L’ESPERIT SANT
OMPLE L’UNIVERS
L’he
començat tres o quatre vegades aquest comentari de la festa de Pentecosta. N’he
sentit l’impuls i com la necessitat, àdhuc la urgència precisament en el món
d’avui, tan necessitat d’obrir solcs i vols a l’espai de la transcendència i a
l’espiritualitat que de per tot es va sentint en petits grups i persones
¡singulars! com una manera de respirar aire pur enmig de tant de materialisme
que, a poc que et deixes, t’enverina i en sents l’ofec. El papa Francesc ens fa
mirar més amunt o més endins, que ve a ser el mateix. Tots els seus escrits tan
a ras d’humanitat, entenedors i inspiradors, són un reclam per inspirar i
expirar, portar bellesa a dins i retornar
el bes de Déu a tot el creat. És l’amor que circula de fora a dins o, millor,
si voleu, de dins a fora. És la plenitud de la senzillesa, feta espiritualitat,
feta nova visió i més plena vivència del viure “per l’Esperit, amb Ell i en
Ell”. “Omple l’univers intern”, perquè és l’Omplenedor, per bé que no
hàgiu vist mai aquest mot que m’inventat: ¿qui serà capaç d’abastar aquest cel
i terra nous de l’interior? Raó tenia Agustí de girar els seus ulls a la
grandesa de la seva interioritat, on rauen les plenituds de l’acció de
l’Esperit Sant que ens porta suaument vers les “meravelles” que -exclama Maria
al seu Magnificat- “el Totpoderós obra en mi”. Tothom hauria de tenir i poder
cantar el propi Magníficat amb l’acció i presència gratuïtes de l’Esperit Sant
conegudes, reconegudes i agraïdes. El Crec
en l’Esperit Sant, tan sintètic del Credo, ens hauria d’obrir al record de
les vivències del “Déu en nosaltres”. D’això en diem espiritualitat. “Solc i vol” que en diu el poeta franco-xinés:
François Cheng en la seva obra: “Cinc meditacions sobre la mort (Altrament dit
sobre la vida)”, edit. L’art de la memòria),
Tinc
la sensació de que, posat al teclat, em deixo portar i de fet em surt un més
d’aquests possibles glops de la fontana interior que a cadascú, segons diu
Jesús, li raja per a la vida eterna: Allò de Joan de la Creu: “Que bien sé yo
la fonte que mana i corre, aunque es de noche”.
Torno
a on volia anar de bon principi: Sant Pau ens farà d’introductor. Anem a
l’epístola als Gàlates: “Si vivim per l’Esperit,
comportem-nos també segons l’Esperit. Després de confrontar amb les obres
de la carn, dóna pas als fruits de l’Esperit: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i
domini d’un mateix: N’explanaré un xic cadascun d’ells:- Amor, també se’n diu àgape, del qual Benet XVI en va escriure la seva primera encíclica. Aquí hi ha inclosos l’amor a Déu, l’amor a Jesucrist, i l’amor a l’Esperit Sant. On he posat a , bé podria posar de, segons allò de que tot comença per l’amor primigeni que Déu ens dóna i del que ens fa partícips. Aquest és el principi i fonament de tots els altres fruits que tots són dons. No són virtuts en el sentit usual de que nosaltres en siguem els autors. Són do gratuït de Déu. L’amor “que ha estat vessat” i que com a “beguda de l’Esperit” que esponja tot l’home interior, l’home espiritual. Transvasat de Déu a nosaltres i, en reciprocitat, de nosaltres a Déu, per obra de l’Esperit Sant, i que també es traboca a tota criatura, a tots els homes “que estima el Senyor”. Se l’anomena en primer lloc, perquè és font i síntesi de tots els altres dons i és origen de tota gràcia. El papa Francesc publica L’alegria de l’amor, unint inseparablement els dos primers dons i fruits de l’Esperit. I més encara, seguint Benet XVI, parem esment a l’expressió, formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’Amor que Déu ens té i hi hem cregut”, de Joan en la seva primera carta: “Déu és amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell”. En això rau “el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu (Pare) i també la imatge consegüent de l’home (fills en el Fill) i del seu camí (seguiment de Crist per moció contínua de l’Esperit Sant).
- Goig que segons Pau és la joia, gaudi, alegria profunda que oreja, perfuma i causa i manté l’Esperit Sant. És l’alegria de que parla Jesús en el seu comiat i que ens l’augura per a tots els creients, aquella que ningú ens podrà prendre i que serà portada a plenitud en un continuum marcat per l’esperança. Se la denomina “l’alegria de la fe”. No és sols tenir-la, sinó experimentar-la, sentir-la. Ve a ser com la “salut” espiritual. Un benestar global, com un sentiment d’harmonia de tot el cos, ànima i esperit. Francesc titula la seva primera i programàtica Exhortació: “La joia de l’Evangeli”. Abans d’invitar-nos a l‘evangelització ens diu que sense joia no hi pot haver evangelització. Joia, “que omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús”. “Amb Jesús sempre neix i creix la joia”. Sempre en singular, ho abasta tot i es deixa sentir com un remoreig, com una mena de fil musical de fons. És el fruit de l’abandó en la governança de l’Esperit en el cor cristià. Francesc torna a insistir en el darrer document en “L’alegria de l’amor”. Laetitia perfecta, d’arrel franciscana.
- Pau: La pau com a benaurança. La pau específica de Jesús: la “meva pau”, no com altres paus que amaguen pors i tota mena de guerres, cap d’elles petita, cap en què es pugui guanyar, perquè totes les perden àdhuc els que es creuen guanyadors. Avui en tenim constatacions de primera mà i de primers plans en les pantalles... La pau que Jesús ens mereix com a gran reconciliació amb el Pare, amb tothom, i amb nosaltres mateixos. Francesc d’Assís demana de ser-ne instruments revolucionaris, ell que demana: que on hi hagi... jo hi posi.... Pau i Bé.
- Paciència: És sinònim de magnanimitat. És la lògica de Déu: la seva misericòrdia. És l’esperança que Déu té en nosaltres. Allò dels salms: “Déu és pacient i misericordiós”. Diu Francesc: És el binomi que apareix sovint en l’A. T. per a descriure la naturalesa de Déu. Aporta el pensament de l’enyorat papa Joan XXIII que en obrir el Vaticà II digué que “l’Església vol mostrar-se mare amorosíssima de tots, benigna, pacient, plena de misericòrdia i de bondat per als fills que n’estan separats”. En Déu tot té els ritmes de l’esperança. Tot amb ritme humà, biològic, sense presses, deixant que les coses i les situacions madurin. Espai entre sembra i sega. Tot està conformat segons una escala de procés. De maduració, de creixement. La creació està oberta, es va fent, és una continuïtat: com d’un anar a més i millor. Tot requereix temps. La maduració d’un fruit a l’arbre és una poesia de paciència. Un símbol de com actua la natura, els tempus són llargs... A cada cosa, persona, hi ha de donar-li la importància del temps i de l’espai. Tot requereix temps. Ens hem acostumat a la fruita verda, sigui humana o natura. Tot “al punt”, “en sazón”, diuen. No cal córrer en virtut, la gràcia és un “nar-hi anant”. L’Esperit normalment no vas a batzegades. És ventijol, alè de respiració. Tot té el seu ritme. Créixer, deixar créixer, fer créixer. Siguem pacients amb nosaltres mateixos, i en serem amb els altres. Acceptació i acolliment. Les grans amistats es fan com una obra d’art, poc a poc, polint, detall a detall. A Efesis 4, 1s: “Us exhorto jo, el pres en el Senyor, a comportar-vos d’una manera digna de la vocació a què heu estat cridats. Amb tota humilitat, mansuetud, amb paciència, suporteu-vos els uns als altres amb caritat, sol·lícits a conservar la unitat de l’Esperit en el vincle de la pau”.
- Benvolença: estar oberts per amor a tots els altres. Voler-los bé per ser qui són, fills estimats d’un Déu que només pot ser benvolent. Com si tots fossin de família, propparents. Benvolguts, welcome. Una fina recepció i acolliment; amb un somriure mantingut, espontani. No a moments, per cortesia, sinó amb una actitud oberta, d’acceptació. Saber conviure, tenir-los en compte. Practicar l’empatia sense forçar. Ti voglio bene diuen els italians. L’arrel de bene- Bé-
neir,
benvinguda, benestar, etc.
- Bondat. Ser bo d’arrel. És el desideràtum de l’ésser per ser-ho envers els altres. Només és bo Déu, ho és d’essència, no pot deixar de ser-ho, però ho és sense constricció. És com l’amor que es dóna i comunica: fa participar de la seva manera de ser. Divinitzant-nos, fent-nos “domèstics”, creant lligams amb Ell. Fer de casa. La referència només la podríem trobar, si tenim sort, en els pares. Que veient-te és com si veiés i tractés amb un amic de Déu, que tingui aquesta sensació. Trobo que la bondat en les persones et reconcilia amb la humanitat. Per a mi és l’expressió més tendrament humana. “La bondat consta per sempre” Ho llegeixo en el salm. Benignes i entranyables, com Déu. Naturalment a mesura humana. És l’arrel de l’ésser: veritat, bondat, bellesa, unitat.
- Fidelitat: En el sentit de confiança, de no posar tels de dubtes en els altres. Disponibilitat a creure’l, a estar oberts a una certa ingenuïtat respecte de l’altre. Franquesa, anar amb el cor a la mà, no amb un lliri, però. Pensar que l’altre és fiable mentre no ho desmenteixi l’obrar. Estar a favor de l’altre, sense judicar-lo. L’experiència tinguda et porta de primeres a tenir i mantenir confiança. Disposat a creure en els altres. A recomençar l’aposta cordial envers els més propers, amb els que la convivència et permet no judicar tan sols; és com estar desarmat de bones a primeres. Ha de ser propositiva. D’entrada, sí. Sí no hi ha gràcia de part de l’Esperit, corren mals temps... És viure a contracorrent, ja ho sé.
- Dolcesa: Ser suau, bla, acollidor, entranyable. De formes contingudes, més aviat arrodonides, no punxegudes. És ser als antípodes dels cultivadors dels “egos”. Estimables, amb paternitat-maternitat a flor de pell. Que hi pots descansar en l’altre. No tractar pel que hom fa, sinó pel que un és. L’espontaneïtat et fa empàtic, simpàtic. Només és possible si un estima l’altre. Jesús diu: “Veniu a mi que sóc mansuet i humil de cor i trobareu descans en mi”. Oferir hospitalitat a l’altre; que s’hi trobi en mi com a casa. Descansat, lliure, sabent que hi tinc lloc i que se m’estima. Donar felicitat. No ser empallegós, Deixar ser com un altre és. Fer de bon compartir.
- Domini d’un mateix: Autodomini, disciplinat. Donar la preferència a l’altre. Anar contingut i lliure a la vegada. Exercitat, amb hàbits de convivència. Entrenat a ser senyor d’un mateix. És l’ascètica de l’Esperit. Coherents entre el pensar, dir i fer. Ser apassionat, però raonable a la vegada. No a la desmesura, saber ser equilibrat i equànime. L’estètica de l’ètica. Ser “apersonat”. No crispat, amb molles de flongesa. No tou, sinó ben temprat.
Després
d’haver escrit el què he escrit vull fer unes puntualitzacions. Això no és
possible ni prescriptible. Això és l’aire de l’Esperit. Són vies que en alguns
aspectes es poden anar actuant sota el buf, l’alè de l’Esperit. Són “tendencionals”,
vull dir marquen tendències. Ho podem llegir i... somriure; però també podem
respirar un aire nou que ens ve sense saber ni de qui, ni d’on. Tot el que és
de Déu és incontaminat. Ja només fer “bafs”, ja ens entona. Fer una gimnàstica
adequada només, ja obre camins de l’Esperit. Deixem sempre que Déu sigui Déu en
nosaltres. Ell farà el tot i la resta. Que Déu sigui el tot en tots; i
nosaltres anem al nostre pas, segurs que Déu pot més i més que el millor “nosaltres”.
No ens inquietem -la resta que Déu obrarà- serà la nostra petita suma del dia a
dia, present a present. “Veniu oh Esperit Sant, Aura divina / baixeu del cel
als cors que haveu creat; / Pentecostès l’obra del Crist culmina: / Veniu Amor
sagrat”.
Diumenge
de Pentecosta, 15 de maig del 2016
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada