Homilia del diumenge 09/03/2025

                                   ESPERIT  SANT  UNEIX-NOS

                                               A l’Eucaristia després de la Proclamació que fem del misteri de la Fe ens esplaiem fent un acte de fe en sintonia amb la Consagració, dient de cor: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús”, seguit del prec: “Concediu-nos que, els qui rebem el Cos i la Sang del vostre Fill, plens del seu Esperit Sant, siguem en Crist un sol Cos i un sol Esperit”.

                                               Aquesta Quaresma us vaig dir que la volem viure en consonància i sintonia amb l’Esperit Sant que s’ha fet present d’una manera reiterada en el Camí sinodal des de la invitació que el papa Francesc (a qui desitgem ben de cor que Déu ens el mantingui en salut per més anys!) ens va fer i que manté una vegada i altra. En la Nota d’acompanyament que obre el llibret que us he fet a mans i que desitjaríem –us vàrem dir diumenge passat- que el promoguéssim com a llibre de text durant tota la Quaresma, només encetar-la, ens diu: “En els diferents moments del Camí sinodal que vaig iniciar l’octubre de 2021, ens hem posat a l’escolta d’allò que en aquest moment l’Esperit Sant diu a les Esglésies”. La cita continuada de l’Esperit Sant sobre l’acció que incentiva l’Església ecumènica en el desenvolupament de les diferents sessions sinodals hagudes, es deixa notar de pertot. Així llegim: “Deixant-nos il·luminar per l’Esperit Sant, tota l’Església ha estat cridada a llegir la seva experiència i a identificar els passos a seguir per viure la comunió, realitzar la participació i promoure la missió que Jesucrist li ha confiat”. I conclou amb aquestes paraules de benedicció, amb aquest desig final-principi: “Que l’Esperit Sant, do del Ressuscitat, sostingui i orienti tota l’Església en aquest Camí. Que Ell, que és l’harmonia, continuï fent rejovenir l’Església amb la força de l’Evangeli, la renovi i la condueixi a la unió perfecta amb l’Espòs (LG 4). Perquè l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine” (Ap 22, 17).

                                               Al llarg de la Introducció ja en el cos de les conclusions m’ha vingut la intuïció d’una manera indeclinable que estem davant d’una intervenció de Déu, semblant a l’atreviment que tingué Joan XXIII quan incoà inesperadament -un vertader cop de timó de l’Esperit- el Concili Vaticà II que l’anomenà una vertadera “Pentecosta”. La durada inusual de la preparació, la participació de tota l’Església universal i les dues sessions sinodals a Roma, i ara en comprometre’ns a portar a la primera pràctica en qualitat d’experimentació i en deixar establertes més de deu comissions per aprofundir i establir per a tota l’Església universal concertacions de màxima volada. Ja en la mateixa benedicció de la cendra –aquest Dimecres passat- demanaven “a fi que, pel Camí de la Santa Quaresma, arribem amb l’ànima pura a la celebració del misteri pasqual del vostre Fill”. La Quaresma mira vers la Resurrecció, i encara més, a la vinguda de l’Esperit Sant, que ens el donà Jesús ressuscitat, com a do per la vitalització permanent de l’Església naixent. En la col·lecta d’aquest diumenge primer, preguem: “Concediu-nos que celebrant l’exercici sagrat de la Quaresma, progressem en el coneixement del misteri de Crist i el visquem amb més plenitud”. El misteri de Crist engloba Passió, Resurrecció i Pentecosta. Bo i posats ja en Camí quaresmal, en les col·lectes que van esmaltant el curs quaresmal, ens trobem amb aquesta petició: “Senyor preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per Vós arribin a la seva fi”. Per Crist Senyor nostre.

                                               Els encapçalaments de les cinc parts en què està dividit el text aprovat són presos de citacions de resurrecció; i a l’última de Joan (20, 21-22): “Com el Pare m’ha enviat, també Jo us envio a vosaltres”. Llavors va alenar damunt d’ells i els va dir: “Rebeu l’Esperit Sant”. Així acaba tot aquest treball sinodal. I ara que la Quaresma ens invita a caminar ho volem fer sinodalment, apuntant la Quaresma fitant la Resurrecció i l’arrodoniment amb la Vinguda de l’Esperit. Hi veig una oportunitat única en entrar amb la pedagogia sinodal a amarar-nos de la “unció de Resurrecció i de l’Esperit Sant” que té una presència abassegadora en les determinacions sinodals. Només com a complement de confirmació, en la intervenció a la primera intervenció del papa a l’aula Pau VI el 2 d’octubre del 2024  -que la trobareu al final del llibret- he anotat que l’Esperit Sant és citat 15 vegades. No em direu que el protagonista de tota la “volada” de tot el Sínode no sigui la presència i acció de l’Esperit Sant en l’Església. I encara vull portar a col·lació que a l’Evangeli del primer diumenge comença així: “En aquell temps Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, escomès pel temptador... Veieu per quantes raons hem iniciat el treball sinodal amb la primera provisió de llegir les 155 propostes i mirar de treure’n creativament tantes possibilitats, que no precisen validació més enllà de la que en aquest grupet de missa de dotze a la Puríssima podem suscitar per mirar de fer que la nostra Missa vagi obrint-se sinodalment a determinacions perfectament vàlides i possibles.

                                               Deixem per una altra ocasió per parlar d’una metodologia que es va usar sovint amb la denominació de la “conversa en l’Esperit”. Això que fou pràctica habitual en les reunions a Roma requereix una més llarga explicació.

                                               Ara només em plauria que entréssim en una revisió d’allò més elemental sobre l’Esperit Sant en el nostre viure i conviure com a cristians. No s’escau ara de fer una pneumatologia, tot un tractat sobre l’Esperit Sant. Només us transcriuré la referència a l’Esperit Sant en el número 4 de la Lumen Gentium: Títol: “L’Esperit Sant, santificador de l’Església”. “Consumada l’obra que el Pare va encomanar de realitzar al Fill, sobre la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de Pentecosta a fi de santificar indefinidament l’Església i per a fer que d’aquesta manera els fidels tinguin accés al Pare per mitjà de Crist en un mateix Esperit. Ell és l’Esperit de vida o font d’aigua que brolla fins a la vida eterna, per qui el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti llurs cossos mortals en Crist. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, i en ells prega i dóna testimoni de la seva adopció com a fills. Guia l’Església vers tota la veritat, la unifica en comunió i ministeri, la dota i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i l’embelleix amb els seus fruits. Amb la força de l’Evangeli rejoveneix l’Església, la renova incessantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. En efecte, l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine”. I així tota l’Església apareix com un poble reunit en virtut de la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               En la profusió de dades del Vaticà II, les que fan referència a  l’Esperit Sant consagren una vegada més l’Esperit Sant com a protagonista, conductor, coaching, fomentador, advocat, introductor, unció, santificador, dolç hoste del cor, foc, promotor, Torsimany. Emperò tota la seva acció és des de l’interior del cor i de l`anima. És el mateix Esperit de Crist que crida a espiritualitat (contemplació) i que dóna el gran to, únic, als treballs haguts i per haver del Sínode. Gràcies i som-hi!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge primer de Quaresma, 9 de març del 2025   Sabadell           

Homilia del diumenge 02/03/2025 i Dimecres de Cendra 05/03/025

                          CLOENDA,  INICI  QUARESMAL

                                               Tant la cloenda dels vuit primers diumenges de durant l’any com l’inici de la Quaresma que la tenim a les portes d’aquest dimecres de Cendra, totes elles les veig esclarides i fortament motivades per un Sínode que amb el Document final que conté les 155 conclusions i que porta per títol Per una Església Sinodal: Comunió, Participació, Missió. Aquest esdeveniment singular ens demana audiència, saber discernir la crida que ens fa el Crist, per conducte de l’Esperit Sant que comprometen l’Església, ara i ara mateix! per mor de no perdre temps-kairós, i de que ens impel·leix a possessionar-nos (empoderar-nos) en les invitacions que amb una certa urgència ens fa a tall de compromisos concrets l’Esperit Sant mateix... A semblança del que volia el recordat papa Joan XXIII envers l’incoat per ell mateix com una sorpresa descomunal, el Concili Vaticà II,  és a dir, obrir els finestrals de l’Església en totes les modalitats i llocs, per tal d’airejar-nos i deixar que el vent s’emportés allò de caduc, de petrificat, i de posar-nos de ple en les urgències dels moments històrics que vivim, això és: la urgent contemporaneïtat (!). També em permeto citar, com a complementarietat, l’expressió de pelegrins d’esperança, tal com ha escrit el papa Francesc recentment, per a qui demanem que el Senyor ens el deixi en actiu encara uns temps llargs més. Ara ens ha fet el prec, i -més encara- la urgència de posar en pràctica creativament els determinis del Sínode, acabat de fa unes setmanes. És i seria posar al dia el que feu Jesús acollint uns deixebles perquè anessin amb ell, formant una primera experiència de sinodalitat (fent camí junts) pels poblets de Galilea, a fi d’involucrar-los en l’evangelització, entrenar-los a fer serveis en bé de la bona gent de la seva terra, fent primer –això, sí- l’experiència d’obrir-se a una vivenciació fonda de Déu, com la visqué Joan –l’estimat especialment pel Mestre- i després irradiar-la testimonialment. En ells, col·legialment, es van posar en marxa el tríptic de comunió, participació i missió. No és pas fora d’osques pensar que les realitats viscudes del grup permanent de deixebles de i en Jesús, porti a dir que la sinodalitat és constitucional en l’Església, com ho proclama vàries vegades el mateix text del Sínode.

                                               Faríem bé d’adquirir el Document de les propostes finals, votades i sancionades pel papa Francesc que ens fa el “retorn al Poble de Déu de tot el que ha madurat  al llarg d’aquests anys, a través de l’escolta i del discerniment, i com a orientació autoritzada per a la seva vida i la seva missió”. “El Document final conté indicacions que, a la llum de les seves orientacions de fons, ara ja poden ser aplicades, tenint en compte els diferents contextos, del que s’ha fet i del que queda a fer per aprendre a desenvolupar cada vegada millor l’estil propi de l’Església sinodal missionera”. Les connotacions referides a la vida personal i comunitària estan preses en gran mesura de les quatre Constitucions del Concili Vaticà II i fan d’aquest Sínode com un perllongament de les predeterminacions conciliars i venen a ser com un nou intent d’assumpció del seu estil de veure, pensar i actuar, redibuixat amb una nova metodologia, pretesament participativa de tots els batejats, conscients de la gràcia sacramental que ens és infosa en el baptisme que ens constitueix com a poble de Déu: per la conversió explícita que suposa en línia immersiva amb l’estil evangèlic de la Paraula de Déu, fets deixebles de Jesucrist, viscut com a tracte i contacte permanents en una experiència de fe meravellada i joiosa, d’esperança tenaç i batallera i obrint escletxes a la civilització de l’amor com a motor, determinació, viscut com a gràcia rere gràcia. 

                                               Seria oportuníssim aprofitar la Quaresma d’aquest any sant promovent una lectura comentada en uns petits grups o comunitats suscitades “ad hoc”, de tal manera que en poguessin sortir d’aquesta primera experiència de formació i d’assumpció de les línies que conformen les claus de fons o línies mestres del Document, la pretensió del qual no és tenir (!) un nou document perdut en les lleixes ignorades del traster o més benignament en el despatx parroquial, sinó per fer-lo llibre de text pastoral; més m’atreviria a dir: comentar-lo en les homilies d’aquests dies, tant de debò! Fer-lo accessible a tot batejat (poso batejat per la insistència en anomenar-nos així personalment en el text del Sínode, així com també parla comunitàriament amb la designació de “poble de Déu”, com va fer senyaladament de tota l’Església en el Vaticà II en la Constitució sobre l’Església Capítol segon. Gran novetat conciliar, gairebé per estrenar, poc menys!

                                               Cal advertir que no és un document que es perdi en abstraccions o en precisions dogmàtiques, ni ordenacions canòniques, ni moralistes, va molt més enllà, cerca un nou model de viure-conviure eclesials, que aprofundeixi en el que som, no com a “objectes”passius d’un adoctrinament, sinó com a subjectes que prenen consciència de que avui som cridats sinodalment (caminar junts!, pelegrins d’esperança!) empesos per l’Esperit Sant com ho foren les primeres comunitats apostòliques, cridades a conversió (de veres i a fons!), renouers en les relacions, amb processos oberts al diàleg i al discerniment pastoral, a descobrir quin és el meu carisma (servei determinant al servei del bé comú eclesial), i preveure les possibilitats de ministeris a exercir, atents a la crida vocacional i a “anar a missioner improrrogablement als àmbits concrets on testimoniar l’evangeli de Crist i de l’Església i de i per cada batejat... Si tot això no es posa eclesialment en “sortida”, com ens demana el papa Francesc que ja utilitza i ens sorprèn agradablement amb aquesta expressió per encoratjar-nos, amb un esplèndid “nosaltres” (ell un de més!) que enamora i ens fa més deixebles que mai!, si tot això és només com una campana que dringa, haurem perdut l’ocasió “del segle” i ja podem retirar-nos als confins dels qui senten com plou fora i nosaltres seguint repapiejant en els butacons de la sala d’estar a caseta a veure plataformes i sèries repetitives. Passiu bé, senyors meus i senyores meves. Ja ens veurem quan s’acabi la pel·lícula on nosaltres som protagonistes. Amén, Jesùs!

                                               Qui s’apunta i vol discretament anar a totes, les totes possibles? Moment històric dels que es donen molt de quan en quan, si voleu donar crèdit a les meves asseveracions. Pensem que a l’Església hi ha hagut una mobilització de quatre anys i estem a les portes de poder veure’ns diferents i ben millorats, a l’estil nou propiciat per la posada en pràctica de les expectatives del papa Francesc, a qui saludem ben afectuosament, encara que només sigui en pregària! Comencem amb bon peu una quaresma que pot esdevenir un fet de transcendència personal i usem aplicant-nos amb ganes les denominacions sinodals renovades i plenament verídiques com a batejats i com a laics del Poble de Déu. Per molts anys, “ben curulls i a  vessar”.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VIII de durant l’any i Dimecres de Cendra, 2 i 5 de març del 2025  Sabadell