Homilia del diumenge 27 de juliol del 2025

 

                     AGRAÏTS,  GOSEM  DIR:  ABBÀ  PARE

                                                Anem de sorpresa en sorpresa: la vida està plena de misteris! És l’última descoberta que jo he fet a nivell de les incògnites de les plantes en el dia a dia, que ens fan  ballar el cap. Em direu i què té a veure tot això amb una homilia? Jo crec que tot el que sigui aprendre ens fa més humans i... més divins. A més, hi ha un lligam molt present, però que per ara desconeixem. Però jo sé que l’univers s’ha de manifestar conjuntament amb nosaltres el dia del “retorn” de Jesús a la fi dels temps Llegiu, si us plau: (Rom 8, 18-22) on es parla de que la natura està de part i de que l’esforç dels creients vers la resurrecció dels cossos “es realitza en una estreta vinculació i solidaritat amb el cosmos, que està com pendent de l’èxit final del procés espiritual dels homes, car en aquest procés hi ha compromès el destí del cosmos”. ( “El cristianisme no es un humanisme” José M. González Ruiz).  M’explico: “la natura és sàvia”, ho dic per la Contra del dimecres. Zoë Schlanger, s’havia de dir!, perquè tota la conversa amb aquesta biòloga respira vida, fins al punt de subratllar això sorprenent de que “cada pensament que tens és possible gràcies a les plantes”. (Llibre seu: “Les devoradores de llum”). Això que ho he dit vegades de vegades, però avui hi he caigut, i per més que sigui d’un altre quadrant, la cosa no és exempta de meravella. Déu i l’ecosistema estan amb i en estretíssims lligams: Creador i creatura: què en sabem de l’Un i de l’altra? Som natura, en definitiva.

                                               Deixeu-m’hi afegir aquest paràgraf per la intensitat i la implicació del nostre camí i futur que el trobarem en la Pregària del Jubileu 2025: “Que la vostra gràcia ens transformi en sembradors de les llavors de l’Evangeli que fermentin la humanitat i la creació, tot esperant confiadament el cel nou i la terra nova quan, vençudes les forces del mal, es manifesti per sempre la vostra Glòria”.

                                               La litúrgia encara ho és més, de desconcertant, sempre hi descobreixes un filó nou. No es resa en l’Eucaristia el parenostre sense prenotar-hi aquest gosem dir, equivalent a ens atrevim a dir, gosar amb l’expressió agosarat, temerari, se m’obre allò nou que m’havia passat desapercebut i que sorpresa meva, dic meva, potser per a tu això és una minúcia, un no-res. Així soc de despistat! No valia la pena de perdre espai i el temps que tu hi esmercis en llegir-ho. Ho entenc. M’agrada sorprendre’m.  Gosem dir aquest dir és ben poc, se’ns queda curt en significacions, perquè aquí té el valor de proclamar, de xiuxiuejar, o bé de cantar, d’exultar -com vulgueu-.

                                               La FE encara és més gran: No ens oblidem que ens estem adreçant, no gens menys que a Déu i que ens és Pare. No és una sorpresa, si la diem amb aquella fe que penetra en la llinda del misteri.  Hem de retornar a una idea de Déu renovellada que balancegi –un mixt- entre l’esbarzer incandescent i la fumarola desencadenada d’un Sinaí on Moisès veurà només l’espatlla de Déu, perquè Déu és Déu i no sabem pas gaire d’Ell, a no ser perquè del Pare en sabem imatges que ens provenen de Jesús; la més gloriosa, la de l’abraçada del Pare amb el fill pròdig. En poques paraules: no perdem de vista que dirigir-nos al Pare hauria de ser com un esdeveniment, on la FE hi juga un rol in-dispensable, únic. Ai, de FE, en gastem de ben justeta, per això no accedim a l’àmbit de les sorpreses. Eureka dic, per mi, un saber ple de FE enjoia la vida, ves per on! Llegia l’altre dia que hem perdut la curiositat, no la banal, la que enriqueix allò col·lateral que li aprofundeix el sentit i “els sentits”.

                                               Aquestes expressions litúrgiques del “ser agraït i de gosar dir”, com si fos que demanessis favor i permís per entrar a casa, a la teva, justament, que la tens una mica perduda em el sarró dels oblits. És una “ribotada”, una “esmolada de la FE” el prendre’n consciència viva i brillantor;  de que vas a fer una cosa gran: vas a parlar amb el teu Pare-Déu, no res menys! Són -ara com ara- fer una entrada senzilla, sentida, amarada de “lloança de la seva Glòria”. És posar al cor i als llavis la pregària dominical, que vol dir la mateixa de Jesús, que de segur que la feia habitualment i que ens va permetre de fer-nos-la pròpia “amb agraïment i gosant dir-la”. Poder-la dir caldria fer-ho estremits, joiosos. Compartint la mateixa alegria que ens encomanà Jesús i que consta en Joan -on hauria de ser, si no? És la manifestació de com Jesús, Home i Déu es relacionava amb el seu Pare, Ell que n’era el seu Fill unigènit i que ens ha traspassat la denominació de Pare a tots els creients, pel fet de ser fills en el Fill. És tan entranyable –i poso entranyable a posta!- ser i dir-nos i saber-nos i voler-nos com a fills, de forma que anomenar-lo Pare sigui una finesa nostra i més encara per part d’Ell. Què sé jo, quantes vegades surt al Nou Testament l’expressió Pare, sobretot en Joan i en Pau, talment que hauríem de renovar l’armari i posar-nos aquesta vesta filial i no treure’ns-la mai de sobre i amb ella pujar muntanya escatològica amunt i trucar a la porta celestial, podent-nos identificar amb goig com sentir-nos de família. Tot aquest degotall de reflexions guanyades per la més alterosa emotivitat per dir “amb una espontaneïtat pròpia d’infant” que rescatem el Parenostre en l’entramat de les nostres plegàries i donar-li la preeminència que sempre ha tingut en la litúrgia, tota ella dirigida al Pare, i -on des de la primeria- ja es recitava tres vegades al dia: en l’Ofici diví, tots els dies invariablement: Laudes i Vespres i com és notori en l’Eucaristia. Faríem bé de prendre el Parenostre, senyant-nos de bon matí i abans de dinar per la referència “al pa de cada dia” que s’hi fa en la segona part, i abans del descans al vespre, destacant cada petició, de les set que inclou: Tres al primer vessant del díptic: les dirigides a Déu Pare i les quatre que van emmotllades al nostre desig de obtenir “gràcia sobre gràcia” en els afers personals i socials com a membres d’una Església en “comunió, participació i missió”. Una mena de Taules de la Llei en la Nova Revelació: “en la Nova i Eterna Aliança”.

                                               El parenostre és ben bé la síntesi de tot l’evangeli, del Sermó de la muntanya, de les benaurances i de les obres de misericòrdia. Hi surten les pedres vives que sostenen tot l’edifici promogut per Jesús: lloança, poble, Nom de Déu en versió neotestamentària, el Regne, la voluntat de Déu que era el pa de què s’alimentava Jesús. el pa que enclou: mos, treball, habitatge, justícia social, pau i oci i temps per gaudir-lo; anava a dir els drets humans perfilats en totes les convencions (=lletra i praxis), el perdó recíproc, el que baixa de Déu i el promogut personalment, social, estructural, el risc de les temptacions ofertes o sofertes per la nostra llibertat original, un aterratge finalment en les lluites i conteses amb els prínceps del Mal, altrament dit Maligne. El “gosem” preliminar arriba fins l’amén. Ja veieu com de sostingut, de polifònic va carregat...

                                               M’he llegit el capítol darrer del Catecisme catòlic de l’Església tot ell comentant punt per punt, petició per petició, i m’he meravellat de la densitat, de la filigrana que hi ha en aquest Pare/Nostre, no parenostre, ben separat, on hi caben tots els meus i vostres, a començar pel Abbà-Pare meu de Jesús. Quan el recitem, sempre conscients en la mesura humana que ens sigui possible, estem proclamant-lo en Nom de Jesús, que no hi falti mai, en nom també de l’Església i per tant és sempre pregària pública. És la proclamació implícita de tota la Comunió dels sants i també –no o oblidéssim mai- de la “Comunió dels pecadors” (Jull barrejat amb blat) que som tots, que sostenim les santedats i les defeccions de tots. Envers i revers de la interdependència que l’hem descobert (Sorpresa de totes les sorpreses en Jesús, que en morir i ressuscitat ens ha englobats a tots pecadors-perdonats en aquest Cos místic de gràcia i de perdó. Tots redimits, estimats, fills i germans. El Pare/Nostre obre la nostra reunió-aplec-comunió per rebre l’Eucaristia. Agraïts i agosarats rebem la benedicció tot fent el Senyal de la Santa Creu en Nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant Amén                                     

                                               “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva Taula”. “Senyor, no soc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de  Paraula i serà salva la meva ànima”, Quina sorpresa tan gran la de portar d’alguna manera l’Eucaristia de cada dia al “cada dia nostre”. Hauríem de ser “de Missa de cada dia”, Eucaristia domèstica. Clar: amb el dia atrafegat d’avui, gairebé és impossible anar a la parròquia per amarar-nos de la possessió de Jesús, bé sigui activa i sobretot passiva. Com, fer-ho? Parlem-ne.

                                               “En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès i l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva Glòria”. De la Carta als Efesis 1, 13b-14.

             Col·lecta: “Oh Déu, origen de tot bé.

                                Font de tota santedat.

                                Protector del qui esperen en Vós,

                                Sigueu misericordiós amb nosaltres,

                                 Perquè, guiats i governats per Vós,

                                 De tal manera usem dels béns temporals,

                                 Que no perdem els eterns”.

               Aclamació: “Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills

                                  I ens fa cridar: Abbà, Pare”.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII durant l’Any, que és Any Sant. 27 de juliol del 2025  Sabadell                                                                                                                                    

                                                          

Homilia del diumenge 20/07/2025

                      NOMÉS  UNA  DE  NECESSÀRIA

                                               Jesús tenia amics i els visitava de quan en quan. Era com el seu refugi amb les conteses que tenia obertes al Temple. Sabia que casa d’ells era també casa seva. Tenia casa sempre oberta on l’hostatjaven a cor que vols. Aquesta era l’actitud palesa sobretot a casa de Marta i Maria, a més a més del seu germà Llàtzer, que curiosament queda en un segon pla. En parlaríem en ocasió d’haver emmalaltit i Marta  va pregar Jesús d’anar a casa i curar-lo. El passatge és interessant, perquè Jesús sembla que es fa el desentès i diu enigmàticament: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu, per ella el Fill de l’home serà glorificat”.  Ho explica de llarg Joan en els capítols 11 i començament del 12 en una escena que preludia la passió de Jesús. Llegiu-la perquè té unes connotacions molt interessants per conèixer de prop Jesús i el que significava per a Ell l’amistat. Allargar-me ara em canviaria el propòsit del meu comentari...

                                               El sentit de l’hospitalitat el manifesta cadascú a la seva manera.  Maria més profundament humana, l’atén sobretot en la seva persona. Arribat a casa, ella es posiciona a la vora voreta d’ell i l’escolta embadalida i el deixa parlar més que a fer conversa. Una atenció feta meravella, gaudint de la seva presència. Així li fa els honors. N’està diríem que “enamorada”. Perquè ho dic? Prop de la seva passió li perfuma els peus amb aromes de preu que contraria Judes i li fa amb desdeny que valdria més que es vengués i així donar-ho als pobres. Jesús li surt dient que ja li fa com a servei d’amortallar-lo per quan mori, com a predicció talment... 

                                               Marta, molt senyora de la casa l’obsequia a la seva manera: es desviu per preparar-li un excel·lent convit. Atrafegada, no se n’adona que el deixa, per fer plena la rebuda a l’amic preparant ves a saber quines exquisideses... S’atansa a Jesús i recrimina la seva germana que no l’ajudi en el seu “terbolí” i li demana que Maria l’ajudi. Jesús la reconvé discretament i li diu amb bones paraules: “Estàs preocupada i neguitosa per tantes coses. Només n’hi ha una sola de necessària, en aquell moment. Maria, la teva germana, ha escollit la millor manera d’obsequiar-me i no seré jo qui li  prendré el goig de tenir-me tan a la vora i atenent-me amb el seu mirar i escoltar subjugats... d’amic a amic.

                                               Els llibres que comenten el fet, normalment surten a defensar Marta, com per dir que ella també està per Ell amb el tràfec obsequiós. És ben cert, però Jesús li fa avinent que ja està bé les atencions i les agraeix, però la seva germana ho ha entès millor. No cal excusar-la, àdhuc lloar les atencions, però en tot moment cal saber que la persona passa per davant de les coses, per més que exquisideses que siguin. Aquest únic necessari no l’hem d’extralimitar, ponderant-lo com si fos un “unic vàlid sempre”. Només té valor circumstancial, Maria ha entès bé la situació. Que les atencions no es mengin l’atenció; que les coses -tot i ser de preu- no s’han de sobreposar a la persona. A la vida hem de saber descobrir la prioritat del moment, per saber estar a l’altura i respondre adequadament a la situació i a posar primer el que s’ho mereix i deixar per segon lloc allò bo, àdhuc excel·lent però poc pensat...

                                               Marta, Maria; convit o atenció personal, allò prioritari, allò secundari; ponderació de les circumstàncies, fer sense pensar bé les coses abans de fer-les; calma i acció precipitada; escoltar i fer-fer...

                                               Aquesta escena la fan servir extremosament per invitar a la vida contemplativa per sobre de l’acció. Crec que es treure-la de context i parlar del què no toca. Amb tot, aprofito l’ocasió per anar als números 80-83 del sínode, on es fa una remarca en unes propostes en funció de saber elegir bé les situacions que ens ofereixen la vida i les concrecions per saber llegir intel·ligentment el curs i hora de la quotidianitat, del moment. Allí es diu en relació amb la missió. Crec que en podem treure bon profit, si ho sabem aplicar a moments en què hem  d’escollir el bo o el millor de cada circumstància. Surt la gran paraula que ressona sovint en les determinacions del Sínode: el discerniment. Fer-ho conjuntament com  ho invita a fer quan suposa que es fa en grup. Saber escoltar, voler esbrinar què vol dir qui parla, deixar-li temps perquè s’expressi i ponderar el què diu i endevinar perquè ho diu. N’estem tan i tan lluny, però ara volia centrar-me en quan hem de fer nosaltres sols el discerniment: entendre que hi ha una priorització que cal fer en certs moments particulars, on ens hi juguem els valors que diem tenir -massa  de pressa-, sense posar entre el pensar i del fer la qualitat que ens devem o la devem als altres. Hi va el caràcter o el temperament, però també haver descobert que les presses són males conselleres. Cal prendre’ns la vida amb seny. Aquest només nia en la calma, en l’anar no perseguint somnis, sinó adherint-nos a la realitat que també amaga el seu “petit somni”, només accessible a qui posa fre a  les  espontaneïtats no regulades.

                                               Marta i Maria ens poden ajudar a fer aquestes petites prospeccions en nosaltres mateixos per oferir sempre que es pugui la qualitat que es mereix, si de tracte parlem, o bé, més senzillament: intentant fer una calmada previsió de cosa més ben feta en el dia a dia, sobretot quan de la convivència es tracte o bé per a bé de nosaltres mateixos. Ai Maria, t’agraïm el testimoni que ens dones; més, en sentir Jesús aquest “u necessari” validat Com, què discernim?

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVI, 20/7/25  Sabadell

Homilia del diumenge 13 de juliol del 2025

         I  PER  A  MI,  QUI  SÓN  AQUESTS  ALTRES?

                                               De la mà de l’evangelista Lluc, en dos diumenges seguits, ens porten passatges en què Jesús envia primer uns “aprenents” de missioners, desprès els que ja havia preseleccionat per dedicar la seva vida (crida-enviament) a ser els pregoners de l’arribada del Regne de Déu. A més, si hem pogut seguir els evangelis d’entre-setmana, aquesta la ja transcorreguda, en aquests de Mateu (cap. 10: síntesi dels apòstols) que se centren en les urgències de fer lleva de segadors enviats a fer cau i net de les collites. Bé podríem dir que aquesta setmana llarga es podria anomenar tot un cicle d’evangelització. No n’hi ha per menys, car estem en un punt essencial, bé sia en vida de Jesús (Apòstol d’apòstols!) com de l’Església “militant” de tots els temps. Constatació: hi ha manca d’evangelitzadors! Dir-ho, precisament avui, quan estem en plena eclosió d’una sinodalitat que promou essencialment posar en joc -en sortida, en deia Francesc- tota una nova generació eclesial en peu de difusió de la que fou l’encàrrec de vida i obres de Jesús, el primer herald del Regne del seu Pare i que es va rodejar d’uns bons operaris de la Bona Nova, perquè alliçonats amb el frec a frec d’una convivència amb Ell, el Mestre, lliuressin després, tot l’aprenentatge rebut, en pro i difusió de la vida cristiana autentificada. Avui, a hores d’ara, com solem dir, sentim la crida a ser deixebles missioners de la misericòrdia. Tenim a les mans i al cor el Document Final de l’entramat on han confluït i pervingut tota una sèrie de trobades, de grups, de Sínodes que, abastant 2021-2024, ens han donat -en perspectives múltiples- tot un seguici d’invitacions a sentir-nos atrets a donar sentit i propòsit a les nostres vides, en funció d’una més que subratllada vocació universal dels batejats a l’evangelització. Hi ha una constant -més que crida!- a saber-nos missioners. En l’articulat de les 155 propostes que dibuixen la tríada: “Comunió, participació, missió, derivada i sostinguda per la nostra condició de batejats, és on llegim: “Tot batejat és interpel·lat, sense excepcions, a ser subjecte de l’anunci de l’Evangeli. Noti’s que amb un senzill canvi: de ser objecte es passa a ser subjecte. De receptor més o menys passiu a ser protagonista de la missió. Tot això ve recolzat en la nova percepció conciliar (del Vaticà II) de formar part de la totalitat del Poble de Déu que és com es presenta l’Església en una i fonamental Constitució conciliar sobre l’Església que obre pàgina dient en el seu segon capítol que porta per epígraf: El Poble de Déu: “En tot temps i en tot poble és agradós a  Déu qui el tem i pràctica la justícia. Tot i això, fou voluntat de Déu santificar i salvar els homes, no de forma aïllada, sense cap connexió d’entre i uns altres, sinó constituint un Poble que el confessés en veritat i el servís santament... Aquest Poble messiànic té per cap Crist que fou entregat pels nostres pecats i que va ressuscitar per la nostra redempció. La condició d’aquest Poble és la dignitat i la llibertat dels fills de Déu... Té per llei el nou manament d’estimar com el mateix Crist ens va estimar... I té com a finalitat la de dilatar més i més el Regne de Déu, iniciat pel mateix Déu ací a la terra, fins que al final dels temps Ell mateix el portarà a plenitud, quan es manifestarà Crist, vida nostra (cf. Col 3, 4, que és l’epístola que ens acompanyarà durant tot aquest més, raó per fer-ne una fructuosa lectura sencera!) Crist que el va instituir per ser comunió de vida, de caritat i de veritat, se serveix d’Ell com a instrument de la redempció universal i l’envia a tot el món com a llum del món i sal de la terra”.

                                               M’ha semblat bé de posar aquesta entrada llarga i solemne perquè tot el Sínode poua en el Vaticà II i perquè “el camí sinodal, en efecte, està posant en pràctica allò que el Concili va ensenyar sobre l’Església com a misteri i Poble de Déu, cridat a la Santedat, a través d’una conversió contínua que prové de l’escolta de l’Evangeli. En aquest sentit, constitueix un autèntic acte de recepció posterior al Concili, en perllonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual”.

                                               Les lectures evangèliques d’avui ens presenten el nucli dur dels dos testaments: Al Deuteronomi, a les acaballes de la vida de Moisés, ell presenta en el capítol 30 el compromís de l’aliança que bé sabrà llegir el mestre de la Llei, a instàncies de Jesús, quan aquell per provar-lo li diu en segones intencions després d’una entrada aparentment ben sonant i compromesa: -Què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna? Jesús el retorna a l’Antic Testament: Què hi llegeixes? La resposta és del Levític: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. La resposta de Jesús és la que es llegeix ja en el text de Moisès: “Fes-ho així i viuràs”. La interpel·lació del mestre de la Llei és sempre en singular i personal: “-I per a mi, qui són aquests altres? La resposta vindrà, com és habitual en Jesús, en forma de paràbola. És la gran paràbola anomenada del Bon Samarità. En ella, (no m’entretinc a relatar-la) hi sortirà el mateix  interlocutor, vestit de levita, fent una “marrada”, i esquivant el malferit i deixant-lo allí postrat i abandonat. Segueix la conversa: Jesús li diu obertament, citant-lo implícitament: “Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimat, en l’home que havia caigut –samarità!, per citació subratllada, ben intencionadament-. Avergonyit, ha de respondre: el samarità!: no ho digué així,  però segur que li doldria la lliçó. Però ho digué d’una manera que la lliçó esdevé un universal moral: “El qui es va compadir d’ell”. Aquí rau la gran i universal lliçó. La manera d’entendre l’amor en cristià va per la via de la com-passió, de la misericòrdia, per fer bé a tota persona que pateix un destret. L’altre es mimetitza en qualsevol del nostre entorn que necessita que li donem una mà, L’altre no és el “pròxim”, sinó l’”aproximat”, el socorregut, el que necessita i a qui es dona una atenció, sigui quina sigui: de la més flagrant a la més lleu, en una convivència alerta, desperta, sensible a l’altre. Aquest és definitivament el segon manament de la Llei de Déu. Sortir d’un mateix i amb sensibilitat evangèlica socórrer, tenir cura, acollir l’altre, tot altre! De la finesa en el tracte, fins al compromís seriós...

                                               En la segona part del document final del  sínode que respon a la Conversió de les relacions hi llegeixo: “Cada batejat respon a les exigències de la missió en els contextos on viu i actua a partir de les pròpies inclinacions i capacitats, manifestant així la llibertat de l’Esperit en atorgar els seus dons. Gràcies a aquest dinamisme en l’Esperit, el poble de Déu, posant-se a l’escolta de la realitat en què viu, pot descobrir nous àmbits de compromís i noves formes de complir la seva missió. Els cristians, que en diferents qualitats –en família  i en altres estats de vida- en el lloc de treball i en les professions, en el compromís cívic o polític, social o ecològic, en el desenvolupament d’una cultura inspirada en l’Evangeli, recorren els camins del món i els ambients de vida anuncien l’Evangeli, són sostinguts pels dons de l’Esperit”.

                                               En la intervenció en el Sínode d’octubre del 2024 el papa Francesc va subratllar el caràcter de compassió, de misericòrdia en el nostre fer compromès de cada dia. Així diu: “des que Crist va vessar el seu Esperit Sant som en camí, com els “misericordiati” –els beneficiaris de misericòrdia- cap al compliment ple i definitiu de l’amor del Pare. I no oblidem aquesta paraula: som misericordiati”. (Per tant misericordiosos envers tot altre....) Recorrem el camí  convençuts de l’essència relacional de l’Església, vigilant per tal que les relacions que ens són donades i que se’ns confien a la nostra  responsabilitat i a la nostra creativitat siguin sempre manifestació de la gratuïtat de la misericòrdia. Un presumpte cristià que no entri en la gratuïtat i en la misericòrdia de Déu, simplement és un ateu disfressat de cristià. La misericòrdia de Déu ens fa creïbles i responsables”.

                                               Vivint el procés  sinodal hem pres nova consciència que la salvació a rebre i a anunciar passa a través de les relacions. Allà es viu i allà es testimonia junts. La història se’ns presenta tràgicament marcada per la guerra, per la rivalitat pel poder, per mil injustícies i actes de prepotència. Sabem, però, que l’Esperit ha posat en el cor de cada ésser humà el desig de relacions autèntiques i de lligams veritables. La mateixa creació parla d’unitat i de compartir, de varietat i d’entrellaçament entre  formes de vida diferents. Tot ve de l’harmonia i tendeix a l’harmonia, també quan pateix la ferida devastadora del mal. El significat últim de la sinodalitat és el testimoni que l’Església està cridada a donar de Déu, Pare i Fill i Esperit Sant, harmonia d’amor que es vessa fora d’ella mateixa per donar-se al món. Caminant en estil sinodal, en entrellaçat de les nostres vocacions, carismes i ministeris, i sortint a l’encontre a tothom per portar l’alegria de l’Evangeli, podem viure la comunió que salva: amb Déu, amb tota la humanitat i amb tota la creació. D’aquesta manera, gràcies al compartir, començarem ja ara a experimentar el banquet de vida que Déu ofereix a tots els pobles. (n.154)  Excel·lent manera de posar punt final a tant de treball que ens ha posat en la millor pista d’allò que se n’ha dit i que ens compromet, no tant com a deure sinó com a universal dret de i en la “conversió pastoral”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XV de durant l’any. 13 de juliol del 2025, recordeu: any sant  Sabadell

Homilia del diumenge 6 de juliol del 2025

                        ELS  ENVIÀ  QUE  S’AVANCESSIN 

                                               Estem en un context plenament sinodal. No hem d’esperar que ens diguin que hem d’anar endavant. Ja ho digué l’enyorat papa Francesc en publicar les disposicions finals amb una nota senzilla però ben eloqüent que la trobareu només obrir el Document. Jo me’l llegeixo com una deixa emotiva del papa que ens va introduir en aquesta “experiència” que espera florir i fruitar amb col·laboració de tothom que s’hi senti cridat. Acaba amb aquesta rúbrica: “Que l’Esperit Sant, do del Ressuscitat, sostingui i orienti tota l’Església en aquest camí. Que Ell que és l’harmonia continuï fent rejovenir l’Església amb la força de l’Evangeli, la renovi i la condueixi a la unió perfecta amb el seu Espòs (cf. LG 4). Perquè l’Esperit i l’esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine” (cf. Apocalipsi 12, 17) 24 de novembre 2024. Total fa uns mesos, res.

                                               Cada dia hi ha un enviament per part de Jesús o de qui ens ho faci veure amb claredat o insinuant-s’hi només. D’acord amb l’evangeli d’avui notem que els “envia de dos en dos”, és a dir sinodalment (caminar junts), perquè s’esvaeixin les competències a veure qui ho fa millor o té  més fluida audiència. Pau ho haurà d’atallar en les seves cartes... A més a més, cal no perdre de vista que l’evangeli diu explícitament “que s’avancessin, on Ell mateix havia d’anar”. La seva feina era de precursors (pre=davant; cursors=caminadors), com el Baptista que ho tenia tan i tan clar: “Després de mi, vindrà Aquell a qui jo no soc digne de deslligar-li les corretges de les seves sandàlies”, Que hauran de dir?: “El Regne de Déu és a prop”. Tot això: crear expectatives, suscitar l’inici d’entendre una mica, no res, mig abastar que el Regne és una Persona, i és Jesús mateix qui ho dirà.  Llegeixo amb recança que Jesús havia dit que “Hi ha molt a segar i pocs segadors. Demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los”. I nosaltres què fem parats, braços creuats... Mobilització, no?

                                               Prenent les mateixes paraules de Pau en carta als efesis que van ser evangelitzats des de la pagania i ara els diu: “Germans: Ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del Poble Sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i profetes que té el mateix Jesucrist com a pedra angular. Sobre Ell reposa tota la construcció que es va alçant harmoniosament gràcies al Senyor i forma un temple consagrat. Per Jesucrist, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, on Déu resideix per la presència de l’Esperit” (Ef. 2, 15-22).

                                               Sempre que evoco la sortida dels primers testimonis-enviats em revenen les paraules de Mateu en les què hi veig tot allò de més consistent de tota crida vocacional d’advertir que el Regne és a tocar de mans. “En aquell temps en retornar de ·”missioners” els primers “enviats”, Jesús digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills (tot el que es refereix al Regne de Déu i als seus designis secrets revelats als “deixebles-missioners-de la misericòrdia”, designis que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Els senzills, quina grandesa, quina sublimitat, tot viscut amb goig encisador, veient que no és per les nostres paraules, sinó per la presència de Déu que opera gràcia sobre gràcia i dona a “revelació”, perquè ho és per entrar a bescantar la presència i l’acció de Déu en els que saben que no són res, fora de enviats. Déu és misteri i només hi accedeixen els senzills, els “tocats per Déu” que diuen coses tan de convenciment que ni ells mateixos no són capaços d’entrar allí on l’Esperit posa llum i pau. Quin goig la revelació que Déu fa saber als senzills, als pobrets-de-mi que Déu pren per mitjà per obrir els cors. Pau dirà: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquests saviesa i penetració que tenim per donar-la a gratcient. No els diu que han de dir; només són normes de camí “Sinodal”. Pobresa, conscients de ser-ne, a ser possible no carregar el sarró del més indispensable. Allò que es deduiria d’un senzill, d’un que té posada la confiança només en l’acció de Déu, més enllà de la poca paraula, però rica de fe i d’amor i de servei. Poca i tanmateix excelsa paraula! “Déu t’estima”. Res més a dir.

                                               “Quan a l’any 2021 el Sant Pare Francesc va posar en marxa aquest Sínode, vam iniciar un itinerari del qual anem descobrint cada vegada més la riquesa i la fecunditat. Ens hem posat a escoltar, atents a captar en les múltiples veus allò que “diu l’Esperit a les Esglésies” (Ap 2, 7). El camí va començar amb l’àmplia consulta al Poble de Déu... Va continuar amb etapes nacionals i continentals en la circularitat d’uns documents de síntesi i de treball, tot centrat en un renovat impuls missioner... Pas a pas, hem entès que el cor del Sínode 2021-2024: Per un Església sinodal. Comunió, participació, missió hi ha una crida a la joia i a la renovació de l’Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la missió, en la recerca de les maneres per ser-hi fidels. (n. 3)

                                               “Aquesta crida es fonaments en la identitat baptismal comuna, s’arrela en la diversitat de contextos en què l’Església és present i troba la seva unitat en l’únic Pare, en l’únic Senyor i en l’únic Esperit. Interpel·la tots els batejats, sense excepcions: “Tot el Poble de Déu és el subjecte de l’anunci de l’Evangeli. En aquest “tot batejat” és convocat  per ser protagonista de la missió ja que tots som deixebles missioners (ja es deia al 2018, ja ve de lluny!). Tot el camí sinodal arrelat en la tradició de l’Església, s’ha desenvolupat a la llum del magisteri conciliar. El Concili Vaticà II va ser, en efecte, com una llavor sembrada en el camp del món i de l’Església. La vida quotidiana dels creients, l’experiència de les Esglésies en cada poble i cultura, el testimoniatge de santedat múltiples, la reflexió dels teòlegs han estat el sòl on ha germinat i crescut. El Sínode del 2021-2024 continua pouant en l’energia d’aquesta llavor i desenvolupant-ne potencialitats. El Camí sinodal, en efecte, està posant en pràctica allò que el Concili va ensenyar sobre l’Església com a misteri (LG 1)i poble de Déu (LG 2), cridat a la santedat (LG 5) a través de la conversió contínua que prové de l’escolta de l’Evangeli. En aquest sentit, constitueix un autèntic acte de recepció posterior del Concili, en perllonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual” (n.5)

                                                           “No amaguem que hem experimentat cansament, resistències al canvi i la temptació de fer prevaler les nostres idees sobre l’escolta de la Paraula de Déu i sobre la pràctica del discerniment. Tanmateix, la misericòrdia de déu, Pare ple de tendresa, ens permet cada vegada purificar  els cors i continuar el camí... Hem anomenat els nostres pecats pel seu nom: contra la pau, la creació, els pobles indígenes, els migrants, els menors, les dones, els pobres, l’escolta, la comunió. Això ens ha fet comprendre que la sinodalitat exigeix penediment i conversió. En la celebració del sagrament de la misericòrdia de Déu experimentem que som estimats incondicionalment: la duresa dels cors és vençuda i se’ns obre a la comunió. Per això, volem ser una Església misericordiosa, capaç de compartir amb tothom el perdó i la reconciliació que venen de Déu: pura gràcia, de la qual no som amos, sinó només testimonis”. (n 6)  Ho entenc tot com sortit del cor mateix del papa Francesc. No li fem un tort. Ell havia posat tanta expectativa, tanta tendresa, tanta il·lusió en la sinodalitat;  la va definir com a constitucional en l’Església.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIV, 6 juliol 25 Sabadell