Homilia del diumenge 19/06/2011 del P. Josep Mª Balcells

UN DÉU EN COMUNIÓ

Si sempre m’agrada tenir una “planilla”, així els rengles no em fan marrades i llauren recte i van endavant amb fluïdesa, avui festíssima de la Trinitat de no ser pels carrils, em seria fàcil, si no, de poder descarrilar; a part que no serviria de gaire res. No puc tractar de la Sma. Trinitat, perquè no en sé ben bé gota, fora de les incursions en Joan i Pau, i sobretot perquè m’agrada molt més parlar-ne des la vivència i aquesta he de dir, modestament, que la tinc, i d’ella em sembla que en visc, a deu mil kilòmetres de distància probablement, no tant com em plauria de fer-ho més intensament. No sóc teòleg, ni molt menys. Només vull ser creient, i aquí tot és un pur acte de fe; i no hi fa res ni mica de saber només que el Credo, això sí, dit amb ganes. La Trinitat és simplicíssima revelació i, a part de saber -per fe- la petiteta síntesi del catecisme d’abans, un va albirant-la de lluny, des del “núvol del no-saber”; tot l’altre resta en el misteri. Cada vegada tinc més “devoció” al misteri, que per a mi ho és la natura, i ho dic després d’una passejada i de meravellar-me de tot, del bri remenut i bell, bellíssim i de l’esveltesa de l’arbreda i de la seva màgia. I ho dèiem ahir en una conversa amb pares que aspiren a viure amb més alta consciència de l’existència menuda i esvelta del viure quotidià. Tot és misteri; ho som tots, i cadascú ho sent d’ell mateix. ¡Com més no ho serà Déu, de misteri! Déu a qui ningú no ha vist mai, llevat de Jesús i d’aquells a qui dóna de fruir del misteri de la fe!; però per més que mai “no vist”, el sentim viu de per tot arreu (això quan ens hi fixem, naturalment). M’agrada pensar que Déu només pot ser misteri. I un misteri d’Amor, de Benvolença, de Bondat i de Bellesa. Jesús s’hi dirigia com a Pare. Nosaltres ens dirigim a Jesucrist com a Fill en qui el Pare té posades totes les seves complaences. (¿Què voldrà dir aquesta presentació del Pare que en féu al Jordà, sinó Comunió d’Amor?) El Fill ens va encomanar i recomanar al Dolç i Fort i Tendre Esperit Sant. A la seva cura estem posats i bolcats. Si Déu tingues Mans i Cor, no podríem deixar de dir, molt des de la més íntima convicció, que estem en les millors mans i en el Cor més magnànim. Això només pot acabar i recomençar perennement amb el GLÒRIA AL PARE, AL FILL I A L’ESPERIT SANT, com fa en Leonardo Boff en el seu llibre LA TRINIDAD, LA SOCIEDAD Y LA LIBERACIÓN, que no us recomano, perquè és teologia pura i elevadíssima, però que de quan en quan deixa escletxes per als sentiments i aleshores sí que el vaig seguint. Ja en el mateix pròleg ens diu que “las palabras esconden más que revelan” I acaba així “Ante la Trinidad conviene callar”: “Queremos ya indicar en el prólogo lo que mejor cabría en la conclusión. Ante el augusto misterio de la Comunión Trinitaria tenemos que callar. Pero callamos solamente al final de un esfuerzo por hablar lo más adecuadamente posible de esa realidad para la que no existe ninguna palabra adecuada. Callamos al final y no al principio. Sólo al final, el silencio es digno y santo . Al comienzo sería perjudicial e irreverente. Las palabras mueren en los labios. Los pensamientos se oscurecen en la mente. Pero la alabanza enciende el corazón, y la adoración hace doblar las rodillas”. (Deia Etty Illesum que quan la fe la va il·luminar només tenia ganes d’agenollar-se. “Una vida conmocionada: diario 1941 -43”. Morta a Auschwitz) ). ¡Ai, el gran do de la fe, germans i quina santa enveja...! Segueix Boff, no m’ho puc saltar, seria desconsiderat amb ell, que ha fet el gran i digne esforç d’entrar, d’endinsar-se en el MISTERI: “Lector atento, si al estudiar estas páginas crece en ti el sentimiento del misterio, agradéceselo al PADRE, porque en Él se revela el misterio abismal y amoroso. Si tu mente encuentra más luz, atribuye esa luz al HIJO, que es la luz de la luz, la inteligencia y la sabiduría. Si te sientes atraído a la comunión con las tres divinas Personas y con todos los seres a los que Ellos dan vida, si te empeñas en la liberación integral para que haya más participación y comunión, atribúyeselo al ESPÍRITU SANTO, ya que en Él reconocemos el amor, la vida y la comunión”. I acaba el pròleg així: “Sea como fuere, aunque no entiendas nada o aunque entiendas mal o entiendas sólo un poco, demos siempre honor y gloria al PADRE, AL HIJO Y AL ESPÍRITU SANTO. AMÉN. ¡Senyor Leonardo Boff: un deu! Un “glòria...” i un “en nom...”, dits sempre més aviat a poc a poc, frenant possibles rutines... ¿Heu vist com diuen els monjos de Montserrat els glòries de la litúrgia, dels salms sobretot? S’aixequen i fan una profunda reverència.

Nosaltres només som creients, ja ho hem dit, però cada vegada voldríem anar més a fons en l’experiència de la Comunió trinitària. Això no és ambició. Res més que fer l’experiència d’allò que Pau augura als seus estimats efesis: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança us ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre els sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients, em refereixo a la força poderosa i eficaç, amb que va obrar en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot sota el seus peus (salm 8, 7, I Corintis 15, 24-25), i a Ell, Cap de tot, l’ha fet cap de l’Església, que és el seu Cos, la plenitud d’aquell qui omple totes les coses”. (Sant Pau: ¡un deu i summa cum laude!)

Ja ho tenim encarrilat i ben encarrilat, a fe: tenim la Sma. Trinitat, l’Església i nosaltres, sense excloure res ni ningú, formant un pack divinal. Segueixo el meu pobre tan sols “encadenar”, lligar; no sé pas fer-hi res més: Anem al Vaticà II. (L’altre dia vaig rebre un e-mail que em deia que aquest estiu uns bons amics han fet el propòsit de llegir-se els documents del Vaticà II: ¡un altre deu, amics, germans! Que l’Esperit Sant us acompanyi en aquesta via sacra, molt més que el Camí de sant Jaume. Ja em direu com us ha anat. Sort i coratge o bé com ho diu el llibre d’en Bucay, que alguns “farem”, passarem i repassarem aquest estiu. “Fer el cim i seguir pujant!” Animeu-vos)

Així, amb una sentida solemnitat, s’obre el document, la Constitució“(excel·lent paraula!) sobre l’Església”. Ha esdevingut com la Carta de Presentació: “L’Església és en el Crist com un sagrament o signe i un instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà”. (Sagrament, segons sant Agustí, és la forma visible d’una gràcia invisible). Això, com deia, en la mateixa introducció. Només passar literalment pàgina i encetant el primer capítol ja ens trobem de ple amb aquest títol: “el misteri de l’Església” i abans de res fa una immersió en la Trinitat, desglossant com es fan presents en el cosmos i en la humanitat cadascuna de les tres Persones: “El PARE etern, per un libèrrim i profund designi de la seva saviesa i de la seva bondat, va crear l’univers, va decretar d’elevar els homes a la participació de la vida divina... Vingué el FILL, tramès pel Pare, que ens elegí en Ell abans de la creació del món i ens va predestinar a ser fills adoptius, perquè es complagué a reunir totes les coses en Ell... “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’ESPERIT SANT el dia de la Pentecosta perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. En una nota a peu de pàgina hi trobo escrit: “Dues connotacions al nucli abismal del misteri de Déu u i tri: la unitat i la comunió entre el Pare, el fill i l’Esperit, a qui sigui donades adoració i glòria.

És de tots sabut que la Trinitat omple tots els documents del Vaticà II i que l’espiritualitat de Comunió és el projecte ambiciós que vol portar a tots els fills de l’Església, traduït per Joan Pau II en anar essent dia a dia insubornablement TESTIMONIS DE L’AMOR. En la seva Carta apostòlica “A l’inici del nou mil·lenni” que volia ser com el testament i la conseqüència de tot l’any Sant, proposa obrir una “nova etapa del camí eclesial”. Amb un duc in altum (= porta més endins la barca i càlala en profunditat) invita tots els creients, tu i jo, nosaltres, a “recordar amb gratitud el passat, a viure amb passió el present i a obrir-nos amb confiança al futur: “Jesucrist és el mateix, ahir, avui i per sempre”. (que fou el lema de l’any jubilat del 2000. ¿ho recordeu?)

Divideix la Carta en aquestes quatre parts:
1. La trobada amb Crist, herència del Gran Jubileu.
2. Un rostre per contemplar (el de Crist dels evangelis)
3. Partir novament de Crist. (recomençar de nou a partir de Crist)
4. Testimonis de l’Amor, on el papa ens emmena vers el “manament nou”. Com un compromís programàtic: el de la Comunió (Koinonia) que encarna i manifesta l’essència mateixa del misteri de Déu u i tri, de l’Església. “La Comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que brollant del cor de l’etern Pare, es vessa en nosaltres a través de l’Esperit que Jesús ens dóna (cf. Rom 5, 5). “En efecte, la caritat és veritablement el “cor de l’Església” (Sta. Teresa de l’Infant Jesús)

Hem de recordar que el papa ens feu reflexionar tres anys abans de l’any sant 2000 sobre les tres persones de la Santíssima Trinitat. ¡Com van d’esventats els fets una volta succeïts! ¿I qui se’n recorda del que va venir muntat sobre el cavall de l’actualitat, però que fou epidèrmic i passat, passat...? ¡Ai, Déu!

Explicita a continuació el gran propòsit que acarona com a leimotiv del post Any Sant: “Fer de l’Església la Casa i l’Escola de la comunió. Aquest és el Gran Repte que tenim davant nostre en aquest mil·lenni, si volem ser fidels al Designi de Déu, i respondre a les profundes esperances del món”. “Cal promoure una espiritualitat de comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. I segueix -¡atenció!- “Espiritualitat de Comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat per sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant com “un que em pertany”, per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat”. (No segueixo aquest paràgraf, a meu parer dels més lúcids i més evangèlics que jo he llegit –i ho he fet moltes vegades-. Acabo en l’últim repicó del papa: “l’espiritualitat de la comunió dóna una ànima a l’estructura institucional, amb una crida a la confiança i a l’obertura que respon plenament a la dignitat i la responsabilitat de cada membre del Poble de Déu”.

Així acaba el llibre de Boff i així vol acabar també el que n’ha fet de “transcriptor”: “La santísima Trinidad constituye un misterio sacramental. En cuanto sacramental, podrà irse entendiendo progresivamente, según la Trinidad misma lo vaya comunicando y la inteligencia cordial lo vaya asimilando. En cuanto que es misterio, seguirà siendo siempre lo desconocido en todo conocimiento, ya que el misterio es el propio Padre, el propio Hijo y el propio Espíritu Santo. Y el misterio durarà eternaamente”.

Res més a afegir, sinó amb un Amén el més ple de sentiment d’acció de gràcies, de sorpresa i de pobresa.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 19 de juny del 2011 Barcelona

L’ESGLÉSIA ETS TU: DEIXA QUE L’ESPERIT HI FACI LA SEVA FEINA

Avui em plau més parlar de la relació de nosaltres amb l’Esperit Sant que no pas mirar d’obrir la panoràmica per tenir una visió el més completa possible de qui és l’Esperit Sant. Que no ho oblidéssim pas que és deliciosament tot un misteri. Cada dia m’agrada més respectar el misteri que ho omple tot, tot tu, tot el món i –no diguem- Déu. Amarats de misteri per tot arreu, ¡quin goig no saber-ho tot, poder anar més a fons, poder gaudir d’un més i més!

Els que parlen de l’Esperit confessen que és l’ignorat, el gran desconegut. Aquell que bé es podria definir com a Relació és amb qui no acabem de trobar la manera de relacionar-nos-hi. ¿Per què? És ben legítima la pregunta. L’Esperit per a molts cristians és un afegit (que Ell ens perdoni, ¡desagraïts, cecs!) Als evangelis hi trobem com a cosa més rellevant la relació filial de Jesús amb el PARE. L’Esperit hi apareix gairebé només com a Promesa. Ara bé, si haguéssim llegit i si coneguéssim més, de primera mà, tots els escrits restants del NT, aleshores quedaríem meravellats de com l’Esperit Sant ho omple literalment quasi bé tot. Se m’acut de fer aquesta comparança –penso que legítima-: de la mateixa manera que el NT és coronació, explicació i lligam amb l’AT, de la mateixa manera –perdoneu l’atreviment lingüístic- el Novíssim Testament (l’acció de l’Esperit en la primeria de l’Església) és el que ens porta a la veritat plena del NT (singularitzat en els evangelis). En tot cas, el nucli dur de l’evangeli de Joan (cap. 13 -17) fa de lligam i de trampolí ja que de la Promesa del Do es passa a l’acció de l’Esperit Sant que omple l’univers de les Escriptures i el fa baixar al terreny concret i pràctic, a la vida del dia a dia. Ànima de l’Església que l’omple per complet i ànima de les nostres ànimes. Sí, així, però viscut des de dins de l’Església i en cadascú de nosaltres. Una experiència que no ens podem estalviar. Hi perdríem massa... ¡Ho perdríem gairebé tot!

Dues propostes, de primeres: reconciliar-nos amb l’Esperit Sant, bo i reconeixent-lo com a Senyor Nostre i Vivificador de tot l’Evangeli i de l’Església, tota ella; més i tot: de tot vivent (en siguin i no conscients) i reconèixer-lo com a “dolç hoste del nostre esperit”. ¡I com lliga Esperit Sant amb esperit que s’ha de santificar (el nostre)! Ai, que no ens faci angúnia parlar i, sobretot, experimentar l’espiritualitat. Precisament ara que refloreix...

L’Amor, definició de Déu, jo diria que li és més apropiada singularment a l’Esperit Sant, perquè amb Ell tenim accés obert i permanent a través d’una relació i una experiència divina, que es pot sentir -i sentir com a nova- a cada moment. L’Esperit omple com una unció perfumada el lloc on habita. ¿Percebem aquesta presència perfumada? Aquí rau tota la bellesa, tota la bondat, tota la tendresa, tota la poesia, tot el bo i millor del viure evangèlic. Els cristians orientals, estan més marcats i segellats per l’Esperit i això ho podem comprovar en la seva litúrgia, en la seva espiritualitat, en l’excel·lència dels seus pelegrins russos i ortodoxos, en les pregàries del cor, en les elevacions,... N’hem d’aprendre tant d’ells, oidà! Els més preclars Pares de l’Església eren d’Orient, beneïda herència a penes coneguda.

L’altre dia sentia parlar de l’autoestima col·lectiva i, de seguida, em va plaure aquesta aplicació referida a un grup conjuntat, que es complau a formar-ne part, a trobar-s’hi bé. Em va venir de sobte aplicar-ho a la pobra Església nostra i a com la tenim en una deplorable manca d’estima col·lectiva; que si l’Església això, que si aquell bisbe, que si les esglésies se’ns queden desertes, que si a l’hivern eclesial tot és glaçat...! Però, ¡quina idea més restrictiva, més empobrida tenim de l’Església! Com si l’Església institucional cobrís totes i les úniques possibilitats de pensar-la... ¿És que coneixeu la Constitució del concili Vaticà II sobre l’Església? ¿És que aquests documents solament els han de llegir els “professionals”? ¿I nosaltres, què no som tots “professants" de la nostra fe; i en què pensem quan diem al Credo: “Crec en l’Esperit Sant, i el que segueix formant unitat –un pack- amb l’epígraf del Esperit: La Santa Mare Església catòlica, tot d’una tirada... fins a l’Amén?


Deixeu-me posar del primer capítol, Misteri de l’Església –misteri-, del document sobre l’Església del Vaticà II els primers apartats: Primer: La voluntat del Pare sobre la salvació universal. Segon: Missió i obra del Fill. Tercer: L’Esperit santificador de l’Església i Quart: El Regne de Déu. Espereu, espereu, que encara no es diu res de bisbes, jerarquies... Obrim el segon i llarg capítol: el destina a descriure’ns el “Poble de Déu” (aquí hi som tots, amb la particularitat evangèlica de que els primers seran els últims, ¡vés a saber si no hi haurà entre aquests alguna mitra! Només en el capítol tercer es parla de la Jerarquia en una “Església pobra, lliure i de servei” (tot l’altre no són més que desajustaments, pobresa institucional, per humana, a voltes massa massa i tot... Pregunteu-li a Casaldàliga de qui és aquest poema: “Vestidos solament de evangelio y de sandalias” Però no us precipiteu que som uns “enfadosos” criticaires. Convé reveure’ns d’acord amb els plantejaments del capítol quart: Els laics (que no vol dir practicants, batejats des-pistats, gent en bàbia del que vol dir i significar ser fills de Déu). Farem bé de llegir-ho, poc a poc, com prenent possessió d’allò millor que som. Ei, no plegueu, sisplau, que el proper capítol va “de nosaltres”: La vocació universal a la santedat dins de l’Església. Després, en un sisè capítol venim nosaltres, pobrets i alegrets: incomparable com descriu el que hauríem de ser els religiosos i la cara que solem posar, ¡Déu meu! I dos capítols finals: l’Església se’n puja al cel o dit com està escrit: Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. I un vuitè: La benaurada Verge Maria, Mare de Déu i el misteri de Crist i de l’Església (recapitulació, síntesi i icona del que és en ella l’Església. Ella sola és més Església que multitud de nosaltres, que ens entretenim fagocitant la Santa i pecadora Església de Déu, mossegant-nos així a nosaltres mateixos, amb una identitat polsegosa, feta un pobre llàtzer, quan el què hauríem de fer és centrar-nos en la utopia evangèlica, posant l’esforç i amor de què siguem capaços a allò a què hem estat i estem cridats, amb personalitzades vocació i carisma. Miralls deformats que retornen una imatge que fa ganyotes, ai las! Estem eclesialment i evangèlicament malalts. ¿Anorèxics, potser?

Deixeu-me tenir el gust de transcriure-us aquest petit florilegi de passatges sobre l’Esperit i la vinculació indestriable amb l’Església i vagi tot en desgreuge del poc i deplorable sentit d’Església i de la minsa visió, identificació i sentit de pertinença que anem arrossegant, en descrèdit de la nostra Mare. Se’ns demana avui sobretot de fer-la creïble. “Crec en la santa Mare Església: L’Esperit santificador de l’Església: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de Pentecosta, perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguéssim accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients com en un temple, hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu!”

Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada “conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. (s. Agustí)

“Comunicant el seu Esperit als seus germans cridats d’entre totes les nacions, els ha constituït místicament com el seu Cos. “Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos”. I a fi que ens renovem contínuament, ens ha fet participar del seu Esperit, el qual, essent un mateix en el Cap i en els seus membres, talment vivifica, unifica tot el seu Cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels Sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà”.

“La restauració (total) promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per ell en l’Església, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.

Pentecosta, diumenge 12 de juny del 2011. Barcelona

Annex a l'Homilia de la Pentecosta 2011

ELS MOTIUS DE L’ESPERANÇA

El Cardenal Suenens, un dels puntals del –ai,las- llunyà o allunyat Vaticà II, fou un home i un pastor d’esperança encomanadissa. En preguntar-li un periodista en plena dècada del ’70: ¿Per què és vostè un home d’esperança, tot i les nostres angúnies actuals? Jo li vaig contestar: “Per que crec en l’Esperit Sant”. Va escriure un llibre profètic que encara té plena vigència avui en dia: ¿Una nova Pentecosta? Ja des del mateix pròleg afirma: “El cristianisme és esperança. Necessita, doncs, rehabilitar l’esperança cristiana, reconeixent tota la seva importància. I això per una raó de categoria: l’esperança , tant avui com ahir, és una virtut teologal. El que ve a significar que ella és una virtut l’origen i recolzament de la qual és Déu mateix, i a més, Ell tot sol. Ella, l’esperança, es burla de les nostres estadístiques, dels nostres càlculs de probabilitats, de les nostres prospectives. “Per què els meus no són els vostres pensaments, ni els vostres camins no són els meus camins”. L’esperança està al servei de Déu, Mestre de l’impossible, que escriu ben dret amb línies tortes.

Per meravellós que us pugui semblar, Déu fa concórrer totes les coses en bé d’aquells que l’estimen. L’esperança és una imprevisible criatura de Déu que sap sortir-se’n, i bé, de tots els obstacles, convertint-los en instruments seus.

El pessimisme i la desconfiança estan de moda. Àdhuc als mateixos cristians els agrada veure-ho tot negre. Això ve a ser com la negació mateixa del cristianisme. Un cristià no és autèntic si no és home d’esperança.

A tots aquells que en aquest moment estan despistats, desesmats, perquè no reconeixen entre els camins presents l’Església de la seva infància o la d’abans d’ahir, els vull dir com treballa l’Esperit Sant i ben fortament al cor de la seva Església per dotar-la d’una nova joventut, essent sempre com la nostra viva esperança envers l’esdevenidor.

Aquest llibre i, en particular aquesta pregària que n’és com el rovell d’ou, la seva síntesi, ens volen portar a escoltar atentament, en silenci interior, “allò que l’Esperit diu a les Esglésies”. Tot fa pensar que Ell ens invita a persistir en la reforma de les estructures, sempre necessària, però que més enllà d’aital revisió institucional a tots els nivells –per tal d’assegurar-nos-en- Ell, no menys, suscita a través del món una revisió espiritual d’inusual potència.

Dóna’ns, Senyor,
ulls per a veure,
un cor per a estimar
I l’alè que ho faci ver.

En demanar-te ulls per a veure,
et demanem que ens donis els teus Ulls,
per a veure com Tu veus
el món, els homes i la seva història.
La nostra pròpia història.

Dóna’ns de correspondre al teu pensar
dia rere dia, moment a moment.
Fes que esdevinguem poc a poc
allò pel qual ens vas crear;
fes que compartim el teu punt de vista,
l la teva perspectiva.
Fes-nos dòcils a la teva Paraula
que il·lumina i transforma el nostre viure

Dóna’ns el teu propi Cor per a estimar,
un cor sensible, no pas un cor empedreït,
a fi que ens meni a estimar Déu i els homes.

Dóna’ns el teu propi Cor per poder estimar de veritat,
que ens porti a l’oblit de nosaltres mateixos.

Necessitem que ens empeltis el teu propi Cor,
en lloc del nostre que és tan repatani
quan es tracta d’estimar l’altre.
Que siguis Tu, Senyor
qui estima a través nostre.

Dóna’ns el teu Cor per tal que estimem el Pare,
dóna’ns el teu Cor per a que estimem Maria, la nostra Mare,
dóna’ns el teu Cor per a què sapiguem estimar els teus germans,
que són també els nostres.

Per a estimar des d’aquí a baix
els qui ja ens han precedit en el cel
-¡aquests que ens són més fàcils d’estimar!-;
i per a estimar també aquells amb qui parlem a la terra
i que ens desencanten tantes vegades,
ho sàpiguen o no.

Dóna’ns una bona alenada,
per tal que no ens ofeguem al llarg del camí,
perquè els nostres pulmons s’emplenin
d’oxigen i d’aire envigoritzador,
per tal d’ajudar-nos a anar endavant
sense mirar endarrere ni afluixar en l’esforç.

Dóna’ns ànims per a què sapiguem fer front
a tot allò que els homes –però sobretot Tu-
espereu de nosaltres.

Dóna’ns coratge per a saber esperar de nou,
talment com si la vida comencés de trinca cada matí;
Per esperar contra vents i marees
a causa de la teva Presència i la teva Promesa,
portant en nosaltres totes les esperances dels homes
i també llurs penes.

Dóna’ns alè, més ben dit, el teu Alè,
El que ens vas enviar de part del Pare
El teu Esperit que alena on i com vol,
Bé sigui a ratxes o ventoleres,
Bé amb suau i lleuger ventijol,
Quan Tu ens invites a seguir les teves inspiracions.

Dóna’ns el teu Alè
Que ens emmeni a la pregària més profunda,
La que puja vers Tu des del més endins de nosaltres,
La que crida el teu Retorn en glòria,
La que aspira a la plenitud de Déu.

Senyor, tinc necessitat dels Teus ulls,
Dóna’m una fe viva.
Tinc necessitat del teu Cor.
Dóna’m una caritat a tota prova.
Tinc necessitat del teu Alè,
Dóna’m la Teva esperança
A mi i a tota l’Església.
A fi i efecte que aquesta Església d’avui
Sigui un testimoni creïble davant del món,
I que així el món reconegui els cristians
Pel seu esguard lluminós i serè,
I per la calidesa del seu cor,
Pel seu indeclinable optimisme
Que s’enlaira cel amunt
Des de la deu amagada i inestroncable
De la joiosa esperança

(En agraïment al seu testimoniatge tan encoratjador)

Homilia del diumenge 05/06/2011 del P. Josep Mª Balcells

JO ESTIC AMB VOSALTRES CADA DIA…

Així, amb aquesta afirmació definitiva, solemne, acaba tot l’evangeli de Mateu, no únicament el fragment que acabem de proclamar. És ben significativa aquesta rúbrica que ens posa Mateu al final de la seva narració, com estampant el segell d’unió del cel amb la nostra treballada vida de cada dia. Jesús vol deixar clar que per més que “s’enlairà” cap al cel, ell romandrà (millor: roman, en present perenne) per sempre en i amb nosaltres, d’una manera personalitzada. És la traducció d’allò que ens diu Joan: “no us deixaré pas orfes”. Ens promet que juntament amb el Pare i amb l’Esperit Sant “habitarà” (habita, present, millor) en nosaltres, com una mena de prolongació de l’encarnació, fent en cada persona una llar on compartir intimitat i comunió. Tot això és desconcertant i per això la nostra fe es mostra feble davant de tanta amorosa comunicació... Acostumats, primer, els deixebles a estar amb ell en vida mortal (Joan ho humanitza, així: “Allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”), ara se’ns ha “manifestat” (Resurrecció) i tots, en conseqüència, hem entrat en comunió “amb el Pare, per Jesucrist i en l’Esperit”. Hem entrat definitivament en l’àmbit de Déu, l’Invisible se’ns fa visible, per la fe que tenim posada en Ell i en l’Esperit que ens ha estat donat. Per la fe, Resurrecció - Ascensió – Pentecosta no és més que el gran i únic misteri de la “Paraula de Vida”, en el qual tenim permanent accés, per do i gràcia de Déu. ¡Gràcies en siguin donades pel mateix Jesús, com diem a les pregàries litúrgiques! Amb un AMÉN- AMÉN que ressoni com un eco en el viure propi: “fes que ho sentin les muntanyes..”.

Estem superant les coordenades naturals d’espai i temps i vivim en el visible la grandesa única de l’Invisible (“A Déu no hi ha ningú que l’hagi vist, tret de Jesús i aquells que ho han rebut per fe i donació”). Estem franquejant l’experiència de comunió amb Déu i amb tothom: aquest és l’àmbit de Déu, la comunió integral. Déu ho integra tot, res no queda fora de l’àmbit de Déu. En Ell “vivim, ens movem i som”. D’aquí que la nostra joia sigui plena. És el goig pasqual al que repetidament hem estat invitats a sentir al llarg d’aquests dies plens de gràcia, que ha estat com una conseqüència derivada de la Resurrecció de Jesús i de la nostra en la d’Ell. Punt de vinculació amb un Déu que és Vida, punt de conjunció entre cel i terra, fent del cel la nostra terra, el nostre hàbitat, i fent també de la nostra terra un cel... Em fa por de dir-ho com si fos d’ofici, sense el relleu d’una renovada experiència pasqual trasbalsadora, única. Proveu-ho d’experimentar-ho millor vosaltres.

Trobarem l’Ascensió brodada en tots els elements de la litúrgia d’avui: Ja en la col·lecta se’ns diu: “L’ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”. La primera lectura ens remet al final de l’evangeli del mateix Lluc, on ens presenta també l’Ascensió i així acabarà el seu evangeli, del què en destacaria aquests trets: “Els va beneir i tot beneint-los se’n pujà al cel”. Una benedicció llarga, llarga,que ens arriba també a nosaltres. “Ells el van adorar”. És l’última acció dels deixebles: el reconeixement total de Crist com a Déu. “Plens d’una gran alegria”. És una vegada més el gran ritornel·lo d’aquests dies, repetit i repetit: El goig pasqual que omple tota la litúrgia d’aquests dies. Diu Lluc que els deixebles després de l’Ascensió “anaven al Temple per beneir Déu”. Així acaba joiós l’evangeli de Lluc; però trobo una nota a peu de pàgina a la BIC que ens porta a com vivien els primers cristians. Seria bo que ho confrontéssiu: Fets dels Apòstols 2, 42-47; 4, 32-35; 5, 12-16. Són els anomenats Sumaris. És la utopia cristiana viscuda des dels inicis, mirall on hem de tornar una i altra vegada per garantir la genuïnitat i la fidelitat a l’evangeli. És la narració de la transformació que visqueren els primers cristians per a qui Resurrecció – Ascensió – Pentecosta no foren dogmes a professar, sinó experiències viscudes intensament, l’eix i motor de llurs vides.

Anem cercant altres traces narratives de l’Ascensió. En la primera lectura també de Lluc, ara del començament del llibre dels Fets dels Apòstols, que difereix de la narració que hem comentat del final del seu evangeli. En el fons es narra el mateix passatge, però aquí hi trobem aquestes peculiaritats. Fa un resum de la vida de Jesús que ha narrat per extens al mateix personatge, Teòfil, possiblement algun notable jueu, i que posa l’accent en la recepció de l’Esperit Sant com a resposta a la iterada pregunta dels deixebles: “Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel? “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres” (Noteu aquest sobre com a rememoració de les manifestacions de Déu en el desert que es “posa”, “plana” sobre els deixebles com el núvol que els era escut, empara contra la xardor, llum en la fosca de la nit, benedicció, unció, presa de possessió i “una força que us farà testimonis meus” arreu, en tota la rodonesa de la terra. També és de notar la presència del núvol que aquí se “l’endugué”. I “el perden de vista” (no en sentit físic, sinó com a insinuació simbòlica de que a partir d’ara només el podran veure per la fe, sabent-lo present i actuant, tot i que no visiblement a ulls humans. Tot el món de la fe se sosté precisament en aquesta presència que només es notarà pels efectes i els fruits de l’Esperit. Ja sabeu com m’enamora dir-los (escriure’ls) poc a poc gustant-los (amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix)

La segona lectura precedida per un vibrant salm responsorial, pasqual a tot ser-ho, manifesta la Glorificació (=Ascensió) de Jesús retornat al Pare i “assegut” a la seva dreta, fet el Cap, plenitud de plenituds. De la glorificació d’Ell en som part i receptors. “Que conegueu la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir, l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb que obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt del cel...” Precisament aquesta lectura és la continuació de l’himne cristològic que hem pres com a “punt de lectura” de tota aquesta anyada litúrgica: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist...”. Aquesta lectura és com l’Ascensió vista des de la panoràmica de l’arribada de Crist a l’estada del Pare, estant nosaltres contemplant-la a la fila zero, per dir-ho d’alguna manera. És com la glorificació del Fill, que amb l’Ascensió arriba al cim de tota una missió encomanada i acomplerta. És com la litúrgia del cel a la que assistim juntament amb l’autor de l’Apocalipsi. Glorificació que ve a ser com el coronament de tota la Revelació progressiva dels misteris de Crist, d’aquell “designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud del temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant del cel com de la terra”. Vindrà dia en què també nosaltres serem glorificats, en la glòria del cel, que diem. Serà l’acompliment d’aquell: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. (Mt. 25, 34)

La Pasqua esdevindrà vertaderament “granada” quan enllacem els tres misteris de Jesús i nostres: Resurrecció – Ascensió – Pentecosta; quan els visquem a cor obert i en comencem a recollir-ne els fruits madurs. Aleshores, haurem entès què vol dir de veritat la Pasqua, que “transforma les nostres vides, ens donarà un cor per estimar, serà foc que purifica, força en l’actuar”.

Amb cor expectant esperem que l’Esperit segelli amb les seves arres i primícies el goig pasqual, que “ningú no ens el podrà prendre”. “Aneu a convertir, bategeu, ensenyeu a guardar tot el que jo us he manat”.

Tot acaba i recomença amb aquesta afirmació gloriosa, eternament pasqual, que no hauríem de permetre per res del món que quedés ofegada per mil i una interferències: “JO – SÓC- AMB VOSALTRES – CADA DIA – FINS A LA FI DEL MÓN”.

L’Ascensió del Senyor, diumenge, 5 de juny del 2011. Barcelona

annex a l'Homilia del diumenge 29/05/2011

ANNEX a l’homilia del diumenge VI de Pasqua

Del llibre Inteligencia Espiritual de Torralba. En l’apartat sobre L’educació de la intel·ligència espiritual: “Si no eduquem creativament la intel·ligència espiritual, les noves generacions quedaran tancades en un món purament material, instrumental, estret i limitat. Perdrem col·lectivament la gran riquesa interior que hi ha en elles i, en conseqüència, la seva font de creativitat i d’innovació. Educar la intel·ligència espiritual significa superar allò merament empíric i fer l’aposta per valors com la contemplació en front de l’activisme, l’important en front d’allò urgent, la saviesa en front del tecnicisme, la jerarquia en front de l’anivellament, l’ètica de la responsabilitat en front de la moral llibertària, la tensió d’allò que m’agrada en front d’allò que dec fer, el nivell i qualitat de vida en front de l’egocentrisme, de la sensibilitat estètica en front de la grolleria d’allò kitsch.

Una persona amb vida espiritual resisteix l’embat dels estímuls i pensa per ell mateix què és el que ha d’elegir en cada circumstància. Això només és possible si practica el distanciament crític i sap impermeabilitzar-se.

L’experiència fonamental és l’obertura a l’alteritat, que constitueix la pedra angular del progrés espiritual, porta a implicar-se en el reencontre amb els altres a través del diàleg i el discerniment. Un deixa de viure amb els altres i aprèn a viure per als altres, això franqueja la consciència social. Ser per als altres és ser capaç d’indignació ètica, de ser sensible al sofriment dels altres.

A manera de síntesi es destaquen aquests elements educatius.

1. El silenci juga un paper molt rellevant en l’educació de la intel·ligència espiritual. Mai s’ha de considerar com un fracàs de la pràctica educativa, sinó més bé com un mitjà per a estimular la pregunta sobre el sentit , l’autotranscendència i la investigació sobre la finalitat del propi viure. El silenci, tan absent en els entorns educatius formals, és una circumstància de primer ordre per al cultiu tant de la intel·ligència intrapersonal (la descoberta de la pròpia identitat personal), com de la intel·ligència espiritual. Fa possible la relació amb un mateix, condueix a posar en parèntesi els continguts vitals i les relacions, a un no saber radical, a una profunda relació amb l’inconegut.

2. Una correcta educació de la intel·ligència espiritual destaca valors com la simplicitat, l’austeritat i la senzillesa. Una persona espiritualment rica necessita molt menys que una altra per a cultivar l’oci i per omplir el seu temps lliure. Viu alliberada del consumisme i de la necessitat d’acumular béns, destaca el valor del ser en detriment del tenir. L’educació de la int. esp. és un descentrament de l’ego. La finalitat no és que el deixeble visqui com el mestre, sinó que ausculti la seva veu interior.

3. Es requereix la repetició de certs processos. Només el mestre que repeteix una i altra vegada el missatge aconsegueix transmetre’l. La repetició porta a aprendre finalment; el missatge s’incorpora en l’ésser, s’integra en l’estructura de la persona. La repetició permet concentrar-se en un punt, en comptes de dispersar-se en múltiples direccions. L’exercici físic, l’assaig musical tot això dóna fruits. De la mateixa manera influeix l’exercici espiritual: la repetició d’un mantra, d’una pregària del cor, d’una sentència, d’una jaculatòria, d’una expressió dels salms. La repetició garantitza l’excel·lència.

4. Requereix esforç. Dedicació, tenacitat, perseverància. Un acte perfecte és un acte plenament conscient (bé sigui caminar, respirar o llegir). Fins que no s’ha convertit en un hàbit.

Una persona educada espiritualment hauria de poder:

• Experimentar, saber identificar i desenvolupar experiències d’estupefacció, misteri i pregunta. La capacitat de meravellar-se és el principi de la ciència, l’art i la filosofia.
• Qüestionar i explorar preguntes sobre el significat i el sentit. Cercar respostes consistents a partir de la pròpia experiència i de les respostes donades per diverses tradicions espirituals, filosòfiques i religioses.
• Desenvolupar un autoconeixement positiu i dinàmic, aprendre a saber portar els sentiments com una via de creixement personal. No anul·la la seva vida emocional sinó que és capaç de dirigir-la, canalitzar-la i de posar-la al servei del seu projecte de vida.
• Promoure el desenvolupament personal i col·lectiu.
• Practicar i explorar sentiments d’admiració, corresponsabilitat, cura de la naturalesa i del món, també de contemplació i de silenci.
• Desenvolupar i canalitzar vincles empàtics amb altres persones, en situacions d’injustícia, vulnerabilitat, superació i cooperació.
• Expressar sensacions, pensaments i reflexions a través de la creativitat en l’art.
• Capacitar-se per a identificar, explorar i elegir valors propis i comprendre els dels altres.
• Conèixer i saber valorar respostes, interpretacions i experiències d’altres fonts.
• Prendre autònomament i conscient una opció vital radical, aprenent dels propis errors i aprofitant els encerts, en diàleg obert amb l’entorn proper i llunyà
• Tenir consciència de ser interdependents. Tots depenem de tots i el benestar d’uns ateny el dels altres. Estem en comunió tots els éssers: natura i societat.
• Ser responsables per tot el que fem. Tot té repercusió, el bé i el mal.
• Ens hem de tractar com voldríem que ens tractessin: respectar la vida, la dignitat, l’individualitat i la diversitat. La paciència i la compassió són degudes. Hem d’aprendre a perdonar.
• Hem de considerar l’humanitat sencera com la nostra família. Ser generosos i amables, servir preferentment els més necessitats. Excloure tota forma d’abús i dominació.
• Estem per una cultura de la no-violència: respecte, justícia i pau.
• Lluitar per anar aconseguint un ordre social i econòmic més just, on tothom tingui igualtat d’oportunitats de realització.
• L’increment de la nostra consciència a partir de la disciplina mental, la meditació, l’oració i els pensaments positius.
• Acceptar el risc i estar disposats a fer els sacrificis que siguin necessaris en bé d’una ètica global.

Homilia del diumenge 29/05/2011 del P. Josep Mª Balcells

QUAN L’ALÈ DE L’ESPERIT JO SENTO DINTRE MEU…

No hi ha cap dubte: “L’Esperit de Déu omple l’univers”. Cada dia hauria de ser Pentecosta. Una Pentecosta suau, sentida des de molt endins, com aquella deu que Crist va prometre que brollaria de continu, mansa i fecunda. L’imaginari col·lectiu del cristià respecte de l’Esperit és d’irrupció, de ventolera, de llengües de foc, de profecia. Potser aquesta visió de Lluc fa que prevalgui sobre totes les altres i fa que d’alguna manera menystinguem altres manifestacions delicades i subtils de l’Esperit. Que d’altra banda són les més corrents, que per això mateix podrien passar inadvertides, mal tingudes, perdudes. És ben il·lustrativa la manifestació de Déu a Elies. Es deixa sentir més que veure. Tota una troballa, la narració: ni en l’huracà, ni en el terratrèmol, ni en el foc. En el murmuri d’un ventijol suau es fa present Déu a l’Horeb.

Voldria assajar una lloa, un himne i un reconeixement a l’Esperit de les experiències menudes que poden acompanyar-nos en el dia a dia. I, si m’ho permeteu, agafo com a introductor , ni més ni menys, que a tot un Rahner que, precisament, en un llibret Experiència de l’Esperit vol portar-nos a aquesta convicció tan poc present: “Moltes experiències concretes, malgrat no les reconeguem com a tals, són experiències de l’Esperit. O dit també amb noves paraules d’ell mateix: “L’experiència de l’Esperit té lloc, es dóna sempre i a tot arreu en la vida d’un home que sigui sensible al domini personal i a la llibertat dins la qual disposa totalment d’ell mateix”. No està, tot plegat, tan lluny de l’afirmació i al mateix temps de la invitació que ha esdevingut un tòpic, tot i la seva riquesa profètica: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” del mateix Rahner. Us sóc sincer, veig amb admiració i esperança com l’Esperit està movent-se des de tota la rosa del vents: ventijol de sensibilitats més transcendents, aprenentatges de més viva consciència, aspiracions d’humanitat que van prenent cos i forma, aquí i allà, i que, com a bons ressonadors dels signes dels temps, seria bo que en prenguéssim acurada nota i ens obríssim a aquests requeriments de major autenticitat humana, de “posar humanitat a la humanitat a partir de la proximitat”, en la feliç condensació coneguda d’en Pere Casaldàliga.

El Credo diu que L’Esperit Sant és Senyor (en les dues accepcions que en el fons són una sola afirmació: Senyor vol dir Déu i ho solem dir també d’una persona que: “és tot un senyor” i que ens és plaent de trobar-nos-hi en companyia per la seva “senyoria”, la seva gentilesa, el saber “estar” sense dir: “aquí estic”, que sap omplir de graciosa presència quan hi és i que notem la seva absència com un buit, quan no hi és, quan discretament es posa darrere de tantes cridòries, per no fer-se notar... És el Déu silenciós, que parla sense paraules, discret. Lluny de l’estrèpit (alè, soroll: noteu la diferència de to en els dos termes). Un Déu Presència, que pot passar desapercebut per la nostra insensibilitat. Des-apercebut, no vist, el que no vol pas dir que no hi sigui. Cal afinar la percepció. Veure on no acostumem a veure. Un toc de mirada. ¡Ai, el gran poeta, sensible per la fe: Joan de la Creu!: “Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/ mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura.” O aquesta estrofa: “Cuando tu me mirabas,/ su gracia en mí tus ojos imprimían: / por eso me adamabas,/ y en eso merecían / los mios adorar lo que en ti veían”. I aquesta altra: “No quieras despreciarme, / que si color moreno en mí hallaste, / ya bien puedes mirarme, / después que me miraste / que gracia y hermosura en mí dejaste”.

També en el Credo –és el llarg- es diu de l’Esperit Sant, com a mena de definició seva, que és Vivificador o altrament traduït, Dador de vida. És una expressió molt bonica, de les més fondes i entranyables. És l’Esperit el que propicia vida arreu. La vida és el nostre do primer, és la meravella que ens trobem a les mans i al cor. És el centre de totes les possibilitats. L’Esperit fa que la vida tingui qualitat i gust de vida; que la vida no sols es tingui, sinó que un “se senti viu”, que un se senti a gust vivint. Em venen com a borbolls versos i sentiments enaltidors de la vida. “La vida és bella, ja ho veuràs / com malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor. El teu destí rau en els altres, / el teu futur és la teva pròpia vida / la teva dignitat és la de tothom. Altres esperen que resisteixis, / que els ajudi la teva alegria, / la teva cançó entre les seves cançons. Llavors, sempre recorda / allò que un dia jo vaig escriure, / pensant en tu com ara hi penso. Mai no et deixis vèncer ni et facis / a un costat en el camí, mai no diguis: / No puc més i aquí em quedo. La vida és bella, ja ho veuràs / com, malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor”. (José A. Goytisolo) O bé allò que ens ve de l’altra part del món: “Gracias por la vida que tanto me ha dado...” Un sap que la vida li ha estat donada, i que hi ha vides de tota mena, que la vida d’avui pot ser que sigui tan diferent de la de demà, que la vida és l’obrador d’on en surten joies de diferents quirats, que no hi ha pena que mati la vida, que la vida es magnifica, donant-la; i que el gust que un hi troba és sovint per una graciosa descoberta. Que és aquí on l’experiència de l’Esperit hi juga mil papers. I que és oberta a qui sigui, a tots aquells que estan “embafats” de tant insubstancial materialisme, “contant i sonant”, d’aquells que volen respirar més a fons i que volen trobar sentit al viure “menut” de cada dia. Aquells que sospiten que darrere “La Bona vida” d’Alex Rovira - ¡que no és pas poca cosa!- hi ha amagada i per descobrir “La Vida Bona” de l’Esperit Sant, que és santificador i vivificador. Que n’és l’autor anònim que escriu i parla en un xiuxiueig que ennobleix la vida. La vida espiritual, aquesta vida críptica que s’insinua i que deixa un gust i un deix de Déu, que transcendeix, que va més enllà i més endins.

Ens han “venut” malament l’experiència espiritual (espiritual = de l’esperit; i aquest = del Gran Esperit) com si fos patrimoni d’alguns “Elegits” d’una “elit”, d’alguns que han estat “predestinats” al més profund. No, tothom, afinant la seva manera de veure i viure, pot -i ha de tenir- accés a aquest món que hi ha per sota o per sobre, com se vulgui dir, que és el vertader món, no el de les aparences a que estem cada vegada més condicionats... Amb sentit, amb finalitat clars. No preformat, no estandarditzat, propi teu, inèdit, per estrenar. Aquesta preciosa sensació de novetat, de viure un tu a tu exclusiu.

¿Com és possible una riquesa de vida, no explícitament relacionada necesàriament a la religió o a la fe? L’Esperit és plenament lliure per actuar com, on i amb qui vulgui. Omple l’univers, literalment. És l’omnipresència absoluta. Hi ha manifestacions arreu coincidents, que van en la línea d’aguditzar la sensibilitat poètica, contemplativa, detinguda, de mirar el que veiem, d’experiències que ens venen com de sobte i que et deixen amb el goig de fruita madura, d’amor petit, intens en la seva petitesa, d’experiències de bellesa, de bondat, d’intensitat a la “menuda”, d’entotsolament, què sé jo? Avui que coneixem una mica més l’Orient veiem com hi ha experiències espirituals afins, que mostren que la maduresa humana no és privativa de ningú, que és oberta a tothom que sàpiga pagar el preu que suposa, un preu de “conquesta” i, per a nosaltres cristians, el preu de la confiança plena en l’Esperit Sant que actua i fa créixer la vida, la dels boscos, la dels astres, la dels cors, la del teu i la del meu...

En paraules de Torralba, avui ja es planteja el concepte de competència espiritual i se suggereix d’estimular-la i desenvolupar-la a través de l’educació formal. Afegeix que no s’ha de confondre l’educació de la intel·ligència espiritual amb la iniciació a la fe; amb tot, aquesta pressuposa i exigeix una educació d’aquella. La vida espiritual és la condició de possibilitat de l’experiència religiosa, estètica i ètica. L’Esperit va “planejant” per sobre aquests àmbits i pot fecundar experiències humanes de densitat espiritual. Sempre a nivell no preferentment de coneixements, sinó d’experiències de transcendència. Cal tornar a “Inteligencia Espiritual” de Torralba, ben complet i ple de suggeriments per posar en obra.

Estem, per la fe, vivint i convivint amb l’Invisible real. Anem més endins. Cal educar-nos a passar del llindar del visible a l’Invisible i de l’Invisible al visible. Tot està carregat del simbolisme que li trobo o, en el millor dels casos, que li poso. Déu canta –boca closa- en la natura, en els fets quotidians. Afinem, polim interferències. Hi ha per descobrir tot un altre món sota el món que abasta el nostre mirar. És una altra manera de mirar, sensible, descobridora. Cloc amb aquesta frase de Fromm: L’objectiu de la vida és néixer plenament, però la tragèdia consisteix en el fet que la majoria de nosaltres mor sense haver nascut veritablement. Viure és néixer a cada moment”. Oberts a l’Esperit.

Diumenge VI de Pasqua, 29 de maig del 2011 Barcelona

Homilia del diumenge 22/05/2011 del P. Josep Mª Balcells

ENTRANT EN LA INTIMITAT DE JESÚS

És amb goig i l’ànima estremida –us ho ben asseguro que no és per res retòric- que des d’avui obrim pas a aquests meravellosos capítols de Joan (13 – 17 inclòs) que són ben bé el cor de l’evangeli, únics. És com la versió gloriosa dels moments finals de la seva vida. Plenament conscient Jesús de que la seva “hora” ja li venia al damunt, i justament, això mateix en esperit i en veritat el feia més íntimament proper dels “seus”, amb una sensibilitat testamentària, diria, i regalant-los la possibilitat de sentir el que mai havien sentit d’Ell. Els feu sentir la presència de Déu en la seva Persona: “El Pare i Jo som U”. Hauríem de llegir-los, aquests capítols, amb els “ulls de la fe”, que és com els va escriure l’evangelista; i que demanen tenir aquesta consonància amb els “sentiments de Crist”, d’una riquesa de tons que dóna entenent que “havent estimat el seus de sempre, ara els va estimar fins a l’extrem” ¿Qui sabria dir quin és l’extrem d’amor d’un Home-Déu? ¡Pur misteri! Aquí entrem com de puntetes com a casa “nostra”. No som invitats, som comensals. La familiaritat en serà la tònica ambiental. Intimitat demana però intimitat. No sabria com dir-ho. D’entrada, jo em demanaria i us pregaria de no “estranyar-nos” de res, ni del què diu, ni del què fa, i, per bé que tot plegat ens depassi per tots costats, almenys intentéssim de fer-hi estada llarga, dolçament atents, intentant de personalitzar tot el que es diu, implicar-nos-hi en primeríssima persona. A Jesús mateix deixem-li dir que “a Déu ningú no l’ha vist mai ningú, llevat d’Ell mateix i d’aquells a qui Ell els obre les portes del misteri”. A cada nou intent d’entrar-hi anirem ampliant nous horitzons i ens meravellarem de veure en Ell, Jesús, la divinitat, empesos per una Resurrecció que no brilla més que en el nostre cor, per no espantar-nos, dolça divinitat... Ho “veiem” des d’on es veu l’essencial. (Saint-Exupéry). L’Home Nou, Crist, ens embolcallarà en una “major naixença”, ja ara i aquí i anant més enllà sempre en cadascú. És “Fer el cim i continuar pujant” de Jorge Bucay (llibre que ens animem a “fer” en les properes jornades vigatanes de principis d’agost). Invitació oberta a entreveure llunyanies noves i enciseres... Aquest és un llibre “bessó” del que vàrem fer l’estiu passat: La inteligencia espiritual de Torralba. Deixeu-me dir que afortunadament, arreu, corren les brises de l’Esperit, aquelles que intueixes que hi són, però que no saps ni d’on venen ni on van... És la reflorida de l’espiritualitat, amb nom o sense ell, ¡lloat sigui el mateix Esperit! Déu ens és a prop sempre, cal intuir-lo més enllà de denominacions. Tinguem obertes les antenes: Déu és imprevisible. Retorna, retorna...

Acabem un grup justament de visionar la pel·lícula “El cambio” i hem quedat enlluernats per les paraules de senzilla saviesa del Dr. Wayne Dyer, que n’és el protagonista. En veritat, tota una senyora pel·lícula de Mestratge i de gran mestria cinematogràfica. Diuen que no s’ha de fer -malgrat tot- jo em permeto de fer-ho: Vegeu-la una i altra vegada. No en sortireu els mateixos. És terapèutica, senzillament guaridora, enaltidora. Empesos per les invitacions de Dyer, respectuoses, però al temps convincents, a deixar “l’ego” (d’on prové egoisme, no ho oblidem). L’ego, que és el nostre jo falsejat, covejós, prepotent, interferidor. Ens explica com fer-ho. No són tècniques “d’agitar primer i prendre-s’ho de seguida”, no. És un procés de canvi de to existencial. Aneu-hi i en parlarem. Un llibre sovint en crida un altre: “El cavaller de l’armadura rovellada”. Precisament en l’últim capítol hi veig sintonies marcades entre “El cambio”, aquests passatges de Joan i el rerefons del final del procés viscut pel Cavaller. (Sospito que en aquest, s’hi descriuen trets autobiogràfics de l’autor, en clau al·legòrica). Sam –la veu de la consciència del Cavaller- li diu insistentment: -“Deixa’t anar i confia”. No ho té gens fàcil, no, arrapat a la roca, a les últimes, ja fent-se sang als dits crispats i relliscant... En un instant de plenitud ocorre l’inesperat. ... “Quan l’envaïa una desconeguda sensació de serenitat, de plena confiança, va succeir un estrany fenomen, va començar a caure “cap amunt”. Sí, tot i que semblava impossible: queia cap amunt, escapant de l’abisme”. No em digueu que no sigui una aconseguida al·legoria del pas de mort a vida que s’esdevé en aquests “canvis de vida”, que Dyer en dirà, com Maslow “moments – cimals”, únics, en què, com de sobte, tot canvia a millor, qualitativament. Moments d’intensitat, de sorpresa, plens de benevolència (com si estimessis intensament per primer cop), que perduren, que són moments eternitzats de canvi de paradigmes vitals . Són, jo m’ho explico així, com pujades sobtades de graó en l’escala de la vida. Com un anar a més i millor intensitat en el percebre, en el veure i en el viure. Tot un goig nou. A partir d’aquesta sensació nova renovadora, no tornaràs endarrere més que escadusserament potser, i afrontaràs la teva vida des de la teva nova vida, amb entusiasme, convicció i un goig que t’omple cos i esperit. ¿No hi veieu la Pasqua que s’hi transparenta? És com si ressuscitéssim, com si adquiríssim un nou i més intens to de consciència. A això volia arribar.

Durant aquest temps de Pasqua se’ns ha dit i se’ns dirà repetidament que hem renascut, que som criatures noves, que hem estat regenerats de nou, que som uns altres. Ens falta aquell alliberador “deixa’t anar, confia”. El cicle pasqual hauria d’esdevenir com un aprenentatge de misteris gloriosos, invitacions a renovar vida i esperança. A “creure’ns” nous. Però no en el sentit degradat de creure’ns, sinó com ressuscitats, amb els sentits purificats respecte de persones, coses, esdeveniments. Mireu, això és un do de Déu, un do pasqual. El goig, com a conseqüència, va darrere de la fe, no abans. Si no hi ha fe de la bona ens serà impossible entendre aquestes atraients preguntes i constatacions de les que en va ple tot el Joan dels últims capítols: “¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Qui em veu a mi veu el Pare. És el Pare, qui, estant en mi, fa les seves obres. Qui creu en mi també farà les obres que jo faig, i fins i tot en farà de més grans”. ¿És això exagerat? “¿T’ho creus això?”. “No sigueu incrèduls, sinó creients”. Mireu, la fe quan ens ha entrat a les arrels del nostre viure és la que ens fa donar el “salt”, el “canvi”. Si no ens en queda asserenada constància-consciència d’haver viscut aquesta experiència de canvi existencial, ¿voleu dir que encara no s’ha produït aquest fet venturós de canvi de paradigma? Diu Dyer que Ell de totes totes ens esperarà a que el donem. No subestimem el què és la fe, la vida de fe; no podem creure en la resurrecció de Crist si no creiem en la nostra pròpia. Aquesta és la tasca pasqual. Dèiem la setmana passada que Joan és un excel·lent guia, perquè ell primer ha experimentat allò a que ens conduirà. No som turistes badocs, som deixebles del Mestre i de tants altres mestres del viure més ple. Ell ens conduirà a experimentar una resurrecció creixent, progressiva fins a atènyer la definitiva. Pasqua i Pentecosta són el mateix misteri de presència i d’acció de l’Esperit que mogué Jesús i també potencialment també cadascú de nosaltres. Ja digué Jesús: “Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: “Vés-te’n allà, se n’hi aniria. Res no us seria impossible”. ¡I què lluny estem d’una tal fe, ressuscitadora! Ai, no sé com dir-vos-ho, mentre dic per a mi: “¡Senyor, ja crec, però augmenteu-me la meva fe!” Estem acarats a la Pentecosta, tenim ja les primícies de l’Esperit. Sense Ell, no hi ha canvi. Potser abans haurem de passar pels ensenyaments del Dr. W. Dyer. Tot podria ser, vés a saber. Almenys que per nosaltres no quedi... De Pasqua a Pentecosta un camí de FE. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. ¿Ho creus això, amb fe d’impossibles reeixits?

Anem llegint una i altra vegada Joan. Ens esperen dons, obres més grans que les que feia Jesús. ¿Ho creus això? Tu t’ho guanyes o t’ho perds.
Diumenge V de Pasqua, 22 de maig del 2011. Barcelona