DÉU ESTIMA
LA VIDA, ÉS
VIDA
Dos
són els dons primordials: la vida i la fe. Són dons. Quina paraula més significativa!: present, regal, gràcia,
donar. No hi val cap mereixement previ de part nostra. Són primordials, perquè són fonts que adollen, acreixen el que som i
valem. Són arbre, són arrel i origen de tota futura possible floració. Ja en pren bona nota la col·lecta a penes
oberta l’assemblea, perquè en fem eucaristia (=acció de gràcies) a continuació:
“Oh Déu, vós ens heu convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció”.
Amb aquesta expressió ja donem gràcies per la vida i per la fe. Si Déu és Déu
ho proclamarà, perquè “Tot ho ha creat, perquè existeixi, perquè l’home visqui”. Expressió tan general aquesta
perquè pugui englobar vida i fe;
ambdues s’alimenten una a l’altra. Com més fe més vida; com més es magnifiqui
la vida més fe tindrem. És allò que deia Jesús d’un nou naixement. La vida que
ens ve de Déu ho amara tot del tot. Atenció als nostres dons primordials. Són
vida donada, tot un doble miracle, tot un vertader misteri. Cal fer que creixin
il·limitadament. Déu rega, en dona l’increment. Déu “fa créixer tota cosa”. Déu
crea, conrea, n’és el Jardiner... (Primera lectura)
Estic
llegint aquests dies el llibre de Laia Ahumada ESPIRITUALS SENSE RELIGIÓ, que
conté unes entrevistes que fa l’autora a persones que la recerca permanent els
ha portat als substrats dels seus éssers. Parteixen d’un neguit de donar nom i d’explicar-se unes
sensacions més aviat intermitents –en alguns
persistents- que no es poden catalogar amb un “allò de sempre”. Tenen intensitat i configuren un món que va
més enllà d’allò sensible... Així intenta fer una primera aproximació que
respongui a aquest plural d’espirituals, que abasta persones singulars
que han pouat als fondals de la seva experiència humana. Diu ella: “Considerem
Espirituals aquí -perquè ells s’hi consideren- aquelles persones que al marge o
a la frontera de la religió, troben altres camins per transcendir-se, per
meravellar-se i encarnar-se: la natura, el silenci, el compromís, l’art, la
ciència, la cultura, el coneixement. Cal advertir que no tenen res en contra de
l’espiritualitat lligada a la religió o a la fe. Més aviat alguns sostenen que
les religions tenen exemples de densitat
de vida en el context de la fe, com ells l’han trobat per altres camins. Així
Agustí Pàniker afirma que “no faig una gran diferència entre el que seria la
religió i l’espiritualitat, perquè en els orígens la segona no deixava de ser
el nucli místic de la primera”. Hi ha la voluntat de recuperar l’expressió
espiritualitat que l’han percebut presonera de tabús. Passar d’espiritualitat a
mística és un pas ara franquejat per persones inquietes i que han anat
configurant un camí de realització personal, sense fer embuts i a la
descoberta, fronterers a les situacions enutjoses, una mica empatjats de tanta
futesa i frivolitat que els encercla. Li han demanat més i més a la vida i han
fet descobertes...
Han
anat trobant llenguatge per expressar les seves vivències, rituals, maneres de
viure que han anat depurant o manllevant d’altres religiositats o savieses
d’arreu. Cal dir que l’hinduisme, el budisme, confusionisme o sufisme també hi
han tingut part i els han ajudat a posar nom a allò que sentien i/o intuïen.
Entre la distinció entre el ser – fer –
tenir anaven a l’arrel que no podia ser altra que el ser. Las distinció entre el cos-
ànima – esperit els portava finalment a una visió-percepció de globalitat
o d’unicitat. No els entenien com a estrats sinó portats per una interacció
entre les aparentment tres vides, fent-ne una de sola concretitzada, encarnada
en el món que s’havien format, obert, ple d’una sensibilitat nova, més enllà
–si es pot parlar aixì- de la “psicofisitat”.
Això es viu –paraula definitiva- en el concret de l’ara i l’aquí,
però que bo i reconeixent-ho, se’ls fa difícil de posar-hi noms i cognoms...
La
vida, expressió final d’un ser un mateix (unicitat) i diferent a la
vegada. Tots tenen en comú, bo i verbalitzat de manera diferent, un amor, que
dóna sentit, d’una presència, d’una energia, d’una vida-vida, però que
nosaltres podríem ben bé dir, Déu, d’un “no sé qué que queda balbuciendo”. Hi
podem sintonitzar perquè tenim experiències vitals semblants.
L’autora
ja al mateix pròleg en fa aquesta descripció: “Estimen la terra i el cel, i
defensen unes relacions més respectuoses i sostenibles. Senten la necessitat de
viure d’una altra manera, més connectats
amb l’entorn, amb la natura, i també més connectats amb ells mateixos.
La vida al camp els permet ser d’una
altra manera més autèntica, però no és l’única, perquè també a la ciutat es pot
viure d’aquesta manera, si hi ha silenci interior i plena consciència. Sigui en el camp o enmig del brogit de la
ciutat, el silenci i la reflexió són imprescindibles. Els agrada la solitud,
però no se senten sols, sinó interconnectats, relacionats amb tot, formant part
d’un tot. El cultiu de l’ésser i de les
relacions els són essencials:
expandeixen allò que són i comparteixen en comunitats d’interessos allò que
viuen. No volen anar en contra de res, sinó sempre a favor, sumant i no
restant. Ni ells mateixos –diuen- saben cap a on van. El seu és un camí de present
i de presència, que es fa cada dia. I reblant, com fent-ne una síntesi,
diu: “Tots els espirituals tenen un
comú denominador: l’atenció plena, exquisida i discreta que han mantingut en
cada conversa, la disponibilitat i la qualitat del temps que hi han dedicat ,
fruit del convenciment que la relació amb les persones és, en si mateixa, espiritualitat, que cada persona és
sagrada”. Les persones entrevistades no volen dogmatitzar sobre el que viuen:
intenten entendre-ho, però sobretot explicar-ho; comparteixen la seva
experiència vital perquè ens faci de mirall i ens interpel·li”.
Nosaltres
ens reconeixem com a ànimes bessones amb els espirituals sense religió, perquè
la fe ens dóna una pregonesa que ens fa pròxims parents d’aquests espirituals.
Pau parla també dels espirituals en la fe que han arribat a una maduresa de
configuració amb i en Crist. Diu als efesis: “Li prego a Déu que per la riquesa
de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que sou en el
vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i
així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant,
l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que
arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu
del tot a la plenitud de Déu”. I també als de coloses: “No ens cansem de pregar
a favor vostre demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva
voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit”. “Us heu revestit de
l’home nou, que es va renovant a imatge del seu Creador i avança cap el ple
coneixement”. La fe és un himne a la vida. Sant Ireneu afirma que “l’home
vivent és la glòria de Déu”. Parlem en el nostre propi llenguatge de la “vida
de l’esperit” i la portem en el quotidià. Allò de Teresa de que “entre pucheros
también anda Dios”. La mística no deixa de ser l’experiència de la densitat i
profunditat de la vida. Jesús va dir que era “la resurrecció i la vida. I a Marta
li demana que expliciti la seva fe abans del retorn a la vida del seu germà
Llàtzer. Avui a l’evangeli un cap de la sinagoga, Jaire, es llença als
peus de Jesús i suplicant-lo amb tota
l’ànima li diu: “la meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans
perquè es posi bé i no es mori. Tot i saber que havia mort Jesús li diu:
“Tingues fe i no tinguis por”. “Noia, aixeca’t. I el miracle de la vida
recobrada es fa patent. En Joan “conèixer”
vol dir experimentar plenitud, es pot assimilar ben bé a l’amor.
Deia
Rahner que “el cristià del segle XXI o serà místic o no serà”. Al final amb els
diàlegs amb aquests humanistes, vitalistes d’avui ens trobarem més a prop del
que podíem haver mai sospitat. Tenim a casa un doll de místics, dels quals ens
hem de sentir germans i continuadors. Ja ho dèiem al principi: Dos són els dons
primordials: la vida i la fe. Benaurat el qui troba el fil i estira i estira...
Diumenge
XIII de durant l’any, 1 de juliol del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada