DISCERNIMENT
Aquesta
vegada tot conspira per centrar aquestes línies amigues en el tema que les determinacions
sinodals han posat en el punt central de les previsions del futur en la
pastoral que ens ha de portar a esdevenir deixebles missioners misericordiosos
compartint, missió, participació, missió. És el del discerniment eclesial comunitari sempre, que comporta també i per
primer pas el discerniment personal per donar resposta a allò que en la part
primera del que s’anomena “El cor de la sinodalitat” és a dir “cridats per l’Esperit Sant a la conversió” que
sempre ha de ser comunitària, cosa que resulta gairebé com a novetat, donada la
nostra vella adscripció a la identitat cristiana, inveteradament vista i
viscuda de manera massa, massa (la repetició és volguda) individualista! Ja en els primers números ens dona aquesta
perspectiva comunitària, Així en el número 17 s’afirma amb contundència: “El
procés sinodal ens ha fet experimentar el “gust espiritual” de ser el poble
de Déu, reunit de tota tribu, llengua i nació, que viu en contextos i
cultures diferents. Aquest poble mai
no és la simple suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i
històric de la sinodalitat i de la missió, encara pelegrinant en el temps i ja
en comunió amb l’Església del cel. En els diferents contextos en què estan
arrelades cada una de les Esglésies, el poble de Déu anuncia i testimonia de la
Bona Notícia de la salvació; vivint en el món i per al món,
camina juntament amb tots els pobles de la terra, dialoga amb les seves
religions i les seves cultures, reconeixent-hi les llavors de la Paraula, i
avança cap al Regne. Incorporats a aquest poble per la fe i el baptisme,
som sostinguts i acompanyats per Maria, Mare de Déu “signe d’esperança ferma i
de consol”, pels apòstols, pels qui han testimoniat la seva fe fins a donar la
vida, pels sants de tot temps i de tot lloc”. Amb aquesta perspectiva d’amples
visions maldem “per descobrir la voluntat del Senyor” a què ens invita la primera
lectura d’avui d’un altre llibre sapiencial, anomenat patronímicament llibre
de la Saviesa, justament. En ella se’ns diu: “si amb prou feines ens afigurem
les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans,
¿qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? És per la
saviesa del discerniment degut al vostre Esperit Sant que “els homes han après
a conèixer què és del vostre grat.
Acaba dient: la vostra saviesa els
salvà”. Com lliga aquesta entrada sapiencial amb la formulació de l’evangeli en
què es planteja obertament la necessitat d’un bon, exquisit discerniment abans
de donar resposta a la crida o proposta de seguir-lo com a deixeble
missioner, misericordiós que recollim al llarg de la impostació sinodal. Em
prem contextualitzar en l’abans i en el després del text mateix de l’evangeli
on hi ha la crida a seguir-lo, després de que antecedeix aquella invitació de
la paràbola d’un banquet al qual s’havien invitat persones de les que es
podien considerar de les privilegiades; i un a un es van excusant amb pretesos
motius imperiosos per declinar les invitacions d’última hora. “tots sense
excepció s’excusaren, de forma que l’amo i senyor va haver d’omplir el banquet de
“pobres, invàlids, cecs i coixos” i desvagats, trobats ocasionalment, Amb
aquestes conclusives i determinants expressions: “Us asseguro que cap dels qui
estaven convidats no tastarà el meu banquet”. És tot plegat premonitori de la
perícopa que avui proclamem. Cal també advertir que després del text de
l’evangeli d’avui, una vegada constatant el refús dels invitats i que a mig
narrar-lo, acabat el d’avui, té com a corol·lari els qui van dir que sí i no
saberen mantenir la paraula donada, afigurat en els que iniciaren obra viva i
que no pogueren acabar-la, posa com a comentari final: quan la sal que
assaboreix tota vianda perd salabror, ni tan sols val per al femer i l’han de
llençar. Les conegudes expressions de “qui tingui orelles per a escoltar, que
escolti”. Cap més comentari, ja amb això només, ja tenim tema llarg per ponderar...
I
anem al començament del text que proclamem. Té un començament singularíssim que
no ens ha de passar per alt: “Jesús anava amb molta gent, de tota mena de
seguidors alguns de petja seguidora, altres ocasionals... De cop i volta anant
ell davant, com qui porta el pas, es girà com abastant-los a tots, i els
digué: “Si algú vol venir amb mi...” Ja es veu que en dirà una de
grossa: “Si no m’estima més que als seus més estimats, fins i tot més que a la
pròpia vida” i menciona allò d’altres invitacions, narrades ací d’allà als
evangelis: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”.
Res de nou: el seguiment és determinant. Encara més: afegeix dues paràboles
concises: l’un que pretén aixecar obra, una torre per fer-ho més clar, i no pot
acabar l’obra amb la riota dels veïns. Més encara, es tracta -l’altre- de fer
la guerra i veient que té les de perdre negocia la pau abans de començar-la....
Tot per insinuar a les clares que abans de dir que sí a coses d’entitat
superior que promouran un futur definitiu, caldrà fer un discerniment
capital ja que és tracte de les determinacions definitòries. No podem dir
que sí, quan ens les juguem a una carta, si no posem temps per pensar bé els
compromisos que són “de per vida”. Això ens porta a plantejar-nos pros i
contres, capacitats o no, de les que demanen no precipitar-nos. No ens hem de
decidir a cop de sentiments per més afalagadors que ens puguin ser i aparèixer.
Caldrà pensar bé amb què comptem. Veure la consistència de les motivacions,
quina resiliència podem oferir-nos-la, quina capacitat de resistència. No és
una vel·leïtat la que ens pot portar a dir un sí incondicional, a comprovar
abans els pros i els inconvenients. Ser “deixeble”, no genèricament, sinó en
primera persona. Això no és comportable a instàncies nues, cal prendre motius
determinants, cal pensar en plural, en concomitàncies de grup, comunitàries.
Cal tenir una fe en Déu i en la seva gràcia sostinguda. Determinacions
d’aquesta mena o són una temeritat o bé caldrà prendre espais processuals. No
podem dir que sí i anar després rebaixant la càrrega mica a mica. I quedar-nos
en un bluf o en mitges tintes. Cosa habitual, ho dic per mi...
Anem,
doncs, a la crida amb que el Sínode ens alliçona i que és talment el que el
text evangèlic d’avui i que en les coordenades sinodals se’ns planteja en els
números 79-86. Llegim-los a poc a poc, perquè la qüestió s’ho val i perquè sense
la perspectiva d’un procés en curs no l’encertaríem. Tot el Sínode ens recau en
aquesta modalitat de presa de decisions. Tot el conjunt i les diferents parts
s’articulen per poder plantejar-nos el que demana de posar-nos-ho com a final
d’un principi, que no és més que això tan precari, però substancial: decisió iniciada...
Plantegem-nos la crida concreta que diu de “Tirar les xarxes” Cal prendre el
text a què fa referència aquest tirar les xarxes que trobem en Joan 21, 5-6.
“Jesús (ressuscitat) els digué. “Nois, no teniu res per menjar?” Li van
contestar: “No”. Llavors els va dir: “Tireu la xarxa a la dreta de la barca i
pescareu”. Ho van fer així i ja no la podien treure de tant peix com hi havia”.
Abans de qualsevol comentari posem la indicació de tot aquest apartat sinodal: La conversió
dels processos. No perdem de vista que parla de processos, de coses que es
van determinant a través de metodologies d’ampli abast i que no es poden fer a
la lleugera. Llegim al número que posa en viu l’escena bíblica i consideracions
sinodals que suposen tema i forma d’arribar a un possible “engatjament personal
i comunitari” a la vegada, que s’anirà explicitant número darrere número.
Llegeixo: “La pesca no ha donat fruits i ara ja és el moment de tornar a la
riba. Però ressona una veu amb autoritat, que convida a fer una cosa que els
deixebles no haurien fet tot sols, el que indica una possibilitat que els seus
ulls i la seva ment no reeixia a intuir: “Tireu la xarxa a la dreta de la barca
i pescareu”. Al llarg del procés sinodal, hem buscat escoltar aquesta veu i
acollir tot el que ens deia. En la pregària i en el diàleg fratern, hem
reconegut que el discerniment eclesial,
la cura dels processos de presa de decisions i el compromís de donar compte de
la pròpia actuació i d’avaluar el resultat de les decisions preses, són
pràctiques amb les quals responem a la Paraula que ens indica els camins de la
missió”. “Aquestes tres practiques estan estretament entrellaçades. Els
processos de presa de decisions necessiten el discerniment eclesial que
requereix l’escolta en un clima de confiança, que sostenen transparència i
rendició de comptes. La confiança ha de ser mútua: els qui prenen les decisions
han de poder confiar i escoltar el poble de Déu, que al seu torn ha de poder
confiar en qui exerceix l’autoritat. Aquesta visió integral posa de manifest
que cadascuna d’aquestes pràctiques depèn de les altres i les sostenen, al
servei de la capacitat de l’Església per desenvolupar la seva missió.
Comprometre’s en processos de presa de decisions, basats en el discerniment
eclesial i assumir una cultura de la transparència, de la rendició de comptes i
de l’avaluació requereix una formació adequada no només tècnica, sinó capaç
d’explorar-ne els fonaments teològics, bíblics i espirituals. Tots els batejats necessiten aquesta
formació al testimoni, a la missió, a la santedat i al servei que posa en
relleu la coresponsabilitat. Pren formes
particulars per als qui exerceixen encàrrecs de responsabilitat o al servei del
discerniment eclesial”.
“Per
a promoure relacions capaces de sostenir i orientar la missió de l’Església,
és una necessitat prioritària exercir la saviesa evangèlica que ha permès a la
comunitat evangèlica de Jerusalem segellar el resultat del primer esdeveniment
sinodal amb les paraules: “L’Esperit Sant i nosaltres hem cregut “. És el
discerniment que podem qualificar com a eclesial, en tant que exercit pel poble
de Déu en vista a la missió. L’Esperit, que el Pare ha enviat en el nom de
Jesús i que ho ha ensenya tot, guia els creients en tot moment “a la veritat
sencera”. Amb la seva presència i la seva acció contínua, la “tradició que
arrenca dels apòstols, progressa en l’Església”. Invocant la seva llum, el
poble de Déu, participant de la funció profètica de Crist, “procura
discernir en els esdeveniments, en les exigències i en les aspiracions en les
quals participa junt amb els altres pobles del nostre temps, quins són els
veritables signes de la presència o del pla de Déu. Aquest discerniment fa
servir tots els dons de saviesa que el Senyor distribueix en l’Església i està
arrelat en el “sensus fidei” comunicat per l’Església a tots els batejats. Amb
aquest esperit s’ha de tornar a comprendre i reorientar la vida de l’Església
sinodal missionera”.
“El
discerniment eclesial no és una tècnica organitzativa, sinó una pràctica
espiritual que cal viure en la fe. Això requereix llibertat interior,
humilitat, pregària, confiança mútua,
obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu. Mai no és l’afirmació
d’un punt de vista personal o de grup, ni es resol en la simple suma
d’opinions individuals; cadascú, parlant segons la seva consciència, s’obre a
escoltar el que els altres comparteixen en consciència, per tal de cercar
reconèixer junts “què diu l’Esperit a les Esglésies”. Preveient l’aportació de
totes les persones implicades, el discerniment eclesial és alhora condició i
expressió privilegiada de la sinodalitat, en la qual es viuen juntes comunió,
missió i participació. El discerniment és tant més ric com més s’escolta
tothom. Per això és fonamental promoure una àmplia participació en els processos de discerniment amb una cura
particular de la implicació d’aquells que es troben al marge de la comunitat
cristiana i de la societat”.
Tornem
per última vegada a l’evangeli d’avui que pressuposa el discerniment d’una
presa de decisió liminar que és la de tot batejat si vol ser conseqüent amb la
crida essencial a ser deixebles en la radicalitat personal per a la qual estem
nus i emplaçats a respondre a la proposta que ha de marcar en nostre present de
fe i d’esperança i de futur, perquè l’amor de Déu respecte de cadascú de
nosaltres té dimensions d’un futur definitiu. Ser una cosa inaudita en la
Resurrecció de Jesús que entronca les nostres vides en la seva i per segles i
segles. Amén. L’experiència ens diu que l’haurem de posar a les balances una i
altra vegada per fer-la sostenible i re-‘discernida de tant en quant. Som el
que som i no hi ha massa determinacions que no s’hagin de refer per anar-les
consolidant, sabent d’altra banda -i és la bona- de que com diu sant Agustí:
“tot és GRÀCIA”. I ho corrobora aquest
text que m’és estimat per sobre de tants d’altres: “La riquesa de la Gràcia de
Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa
i penetració que tenim” (Efesis 1, 3-14).
P. Josep Mª Rierola
Diumenge
XXIII de durant l’any, que aquest 2025 és Sant. 7 setembre. Sabadell
( PS:
Si tinguéssim a mà i com a referent ara com ara “Per una Església sinodal:
Comunió, participació, missió” Document final, no hauríem de transcriure com
faig sovint els números enters, que aleshores quedarien citats només amb
números escarits. Perdoneu que us faci aquesta invitació a adquirir-lo i així
faríem menys feixuc la tramesa del que us lliuro amicalment. Gràcies )
