pecats”. (Recorden la pell de Naaman sortint de les aigües lustrals del Jordà: té la pell com la d’un nadó. Les curacions de Déu són de regeneració: de tornar a néixer, ¿eh Nicodem?

Manca allargar la narració tal i com la posa Marc a continuació: Els fiscalitzadors, els mestres dels set sabers, àdhuc volen retallar el poder del mateix Déu; ja en tenen prou amb el que han vist fins ara. Ja des de començaments de la predicació de Jesús (Mc 3, 6), ja deixen muntada, avant-la-lettre, la “Passió Vivent”. “Els fariseus de seguida van acordar en Consell (!) juntament amb els herodians començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir. (Ens acomiadarem avui fins a la Quaresma tan propera i la Setmana Santa: Passió, Mort i Resurrecció. I tal com ens dirà el mateix Marc al final del seu evangeli ens tornarem a retrobar a Galilea; allí ens concentrarà el Mestre, ara amb la novetat de sentir-nos ressuscitats en el Ressuscitat, i des d’allí reprendrem com a pròpia la seva missió: evangelitzar tothom. Ja aleshores sabrem de bo de bo que “només Ell té paraules de vida eterna”. I se’ns dóna poders totals: Paraula de Déu, poder d’obrar miracles, àdhuc de poder perdonar pecats i d’obrir les fonts de gràcia, inesgotables.

L’evangeli d’avui resulta ser el millor prefaci per a un recés quaresmal: Fer la joiosa experiència de “refer-nos del tot” en la seva mateixa Resurrecció i empesos per l’Esperit Sant que se’ns ha donat com a primícia i penyora del Regne acomplert, sortir a camp obert obrint solcs de Resurrecció. En aquests pocs dos i un d’escapçat capítols primers de Marc, ja ens ho ha revelat tot en síntesi: Presència, Encontre, Metge, Pare espiritual. Ell és qui ha dit el Sí definitiu a totes les promeses, i més encara. Era insospitable pels profetes la riqueses de dons que tenim en el Fill del Pare. D’Ell tenim gràcia rere gràcia

En boca d’Isaïes (tota la primera lectura feta des de l’apropiació com a experiència personal; sempre en contacte amb Jesús hi ha una primavera a punt d’esclat. “No mireu endarrera”, la vida és sempre projecte d’endavant, empeny vital de poncella a flor. “Aquest poble que m’he CON-FIGURAT proclamarà la meva lloança”. ¡què bé poder fer de Poble senzill, dels que saben atansar-se joiosos, transparents a l’Evangeli de la Vida i poder intuir i cantar en tot la lloança, la glorificació de Déu en nosaltres. Gens de prejudicis, tot clar.

Quan Déu obra sobiranament, recrea, re-genera, no apedaça només; canvia des de dins, lleva el pecat, torna la gràcia i tot resulta nou: ¡ulls per a veure-ho!
I l’agraïment permanent s’instaura en el cor i en els llavis. Tinc a mà el llibre “La humanidad nueva. Ensayo de cristologia” de Gz. Faus. En un apèndix enuncia les tesis cristològiques que sintetitzen tot el misteri de Crist i donat que em semblen la millor preparació per poder entrar a la Quaresma, de seguida, dimecres vinent, considero bo poder-les posar a la vostra i meva consideració. Així tindrem recentrada en el misteri de Jesús el Crist, tot la tasca essencial d’aquests quaranta, o cinquanta dies, millor. Som-hi:

1. La vida de Jesús es caracteritza per la pretensió (feta en nom de Déu amb qui Jesús se sap en particular intimitat) d’un home nou, “utòpic”.
2. En la seva mort rep dels representants oficials el NO a la seva pretensió i la conseqüència de no haver-se apartat d’ella. En suportar aquest “No”, morint en les mans del Pare, Jesús està ja realitzant l’Home Nou.
3. En la Resurrecció Déu dóna el SÍ irrevocable a la pretensió de Jesús, i obre a l’Humanitat el futur absolut d’un Home Nou. La dimensió de la Plenitud irromp en la nostra història i polaritza la marxa vers l’Home Nou (Ef 4, 13)
4. Jesús Ressuscitat es confessat així com l’Home Nou.
5. En la història de Jesús s’esdevé per a nosaltres la revelació definitiva de Déu. Per tant, la divinitat de Jesús no l’hem de veure com un “segon pis” sobreafegit a la seva humanitat i accessible al marge de la seva humanitat, sinó en la mateixa novetat que suposa la seva humanitat.
6. Per tant, en Jesús allò diví se’ns dóna en la seva humanitat, no a més a més o al marge d’allò humà.
7. I, això no obstant, la història de Jesús és història de fracàs i de mort. La Creu no és en ella com un apèndix o parèntesi temporal, sinó que pertany intrínsecament a aquesta vida. Déu se’ns revela en Jesús no tan sols destruint la imatge religiosa de Déu, sinó a través de l’anorreament o buidatge de Sí mateix en la vida de l’home pecador i per a ell.
8. Per la seva Resurrecció, Jesús posseeix una dimensió d’universalitat (l’Esperit), per la qual entra en relació real de possessió amb tot l’univers, que passa així a formar part del Cos místic de Crist.
9. Així com l’encarnació de Déu en tot el món o bé l’home nou són magnituds històriques, també l’Encarnació de Déu en Jesús posseeix una dimensió històrica per la qual Jesús, tot i ser Fill de Déu des del principi, es fa Fill de Déu.
10. Encarnació, Creu i Resurrecció no són tan sols esdeveniment aïllats, sinó que, en tant que fets reals que són fets-de-Déu, es converteixen en categories d’allò real, i condicionen tota lectura cristiana de la realitat.
11. L’esdeveniment Jesús amb totes les conseqüències, suposa per a l’humanitat una revelació de Déu, que es dóna en el sí d’una revelació sobre l’home: asserció del valor absolut de l’home i ensems la revelació de Déu com AMOR.

Ja podeu entrar ara i així amb conviccions clares en el Camí de la Quaresma que és també el Camí de Pasqua. Aquests dies es desclourà el misteri de Jesús i de nosaltres mateixos.

Diumenge VII de durant l’any, 19 de febrer de 2012. Barcelona