JESÚS I
EL SEU EVANGELI: PARADOXA VIVENT
Jesús,
d’una manera especial entre els seus familiars i convilatans, suscitava entre
admiració i desconcert. “D’on li ve tot això?” és l’expressió d’estranyesa. Es
pensaven que el coneixien. Havia pujat des de petit, fins gairebé pocs dies
abans del fet narrat a l’evangeli d’avui, en la “normalitat” a ulls dels que
l’havien vist créixer; i de cop i volta se’ls manifesta com un mestre, i més,
com un mestre ben diferent, admirable, amb poders de parla i d’accions miraculoses.
L’han vist i conviscut amb ell fins a vorejar la trentena, ja adult, i heus ací
que després de molt poc de marxar del poble va i es presenta envoltat d’un
petit grup de deixebles. Amb ell ha arribat la fama que el segueix per terres
de la Galilea... Un dissabte, com havia fet pels encontorns de Natzaret, va a
pregar a la sinagoga del seu poble i pren la paraula. Meravellats es fan la
pregunta: “D’on li ve tot això?” Incrèduls fan un “resset” del que aparentment saben
d’ell, sense saber-ne en realitat gairebé res. “És el fuster”. Coneixen bé la
seva parentela. Reacció: Incredulitat i, més encara: s’escandalitzen. Una
reacció més de poble rude! Tot plegat és un contrasentit i poden més la seva
incredulitat i l’estupor, que no la realitat de sentir-lo parlar i com!
“Aquesta saviesa”. Saben que prodiga curacions per on passa. I reacció una
vegada més de poble, pobletà: S’encastellen en retreure-li que no faci miracles
també entre ells. Hi tenen més que dret, pensen ells. A Jesús el retreu la
manca de fe, en què es desfà la seva incredulitat i, més, la seva intemperant
exigència.
La
vida propicia moltes situacions de paradoxa. Allò de que el sentit comú resulta
ser el menys comú dels sentits. El poble freqüentment viu més al voltant del
prejudici, la tafaneria, del que ha sentit dir, que no pas del saber real. Tot
el que excedeix d’uns paràmetres d’una anomenada “normalitat”, ja ho té com a
un sense-sentit, com quelcom que no pot ser. Això, aquest no-saber cregut com a
saber, porta a l’estranyesa, quan, qui parla, diu allò diferent del què es
podia esperar. Els personatges en el seu fer i obrar descol·loquen a la gent,
que no acostuma a pensar. D’aquí el refús a que sotmeten als qui pensen
diferent. Hi ha molta incapacitat de pensar, de sentir i, en conseqüència, de
judicar els altres. No estem massa acostumats a la “diversitat”. Vivim en una
constant assimilació “igualant a la baixa”. Els grans homes freqüentment són
menystinguts. I aquesta és precisament la paradoxa en què estem immersos. Les
persones que han crescut humanament viuen i obren en una paradoxa permanent.
Són diferents i això porta a xocs i topades de tota mena, a ser incompresos...
Jesús
era del tot diferent. Això ho varen experimentar els seus coetanis. Promovia un
despertar de consciències i pocs l’acabaven d’entendre. Els mateixos
evangelistes ho posen de manifest. Sempre en tenia una per al desconcert.
Moltes reaccions àdhuc dels seus mateixos deixebles estaven llastades pel “no entendre”. En relació a ell es
despertava un amor-odi o un desconcertat saber i no saber, que no deixava
indiferents.
Avui
a l’evangeli en tenim una mostra paradigmàtica: Reconeixen en ell la saviesa de
la novetat. De la meravella (“Don li ve?”) a la paradoxa: (“No és el fuster?”), a la instrumentalització:
(“Puig que és del poble, per tant nostre”) a demanar-li, exigir-li que fes
curacions. L’evangelista expressa el seu estupor i diu que “el sorprenia que no
volguessin creure”.
Una
experiència àdhuc dramàtica a jutjar pels relats paral·lels d’altres
evangelistes que s’estenen en narrar les conseqüències de la no acceptació: “el
volien despenyar”. Així ho narra Lluc.
Aquest
“D’on li ve?” podria ser ben bé el títol que abracés en Jesús persona, acció,
missatge, perquè és el fonament de tota la seva vida. Jesús no solament és
diferent, sinó contrapuntat a la mentalitat general, des dels pobletans fins
als “grans” del seu poble, que el portaran a la mort, per no voler acceptar la
seva persona i predicació. Els “seus mateixos” estan desconcertats (les
actuacions de Pere, dels fills de Zebedeu, de Felip, de Tomàs, dels deixebles d’Emaús, i tants més).
Prenem
la doctrina concentrada del Sermó de la Muntanya: “Se us ha dit, Jo us dic”.
Les benaurances són paradoxa esculpida en frases definitives. Jesús és un
misteri, envolta de paradoxes. Ho fou pels seus, pels seus coetanis; i ho és
també per a nosaltres, els creients. Ens trobem descol·locats davant de la seva
persona, la seva vida i les seves invitacions.
Qui
vulgui seguir-lo més des de la vora, més des de dins haurà de fer uns actes de
fe permanents, “tombarelles” místiques.
Ballarín diu que les benaurances són un veure-viure el món arquejats i
veient-lo escarranxats. El món al revés. Se li ha de fer plena confiança per
seguir-lo, puix que ens deixa literalment anorreats. Tot funciona amb un
contrapunt, un contra sentit d’allò que creiem sentit “normal”, d’allò
immediat. Ens hem d’acostumar a saber llegir entre línees, i és do saber-ho
fer. Les nostres “llums” de cop s’apaguen a mig camí d’entendre-les...
Només
cal seguir de prop Pau, que arriba a dir i a sentir-se pura paradoxa: “M’agrada
ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist.
Atenció, que ara ve la perla paradoxal: “Quan sóc feble, és quan sóc realment
fort”. Després d’aquesta afirmació tot ordre de coses es subverteix i tota
paradoxa porta a la més fonda veritat. No és estrany que la col·lecta s’obri
amb una frase mil·liar: “Oh Déu, per l’abaixament del vostre Fill heu aixecat
el món , caigut en el mal”. O allò de que de la pobresa de Jesús ens n’hem
enriquit nosaltres.
I
farem punt i final amb la primera plana de la Subida del Monte Carmelo de Joan
de la Creu, on hi ha una “cantata” de totes les paradoxes místiques, hagudes i
per haver. Fan estremir: Modo para venir al Todo: A tall d’exemple: “Para
venir a lo que no sabes,/ has de ir por donde no sabes./ Para venir a lo que no
gustas, has de ir por donde no gusta./ Para venir a lo que no posees,/ has de
ir por donde no posees./ Para venir a lo que no eres/ has de ir por donde no
eres”. I així en altres afirmacions: Modo para no impedir al todo. Modo de tener al todo. Indicio de que se tiene.
Hem
d’anar a contracorrent. La vida “normal” d’avui té moltes propostes que desdiuen
de l’evangeli. La realitat ambiental té molts corcs. Només la paradoxa
evangèlica ens pot salvar.
Diumenge
XIV de durant l’any. 8 de juliol del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada