LA TRINITAT “VISCUDA”
DES DE
LA LITÚRGIA
La
litúrgia vista extensivament és a dir al llarg de l’Any Litúrgic ens fa
recórrer –i naturalment, viure-viure, no reviure a través de la memòria- els
misteris més importants de la vida i missió de Jesucrist, Déu i Home vertader,
Fill unigènit de Déu, tot fent-ne un pelegrinatge global, on destacaria aquests
misteris de divins abasts: l’Encarnació,
la Resurrecció i l’Eucaristia. Intensivament ho celebrem, ja més en
particular, cada diumenge, que és el dies Domini, el dia del Senyor, on
celebrem sempre la Pasqua integral, integradora. Tota la Trinitat hi està
concentrada, perquè en la litúrgia es dóna culte (lloant, beneint, adorant,
glorificant i donant gràcies per
Jesucrist, el vostre Fill estimat) a
Déu Pare i en l’Esperit Sant. Sabem
que el primer manament que enunciat solemnement per Jesús queda corroborat per
aquell mestre de la Llei que li féu aquesta pregunta: Quin és el manament primer de tota la Llei? El primer és,
diu Jesús: “Escolta (Shemà: oració que feien els jueus cada dia)), “Escolta Israel:
El Senyor és el nostre Déu, el
Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la
força. i hi va afegir, estimant-lo: “No ets pas lluny del Regne de
Déu”. I com es pot fer tot això tan ambiciós? La resposta de l’Església d’acord
amb el Vaticà II (Constitució sobre la Sagrada Litúrgia ) -fet endemés d’una
manera digna, justa i necessària i que és, el nostre deure i la nostra salvació:
“donant-vos gràcies pel vostre Fill estimat. És a través de la reactualització de vida, “missió i
passió pel Regne”, mort i resurrecció de Jesús que explicita que “Déu que vol
que tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat, després que en
altre temps havia parlat als Pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà
dels profetes, quan arribà la plenitud dels temps, va enviar el seu Fill,
el Verb fet carn, ungit per L’Esperit Sant, a evangelitzar els
pobres, a sanar els de cor contrit, “com a metge corporal i espiritual”,
mitjancer entre Déu i els homes. Ja que la seva humanitat, en la unitat de la persona del Verb (encarnació,
resurrecció, eucaristia) fou instrument de la nostra salvació. Per això, en
el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns
donà la plenitud del culte diví”. “Aquesta
obra de la redempció humana i de la glorificació
perfecta de Déu, iniciada amb les meravelles de Déu en el poble de l’Antiga
Aliança, el Crist Senyor l’acomplí, sobretot amb el misteri pasqual de la seva
benaurada passió, mort, resurrecció i ascensió gloriosa. Per aquest misteri
pasqual, morint destruí la nostra mort, i ressuscitant reféu la Vida. Ja que
del costat de Crist, mort a la creu, va brollar “el sagrament meravellós que és
tota l’Església”. Pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels quals gira tota
la vida litúrgica, l’Església fa l’obra de la salvació”. “Des de llavors,
l’Església mai no ha parat de reunir-se, com féu Jesús amb els seus apòstols,
per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les
Escriptures, celebrant l’Eucaristia en la qual “es fa present la victòria i el
triomf de la seva mort” i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el
Crist Jesús a lloança de la seva glòria, per la virtut de l’Esperit Sant. De
fet, en aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els
homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva
estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al
Pare etern”.
Amb
raó, doncs, la litúrgia, és
considerada com l’exercici del sacerdoci
de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i és
causa de la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot
el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el
culte públic íntegrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del
Crist Sacerdot i el seu Cos, que és
l’Església, és eminentment acció sagrada l’eficàcia de la qual no es pot
comparar ni en dfignitat ni en grau a cap altra accció de l’Església”. La
litúrgia és el cimal al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la
font d’on brolla tota la seva força, ja que tots els treballs apostòlics
s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el
baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin
en el sacrifici i mengin del
sopar del Senyor. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot de l’Eucaristia
com de la font, i, obté amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels
homes en Crist i aquella glorificació
de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de
l’Església”. Però, per a assegurar
aquesta plena eficàcia, cal que els fidels vagin a la sagrada litúrgia amb una
recta disposició espiritual, que el seu esperit concordi amb la seva veu, i que
col·labori amb la gràcia celestial per no rebre-la en va. Per això, els fidels
han de participar-hi “de manera conscient, activa i fructuosa”.
Fins
aquí he resumit alguns paràgrafs del Vaticà II. Alguns han dit que les millores
en la celebració de l’Eucaristia és un dels punts forts de la reforma derivats
del Concili. Jo no ho penso així. Al meu
entendre encara manca tota una formació litúrgica, que és o hauria de ser
l’aprofundiment del primer manament que fa referència a la implicació
trinitària en la vida diària que suposa una espiritualitat de l’Amor de Déu envers cadascú i de cadascú envers
Déu. Cal descobrir-revelació de la Persona del Pare, tal com la viu i manifesta
Jesucrist en la predicació del Regne Patern, de la vinculació intrinseca de
l’acció permanent de l’Esperit Sant que ens porta a conèixer i recordar com
vivia Jesús, en quant a home, el primer manament. Parla de glorificació, ja ho
hem vist en els capítols màgics de Joan, del 13 al 27, recomanats una vegada
més. Sempre, com vius que són aquests capítols, s’hi descobreixen perspectives
noves. Segur! Endins i més endins!
Abans
d’anar a l’Eucaristia cal “climatitzar-nos”, preparar la tensió espiritual,
posar-se en les actituds de disponibilitat, d’obertura a la gràcia, d’atenció a
qui, què, com del que obrarà el Senyor, si com a Cos Místic sabem lloar,
beneir, adorar, glorificar, donar gràcies amb,
per i en Crist. És un misteri de comunió, comunicació, adhesió. En un clima
de “mans obertes davant Vós, Senyor”. De sentir-nos petits en la “coveta” dels
genolls, de la falda de Déu, com ho pregonen els salms. Acte de reconeixement
en la tradició jueva de reconeixement de la paternitat i de la filiació dels
nadons. Res per la nostra acció pobreta, minsa, res de res i Tot en tots per
Déu Pare. Reconèixer-se com a finit, petitó de Déu, família benvolguda d’un
seguit de germans, als qui a tots dec record, pregària i acció de gràcies; i
oferir-los a Déu Pare, portats per mans de Jesús, l’únic sacerdot que encamina les nostres tentines vers els braços
oberts i amb un somriure patern ple de “misericordiós amor”. Pare ric en Amor,
benigne i entranyable...
Admiració,
posar el cos en actitud d’ofrena, en un silenci descalç davant el Pare. Atents
a les petites revelacions de la Paraula de Déu que ens obrirà als sentits
amagats del nostre Mestre interior, l’Esperit Sant. Paraula de Déu, goig del
cor en sentir-me unit a Crist amb uns salms que enjoien el cor amb una
pregària, com si en ella hi fos tota la natura “a lloança de la seva glòria”.
Concentrats en el misteri que ens transfigura en un Crist per sempre més
Pasqual, Ell i cadascú de nosaltres. Oir -i més- sentir amb Jesús que a través
dels lectors ens fa sentir la seva veu. Oferiment de tot allò més nostre
en mans de l’oferiment del pa i el vi, destinats a ser ver aliment de cos,
ànima i esperit. Comunió d’entrega a Déu Pare, amb la força i foc de l’Esperit
Sant que ens anirà portant a la veritat-llibertat plenes. Deixem obrar a Déu,
que Ell ens estima més i millor a tots, per ser-ne el creador, el reconciliador
i el santificador. Quan estem en lloc sagrat descalcem-nos, tots igualment
fills estimats de la Trinitat cohabitant en els nostres cors. Cal trempar
l’esperit a fi de ser, sentir-se, després, testimonis de l’Amor Universal del
Pare, de l’Amor com el de Jesús, de la fraternitat en l’Església que Pare i
Fill li tenen encomanada a l’Esperit. “Serem ensenyats per Déu”, diuen les
Escriptures. Ens elevarem mirada amunt o ben endins, que és el mateix, i
gaudirem dient Pare nostre! Portarem
la pau i en farem bona escampada, arreu. Pacificadors, pacificats. Ens farem u
amb el Cos de Crist, rebent-lo amb Ell a tots els germans, saludats, coneguts i
sobretot amb els que combreguem per poder-los estimar més i millor. Ungits per
la presència i acció de l’Esperit Sant, anirem “beguts” a la festa dels “boigs,
dels entusiasmats” per la causa i honor de la família: El Regne del Pare, que creant estima i estimant crea. Això ara, aquí i
per sempre. Anirem en Pau amb la benedicció perfumada del Pare, pel Fill i en
l’Esperit Sant. Amén. Porteu arreu, gratis, allò que heu rebut GRATIS. Tot el
món teologal; què en sabem nosaltres? Ai, las!
Celebració
eclesial de l’Acció de la Sma. Trinitat, 22 de maig de 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada