Homilia del diumenge 13 de juliol del 2025

         I  PER  A  MI,  QUI  SÓN  AQUESTS  ALTRES?

                                               De la mà de l’evangelista Lluc, en dos diumenges seguits, ens porten passatges en què Jesús envia primer uns “aprenents” de missioners, desprès els que ja havia preseleccionat per dedicar la seva vida (crida-enviament) a ser els pregoners de l’arribada del Regne de Déu. A més, si hem pogut seguir els evangelis d’entre-setmana, aquesta la ja transcorreguda, en aquests de Mateu (cap. 10: síntesi dels apòstols) que se centren en les urgències de fer lleva de segadors enviats a fer cau i net de les collites. Bé podríem dir que aquesta setmana llarga es podria anomenar tot un cicle d’evangelització. No n’hi ha per menys, car estem en un punt essencial, bé sia en vida de Jesús (Apòstol d’apòstols!) com de l’Església “militant” de tots els temps. Constatació: hi ha manca d’evangelitzadors! Dir-ho, precisament avui, quan estem en plena eclosió d’una sinodalitat que promou essencialment posar en joc -en sortida, en deia Francesc- tota una nova generació eclesial en peu de difusió de la que fou l’encàrrec de vida i obres de Jesús, el primer herald del Regne del seu Pare i que es va rodejar d’uns bons operaris de la Bona Nova, perquè alliçonats amb el frec a frec d’una convivència amb Ell, el Mestre, lliuressin després, tot l’aprenentatge rebut, en pro i difusió de la vida cristiana autentificada. Avui, a hores d’ara, com solem dir, sentim la crida a ser deixebles missioners de la misericòrdia. Tenim a les mans i al cor el Document Final de l’entramat on han confluït i pervingut tota una sèrie de trobades, de grups, de Sínodes que, abastant 2021-2024, ens han donat -en perspectives múltiples- tot un seguici d’invitacions a sentir-nos atrets a donar sentit i propòsit a les nostres vides, en funció d’una més que subratllada vocació universal dels batejats a l’evangelització. Hi ha una constant -més que crida!- a saber-nos missioners. En l’articulat de les 155 propostes que dibuixen la tríada: “Comunió, participació, missió, derivada i sostinguda per la nostra condició de batejats, és on llegim: “Tot batejat és interpel·lat, sense excepcions, a ser subjecte de l’anunci de l’Evangeli. Noti’s que amb un senzill canvi: de ser objecte es passa a ser subjecte. De receptor més o menys passiu a ser protagonista de la missió. Tot això ve recolzat en la nova percepció conciliar (del Vaticà II) de formar part de la totalitat del Poble de Déu que és com es presenta l’Església en una i fonamental Constitució conciliar sobre l’Església que obre pàgina dient en el seu segon capítol que porta per epígraf: El Poble de Déu: “En tot temps i en tot poble és agradós a  Déu qui el tem i pràctica la justícia. Tot i això, fou voluntat de Déu santificar i salvar els homes, no de forma aïllada, sense cap connexió d’entre i uns altres, sinó constituint un Poble que el confessés en veritat i el servís santament... Aquest Poble messiànic té per cap Crist que fou entregat pels nostres pecats i que va ressuscitar per la nostra redempció. La condició d’aquest Poble és la dignitat i la llibertat dels fills de Déu... Té per llei el nou manament d’estimar com el mateix Crist ens va estimar... I té com a finalitat la de dilatar més i més el Regne de Déu, iniciat pel mateix Déu ací a la terra, fins que al final dels temps Ell mateix el portarà a plenitud, quan es manifestarà Crist, vida nostra (cf. Col 3, 4, que és l’epístola que ens acompanyarà durant tot aquest més, raó per fer-ne una fructuosa lectura sencera!) Crist que el va instituir per ser comunió de vida, de caritat i de veritat, se serveix d’Ell com a instrument de la redempció universal i l’envia a tot el món com a llum del món i sal de la terra”.

                                               M’ha semblat bé de posar aquesta entrada llarga i solemne perquè tot el Sínode poua en el Vaticà II i perquè “el camí sinodal, en efecte, està posant en pràctica allò que el Concili va ensenyar sobre l’Església com a misteri i Poble de Déu, cridat a la Santedat, a través d’una conversió contínua que prové de l’escolta de l’Evangeli. En aquest sentit, constitueix un autèntic acte de recepció posterior al Concili, en perllonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual”.

                                               Les lectures evangèliques d’avui ens presenten el nucli dur dels dos testaments: Al Deuteronomi, a les acaballes de la vida de Moisés, ell presenta en el capítol 30 el compromís de l’aliança que bé sabrà llegir el mestre de la Llei, a instàncies de Jesús, quan aquell per provar-lo li diu en segones intencions després d’una entrada aparentment ben sonant i compromesa: -Què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna? Jesús el retorna a l’Antic Testament: Què hi llegeixes? La resposta és del Levític: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. La resposta de Jesús és la que es llegeix ja en el text de Moisès: “Fes-ho així i viuràs”. La interpel·lació del mestre de la Llei és sempre en singular i personal: “-I per a mi, qui són aquests altres? La resposta vindrà, com és habitual en Jesús, en forma de paràbola. És la gran paràbola anomenada del Bon Samarità. En ella, (no m’entretinc a relatar-la) hi sortirà el mateix  interlocutor, vestit de levita, fent una “marrada”, i esquivant el malferit i deixant-lo allí postrat i abandonat. Segueix la conversa: Jesús li diu obertament, citant-lo implícitament: “Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimat, en l’home que havia caigut –samarità!, per citació subratllada, ben intencionadament-. Avergonyit, ha de respondre: el samarità!: no ho digué així,  però segur que li doldria la lliçó. Però ho digué d’una manera que la lliçó esdevé un universal moral: “El qui es va compadir d’ell”. Aquí rau la gran i universal lliçó. La manera d’entendre l’amor en cristià va per la via de la com-passió, de la misericòrdia, per fer bé a tota persona que pateix un destret. L’altre es mimetitza en qualsevol del nostre entorn que necessita que li donem una mà, L’altre no és el “pròxim”, sinó l’”aproximat”, el socorregut, el que necessita i a qui es dona una atenció, sigui quina sigui: de la més flagrant a la més lleu, en una convivència alerta, desperta, sensible a l’altre. Aquest és definitivament el segon manament de la Llei de Déu. Sortir d’un mateix i amb sensibilitat evangèlica socórrer, tenir cura, acollir l’altre, tot altre! De la finesa en el tracte, fins al compromís seriós...

                                               En la segona part del document final del  sínode que respon a la Conversió de les relacions hi llegeixo: “Cada batejat respon a les exigències de la missió en els contextos on viu i actua a partir de les pròpies inclinacions i capacitats, manifestant així la llibertat de l’Esperit en atorgar els seus dons. Gràcies a aquest dinamisme en l’Esperit, el poble de Déu, posant-se a l’escolta de la realitat en què viu, pot descobrir nous àmbits de compromís i noves formes de complir la seva missió. Els cristians, que en diferents qualitats –en família  i en altres estats de vida- en el lloc de treball i en les professions, en el compromís cívic o polític, social o ecològic, en el desenvolupament d’una cultura inspirada en l’Evangeli, recorren els camins del món i els ambients de vida anuncien l’Evangeli, són sostinguts pels dons de l’Esperit”.

                                               En la intervenció en el Sínode d’octubre del 2024 el papa Francesc va subratllar el caràcter de compassió, de misericòrdia en el nostre fer compromès de cada dia. Així diu: “des que Crist va vessar el seu Esperit Sant som en camí, com els “misericordiati” –els beneficiaris de misericòrdia- cap al compliment ple i definitiu de l’amor del Pare. I no oblidem aquesta paraula: som misericordiati”. (Per tant misericordiosos envers tot altre....) Recorrem el camí  convençuts de l’essència relacional de l’Església, vigilant per tal que les relacions que ens són donades i que se’ns confien a la nostra  responsabilitat i a la nostra creativitat siguin sempre manifestació de la gratuïtat de la misericòrdia. Un presumpte cristià que no entri en la gratuïtat i en la misericòrdia de Déu, simplement és un ateu disfressat de cristià. La misericòrdia de Déu ens fa creïbles i responsables”.

                                               Vivint el procés  sinodal hem pres nova consciència que la salvació a rebre i a anunciar passa a través de les relacions. Allà es viu i allà es testimonia junts. La història se’ns presenta tràgicament marcada per la guerra, per la rivalitat pel poder, per mil injustícies i actes de prepotència. Sabem, però, que l’Esperit ha posat en el cor de cada ésser humà el desig de relacions autèntiques i de lligams veritables. La mateixa creació parla d’unitat i de compartir, de varietat i d’entrellaçament entre  formes de vida diferents. Tot ve de l’harmonia i tendeix a l’harmonia, també quan pateix la ferida devastadora del mal. El significat últim de la sinodalitat és el testimoni que l’Església està cridada a donar de Déu, Pare i Fill i Esperit Sant, harmonia d’amor que es vessa fora d’ella mateixa per donar-se al món. Caminant en estil sinodal, en entrellaçat de les nostres vocacions, carismes i ministeris, i sortint a l’encontre a tothom per portar l’alegria de l’Evangeli, podem viure la comunió que salva: amb Déu, amb tota la humanitat i amb tota la creació. D’aquesta manera, gràcies al compartir, començarem ja ara a experimentar el banquet de vida que Déu ofereix a tots els pobles. (n.154)  Excel·lent manera de posar punt final a tant de treball que ens ha posat en la millor pista d’allò que se n’ha dit i que ens compromet, no tant com a deure sinó com a universal dret de i en la “conversió pastoral”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XV de durant l’any. 13 de juliol del 2025, recordeu: any sant  Sabadell

Homilia del diumenge 6 de juliol del 2025

                        ELS  ENVIÀ  QUE  S’AVANCESSIN 

                                               Estem en un context plenament sinodal. No hem d’esperar que ens diguin que hem d’anar endavant. Ja ho digué l’enyorat papa Francesc en publicar les disposicions finals amb una nota senzilla però ben eloqüent que la trobareu només obrir el Document. Jo me’l llegeixo com una deixa emotiva del papa que ens va introduir en aquesta “experiència” que espera florir i fruitar amb col·laboració de tothom que s’hi senti cridat. Acaba amb aquesta rúbrica: “Que l’Esperit Sant, do del Ressuscitat, sostingui i orienti tota l’Església en aquest camí. Que Ell que és l’harmonia continuï fent rejovenir l’Església amb la força de l’Evangeli, la renovi i la condueixi a la unió perfecta amb el seu Espòs (cf. LG 4). Perquè l’Esperit i l’esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine” (cf. Apocalipsi 12, 17) 24 de novembre 2024. Total fa uns mesos, res.

                                               Cada dia hi ha un enviament per part de Jesús o de qui ens ho faci veure amb claredat o insinuant-s’hi només. D’acord amb l’evangeli d’avui notem que els “envia de dos en dos”, és a dir sinodalment (caminar junts), perquè s’esvaeixin les competències a veure qui ho fa millor o té  més fluida audiència. Pau ho haurà d’atallar en les seves cartes... A més a més, cal no perdre de vista que l’evangeli diu explícitament “que s’avancessin, on Ell mateix havia d’anar”. La seva feina era de precursors (pre=davant; cursors=caminadors), com el Baptista que ho tenia tan i tan clar: “Després de mi, vindrà Aquell a qui jo no soc digne de deslligar-li les corretges de les seves sandàlies”, Que hauran de dir?: “El Regne de Déu és a prop”. Tot això: crear expectatives, suscitar l’inici d’entendre una mica, no res, mig abastar que el Regne és una Persona, i és Jesús mateix qui ho dirà.  Llegeixo amb recança que Jesús havia dit que “Hi ha molt a segar i pocs segadors. Demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los”. I nosaltres què fem parats, braços creuats... Mobilització, no?

                                               Prenent les mateixes paraules de Pau en carta als efesis que van ser evangelitzats des de la pagania i ara els diu: “Germans: Ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del Poble Sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i profetes que té el mateix Jesucrist com a pedra angular. Sobre Ell reposa tota la construcció que es va alçant harmoniosament gràcies al Senyor i forma un temple consagrat. Per Jesucrist, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, on Déu resideix per la presència de l’Esperit” (Ef. 2, 15-22).

                                               Sempre que evoco la sortida dels primers testimonis-enviats em revenen les paraules de Mateu en les què hi veig tot allò de més consistent de tota crida vocacional d’advertir que el Regne és a tocar de mans. “En aquell temps en retornar de ·”missioners” els primers “enviats”, Jesús digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills (tot el que es refereix al Regne de Déu i als seus designis secrets revelats als “deixebles-missioners-de la misericòrdia”, designis que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Els senzills, quina grandesa, quina sublimitat, tot viscut amb goig encisador, veient que no és per les nostres paraules, sinó per la presència de Déu que opera gràcia sobre gràcia i dona a “revelació”, perquè ho és per entrar a bescantar la presència i l’acció de Déu en els que saben que no són res, fora de enviats. Déu és misteri i només hi accedeixen els senzills, els “tocats per Déu” que diuen coses tan de convenciment que ni ells mateixos no són capaços d’entrar allí on l’Esperit posa llum i pau. Quin goig la revelació que Déu fa saber als senzills, als pobrets-de-mi que Déu pren per mitjà per obrir els cors. Pau dirà: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquests saviesa i penetració que tenim per donar-la a gratcient. No els diu que han de dir; només són normes de camí “Sinodal”. Pobresa, conscients de ser-ne, a ser possible no carregar el sarró del més indispensable. Allò que es deduiria d’un senzill, d’un que té posada la confiança només en l’acció de Déu, més enllà de la poca paraula, però rica de fe i d’amor i de servei. Poca i tanmateix excelsa paraula! “Déu t’estima”. Res més a dir.

                                               “Quan a l’any 2021 el Sant Pare Francesc va posar en marxa aquest Sínode, vam iniciar un itinerari del qual anem descobrint cada vegada més la riquesa i la fecunditat. Ens hem posat a escoltar, atents a captar en les múltiples veus allò que “diu l’Esperit a les Esglésies” (Ap 2, 7). El camí va començar amb l’àmplia consulta al Poble de Déu... Va continuar amb etapes nacionals i continentals en la circularitat d’uns documents de síntesi i de treball, tot centrat en un renovat impuls missioner... Pas a pas, hem entès que el cor del Sínode 2021-2024: Per un Església sinodal. Comunió, participació, missió hi ha una crida a la joia i a la renovació de l’Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la missió, en la recerca de les maneres per ser-hi fidels. (n. 3)

                                               “Aquesta crida es fonaments en la identitat baptismal comuna, s’arrela en la diversitat de contextos en què l’Església és present i troba la seva unitat en l’únic Pare, en l’únic Senyor i en l’únic Esperit. Interpel·la tots els batejats, sense excepcions: “Tot el Poble de Déu és el subjecte de l’anunci de l’Evangeli. En aquest “tot batejat” és convocat  per ser protagonista de la missió ja que tots som deixebles missioners (ja es deia al 2018, ja ve de lluny!). Tot el camí sinodal arrelat en la tradició de l’Església, s’ha desenvolupat a la llum del magisteri conciliar. El Concili Vaticà II va ser, en efecte, com una llavor sembrada en el camp del món i de l’Església. La vida quotidiana dels creients, l’experiència de les Esglésies en cada poble i cultura, el testimoniatge de santedat múltiples, la reflexió dels teòlegs han estat el sòl on ha germinat i crescut. El Sínode del 2021-2024 continua pouant en l’energia d’aquesta llavor i desenvolupant-ne potencialitats. El Camí sinodal, en efecte, està posant en pràctica allò que el Concili va ensenyar sobre l’Església com a misteri (LG 1)i poble de Déu (LG 2), cridat a la santedat (LG 5) a través de la conversió contínua que prové de l’escolta de l’Evangeli. En aquest sentit, constitueix un autèntic acte de recepció posterior del Concili, en perllonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual” (n.5)

                                                           “No amaguem que hem experimentat cansament, resistències al canvi i la temptació de fer prevaler les nostres idees sobre l’escolta de la Paraula de Déu i sobre la pràctica del discerniment. Tanmateix, la misericòrdia de déu, Pare ple de tendresa, ens permet cada vegada purificar  els cors i continuar el camí... Hem anomenat els nostres pecats pel seu nom: contra la pau, la creació, els pobles indígenes, els migrants, els menors, les dones, els pobres, l’escolta, la comunió. Això ens ha fet comprendre que la sinodalitat exigeix penediment i conversió. En la celebració del sagrament de la misericòrdia de Déu experimentem que som estimats incondicionalment: la duresa dels cors és vençuda i se’ns obre a la comunió. Per això, volem ser una Església misericordiosa, capaç de compartir amb tothom el perdó i la reconciliació que venen de Déu: pura gràcia, de la qual no som amos, sinó només testimonis”. (n 6)  Ho entenc tot com sortit del cor mateix del papa Francesc. No li fem un tort. Ell havia posat tanta expectativa, tanta tendresa, tanta il·lusió en la sinodalitat;  la va definir com a constitucional en l’Església.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIV, 6 juliol 25 Sabadell

Homilia del diumenge 29 de juny del 2025

                         PASTURA  LES  MEVES  OVELLES

                                               -“Pere, m’estimes més que els altres?” Fins a la tercera vegada davant la professió d’estimació feta com a instàncies requerides per Jesús, posant-lo a Ell mateix com a testimoni, entristit, dolgut. Estimar sempre té gust de prova, donades les de vegades en què no l’havia reconegut o havia dissimulat... (pàgines viscudes a no oblidar!). També caldrà que no oblidi que en un cert moment va rebre una de les més amargues recriminacions: -“Satanàs, no penses amb el pensament de Déu, Pare, sinó el pensament de la por i de la no comprensió... Després, -per contra- a la primeria de les comunitats cristianes, quan els fariseus i tot el “sistema religiós  encara ben establert i  havent d’afrontar el sanedrí ,  quin canvi!:  -“Us vam prohibir severament d’ensenyar en el nom de Jesús: -“Cal obeir Déu abans que els homes. El Déu dels nostres Pares ha ressuscitat Jesús, que vosaltres vau matar, penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a capdavanter i salvador per concedir a Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i també n’és testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat als qui l’obeeixen”.

                                               Pau, un altre dels més grans, als peus dels qui apedregaven el protomàrtir Esteve i amb totes les llicències del sanedrí per empresonar els primers deixebles de Jesús a Damasc. Una fulguració canvia del tot l’apassionat Pau i de perseguidor en fa un “apòstol”, “nascut fora de temps”, però amb una passió per Crist que el farà dir (també pàgina viscuda!) –“No soc jo qui visc, sinó és Crist el qui viu en mi”.

                                               En el Pere rediviu després de la Resurrecció de Crist i ja exercint de Pedra viva i rectora de l’Església naixent i en Pau després de la “rebregada”, camí de Damasc, tenim dos apassionats per Crist, fent d’Ell el seu viure total i exclusiu, a servei dels germans. Déu els ha fets deixebles permanentment i evangelitzadors, cadascú amb el propi tarannà, apassionats per portar la Fe a jueus i a pagans o a gentils, gairebé com a marca de la “casa”; iguals i tanmateix diferents, sense excloure’n retrets mutus, en el primer Concili de Jerusalem amb el tema viu dels judaïtzants, en pro del desig de Jesús de portar a la cleda comuna tota mena de ramats quan n’era el moment, i sempre conciliadors en bé de l’Església. La litúrgia ens els presenta tots dos en una mateixa celebració eclesial, amb aportacions apostòliques diferents i complementàries.

                                               Ara mateix visualitzem al prosceni de l’actualitat dos papes que els podem considerar lligats pels darrers esdeveniments eclesials: amb un Sínode obert i que ens reclama a tots de portar-lo endavant, singularment encomanat al papa nou. D’una banda tenim el papa Francesc amb el seu tarannà obert, proper, empàtic. Un papa que ha suscitat un beneplàcit -bé podríem dir que mundial: ho hem constatat en el seu recent traspàs- amb una passió pels que anomenava els “descartats”, privilegiant visites emblemàtiques a Lampedusa, a presons; un papa que mirava als ulls, que es trobava bé amb els senzills i que va voler saludar hores abans de morir a la plaça de Sant Pere i –premonitòriament, (així ho crec)- fins a mitja Via de la Conciliazione, com mai no ho havia fet així, com allargassant un comiat a satisfacció de tothom i més encara d’ell mateix... D’una altra banda, tenim el successor, en el papa Lleó XIV, de maneres contingudes, un somriure obert i amb expressió afable. Tenim les rèpliques apostòliques de Francesc i de Lleó. Tots dos els veiem amb aportacions personals, de tarannàs diferents, complementaris. Els agraïm pels seus serveis i disponibilitats comunes al nostre servei eclesial, amb denominació d’origen, de marca sinodal. Francesc ens va certificar que la sinodalitat és constitutiva de i en l’Església. Pere i Pau; (se’ns permeti): Francesc i Lleó.

                                               En l’Església de Déu tothom hi tenim lloc i feina. Cal tenir clara la definició de Poble de Batejats, que senten pròpies la Comunió, la Participació i la Missió. Identificats com a deixebles missioners de la misericòrdia. La sinodalitat oferta com un do i viscuda generosament, que va fent que cadascú se senti “pertanyent” i ben empès en el carisma i ministeri oberts per bé de l’Església i de la societat. No hi ha comunitat per petita que pugui semblar; tota mà donada, oferta  és una riquesa que ennobleix qui la rep i qui la dona.

                                               Mai no m’havia sentit tan eclesial com en aquests esdeveniments de traspàs d’un papa estimat com Francesc i amb les mateixes expectatives amb Lleó, Grans en l’Església: Pere, Pau, Lleó i  Francesc i tots aquells concernits en el Document Final del Sínode del 2024 -i en previsions del 28- obert com una manera de ser, de comportar-se i de missionar, dels quals n’hem pres festiva consciència i de la què ja no podem fer-nos-en a menys... Volem fer de les determinacions sinodals el nostre propi camí “conjunt” i concret que ens demanarà sortir d’entotsolaments i, com li agradava dir a Francesc, de les “autorreferencialitats”.

                                               No deixarem de mantenir l’articulat de les Disposicions del “primer” final com si fos el nostre propi llibre d’estil o bé manual de relacions al mode del Sínode: “A la barca junts” La conversió de les relacions (n 49-66, 75-78).

                                               Tot en funció de la crida que varen sentir Pere i Pau, Francesc i Lleó, també discretament però insubornablement tu i jo, formant un petit grup, comunitat, com sigui, sabent que només puc ser evangelitzador si em considero “adscrit” a una formació permanent, sabedor de les deficiències a reomplir en la meva formació religiosa i espiritual (n 141-144).

                                               Com m’agradaria poder formar un grup que tot i oferint petits ministeris ens proposèssim d’anar ampliant el teixit de formació, ajudant-nos en  grup consolidat que tingui la formació i els petits serveis eclesials com a mostra de la més determinada determinació que deia santa Teresa de Jesús, a qui invocarem com a patrona i guia del nostre creixement espiritual i evangèlic. Sinodals per sempre!

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge Solemnitat dels sants Pere i Pau, apòstols, 29 juny 2025 Sabadell

Homilia del diumenge 22/06/2025

                                     QUE  TOTS  SIGUIN  U

                                               “Beneït sigui Déu, Pare del nostre Senyor Jesucrist, que ens beneí amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel, en el Crist, d’acord amb l’elecció que en Ell féu de nosaltres abans de la creació del món, per tal de ser sants i immaculats a la seva presència, ja que en el seu amor ens ha predestinat a esdevenir fills seus per Jesucrist, segons el beneplàcit de la seva voluntat, per a lloança de glòria de la seva gràcia, amb la qual ens agracià en el seu Benamat”. (Ef 1, 3-6) Beneir és una acció divina que dona la vida i que té com a font i fi el Pare La seva benedicció, és a la vegada paraula i do. Aplicat a l’home, aquest terme significarà l’adoració i el lliurament al seu Creador en acció de gràcies”.

                                                “En la litúrgia de l’Església, la benedicció divina és plenament revelada i comunicada: el Pare és reconegut i adorat com la font i el fi de totes les benediccions de la Creació i de la Salvació: en el seu Verb, encarnat, mort i ressuscitat per nosaltres, ens omple de les seves benediccions, i per Ell escampa en els nostres cors el Do que conté tots els dons: Esperit Sant”. 

                                               “Assegut a la dreta del Pare i escampant l’Esperit Sant en el seu Cos que és l’Església, el Crist ja actua per mitjà dels sagraments, instituïts per Ell per tal de comunicar la seva gràcia. Els sagraments són uns signes sensibles (paraules i accions), accessibles a la nostra humanitat actual. Realitzen eficaçment la gràcia que signifiquen en virtut de l’acció del Crist i pel poder de l’Esperit Sant” 

                                               “En la litúrgia de l’Església el Crist significa i realitza  principalment el seu misteri pasqual. Durant la seva vida terrena, Jesús anunciava amb el seu ensenyament i anticipava amb els seus actes el seu misteri pasqual. Quan arribà la seva Hora visqué l’únic esdeveniment de la història que no passa: Jesús mor, és sepultat, ressuscita d’entre els morts i és assegut a la dreta del Pare “una vegada per sempre” (Rom 6, 10; Fets 7, 27, 9, 12). És un esdeveniment real , que succeí en la nostra història, però és únic: tots els altres fets de la història succeeixen un cop, i després passen engolits en el passat, el misteri pasqual del Crist, en canvi, no pot quedar-se en el passat únicament, ja que amb la seva Mort destruí la mort, i tot el que ha sofert per tots els homes participa de l’eternitat divina i es projecta així a tots els temps i s’hi fa present. L’esdeveniment de la Creu i de la Resurrecció roman i ho atreu tot cap a la Vida”.

                                               “Per a realitzar una obra tan gran  -la dispensació o comunicació de la seva obra de salvació-, el Crist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, “el mateix que es va oferir a la Creu, ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present per la seva potència en els sagraments, de manera que quan algú bateja el Crist mateix bateja. És present en la seva paraula, ja que quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures, Ell mateix parla. En fi, és present quan l’Església suplica i salmeja, Ell que prometé: “on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí soc Jo enmig d’ells”. 

                                               “De fet, en aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat  i els homes se santifiquen, el Crist  s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dona culte al Pare etern”.

                                               “Per la litúrgia de la terra participem i pregustem la del cel, que se celebra a la ciutat santa de Jerusalem, cap a la qual anem com a peregrins, on el Crist seu a la dreta de Déu, ministre del santuari i de l’autèntic tabernacle, cantem un himne de glòria a Déu amb tot l’exèrcit celestial, venerant la memòria dels sants, esperem compartir la seva companyia; esperem el Salvador,  nostre Senyor Jesucrist, fins que Ell es manifesti  com a vida nostra i nosaltres ens manifestem gloriosos amb Ell”.

                                               “La Santa Eucaristia corona la iniciació cristiana. Els qui han estat elevats a la dignitat del sacerdoci reial pel Baptisme i més profundament configurats al Crist per la Confirmació participen amb tota la comunitat, per mitjà de l’eucaristia, en el mateix sacrifici del Senyor. El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit que era lliurat va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i de la seva Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva Esposa, l’Església, el memorial de la seva mort i de la seva resurrecció; sagrament de pietat, senyal de unitat, lligam de caritat, convit Pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona penyora de la glòria futura”.

                                               “L’Eucaristia és “font i cimal de tota la vida cristiana”. Els altres sagraments, així com tots els ministeris eclesials i les tasques apostòliques, estan vinculades a l’Eucaristia i ordenats a Ella. Perquè l’Eucaristia conté tot el tresor espiritual de l’Església, que és el Crist mateix, la nostra Pasqua”.

                                               “L’Eucaristia significa i realitza la comunió de vida amb Déu, i la unitat del Poble de Déu, per les quals l’Església és ella mateixa. En l’Eucaristia es troba, a la vegada, la plenitud de l’acció amb que Déu, en el Crist, santifica el món, i del culte que els homes, en l’Esperit Sant, reten al Crist i, per Ell, al Pare”.

                                               “Finalment, per mitjà de la celebració eucarística ens unim ja a la litúrgia del cel i anticipem la vida eterna, quan Déu serà tot en tots”.

                                               “En resum, l’Eucaristia és la síntesi i el summe de la nostra fe. La nostra manera de pensar concorda amb l’Eucaristia, al seu torn confirma la nostra manera de pensar”.

                                               (Tot ha estat extret del Catecisme de l’Església Catòlica. Quina visió plenària del què significa l’Eucaristia! Ens cal una catequesi nova per arribar a una contemplació del què signifiquen les nostres eucaristies tan poc compreses, tan poc substantives, tan lluny del do que se’ns dona cada diumenge).

                                               Només sé acabar amb l’himne per excel·lència que és el Glòria a Déu a dalt del cel i  a la terra pau als homes que estima el Senyor. Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria... Perquè Vós sou l’únic Sant, l’únic Senyor, Vós sou l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant, en la Glòria de Déu Pare. Amén.

 P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist, 22 de juny del 2025, any Sant  Sabadell

Homilia del diumenge 15/06/2025

                              JO  SOC  EL  QUI  SOC 

Vaig llegir una  frase que em va plaure com a definitiva per tal de mantenir-me sempre en el Misteri de Déu. “Déu no existeix, Déu és”. Déu és tot l’Altre, tot el de més existeix. Algú li ha donat l’existència i, clarament, del “no res”. Tot i tots existim i permanentment Déu sosté per la seva bondat única (“Només Déu és bo”, digué Jesús): la Creació, el cosmos i la humanitat sencera. Estem en fase de Creació contínua, sostinguts per la bondat única de Déu; que n’és essencialment i per això crea, en diem Providència, en diem  Amor consubstancial, en diem el tot de tot i de tots. 

Avui com a corol·lari del temps pasqual se’ns invita a una visió oberta de l’Encarnació que no acabarà mai, perquè en el Crist tot queda ancorat per sempre definitivament. Tot apunta “Vers uns cels nous i una terra nova”. A Ell la Glòria per sempre! 

En l’oració col·lecta del dia de la Sma. Trinitat ens adrecem precisament a Ella, la Trinitat adorable, diem: “Déu Pare, Vós ens heu enviat al món el Verb de veritat i l’Esperit santificador per revelar als homes el vostre adorable misteri; feu que professem la FE veritable, tot reconeixent la GLÒRIA de la Trinitat eterna i adorant la seva Unitat de poder i majestat”. 

Ha estat un goig permanent el poder haver seguit durant bona part del cicle pasqual les invitacions de l’evangeli de Joan que ens han permès de mantenir-nos ancorats en les divines “operacions” de les Tres Persones de la Sma. Trinitat. Això ha fet que l’Esperit planés, vessés en els nostres cors “com la rosada” es diu en l’epíclesis de l’Eucaristia a l’ofertori. 

Sabem que és per sintonia amb la gràcia abundosa que estem  oberts a una “contemplació” que anirà creixent. Ara sobretot en mans de l’altre Defensor, l’Esperit Sant que per portant-nos “al cor de la sinodalitat” ens cridarà insistentment a la conversió. Ell té com a ànima de l’Església que és la missió de testimoniar al món “l’Esdeveniment” decisiu de la història: la Resurrecció de Jesús. El Ressuscitat porta la Pau al món i ens fa el do del seu Esperit. El Crist vivent és la font de la veritable llibertat, el fonament de l’esperança que no defrauda, la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l’home” (n. 14 doc final sínode). “La identitat del Poble de Déu brolla del baptisme en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Baptisme en què Crist ens revesteix i ens fa renéixer per l’Esperit com a fills de Déu. Tota la vida cristiana té la seva font i el seu horitzó en el misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la fe, de l’esperança i de la caritat (n. 15) 

“El camí sinodal de l’Església ens ha portat a redescobrir que la varietat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris té una arrel: “Tots hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos”. El baptisme és el fonament de la vida cristiana perquè introdueix tothom en el do més gran: ser fills de Déu, és a dir, partícips de la relació de Jesús amb el Pare en l’Esperit. No hi ha res més alt que aquesta dignitat, donada per igual a cada persona, que ens fa revestir de Crist i ser empeltats en Ell com a sarments en el cep. En el nom de cristià, que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la  gràcia que és la base de la nostra vida i que ens fa “caminar junts” com a germans i germanes”. (n. 21) 

“El procés sinodal ha posat en evidència que l’ Esperit  Sant suscita constantment en el poble de Déu una gran varietat de carismes i ministeris. “També en l’edificació del Cos de Crist vigeix la  diversitat de membres i funcions. Un sol és l’Esperit que distribueix els seus diversos dons per al bé de l’Església, d’acord amb les seves pròpies riqueses i segons les necessitats de ministeris. Igualment, ha sorgit l’aspiració d’ampliar les possibilitats de participació i d’exercici de la coresponsabilitat diferenciada de tots els batejats, homes i dones. (n. 36) 

Fiem-nos de i en l’Esperit que ens ha de portar a noves coneixences de la realitat im/mensa que és Déu amb els seus dons: “saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, coneixement, pietat i temor de Déu”. 

Només puc recomanar-vos que en el nostre viure l’espiritualitat  sinodal ( 43- 46) que ho fem concentrats en l’evangeli de Joan i que el podeu trobar a partir de les obres del Pare Oriol Tuñí que n’és el millot introductor en els autors de casa nostra.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge de la Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 15 de juny del 2025, també Any Sant.  Sabadell

Homilia del diumenge 08/06/2025

           REP  EL  SIGNE  DEL  DO  DE  L’ESPERIT  SANT

                                               Estem concloem el cicle pasqual que aquest any ens ve farcit de novetats, a més de les pròpies d’aquest dia de Pentecosta, tenim obertes les disposicions del Sínode al qual el papa Francesc ens hi va invitar una i altra vegada, després d’instituir l’any Sant sota el guiatge de saber-nos pelegrins d’esperança, ens va deixar precisament dintre d’aquestes setmanes plenes d’eclesialitat. Tenim un nou papa que ha reafirmat en les tasques no concloses d’una sinodalitat que ha estat una reivindicació de la nostra vocació de deixebles missioners i misericordiosos. Temps oberts a una comunicació que l’hem pogut viure en una manifestació de presència comunicativa social en el traspàs del pontificat dels dos papes últims. Pentecosta aquesta vegada l’hem de viure-conviure com una nova vinguda de l’Esperit Sant que ens ha permès parlar de l’Esperit Sant com una nova creació eclesial. El passatge evangèlic d’avui és de Joan i subratlla la part V del document del Sínode que porta per títol “Jo també us envio” que ve especificat amb aquesta rúbrica: “Formar un poble de deixebles missioners”: “Jesús els va tornar a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat  també Jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells i els va dir: “Rebeu l’Esperit Sant”.

                                               Les circumstàncies ens han jugat a favor nostre i les llengües de foc són una paràbola de les multituds de persones aplegades a la Plaça de Sant Pere que van sentir parlar de les excel·lències de la paraula de Déu que l’Esperit va difondre urbi et orbe. Donem pas, doncs, a la presència i a l’acció de l’Esperit Sant que ara, al Cenacle, amb l’alè de l’Esperit  comença la nova Creació: neix un poble de deixebles missioners.  L’Esperit Sant tot i omplir-ho tot, amb aquesta omnipresència de la qual en parlava Teilhard ens té acostumats a una paradoxa permanent: ho omple tot i al mateix temps ho fa sense notar-se. Hi és, ho sabem per fe, però no es fa notòria; una mica com la respiració que bombeja sang i oxigen sense para-hi esment. És, no obstant tot, el motor de la circulació interna biològicament i també espiritualment.  Llegim, i avui és un dia molt apropiat: Dins de l’itinerari de la iniciació cristiana, el Sagrament de la Confirmació enriqueix la vida dels creients amb una efusió particular de l’Esperit en vista al testimoni. L’Esperit del que Jesús era ple, que l’ha consagrat amb la unció i l’ha enviat a proclamar l’Evangeli que és el mateix que s’aboca sobre els creients com a segell de la pertinença a Déu i com a unció que santifica. Per això la Confirmació, que fa actual la gràcia de la Pentecosta en la vida del batejat i de la comunitat, és un do de gran valor per a renovar el prodigi  d’una Església moguda pel foc de la missió, que tingui el coratge de sortir pels camins del món i la capacitat de fer-se comprendre per tots els pobles i per totes les cultures. Tots els creients estan cridats a contribuir a aquest impuls, acollint els carismes que l’Esperit distribueix abundantment a cadascú i comprometent-se a posar-los al servei del Regne amb humilitat i esperit d’iniciativa creatiu”.  Avui és un bon dia per prendre consciència de que hem estat ungits pel segell del do de l’Esperit. En el nom de cristià que vol dir “ungit” que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la gràcia que és a la base de la nostra vida i que ens fa “caminar junts” com a germans i germanes. L’aprofundiment  del lligam entre litúrgia i sinodalitat ajudarà totes les comunitats cristianes, en la pluralitat de les seves cultures i tradicions, a assumir estils de celebracions litúrgiques que manifestin el rostre d’una Església sinodal. Amb aquesta finalitat, demanem la institució d’un grup d’estudi específic, al qual confiar una reflexió sobre com fer les celebracions litúrgiques més expressives de la sinodalitat; també es podrà ocupar de la predicació dins de les celebracions litúrgiques i del desenvolupament d’una catequesi sobre la sinodalitat en clau mistagògica”(que ens parla sobre els misteris a què tenim accés).

                                               “El procés sinodal ha posat en evidència que l’Esperit Sant suscita constantment en el poble de Déu una gran varietat de carismes i ministeris. També en l’edificació del Cos de Crist  vigeix la diversitat de membres i de funcions. Un sol és l’Esperit que distribueix els seus diversos dons per al bé de l’Església, d’acord amb les seves pròpies riqueses i segons les necessitats dels ministeris”.

                                               “La sinodalitat és, en primer lloc, una disposició espiritual que impregna la vida quotidiana dels  batejats i tots els aspectes de la missió de l’Església. L’espiritualitat sinodal sorgeix de l’acció de l’Esperit Sant i requereix l’escolta de la Paraula de Déu, la contemplació, el silenci i la conversió del cor. Com ha afirmat el papa Francesc  en l’obertura d’aquesta segona sessió, “l’Esperit Sant és guia segur, i la nostra primera tasca és aprendre a distingir la seva veu, perquè Ell parla en tots i en totes les coses”. Una espiritualitat sinodal també exigeix ascesi, humilitat, paciència i disponibilitat a perdonar i ser perdonats. Acull amb agraïment i humilitat la varietat de dons i tasques distribuïdes per l’Esperit Sant per al Servei de l’únic Senyor. Ho fa sense ambició i enveja, ni desig de dominació o de control, cultivant els mateixos sentiments que Jesucrist, que “es va fer no res, fins a prendre la condició d’esclau” (Fl 2, 7). En reconeixem el fruit quan la vida quotidiana  de l’Església està marcada per la unitat i l’harmonia en la pluriformitat . Ningú no pot seguir sol per un camí d’espiritualitat autèntica. Necessitem el suport, inclosa la formació i l’acompanyament espiritual com a individus i com a comunitat”.

                                               “La renovació de la comunitat  només és possible reconeixent la primacia de la gràcia. Si manca la profunditat  espiritualitat personal i comunitària, la sinodalitat es redueix a un expedient organitzatiu. Estem cridats a traduir en processos comunitaris els fruits de l’experiència espiritual personal, sinó a fer experiència de com practicar el manament nou de l’amor mutu és lloc i forma d’encontre amb Déu. En aquest sentit, la perspectiva sinodal mentre poua en el ric patrimoni espiritual de la tradició, contribueix a renovar-ne les formes: una pregària oberta a la participació, un discerniment viscut conjuntament, una energia missionera que neix del compartir i s’irradia com a servei”,

                                               “Practicat amb humilitat, l’estil sinodal pot fer de l’Església una veu profètica en el món d’avui. Vivim en una època signada per desigualtats cada vegada més marcades, per un desencís creixent amb els models tradicionals de govern, per la desil·lusió amb el funcionament de la democràcia per les tendències autocràtiques i dictatorials creixents, pel predomini del model de mercat sense tenir en compte la vulnerabilitat de les persones i de la creació, i per la temptació de resoldre els conflictes amb la força, més que no pas amb el diàleg. Pràctiques autèntiques de sinodalitat permeten als cristians d’elaborar una cultura capaç de profecia crítica envers el pensament dominant  i oferir així una contribució particular a la recerca de respostes a molts dels reptes que han d’afrontar les societats contemporànies i a la construcció del bé comú”.

                                               “La manera sinodal d’estar en relació desafia un comunitarisme social exagerat que asfixia les persones i no les permet que siguin subjectes del seu propi desenvolupament. La disponibilitat a l’escolta de tothom, especialment els pobres, contrasta amb claredat amb un món en què la concentració de poder  deixa fora els pobres, els marginats, les minories i la terra, la nostra casa comuna. Tant la sinodalitat com l’ecologia integral assumeixen la perspectiva de les relacions i insisteixen en la necessitat de tenir cura dels lligams: per això es corresponen i s’integren en la manera de viure la missió de l’Església en el món contemporani”. Aprofitant la repercussió de l’elecció del nou papa Lleó, caldria dir una paraula sobre l’impacte de l’entorn digital. “La cultura digital constitueix una dimensió crucial del testimoniatge de l’Església en la cultura contemporània, així com un camp missioner emergent. Per això és necessària tenir cura per tal que el missatge cristià hi sigui present a la xarxa de manera fiable. És important que les institucions educatives de l’Església ajudin nois i adults a desenvolupar habilitats crítiques per poder navegar en la xarxa de manera segura i eficaç”.

                 “Pau a vosaltres. Alenà damunt d’ells i digué: Rebeu l’Esperit Sant”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de Pentecosta, 8 de juny del 2025, any Sant.  Sabadell

Homilia del diumenge 1/06/2025

                               ARA,  GLORIFICA’M, TU,  PARE...

                                               La festivitat de l’Ascensió és la culminació del “fet” Jesucrist, de tota la Història de la Salvació. Del tot Jesús. El terme glòria es fa servir per la manifestació de la divinitat; en efecte durant aquests dies de Pasqua els hem significat amb el cant del Glòria aplicable al Pare i també al Fill com ho expressem al final quan diem “perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist  amb l’Esperit Sant en la Glòria de Déu Pare. Amén”. 

                                               Llegim durant aquest dues setmanes abans i després de la Festivitat de l’Ascensió els capítols senyers de l’Evangelista Joan, els 16 i 17: és el relat del Comiat esdevingut en el mateix Cenacle, després de la institució de l’Eucaristia, el gran llegat viu de Crist a l’Església, en prova concloent de la Presència perdurable del mateix Jesús fet aliment i actuant en la vida  i en l’estil de viure-conviure dels qui se saben fills estimats de Déu, agermanats per sempre amb Jesús, encarnat, evangelitzador, missioner, patit en preu per la salvació. Ressuscitat i finalment Glorificat per Déu Pare, en correspondència a haver-lo glorificat a Ell en l’execució de la seva missió de regeneració i amb el do de la vida eterna a tots els escollits, estimats i “custodiats”, segons consta en Joan.

                                               Efectivament, llegirem en la gran plegaria,(capítol dissetè: en un ambient de gran intimitat i d’estremit comiat: “Jesús va alçar els ulls al cel, i digué: “Pare, ha arribat l’hora: Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui... Jo t’he glorificat a la terra duent a terme l’obra que m’havies encomanat; ara, glorifica’m Pare, al teu costat, amb la glòria que Jo tenia  abans que el món existís”. En efecte, Joan i Pau ens recorden que la gesta de la salvació pren principi abans de tota la Creació. Recordem que al Dissabte Sant en el simbolisme del Ciri Pasqual dèiem que Jesús era l’Alfa i  l’Omega, el principi i el fi  de tota creació. Teilhard ens dirà el mateix en un procés d’espiritualització de la matèria, amb l’amorització i punt d’arribada en la figura de Jesús, fi i meta de tota la Creació del cosmos i de la Humanitat sencera.                                             

                                               Estem literalment a dos passos de la primera glorificació amb la Passió i Mort i la subsegüent Resurrecció. Es produirà el retorn al Pare: “He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me’n torno al Pare”. Missió acomplerta. Missió que travessa més enllà de tot temps: “Des d’abans de la Creació Ja hi ha “previst”, designat, decidit que la humanitat sencera  seria consagrada, ja que Déu “ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. Això ho hem llegit en la carta als Efesis citada a bastament i que pertany a l’himne que antecedeix a la segona lectura d’avui que ens el presenta com al Gran i Únic Sacerdot que s’ha ofert ell mateix una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. La sang de Jesús ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim vora del Pare. Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d’accés, que és el seu propi Cos. Tenim un gran Sacerdot a la Casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d’un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del Baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.  Mantinguem ferma l’esperança que ens dona la FE que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses”.´

                                               Jesús enlairat al cel ha esdevingut per sempre el nostre Referent, el nostre únic Senyor que el Pare el feu seure a la seva dreta dalt del cel. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a Ell l’ha fet Cap de tot i l’ha donat a l’Església que és el seu Cos i el seu complement, Ell que té en totes les coses la seva plenitud. Ens deia que tornarà de dues maneres, sense esperar els moments de la Parusia (=a la fi de tot): l’una, quan  afirma que “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. (ho afirma en el verset final de l’evangeli de Mateu) i l’altra amb la solemnitat de la vinguda de l’Esperit Sant perquè ens acompanyi en el nostre caminar sinodal és a dir que “hi serà on dos o tres estiguin reunits en el meu Nom”. Tindrem oportunitat de celebrar-ho el diumenge vinent, dia de la Pentecosta o sigui el dia de la irrupció de l’Esperit Sant sobre l’Església naixent i que nosaltres l’hem rebut en el baptisme i en la confirmació. Déu, la santíssima Trinitat, ens és present i ens acompanya en el quefer de la nostra vocació de fills de Déu i de germans de Jesucrist. Bé podem pregar amb la Col·lecta d’avui: “Déu omnipresent (que diu Teilhard), concediu-nos el do d’una alegria sant i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”. Aquesta és la ferma convicció de tots nosaltres membres del Poble de Déu, que ho és de Batejats i que després que Jesús ha unit cel i terra, nosaltres ja comencem a viure el mateix cel a la nostra terra de cada dia. I ho acabem d’arrodonir amb la pregària final o postcomunió que amb exultança ens permet pregar amb plena convicció: “Déu omnipresent i enaltidor, vós, mentre encara som a la terra, ens concediu d’assaborir les coses del cel, moveu la nostra Fe cristiana a desitjar el Regne celestial, on la nostra humanitat participa de la vostra glòria”. Estrenem cada nou dematí el goig de saber que soc un “vocacionat” a viure-conviure ja com si fos un patriota celestial, amb una ciutadania que ningú no ens la podrà mai arrabassar del nostre cor; el nostre carnet d’identitat veritable dona constància de ser ciutadans del cel que brolla en el nostre cor per sempre.

P. Josep Mª Balcells.

Festivitat de l’Ascensió del Senyor, 1 de juny del 2025  Sabadell