PRESENTACIÓ DE JESÚS EN EL TEMPLE
Amb el relat que respon a la veu profètica de Malaquies (és la primera lectura d’avui) coronem les diferents facetes panòptiques del nostre misteri de Nadal, sempre sondejant l’incommensurable misteri de l’Encarnació; i volem posar-hi així com a punt i final, o millor seria dir-ne: i punts suspensius..., per la coneixença de l’inabastable misteri, que per a mi és el que els engloba tots, de la mateixa manera que Nadal és la irrupció de Déu entre els homes en la història global, en la persona de Jesucrist. Farem parada i fonda en la filigrana de la presentació que ens narra l’evangelista Lluc recollint la narració del fet profètic de la presentació que feu Simeó aprofitant l’escena de la purificació de Maria que comportà inesperadament l’anada -per suggestió de l’Esperit Sant- de Simeó al Temple (i col·lateralment de la profetessa Anna). Hi ha una conjunció de temes radicats en l’Antic Testament. L’escena esdevé al Temple, eix de l’espiritualitat d’Israel. El poble estava en candent expectació per la vinguda d’un Messies. Conflueixen precisament en el Temple Simeó i Anna i els pares amb el Nen Jesús; i Simeó beneeix els pares i sostenint Jesús en braços i com oferint-lo a Déu, prorromp en unes paraules d’intens goig i d’acció de gràcies per mor de la promesa feta per l’Esperit de que no moriria sense haver vist el Messies. Imatge preciosa digna de tota la tradició de les ofrenes fetes pels sacerdots en el Temple. Amb una emoció total, bo i presentant-lo i oferint-lo a Déu, diu solemnement: “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès: “Els meus ulls han vist el Salvador, que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles, llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble”. No podem passar per alt les paraules que Simeó adreçà a la Mare, perquè guarden íntima relació dins del misteri de l’encarnació amb el “fet” de presentar-la sempre en comunió amorosa amb la Persona del seu Fill i la missió amb què compartirà tot un futur ara amagat, a penes mig entrevist només: “Aquest infant serà motiu de controvèrsia i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima”. És gairebé com passar pàgina de l’Antic Testament. Serà en el Temple, en efecte, on Jesús trobarà en el ministeri evangelitzador les confrontacions més acerbes “Des d’aleshores oferiran al Senyor una oblació digna” ens ha recordat Malaquies. Com per cloure amb el cant responsorial, 23: “Portals alceu ls llindes que ja d’entrar el Rei de la glòria”, preciosa relíquia veterotestamentària ja que d’ara en endavant el Temple serà el propi Jesús que en serà a l’ensems l’oferent, l’oferta i víctima, àdhuc el mateix altar. Ho hem seguit amb la lectura de la Carta als Hebreus on Jesús com aquell qui diu clausurarà el Temple i les víctimes que s’hi oferirien... Una situació en paral·lel la trobem en el correlat, aparentment inexplicable, del fet de quedar-se a Jerusalem Jesús als dotze anys, davant les ànsies dels seus pares que desfan el camí de tornada i passen tres dies angoixosos tot buscant-lo arreu, fins a trobar-lo al Temple i recriminar-lo: “Fill meu, perquè t’has portat així amb nosaltres. I la resposta incomprensible: “No sabíeu que jo he d’estar en les coses del meu Pare”. Nota l’evangelista: “però ells no entengueren aquest resposta. Amb tot, afegirà Lluc com a colofó de tota la vivència: “Maria conservava tot això en el seu cor”.
Escenes plenes del millor sentor de tot l’Antic Testament les imaginem en Maria i Josep en les llargues converses entre ells dos, mirant d’entreveure tot el futur del seu Fill, bo i intentant-lo de seguir en un saber i en un no saber... Així passarien en una convivència d’escolta i de sostenir-lo en tot i per tot, però no intuint-lo més que el que propiciava l’amor i la conjunció de destins. I van passar una trentena d’anys entre joies i ventures i desventures... Misteri de la vida privada i domèstica d’una encarnació que s’anava fent conviscuda i en el misteri d’intuicions tan sols... Oh, i com ens costa quedar-nos expectant descobrir el sentit de cada cosa i dia?
Ara és el moment de viure en la litúrgia d’aquest diumenge d’una manera personalitzada les significacions fonamentals d’aquests misteris que en perceben de viu en viu: presentació, manifestació o epifania, una més de les assignades al viure del Nadal, en major amplitud i més interioritzadament. És el misteri insondable de l’Encarnació, de la “presa i assumpció de la condició humana” de la persona de Jesús. Això ens afecta de ple. Ho hem dit de diverses maneres. Ell s’ha fet home, perquè nosaltres esdevinguem fills de Déu, copartícips de tota la riquesa que ens ha tocat per herència. “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió que dona glòria i lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat... La riquesa de la Gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”. Hem estat escollits abans de la Creació, “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. En Ell hem estat santificats, som ofrena grata a ulls de Déu. La nostra vida és sagrada i consagrada. No ens pertanyem. Estem vinculats a l’ofertori compartit amb Jesús en totes les nostres Misses. Cal fer-nos-en ben conscients i quan el sacerdot fa l’ofrena del pa i el vi i desgrana l’oració sobre les ofrenes hem de veure que no és el sacerdot, sinó Crist qui fa l’ofrena i no és tan sols de pa i de vi sinó també de nosaltres mateixos; i d’aquesta manera s’obrarà en nosaltres una commutació i esdevindrem cos i sang del Cos i Sang de Crist i de l’Església. El Baptisme que vàrem rebre nadons fou una llavor de Crist mort i sepultat al pecat i ressuscitats a vida nova, la de Crist en nosaltres. En l’ofertori ens hem d’oferir a Jesús perquè ens deixi compartir en la resurrecció que suposa comunicar-nos eucarísticament. Així la mateixa Eucaristia esdevé en nosaltres, tal com diu el Vaticà II: “El Fill encarnat, d’alguna manera, en cadascú de nosaltres, en la nostra natura humana”.
Aquest dia és el dia de la celebració de totes les consagracions a Déu per intermedi de la mateixa consagració de Jesucrist. Tots tenim de base la consagració Baptismal, la de la Confirmació i també la del nostre estat: casats, sacerdots o religiosos. En efecte, llegeixo en el document conciliar sobre l’Església: “Tots els membres se li han de configurar fins que Crist sigui format en ells. Per això, som assumits en el misteri de la seva vida: configurats, commorts i conressuscitats amb Ell, fins que corregnem amb Ell. Mentre peregrinem a la terra i seguim les seves petjades en la tribulació i la persecució ens associem als seus sofriments com el Cos al Cap, sofrint amb Ell, a fi de ser amb Ell conglorificats”. I afegeix: “participant en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana, ofereixen a Déu la Víctima divina i ells mateixos amb Ella; així, tant per l’oblació com per la sagrada comunió, tots compleixen la pròpia part en l’acció litúrgica, no pas de forma indiscriminada, ans cadascú a la seva manera. I refets en la sagrada Comunió amb el Cos de Crist, manifesten de manera concreta la unitat del Poble de Déu, que és encertadament significada i admirablement realitzada per aquest sagrament augustíssim. Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, dotats de tants i de tan grans mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cadascú pel seu camí, a la perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte”.
Amb
el nom de laics s’entén tots
els fidels, menys els membres de l’ordre sagrat i de l’estat religiós, és a
dir, els fidels cristians que, com incorporats a Crist pel Baptisme,
constituïts en Poble de Déu i fets participants a llur manera del ministeri
sacerdotal, profètic i real de Crist, per llur part realitzen la missió
de tot el poble cristià en l’Església i en el món. La característica secular
és pròpia i peculiar dels laics. Per llur pròpia vocació, pertoca als laics de
cercar el Regne de Déu gestionant les realitats temporals i ordenant-les segons
Déu. Viuen en el segle (=món), és a dir, en tots i cadascun dels deures i
treballs del món i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social,
de les quals llur existència resulta com reeixida. Allí Déu els crida a
contribuir com des de dins, a tall de llevat, a la santificació del món,
practicant llur pròpia professió guiats per l’Esperit evangèlic i a presentar
així Crist als altres, sobretot amb el testimoniatge de llur vida resplendent
de fe, d’esperança i de caritat. Per això, els correspon en especial
d’il·luminar i d’endreçar totes les coses temporals, a les quals són fortament
vinculats, de manera que sense parar es realitzin i creixin i siguin segons
Crist, a lloança del Creador i Redemptor.
Tos els laics tenen l’obligació gloriosa de treballar perquè el pla diví
de salvació arribi cada vegada més a tots els homes de tots els temps i arreu
del món, Cal, doncs, esbatanar-los la porta a fi que també ells participin
activament en l’obra salvífica de l’Església, d’acord amb llurs forces i
amb les necessitats dels temps. Davant el món, cada laic ha de ser testimoni de
la resurrecció i de la vida del Senyor Jesús i signe del Déu vivent. Tots
plegats i cada un per la seva part, han d’alimentar el món amb fruits
espirituals (amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa
i temperància o control d’un mateix) i
escampar-hi l’esperit, del qual són animats aquells pobres, mansuets i
pacífics, que el Senyor proclama benaurats en l’evangeli (Mt 5, 3-9). En una
paraula, “allò que l’ànima és en el cos, això han de ser els cristians en el
món”. Crec que la lectura i diverses relectures contemplatives del document del
papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” us pot servir de valent, com ho
tenim experimentant en un grup sinodal i enclòs en aquest Any Sant que l’hem de
dinamitzar amb creativitat. Que Déu us beneeixi i us faci “sants” al mode
accessible i realitzat en el viure i conviure domèstic, usual... Laus Deo!
P. Josep Mª Balcells.
Presentació del Senyor, 2 de febrer del 2025, Any Sant. Sabadell
