BENEIU, QUE ÉS LA INVITACIÓ REBUDA
Només encetar l’any de gràcia, 2025 i de gràcies per la singularitat de ser Any Sant no deixaré sense acomplir l’encàrrec agradós, i més, ben joiós que ens arriba del Senyor Déu des de les entranyes de l’Antic Testament una expressió de benedicció que solemnement jo elevo al Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el seu Fill benamat per a tots els qui, benvolents, em llegiu setmana rere setmana: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi./ Que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu. / Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la Pau”. No em volia perdre-la, la benedicció, per la densitat històrica que comporta i perquè la Sagrada Família, el mateix Jesús infant, adolescent, jove i persona madura l’hauria rebuda de segur en la sinagoga del seu poblet Natzaret o bé en les pujades rituals al Temple de Jerusalem. La pau desitjada, ara ja en ple Nou Testament és la del mateix Jesús Nounat que celebrem aquests dies nadalencs. Ho recordem a la Missa quan diem abans de la Comunió que és també una cobejada benedicció: “Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: -i que ens arriba per conducte del sacerdot celebrant- “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau. No mireu els nostres pecats, sinó la Fe de la vostra Església, i doneu-li aquella Pau i aquella Unitat que Vós mateix vau demanar”. I, a continuació, se’ns diu: “Doneu-vos la Pau”. No estaria de més que féssim com Sant Francesc, que ens deia: “Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau! Que on hi hagi odi, hi posi amor; on hi hagi discòrdia, hi posi la veritat; on hi hagi dubte, hi posi la Fe; on hi hagi desesperació, hi posi la llum; on hi hagi tristesa, hi posi la Joia”. Ep, només puc ser-ne, d’instrument de Pau, si pacifico primer el meu cor. Pacificats versus pacificadors! Ai, Gandhi i la difícil no-violència, avui arreu...
No és debades que en la segona lectura hi trobem amb goig, perquè ens ve de repàs, el principi de la Carta de Pau als d’Èfes, no res menys que una altra benedicció, aquesta, vinguda des del cel mateix, oh meravella!, i que és el pla i designi secret amagat de salvació, que Déu tingué, palès ara ja en Crist, pensant-nos com a escollits perquè fóssim sants. “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist...”. Avui es veu que la litúrgia no ens deixarà sense haver-nos ben amarats de Benedicció i de Pau! Fem-la durar durant el transcurs d’aquest Any Sant, jubilar, on a suggeriment directe i afable del papa Francesc, ja vellet i ves a saber si el perdrem d’un dia per un altre..! i que prendrem el seu document: “Alegreu-vos-en i celebreu-lo” com si fos el seu testament-deixa que va més enllà de llegir-lo tant sols, sinó d’intentar portar-lo al dia a dia. Seria, de ser efectius, com una autèntica revelació destinada als senzills, tal volta a cadascú de nosaltres... Bingo, si és així!
Podria
passar com llegim a la segona part de la Carta als efesis en què Pau ens
felicita perquè és un desig seu, ungit d’Esperit: “He sentit parlar de la Fe
que teniu en Jesús, el Senyor, i
del vostre amor per tots els fidels” i per mor del qual “no em canso de donar
gràcies per vosaltres-nosaltres” i “ens recorda en les seves pregàries” (des de
l’empiri celestial: que els sants estan tothora fervents d’intercessions per a
tota la collada de seguidors i deixebles seus, ara, en l’entramat de les
petites històries nostres). I la cosa no para pas aquí, car “demana al Déu de
nostre Senyor Jesucrist, al Pare gloriós que ens concedeixi els dons
espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació,
perquè coneguem de veritat “qui és Ell”;
demanant-li també que il·lumini la mirada
interior del vostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades, l’heretat que Ell ens dóna entre els sants”. Ai, que ja no ens
hi cap gairebé res més en les seves tantes promeses! Tot, vingut del cel, al
qual ens delim de poder accedir-hi i reposar-hi en Déu i amb tota la humanitat
redimida, per poder-hi donar gràcies a tots els benefactors coneguts i
gloriosament descoberts... a començar pel mateix Déu Pare, per Jesucrist, fill
estimat del Pare i per l’Esperit Sant que no deixa de vessar-nos uncions a
desdir. També a Pau que en les seves epístoles encara és ben vivent i activament
fent diana en tants cors. Els nostres! Tenir Pau com a mestre espiritual, quin
do de Déu!
No puc deixar de posar l’Aclamació que és de les que es recorden per la intensitat que hi posem en escriure-la i en proclamar-la: “Glòria a Vós, oh Crist, proclamat a tots els pobles; glòria a Vós, oh Crist, cregut en el món”. Aclamació que és com sempre un exordi, una invitació a submergir-nos en la densitat de l’evangeli que és proclamació (no lectura tan sols; en els aparents detalls de com les fem i en com, hi rau la gràcia i les sorpreses a descobrir!). Ai, si visquéssim en un to més enlairat els fets-esdeveniments que ens venen a dins del cor; amb un so de petit misteri Oh pessebre nascut en la nostra mateixa entranya, que ens hauria de deixar quequejants!
I,
per si no n’hi haguessin pas prou, tenim per a aprofundir i a embadalir-nos amb
el reiterat Proemi que encapçala l’Evangeli segons sant Joan. La
litúrgia d’aquests dies nadalencs subratlla textos que son determinants per
entrar en el misteri de l’Encarnació
que és el que festegem per Nadal. No és iteració, és el desig de que arribem a
sintonitzar dins, molt dins del misteri,
perquè ens cal una actitud d’escolta, ombrejada de silenci, d’humilitat, de
receptivitat, inusual avui en la vida casolana i domestica... Tot ho posa en el
principi de tots els principis inimaginables, barbollejants, encuriosits,
badant no-seny i tota possible perceptibilitat. Ell, el diví Nadó, era la
Paraula que era Déu. Tenia en Ell la Vida i la Vida era la Llum dels homes.
Vida, Llum, Resplendor: abassegats: sí, això! Present al Món, al Món que li deu
l’existència (en aquest món jo m’hi trobo i, per tant, li dec l’existència, mai
per mai em puc pensar que jo me l’he donada, fatuïtats en les què vivim,
existim i som... Som de, des de Déu, mireu quin origen, quina mena de plasmació
tenim i som! Oh desagraïts per ignorantets; som pols; sort que hem descobert
que en som, de pols, però d’estrelles!; o sigui que podem aviar-nos i
tornar per la via conduent... Encara tenim l’oportunitat de saber acollir el
Nadó-paraula-plor-goig-bes-carícia; i, en correspondència, de l’acolliment,
dels qui l’han rebut, dels qui creuen en el seu Nom, ens ha concedit
(posa: concedit, donat, agraciat, regalat) el poder ser fills de Déu; i a continuació: “hem contemplat la seva glòria, glòria que li pertoca
com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat”. “Glòria a Déu a dalt del
cel... El Glòria que entonem a les Solemnitats!!!
La
raó de tot plegat no és altra que la santificació,
que això és la participació de la Vida divina. S’escau de proposar-nos
en ferm caminar amb molta senzillesa per camins de pau, aquella somiada al
començament d’aquestes -mal girbades- línies, que volen ser -entre tot el que
ha precedit- que sigui en creixement obert i que sigui la felicitació
que us faig arribar per conducte d’aquestes expressions d’amistat i de germanor
intensiva. No està de més que us posi l’oració de les ofrenes, ben adient al
propòsit de tot l’any SANT: “Santifiqueu Senyor, les ofrenes que us
presentem en el naixement del vostre Fill Unigènit que ens mostra el camí de la
veritat i ens promet la Vida del Regne
del Cel”.
Ja d’entrada en la Col·lecta universalitzem el desig que hem fet ben nostre i que ara voldríem que arribés d’una forma o altra com un Nadal que en mode evangèlic i eclesial el volem compartir sinodalment arreu, arreu: “Oh Déu, que sou la llum dels creients, ompliu el món amb la vostra Glòria i manifesteu-vos a tots els pobles amb l’esclat de la vostra Llum.
Que us acompanyi la benedicció de Déu, Pare, Fill nat a casa nostra i amb els nostres i Esperit Sant en aquest Any 2025
P. Josep Mª Balcells. Som 5/gen/ 25
