Homilia del diumenge 19/05/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                   PENTECOSTA, AI, PENTECOSTA…

                                   Les arrels de moltes de les festes litúrgiques solen tenir entre nosaltres o una transformació d’una festa pagana o també naturalment un esdeveniment celebratiu de l’Antic Testament. D’acord amb la significació literal Pentecosta, vol dir cinquanta dies de la Pasqua jueva i era una de les tres més importants festes jueves. Inicialment era festa agrària: l’ofrena de la collita en acció de gràcies; més endavant commemoració de l’Aliança que se solia fer recordant la del desert; finalment en temps cristians era i és la vinguda de l’Esperit Sant promès que donarà lloc a l’Església en plena efervescència, posant de relleu la novetat de l’Aliança Nova inaugurada per Jesús, el Crist. Ara com podem llegir en la narració de l’esdeveniment tot va acompanyat externament de vent i foc. És la contraposició de Babel: allí confusió, aquí tothom entén el que prediquen en la seva pròpia llengua. És l’Esperit Sant que parla al cor i fa servir més que paraules els afectes i els sentiments més pregons de cada persona. És un preludi de l’entesa que s’ha d’anar produint i intensificant a mesura que ens deixem guiar per l’Esperit que és la gran font de la unitat desitjada i cercada...

                                                                                                           

                                Llegim en el document del Concili:”L’activitat missionera de l’Església”: “A través de totes les èpoques és l’Esperit Sant que “unifica tota l’Església en la comunió i el ministeri, que l’enriqueix amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, vivificant, com si en fos l’ànima, les institucions eclesiàstiques i insinuant en el cor dels fidels aquell mateix esperit missioner que havia impulsat Crist en persona. De vegades fins i tot prevé visiblement l’acció apostòlica i mai no deixa d’acompanyar-la i de dirigir-la de diverses maneres” O bé aquest: “La missió de l’Església es realitza mitjançant l’operació per la qual, tot obeint les ordres de Crist i moguda per la gràcia de l’Esperit Sant i la caritat, esdevé un  acte plenament present a tots els homes i a tots els pobles per portar-los, per l’exemple de la seva vida, la predicació, els sagraments i els altres mitjans de gràcia, a la fe, a la llibertat i a la pau de Crist, de manera que els sigui obert un camí lliure i segur per participar del misteri de Crist”.

                                   Recordem aquella expressió de Moisés al recel del seu ajudant, Josué, perquè el ancians que no s’havien aplegat juntament amb els altres on havien de rebre col·lectivament l’esperit de profecia. I va dir com a desig o bé com a profecia per a un dia llunyà: “Tant de bo que tothom profetitzés i visqués l’exaltació que promou l’Esperit”.

                                   Fou una teofania o manifestació que va ungir una gran multitud, donant acompliment a la profecia de Joel que diu: “En els últims dies l’Esperit serà donat a tothom”. Operatiu ja des del baptisme. És el coronament de l’obra de Jesús i el començament de la missió eclesial, oberta a tots els pobles i persones. L’enumeració que en fa Lluc vol significar pobles dels quatre punts de l’horitzó. Tothom s’ha de sentir missioner. Que què s’ha de fer? Viure, viure  intensament l’Esperit  i la força que us infondrà i donar testimoni i parlar de la transformació pròpia experimentada i dita amb efusivitat, “encomanar-ho” en el sentit de contagi, que és com  funcionem tots plegats.

                                   Tota la vida d’un creient és una vida ungida per la fe, l’esperança i l’amor que van “transubstanciant” tot el que toquen. És l’hora de l’Església i l’Església som nosaltres, poble de Déu, que diu el Concili.

                                   I ja és hora de que sapiguem fer una abstracció i no ens entrebanquem una i altra vegada en “l’institucionalisme eclesiàstic”. Quantes vegades ens ha servit d’aturador i d’excusa... Si els bisbes... Si el rector...

                                   Cal aprendre a volar i a volar com més alt  millor. Des de més amunt les menudeses ni es veuen i els llocs alterosos no semblen ni tan alts ni infranquejables... (No sé per què se’m ressuscita la imatge de Joan Salvador Gavina...)

                                   És ben bé l’hora de prendre el document conciliar sobre el misteri de l’Església i detenir-nos pensant i repensant què vol dir misteri i encara més la definició que el concili fa de misteri aplicat a l’Església.

                                   Ja heu vist que darrerament no deixo mai d’incloure paràgrafs del Concili per despertar la “gana conciliar”; el que no vàrem fer potser ara fa dècades ho podríem suplir ara. Us poso el començament del document sobre l’Església que gairebé és un compendi de tot el que després anirà explicitant en altres documents; no ho dic per eximir-nos-en. Llegir és fatigós si volem llegir coses que diguin, no “que només passsin”. Ja ens entenem...

                                   “Per tal com el Crist és la llum de les nacions, aquest sagrat Concili, reunit sota l’acció de l’Esperit Sant, desitja vehementment il·luminar  tots els homes amb la seva claror, que resplendeix sobre la faç de l’Església, anunciant l’evangeli a tota criatura. I com que l’Església és en el Crist com un sagrament o signe i un instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà, insistint en l’ensenyament dels Concilis anteriors, vol declarar amb més exactitud als seus fidels  i a tot el món la seva naturalesa i la seva missió universal. Les condicions del temps actual encara fan més urgent aquest deure de l’Església, a fi que tots els homes units avui més estretament amb tota mena de relacions socials, tècniques i culturals, aconsegueixin també la plena unitat en el Crist”.

                                   Ja heu pogut veure que darrerament no deixo gairebé mai d’incloure alguns paràgrafs del Concili per despertar la “Gana conciliar” (!) i perquè acabo de saber, de bona font, d’un historiador de l’Església a qui li van preguntar quan comencen  a fer “forat” les orientacions i els nous enfocaments d’un Concili i va respondre sense dubtar-ne ni un segon: Uns cinquanta més o menys després de la seva  realització... Mira, cabalment, ara any per any, es dóna aquesta coincidència: del 63 al 2013 hi van la cinquantena. Mans a l’obra, doncs!

                                   Primer llegir els quatre documents-base, que en diuen per diferenciar-los dels altres, constitucions: 1.- Sobre l’Església. 2.- Sobre l’Església en el món d’avui. 3.- Sobre la  litúrgia i 4.- Sobre la Paraula de Déu.

                                   Això aniria bé poder-ho fer en  un diàleg obert, després de passar pausadament per el pensament i el cor de cadascú. Feu-vos preguntes, feu-vos admiracions, feu-vos comentaris suscitats per la lectura reposada. No oblideu que aquests documents tenen un to propi que a vegades els allunya. No hi estem massa habituats al llenguatge eclesiàstic. Penseu que cada paraula ha passat per la mola de la crítica dels pares conciliars i que està pensada i sospesada amb exactitud: és aquesta i no pot ser una altra.

                                   Estem a l’any de la fe i n’hauríem de fer alguna amb creativitat. El diumenge 26 que és el dia de la Sma. Trinitat el Cardenal ens cita a la Sagrada Família per fer una confessió de fe especial. Nosaltres a la Parròquia també podríem pensar en fer també quelcom d’especial.

                                   Jo us proposaria que cadascú fes el seu propi Credo. És qüestió de concentrar allò que de la nostra fe en aquests moments ens mou més. Això no vol dir que el que no hi constés no ho trobem vàlid, vol dir que ara com ara tenim afirmacions que ens són vida. El Papa Pau VI en acabar el Concili va fer-ne un diria que exhaustiu. És bo que el conegueu. Se’n diu el Credo del Poble de Déu.

  “Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada mati

  Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

  Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

  Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.

  No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.

  Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.

  Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó , simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.

  Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.

  Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

  El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.

  No ens ho esperàvem gens.

  Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?

  Esperar és un deure, no un luxe.

  Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

  Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes.

                                                                       Cardenal Suenens

Diumenge de Pentecosta, 19 de maig del 2013  Barcelona                                

Homilia de l'Ascensió: 12/05/2013 del P- Josep Mª Balcells

“ÉS  L’HORA  DELS  ADÉUS…

                                   La festa de l’Ascensió ens predisposa imaginativament a un final de convivències o de “sortides” que conjuntament amb la Resurreccció, plat fort d’aquestes setmanes (el cicle pasqual) que hem pogut gaudir i que clausurarem amb la “Profusió” de l’Esperit Sant que ens ha estat promès i difós (tot té nom a casa nostra: Pentecosta). Tot va lligat no tan sols pel contingut (tres grans components, ja ho hem comentat abans: Joan com l’evangelista pasqual, els Fets dels Apòstols, com als inicis de l’Església i l’Apocalipsi últim llibre del NT i també de la història, vista i interpretada des de Déu). Aquí no es pot entrar si no és amb uns ulls de la fe i ben esbatanats...

 l’enviament: Aneu a predicar per tot arreu amb la promesa d’acompanyar-los, corroborant les seves paraules amb fets miraculosos i amb una assistència assegurada en el dia a dia fins a l’acabament del món i de la història, tot concentrat en Jesús que ho ha de recapitular tot i posar-ho finalment en mans del Pare amb la missió una volta totalment acomplerta.

                                  No és tant la narració del “fet”concret de l’Ascensió que trobem no en tots els evangelistes de la mateixa manera, encara que Lluc s’emporta la  palma perquè en parla dues vegades. Al final de l’evangeli i al començament dels Fets dels Apòstols. Mateu i Marc ho centren en

                                   Joan en fa una introducció íntima i, més encara, intimista, en els seus concentrats capítols 13 – 17 inclosos tots dos, i que són la gran font per entrar en la intimitat de Jesús. En el Cenacle poc abans de ser lliurat en mans dels opositors de sempre, temptejant de trobar l’ocasió més propícia per portar-lo a la mort, Jesús s’esplaia i fa un llarg i profund comiat. D’entrada ja demano perdó per potinejar el que per a mi és sublim. Tot és un comentari a la vida íntima de relació de Jesús amb el Pare.

                                   El que anomenem Testament Espiritual de Jesús que fa de pont entre el Pare i tot el grup. Jesús té la traça de fer-los saber no que marxa, sinó que a més els convé que se’n vagi. Farà així de mitjancer entre el Pare i els seus que l’han seguit, escoltat i que han vist com vivia, quins comentaris feia; sí, és veritat, però tan Jesús com els seus deixebles saben que no han entès massa cosa i que es fa necessària la vinguda de l’Esperit Sant que serà qui substancialment farà dues  coses: rememorar, fer-los recordar fets que se’ls podien haver passat per alt i després s’aplicarà a fer-los veure l’abast del missatge que varen rebre. Aleshores començaran a entendre qui era Jesús i quina era la seva missió i podran entrar en la seva intimitat i descobrir-hi una interioritat profunda inaconseguible. No serà un mestre repetidor, sinó un “aprofundidor” de tota una vida que per més propera físicament, se’ls escapava i el “misteri” de Jesús sempre amaga descobertes a fer, que per això mateix és misteri.

                                   Els moments d’aquest comiat són molt rics de sentiments. Angoixa, sensació de pèrdua, d’absència, por de sentir-se sols, incapaços de portar endavant una missió que els venia gran per totes bandes, també l’alegria de saber que l’experiència que han tingut amb el mestre és única i els ha marcat per tota la seva vida. Els demana que s’asserenin. Tots els comiats són torbadors. Sembla aparentment que el perden de vista, que se’ls fa invisible. Però ja els ha donat la solució per seguir veient-lo, tot i no veure’l físicament . Els ulls de la fe fan aquest miracle. Tot queda concentrat en aquest senzill: “Creieu en Déu, creieu també en mi”. No els deixarà orfes, tindran l’assistència necessària. A part de que Jesús  ho presenta com un petit parèntesi. Serà un retirar-se per poc temps i els promet que tornarà  i serà aleshores que aniran  a conviure amb ell amb les estances ja preparades. Tothom a la casa pairal! Amb cabuda inabastable... Déu Pare vol la casa plena a vessar...

                                   On va? Quins camins hi porten? Va al Pare del que n’han sentit parlar i pregar-lo tantes vegades al mateix Jesucrist. I quin camí hi porta? Ell mateix, que n’és el camí. “Ningú no arriba al Pare si no és per mi”. La solució espontània: “Mostra’ns el Pare i ja no ens caldrà res més!” Jesús ha de donar una última lliçó fonamental: “Qui em veu a mi veu el Pare”. S’identifiquen, perquè Jesús ha obrat sempre segons els desigs i la voluntat amorosa del Pare. Quantes coses han d’aprendre i són les de més fondària... Ve el moment de la irrupció de l’Esperit  Sant. Els farà de torsimany, aquesta és la paraula justa, que  vol dir: intèrpret. Ell serà el mestre per arribar a millor entendre el Mestre.

                                   Amb l’Ascensió queda oberta una via de comunicació entre la Trinitat i els deixebles. Coneixerem per experiència que Crist és vivent, gràcies a la vida del Pare i que ens transmet a nosaltres aquesta vida (divina) que circula per tot el Cos Místic. L’amor que un dóna en el tramtram de la vida de cada dia és el gran verificador. Qui m’estima guardarà la meva paraula, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. Hi ha un transvasament continuat entre el Pare i el Fill. Viuen una comunió perfecta: en el pensar, el dir i el fer. És una relació tota ella de comunió d’amor.

                                   Posa l’exemple de la unió entre  el cep i les sarments. Encertadíssima. Això fa enfortir encara més la relació d’amor i de comunió com si fos la saba. Manteniu-vos en el meu amor. Això és el que vol el Pare. “La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit, essent deixebles d’ell.

                                   Els diu tot allò amb el cor a la  mà, perquè experimentin la “Seva” pròpia joia que vol compartir-la. Els prevén contra la tristesa d’una aparent absència.

                                   Els anomena amics perquè no hi ha cap reticència ni secret entre Jesús i els seus deixebles. Els diu i mostra la comunió. Tots tenen missió: fer el què us vaig ensenyar a fer. I que la missió sigui compartida per l’amor que es tinguin els uns amb als altres, a semblança del que ell els ha tingut.

                                   Ara s’obre al testimoniatge. L’Esperit donarà testimoni d’ell i vosaltres haureu de fer de testimonis.

                                   El Pare és la referència constant. D’Ell va venir , a ell tornarà. Ells creuen que com que ja ho han entès tots es mostren coratjosos, però ell els adverteix que es dispersaran...

                                   Ha arribat l’hora de la glorificació del Fill. Jo prego per ells. Els he guardat, ara guarda-me’ls tu. A ells i als que vindran després i creuran. Que tots siguin u com ho som nosaltres. Que puguin arribar a on jo seré glorificat, amb la glòria que jo tenia abans del món. Els he fet conèixer  el teu nom  i encara els el faré conèixer més encara. I hi posa el segell de l’amor. Que tal com s’estimen Pare i Fill que també s’estimin entre si i amb ell.

                                   Segons sembla van aprendre la lliçó perquè l’evangeli diu que “el van adorar. Després se’n tornaren a Jerusalem, plens d’una gran alegria. I contínuament eren al Temple beneint Déu”.

                                   La lliçó del goig pasqual per la glorificació de Jesús ressuscitat, empès cel amunt, assegut a la dreta del Pare és la culminació d’aquell fruit de l’Esperit Sant que es diu GOIG PASQUAL i que concorda amb l’oració col·lecta*, completat tot per aquesta meravella que és l’himne cristològic de la carta als efesis que no em cansaria de recitar  en nom de tots els que estimo. Avui s’hauria de llegir i meditar tot sencer.

                                   I encara un apunt més: Al prefaci es diu una vegada més: “Ple de la gran joia de la Pasqua d’un cap a l’altre de la terra tot el món exulta i també els àngels i dels arcàngels  i tots els estols celestials canten l’himne de la vostra glòria. Que és el Sant, sant, sant que es canta en la litúrgia celestial.

                                   És un comiat ple de nostàlgia però el mateix temps d’un consol. “El nostre comiat diu a reveure, si a Déu plau, i el cercle refarem i fins i tot potser serà més gran”.

                                   Una clara invitació al GOIG PASQUAL. I que perduri...

                        Diumenge VI de Pasqua, 12 de maig de 2013    Barcelona

*Addenda: Oració col·lecta: “Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”.

Homilia del diumenge 05/05/2013 del P. Josep Mª Balcells

CONCILI  ZERO

                                   Els Fets dels Apòstols ens narren el que jo anomeno concili zero o per altre nom Concili de Jerusalem. Fou en un moment d’alta tensió a l’Església naixent. Es tractava ni més ni menys de si en acceptar a les primeres comunitats cristianes als pagans o era directament pel baptisme o fent-los passar abans per tots els ritus, normes del judaisme, sobretot  de si s’havien de circumcidar primer. Pau i Bernabé ho tenien molt clar: de cap de les maneres. El mateix Pere estava dubtós: ara sí, ara no, depenia de les circumstàncies...

                                   La cosa es va plantejar amb seriositat a Antioquia, una de les primeres comunitats que marcaven pauta en molt aspectes. Recordem que la mateixa denominació de dir-ne cristians als seguidors o deixebles de Jesús va néixer allí. Diu el text d’avui: “Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa...” No amaguen les dissensions. Això fins a tal punt que Pau, Bernabé i altres van ser comissionats per anar a aclarir les coses a Jesusalem.

         

                          No sabem res de les discussions. Només ens consta que fixades les conclusions envien una delegació a Antioquia amb una carta on surt aquesta expressió important: “L’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no feia falta passar pel judaisme anticipadament.  La carta la portaven uns elegits pels “apòstols, preveres, amb tota la comunitat reunida”. Sintetitzo, ja ho llegireu a la primera lectura...

                                   El perquè vull ponderar-vos el fet és perquè fou un dels moments més importants de la primera generació de l’Església, encara molt afecta al judaisme i a les seves pràctiques. Si s’hagués optat per l’altra alternativa, el més probable és que l’Església ara no existiria mig fosa en el judaisme o seria una secta del judaisme.

                                   Sant Pau als gàlates es planteja el  problema amb contundència de paraules. Pau defensa la pràctica seva que anava des d’un principi en aquesta línia. La justificació ve no per la Llei sinó per la fe. “es tracta d’una carta duríssima, sense acció de gràcies, ni salutacions finals” S’hi jugava tota la seva proposta d’inserció dels pagans feta directament a partir de la fe en Jesucrist (Puigdollers)

                                   La distinció era prou neta i clara llegint els escrits del NT. El problema és que no estaven escrits encara en aquell moment. Només per pura oralitat es conservaven frases i fets de Jesús. Fou més tard que es varen estructurar i que el cànon dels llibres acceptats varen necessitar més temps. Va ser tot un procés. A finals del segle II ja hi ha establert quins escrits formen part del NT i quins en quedaven exclosos.

                                   Pau el gran apòstols dels gentils va fer i dir amb una llibertat d’esperit tan gran que àdhuc va reptar els dubtosos, entre ells l’acomodatici Pere.

                                   Avui ho tenim tan assumit que ens sobte que s’hagués produït el fet.

                                   Jesús es presenta com un innovador: Heus aquí que faig noves totes les coses. El passat és passat i Crist es presenta com a Mestre fora del normal. “Se us ha dit... jo us dic” Les meves paraules no passaran. Parla amb autoritat, deien.

                                   Avui el tema rebrolla perquè estem en un mercat o un self service on cadascú li sembla que pot escollir i triar el que més li plau. I no ho dic argüint mala fe sinó com que hi ha molta ignorància es barregen les coses i encara més amb la irrupció d’altres religions que fan més agut el problema. Es parla de cristianisme a la carta.

                                   Caldria, doncs, un retrobament amb el cristianisme, a partir del que és essencial i un bon bany de NT per anar enriquint i confegint el que es podria anomenar el credo essencial: Déu, Crist: figura i missatge, l’Església, el cristià, el món.

                                   Diu l’oració col·lecta: “sense minvar en el fervor”, vol dir que com  més avançats en el cicle pasqual més tensió i atenció hauríem de tenir. I explica a continuació el perquè. “que el misteri que anem recordant (en el sentit de passar-lo pel cor) es faci present en les nostres obres”

                                   Hem dit que som ressuscitats amb Jesucrist. Tots: nosaltres i els altres estan esperant obres de resurrecció: de renovació de vida, de saber-nos fills de Déu, d’aprofundir el manament nou, el d’estar atents a les necessitats dels altres...

                                   El fet de la Resurrecció per a Pau és definitivament la clau mestra del cristianisme. És l’exaltació, la glorificació de l’Home-Déu. Mai es podia pensar que la humanitat seria renovada en Crist enlairat i assegut a la dreta de Déu. Això ens afecta directament a nosaltres. La resurrecció canvia la història i la vida dels homes? Crist va ressuscitar en un moment concret de la història, però de fet, en certa manera, espera ressuscitar en la història de moltíssims homes. Es tracta d’una resurrecció que suposa la col·laboració de tots. És un  fet d’humanitat. Va ressuscitar per a cadascú de nosaltres.

“Vaig a buscar-vos lloc”. “A la casa del Pare hi cap tothom”. Cadascú té llavor de resurrecció i “cal que neixin flors a cada instant”.

                                   L’Església  sempre ha estat inclusiva i oberta. De tan inclusiva es va tornar en la religió de l’imperi romà i tothom era cristià com era romà. D’aquí, simplificant molt va provenir la cristiandat i això, sense una formació adequada, hem anant rodolant fins a ser cristians socials, quan no impositius i hem espatllant l’”invent”, perquè no tothom som cristians, sense uns mínims i sense viure la Pasqua que és la trobada amb Crist, Home i Déu a la vegada i actua com a mitjancer entre el Pare i la humanitat. De forma que l’epístola als hebreus el “canonitza” com a Summe Sacerdot, únic. Cal llegir aquesta carta per entendre com i de quina manera Jesucrist és l’únic sacerdot de la Nova Aliança. Nosaltres els sacerdots fungim en nom de Crist. L’Església se’ns ha anat paganitzant en el pitjor sentit de la paraula, per això parlem de nova evangelització. Jo m’he preguntat si del que hauríem  de parlar és simplement d’evangelització primera i consistent i per tant personal. Però això ja ens portaria massa lluny.

                                   En una societat “acristianitzada” com la nostra li convindria crear unes estructures mínimes per tal de que els joves i els adults entréssim per “la porta de la fe” amb un bagatge que molts dels que s’anomenen cristians no tenen. Recordo  un llibre que es titulava “Adults en Crist”. Quedar-se a mig camí és no haver començat a caminar, perquè la veritat ens farà lliures i sense llibertat no hi ha cristianisme. Anem vestits culturalment de primera comunió. I  la cosa no dóna per gaire. En podríeu parlar amb els qui s’hi poden o volen agafar-s’hi. A mi el tema m’apassiona

                        Dumenge VI de Pasqua, 5 de maig del 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 28/04/2013 del P. Josep Mª Balcells

FETS  DELS  APÒSTOLS  I   APOCALIPSI

                                   Abans no faci tard vull fer-vos adonar de les lectures més pròpies d’aquest temps pasqual, ara que ja hi estem molt avançats. Haureu notat que gairebé sempre a les lectures dels diumenges n’hi ha una sobre els Fets dels Apòstols i una altra sobre l’Apocalipsi. Això encara es nota amb més vivesa si seguiu la lectura contínua de les misses de cada dia. Llegim gairebé tots els Fets dels Apòstols i certs passatges de l’Apocalipsi. Tots dos llibres són profumdament pasquals.

                                   El dels Fets resta inconclús (¿). Les últimes pàgines resten en blanc i són les que ens corresponen a cadascú de nosaltres, perquè la Pasqua és essencialment “enviament, missió, apostolat” que és com l’Església s’hauria de mostrar arreu com a testimoni de la Resurrecció, la de Jesús i també la nostra pròpia. És ben bonica la paraula FETS!

                                   Tot això suposa una teologia del laicat, que en si no és res més que prendre consciència de la nostra condició “activa” com a cristians. Cristià és qui pretén viure com  a deixeble de Crist i que conseqüentment ha rebut l’encàrrec i  missió de cristianitzar-se, bo i cristianitzant els del propi entorn. No podem oblidar de cap de les maneres que el concili Vaticà II va pensar en mobilitzar els laics que són el 99 i escaig de tota l’Església. Tots ens hauríem de sentir implicats, personalment cridats; i abasta tant creients activament motivats i sabedors de portar un missatge, com dels no creients, potencialment oberts a la fe…

                                   L’al·lusió als “fets” (ho poso en minúscula) dels apòstols (també en minúscula) m’ha fet pensar que seria molt convenient ara que estem de celebracions conciliars (50 anys) que llegíssim el Decret sobre l’apostolat dels laics, al que podríem afegir-hi un document derivat d’un sínode sobre aquest tema tan primordial per a l’Església que necessita més consciència de la necessitat de renovades forces i que ens hauria de proporcionar l’alè de tractar de viure i conviure com a laics. La pròpia denominació de laics ja la tenim en el document sobre l’Església on en el capítol IV ens dóna la definició de “laics”. Hi llegim: “Amb el nom de laics s’entenen aquí tots els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constitutïts en Poble de  Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen , en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món. El carácter secular és propi i peculiar dels laics… Pertoca als laics, per pròpia vocació,  de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva vida està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en que es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor…” No sé pas si parar-me aquí perquè he quedat sense respiració de tant apretat com ha anat sortint el text a borbollons. Tinc por de que ens espantem tots plegats. Poc a poc; anar prenent consciència i anar fent el que es pugui de bona fe i amb bona voluntat. Jo crec que ja n’hi haurà ben bé prou… Deixeu-me afegir només un altre parágraf sobre l’apostolat propi: “Els laics, consagrats en Poble de Déu i constituïts en un sol Cos del Crist sota un sol Cap, són cridats, siguin quins siguin, en qualitat de membres vius a contribuir a la creixença de l’Església i en la seva contínua santificació amb tota l’energia que han rebut per benefici del Creador i gràcia del Redemptor”. Ara sí que prou

             

                       Queden mencionats els altres documents conciliars i sinodals que tracten el mateix tema: “L’apostolat dels laics promulgat el 18 de novembre de l’any 1965. després vingué el Sinode sobre el tema del 1987 complementat per l’Exhortació apostòlica Cristifidels laici del 30 de desembre de l’any següent.

                                   És una vergonya que molts cristians no els hagin llegit i comentat, perquè no es poden llegir sense que se susciti una reaccció positiva. Com hauríem de fer perquè aquests documents principals fossin coneguts per les persones a qui van adreçats? De conseguir-ho es promouria una nova primavera a l’Església tal i com era el desig del Papa Joan XXIII, Algú m’ho hauria de dir i comentar. No n’hem sabut prou i les coses segueixen al pas de sempre. No em deixo de donar-me la culpa jo mateix per la part que em toca. Els clergues hem fomentat una certa passsivitat i ara en paguem les conseqüències pastorals. Llàstima.

                                   Voldria també dir dues coses en referència a l’Apocalipsi com a llibre perfectament pascual. Com passava ja amb el tema dels laics ja queda insinuat en el capítol setè del document sobre l’Església que porta aquest títol Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’església del cel. Vegeu-ne un parágraf per notar que hi ha continuïtat entre el Jesús ressuscitat i el  Crist que omple tot l’Apocalipsi: “EL Crist, un cop enlairat de terra, atragué tothom cap a Ell, ressuscitat d’entre els morts,va enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir el seu Cos que és l’Esglèsia com a sagrament universal de salvació; assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrir-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa. Així, doncs, la restauració promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per Ell en l’Esglèsia, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels bens futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.

                                   L’Apocalipsi, llibre poc conegut i un xic difícil d’entendre per la barreja de símbols que són llunyants de la nostra mentalitat; però ben sintetitzat ve a ser com la glorificació de Jesucrist sota la figuració de l’Anyell i com si fos la gran litúrgia del cel. Exaltat pel Pare, és glorificat i assegut a la dreta del Pare i inaugurant el cel nou i la terra nova, amb la gernació dels escollits de tota raça, llengua i condició. I es prefigura la nova Jerusalem on no hi ha temple, perque Déu i l’Anyell amb la seva presència ho omplen tot de llum. Tothom és convidat a les noces de l’Anyell. Es produeix la renovació del món i l’aparició de la nova Jerusalem on ni hi haurà ni llàgrimes, ni mort… perquè les coses d’abans ja han passat. I el que seia al setial va dir: “Tot ho renovo”  i també “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Principi i la Fi. Jesús diu “Jo sóc el rebrot i el casal  de David, l’estel resplendent del matí… L’esperit  i l’esposa diuen: “Veniu” El qui testifica aquestes coses diu: “Sí, Vinc de pressa” Amén. Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia del Senyor Jesús sigui amb tothom”. (Final de l’apocalipsi)

                                   Acabo: “Es en nosaltres que els segles s’encaminen ja al seu terme, i el renovellament del món està irrevocablemente decretat i en realitat comença a realitzar-se d’alguna manera en aquest món, pel fet que l’Església  ja en aquesta terra es troba revestida d’una santedat, imperfecta, sí, però autèntica. Mentre, però, no hi hagi un cel nou i una terra nova on faci estada la santedat perfecta, l’Església, en els seus sagraments i  institucions, que pertanyen  al temps present, porta la figura d’aquest món que passa, i ella mateixa sojorna enmig de la creació que gemega i pateix dolors de part fins ara i espera la revelació del fills de Déu”…“Tenint per cert que els sofriments del temps present no són proporcionats a la glòria que s’ha de revelar en nosaltres, plens de  fe estem en expectació de la benaurada esperança i de la manifestació de la glòria del gran Déu i Salvador Jesucrist que “transformarà el nostre pobre cos per fer-lo conforme al seu cos gloriós”. (Del doc. Del concili sobre l’Església)  Quin to més pascual tot plegat, ¿no?

                        Diumenge V de Pasqua, 28 d’abril del  2013   Barcelona                        

Homilia del diumenge 21/04/2013 del P. Josep Mª Balcells

SOM  EL  SEU  POBLE

                                   No us vull fer un greuge si us dic que no sabem ni imaginem el què significa que som un poble, el poble que Déu ha pres com a possessió seva, com s’esmenta ja amb aquestes mateixes paraules al llarg de tot l’AT. Aquesta idea-força va entrar intensament en el genotip, en el tarannà d’Israel i, deixant de banda sionismes més o menys actuals, la gran veritat és que Israel ha viscut, sia en la diàspora sia en els intents nacionalistes allò de la seva identitat com provinguda de  Déu. Pau en fa un emocionat elogi quan s’expressa amb encomis i al mateix temps amb sentiments ben condolguts pel rebuig de la fe en Jesucrist que Pau pretenia donar-los preferentment a ells abans que als pagans: És la carta als Romans (9, 1ss.): “Unit a Crist  i tenint per testimoni al meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat i no menteixo, que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist. Com a israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d’ells els patriarques, i, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén”. Seguint Pau Jesús de dos pobles n’ha fet un d’únic, trencant barreres de separacions ancestrals entre jueus i pagans i això ha entrat de ple en el document conciliar sobre l’Església.  Dirà que no hi ha diferencies entre home i dona…La voluntat de Déu és que tots siguin u.

                                   És possible que no sapigueu les discussions que hi va haver entre els pares conciliars a l’hora de redactar el gran document sobre l’Església, perquè no es discutien paraules, no; sinó enfocaments i conceptes novedosos. I uns i altres n’eren conscients.

                                   Es pot dir d’una manera gràfica que hi va haver una transposició de capítols que va suposar un canvi de mentalitat que afectà a tot el Concili i que encara nosaltres no hem assumit del tot. Us dic com varen quedar els tres capítols primers: El primer: “El misteri de l’Església”. Massa acostumats estem a veure el caire institucional que no deixarà mai de tenir per a bé i per a mal: l’Església sempre s’haurà de renovar i “reformar”: és humana, pecadora i santa a la vegada; però  pensar i sobretot viure que està arrelada en la Trinitat, que es pot definir com a Regne de Déu, com a Cos místic del Crist, com que té dues vertents: una visible i una altra d’espiritual. Això ja ens pot desfer moltes interrogacions, dubtes i visions que terregen més del compte, sobretot avui, potser amb forts motius, si perdem de vista la seva dimensió essencial de misteri a aprofundir i a considerar abans i tot de totes les debilitats humanes fruit precisament de la condició humana i també pecadora…, si voleu més institucional. “Home so i humana és ma mesura”

                                   Després d’un cert forcejament es va posar com a segon capítol:”EL Poble de Déu” que ens afecta a tothom per un igual, a prescindir del ministeri o bé de la situació personal en què ens trobem cadascú. Dit així sense més potser no acabem de veure la transcendència de passar definitivament de segon a tercer capítol “De la constitució jeràrquica de l’Esglèsia i en particular de l’episcopat. El capítol segon ens defineix com a poble, com a comunitat, com a fraternitat. És la nova Aliança promesa per Déu. No són arguments o factors genètics, sinó espirituals els que ens fan família. “Perquè els qui creuen en Crist, renascuts no pas d’un germen corruptible, ans incorruptible, per la paraula del Déu esdevenen en summa “un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble possesssió de Déu… que en altre temps no era  poble, i ara és poble de Déu”.

                                   “Aquest poble mesiánic té per cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom, regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals hi fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu començat  per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi del temps, quan el Crist que és la nostra vida es manifesti  i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció  per prendre part en la llibertat gloriosa  dels fills de Déu. Així , doncs, aquest poble messsiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot, el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor, i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment la llum del món, la sal de la terra”. Aquest punt és constitutiu. Ens iguala a tots des del papa fins a qualsevol de nosaltres. Recordeu allò d’Agustí: “Amb vosaltres sóc un cristià més; per a vosaltres sóc bisbe”.

        

                           En tenim ben bé prou per entrar en la comunió amb els nostres germans en la fe, començant pels de casa. Valorant sobretot el fet comunional que hi hauria d’haver entre tots els que compartim la mateixa fe. Tenir-nos en la major autoestima com a cristians i anar trobant expresssions que posin de manifest que som germans de fe i de gràcia. Hem d’enfortir aquest sentiment de que som poble i fomentar unes relacions ofertes, fraternes i de servei. La comunió és una “mística”, s’ha de sentir.

                                   Fou providencial aquest canvi que ens posa en situació d’igualtat, de cooperació amb la clerecia del qual el papa Francesc ja va dir que el poder era servir. No ens podem arronçar. La respossabilitat és compartida, cadascú amb els seus propis dons i carismes. I seria bo que no fóssim tan hipercrítics amb la  jerarquía i que ens brindéssim a col.laborar en les tasques del Regme i en la més menuda ajuda a que les coses d’Església tinguin el decòrum i la creativitat pròpies de persones que se senten corresponsales de com funcionen les “nostres” “coses…”

                                   Es va fer un primer balanç de l’acceptació del Concili en celebrar els vint anys (fou el 1985) i es va centrar tot en l’expressió “l’espiritualitat de comunió”. “No es tracta de “clericalitzar” els laics, ni tampoc de “secularitzar” els clergues, com dissortadament a vegades s’ha intentat de fer, sinó d’anar a les arrels de la vocació cristiana comuna a tots, i adonar-nos de la dignitat compartida com a cristians,  i així en una veritable comunió, junts com a Poble de Déu, ser capaços de mostrar-nos al món auténticament com a seguidors del Crist”. Corresponsabilitat seria la paraula clau.

                                   Siguem pràctics i efectius:

• Ser acollidors en les nostres eucaristies. Sobretot dels nous. Hi havia un orde menor que tenia per “ofici”: Atendre els que entraven. Que se sentissin com a casa.
• Entrar en conversa en sortir. Interessar-nos per ells i família, pels malalts.
• Atendre’ls si necesiten quelcom.
• Oferir-los a la participació en activitats parroquials
• Que puguin participar en els serveis eucarístics, que es renovin els que hi participen: lectors, ofertoris, servei d’altar, fer les captes, oferir el calze.
• Invitar-los en activitats de voluntariat.
• Promoure les seves iniciatives i la pròpia creativitat
• Conéixer els principals documents del concili.
• Invitar-los a llegir llibres de religió.
• Promoure diàlegs  oberts a temes concrets
• Posar a disposició locals parroquials per les seves celebracions
• Assistir a algun  esdeveniment eclesial de la diòcesi o de l’arxiprestat.
• Ajudar els necessitats.
• Fer per manera d’augmentar la cultura, sobretot la religiosa.
• Que se sentin acompanyats i que puguin oferir acompanyament
• Invitar-los a ser testimonis amb tota discreció.
• Participar en els actes, xerrades, i en general a tot el que porti el segell parroquial.
• Invitar a amics, familiars o coneguts a que participin en els actes parroquials
• Fer propostes concretes de millora de les eucaristies.
• Proposar intencions de pregàries particulars.
• Oferir responsabilitats de gestió o de consell.
• Viure l’espiritulitat sempre en funció dels altres, de la comunió.
• Seguir les campanyes que es vagin fent.

                        Diumenge IV de Pasqua, 21 d’abril de 2013  Barcelona

homilia del diumenge 14/04/2013 del P. Josep Mª Balcells

QUE  EXULTIN   SEMPRE  DE  VEURE’S  ESPIRITUALMENT REJOVENITS…

                                   Anem entrant Pasqua endins i intentant d’entendre-la cada  cop millor, perquè som incapaços de capir-ne el sentit ple, tant en la glorificació de Jesús com en el nostre avançar com a ressuscitats que ja des d’ara -¡ja!- estem compartint asimètricament la Pasqua amb Ell. Es tracta en definitiva d’aconseguir que trobem el fil de l’espiritualitat pasqual, el que ens portarà a veure-viure  el món quotidià d’una manera diferent. Veure’l amb ulls teologals de fe ferma, esperança lluitadora i una estimació de proximitat misericordiosa.

                                   És un procés lent com ho podem entreveure per l’inici de l’evangeli d’avui. No us cregueu que els deixebles  -sobretot per les notícies que ells mateixos ens donen- que la “bateria” de virtuts teologals i l’evangelització es van posar en marxa immediatament després dels primers contactes-encontres-manifestacions amb el Ressuscitat. No solament els va costar d’admetre-ho; tenim l’exemple de Tomàs que involuntàriament per part seva ens mereix no solament la lloança pels creients que han se succeir-se al llarg de la història de Resurreccions que s’esdevindrà a l’Església, sinó perquè ens agafa de ple a nosaltres i ens cataloga com a benaurats a tots aquells que creuran “sense haver vist”.

                                   Avui, Joan ens presenta a un bon grup de deixebles altra volta a Galilea i tornant a exercir els seus oficis de sempre. ¡A primera vista no es deixa pas veure una esclatant mobilització evangelitzadora...! Eren pescadors i tornats a sa pàtria tornen a fer el què han fet sempre: pescar.  Un petit signe, valuós com el que més, per a gent de l’ofici. L’infructuós escarrassadament d’una altra nit sense captura queda contrastat per una actuació de pesca “miraculosa”. Les xarxes obeeixen a un Crist Ressuscitat i que omplint a rebentar les xarxes a una sola indicació de Jesús acaben donant l’”alarma” de que Jesús els vol per l’altre ofici de pescadors d’homes, com havia dit ja anticipadament a Pere... Els inicis són lents, ja ho veiem.

                                    Aquest evangeli –el d’avui- és un segon final, com un afegit a tot l’evangeli de Joan. Recordeu que a l’evangeli del diumenge passat s’hi afegeix una “coda” després de l’episodi de l’”absència-presència de Tomàs i d’aquell perdurable acte de fe que alguns seguim fent després de la Consagració: “Senyor meu i Déu meu”. Arrodoneix l’estructura i el per a què de tot l’evangeli. I ens diu que no escriu una vida de Jesús, sinó que ha fet una selecció d’alguns dels signes =miracles de Jesús i que ha escollit aquells amb la finalitat explícita de que “cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, que havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. ¿Finalitat aconseguida? Cadascú que parli per ell mateix. Jo ja en tinc prou per a un meu propi i personal: ”Senyor meu i Déu meu”.

                                   Avui ens trobem en l’evangeli amb un segon final afegit que fa referència als inicis de l’Església. Com si Jesús els hagués de nou cridat a missió. Algú fa el símil de que els Fets dels Apòstols fan de continuació eclesial dels primers deixebles i evangelitzadors, sobretot de Pere i Pau. És la part centrada en l’enviament de Pere a presidir l’Església a partir de la triple afirmació d’estima de Jesús i en Ell de i a tots els seus seguidors, amb el tema ja ben conegut del Bon Pastor, ben adient, d’altra part a la nova figura del papa Francesc que en pocs dies ja s’ha fet mereixedor d’una llarga estima dels creients, perquè ha manifestat ben a les clares la doble estimació que és “el sant i senya” de tota la vida i acció de l’Església: “estimar Déu i estimar tothom”. Podríem dir que recull i sintetitza els dos grans documents del Vaticà II: el primer “Sobre el misteri i sagrament que és l’Església” on tothom és honorat i honorable per la seva simple condició humana. El nou papa ha ja dit recentment: “governar és servir”. I el segon que és precisament el que ressalta les premisses del millor “Servei de l’església al món d’avui” i de sempre. Aquí, a més es fa captar que l’episodi narrat succeeix de bon matí, hora propicia per a servir... Recordeu: “Feu-me escoltar el vostre amor de bon matí!

                                   Les negacions de Pere que poden ser semblants a les nostres mateixes, queden amb escreix superades i dignificades per les tres respostes a un enigmàtic  triple “M’estimes” que és en realitat l’inici de tornar a Pere i a qualsevol de nosaltres a la crida a ser pastors... Si m’estimes de debò mostra-ho en els creients i no creients (aquests Déu els té per potencialment creients), a tothom, per tant, sense cap distinció, a menys que no sigui la d’afavorir els que més ho necessiten.

                                   Voldria afegir el fet de que en diferents ocasions els deixebles manifesten que els costa de reconèixer el Ressuscitat. No ho hauríem de trobar estrany. Jesús –essent el mateix- viu una altra vida i naturalment no és de meravellar que els costi d’identificar-lo. Com ho fan? A partir de què? Penso que l’amor és el que permet captar-ne la seva presència. Significativament és Joan qui més fàcilment l’identifica, però tenint en compte que no reconeix únicament el Mestre, sinó el Senyor. Caldria preguntar-nos com podem identificar Jesús ressuscitat nosaltres en l’evangeli de cada dia.

                                   Aquesta perícopa (tros) final de l’evangeli de Joan quadra molt bé amb un llibre que respon molt bé a les dues invitacions de Jesús: “Segueix-me” -i deixant de banda la pregunta de comparació de Pere amb Joan- Jesús ha d’insistir i diu: “Tu, segueix-me a mi”, dit d’una manera emfàtica. Per cloure el relat evangèlic subratlla l’evangelista la llibertat y responsabilitat del deixeble en el seguiment de Jesús. El vincle d’amistat amb ell és personal. Cadascú ha de recórrer el seu propi camí i fer front a la seva pròpia responsabilitat, expressant-li així el seu propi amor. La seva presència està assegurada. El  deixeble es va realitzant amb el seu seguiment, en l’espera de l’etapa definitiva junt al Pare, quan veurà la culminació del projecte de Déu en la creació acabada”. (El evangelio de Juan de J. Mateos – J. Baretto Edic Cristiandad 1979)

                                   El llibre al qual he fet menció es titula “El seguimiento de Jesús” de José M. Castillo. Al final del llibre es planteja l’autor una dificultat molt seriosa: “¿No és tot plegat una enorme utopia? Plantegem-nos-ho com ho fa ell. Primer fa una enumeració de les característiques del seguiment de Jesús: Esquematitzem-ho:

• Primer de tot, la igualtat, no sols econòmica, sinó de persona.
• En segon lloc: la fraternitat derivada d’una nova relació amb déu com a Pare. Jesús propugna que la seva comunitat a tot preu i en qualsevol cas sigui un grup igualitari i fraternal.
• La tercera. És la solidaritat. La norma de vida i de tracte és l’amor veritable, súmmum de tot moral cristiana.
• Quarta: Si hi ha alguna preferència, aquesta és “deguda” per als més petits en el sentit més ple de la persona.
• Quinta: la llibertat de tots els seus membres. Llibertat com a alliberament en primer lloc. La fe és una opció personal. Ni hi cap en l’evangeli ni submissió, ni domini d’uns sobre els altres. Així es pot comprendre que la veritat  i només la veritat fa lliure. Això està en relació directa amb el concepte de Déu que viu i transmet Jesús. Déu és Amor. El cristià esdevé senyor de la seva vida i de la seva consciència.

                                   Tot plegat ens demana quin sentit té per a nosaltres la utopia? Deixem les explicacions que hi fa l’autor i proposem-nos l’altra pregunta: Per a què serveixen les utopies?  Per a...

• Protesta contra  la situació present negativa, no voler adaptar-se al sistema. Sempre orientada a un canvi radical.
• Anàlisi de les possibilitats no realitzades encara. Ben a l’inrevés de tota ideologia que aquesta envesteix, no dialoga, imposa.
• El convenciment de que la realitat actual pot canviar i millorar. I és un convenciment pràctic que pot esdevenir un programa d’acció.
• La persuasió de que aquest canvi el podem portar endavant nosaltres.
• El més important del tarannà utòpic és la mística que l’inspira: la capacitat de Jesús de seducció  i d’empenta que exerceix sobre nosaltres la persona de Jesús i la tasca que ens demana i promou quan ens crida al seu seguici, que es tradueix en gràcia que ens encomana generositat i entrega abundoses.
• En definitiva, no és una tasca impossible, no és un somni, no és una imaginació. És el fet que ens anticipa un futur millor: una societat i una convivència vertaderament dignes de l’home. Cada cristià haurà de fer un discerniment profund de les opcions concretes per tal de trobar l’alliberament integral de tothom que pateixi opressió”.
• El centre i l’eix de l’espiritualitat cristiana és el seguiment de Crist. Hem d’evitar l’individualisme, i l’escapisme cap a l’espiritualisme. L’objectiu no és aconseguir la perfecció, sinó veure i viure 

Cal donar crèdit a les mil vegades repetides paraules de Rahner: “El cristià del segle XXI o serà místic (experimentador de Crist) o no serà”.

                        Diumenge III de Pasqua, 14 d’abril del 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 07/04/2013 del P. Josep Mª Balcells

RESSUSCITAT, RESSUSCITAT  DE  MICA  EN  MICA...

                                   En un ambient florit d’al·l·luies, sobretot en àmbits litúrgics no podem perdre de vista que la Resurrecció ens pertoca singularment i col·lectiva, ja des d’ara. De fet. La Paraula de Déu ens parla aquests dies d’un tornar a néixer , d’un renascuts a vida nova. No hem d’esperar el cel per viure’l com a ressuscitats. Ara és l’hora de començar a fer-ho però amb fermesa i convençuts...

                                   Solem dir, seguint Pau, que si Crist no hagués ressuscitat, la nostra fe no tindria cap validesa. I encara més fort: que seríem la riota de la humanitat. Jo em faig la pregunta a l’inrevés: Si (realment: expressió litúrgica, que dóna la fermesa d’una seguretat inqüestionable) no haguéssim renascut a una vida nova; dit més a la directa: si nosaltres no haguéssim ressuscitat ja ara en certa manera, tornem-ho a dir: “realment”, ¿de què ens valdria i serviria la Resurrecció de Jesucrist?  Precisament la gràcia d’aquest esdeveniment únic en la història està precisament en que una resurrecció s’explica per una altra. Les dues van a l’uníson. Caldrà repensar aquest fet singular.  Seria va i a la pràctica de què ens serviria la Resurrecció de Crist si en nosaltres amb ell  no haguéssim conressuscitat. Això que des de les pàgines de la Bíblia és inqüestionable, potser no ho hem acabat o sabut entendre i viure-ho en la pràctica de la nostra fe de cada dia.

                                   Que això té conseqüències pràctiques Pau és l’encarregat de dir-nos-ho de moltes maneres  i des de molts angles i ara en que estem encara en la gran octava pasqual m’arriscaria a fer com una meva síntesi ni que sigui provisional, a aprofundir més per via de vivències més freqüents i més intenses... Teniu la paraula.

                                   Tot i sabent que m’he de quedar molt curt, vull fer un assaig del que podria ser per a mi, ara que hi estic posat i intentant pensar-ho per tal de viure-ho. ¿Què és una vida de pre-ressuscitat com la que ens toca i ho han dit vegades i vegades i ho seguiran dient aquests textos bíblico-litúrgics d’aquest cicle pasqual?

                                   Començo dient que Crist ens ha esbandit les pors de que tot acaba aquí. Aquesta por existencial Crist en la seva mateixa mort i resurrecció l’ha definitivament anul·lada. Vull posar de relleu –ho he dit altres vegades- que Jesús morint i ressuscitant ens ha salvat del pecat i de la mort. Ell n’és el primogènit de tots els altres, així ho diu Pau. Encara traginem pors ancestrals a la mort, a deixar aquí tot, tant l’intranscendent com allò que valorem supremament: la pròpia persona i tot l’entramat d’amors i de valors substantius. Maduresa, cultura, relacions, etc. Som éssers destinats a vida plena. I això ha de tenyir i acolorir la nostra vida creixent, passible i acotada per dates i circumstàncies... ¡O comença aquí o és una possible irrealitat!

                                   Quan Crist ressuscitat es manifesta enmig dels deixebles espaordits ho fa en un emfàtic que ¡no tinguin por! Això no afecta només al fet de retrobar-se amb Ell; els farà constatacions de que no és una fantasma; que té cos i que conserva les ferides, ¿tancades? dels seus sofriments. Perdre la por, perdre les pors existencials és per a mi una de les característiques de novells ressuscitats. Ens espera una vida més enllà de la “vida”, on la paraula clau és la plenitud de vida en Déu.

                                   Tercer: Ja no estem en l’àmbit opressiu i esclavitzador del pecat, sinó que ara regeix l’àmbit de la gràcia. Mira-t’ho bé per totes bandes i veuràs que tot és gràcia (sant Agustí)

                                   Quart: ja no posen “notes ni qualificacions” per les coses que fem en un espai moral consuetudinari. Ara és el torn de la gràcia la que se’ns dispensa abundosament, si nosaltres sabem obrir mans i cor tot fent “coveta” que dèiem quan de petits ajuntàvem mans i les ajuntàvem eixamplant cabuda...

                                   Cinquè: I és conseqüència. ¿Què tens que no ho hagis rebut? Per tant, tot és gràcia. Això porta a viure amb aquesta tonalitat de l’esperit que ens obre a tenir una consciència com de regal i a ser més sensible i a valorar molt més tot el que tenim, perquè és “rebut”. Tot ens és “donat”,  per més que és d’una persistència gairebé malaltissa aquesta sensació enverinada de que tot el que tenim ens és merescut, “obra de les nostres mans”, que diu el salm. Aquesta societat és molt des-agraïda. Els egos van a tot vent, l’ego no deixa de ser una malaltissa realitat, que ens enverina sense saber-ho.

                                   Sisè: Fent pom de tot l’anterior se’n deriven unes actituds que voldria considerar plenament pasquals: Primer de tot el goig pasqual. És el goig de l’esperit. Tenim quan vertaderament gaudim pasqualment de nova creació –en nosaltres- reviscuda, revisitada, renovada. És la primavera pasqual. Això té ressonàncies espontànies. Repassa la litúrgia i veuràs que el seu “camp” està sembrat d’al·leluies que són expressió d’un goig ben pur, com quan un contempla la natura esmaltada de mil coloracions i d’olors diverses i els gaudeixes sense macular-les perquè són ofertes als ulls i a l’esperit i no goses fer-ne cap pom per guarnir no sé pas què, quan és tota la natura la gran guarnida. Tot renascut, perquè és vist i viscut de manera diferent.

                                   Setè. Del goig passarem a la lloança. Déu en Crist se’ns ha fet admirable i admirat i ens brolla un lloat, beneït, sant, gran... És el de Pasqua temps de deixar que el cor canti, perquè de motius en tenim més que no en sabrem capir...

                                   Vuitè. Començo per una consciència afilada, sensible al bé , a la bondat, a la bellesa, a la comunió, a la llibertat. I qui té consciència ha de tenir lucidesa, transparència, responsabilitat, que val tant com un compromís obert a tot el que significa justícia (en el sentit bíblic de santedat i en el de plena humanitat). I la consciència s’agenolla sempre en el servei que és procurar la dignitat de tota persona, amb les preferències pròpies de Jesús, i en la proximitat com es dóna a entendre en el fet mateixos d’agenollar-nos.

                                   Tot això ha rajat sense haver de consultar llibre que d’altra banda els tinc oberts davant meu.  Tinc la sensació –desmesurada ho reconec- pel seguit de preguntes que em fan respecte del nou papa, que de bon principi ha arribat al cor a molts creients que –sense menystenir-ne d’altres anteriors- ja era hora de que poguessin donar una síntesi oberta sobre el papa que es fa dir simplement bisbe de Roma, Francesc.

                                   De fet caldrà esperar. La vida de la fe, la redempció, la resurrecció què són sinó  un joiós, llarg, pacient camí d’esperançada estimació. A esperar toquen, em sembla a mi. Seria prematur jutjar per uns primers gestos que sens dubte han enlluernat tants creients, com si diguessin: “Ja era hora”.

                                   Vull deixar oberta aquesta “pressió” d’aclariment pasqual que em persegueix, tal com deia al principi: Som Ressuscitats i aquests, ¿com viuen  “en carn mortal” la seva incipient i creixent resurrecció? El mateix papa és exponent pasqual.

                                   M’agradarà tornar-hi. L’altre dia un em deia: encara ens queden 45 dies de Pasqua. Els aprofitarem dia a dia, vivència a vivència. “Siguem lloança de la seva glòria” o bé –i no em canso de repetir-ho : En l’últim tuit del Papa Benet XVI, ara en diuen, si no m’erro, piulada. (Ja m’agrada la piuladissa primaveral): “Gràcies per la vostra estimació i proximitat. Que experimenteu sempre l’alegria de tenir Crist en el centre de la vostra vida”. Bé es mereix un comentari ben i ben pasqual. M’ho apunto.

                        Diumenge II de Pasqua, 7 d’abril de 2013     Barcelona