Homilia del diumenge 29/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

I TERCERA VIRTUT PASQUAL: L’AMOR

                        La Pasqua té això de singular: és la visió nova de tot, des de la perspectiva –àdhuc- vivència de l’amor. No és l’amor en precari que acostumem a “gastar” el humans, quan encara no hem estat “tocats” per la gràcia resurreccional.És el do millor, incomparable

                        M’agradaria poder anar a les fonts o bé als coronaments de l’edifici ètic promogut per Jesús. Ell, que fou rebutjat, ha acabat fent i compactant tota la volta espiritual del cristianisme, essent-ne la “pedra angular”, sense la qual no és ni ben conjuntat ni consistent l’edificació ètica humano-divina que ens ha tramès Jesús. En Ell ens fem i som.

                        Adverteixo –m’ho faig a mi mateix- que aquí hi ha més, molt més, del que se sol dir quan parlem d’estimació entre els qui n’hem fet alguna descoberta. L’amor, fent-nos descobrir l’altre, ens pot donar l’autèntica mesura de nosaltres mateixos. Valem el que val el nostre amor, només. A veure, abans no ho barregem tot. És tan difícil parlar i més viure l’amor com a virtut teologal, que val tant com a dir virtut relacional, activada des de Déu. Per tant, tenint-lo per autor, meta i motor. És un amor que ens ve de dalt. Donat, no “pagat”

                        Introduïm-nos-hi amb un gran respecte i amb senzillesa al mateix temps.

                        Vull aportar alguns textos dels que jo en diria fundacionals:

                        En primer lloc aquí hi entra amb tots els honors el text de la segona lectura d’avui. No es tracta només de repetir-la per escrit, sinó per a que ens en fem el propi comentari i, a més, personalitzat. Parla de i en nosaltres: “Estimats: mireu quina prova  d’amor ens ha donat el Pare. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món (l’antagonista de Déu, segons la visió de Joan) no ens reconeix, com no l’ha reconegut a Ell. (Aquí hi ha condensat tot el drama de la mort de Jesús, de la negació del seu poble). “Sí, estimats, ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat (= epifania, descoberta, donat a conèixer) com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. ¿Semblants, en què, com? ¿Veure Déu? ¿Tal com és? ¿No creieu que no es pot dir ni més ni més grandiós de cadascú de nosaltres? Enllaça en cadascú terra i cel en progressió qualitativa. Ara començ, després plenitud. Si ens costa tant d’entendre el que som ara, més val no especular amb allò que esdevindrem en la resurrecció final. Apliquem-nos a desentranyar el present i a viure’l en creixença i amb meravellós agraïment, que és el que ens toca ara; el demà serà “tot altre...” Deixem-lo en el cor de Déu.

                        Hi ha per a mi un altre text que complementa l’anterior, que és de Pau escrivint als romans, que és un repte de confiança total que ens fem a nosaltres mateixos. El goig de l’absolut de la certesa. “¿Qui ens separarà de l’amor de Crist?” Pau enumera tot el que podria pensar-se com a obstacle: “¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort? Però de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell que ens estima. Altra lletania de poders que podrien malmetre l’amor que Crist ens té: “N’estic ben cert: ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rom 8, 35 ss) ¡I quin descans absolut, total, en l’amor de Crist a nosaltres...!

                        De l’evangeli d’avui, el del “Bon Amor”, en vull destacar el coneixement de cadascú que té. Coneixement, segons la Bíblia, no és un coneixement conceptual, fred, per més que lúcid, sinó un coneixement d’estimació, de trobar-se i retrobar-se l’un amb l’altre, en el goig i el festí de la comunió. També voldria destacar el fet del “donar la vida per elles”. Donar la vida no té únicament com a teló de fons el fet de la passió i mort de Jesús per amor, sinó que hi ha la més gran definició de l’amor que és donar, donar-se, exposar-se a tot, corrent el risc de la possible no entesa. L’amor és un acte de fe total que va a les ultimitats. Això només ho podem pensar i  sentir de Déu envers nosaltres, mai a l’inrevés. L’amor com a missió: per això “ha vingut”. “Donar i recobrar”. Aquí no hi ha només una referència a la resurrecció, sinó a veure que en l’acte de donar ja hi ha un recobrar. Un amor que no necessita d’un retorn de ningú, car és ple de per si mateix: no necessita agraïment, reconeixement, correspondència, un reamor per l’amor rebut. L’amor ja té la plenitud en el mateix donar-se. No necessita que el reconeguin per ser ple. Com ens desmonta l’amor diví.

                        Ja Fromm des de la psicologia ens dóna aquesta visió del que significa l’estimar. Simplement, profundament: només donar, donar-se. Aquest text m’ha acompanyat des de fa temps i m’ha posat en evidència els meus límits en l’estimació. Diu Fromm: “L’amor és una activitat, no un afecte passiu; és una “continuació”, no un “rampell sobtat”. En el sentit més general, podem descriure el caràcter de l’amor establint que estimar és fonamentalment donar, no pas rebre”.

                        “¿Què és donar? Encara que faci la impressió que la resposta a aquesta qüestió sigui simple, actualment és plena de complexitats i d’ambigüitats. El malentès més freqüent consisteix a suposar que donar significa “renunciar” a alguna cosa, a privar-se de quelcom: en un mot: a sacrificar-se. La persona que no ha desenvolupat el seu caràcter més enllà de l’estadi corresponent a l’orientació receptiva, explotativa o amuntegadora experimenta d’aquesta manera l’acció de donar. L’home de mentalitat mercantil està disposat a donar, però sota la condició de rebre: per a ell, donar sense rebre és una mena d’estafa... Per al caràcter productiu (en el sentit que ell dóna a aquest terme de maduresa) donar té un significat totalment distint: donar és la més alta expressió de la potència. En l’acte mateix de donar experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Aquesta experiència de vitalitat i de potència m’omplen de goig. La meva pròpia experiència és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç”.

                        “L’esfera més important del donar no és la de les coses materials, sinó que radica en el camp més específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, de la cosa més preciosa que té, de la seva pròpia vida. No significa necessàriament  que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions del que hi ha viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre: donar ja és fonamentalment una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa en l’altra persona, i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han  creat”.

                        Deixeu-me afegir aquesta afirmació de l’autor: “A penes cal destacar el fet que la capacitat d’estimar en el sentit de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Això pressuposa l’assoliment d’una orientació predominantment “productiva”. En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa; en el mateix grau en què li manquen aquestes qualitats, té por de donar-se i, per tant, d’estimar”.

                        “A part de l’element de donar, el caràcter actiu de l’amor esdevé evident pel fet quer implica sempre uns certs elements bàsics, comuns a totes les formes de l’amor. Aquests elements són cura, responsabilitat, respecte i coneixement”. No m’hi entretinc a desenvolupar cada element. Ho trobareu en el seu llibre “L’art d’estimar”.

                        Passar de l’experiència humana d’estimar a la divina és qüestió de pregària, d’il·luminació, de fe, esperança i d’amor, virtuts teologals, profundament pasquals.

                        Copio del Catecisme de l’Església: “La caritat té com a fruits el goig, la pau i la misericòrdia; exigeix la pràctica del bé i la correcció fraterna; és benvolent; desvetlla la reciprocitat i es manté desinteressada i liberal; és amistat i comunió”.

                      Diumenge IV de Pasqua, 29 d’abril de 2012.   Barcelona

Homilia del diumenge 22/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERANÇA SEGONA VIRTUT PASQUAL

Ho hem comentat més d’una vegada: la riquesa conceptual de les oracions col·lectes de la litúrgia dels diumenges. Comprovem-ho amb la d’avui:”Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit; que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”. Només cal llegir-la un parell més de vegades per veure-hi tot un món pasqual, ric de continguts i obert a l’acció directa de Déu. Respira goig i empeny vers una vivència de l’esperança que ateny l’ara i el més enllà de plenitud. És la imatge més humana d’una virtut caminadora. Tot i ser una virtut que no és principalment obra dels nostres afanys, sinó do, força, tremp de Déu que se’ns ha regalat per fer bo i fructuós el camí. Ben encarats cap a Déu tot i passar pels germans… Però no ens precipitem, no. Ja hi arribarem.

Ens hem proposat de posar de relleu que les tres virtuts teologals són el més preciós que podem viure en aquests moments marcats per la Resurrecció del Crist. Segons les indicacions insistents de Pau em sento empés a fer aquestes dues afirmacions que les veig com formant una unitat indestriable: “Si Crist no hagués ressuscitat la nostra fe seria vana i risible” I la segona: “Si nosaltres no haguéssim ressuscitat juntament amb el Crist, no ens serviria de ben res creure en la Resurrecció del Crist". Cal fer notar que tant la Resurrecció de Crist com la nostra són objecte directe de la nostra fe. Ja va dir Jesús en la solemnitat de l’acte de fe de Tomàs, de primer incrèdul, després notòriament creient: “Feliços els que sense haver vist creuen”. La Resurrecció de Crist i la nostra aquesta última en un -“anar-se fent”- pertanyen ambdues al misteri. No són evidents i caldrà un exercici de fe posat per obra en el dia a dia per tal que puguin ser operatius, i constatables per les obres que susciten i promouen. Ja diu Pau que fe i esperança conflueixen en la caritat i en ella s’expressen.

En el misteri de la Resurrecció es polaritza, per Pau, tot el misteri de mort i vida nova del Crist i, en Ell, també en nosaltres. Es parla de tornar a néixer, de nova creació, de recapitulació de tot en el Crist. De cels nous i terres noves. De que àdhuc la mateixa creació serà de nou recreada. És l’aliança nova i definitiva. Ara, per tant, estem en temps de resurreccions. Cal recordar-nos-ho i no baixar massa ràpidament a la moralització del nostre viure. Ara com ara, deixem-nos portar pel goig de saber-ho i de viure-ho. Ja ho farem després com una derivació del fet de viure en resurrecció. S’han refet les relacions bàsiques: Amb Déu, amb la creació o la natura, amb nosaltres personalment, amb tota la humanitat... La Resurrecció marca un abans i un després en la història, perquè el Crist n’ha modificat la direcció i sentit. Crist n’ha esdevingut el principi i el fi, l’Alfa i l’Omega. Tot passa per Ell, a Ell s’encamina i tot desemboca en la unió i comunió amb Déu. Estem entroncats amb Déu.

Evidentment l’esperança pressuposa la fe: La fe és la teofania inicial pròpia i l’esperança n’és la posada en acció, derivada d’aquesta teofania. L’esperança és el camí nou que ens ha portat la fe. És el do que se’ns fa per anar fins a la plenitud promesa, que es jugarà al mateix temps, tant en l’ara del caminant com en el final del camí, que és la plenitud del que ens és promès. En podríem dir el Regne de Déu que ha anunciat Jesús i que s’ha posat en marxa veladament a partir de la seva Encarnació i ja a la descoberta en la Resurrecció. Ara, primícies, després eclosió.

L’esperança acompleix dues mirades al mateix temps. La del futur de plenitud que ens ha estat promesa i la del present que és el de fer un camí costerut, no fàcil; això sí, amb perspectives cada vegada més obertes. Non sé per què em ve a la memòria la figura del Quitxot. Del cavaller posat en camí. Que el porta i mou la idealitat de “desfacer entuertos”, de posar-se en un sense fi de peripècies buscant un món millor, en una creença infrangible, en més que una bona fe i una lluitadora esperança d’un futur millor. L’idiota de Dostoiveski..

Si hi busquem el recolzament bíblic ens trobarem en unes connotacions atribuïbles a l’esperança que la fan lluitadora, pacient, soferta. Lluita que ja és garantia de joia i de pau entrellucada. L’esperança no enganya: “Mantinguem indefectible la confessió de l’esperança, ja que és fidel aquell qui va fer la promesa”.

L’esperança es desclou en un “mentre” que ens lliga el camí amb la meta. Ja ho assenyala la litúrgia: “Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals; feu que hi hagi pau als nostres dies, i per la vostra misericòrdia, guardeu-nos de pecat i de qualsevol pertorbació: “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”.


M’ha semblat que podia ben bé resumir tot el “viatge de l’esperança” aquest número 39 de la Constitució conciliar del Vaticà II que porta com a títol “Terra nova i cel nou”: “Ignorem el temps de la consumació de la terra i de la humanitat, no sabem tampoc de quina manera l’univers serà transformat. Passa certament la figura d’aquest món, deformada pel pecat, però sabem que Déu prepara un nou estatge i una nova terra, on hi habita la justícia, i la seva felicitat omplirà i superarà tots els desigs de pau que pugen en el cor de l’home. Aleshores, un cop vençuda la mort, els fills de Déu ressuscitaran en Crist, i allò que fou sembrat en la feblesa i la corrupció serà revestit d’incorrupció; i, tot restant l’amor i els seus fruits, tota la creació, que Déu va fer per a l’home, serà alliberada de l’esclavitud de la vanitat”.

“Se’ns adverteix que de res no li serveix a l’home de guanyar tot el món, si es perd a si mateix. Amb tot, l’espera de la nova terra no ha de debilitar, sinó més aviat excitar, la sol·licitud d’explotar aquesta terra, on creix el cos de la nova família humana, que ja serveix per a manifestar una certa ombra de la vida futura. Per això, encara que el progrés terrenal s’ha de distingir acuradament de la creixença del Regne de Crist, amb tot, en tant que pot contribuir a ordenar millor la societat humana, interessa moltíssim el Regne de Déu”.

·”Els béns de la dignitat humana, de la comunió fraterna i de la llibertat, és a dir, tots aquests béns que són fruit de la natura i del nostre treball, després que, en l’Esperit del Senyor i segons el seu manament, els hàgim propagat a la terra, els tornarem a trobar, però nets de tota taca, il·luminats i transfigurats, quan Crist retornarà al Pare “el Regne etern i universal: regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau. El Regne ja és present en aquesta terra, en el misteri; però quan el Senyor vindrà, serà consumat”

I podem afegir el número 93 de la mateixa Constitució que n’és la conclusió: “Els cristians, tot recordant aquelles paraules del Senyor “en això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres”, no podem desitjar res amb més ardor que servir cada dia generosament i eficaçment els homes d’avui. És per això que, fidels a l’evangeli i plens de la seva força, fent costat a tots aquells qui estimen i reten culte a la justícia, han emprès de dur a terme aquí a la terra una tasca enorme, de la qual hauran de donar compte a Aquell qui jutjarà tothom el darrer dia. Perquè no tots el qui diuen “Senyor, Senyor!” entraran al Regne del cel, sinó aquells qui fan la voluntat del Pare i s’apliquen a obrar coratjosament. El que vol el Pare, doncs, és que reconeguem el Crist, germà nostre en cada un dels homes, i que els estimem eficaçment, tant d’obra com de paraula, donant un tal testimoniatge a la Veritat, que sapiguem compartir amb els altres el misteri d’amor al Pare celestial. És d’aquesta manera que de cap a cap de la terra els homes renaixeran a una viva esperança, la qual és un do de l’Esperit Sant, perquè un dia siguin finalment admesos a la pau i a la felicitat supremes, a la pàtria tota radiant de la glòria del Senyor.

“A Ell, que amb el poder que actua eficaçment en nosaltres pot fer infinitament més que tot el que demanem o pensem, sigui donada la glòria en l’Església i en el Crist Jesús tot al llarg dels segles dels segles. Amén” (Ef 3, 20-21).

Diumenge III de Pasqua, 22 d’abril de 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 15/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA FE ÉS UN MISTERI

Un, en raó d’haver viscut amb més o menys intensitat, arriba a pensar i a sentir que tot en la vida està com embolcallat de misteri. No és allò ignorat per desconeixement. “En sentit estricte –dirà Torralba- és allò que roman ocult, allò que no es percep pels sentits, ni s’aclareix amb la raó científica. Afegirà: “El misteri no és allò que pot arribar a tenir solució, una explicació. Pertany a un ordre distint. La intel·ligència espiritual topa amb el límit d’un abisme que no és exterior, sinó que resideix en el més íntim d’ella. El misteri és un límit, però és a la vegada, un estímul”. És un saber que no saps, intuïnt-ne de més, un creure que hi ha més densitat en tot i en tots, més del que un arriba a percebre. I això, en un senzill però a la vegada directe esguard, bé sigui a la natura, a les coses, a allò que succeeix, a allò que “sospito” en aquest i en aquest altre, (més enllà de la consciència que ells mateixos en puguin tenir), bé també aplicable a un mateix, com a misteri. (Se m’imposa un entreacte... En una pausa llarga de l’escriure vaig seguint ocasionalment la lectura començada del llibre “Amb Déu o sense”. Carteig entre en Torralba i en Villatoro i, que entre altres provocacions, hi trobo aquesta frase: “Una constel·lació de déus que fan pampallugues en el nostre horitzó mental ens entreté el diumenge a la tarda, ens fa accelerar el cor i gaudir de jugades magistrals, però, vistos de prop estan fets de la mateixa pasta que nosaltres. Aquest Déu abisme en què jo crec, aquest Déu sense forma, aquest Déu que, com un àcid càustic, desfà les imatges dels petits déus, és el Déu oceà, com diria sant Agustí, el Déu totalment altre, en paraules de Soren Kierkegaard, que sempre és més gran que allò que puguem imaginar, pensar o encabir en les nostres metàfores o paràboles”. ¡Què n’és d’incommensurable el clàssic “Coneix-te tu mateix!”. A això un hi pot aproximar-se, endinsant-se en successives mesures o tongades noves- ¡mai del tot, ni de bon tros!- ja en només paràmetres humans. Tot té més profunditat de la que apareix. Constatar-ho i valorar-ho amb capacitat de meravella i d’estupor, ja ens porta pel camí de la qualificació del viure: veure-hi més i més endins... El “misteri” és connatural al que en Torralba en dirà la intel·ligència espiritual. La descriu, com altres semblantment, en el que especifica com a poders de la intel·ligència espiritual: N’especifico alguns: “La recerca del sentit, el preguntar últim, la capacitat de saber-se distanciar, l’autotranscendència, la meravella, l’autoconeixement, la facultat de valorar, el gaudi estètic, la recerca d’una saviesa, el sentit de pertinència al tot, la crida interior”, etc. No és sol en afirmar-ho. Ja altres autors en fan ressenya. El Pare Ramon M. Nogués en la seva darrera obra “Cervell i transcendència” hi incideix en parlar del tot, del dalt, del baix i de l’altre. També en Panniker parla, en sentit molt afí, de la Tercera Dimensió. Tot adquireix un gruix, de bones a primeres, insospitat. Tot això em porta com de la mà a la plausibilitat del món de la fe en termes ja religiosos. Permeteu-me de fer esment de Joan de la Creu, ja portada les coses més enllà del freqüent, ja en plena mística: “En la noche dichosa/ en secreto, que nadie me veía/ ni yo miraba cosa, sin otra luz y guía/ sino la que en el corazón ardía./ Aquesta me guiaba/ más cierto que la luz del mediodía”. I encara més: En Pié parla de la fe com a il·luminació, prenent peu de l’expressió de sant Agustí: “El mestre interior” que atrau des de dins els pensaments i els sentiments cap a la comunió amb ell i ens permet de veure i sentir-ho tot d’una forma nova.

La fe religiosa és en sí mateixa un misteri. No sabem ben bé d’on prové, quan pren cos en un mateix. Com va engrandint-se o com es va fonent. No sabem per què en tenim nosaltres, i altres, no. La fe és acuïtat, lucidesa. Té molt i tant a veure amb la visió assertiva de les coses precisament invisibles. No les veus però les afirmes i, com més les afirmes, més intensament les veus o les preveus. Hi ha un món tot altre en el món ¡tant i tot nostre! La fe ens porta a fer l’afirmació del Déu que no veus –no l’ha vist mai ningú, fora, tal i com ho digué Jesús d’Ell mateix i d’aquells a qui Ell els ha donat aquesta “capacitat”. L’objecte de la fe sempre és Déu, en primera instància. Un Déu afirmat, més enllà de qualsevol lògica; diguem-ne en sentit ple, més enllà de tota evidència.

Veure, endevinar el món visible i invisible, i l’arquitectura i els seus fonaments, això és el miracle de la fe. Misteri i miracle aquí són equivalents. I Déu no com a TOT de tot, com a panteisme, sinó com un Déu personal. Un Déu que ha fet història en fer creació i que la segueix fent en successives intervencions, les que en el poble d’Israel en diran gesta. Manifestacions o teofanies, més entenedores en els resultats d’un missatge que en la visualització d’un rostre i unes mans creadores que no té. Ens trobem més enllà de tot antropomorfisme. Fins que “arribada l’hora”, ha pres rostre humà en la més agosarada acció i manifestació en la història concreta i datable. Jesús té “carnet d’identitat”, excuseu la impropietat. “Ara –dirà Benet XVI- la Paraula no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret”.

Des de l’”esdeveniment” Jesús de Natzaret, la nostra fe, evidentment cristiana, fa definitivament referència a Jesús que en vida, mort i resurrecció ens ha donat i promès el sentit del viure més ple. Hi hem de destriar dos misteris en un de sol: Saber que en Jesús es dóna la plenitud humana, no sols la personal, sinó l’arquetípica: (“De la seva plenitud tots en rebem gràcia sobre gràcia”) I la divinitat que per definició sempre és plenitud en ella mateixa. Dirà Pau als colossencs: “Perquè en Ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a plenitud gràcies a Ell que és cap de totes les potències i autoritats”. “Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat per Ell totes les coses... Tot ha estat creat per Ell i destinat a Ell... Tot es manté unit gràcies a Ell. Ell és també el cap del Cos que és l’Església. Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud, Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist... Cal, però, que us mantingueu ferms en el fonament de la fe, sense deixar-vos apartar de l’esperança que us promet l’evangeli que heu sentit i que ara ha estat anunciat a la humanitat sencera arreu de la terra. És d’aquest evangeli que jo, Pau, sóc servidor”.

Un altre misteri hi va inclòs. El del més enllà, el que emblemàticament en diem Resurrecció. Trencacolls de tot pensar i desig humà de segles, expressat impròpiament com a immortalitat, molt millor dit per la nostra fe com a vida nova, ressuscitada. Vèncer la mort és un altre dels misteris-límits.

La nostra fe fa definitivament referència (lligam, compenetració, relació de causa – efecte) a Jesús de Natzaret que en vida, mort i resurrecció ens ha donat el sentit més ple, distint en qualificació, del nostre viure.

La fe és una “virtut”, que vol dir una capacitat, una fortalesa, una certesa que permet veure el present com a eternitat i l’eternitat com a present, que ens qualifica el veure i el viure més enllà de tota expectativa. La fe es viu com a constatació de “poder” existencial. T’inaugura un Credo diví. Tot ho lliga, tot ho relaciona. L’infinit amb l’infinitesimal.

És virtut “teologal” que vol dir que té com a principi, com a motiu, com a objecte i com a terme el mateix Déu, el Déu Pare, revelat en i per Jesucrist.

És operació de la “gràcia”. Un poder vingut, no esdevingut per causes concretes. És una teofania a nivell personal. Ell n´és l’operador, no sé com dir-ho millor. Déu actua a través de la fe. Tot pren principi de la fe donada. I és amb la visió (del ulls de la fe) que resulta tot una altra cosa, una dimensió nova, plena.

És virtut clarament “pasqual”. Hi ha hagut una revelació, un haver rebut com a do, com a gràcia, res de mereixements. Jesucrist ha assumit en la seva persona tota personificació del Bé per transmetre-nos-el, i tota polarització del Mal per vèncer-lo per a nosaltres. “Res de tot el que és humà no li és aliè”. En ell desemboquen tots els possibles humanismes. En Ell pren cos tota l’escala d’humanització de la nissaga humana. N’és el punt i confluència Omega. I nosaltres estem invitats a fer camí d’humanització creixent, a imatge i semblança de Jesús, el Senyor.

Redescobrim sempre amb major o distinta intensitat el sentit primordial de la fe: és l’atri de la gràcia, en sentir, en saber, en voler i en fer. Tot hi queda transfigurat. La fe esdevindrà esperança i s’acomplirà en la caritat. La fe dirà desconcertadament, a primera vista Péguy: “La fe és evident. La fe va tota sola. Per creure no s’ha de fer res més que deixar-se anar, no s’ha de fer res més que observar. Per no creure caldria violentar-se, turmentar-se, torturar-se, contrariar-se. Resistir-se. Agafar-se del revés, girar-se del revés. Capgirar-se. La fe és tota natural, tota anant, tota simple, tota vinent. Tota bona vinent. Tota bella anant, és una bona dona que coneixem, una bella bona dona, una bona vella parroquiana, una bona dona de la parròquia, una àvia vella, una bona parroquiana. Ella ens explica històries del temps antic, que s’ha esdevingut en el temps antic”.

“Per no creure, fill meu, ens hauríem de tapar els ulls i les orelles. Per no veure, per no creure”.

¡Ai, senyor Péguy, i qui tingués la fe com la descrius! Senyor, ja crec, ja, però augmenta més i més la meva fe precària, pobreta. Acabo amb el final de l’evangeli d’avui: Jo, Senyor, vull ser com Tomàs, el Tomàs d’avui, no el del diumenge passat, segons la narració de l’evangeli. Joan havia de ser qui ens ho narrés; no podia ser altre: “No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Tomàs li respongué: ¡SENYOR MEU I DÉU MEU! Arrodonim les coses per bé: “Jesús li diu: ¿Per què m’has vist has cregut?” Ara ve la bona que ens és dita particularment per a cadascú: FELIÇOS ELS QUI CREURAN SENSE HAVER VIST”.

Encara repicó: “Els (miracles) que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fil de déu, i, havent cregut, tingueu VIDA en el seu nom”. Tot Joan, a l’evangeli i a les cartes està ple de fe; Pau, no diguem, altre tant. I, si voleu gaudir-gaudir amb la vostra fe, llegiu, reseu, canteu els salms. Cosa bona, a fe.

“Aquesta és la fe de l’Església”. “Aquesta és la victòria sobre el món: la NOSTRA FE.

Pasqua sense una fe repolida no s’entén de cap de les maneres. Amén és expressió de l’AT. que ve a ser com un acte de fe. Fem-lo ben esplendorós i sonor.


Diumenge II de Pasqua, dia de l’octava de Pasqua, 15 d’abril de 2012 Barcelona

Homilia de Pasqua 08/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

CRIDATS A RENOVACIÓ DE VIDA

Podria ser una temptació, a les clares, deixar la Resurrecció per el més enllà. Les afirmacions haurien de ser més peremptòries, més creïbles i experimentades per el més aquí. No es fa pas la comprovació al final, sinó que ja es pot mesurar en el dia a dia. La brúixola l’hem de tenir sempre ben a la vista, altrament som, alguns, perdedores de mena...

“Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Cal, doncs, trobar el desllorigador de tot plegat en el present, justament. Respecte al més enllà hi ha una broma permanent que ho desdibuixa en els seus particulars. “Confessem la vostra Resurrecció”. (Confessar vol dir que és qüestió de fe) El com no és determinant, i més quan el mateix Jesús va ser circumspecte en desvelar el “futur” en Déu. No és qüestió de trencar-s’hi el cap. Obrim-nos a l’afirmació: Hi ha resurreció –tossudament reafirmada per Pau, centre i clau de la seva predicació-. Deixem en bona hora tot el reguitzell dels “com”. Mantinguem el “què”. N’hi ha ben bé prou. Quan insistim en revestir el sí amb afegits caiem en infantilismes (tothom els hem tingut; antropomorfismes de quincalla, deixats de banda a la que ens hem fet un xic més grandets o en presumpcions que no s’aguanten). Del què, per definició, és “tot l’altre”; millor no fer-hi especulacions. “En tens prou amb la meva gràcia”, va sentir Pau sempre que es trobava en les cruïlles de les experiències humanes i divines. Millor no voler saber el que en definitiva serà el “tot l’altre”. Tot el que sigui avançar-se a l’experiència pròpia és una manca de respecte al misteri de Déu i nostre. La vida divina promesa i compartida ha de ser sempre novetat. Deixem-ho com a imprevisible. Focalitzem, més bé, les mirades i les comprensions en l’aquí, que ja de per sí pren coloracions del més enllà. Continuïtat i admirables discontinuïtats, amb l’ajut de l’esperança, com ja hem comentat alguna vegada. Péguy ho ha expressat bellament en “El pòrtic del misteri de la segona virtut”: “La fe que més m’estimo, diu Déu, és l’esperança. I continua en tot un enfilall de motivacions que segueixen a aquesta entrada: “La fe a mi no em sorprèn. No és pas sorprenent...” “Però l’esperança, diu Déu, això sí que m’admira. A mi mateix. Això sí que és sorprenent. Que aquests pobres infants vegin com va tot això i que creguin que demà anirà millor. Que vegin com va avui i que creguin que anirà millor l’endemà de matí. Això sí que és sorprenent i és realment la meravella més gran de la nostra gràcia. I jo mateix n’estic sorprès. I cal que la meva gràcia sigui de debò una força increïble. I que flueixi d’una deu i com un riu inexhaurible... Aquesta nena petita de no-res. Tota sola, portant les altres (germanes: la fe i la caritat), la qui travessarà els mons acomplerts... Però l’esperança no és evident. L’esperança no va tota sola, s’ha de ser ben feliç, s’ha d’haver obtingut, rebut una gran gràcia... És ella, la petita, la qui ho arrossega tot. Perquè la Fe només veu el que és. I ella veu el que serà. La Caritat només estima el que és. I ella estima el que serà. La Fe veu el que és. En el Temps i en l’Eternitat. L’esperança veu el que serà en el Temps i per l’Eternitat. L’esperança veu el que encara no és i que serà, estima el que encara no és i que serà en el futur del temps i de l’eternitat. La petita esperança, però és la qui sempre comença. Aquesta naixença perpètua. Aquesta infantesa perpètua... I és de nosaltres que Déu espera el coronament o el descoronament d’una esperança seva... Aquell que ho és tot no és res sense aquell que no és res. Aquell que tot ho pot no pot res sense aquell que no pot res. Així la jove esperança reprèn, remunta, refà, redreça tots els misteris com redreça totes les virtuts. Nosaltres li podem faltar. No respondre a la seva crida. No respondre a la seva esperança. Fer-li defecció. Faltar. No ser-hi”... Poso punts suspensius. Resurrecció aquí, Resurrecció allí, definitiva. Tot ben bé el joc de l’esperança. La segona virtut de les divines, donades, de les anomenades teologals.

Fa dies que vaig donant voltes a algunes expressions de Bonhoeffer en el seu llibre Resistència i submissió, on escrivint des de la presó a un amic seu, diu: “Voldria escriure una obra –no pas de més d’unes cent pàgines- estructurada en tres capítols:
1.- Balanç del cristianisme.
2.- ¿Què és en realitat la fe cristiana?
3.- Conclusions.
Resumint: A 1.- “La gran amenaça d’avui és l’allunyament de la natura i la seva substitució per l’organització que esdevé una nova amenaça de la vida. ¡Però ara ens falta la força espiritual! El perill més gran som nosaltres mateixos. En conseqüència tot depèn de l’home. El gran perill, la pretesa maduresa d’edat de l’home. Déu se’ns ha tornat superflu. Ara estem embullats amb el tema de l’Església. Hi ha poca fe personal en Crist Jesús. Sociològicament poca o nul·la influència sobre la massa. Assumpte: la petita o gran burgesia. Decisiu: l’Església s’autodefensa. No s’arrisca el més mínim per als altres.

A 2.- El problema de qui és Déu rau en el trobament amb Jesucrist que hauria de ser com un veritable trastorn de tota l’existència humana pel fet que Jesús “no existeix sinó per als altres”. Aquí hi ha la veritable experiència de la transcendència. D’aquesta llibertat d’un mateix, d’aquest “ser per als altres” fins a la creu és d’on neix l’omnipotència, l’omnisciència, l’omnipresència. La fe és la participació en aquest ésser de Jesús (encarnació, creu, resurrecció). Les nostres relacions amb Déu no són unes relacions “religioses” amb l’ésser més alt, més poderós i millor que podem imaginar, no és així la vertadera transcendència, sinó que constitueix en una nova vida en “l’ésser per als altres”, en la participació en l’ésser de Jesús. Les tasques infinites i inaccessibles no són transcendents, sinó el proïsme que trobem a cada pas. Déu en forma humana. Ni com les religions orientals; ni sota formes abstractes, símbol d’allò absolut, metafísic, infinit, etc; ni com el déu grec que és “l’home en si mateix”, sinó “l’home per als altres”, és a dir, el crucificat. L’home que viu de la transcendència.

A partir d’aquí caldria interpretar els conceptes bíblics (creació, caiguda, reconciliació, penitència, fe, vita nova, coses últimes).

A 3.- L’Església només és Església quan existeix per als altres. Per començar hauria de donar als indigents tot el que posseeix. Els pastors han de viure exclusivament dels dons voluntaris de les seves parròquies, i eventualment han d’exercir una professió secular. L’Església ha de col·laborar en les tasques profanes de la vida social humana, no dominant, sinó ajudant i servint. Ha de manifestar als homes de totes les professions el que és una vida amb Crist, el que significa “ser per als altres”. La nostra Església s’haurà d’enfrontar en especial amb els vicis de la hybris, de l’adoració de la força, de l’enveja i de la il·lusió, que són les arrels de tot mal. Haurà de parlar de mesura, autenticitat, confiança, fidelitat, constància, paciència, disciplina, humilitat, sobrietat i modèstia. No hauria de subestimar la importància de l’arquetip humà (que té el seu origen en la humanitat de Jesús i que és tan important en san Pau); la seva paraula no té pes i força per mers conceptes, sinó per l’arquetip. (En relació a l’arquetip en el Nou testament ja te’n tornaré a parlar. L’hem perdut de vista gairebé per complet). D’altra banda hem de fer revisió de la qüestió de la “professió de fe (símbol dels apòstols: revisió de la teologia de la controvèrsia; revisió de la preparació per al ministeri i el seu exercici.

Tot plegat expressat d’una forma molt esquemàtica i senzilla. Tinc interès en fer per una vegada la prova de dir amb senzillesa i claredat, certes coses que , normalment preferim esquivar. No sé pas si ho aconseguiré, més encara sense l’ajuda d’un diàleg. Amb tot crec que podré fer un servei de futur a l’Església. (Text pel que sembla de l’agost del 1944. El dia 9 d’abril del 1945 fou executat).

Ara, em resta dir per què he escollit aquests texts per la celebració de la Pasqua d’enguany. Vull retornar al principi de l’escrit: Volia parlar de com nosaltres podem compartir resurrecció ja ara i aquí. També la persistent referència a l’esperança és molt important per enfocar els camins de resurrecció. ¡com no serà de gran la força d’una esperança absolutament fundada i quan d’invencible no serà l’existència que en ella reposa. “Crist, esperança nostra”-aquesta fòrmula de san Pau és la força de la nostra vida” (Bonhoeffer). Això consona a la perfecció amb les expressions de Pau, com l’esmentada. “Hem estat salvats i conglorificats en esperança”. O bé la resurrecció ja la vivim aquí o bé se’ns desllueix la futura. Estan implicades l’una amb l’altra. Hem de mirar ara, que és quan ens toca, a l’immediat. Tenim aquesta meravella de ser-ho tot el que puguem “per als altres”, identitat dels que van ressuscitant en les concrecions de cada dia. I així el nostre referent serà com ha de ser “l’arquetip”, Jesús. És en la seva creu i resurrecció que nosaltres vivim vita nova. Bona pasqua en el Crist Ressuscitat. “El més enllà no es troba infinitament lluny, sinó en allò que està més a prop. Cerco la perfecció en allò humà, viu, terrenal, no en allò apolini, dionisíac, o fàustic. Crec que en tot cas prefereixo el punt mitjà, el moderat”. (Bonhoeffer)

Diumenge de Pasqua, 8 d’abril del 2012 Barcelona.

Homilia del diumenge de Rams 01/04/2012

LA “PASSIÓ” PER DINS

Ens agrada l’espectacularitat. Sobretot al poble. D’aquí que hagin sortit una mica per tot arreu les “Passions”, on la tragèdia se’ns converteix en teatralitat. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada molt més intentar de viure la passió de Jesús per dins, intentant una empatia evangèlica, un acompanyament en les vivències de Jesús en l’últim tram de la seva vida, i això escapa –al meu entendre- a unes quantes escenes teatrals per més que puguin ser reeixides.

Hem atès des de fa anys llargs a la pietat, vorejant els sentimentalismes, i ho poso en plural per abastar-ne els més possibles. Així era ja en unes representacions populars que es satisfeien en expressionismes. No diguem fins a l’estirada dels sentiments com els que promou un Mel Gibson (per a oblidar la sang sobrera, que esgarrifa més que no commou). Plorar per plorar no porta a cap a res. S’han de tenir uns sentiments molt afinats per ser dignes dels sofriments que pretenem acompanyar; més ens valdria fer-ho en un encontre espiritual amb una sintonia dels “per a què”, intentant d’entrar en l’ànima contorbada d’un Jesús de Natzaret, tant home-home que ens costa de veure-hi ara en aquestes circumstàncies la seva divinitat. Ja ho llegíem aquests darrers dies en les consideracions de sant Agustí: “Per una altra part a altres llocs de l’Escriptura, veiem com aquest mateix Fill de Déu gemega, prega i confessa. Aleshores nosaltres vacil·lem a atribuir-li paraules (d’explícita divinitat), perquè el nostre pensament es resisteix a davallar a la humilitat de Crist... Sembla que el nostre pensament l’ultratja si li atribuïm paraules tan humanes...Resta perplex i voldria capgirar la sentència, però l’Escriptura l’obliga a recórrer a Crist i no li permet de falsejar la identitat de Fill de Déu. Així explica que "prega per nosaltres, prega en nosaltres i és pregat per nosaltres...” Ara podem entendre la visió de Pau a la carta als de Filips quan ens invita a entrar en el santuari del seu cor: “Així per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu...”

Hauríem de recalcar-nos en cada una d’aquestes expressions darreres que són de magnanimitat i d’estreta sintonia amb el Jesús de dins: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res; prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”.

Només un amor reinventat a cada encontre amb Jesucrist ens podrà donar a entendre què li passava per dins i intentar la sintonia amb els seus sentiments...

Hi ha expressions que bé ho delaten: “Em sento torbat”. Expressió que algun biblista ho interpreta com una versió lliure de les angoixes de l’hort de Getsemaní: “Pare si és possible que em passi per alt aquest calze”, però –per això he vingut- que es faci la vostra voluntat en el sentit més genuí que és el del pare nostre: que en tot es faci l’amor del Pare, aquí a la terra com sabem i intuïm que es fa rodonament en el cel. No hi ha un panteix o un glatir de por, sinó la ferma decisió que Déu sigui honorat en tots els moments del propi viure, sabent que com més finor d’esperit tota l’escomesa del Mal (i del mals de tota mena) no podrà res contra la fortitud de la roca que un –i Ell com a Fill- ha posat en el Pare que només pot estimar. Jesús ha tastat dins seu tantes passions: la del cos i de l’esperit i també la de la certesa de que tot esdevé per la glòria de Déu, ric en misericòrdia, i que sap comportar el més gran patiment amb la confiança més neta i plena.

Hauríem de poder saber fer compatibles dues passions: la sublimitat de sentit del dolor quan ha arribat a aquesta grandesa i el baix i pregon fons d’acceptació amorosa d’una situació ja preanunciada i per tant interioritzada de temps. “Tot ho consideraria una pèrdua comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell, i de viure unit a Ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se’ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts”. “Germans, sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist... Tot el que aprecien són coses terrenals. Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transfigurarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb que Ell sotmetrà a si mateix tot l’univers”.

De fet, el diumenge d’avui és pròpiament domínica de Passió amb més pròpietat. La dels Rams és un entreacte que no arriba ni a ser pòrtic de la Passió. Si agafem les lectures de la litúrgia d’avui, la d’Isaïes que ens parla del Servent Sofrent amb el corresponent salm immergit en els seus sofriments que l’acompanyarà fins a la mateixa creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat” que, amb tot, cal fixar-nos-hi ve expressat amb una confiança sense fissures: “Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva, cuiteu a defensar-me...” Segueix el text esmentat abans de la carta als de Filips en què veiem que la seva condició humana va entelar a la vista de la gent (i potser a nosaltres mateixos) la seva condició divina. “Es va fer no res”. Raona Pascal: “L’Escriptura ha establert passatges per consolar totes les condicions, i per intimidar totes les condicions. El cristianisme és ben estrany: Ordena l’home de reconèixer que és vil, i li ordena de voler ser semblant a Déu. Sense un contrapès semblant, aquesta elevació el faria horriblement vanitós, o aquest abaixament el faria terriblement abjecte. Amb quin poc orgull un cristià es creu unit a Déu! Amb quina poca abjecció s’iguala als cucs de la terra!” Dirà després de Jesucrist: “És no solament impossible, sinó inútil de conèixer Déu sense Jesucrist. No solament nosaltres no coneixem Déu més que per Jesucrist, sinó que no ens coneixem a nosaltres mateixos més que per Jesucrist. Fora de Jesucrist no sabem ni què és la nostra vida, ni què la nostra mort, ni què Déu, ni que nosaltres mateixos. És per la seva glòria tot allò que hi ha de gran sent Déu, i és per la seva vida mortal tot allò que hi ha d’escanyat i abjecte. Per això ha pres aquesta malaurada condició, per a poder ser en totes les persones, i model de totes les condicions”.

Torno a la celebració dels Rams. Veig tot el recinte on al descobert ens apleguem. Un bosc de palmes. És la joia dels infants. Per a ells trobo esplèndid que simulem l’entrada a Jerusalem i que facin festa la canalleta amb els seus palmons abarrocats i amb penjarolls dolços delejats, tan lluny del que succeí en vida de Jesús. Tot fou espontaneïtat, ramatges aplegats del verd més proper i els cants eufòrics que s’entonen sense saber-ne la justa significació. No hi fa res. Ja més tard àdhuc els mateixos deixebles més íntims s’adonaran dels messianismes que s’hi configuren. És tan humà adonar-se del valor de les coses i dels esdeveniments una vegada passats! Que els resti a aquests petits el goig d’uns moments de festa. Potser més tard somriuran a la seva innocència i qui sap si descobriran altres pregoneses al viscut. Jesús estimava els infants i hi veia els ciutadans del Regne. Feliços ells i nosaltres. Potser també se’ns obriran les fonts del coneixement de Déu, de Déu en Jesucrist i la nostra pròpia coneixença des de dins, des de com ens veu el Déu que ens estima tant que ens ha donat el seu Fill, perquè ens associés a l’amor que ens és meta, que és desfici i que és glòria i premi que Déu ens fa en nosaltres. Sols l’amor basta, a començar per l’amor que Déu ens té i que tantes vegades en som incapaços d’entendre i de fer nostre...

Entrem en el gran silenci dels dies sants. Silenci interior; entrem en el silenci de Jesús. Diu Tuñí que en la passió segons Marc –la d’avui- Jesús a penes parla. Estremidor. “Duresa de la narració. Soledat i silenci. I després del crit en morir hi ha la confessió de fe d’un aliè, d’un no jueu”. Acaba dient: “l’evangeli de Marc sembla tenir tota la força de la predicació de Pau”. Recordeu la carta als filipencs que hem esmentat. A sentiments forts, poques paraules li basten i li sobren...

Diumenge de Rams i de Passió, 1 d’abril del 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 25/03/2012 del P. Josep Mº Balcells

VOLDRÍEM VEURE JESÚS

¡Què menys que això! Poder-lo veure de prop, poder parlar-hi, poder-lo escoltar, tenir el goig de donar-li la mà, de veure-li el somriure, poder entendre el significat de la seva vida, els per quès que ens venen al cor; ai, què sé jo... I això abans d’entrar a la Setmana Santa, per poder-la recórrer en sintonia de sentiments amb Ell. Ja el diumenge passat la litúrgia ens el mostrava “enlairat”, fet l’Home que es feia solidari de tot dolor humà, a fi de que nosaltres descobríssim, en els seus, el sentit dels propis... Avui l’evangeli ens el mostra “glorificat” abans de la seva Passió, perquè no caiguem en el desconcert davant dels esdeveniments durs i gairebé incomprensibles als que ens enfrontarem com a coprotagonistes, aquesta propera Setmana. I això es dóna amb una nova epifania o manifestació de Déu. Dues antecedents van ser la del Baptisme, després la de la Transfiguració i ara aquesta nova que avui alguns la senten com un tro... Diu l’evangelista que és per a nosaltres que se sent la veu del cel: “Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré”. No vull passar per alt que, de no ser diumenge, celebraríem l’Anunciació del Senyor, és a dir l’encarnació, la seva entrada en la història, desapercebuda de gairebé tothom. És allò que Pau en diu la kènosi, l’abaixament, l’anorreament, el passar com un de més, anònimament, quan Ell és el que dóna sentit a tot allò que és humà. Misteri de misteris.

Dues preguntes em surten espontànies: qui és Ell i qui som nosaltres. A fi de tenir unes respostes qualificades he de recórrer a allò que ens diu el Concili Vaticà II. Tot tret del document –Constitució se’n diu per la importància que té- “L’Església en el món d’avui. (En llatí que és com s’anomenen Gaudium et spes, val a dir: Goig i esperança) L’Església es vol posar de servidora de la humanitat; experta, no per mèrits per de prompte, sinó per missió encomanada pel mateix Jesucrist. Escoltem què diu el Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, del pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies, les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”...He de parar perquè m’ennuego i he de dir que no sempre és veritat en mi. M’ho dic i m’ho repeteixo per no oblidar-ho i perquè el dir-ho solemnement m’és un compromís. No podem jugar amb les paraules. Massa fàcil de dir coses massa altes. Per no ser cínics, siguem humils.

Ara us he de posar com ens presenta el Concili la persona de Crist, l’Home Nou: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res estrany que les veritats sobre l’home que després posarem trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació”.

“Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat”.

“Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres, i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: el Fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. Associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança... Donat que Crist va morir per tots, i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, la divina, em de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual. Tal és i tant gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida, a fi que, fets fills en el seu Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare”.

Ara és l’hora de dir dues paraules sobre què pensa l’Església sobre la dignitat humana: “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació. La Sagrada Escriptura ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu”, capaç de conèixer i d’estimar el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals, perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu. És la persona humana, això és, tot l’home en la seva unitat –cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat- la que s’ha de salvar, és la comunitat humana que s’ha de renovellar. En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes que correspongui a la seva vocació. L’Església no és empesa per cap ambició terrenal, sinó que sols desitja una cosa: continuar, sota el guiatge de l’Esperit, l’obra mateixa del Crist, que va venir en aquest món per retre culte a la veritat, per salvar i no pas per condemnar, per servir i no pas per ser servit”.

“L’home negant-se a reconèixer Déu com a principi seu, ha trencat l’ordenació deguda al seu fi últim i alhora tot el seu ordenament envers ell mateix, envers el altres homes i envers totes les coses creades. Per tant, l’home està dividit en si mateix. Per això tota la vida dels homes, individual i col·lectiva, es manifesta com una lluita, i per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. Però l’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement. La dignitat de l’home exigeix que obri segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït personalment des de dins, i no pas per un impuls cec o sota una mera coacció externa. L’home obté una tal dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns”. Tot, tot, només Paraula del Vaticà II.

Al cimal de la quaresma com al final dels Exercicis només em queda que fer la contemplació per a avivar l’amor: Prenc les paraules mateixes de sant Ignasi: “Després de reflectir en mi mateix, considerant amb molta raó i justícia el que jo, de part meva, he d’oferir i donar a sa majestat divina, a saber, totes les meves coses i a mi mateix amb elles, així com qui ofereix amb molt d’afecte: “Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el que tinc i posseeixo; vós m’ho donàreu, a vós,Senyor ho retorno; tot és vostre, disposeu-ne segons la vostra entera voluntat; deu-me el vostre amor i gràcia, que aquesta em basta”. Dit de cor, ja puc entrar en la Setmana Santa juntament amb Crist. Disposeu.

Diumenge V de quaresma, 25 de març del 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 18/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

ANTICIPACIONS

Gairebé tot el bo i millor de la vida és un “abans” viscut en el goig de l’esperança. Avui en tindrem un tast en la litúrgia. Al bell mig de la Quaresma sentim com una veu interior que ens transporta a viure el que vindrà, com si ja el visquéssim ara, ara mateix. Una lectura pausada de la carta als Efesis ens fa caure en la certesa de saber que el que esperem vindrà i que serà més ple i tot de tota la capacitat que tinguem ara de somiar-ho. Sempre –i és la fermessa del cor i del somni- ens quedarem curts. Ara, en anticipació és el “ja, però no encara” del tot. És la felicitat pregustada que porta tota la plenitud del desig, del preveure, de saber que Déu regala –sí regala- les anticipacions viscudes, com a experiències plenes en sí, però que es consolidaran i que després “desbordaran tot esquema”, com diu la cançó. La fe que es vesteix del goig de l’esperança com la defineix l’epístola als Hebreus en el capítol 11: “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem” De seguida fa una desfilada per tot l’AT. Encapçalat cada paràgraf per un “Gràcies a la fe”. Omple tot el capítol 12. ¡Amb quina estima parla l’autor dels “seus”!

Fem la descoberta de la realitat que vivim i gaudim abans d’hora. Aquí ja ens veiem conressuscitats amb Crist abans de Pasqua de Resurrecció. La litúrgia té sempre aquesta virtualitat de fer viure anticipadament el misteri de Jesús abans dels esdeveniments. Avui ja és Pasqua, com ho és cada diumenge, però avui ho és d’una manera singular perquè estem encara celebrant la Quaresma. No és un miratge, és que la carta als Efesis ens en permet aquest pregust. Me la llegeixo tota punt per punt i la trobo massa enlairada per a mi. Cerco d’enquadrar-la. Com que és del començament de la carta, no faig més que seguir el consell que em dóna l’autora del comentari a aquesta epístola en el volum Comentario Bíblico Internacional de les edicions del Verbo Divino Comença així el seu article: “Per a valorar de veritat l’epístola als Efesis se la de llegir en veu alta. Aquesta obra del NT. està plena de llenguatge d’oració, adoració i celebració. Impressiona l’oient amb passatges commovedors i amb altres que semblen himnes majestuosos. És un text excel·lent per a il·lustrar l’estreta connexió que hi ha entre el NT. I l’assemblea cultual. Bíblia i litúrgia.

En ella l’apòstol tracta de promoure la unitat. Unitat que comença per casa, lloc on s’alimenten les relacions familiars, que en l’Església primitiva tenia també com a punt de visió el mateix lloc físic de les celebracions i encontres eclesials, com ara, diríem, en les eucaristies nostres.


Hi ha en ella una visió d’Església universal que ateny la conscienciació dels primers cristians, que a la segona generació, desapareguts els primers fundadors evangelitzadors, convenia preveure o corregir maneres de fer que no responien als principis posats en aquest cas, suposadament, per Pau. La preocupació per la unitat àdhuc s’ha d’entendre portada a proporcions còsmiques. La unitat creada per Crist omple el món amb el seu poder salvífic. La comparació es desclou amb imatges tan denses com l’harmonia del Cos de Crist (que som tots) i amb la intimitat compartida entre marit i esposa en Crist. A Efesis s’ha aconseguit una harmonia en un llenguatge que té un atractiu intemporal i un abast a totes les relacions humanes, personals, socials i religioses. Tot això és estructurat amb les idees de l’autora.

Tornem al sentit anticipatiu, que dèiem: Avui podem deliciosament fer Pasqua abans de Rams, en el sentit més ple i positiu de l’expressió. A tot això ens invita la litúrgia de l’anomenada Domínica “laetare” pel cant introductori: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol”, tret d’Isaïes. I complementat per l’oració col·lecta que ens invita a festa: “Feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”.

Només encetar la carta, després de l’habitual salutació dels escrits paulins, s’enlaira amb un himne que ja el coneixem abastament perquè n’hem fet la pregària de tot un any litúrgic, l’any passat precisament. És un himne que té una localització preferent en la litúrgia de les hores; i que té referències implícites –segons llegeixo- com d’un recordatori de les conseqüències del baptisme de cara als nous conversos. A la comunitat se li recorda el misericordiós acte salvífic de la iniciativa de Déu en un llenguatge que evoca amb intensitat l’aspecte emotiu del compromís cristià. El designi de Déu, mantingut amagat durant segles, però que en Jesucrist s’ha realitzat i s’ha manifestat a tots els pobles. Aquest designi suposa la reconciliació del món sencer, manifestada en el trencament de la barrera que separava el poble d’Israel de la resta de la humanitat. L’Església, poble de Déu i cos de Crist, és la realitat nova que neix d’aquest designi salvador de Déu, i que té un caràcter universal i definitiu”. Només faig de cosidor de peces egrègies d’altres firmes i que ens puguin llençar a viure amb joia el que diem amb veu alta, com hem quedat. Després de l’himne ve una acció de gràcies acompanyada d’una pregaria. Encetant el capítol segon se’ns diu que Déu ha fet passar de mort a vida i amb la perícopa nostra d’avui se’ns certifica que hi ha hagut una reconciliació de tota divisió de molts fins a fer-ne un sol poble. Unió, comunió, harmonia, fraternitat, ¡misteri!, ve-t’ho aquí. Ara podem constatar la importància d’aquest EN CRIST que es va repetint a cada moment. Seria bo que en una lectura personal o en parella ens arribéssim fins al final del capítol segon. L’Esperit Sant ens obrirà a una visió còsmica. La redempció abasta totes les criatures. Aviat s’ha dit. S’hauria de llegir fent-ho propi, trobant-nos-hi implicats. Les fòrmules són inclusives: tot tu hi ets mencionat en aquest plural, que amb tu pren nom i fisonomia pròpies. Es llegeix al final del capítol del que forma part l’epístola d’avui: “Ara,doncs (aquests doncs que tenen tanta importància causal i conclusiva d’un discurs), ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist com a pedra angular . Sobre Ell tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per Ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, fins a ser , gràcies a l’Esperit, el lloc on Déu resideix”. (Paraula de Déu)

Tant de bo, emportats per la litúrgia, poguéssim viure entrats i centrats en el misteri de la fe, com diem després de la consagració. Parlàvem en començar de les anticipacions divines. Fem Pasqua i fem Cel abans de la Setmana Santa. ¿Enteneu perquè la litúrgia ens invita avui a anticipar el goig pasqual? Anticipar-lo, només vol dir que, quan arribi, estarem més delerosos de i en la celebració. I la viurem amb més fervor (¡ai, les paraules se’ns han malgastat, desvirtuat i les diem com d’amagatotis, com per no cridar l’atenció! ¿Fins on hem arribat, Déu meu?

Alguna vegada havia insinuat que ens convindria un bany de bíblia i de litúrgia, per poder estar a l’altura de les coses santes a les quals estem cridats i que han de ser l’aliment quotidià del nostre viure cristià. ¡Déu hi faci més que nosaltres!

Estem llegint ara en els clubs de lectura “Laura i la ciutat dels sants”. ¡Quina caricatura no fa dels “deures religiosos!”. És una ironia que ens aniria bé fer-nos-la com dirigida a nosaltres, per tal de no “fer el sant”, sinó de començar-ho a ser des del graó dels escolanets. Ja m’enteneu. Si voleu riure i plorar llegiu la pàgina 207 de l’edició de les eines. Retrata alguna Quaresma que potser us recordarà alguna cosa de la nostra infància.

Diumenge IV de Quaresma, 18 de març del 2012 Barcelona