Homilia del diumenge 08/02/2015 del P. Josep Mª Balcells

EVANGELITZAR,  MISSIÓ  DE  TOTS

                                               Novament torno a fer la Declaració dels principis que Jesús posa en joc com a inici de la seva missió i que aquests diumenges tractem de fer-los ben i ben nostres: “HA ARRIBAT L’HORA: EL REGNE DE DÉU ÉS A PROP: CONVERTIU-VOS I CREIEU EN LA BONA NOVA”.

                                               Jesús viu i es desviu només per a la missió rebuda del Pare. En Marc el veiem en plena acció des de bon començament. Se’ns presentarà com un predicador itinerant per escampar la sembra de la Paraula. La seva predicació del Regne es materialitza en dues accions complementàries: en ensenyar, que vol dir en educar en una doctrina nova, com en diu la gent, que val tant com en fer una nova experiència de Déu, i segonament en curar, que equival a sanejar els cossos i l’esperit dels que l’escolten. Curar té la funció d’autentificar allò a què invita a viure. No sempre hi ha aquest nexe entre les dues accions. No per part de Jesús, sinó per part del poble, en cerca de curacions físiques i psíquiques; i s’hi encanta en el “sensacionalisme” de ser protagonista d’una intervenció curativa o de ser-ne testimoni  ocular. ¿De què serveixen aquests miracles, si d’aquests no es passa a captar el missatge de vida, que suposa el fet d’obrir-los els ulls del cor i els de la fe per reconèixer-lo com a enviat precisament pel Pare per fer-los partícips d’un Regne inoït fins aleshores, que suposa el que ells anomenen “doctrina nova”. De fet, una proximitat del Déu inaccessible que es manifesta amorós i misericordiós. ¡Nova visió de Déu!

                                               Sant Pau exemplifica en la seva persona i doctrina tot el sentit profund de la proclama de Jesús. I en el camí de Damasc s’obre a la percepció de la riquesa, bondat i bellesa que suposa està obert al Regne de Déu. Això ho exterioritzarà amb les paraules de convicció i d’estima de l’evangeli o bona nova, fins al punt de dir: “¡pobre de mi, si no evangelitzés! Jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli: hi estic obligat. Per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Tractant-se de l’evangeli, estic dispost a fer el que calgui per poder-hi tenir part”. El papa Francesc ens fa una crida prement a enrolar-nos en aquesta crida de tots els creients, a ser-ne receptors i actors, de forma que la nostra condició de seguidors de Jesucrist comporti el fet d’obrir-nos i de promoure l’obertura de tothom al Regne de Déu, altrament dit: evangelització pròpia i, com a conseqüència, a expandir-la amb convicció, amb parresia (valentia, coratge). Ja Pau VI en la seva Exhortació Apostòlica “L’evangelització del món contemporani” (citada com és costum en llatí amb les dues primeres paraules: Evangelii Nuntiandi) ara farà quaranta anys ens feia la mateixa crida.

                                               Anys després d’aquesta crida, va sortir l’expressió de “nova evangelització”. Una manera de dir que suposava al meu entendre una ambigüitat: ¿seria perquè s’havia perdut la primera o bé perquè potser no n’hi havia hagut d’evangelització en el sentit ple i autèntic de l’expressió? Dit d’una altra manera: ¿havíem fet més religiositat que proposta de fe viva? Deixem-ho així. Cal anar als principis i Francesc no parla més que d’evangelització: Obrir-nos per la fe a reconèixer que el Déu de Jesucrist, el Pare amorós, és la plenitud de vida i d’amor, que vol expandir i difondre en àmbits cada vegada més amplis i més afectius i efectius. Regne de Déu que al final suposarà posar Jesús al centre del missatge. Cristocentrisme: Jesús “el Sant de Déu” que suposarà una irrupció, una càrrega de profunditat en el llac de la història i de la humanitat, també de la natura. Predicant el Regne de Déu, al final els seus deixebles l’assimilaran en la persona humano-divina de Jesucrist. El Regne és la paràbola de les paràboles. Només als ulls de la fe podem percebre i capir el misteri de la presència i l’acció de Déu, que ens porta Jesús ara en el nostre moment concret de la relació explícita de Déu amb els homes i dones concrets que rebem aquest missatge i aquesta crida i missió, o vocació, si voleu. ¡Tots, tots al conreu de la vinya, sigui a l’hora que sigui, sense fer distincions a l’hora de la justícia i la generositat de “Nostramo”! La voluntat de Déu Pare és salvar tothom, sense cap exclusió.

                                               Així s’obre l’exhortació que ens fa el papa Francesc: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys. Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè ningú queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”.

                                               “La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. “Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura, a mesura que la lliurem per donar vida als altres. Això és, en definitiva, la missió”. En el Sínode de 2012 sobre la transmissió de la fe cristiana s’hi va recordar que l’evangelització convoca tothom. Avui, en aquest “Aneu evangèlic de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església i tots són cridats a aquesta nova “sortida” missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”.

                                               “La pastoral en clau missionera pretén abandonar el còmode criteri pastoral del “sempre s’ha fet així”. Invito tothom a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats”. “Una pastoral en clau missionera no s’obsessiona per la transmissió desarticulada d’una multitud de doctrines que hom intenta  imposar a còpia d’insistència. Quan s’assumeix un objectiu pastoral i un estil missioner, que realment arribi a tothom sense excepcions ni exclusions, l’anunci es concentra en l’essencial, que és el més bonic, el més gran, el més atractiu i alhora el més necessari. La proposta se simplifica, sense perdre tanmateix profunditat i veritat, i així es torna contundent i radiant”. “Totes les veritats revelades procedeixen de la mateixa font divina i són cregudes amb la mateixa fe, però algunes són més importants, perquè expressen més directament el cor de l’Evangeli. En aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. En aquest sentit, el Concili Vaticà II va explicar que “hi ha un ordre o “jerarquia” en les veritats en la doctrina catòlica, pel fet de ser diferent la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana. Això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt  dels ensenyaments de l’Església, i fins i tot per a l’ensenyament moral”. Acaba aquesta declaració tan matisada i oberta a una acció pastoral missionera creïble i estimulant, dient: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No  vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en uns embolics d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un  horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. ¡Corren, corren aires de Pentecosta i de finestres obertes! Joan XXIII torna a bufar en l’Església. ¡Siguem creients del Vaticà II! Secundem els anhels del papa Francesc!

                        Diumenge V de durant l’any, 8 de febrer del 2015.  Sabadell