Homilia del diumenge 21/09/2025

                                     El  DILEMA  EXISTENCIAL

                                               Altra volta en poques setmanes amb el dilema obert  ser o tenir, tenir o ser: aquesta és la qüestió amb la què ens trobem en tots els graons de l’escala de la vida, de l’existir. A mesura que hom puja pels graons de l’espiral helicoïdal entreveiem millor els horitzons de les coses i de les persones amb el canvi de perspectiva. De més “amunt” veig canviants els punts de l’horitzó i vaig canviant ensems el jo i el què veig; això dona amplitud de mires. Soc, doncs, diferent i me’n sento.

                                               El meu ésser és la meva vida, l’existència i ambdues em venen definides pel creixement i aquest “més enllà d’un abans”, cobra figura d’espiral; es van eixamplant els horitzons o bé el què perceps ho trobes nou, inèdit. La vida de l’ésser que és la nostra ens porta a vèncer la llei de la gravetat, és l’esforç que ens sol·licita: vèncer les inèrcies i superar el “dejà vu” El sentit ascensional porta a la lleugeresa d’un cantó i a la pesadesa de l’altre. Amb l’altura es verifica un “llevar-se impedimenta de sobre”, conjuntament amb la invitació de volar, d’aixecar el vol existencial. És l’enigma de la vida: cada vegada et sobren més les coses que en altres temps del teu viure potser les pensaves com imprescindibles. Pujant, pujant veus més clar que el teu jo s’aprima i es fa més sintònic amb el “nosaltres”, i més estimes fer el viatge acompanyat i acompanyant. Les “coses” donen preferència als “altres” (=persones) amb els qui és gratificant entreveure un “nosaltres”. De les “terres” liminars des d’on un emprèn el vol s’hi sent cada vegada més allunyat, precisament perquè hi havia mancança de perspectiva. Et vas desfent del què en el fons has après que t’envoltava i empresonava a la vegada. El fer el teu camí ascensional et fa sentir més solidari dels qui trobes al teu costat, pujant i compartint les experiències noves que et surten al pas. Ens esdevenim companys de ruta. Descobreixes com en un mirall allò que et pot ser “alienant”, és a dir que per a ser un mateix no fa falta que visquis pendent més que de tu mateix. Que el fet de caminar al pas de l’altre et fa coparticipant del que pots compartir, que és, en definitiva, el senyal de saber “estar”, de trobar-se on un s’està, provisionalment això sí, perquè mai una etapa és fi i terme. No som amos de nosaltres mateixos, som un “deure” que s’amplifica precisament en el mateix progressar. La vida mai és finalitat en si mateixa. Ens ha estat donada per exercir-ne una responsabilitat, continguda en la pregunta de qui soc i què soc jo. Som més administradors del “pes del ser” i de créixer, de forma que sempre i en tot lloc sapiguem què som i de què en som deutors. Només quan el “deure” se sap convertir en “dret”, aleshores el camí es fa plaent i resolutiu. Deixem el mercadeig i el baratar com a coses que més ens entretenen i ens poden lligar en l’avidesa de tenir que ens poden tenallar a entrar en el jugar a veure qui domina o qui guanya. Hem de rendir comptes del què administrem, hem de saber que de tot n’hem de donar resposta satisfactòria a qui ens ha fet mereixedors de confiança. Déu l’hem de fer sortir en el moment més dolç de trobar-nos en el camí de la vida, en el seu exordi quan ens trobem de Persona a persona i rebem l’encàrrec d’administrar vida i compromisos existencials. Què petit i miserable em sembla el que diu el profeta Amós. Vendre el rebuig juntament amb el gra, què miserable que en sona! I aquelles balances “desajustades” per estafar el comprador... Què diferent la visió que de Timoteu ens dona Pau. Quin nosaltres més brillant i quin servei que li encomana. “Desitjo que els homes preguin pertot arreu i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions”.

                                               “L’home que és fidel en el béns que valen poc, també ho serà amb els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, ¿qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, ¿qui us confiaria les que de dret us corresponen? Els dos amos, antagònics!

                                               Tenim la llista que en Froom ens va servir en el seu llibre, precisament sobre “Tenir o ésser”. Ens fa un estudi d’una societat en la què més aviat hi entren les coordenades del tripijoc i on es perden les perspectives d’una administració de nosaltres mateixos en allò que ens és substancial, és a dir: en saber viure recolzant el nostre ésser, més com una responsabilitat que no pas com un rendir comptes no del viure, sinó del regateig en les coordenades del ser en tot el sentit ple del ser: del viure i del conviure.  Què lluny ens sonen les afirmacions de la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a Vós i al proïsme; feu que complim els vostres manaments, i trobem així la vida eterna”. L’amor és l’àpex de l’existència.

                                               Em permeto afegir-vos uns punts dels que ja us els vaig aportar setmanes enrere: -.“Conèixer-se un mateix, i no només el si del qual es té noció, sinó també el si que s’ignora, encara que hom tingui una vaga intuïció d’allò que no es coneix”. (Som més del que creiem que som).  “Tractar de reduir, dins els límits que siguin possibles, cobdícia, odi i il·lusions” . -.“La joia que prové de donar i compartir, no pas d’acumular i explotar”. -.“Capacitat de renunciar al propi narcisisme i d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència humana”. -.“Conèixer que el mal i la destructivitat són conseqüències necessàries del falliment del propòsit de créixer”.” Recordem imatges punyents de Gaza i d’Ucraïna i dels “manaies” que obstrueixen la llum de la vida. Llegir n. 95-97 sinodals.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXV i setmana següent 21-27 de setembre de 2015  Sabadell