LA BOSSA O LA VIDA
No,
no és broma. Doneu una ullada als textos de la Missa i veureu com hi campeja
tot un seguit de consideracions sobre el diner i com n’és de llefiscós i sabem
també que pren el nom sagrat (?) d’idolatria. Per altra part, llegim aquesta Aclamació
que es possessiona al revers del brillar fatu de les riqueses, posant en relleu
la primera i essencial de les Benaurances: “Feliços els pobres en l’esperit: el
Regne del cel és per a ells”. El papa
Francesc ho ha sintetitzat en allò de “ser pobres i viure amb els pobres”. Torno
a l’ocurrència del títol... No és tal: encara estic cansat de subratllar el
llibre de Fromm: “Tenir o ser”. Hem
de fer un proficu discerniment sobre la nostra confrontació entre el tenir i
el ser en el mercat central dels “valors essencials”. No, no és fàcil de
situar-s’hi, de prendre possessió en aquests dos termes existencials que es
contraposen determinadament, de forma que com més “tens”, menys ets. Com
més aspires a tenir, el tenir estimula l’anar sempre a més. La cobdícia -ens
diu l’autor- és el desencadenant de l’ofegament de la persona. El tenir “cosifica”
tot el que toca. Vivim en un món que es deleix per l’adquisició del guany, del
profit, del pujar, del ser tingut; això fa que “ens escau ben rarament de
trobar al món que ens envolta manifestacions de la modalitat de l’ésser; i la major part de nosaltres –parla Fromm-
considerem la modalitat del tenir
com la més natural, talment l’únic estil de vida acceptable”. No en som
conscients i menys de la contraposició, anava a dir, de ser qüestió de vida
o mort. El ser és la fluència de la vida, de la creació, de la
personalització. Em balla pel cap allò de Shakespeare del “ser o no ser”. La
cobdícia ofega; la vida s’expansiona, crea vida.
La
finalitat d’aquest llibre de Fromm és explícitament el d’un aprofundit humanista
que ens ha il·lustrat a bastament. En tots els seus llibres té aquest marxant:
l’Art d’estimar, La por a la llibertat, La revolució de l’esperança, Per una
societat sana”. Encara es llegeixen amb gust i profit... Ja tenen gust de
clàssic.
Jo
acostumo a valorar aquelles petites frases que solen encapçalar els llibres com a guisa de pròlegs
i d’epílegs condensats. Són com la síntesi del que diran a continuació. Veu-t-,els
ací: “La via del fer és l’ésser” (Lao-Tse) “Seria adient que la gent
considerés, no tant el que han de fer, sinó el que són” (Mestre Eckhart) “Menys
un és, i més hom té i més alienada és la pròpia vida” (el primer Karl Marx)
Farà unes bones i exquisides reflexions tant del místic de l’Edat mitjana com
del Marx, mal entès i pitjor aplicat per Rússia. Una cosa és saber d’oïdes i
una altra conèixer a fons i documentadament.
No
em puc entretenir en parlar llargament de l’actitud o modalitat o
caràcter del tenir perquè això no em donaria espai per concentrar-me en la
“Benaurança” del “ser i estar” que
sempre van junts. Aniré assaborint punt per punt en les entrades que posa Fromm
en el capítol sobre “Les condicions de la transformació i les característiques
de l’home nou. Comença així: “La
funció de la societat nova és d’encoratjar l’emergència d’un home nou,
l’estructura del caràcter del qual tingui les qualitats següents:
-. Disponibilitat a renunciar a
totes les formes de tenir, per tal d’ésser plenament.
-. Seguretat, sentiment d’identitat
i confiança basada en la fe en el que un
és, en la pròpia necessitat de
relacions, interessos, amor, solidaritat amb el món circumdant, en comptes de
en el propi desig de tenir, de
posseir, de controlar el món, tot esdevenint així esclau de les pròpies possessions,
-. Acceptació del fet que ningú i
res al defora de nosaltres pot donar significat a la nostra vida, però que
aquesta independència i despreniment radical de les coses poden esdevenir la
condició de la plena activitat consagrada a la copartició i a l’interès per als
altres.
-. Ésser realment present en el lloc
en què ens trobem.
-. La joia que prové de donar i
compartir, no pas d’acumular i explotar.
-. Amor i respecte per la vida en totes les seves manifestacions, amb el coneixement que no les coses, el poder
i tot el que és mort, sinó la vida i
tot allò que pertany al seu creixement tenen un caràcter sagrat.
-. Tractar de reduir, dins els
límits que siguin possibles, cobdícia, odi i il·lusions.
-. Viure sense adorar ídols i sense
il·lusions, perquè hom ha assolit una
condició que no requereix il·lusions.
-. Desenvolupar la pròpia capacitat
d’estimar, ultra que de la
pròpia capacitat de pensar de manera crítica, sense abandonar-se a
sentimentalismes.
.- Capacitat de renunciar al propi
narcisisme i d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència
humana.
-. Fer del ple creixement de si
mateix i dels propis semblants l’objecte suprem de l’existència.
-. Adonar-se que, per tal d’assolir
la meta esmentada, són indispensables la disciplina i el reconeixement de les realitats de fet.
-. Ésser conscient, a més, que un
creixement no és sa si no esdevé en l’àmbit d’una determinada estructura,
però ensems reconèixer les diferències entre estructura entesa com un atribut
de la vida, i l’ “ordre” entès com un
atribut de la no vida, de tot el que és mort.
-. Desenvolupar la pròpia imaginació,
no com una fuga de circumstàncies intolerables, sinó com una anticipació de
possibilitats concretes, com un mitjà per a superar circumstàncies
intolerables.
-. No enganyar els altres, però
tampoc deixar-se enganyar pels altres; hom pot acceptar d’ésser definit
innocent, no ingenu.
-. Conèixer-se un mateix, i no només
el si del qual es té noció, sinó també el si que s’ignora, encara
que hom tingui una vaga intuïció d’allò que no es coneix.
-. Tenir esment de la pròpia
unicitat amb tota forma de vida, i,
per això, renunciar al propòsit de conquerir la natura, de sotmetre-la,
explotar-la, violentar-la, destruir-la, bo i tractant, al contrari, de capir-la
i de col·laborar-hi.
-. Fer pròpia una llibertat que no
sigui arbitrarietat, sinó que equivalgui a la possibilitat d’ésser un mateix,
tot entenent amb això no pas una munió de desigs i d’avideses de possessió, sinó
una estructura d’equilibri delicat que a cada instant es troba enfront de
l’alternativa entre creixement o decadència, vida o mort.
-. Conèixer que el mal i la
destructivitat són conseqüències necessàries del falliment del propòsit de
créixer.
-. Adonar-se que només pocs
individus han assolit la perfecció pel que fa a totes aquestes qualitats,
renunciant, d’altra banda, a l’ambició de reeixir a “assolir l’objectiu”, amb
el coneixement que una ambició d’aquesta mena no és més que una altra forma
d’avidesa, una altra versió del tenir.
-. Trobar la felicitat en el procés
d’un creixement continu, vivent,
sigui quin sigui el punt màxim que el destí permeti a cadascú d’atènyer, puix
que viure de la manera més plena que
sigui possible, és font d’una tal satisfacció, que la preocupació per tot el
que hom podria, o no, assolir té escasses possibilitats de desenvolupar-se.
He posat tots els punts que ofereix Fromm en aquest llibre perquè tenint-los a mà els puguem llegir i rellegir amb calma i no tots seguits, sinó pausadament, a fi d’entrar en aquesta filosofia que justificava el que us havia dit sorneguerament: La bossa o la vida!
P. Josep Mª Balcells.
Setmana XXVIII 13/ 10/ 24 Sabadell
