DISCERNIMENT
Aquesta vegada tot conspira per centrar aquestes línies amigues en el tema que les determinacions sinodals han posat en el punt central de les previsions del futur en la pastoral que ens ha de portar a esdevenir deixebles missioners misericordiosos compartint, missió, participació, missió. És el del discerniment eclesial comunitari sempre, que comporta també i per primer pas el discerniment personal per donar resposta a allò que en la part primera del que s’anomena “El cor de la sinodalitat” és a dir “cridats per l’Esperit Sant a la conversió” que sempre ha de ser comunitària, cosa que resulta gairebé com a novetat, donada la nostra vella adscripció a la identitat cristiana, inveteradament vista i viscuda de manera massa, massa (la repetició és volguda) individualista! Ja en els primers números ens dona aquesta perspectiva comunitària, Així en el número 17 s’afirma amb contundència: “El procés sinodal ens ha fet experimentar el “gust espiritual” de ser el poble de Déu, reunit de tota tribu, llengua i nació, que viu en contextos i cultures diferents. Aquest poble mai no és la simple suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i històric de la sinodalitat i de la missió, encara pelegrinant en el temps i ja en comunió amb l’Església del cel. En els diferents contextos en què estan arrelades cada una de les Esglésies, el poble de Déu anuncia i testimonia de la Bona Notícia de la salvació; vivint en el món i per al món, camina juntament amb tots els pobles de la terra, dialoga amb les seves religions i les seves cultures, reconeixent-hi les llavors de la Paraula, i avança cap al Regne. Incorporats a aquest poble per la fe i el baptisme, som sostinguts i acompanyats per Maria, Mare de Déu “signe d’esperança ferma i de consol”, pels apòstols, pels qui han testimoniat la seva fe fins a donar la vida, pels sants de tot temps i de tot lloc”. Amb aquesta perspectiva d’amples visions maldem “per descobrir la voluntat del Senyor” a què ens invita la primera lectura d’avui d’un altre llibre sapiencial, anomenat patronímicament llibre de la Saviesa, justament. En ella se’ns diu: “si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? És per la saviesa del discerniment degut al vostre Esperit Sant que “els homes han après a conèixer què és del vostre grat. Acaba dient: la vostra saviesa els salvà”. Com lliga aquesta entrada sapiencial amb la formulació de l’evangeli en què es planteja obertament la necessitat d’un bon, exquisit discerniment abans de donar resposta a la crida o proposta de seguir-lo com a deixeble missioner, misericordiós que recollim al llarg de la impostació sinodal. Em prem contextualitzar en l’abans i en el després del text mateix de l’evangeli on hi ha la crida a seguir-lo, després de que antecedeix aquella invitació de la paràbola d’un banquet al qual s’havien invitat persones de les que es podien considerar de les privilegiades; i un a un es van excusant amb pretesos motius imperiosos per declinar les invitacions d’última hora. “tots sense excepció s’excusaren, de forma que l’amo i senyor va haver d’omplir el banquet de “pobres, invàlids, cecs i coixos” i desvagats, trobats ocasionalment, Amb aquestes conclusives i determinants expressions: “Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet”. És tot plegat premonitori de la perícopa que avui proclamem. Cal també advertir que després del text de l’evangeli d’avui, una vegada constatant el refús dels invitats i que a mig narrar-lo, acabat el d’avui, té com a corol·lari els qui van dir que sí i no saberen mantenir la paraula donada, afigurat en els que iniciaren obra viva i que no pogueren acabar-la, posa com a comentari final: quan la sal que assaboreix tota vianda perd salabror, ni tan sols val per al femer i l’han de llençar. Les conegudes expressions de “qui tingui orelles per a escoltar, que escolti”. Cap més comentari, ja amb això només, ja tenim tema llarg per ponderar...
I anem al començament del text que proclamem. Té un començament singularíssim que no ens ha de passar per alt: “Jesús anava amb molta gent, de tota mena de seguidors alguns de petja seguidora, altres ocasionals... De cop i volta anant ell davant, com qui porta el pas, es girà com abastant-los a tots, i els digué: “Si algú vol venir amb mi...” Ja es veu que en dirà una de grossa: “Si no m’estima més que als seus més estimats, fins i tot més que a la pròpia vida” i menciona allò d’altres invitacions, narrades ací d’allà als evangelis: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”. Res de nou: el seguiment és determinant. Encara més: afegeix dues paràboles concises: l’un que pretén aixecar obra, una torre per fer-ho més clar, i no pot acabar l’obra amb la riota dels veïns. Més encara, es tracta -l’altre- de fer la guerra i veient que té les de perdre negocia la pau abans de començar-la.... Tot per insinuar a les clares que abans de dir que sí a coses d’entitat superior que promouran un futur definitiu, caldrà fer un discerniment capital ja que és tracte de les determinacions definitòries. No podem dir que sí, quan ens les juguem a una carta, si no posem temps per pensar bé els compromisos que són “de per vida”. Això ens porta a plantejar-nos pros i contres, capacitats o no, de les que demanen no precipitar-nos. No ens hem de decidir a cop de sentiments per més afalagadors que ens puguin ser i aparèixer. Caldrà pensar bé amb què comptem. Veure la consistència de les motivacions, quina resiliència podem oferir-nos-la, quina capacitat de resistència. No és una vel·leïtat la que ens pot portar a dir un sí incondicional, a comprovar abans els pros i els inconvenients. Ser “deixeble”, no genèricament, sinó en primera persona. Això no és comportable a instàncies nues, cal prendre motius determinants, cal pensar en plural, en concomitàncies de grup, comunitàries. Cal tenir una fe en Déu i en la seva gràcia sostinguda. Determinacions d’aquesta mena o són una temeritat o bé caldrà prendre espais processuals. No podem dir que sí i anar després rebaixant la càrrega mica a mica. I quedar-nos en un bluf o en mitges tintes. Cosa habitual, ho dic per mi...
Anem, doncs, a la crida amb que el Sínode ens alliçona i que és talment el que el text evangèlic d’avui i que en les coordenades sinodals se’ns planteja en els números 79-86. Llegim-los a poc a poc, perquè la qüestió s’ho val i perquè sense la perspectiva d’un procés en curs no l’encertaríem. Tot el Sínode ens recau en aquesta modalitat de presa de decisions. Tot el conjunt i les diferents parts s’articulen per poder plantejar-nos el que demana de posar-nos-ho com a final d’un principi, que no és més que això tan precari, però substancial: decisió iniciada... Plantegem-nos la crida concreta que diu de “Tirar les xarxes” Cal prendre el text a què fa referència aquest tirar les xarxes que trobem en Joan 21, 5-6. “Jesús (ressuscitat) els digué. “Nois, no teniu res per menjar?” Li van contestar: “No”. Llavors els va dir: “Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu”. Ho van fer així i ja no la podien treure de tant peix com hi havia”. Abans de qualsevol comentari posem la indicació de tot aquest apartat sinodal: La conversió dels processos. No perdem de vista que parla de processos, de coses que es van determinant a través de metodologies d’ampli abast i que no es poden fer a la lleugera. Llegim al número que posa en viu l’escena bíblica i consideracions sinodals que suposen tema i forma d’arribar a un possible “engatjament personal i comunitari” a la vegada, que s’anirà explicitant número darrere número. Llegeixo: “La pesca no ha donat fruits i ara ja és el moment de tornar a la riba. Però ressona una veu amb autoritat, que convida a fer una cosa que els deixebles no haurien fet tot sols, el que indica una possibilitat que els seus ulls i la seva ment no reeixia a intuir: “Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu”. Al llarg del procés sinodal, hem buscat escoltar aquesta veu i acollir tot el que ens deia. En la pregària i en el diàleg fratern, hem reconegut que el discerniment eclesial, la cura dels processos de presa de decisions i el compromís de donar compte de la pròpia actuació i d’avaluar el resultat de les decisions preses, són pràctiques amb les quals responem a la Paraula que ens indica els camins de la missió”. “Aquestes tres practiques estan estretament entrellaçades. Els processos de presa de decisions necessiten el discerniment eclesial que requereix l’escolta en un clima de confiança, que sostenen transparència i rendició de comptes. La confiança ha de ser mútua: els qui prenen les decisions han de poder confiar i escoltar el poble de Déu, que al seu torn ha de poder confiar en qui exerceix l’autoritat. Aquesta visió integral posa de manifest que cadascuna d’aquestes pràctiques depèn de les altres i les sostenen, al servei de la capacitat de l’Església per desenvolupar la seva missió. Comprometre’s en processos de presa de decisions, basats en el discerniment eclesial i assumir una cultura de la transparència, de la rendició de comptes i de l’avaluació requereix una formació adequada no només tècnica, sinó capaç d’explorar-ne els fonaments teològics, bíblics i espirituals. Tots els batejats necessiten aquesta formació al testimoni, a la missió, a la santedat i al servei que posa en relleu la coresponsabilitat. Pren formes particulars per als qui exerceixen encàrrecs de responsabilitat o al servei del discerniment eclesial”.
“Per a promoure relacions capaces de sostenir i orientar la missió de l’Església, és una necessitat prioritària exercir la saviesa evangèlica que ha permès a la comunitat evangèlica de Jerusalem segellar el resultat del primer esdeveniment sinodal amb les paraules: “L’Esperit Sant i nosaltres hem cregut “. És el discerniment que podem qualificar com a eclesial, en tant que exercit pel poble de Déu en vista a la missió. L’Esperit, que el Pare ha enviat en el nom de Jesús i que ho ha ensenya tot, guia els creients en tot moment “a la veritat sencera”. Amb la seva presència i la seva acció contínua, la “tradició que arrenca dels apòstols, progressa en l’Església”. Invocant la seva llum, el poble de Déu, participant de la funció profètica de Crist, “procura discernir en els esdeveniments, en les exigències i en les aspiracions en les quals participa junt amb els altres pobles del nostre temps, quins són els veritables signes de la presència o del pla de Déu. Aquest discerniment fa servir tots els dons de saviesa que el Senyor distribueix en l’Església i està arrelat en el “sensus fidei” comunicat per l’Església a tots els batejats. Amb aquest esperit s’ha de tornar a comprendre i reorientar la vida de l’Església sinodal missionera”.
“El discerniment eclesial no és una tècnica organitzativa, sinó una pràctica espiritual que cal viure en la fe. Això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu. Mai no és l’afirmació d’un punt de vista personal o de grup, ni es resol en la simple suma d’opinions individuals; cadascú, parlant segons la seva consciència, s’obre a escoltar el que els altres comparteixen en consciència, per tal de cercar reconèixer junts “què diu l’Esperit a les Esglésies”. Preveient l’aportació de totes les persones implicades, el discerniment eclesial és alhora condició i expressió privilegiada de la sinodalitat, en la qual es viuen juntes comunió, missió i participació. El discerniment és tant més ric com més s’escolta tothom. Per això és fonamental promoure una àmplia participació en els processos de discerniment amb una cura particular de la implicació d’aquells que es troben al marge de la comunitat cristiana i de la societat”.
Tornem
per última vegada a l’evangeli d’avui que pressuposa el discerniment d’una
presa de decisió liminar que és la de tot batejat si vol ser conseqüent amb la
crida essencial a ser deixebles en la radicalitat personal per a la qual estem
nus i emplaçats a respondre a la proposta que ha de marcar en nostre present de
fe i d’esperança i de futur, perquè l’amor de Déu respecte de cadascú de
nosaltres té dimensions d’un futur definitiu. Ser una cosa inaudita en la
Resurrecció de Jesús que entronca les nostres vides en la seva i per segles i
segles. Amén. L’experiència ens diu que l’haurem de posar a les balances una i
altra vegada per fer-la sostenible i re-‘discernida de tant en quant. Som el
que som i no hi ha massa determinacions que no s’hagin de refer per anar-les
consolidant, sabent d’altra banda -i és la bona- de que com diu sant Agustí:
“tot és GRÀCIA”. I ho corrobora aquest
text que m’és estimat per sobre de tants d’altres: “La riquesa de la Gràcia de
Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa
i penetració que tenim” (Efesis 1, 3-14).
Diumenge XXIII de durant l’any, que aquest 2025 és Sant. 7 setembre. Sabadell
( PS:
Si tinguéssim a mà i com a referent ara com ara “Per una Església sinodal:
Comunió, participació, missió” Document final, no hauríem de transcriure com
faig sovint els números enters, que aleshores quedarien citats només amb
números escarits. Perdoneu que us faci aquesta invitació a adquirir-lo i així
faríem menys feixuc la tramesa del que us lliuro amicalment. Gràcies )
